(Article original publicat el 16/10/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2300, pàg. 2)
El mes que ve els espanyols estan cridats a les urnes, en unes eleccions estatals avançades. Aquests comicis no tocaven fins a l’any que ve, però el president Pedro Sánchez ha cregut que aquest avançament podria ser positiu pels seus interessos polítics i els del seu partit. O dit d’una altra manera i tal com apunten les enquestes, si s’hagués esperat a convocar-les quan tocava en podria sortir encara més perjudicat.
El president espanyol ha governat dues legislatures, i no ho ha tingut gens fàcil. No només ha presidit un govern d’esquerres sinó que en aquesta equació ha necessitat el suport de partits nacionalistes que d’esquerres en tenen més aviat poc. Així, el PNB i Junts representen les dretes endreçades dels seus territoris, i el seu suport a un govern d’esquerres, gairebé sense contrapartides, no sempre ha sigut fàcil de gestionar, ja que han hagut de conviure amb partits que defensen idees polítiques totalment oposades a les seves.
Però, sigui com sigui, els nacionalistes bascos i catalans s’han entès amb els partits espanyols d’esquerres, i només el dia de les eleccions sabrem quins han estat els peatges polítics d’uns i altres. Cal no oblidar que els electors no només premien els guanyadors, sinó que també castiguen els perdedors. I totes les enquestes indiquen que els perdedors d’aquestes eleccions seran els partits d’esquerres, però també ho seran els partits nacionalistes perifèrics pel seu suport polític als que han governat fins ara. Diuen que Junts s’enfonsa i que Bildu superarà el PNB.
Les enquestes electorals, fins i tot les que estan més ben fetes, només ens donen un retrato de la situació actual, no de la situació futura. Però si les enquestes també marquen una tendència, l’esquerra perdrà aquestes eleccions. Ara bé, una campanya electoral com la que començarà d'aquí a poques setmanes és del tot imprevisible, i tindrà conseqüències greus per a uns i altres. La dreta vol tornar a governar al preu que sigui, però l’esquerra vol conservar el poder, també al preu que sigui.
Des d’una visió estrictament catalana aquests comentaris potser es poden matisar. Els independentistes catalans sempre han tingut molt clar que les eleccions realment importants són les del Parlament, més que les estatals, ja que a Madrid sempre estaran en minoria. Per tant, tenint en compte que més o menys la meitat dels catalans es declaren independentistes, a Catalunya es pot esperar una abstenció important. Quan es convoquin les catalanes, llavors sí, serà l’hora de la veritat.
.
dimecres, 21 d’octubre del 2026
Avançament electoral, enquestes i campanya
dimecres, 7 d’octubre del 2026
Per què marxen?
(Article original publicat el 2/10/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2298, pàg. 2)
El prestigi d’un país també es pot mesurar per si la seva gent s’hi vol quedar o en vol marxar. Quan el jovent del Marroc té la clara voluntat de marxar de casa seva per intentar instal·lar-se en un altre país, queda clar que el prestigi del primer país no és com per tirar coets. Fa molt temps que la joventut marroquina està desconnectant, i ni tan sols s’inscriu per votar quan toca. Aquest descontentament dels joves no es pot compensar amb trens d’alta velocitat ni amb infraestructures portuàries fantàstiques —el Marroc en té— ni amb estadis de futbol i altres grans inversions de país. El Marroc té grans fàbriques, ports i trens, però els joves han perdut la confiança en el seu país, i volen marxar.
Tot això les autoritats marroquines no ho ignoren, però no volen o no poden aturar la fugida d’una part de la població la qual, per cert, pateix una taxa d’atur que supera el 40%. El resultat és que els joves marroquins no veuen cap futur en el seu país, i aspiren a marxar del Marroc com sigui, ni que sigui nadant, amb els riscos que això comporta. Busquen fora millors oportunitats laborals i, en definitiva, una millor qualitat de vida en tots sentits. És la cosa més natural del món, i aquestes ganes de millorar s’han de respectar. Dit això, si jo fos un governant marroquí tindria molta vergonya veient aquesta diàspora tan generalitzada, pel fracàs de país que representa.
Observat el problema des de Ceuta —primera etapa de la fugida del jovent marroquí—, evidentment la cosa es veu de manera diferent. Allà hi viuen unes vuitanta mil persones i no poden encabir més gent, tenint en compte que a Ceuta no hi ha indústries ni possibilitats de crear llocs de treball per a tanta gent. Per tant, és evident que allà no s’hi poden quedar, i d’alternatives només n’hi ha dues: o fer-los tornar al Marroc, o permetre que es traslladin a la península o més al nord, i transformar una fugida de caràcter local en un problema europeu.
Quan el governant veu que una bona part dels seus nacionals volen marxar del país, pot fer dues coses. Amagar el cap sota l’ala i fer veure que no ho veu, o mirar d’aturar la fugida promovent mesures eficients que la desincentivin. Al Marroc, però, sembla que ja els està bé que la gent jove vagi marxant del país, i tot sembla indicar que la invasió de Ceuta no només no ha estat frenada sinó que ha estat esperonada per les autoritats marroquines, que deuen menysvalorar el desprestigi internacional del seu país. El Marroc té un problema greu, però nosaltres també.