Els comuns presumeixen de ser neutrals, com Suïssa, i la seva bandera és la suposada equidistància entre els dos extrems en conflicte. Repeteixen com a lloros que ni article 155 (PP, PSOE i Cs) ni independència unilateral (JxC, ERC i la CUP), però davant d’una situació com la que pateix Catalunya no es pot ser equidistant. L’equidistància dels comuns es confon amb l’alineament amb una de les parts en conflicte, l’unionisme. Són tan independentistes com capitalistes, és a dir, gens. Hi ha gent, però, que se’ls deu creure, i d’aquí l’èxit relatiu que els comuns han tingut en algunes eleccions. Els comuns deuen pensar que guanyaran clientela enviant una de les seves dirigents més emblemàtiques, l’alcaldessa de Barcelona, a explicar intimitats personals en un programa televisiu que detesto i que em provoca una barreja d’urticària mental i vergonya intel·lectual. En fi, cadascú escull els programes que vol, però els polítics que van a segons quins llocs sembla que subestimin les capacitats intel·lectuals del seu electorat potencial. I per tal d’evitar qualsevol mala interpretació vull fer un aclariment final. Dels polítics m’importa molt el que signen de dia, mentre exerceixen el càrrec; el que facin de nit, fora del seu despatx, és cosa seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada