(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de juny de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.919 de La Veu de l'Anoia)
No és pas el primer cop que escric que un dels errors més greus que ha comès Convergència en els últims anys ha sigut prescindir del seu nom de tota la vida. Juntament amb la figura de Jordi Pujol —fins que el fundador de Convergència va caure en desgràcia per temes fiscals poc exemplars—, el nom del partit era un dels actius principals que tenia aquesta força política.
La setmana passada els presidents Mas i Puigdemont es van reunir a Waterloo, i tot indica que Convergència es tornarà a refundar, o reformular, i van..., ja n’he perdut el compte. En els últims anys hem vist diversos canvis de nom, de dirigents, d’estratègies, de programes, de candidats a les diverses eleccions, i fins i tot de seu social. Molt recentment hem vist convocar unes eleccions primàries per escollir el cap de llista a les eleccions municipals de Barcelona i, poc després, sense donar explicacions convincents als votants potencials, prescindir dels resultats de les primàries i designar una altra persona com a cap de llista. No dubto que els dirigents convergents tinguessin motius per prendre aquella decisió, però les explicacions van ser del tot insuficients. No serveix d’excusa que amb la llista municipal d’Esquerra a la ciutat de Barcelona passés una cosa similar, i tot plegat dóna la sensació d’una manca de seriositat en el món independentista que, lògicament, no agrada als seus electors.
Cal deixar constància que amb cada canvi s’han anat perdent vots pel camí. Així, de ser un partit hegemònic a Catalunya, Convergència —amb el nom que toqui ara, que jo ja m’he perdut— ha passat a ser... el partit que és ara, i no cal entrar en detalls. Segons el dirigent Bonvehí, Convergència és un partit fort perquè encara conserva gairebé quatre-centes alcaldies però, per poc que s’investigui la realitat del territori, i això inclou, òbviament, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, aquesta explicació resulta ben poc convincent. Negar la realitat i amagar el cap sota l’ala segur que no és la recepta per sortir de l’atzucac.
Dit tot això, cal no oblidar que hi ha un sector creixent de catalans que, sense manifestar-se d’esquerres, es declara inequívocament independentista. I cal acceptar també que alguns es comencen a sentir políticament orfes. No em toca a mi, però, suggerir quina és la via per intentar donar satisfacció a aquesta franja de votants, tot i que molta gent agrairia que aquesta tasca es tirés endavant sense més dilació. Per cert, no sóc ni he sigut mai de Convergència, ni de cap altre partit.
No és pas el primer cop que escric que un dels errors més greus que ha comès Convergència en els últims anys ha sigut prescindir del seu nom de tota la vida. Juntament amb la figura de Jordi Pujol —fins que el fundador de Convergència va caure en desgràcia per temes fiscals poc exemplars—, el nom del partit era un dels actius principals que tenia aquesta força política.
La setmana passada els presidents Mas i Puigdemont es van reunir a Waterloo, i tot indica que Convergència es tornarà a refundar, o reformular, i van..., ja n’he perdut el compte. En els últims anys hem vist diversos canvis de nom, de dirigents, d’estratègies, de programes, de candidats a les diverses eleccions, i fins i tot de seu social. Molt recentment hem vist convocar unes eleccions primàries per escollir el cap de llista a les eleccions municipals de Barcelona i, poc després, sense donar explicacions convincents als votants potencials, prescindir dels resultats de les primàries i designar una altra persona com a cap de llista. No dubto que els dirigents convergents tinguessin motius per prendre aquella decisió, però les explicacions van ser del tot insuficients. No serveix d’excusa que amb la llista municipal d’Esquerra a la ciutat de Barcelona passés una cosa similar, i tot plegat dóna la sensació d’una manca de seriositat en el món independentista que, lògicament, no agrada als seus electors.
Cal deixar constància que amb cada canvi s’han anat perdent vots pel camí. Així, de ser un partit hegemònic a Catalunya, Convergència —amb el nom que toqui ara, que jo ja m’he perdut— ha passat a ser... el partit que és ara, i no cal entrar en detalls. Segons el dirigent Bonvehí, Convergència és un partit fort perquè encara conserva gairebé quatre-centes alcaldies però, per poc que s’investigui la realitat del territori, i això inclou, òbviament, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, aquesta explicació resulta ben poc convincent. Negar la realitat i amagar el cap sota l’ala segur que no és la recepta per sortir de l’atzucac.
Dit tot això, cal no oblidar que hi ha un sector creixent de catalans que, sense manifestar-se d’esquerres, es declara inequívocament independentista. I cal acceptar també que alguns es comencen a sentir políticament orfes. No em toca a mi, però, suggerir quina és la via per intentar donar satisfacció a aquesta franja de votants, tot i que molta gent agrairia que aquesta tasca es tirés endavant sense més dilació. Per cert, no sóc ni he sigut mai de Convergència, ni de cap altre partit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada