Sánchez no és Espanya

La cultura de la coalició política és molt habitual a Europa, però a Espanya no hi ha experiència, i aquests dies en tenim una nova prova. El 28 d’abril es van celebrar eleccions a Espanya, i el partit guanyador va ser el PSOE, que va obtenir 123 escons, molt lluny de la majoria absoluta del Congreso de los Diputados establerta en 176 escons. Això vol dir que el candidat Pedro Sánchez necessita obtenir el suport d’altres partits per poder superar amb èxit la sessió d’investidura, i així poder governar amb una certa comoditat. En aquestes circumstàncies d’una certa debilitat socialista, no es pot actuar amb la prepotència que ho fa Sánchez. Sánchez va guanyar les eleccions, però la seva situació política és de debilitat. Si Sánchez pretén rebre els vots d’un altre partit, ell també haurà d’estar disposat a cedir en algunes coses, encara que no li agradi. Pretendre que per facilitar la seva investidura i evitar, per tant, unes noves eleccions, hagi de rebre ajut gratuït de la competència, és a dir, pretendre que uns partits el votin o s’abstinguin sense cap contrapartida política, és utòpic. En política res és gratis, ni tan sols allò que ho sembla. Els governants tenen una certa tendència a confondre els seus interessos amb els del seu país, i això no deixa de ser una distorsió de la realitat. Sánchez no pot confondre els seus desitjos particulars ni els interessos del PSOE amb els interessos d’Espanya, com va dir dijous passat a un periodista de laSexta que l’entrevistava. En definitiva, Sánchez no és Espanya. Algun dia ho aprendrà.