El primer intent per investir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol ha fracassat estrepitosament, i dic estrepitosament perquè les expectatives sobre el bon fi de l’operació que els seus protagonistes havien mostrat en públic van ser altes. Però Sánchez ha tornat a demostrar, un cop més, que és un polític inconsistent, que si avui diu blanc, demà és capaç de dir negre sense despentinar-se. Però això no hauria de ser obstacle per haver assolit un acord de govern amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos, el qual, no ens enganyem, també és capaç de fer més o menys el mateix. I qui ho dubti, que repassi les seves declaracions sobre Catalunya. De fet, d’inconsistents ho són la gran majoria de polítics professionals, els quals van adaptant els seus discursos i les seves actuacions a la realitat canviant que es van trobant cada dia quan es lleven al matí. La qüestió es anar justificant les seves giragonses polítiques amb uns interessos suposadament superiors i, sobretot, no posar-se mai vermells.
Tampoc menystindré els grans mèrits de Sánchez com a supervivent nat de la política. Amb el seu recorregut vertiginós dels últims pocs anys ens ho ha demostrat sobradament. No fa pas tant, quan va ser literalment expulsat pels seus de la direcció del PSOE, vam veure aquella imatge de Sánchez sortint tot sol del garatge de la seu de Ferraz, conduint el seu propi cotxe; em sembla recordar que era un Peugeot. A Espanya aquella imatge va causar un cert impacte. S’ha anat imposant la idea equivocada que un polític s’ha de traslladar, necessàriament, amb un cotxe fosc amb conductor, i si a més porta policia d’escorta encara millor. Però un polític no deixa de ser un ciutadà més que està, o hauria d’estar, al nostre servei. I ha de donar exemple fent el mateix que fa la gent que li paga el sou. Això vol dir agafar el bus, fer cua al cinema, conduir el seu propi cotxe i no exigir privilegis fora de lloc.
El fracàs de la investidura és la conseqüència d’una lluita d’egos. Ara bé, de culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez, ja que és qui tenia l’encàrrec específic de construir majories parlamentàries i formar govern. Si veia que amb Podemos no hi havia possibilitat d’acord, Sánchez tenia l’obligació, i encara la té, d’intentar-ho amb altres partits. No ens fem els sorpresos, el problema de fons que té Espanya és Catalunya, i en això coincideix tothom. Així, tindria sentit que, a manca d’altres alternatives, s’acabés conformant una majoria parlamentària anticatalana per part del trio 155 (PSOE, PP i Cs), amb la justificació d’un suposat interès superior: la unitat de la pàtria. I dic anticatalana i no unionista perquè les conseqüències de l’aplicació del 155 van afectar tots els catalans, i no només els independentistes. No s’ha d’excloure, per tant, que aquest espectacle de Madrid acabi amb Sánchez de presidente i Casado i Rivera de vicepresidentes, amb els catalans, tots, rebent un cop més les conseqüències de la incapacitat manifesta dels polítics espanyols per entendre quina és la realitat de Catalunya.
Tampoc menystindré els grans mèrits de Sánchez com a supervivent nat de la política. Amb el seu recorregut vertiginós dels últims pocs anys ens ho ha demostrat sobradament. No fa pas tant, quan va ser literalment expulsat pels seus de la direcció del PSOE, vam veure aquella imatge de Sánchez sortint tot sol del garatge de la seu de Ferraz, conduint el seu propi cotxe; em sembla recordar que era un Peugeot. A Espanya aquella imatge va causar un cert impacte. S’ha anat imposant la idea equivocada que un polític s’ha de traslladar, necessàriament, amb un cotxe fosc amb conductor, i si a més porta policia d’escorta encara millor. Però un polític no deixa de ser un ciutadà més que està, o hauria d’estar, al nostre servei. I ha de donar exemple fent el mateix que fa la gent que li paga el sou. Això vol dir agafar el bus, fer cua al cinema, conduir el seu propi cotxe i no exigir privilegis fora de lloc.
El fracàs de la investidura és la conseqüència d’una lluita d’egos. Ara bé, de culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez, ja que és qui tenia l’encàrrec específic de construir majories parlamentàries i formar govern. Si veia que amb Podemos no hi havia possibilitat d’acord, Sánchez tenia l’obligació, i encara la té, d’intentar-ho amb altres partits. No ens fem els sorpresos, el problema de fons que té Espanya és Catalunya, i en això coincideix tothom. Així, tindria sentit que, a manca d’altres alternatives, s’acabés conformant una majoria parlamentària anticatalana per part del trio 155 (PSOE, PP i Cs), amb la justificació d’un suposat interès superior: la unitat de la pàtria. I dic anticatalana i no unionista perquè les conseqüències de l’aplicació del 155 van afectar tots els catalans, i no només els independentistes. No s’ha d’excloure, per tant, que aquest espectacle de Madrid acabi amb Sánchez de presidente i Casado i Rivera de vicepresidentes, amb els catalans, tots, rebent un cop més les conseqüències de la incapacitat manifesta dels polítics espanyols per entendre quina és la realitat de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada