Políticament parlant, a Catalunya, en els últims anys, han passat moltes coses, moltíssimes més coses que en els països que ens envolten. N’han passat tantes, de coses, i han passat tan de pressa, que tot sovint no hem tingut temps de digerir i reflexionar amb una mica de calma sobre els esdeveniments polítics i judicials que s’anaven produint. Es fa difícil concretar quan va començar aquesta última etapa del llarg contenciós Catalunya vs. Espanya, però podem intentar posar una data triant entre alguns moments cabdals de la nostra història més recent.
1/ La passada de ribot de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Congreso de los Diputados, una operació d’estat magistralment dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, davant la mirada d’assentiment còmplice dels dirigents de la franquícia catalana del PSOE els quals, poc abans, havien aprovat el text al Parlament de Catalunya.
2/ La presentació del recurs al Tribunal Constitucional en el qual hi van participar els dos partits hegemònics espanyols; el PP donant directament la cara, i el PSOE mig d’amagat per persona interposada, fent signar el recurs al Defensor del Pueblo, socialista de reconeguda trajectòria.
3/ La sentència del TC carregant-se de ple l’esperit de la llei que havia estat votada pel poble català en referèndum, amb tot el rerefons que comportava aquella decisió cent per cent política i cent per cent anticatalana, utilitzant jutges caducats i tota mena d’irregularitats.
4/ Les impressionants mobilitzacions populars que s’han produït a Catalunya a partir del 2010 i, molt especialment, a partir de la de l’11 de setembre del 2012.
5/ Els resultats electorals de les dues vegades que els catalans hem estat convocats a expressar-nos via urnes sobre la independència de Catalunya, òbviament sense el consentiment de la metròpoli.
6/ La reacció violentíssima de les forces policials estatals l’1 d’octubre del 2017, amb l’aquiescència del govern i el cap d’estat espanyols, i amb el resultat de més d’un miler de catalans ferits gratuïtament per les forces de seguretat estatals. D’aquells fets, juntament amb l’empresonament dels membres del Parlament i del Govern, l’exili dels que van optar per marxar, el judici-farsa al que han estat sotmesos els que van optar per quedar-se, i la dura sentència condemnatòria que encara no s’ha fet pública però que està perfectament dissenyada des d’abans de començar el judici, se’n parlarà durant anys i s’estudiaran a les facultats de ciències polítiques de tot el món.
7/ L’aplicació il·legal de l’article 155 de la CE que va comportar, de facto, l’anul·lació il·legal de l’autonomia de Catalunya.
8/ El cessament il·legal del Parlament de Catalunya així com el del Govern de la Generalitat, a partir d’una interpretació il·legal de l’article 155; algun dia, algun jutge, en algun país, n’haurà de dir alguna cosa.
9/ L’última convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya signada, per cert, per qui no tenia facultats per fer-ho, amb el resultat de la renovació, una vegada més, de la victòria electoral dels independentistes.
1/ La passada de ribot de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Congreso de los Diputados, una operació d’estat magistralment dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, davant la mirada d’assentiment còmplice dels dirigents de la franquícia catalana del PSOE els quals, poc abans, havien aprovat el text al Parlament de Catalunya.
2/ La presentació del recurs al Tribunal Constitucional en el qual hi van participar els dos partits hegemònics espanyols; el PP donant directament la cara, i el PSOE mig d’amagat per persona interposada, fent signar el recurs al Defensor del Pueblo, socialista de reconeguda trajectòria.
3/ La sentència del TC carregant-se de ple l’esperit de la llei que havia estat votada pel poble català en referèndum, amb tot el rerefons que comportava aquella decisió cent per cent política i cent per cent anticatalana, utilitzant jutges caducats i tota mena d’irregularitats.
4/ Les impressionants mobilitzacions populars que s’han produït a Catalunya a partir del 2010 i, molt especialment, a partir de la de l’11 de setembre del 2012.
5/ Els resultats electorals de les dues vegades que els catalans hem estat convocats a expressar-nos via urnes sobre la independència de Catalunya, òbviament sense el consentiment de la metròpoli.
6/ La reacció violentíssima de les forces policials estatals l’1 d’octubre del 2017, amb l’aquiescència del govern i el cap d’estat espanyols, i amb el resultat de més d’un miler de catalans ferits gratuïtament per les forces de seguretat estatals. D’aquells fets, juntament amb l’empresonament dels membres del Parlament i del Govern, l’exili dels que van optar per marxar, el judici-farsa al que han estat sotmesos els que van optar per quedar-se, i la dura sentència condemnatòria que encara no s’ha fet pública però que està perfectament dissenyada des d’abans de començar el judici, se’n parlarà durant anys i s’estudiaran a les facultats de ciències polítiques de tot el món.
7/ L’aplicació il·legal de l’article 155 de la CE que va comportar, de facto, l’anul·lació il·legal de l’autonomia de Catalunya.
8/ El cessament il·legal del Parlament de Catalunya així com el del Govern de la Generalitat, a partir d’una interpretació il·legal de l’article 155; algun dia, algun jutge, en algun país, n’haurà de dir alguna cosa.
9/ L’última convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya signada, per cert, per qui no tenia facultats per fer-ho, amb el resultat de la renovació, una vegada més, de la victòria electoral dels independentistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada