.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 21 de juny de 2019

Tiananmen i Catalunya

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de juny de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.917 de La Veu de l'Anoia)

Fa trenta anys dels fets de Tiananmen. Feia setmanes que en aquella plaça de Pequín es concentraven milers de persones per protestar contra el govern. La Xina era llavors i encara és ara una dictadura, i les dictadures sempre pretenen resoldre els problemes interns aplicant la violència contra els ciutadans. Això és inacceptable en democràcia. Així, per resoldre un problema polític el qual, segons el govern xinés, només era un problema d’ordre públic, les autoritats van enviar-hi l’exèrcit amb instruccions d’esclafar literalment la protesta. El resultat d’aquella intervenció criminal va ser que la plaça de Tiananmen va quedar neta com una patena, sense ni una gota de sang. Tot i que el govern mai va fer públic el balanç de víctimes, els morts van superar el miler. El govern no va voler acceptar que allò era un problema polític que requeria una resposta política, i es van ignorar els motius que portava la gent a sortir al carrer a jugar-se literalment la vida. Fa trenta anys d’aquella massacre, i a la Xina encara és un tema tabú. No se’n pot parlar, i si algú gosa fer-ho en públic s’arrisca a passar-se una temporada a la presó.

Salvant totes les distàncies amb la Xina, que són moltes i de tota mena, a Catalunya hi ha una part molt important de la població que es declara independentista. És una part en creixement continu, i ja constitueix la meitat de la població. Espanya ha demostrat repetidament que no té voluntat de solucionar el conflicte, i els independentistes pensen que la constitució d’un nou estat europeu al marge d’Espanya seria la sortida definitiva al problema. L’1 d’octubre de 2017 es va celebrar a Catalunya un referèndum d’autodeterminació no consensuat amb Espanya, i la reacció visceral de les autoritats espanyoles va ser aplicar el model de Tiananmen adaptat a la nostra realitat. Això es va concretar amb l’enviament a Catalunya de forces policials espanyoles amb instruccions clares d’impedir el referèndum. Però com que Espanya és formalment una democràcia i pertany a la Unió Europea, aquí no hi va haver cap mort però sí més de mil ferits.

La sortida còmoda de les autoritats amb mentalitat dictatorial i/o colonial que enllaça Tiananmen i Catalunya consisteix a aplicar la mà dura i violenta contra la dissidència. Però a ningú se li escapa que aquesta opció només provoca un endarreriment de la solució. La Xina acabarà sent una democràcia i, si els catalans ho volen, Catalunya acabarà sent un país independent. Quan? Aquesta és la pregunta del milió.