Comissionitis

Podríem definir la comissionitis com la fal·lera malaltissa de moltes empreses, institucions i entitats públiques i privades per promoure comissions de tota mena. A qualsevol problema que es presenta, per petit que sigui, sempre hi ha qui de seguida reacciona demanant la creació d’una comissió per tal d’estudiar-lo a fons i mirar de resoldre’l. Però tot sovint qui promou la creació d’una comissió només busca traspassar la responsabilitat de resoldre un problema a l’àmbit més col·lectiu; dit d’una altra manera, molta gent té una certa tendència a espolsar-se les puces de sobre.

Un polític del qual no recordo el nom va dir que la millor solució per eternitzar un problema era creant una comissió. Encara que no necessàriament ha de ser així, aquesta equació s’acaba complint molt més sovint del que seria desitjable. No estic negant la utilitat de determinades comissions sinó posant sobre la taula la frivolitat amb la qual moltes vegades es promouen i es gestionen les comissions.

Fa uns mesos vaig escriure unes reflexions sobre la reunionitis. Doncs bé, la comissionitis no és res més que una altra malaltia de la mateixa família. De vegades, però, i això ja seria per nota, és la decisió de crear una comissió la que precisament genera un problema que fins aquell moment era inexistent. Molts directius d’empresa, i en conec i n’he tractat un munt, admeten obertament que la comissionitis és un dels càncers de la productivitat en termes de temps, diners, costos personals, etc. No van gens desencaminats.