Ahir, com que em vaig quedar tot el dia treballant a casa, tenia posada com a música de fons de l’ordinador la sessió del judici en la que els advocats de la defensa van començar els seus al·legats finals. En vaig escoltar tres, per aquest ordre: Andreu Van den Eyinde, Xavier Melero i Jordi Pina. Cadascú en el seu estil, i remarco això perquè tenen estils molt diferents, em van impressionar per com les seves intervencions anaven desmuntant una a una totes les inconsistents acusacions de la fiscalia i de l'advocacia de l'estat. Dit en altres paraules, si s’hagués d’impartir justícia partint d’aquestes intervencions (fiscalia, advocacia de l’estat i les tres defenses citades abans), les sentències només podrien ser absolutòries.
Però intento ser realista, i no sóc capaç d’aventurar si la feina ingent i tan ben feta d’aquests advocats i els seus equips servirà de res a curt termini. Des d’abans de començar el judici tinc una idea al cap, i és que la sentència condemnatòria està perfectament dissenyada; ara només caldrà donar-li forma escrita. I és que això no és un judici com cal, sinó que des del primer dia sembla una venjança de la metròpoli en forma de judici-farsa. Així, cada dia veig més clar que l’objectiu dels jutges del Tribunal Supremo encapçalats per Manuel Marchena no sembla pas que sigui fer justícia, com caldria esperar, sinó donar un bon escarment al món independentista.
Aviat ho veurem. I sóc conscient que dir aviat és només una manera d’expressar-ho, perquè tot indica que els jutges del Supremo exhauriran els terminis fins al màxim possible, i el màxim són els dos anys de presó preventiva que es compliran a la tardor. La qüestió és anar allargant tant com puguin tot el procés judicial, per tal d’endarrerir que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg es faci càrrec d’aquest assumpte. Mentrestant, els acusats s’aniran podrint a la presó, i jutges i fiscals no tindran cap remordiment de consciència. Perquè, repeteixo, l’objectiu d’aquesta gent és la defensa de la unitat d’Espanya, al preu que sigui. El judici només és l’excusa.
Però intento ser realista, i no sóc capaç d’aventurar si la feina ingent i tan ben feta d’aquests advocats i els seus equips servirà de res a curt termini. Des d’abans de començar el judici tinc una idea al cap, i és que la sentència condemnatòria està perfectament dissenyada; ara només caldrà donar-li forma escrita. I és que això no és un judici com cal, sinó que des del primer dia sembla una venjança de la metròpoli en forma de judici-farsa. Així, cada dia veig més clar que l’objectiu dels jutges del Tribunal Supremo encapçalats per Manuel Marchena no sembla pas que sigui fer justícia, com caldria esperar, sinó donar un bon escarment al món independentista.
Aviat ho veurem. I sóc conscient que dir aviat és només una manera d’expressar-ho, perquè tot indica que els jutges del Supremo exhauriran els terminis fins al màxim possible, i el màxim són els dos anys de presó preventiva que es compliran a la tardor. La qüestió és anar allargant tant com puguin tot el procés judicial, per tal d’endarrerir que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg es faci càrrec d’aquest assumpte. Mentrestant, els acusats s’aniran podrint a la presó, i jutges i fiscals no tindran cap remordiment de consciència. Perquè, repeteixo, l’objectiu d’aquesta gent és la defensa de la unitat d’Espanya, al preu que sigui. El judici només és l’excusa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada