A l'aguait de la pedrea

Per aquells que com jo observem la política des de fora dels partits i no tenim cap aspiració d’accedir a un càrrec públic de confiança, resulta curiós observar com als militants més d’esquerres amb aspiracions a la pedrea de càrrecs —potser a la dreta també passa, però d’un temps ençà ho estic observant especialment a l’esquerra— sembla que els faci mandra, o potser és que tenen por, de criticar els dirigents de les seves organitzacions polítiques quan aquests es mereixen clarament un retret. Sense anar més lluny, gairebé no ha generat cap crítica per part de l’obedient militància comunista (pels comuns) la decisió d’Ada Colau de repetir en el càrrec d’alcaldessa al preu que sigui. El preu han estat els vots imprescindibles d’un personatge i un partit tan nefastos pels interessos de la majoria de catalans com ho són Manuel Valls i Ciudadanos. El fet és que hi ha molts càrrecs i sous públics en joc, i a ningú li agrada perdre determinats privilegis que depenen de la voluntat personal de qui mana. Em vénen al cap els molts càrrecs digitals que pengen directament de l’ajuntament i d’un munt d’organismes, entitats i empreses públiques, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, etc. Ja ho va recordar fa anys aquell personatge socialista tan absolutament negatiu pels interessos de Catalunya, Alfonso Guerra, àlies mienmano: el que se mueva no sale en la foto. Aquests dies a cal comuns no es belluga ni una fulla, i és que tots els ciutadans pel càrrec estan ara a l'aguait de la pedrea.