Mentre la paguem, Espanya també és nostra

Els catalans som el 16% dels espanyols però, per circumstàncies desgraciades prou conegudes, ens toca pagar bastant més del 16% del total de les despeses espanyoles. Per motius semblants, Catalunya rep bastant menys del 16% del total de les inversions estatals. Després hi ha el menyspreu de les institucions espanyoles cap a la llengua pròpia de Catalunya, i molts altres menyspreus típics de les mentalitats colonials. Però, tot i això, encara hi ha alguns catalans, pocs, cada dia són menys, que troben que totes aquestes anomalies s’han d’acceptar submisament, com si fóssim xaiets que van a l’escorxador. Això sí, els col·laboracionistes amb la metròpoli que ens ofega de tant en tant fan veure que s’enfaden i, sense cap convenciment, simulen que reclamen, i diuen que algun dia tot això nostre s’hauria de resoldre. Però ho fan amb la boca tan petita que no tenen cap credibilitat. I així han anat passant els anys i les eleccions, i s’ha anat constatant que el problema, lluny de resoldre’s, segueix enquistat, mentre els resultats electorals cada vegada són més favorables a les opcions independentistes.

Dintre del grup unionista, molt heterogeni, hi trobaríem les franquícies catalanes dels partits espanyols defensors de tornar a aplicar el càstig 155 als catalans (PSOE, Cs, PP i Vox), els directius de la Caixa i el Banc Sabadell que van decidir tocar el dos de Catalunya sense consultar accionistes ni clients, el grupo Godó, les elits dels círculos i la majoria dels directius de les empreses de l’IBEX35. Hi trobaríem també personatges socialment influents de l’establishment com l’advocat convergent Miquel Roca Junyent, el notari socialista Juan José López Burniol, expolítics comunistes reciclats al capitalisme de l’empresa privada, i altres per l’estil. El resum del seu estrany full de ruta, si més no és estrany per mi, és que la sacrosanta unidad de la patria, la seva pàtria espanyola, s’ha de posar sempre per davant de tot, també per davant del benestar i de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans. Ep, tenen tot el dret a voler seguir sent espanyols al preu que sigui, el mateix dret que tinc jo a explicar-ho i criticar-ho sempre que ho consideri convenient.

De solució per a Catalunya només n’hi ha una —referèndum d’autodeterminació—, i arribarà més aviat que tard. Mentrestant, però, els polítics catalans han de gestionar el mentrestant. Sempre he defensat que mentre els catalans siguem espanyols —tot i que no me’n sento, d’espanyol, a la portada del meu passaport encara hi diu España— i, per tant, mentre entre una quarta part i una cinquena part dels costos que comporta ser espanyol vagi a càrrec nostre, s’han d’aprofitar tots els recursos espanyols que estiguin al nostre abast i que en cada moment ens convingui utilitzar. Així, els parlamentaris catalans del Congreso de los Diputados i del Senado han de tenir molt clar que, mentre Catalunya no sigui un país independent d’Espanya, no són a Madrid com a convidats estrangers sinó com a copropietaris amb tots els drets d’aquelles institucions, i han d’actuar com a tals, sense cap remordiment, per donar veu a les legítimes reivindicacions catalanes. I si no són capaços de portar a terme aquesta tasca, un mínim sentit de la dignitat els hauria de portar a la dimissió immediata dels seus càrrecs.