.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 5 de desembre del 2019

Sanitat privada vs. sanitat pública

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.941 de La Veu de l'Anoia)

A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.

Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.

He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.

1 comentari:

HannaBaker9913 ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.