.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 22 de novembre del 2019

El mur de Berlín i altres murs

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.939 de La Veu de l'Anoia)

Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.

S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.

Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.

Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.

Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.