.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 11 d’octubre de 2019

Revifa la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.933 de La Veu de l'Anoia)

Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.

Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.

L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.