(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.899 de La Veu de l'Anoia)
El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.
Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.
Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.
El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.
Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.
Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada