(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.897 de La Veu de l'Anoia)
Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.
El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.
La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.
Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.
Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.
El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.
La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.
Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada