Banderes

Dissabte a la tarda vaig baixar tot passejant des de Sarrià fins a la Granvia de Barcelona, pensant tota l’estona que aquella manifestació independentista seria un fiasco. Amb això no estic insinuant, ni de bon tros, que no estigués totalment justificat sortir al carrer en protesta pel segrest, que ja fa més d’un any que dura, dels presos polítics catalans. Però com que la promoció prèvia de la manifestació va ser més aviat escassa, si més no aquesta és la meva percepció, pensava que poca gent se n’assabentaria. Però em vaig equivocar, la Granvia, des de la plaça d’Espanya fins a la plaça Universitat, estava plena de gent, no només els carrils centrals sinó també els laterals i les quatre voreres. Èxit total, i ara no entraré en la guerra de xifres perquè aquests debats puerils cada dia em fan més mandra.

Ja he explicat amb anterioritat que no sóc gens partidari de les banderes, ni dels himnes, ni de les samarretes al·legòriques i els uniformes en general i, en aquest sentit, predico amb l’exemple. No m’he posat mai un llaç groc ni una samarreta amb missatge, tot i que respecto que la gent es manifesti com vulgui, i tampoc excloc la possibilitat que algun dia sigui jo qui canviï d’opinió i m’uniformitzi. Mentrestant, però, em limito a observar. I una de les coses que dissabte em van cridar fortament l’atenció va ser una persona jove la qual, molt seriosa, portava una bandera espanyola que era l’excepció entre els milers d’estelades de tots formats que onejaven per la Granvia. Fins i tot un periodista ben conegut, en Partal de Vilaweb, li va dedicar un article, L’home de la bandera espanyola. Dit tot això, convé recordar que en democràcia es compten vots, no manifestants, i només qui sap que té les de perdre encara impedeix que els catalans votin amb tots els ets i uts sobre quin futur volen tenir.