La proclamació d’una república

Dimarts al vespre estava tan moralment abatut que vaig ser incapaç d’escriure res sobre l’acte del Parlament. Ahir, tampoc, i de fet encara no acabo d’entendre en tota la seva magnitud la jugada estratègica del president Puigdemont. És evident que em falta informació. Però proclamar una independència i a continuació deixar-la en suspens amb l’excusa d’un futur diàleg amb la metròpoli que sempre ens l’ha negat, un diàleg que si és per discutir sobre com hem de decidir si marxem o ens quedem tothom sap que no existirà mai, és una estratègia que grinyola. Em sembla una manca de respecte pels milers de persones que han dedicat moltes hores a treballar pel procés i que l’1 d’octubre es van jugar la seva integritat física per poder votar i protegir les urnes de les forces policials.

Passats dos dies un es pot preguntar de què ha servit la marxa enrere només uns segons després de la proclamació de la independència de Catalunya, veient com la metròpoli no només no ho ha valorat en sentit positiu, que suposo que és això el que es buscava, sinó que encara ha reaccionat amb més virulència. Tot sembla preparat per intervenir encara més la Generalitat, ara de manera legal. Fins ara ja ens havien intervingut les finances i els Mossos per la porta del darrere, però sense aplicar la llei.

Segueixo volent tenir confiança en el president Puigdemont. No tenia cap dubte que dimarts proclamaria la independència de Catalunya, però ignorava en quins termes ho faria, i els que va utilitzar no em van convèncer. Sé que els matisos del seu discurs eren decisius per calibrar les conseqüències de les seves paraules, tant les negatives com les positives. Sigui com sigui, tot i les moltes pressions rebudes de totes bandes, Puigdemont ha complert la seva promesa de proclamar la independència de Catalunya si els vots a favor superaven els vots en contra, com així va ser. Ara caldrà veure què passarà en els pròxims dies.

“Mas, cámara de gas” i “Puigdemont, al paredón” són lemes àmpliament escoltats aquests dies en boca de l’espanyolisme més ranci i abrandat. Com que a Espanya no hi ha pena de mort no afusellaran a ningú però tot indica que més d’un es pot passar una bona temporada a la presó, i altres potser perdran el seu patrimoni. Després veiem com els jutges i fiscals investiguen altres amenaces, igualment rebutjables, contra polítics unionistes, i s’obliden de les que afecten les nostres autoritats. I alguns encara diuen que la justícia és independent. Ho deixo dit i que cadascú ho valori com vulgui. Jo ja ho he fet, i la meva conclusió és que, si seguim formant part d’Espanya, els catalans estem en males mans. Ens convé marxar.