Les forces d’ocupació espanyoles (Policía Nacional i Guardia Civil) volien que diumenge a Catalunya hi hagués sang, i van fer tot el possible per assolir l’objectiu. Les cròniques parlen de gairebé 900 ferits de diversa consideració, bastants de greus, i un mort per infart. La violència policial estava perfectament programada. Venien a fer mal. No actuaven en defensa pròpia sinó que l’objectiu era atacar la gent corrent que només feia cua per votar i protegia els col·legis electorals amb les mans obertes. Però sembla que a Madrid encara no en tenen prou. En volen més.
Buscaven la provocació gratuïta per encendre la metxa definitiva. El seu cervellet colonial els diu que com més merder hi hagi a Catalunya més possibilitats que la gent acabi agafant por de veritat i el procés es desinfli. A Madrid no entenen res, i si no ho han entès fins ara, difícilment ho entendran mai. Tenen un sentiment equivocat de propietat sobre Catalunya i els catalans i no estan disposats a perdre’n aquesta suposada propietat. España antes roja que rota, aquesta és la seva filosofia política. Veient els vídeos de les violentíssimes agressions policials m’han vingut al cap escenes d’una pel·lícula que en el seu dia em va impactar fortament: “La batalla de Argel”.
Em vaig passar dotze hores del diumenge al meu col·legi electoral, situat en un barri benestant de Barcelona. No hauria dit mai que passés un dia així, però em va semblar que era una obligació ciutadana i un requeriment democràtic. No va ser un dia perdut sinó una jornada ben utilitzada. Primer, tot el matí sota la pluja i hores de cua per poder votar. Després, hores d’espera fins que es va acabar el recompte de vots. Encara que abans he parlat de violència en el nostre col·legi no n’hi va haver, tot i que via xarxes anàvem seguint les agressions policials que tenien lloc en altres col·legis de la zona. La gent concentrada allà era perfectament conscient que corria el risc de rebre visites poc amistoses que sortosament no es van produir.
L’anècdota va ser l’acompanyament musical d’uns veïns del col·legi electoral que des de la seva finestra engalanada per l’ocasió ens posaven el seu himno nacional a tota castanya, i altres músiques patriòtiques i crits d’altres èpoques que pensava superades. Però es veu que encara no ho estan. Després ens van fer una exhibició de les seves banderes per davant del col·legi, i cada vegada que acabaven una de les seves cançons la gent aplaudia i els en demanava “otra, otra”. I de vegades ens oferien un bis.
Buscaven la provocació gratuïta per encendre la metxa definitiva. El seu cervellet colonial els diu que com més merder hi hagi a Catalunya més possibilitats que la gent acabi agafant por de veritat i el procés es desinfli. A Madrid no entenen res, i si no ho han entès fins ara, difícilment ho entendran mai. Tenen un sentiment equivocat de propietat sobre Catalunya i els catalans i no estan disposats a perdre’n aquesta suposada propietat. España antes roja que rota, aquesta és la seva filosofia política. Veient els vídeos de les violentíssimes agressions policials m’han vingut al cap escenes d’una pel·lícula que en el seu dia em va impactar fortament: “La batalla de Argel”.
Em vaig passar dotze hores del diumenge al meu col·legi electoral, situat en un barri benestant de Barcelona. No hauria dit mai que passés un dia així, però em va semblar que era una obligació ciutadana i un requeriment democràtic. No va ser un dia perdut sinó una jornada ben utilitzada. Primer, tot el matí sota la pluja i hores de cua per poder votar. Després, hores d’espera fins que es va acabar el recompte de vots. Encara que abans he parlat de violència en el nostre col·legi no n’hi va haver, tot i que via xarxes anàvem seguint les agressions policials que tenien lloc en altres col·legis de la zona. La gent concentrada allà era perfectament conscient que corria el risc de rebre visites poc amistoses que sortosament no es van produir.
L’anècdota va ser l’acompanyament musical d’uns veïns del col·legi electoral que des de la seva finestra engalanada per l’ocasió ens posaven el seu himno nacional a tota castanya, i altres músiques patriòtiques i crits d’altres èpoques que pensava superades. Però es veu que encara no ho estan. Després ens van fer una exhibició de les seves banderes per davant del col·legi, i cada vegada que acabaven una de les seves cançons la gent aplaudia i els en demanava “otra, otra”. I de vegades ens oferien un bis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada