Reflexions des de la distància

En una de les seves ocurrències més celebrades Dalí va dir que l’estació del tren de Perpinyà era el centre còsmic de l’univers. He passat algunes vegades per davant d’aquell edifici que, per altra banda, arquitectònicament tampoc és res de l’altre món i, amb tota franquesa, no he notat cap emoció especial pel fet de trobar-me, suposadament, en el rovell de l’ou de l’univers. No cal dir que respecto l’opinió del molt il·lustre pintor però ara, posats a dir una altra boutade, jo podria assegurar amb tota solemnitat que el veritable centre còsmic de l’univers és la plaça de Sarrià.

Alguns que ens dediquem a comentar l’actualitat de casa nostra —utilitzo el terme casa nostra en un sentit ampli, és a dir, casa nostra és, per mi, Sarrià, Catalunya, Europa i, fins i tot, encara més enllà— de vegades també caiem en la ximpleria de considerar que Catalunya és el centre del món, i que tothom ens observa i ens admira. Però aquí, com a tot arreu, som gent normal que mira de resoldre els seus problemes tan bé com pot. Els bascos, per exemple, a canvi d’una bona compensació pecuniària per part de la metròpoli, han renovat la seva voluntat de seguir sent espanyols. Es veu que determinats patriotismes es paguen, i la metròpoli sembla disposada a remunerar degudament a qui es continuï manifestant espanyol.

De tant en tant és bo posar distància i mirar-se les coses des de lluny, amb una perspectiva més àmplia. Ara porto uns dies instal·lat en una agradable capital europea situada a més de mil quilòmetres de Sarrià. I si el primer dia potser et preguntes què deu passar al teu país, a partir del segon dia ja et comença a interessar més què està passant al lloc on et trobes, i després d’esmorzar surts al carrer i compres un diari local per veure com ho expliquen. I ahir en vas comprar un altre de diferent per poder contrastar els punts de vista d’uns i altres. I el tercer dia ja ni t’adones que Catalunya no surt a la portada ni a les pàgines interiors dels diaris.

El fet és que mentre Catalunya fa la seva via, amb encerts i errors com en tota obra humana, el món segueix funcionant. Confesso que quan em trobo lluny del meu país, una experiència que per motius professionals he repetit moltes vegades, no el trobo gens a faltar. Ara algú potser pensarà que no sóc un patriota comme il faut. Què hi farem! De fet, per no ser, ni tan sols em considero un patriota sense adjectius. Pàtria i patriota són termes que sempre m’han generat una certa al·lèrgia mental.

Però tot i trobar-me a l’estranger també em miro de reüll les notícies de casa, ni que sigui llegint-les molt en diagonal. Vaig veure, per exemple, que molt aviat un tal Garganté, de la CUP, deixarà de ser regidor de l’ajuntament de Barcelona. La meva conclusió és que no tot està perdut. Encara hi ha esperança.