PSOE, el desenllaç

Dibuix: El Mundo

Tot i que està programat perquè surti publicat el dilluns 22 de maig a les 7 del matí, aquest article va ser escrit dos dies abans, és a dir, quan encara no se sabia qui seria la persona que a partir d’ara ocuparà la secretaria general del PSOE, després de vuit mesos d’interinitat en mans d’una comissió gestora. També vull aclarir que quan em refereixo al PSOE hi incloc l’antic PSC, un partit que fa temps va perdre voluntàriament la seva independència i es va convertir en una franquícia espanyola més de la casa socialista.

Ahir, després del cop d’estat que fa vuit mesos va foragitar Pedro Sánchez del seu despatx del carrer Ferraz de Madrid, la militància que encara li queda al PSOE, formada, en bona mesura, per gent més gran que la mitjana d’edat de la població adulta espanyola, va escollir en un procés d’eleccions primàries la persona que s’haurà de fer càrrec de la secretaria general d’un partit que, sent generosos, podem perfectament definir com en franca decadència.

Les opcions eren dues, l’andalusa Díaz, coneguda com la sultana andaluza, i el madrileny Sánchez, també conegut com el veleta ideológico. Formalment hi ha un tercer candidat, però només hi és per restar vots a Sánchez i intentar ajudar Díaz. Així, als efectes pràctics estem davant de la lluita desigual del tàndem Díaz-López, amb el suport gens dissimulat de la gestora i de gairebé tot l’establishment format pels populares, ciudadanos, IBEX35, la majoria de la premsa, la banca, les grans empreses i altres poders fàctics, tots units contra un candidat solo ante el peligro, però que disposa del suport d’una bona part de la militància. Dit en termes actuals, és la lluita de la casta contra el poble.

Encara que l’autor d’aquest blog de socialista en té tant com de dentista, és a dir, res, i a ulls de segons qui aquesta circumstància potser li pot fer perdre credibilitat, penso que al PSOE li aniria millor que el guanyador d’aquestes primàries fos Sánchez. Si guanyés Díaz, seria el pas definitiu per consolidar la gran coalició entre les dretes i les esquerres espanyoles. En aquest sentit, sovint es tendeix a oblidar que Rajoy és president gràcies als socialistes que ara donen suport a Díaz. La conseqüència última de la victòria de Díaz seria, a mitjà termini, la desaparició del PSOE, tal com ha passat amb altres partits socialistes europeus.

Dit tot això, de cara a resoldre el conflicte que Catalunya té amb Espanya, o que Espanya té amb Catalunya, és del tot irrellevant qui hagi guanyat les primàries, com és irrellevant qui governi Espanya, qui formi part de l’IBEX35, i qui dirigeixi la gran banca i les grans empreses. En això de la unitat d’Espanya van tots, sempre, cent per cent d’acord: España Una, Grande y Libre, i no se’n parli més. Per tant, hem de ser conscients que els nostres problemes els haurem de resoldre nosaltres solets, sense complicitats de l’oest.