Val tot?

Els dotze diaris de paper de Catalunya van publicar ahir un editorial conjunt pressionant el Tribunal Constitucional espanyol sobre la sentència pendent de l’Estatut de Catalunya. Posteriorment, han donat suport al text un reguitzell de diaris digitals, blogs, webs i emissores de ràdio i de televisió de tota mena, mitjans públics i privats. Una sentència que, no ho oblidem, tant es pot fer pública demà mateix com l’any que Madrid organitzi uns jocs olímpics. No hi ha cap límit per fer-ho. La premsa espanyola ha reaccionat amb indignació i sorpresa, i alguns fins i tot amb crispació. Es pot entendre. Les metròpolis no acostumen a rebre de bon grat les pressions de les seves colònies díscoles. No m’estranyaria gaire que els diaris espanyols responguessin amb una estratègia conjunta similar que, segurament, podria signar també sense cap remordiment algun dels políticament ambivalents dotze diaris que dèiem abans. I és que tenim els diaris que tenim, alguns d’ells absolutament transversals, en el sentit més ampli del terme.

Se m’acudeixen dues consideracions. O millor dit, tres. La primera: tenint en compte la diversitat ideològica dels diaris que el fan seu i la dificultat de consensuar un text comú, l’editorial conjunt m’ha agradat força. Jo mateix l’hagués pogut signar si estès d’acord amb el text de l’Estatut capat objecte de discussió. Però no és el cas. Això sí, potser hi hagués afegit alguna matisació. Per exemple, que si ens trobem en aquesta situació esperpèntica no és només degut al recurs interposat pel PP, d’altra banda del tot previsible, sinó també pels recursos del PSOE interposats pels governs aragonès i el de ses illes, així com el recurs del Defensor del Pueblo, tots ells sota l'estricta tutela socialista. En altres paraules, ens passa el què ens passa per culpa del PP, sí, però també per culpa del PSOE. Aquí sembla que de dolent només n’hagi un. Doncs no, com a mínim n’hi ha dos. Que cada palo...

Segona consideració. El maltracte fiscal que rep Catalunya (per manca d’espai no entro ara en altres aspectes de la discrepància entre Catalunya i Espanya) no crec que a aquestes alçades el pugui negar ningú. Quan el maltracte fiscal al que estem sotmesos els catalans ha arribat als nivells escandalosos que ha arribat, el plantejament que ens hem de fer és si, per tal d’intentar defensar-nos, en cas d’una clara agressió com aquesta val tot. La meva opinió és que sí, que val tot, exceptuant òbviament la utilització de la violència física. Valen també, per tant, els editorials conjunts de pressió dels mitjans de comunicació catalans i, arribat el cas, fins i tot el tancament de caixes. I tant que valen! Però dit això, ara no ens perdem. L’escenari de la lluita política aviat ja no serà Madrid, ara el què toca és començar a treballar seriosament a l’entorn dels despatxos de Brussel·les (UE) i Nova York (UN), unes organitzacions supranacionals que en el seu moment potser ens hauran d’apadrinar, vull dir que hauran d’apadrinar la descolonització de Catalunya si els catalans així ho decideixen democràticament.

La tercera i última reflexió, aquesta de tipus més personal. Ja he dit altres vegades que quan es va sotmetre a referèndum jo no vaig donar suport al text estatuari, i no ho vaig fer per uns motius que res tenien a veure ni amb els del PP ni amb els d’Esquerra, els dos únics partits parlamentaris que van propugnar el vot negatiu en aquella consulta. Tinc molt clar que el model estatuari constitucionalista espanyol establert fa trenta anys ha quedat definitivament esgotat, i que ara ens cal un altre estatus polític regit per una constitució catalana amb dret a tenir comissari propi a Brussel·les. Això és el què pensem molts. Quants? No en tinc ni idea. Per saber-ho primer ho haurem de votar.