.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 17 de desembre de 2009

Diaris... i diaris de paper

Fa un parell d’anys no se m’hauria acudit posar aquest títol a un article. Potser hauria pogut escriure diaris... i diaris digitals, entenent llavors com a diaris, així, en genèric, els de paper. Però ara cada dia veig més clar que els diaris són els digitals, i l’excepció serà cada dia més el format paper.

Tal com ja he explicat altres vegades sóc un nouvingut en el món digital. Fa quatre dies no sabia ni què significaven les expressions TIC i 2.0, i de fet encara ara se’m presenten dubtes sobre el seu veritable abast. Per tant, tampoc sé del cert si ja puc ser considerat una persona definitivament integrada en la nova societat digital, o tal vegada encara no he donat el pas definitiu cap a la modernitat tecnològica. Això, però, si voleu que us sigui franc, no em fa perdre la son.

En un acte molt simpàtic que va tenir lloc fa uns dies vaig coincidir amb una amiga meva que, bàsicament des de l’administració pública, és capdavantera en la utilització i promoció social de les noves tecnologies. Tot i que d’aquestes coses en sap moltíssim més que jo em va sorprendre quan per presentar-me un amic seu va utilitzar aquesta fórmula:

“Et presento en Miquel Pellicer, editor d’El Mundo Deportivo digital”.

Jo vaig respondre més o menys així:

“Encantat, però en tot cas el que m’estàs dient és que en Miquel Pellicer és l’editor del diari El Mundo Deportivo, i punt, entès en el sentit que no necessàriament ho és de la versió paper."

Potser vaig exagerar una mica ja que amb la meva petita provocació es van posar tots a riure, i evidentment jo també m’hi vaig afegir. Però el matís és important. Avui en dia comença a sonar antic que et presentin algú i hi afegeixin l’adjectiu digital referit a la seva feina. L’aggiornamento tecnològic s’hauria de donar per descomptat, i més en segons quins àmbits i professions. El que intento dir és que l’excepció comença a ser l’anomenat suport paper i la millor prova d’això la tenim en la quantitat de diaris de paper que van tancant arreu del món. Alguns es reconverteixen en format digital però molts es veuen incapaços d’adaptar-se als nous temps i acaben desapareixent en aplicació de l’anomenada llei del mercat, una llei que no falla mai.

A les persones definitivament integrades en les noves tecnologies de vegades també els passa factura la part analògica del seu subconscient, i és que només han passat com qui diu quatre dies des que el tèlex (pels més joves: la foto de dalt és d’una cinta perforada de tèlex) i el fax van passar de les taules dels despatxos a les vitrines dels museus. De fet, en alguns despatxos encara s’utilitzen.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

recordo haver estudiat com molts artistes digitals van començar pel fax i la màquina d'escriure elèctrica :) ara em sembla curiós, segurament es recuperarà, com tot allò "vintage". És com quan et diuen: "perquè no fas un llibre?" i jo penso, perquè? si ja estic escrivint, potser no un llibre, però potser una revista si. Conceptes com: a la Xarxa i sense cobrar, moltes persones no l'entenen.

Per cert: a Esparreguera neva, ni se t'acudeixi anar a Igualada: no passaràs :P

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,

No sé si aquestes "moltes persones" que dius són uns ignorants o potser és que nosaltres som uns burros, o tal vegada una mica de cada cosa, o tot el contrari. Hi ha gent de tota mena, a la xarxa i fora de la xarxa.

Gràcies per l’info meteo. Vaig fer bé d’anar ahir a Igualada. Quan a les 8 del matí em vaig aturar a El Bruc a prendre cafè no feia ni fred ni calor, zero graus. Un home gran que estava esmorzant vaig sentir que mirant al cel deia al cambrer: "això és neu". Es va equivocar d’un dia.

Trina Milan ha dit...

Miquel,
ets un provocador nat..no te'n pots estar, i per això t'admiro..;)..gràcies per l'enllaç i la cita...i clar que havia de dir que era director del Mundo deportivo digital perquè és el que fa, el director del format paper és un altre..però estic d'acord amb el fons del teu post, moltes de les formes de fer resten en el subsconscient i ens surten per defecte, jo per exemple ja no dic "noves tecnologies" fa molt de temps, perquè per mi no ho són però encara sento dir molt aquests mots a integrats tecnològics també...el repte és per a tots, no és aquesta una revolució només tecnològica, també és una revolució conceptual, com ho són les bones revolucions, les importants, i a més va més ràpid que qualsevol altra a la història, no ens costarà tant en temps però sí en adaptació...i en això estem..gràcies per les teves paraules sobre mi, no en se tant com per mereixer-les però sé que estan escrites per un amic i això és el que m'honora de veritat..una abraçada

Enric Tomàs ha dit...

@Miquel: Jo no trobo gratuït especificar que el MD és Digital. Fixa't sinó que aq noi (Miquel Pellicer) no és tan conegut com Santi Nolla. El format paper té més prestigi (que no més qualitat). A més, en el cas dels mitjans de Godó aqa separació es deu a que Digital i paper són dues unitats de negoci totalment diferents que creen sinergies de forma esporàdica.

Miquel Saumell ha dit...

Trina,
“Buenu”, si tu ho dius...

Enric,
Em sembla que la versió "digital" del MD és més rendible que la versió "quiosc", això em va semblar entendre l’altre dia. Amb en Santi Nolla som veïns i compartim garatge, ja li comentaré aquest post quan me’l trobi, a veure què li sembla.
El prestigi no sé massa bé com es mesura però... espera’t una mica més i ja veurem qui té més prestigi.
I deixa’m acabar dient que aquest blog no te l’has de prendre de forma massa seriosa. Faig el què puc, que no és gaire, i quan no sé massa què dir hi poso una mica de provocació per generar debat i rebre aportacions, com ara les vostres, molt més interessants que el què pugui dir jo. És una manera com una altra d’enriquir el blog.