Atur i economia (in)sostenible

Aquests dies he estat visitant diverses empreses de la Catalunya interior. Sempre que ho faig, i ho faig sovint, torno a Barcelona decebut al constatar que l’economia de la Catalunya real no només no millora sinó que empitjora. Per altra banda, escoltes els polítics i els alts càrrecs de les nostres administracions públiques i aviat te n’adones que, en general, no toquen massa de peus a terra. No m’estranya. Es tracta d’un col·lectiu amb una idea bastant distorsionada de la realitat econòmica que els envolta. Són persones que normalment gaudeixen d’una bona preparació acadèmica teòrica, però que tenen la particularitat que no han passat mai per l’economia real, amb poquíssimes excepcions que confirmen la regla.

Per entendre-ho millor sempre poso un exemple que és quasi una declaració de principis: menys del 10% dels treballadors de Catalunya treballen per l’administració pública, mentre que més de les dues terceres parts dels nostres representants al Parlament són funcionaris en actiu o en excedència. Més clar, l’aigua. És un parlament democràticament escollit, sí, però poc o gens representatiu del país real. En contraposició, escoltes els titulars de les pimes catalanes i aviat arribes a la conclusió que aquí hi ha dos móns que viuen d’esquena un de l’altre. El món oficial va prepotentment a la seva mentre el món real de l’economia productiva fa el què pot per intentar sobreviure. Són dos móns diferents, dues realitats que s’ignoren entre sí.

Escric aquestes notes a corre-cuita i sense tenir al davant les dades estadístiques. Per tant, podria ser que les xifres que tinc al cap i que donaré a continuació no siguin 100% fiables, però no crec que em desviï massa de la realitat. De la trentena de països de la Unió Europea, Espanya és el que té la taxa d’atur més alta, amb quasi quatre milions de desocupats. De les disset autonomies en les que està dividit l’estat espanyol, Catalunya és la que té la taxa d’atur més alta, amb més de mig milió d’aturats. De les quaranta i escaig comarques de Catalunya, la comarca de l’Anoia és la que gaudeix de la taxa d’atur més elevada, i poso aquest exemple concret perquè ahir m’hi vaig passar tot el dia i ho tinc més fresc. Dels trenta i escaig municipis pertanyents a la comarca de l’Anoia, no és estrany trobar-te amb taxes d’atur del tot insostenibles, que en alguns casos freguen el trenta per cent de persones sense feina. Aquesta és la trista realitat, aquestes són les xifres del drama dels aturats, aquests són uns tristos rècords que no són precisament per presumir.

Escoltar llavors els polítics que tenen a les seves mans pal·liar d’alguna manera aquesta lamentable situació es transforma aviat en una gran decepció. Veure amb quina persistent incompetència es manifesten els presidents dels governs espanyol i català és per deixar-ho tot i marxar cap a l’exili. Observar com les persones que tenen el deure de facilitar la creació de llocs de treball productius, o almenys de no posar-hi tantes traves administratives i de tota mena com hi posen ara, és quasi un exercici de masoquisme. Escoltar les dues persones que tenen directament al seu càrrec aquest negociat, és a dir, la consellera Mar Serna des de la Generalitat i el ministre Celestino Corbacho des del govern espanyol, és lo més semblant a rebre una lliçó d’incompetència política.

Economia sostenible? Cap economia pot ser sostenible amb una tercera, o una quarta o, en el millor dels casos, una cinquena part de la seva força laboral a l’atur. I mentrestant, els nostres estimats dirigents polítics no volen reconèixer que per aquest camí no anem enlloc, enlloc més que a un empitjorament del drama de l’atur.