Transcripció: Enric Juliana és un periodista que treballa a La Vanguardia i acostuma a escriure sobre quatre països: Catalunya, Espanya, Itàlia i Portugal. Quan escriu sobre Portugal s’ha referit més d’un cop al cuaderno azul, unes llibretes artesanals molt especials que es venen en una petita tenda de Lisboa anomenada Casa Louças do Calhariz. Els seus amos m’han dit que són amics d’en Juliana i a la botiga hi tenen penjats algun dels seus articles, i també alguns d’altres autors que fan referència al famós cuaderno azul. L’última vegada que vaig ser a Lisboa vaig comprar-ne alguns exemplars, que em serveixen per recordar que tot i que vivim rodejats d’aparells electrònics digitals per llegir, escriure i, en general, comunicar-nos mitjançant la xarxa d’internet, encara persisteix quelcom que afortunadament no ha desaparegut de les nostres vides: un simple paper en blanc que fa la tasca de pantalla del què nosaltres escrivim i llegim sense necessitat d’utilitzar un teclat. Amb un cuaderno azul i un simple llapis en tenim prou. El suport paper és quelcom tan o més antic que aquest tipus de lletra que esteu llegint en aquest moment, però funciona tan bé com el primer dia, no falla mai, no es penja ni es queda sense bateria. I en uns moments tan digitals com els presents, quan sembla que ja ningú sap què és una llibreta de fulles en blanc i un simple llapis, convé recordar aquestes petites coses. Cal no oblidar els nostres orígens.
2 comentaris:
A casa hi tinc un Folletin de la Corona: El Conde de Lavernie, de M.Augusto Maquet, i traduïda del francès a l'espanyol per D.V.Gebhardt, editada a Barcelona el 1859. Sovint quan el veig (confesso que encara no l'he llegit), penso per quantes cases de la familia ha passat fins arrivar a la meva, i encara seguirà.
Ramon,
Té molt mèrit conservar un llibre editat fa 150 anys, això diu molt de tu i dels teus avantpassats.
Publica un comentari a l'entrada