.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 7 de desembre de 2009

Les coses pel seu nom

Essent conscient que avui en dia potser seria més políticament correcte anomenar-lo paisatge d’hivern, jo sóc un amant de les tradicions i encara en dic pessebre, de la mateixa manera que de les properes vacances de Nadal em resisteixo a dir-ne vacances d’hivern. Potser en diré vacances d’hivern de la setmana blanca que el conseller Maragall ha reservat als catalans amb canalla en edat escolar per anar a esquiar el mes de febrer. Però ara per ara prefereixo seguir dient a les coses pel seu nom. Vacances de primavera? No, Setmana Santa i tothom s’entén.

Aquestes reflexions les faig al bell mig del pont de la Puríssima. Sí, ja sé, alguns en diuen pont de la Constitució. Però al meu entendre van errats, o potser és que també pretenen ser tant políticament correctes com els defensors del paisatge d’hivern. A veure, la Constitució va ser ahir, diumenge, i quan la festa cau en diumenge no hi ha pont que valgui. Aquest pont en tot cas s’explica perquè dimarts és la Puríssima. Per tant, avui és el pont de la Puríssima.

Com dèiem abans, alguns van commemorar ahir els 31 anys de la Constitución Española, una llei espanyola feta sota les fortíssimes tuteles militar i eclesiàstica de finals dels anys setanta del segle passat. Llavors es va decidir el nostre futur excepte en un punt molt concret que ja havia decidit en nom nostre el senyor Franco l’any 1969, és a dir, el seu successor com a cap de l’estat. Aquests detallets convé recordar-los de tant en tant doncs la memòria d’alguns és fràgil, almenys per algunes coses. No van gaire desencaminats els que d’aquella transició política tan peculiar entre el franquisme i el que tenim ara en diuen pacte de l’amnèsia.

L’argument democràtic dels defensors de la monarquia franquista en que es va convertir la Jefatura del Estado és que aquesta institució es va incloure en la Constitución Española que es va sotmetre a referèndum el 6 de desembre de 1978. És veritat, però també ho és que tots els que van poder votar-la ara ja passen dels cinquanta-dos anys d’edat. Això vol dir que la majoria dels espanyols, és a dir, els que ara són menors de cinquanta-dos anys, mai s’han pogut definir sobre unes qüestions que no ens hauria d’estranyar que després de tants anys es comencin a posar en dubte.

Pessebre. Nadal. Setmana Santa. Pont de la Puríssima. Pacte de l’amnèsia. Monarquia franquista. Les coses pel seu nom.

9 comentaris:

Jordi Roca ha dit...

Vols dir que les votacions democràtiques desprès de períodes de manca de llibertat no ho són tant?

De totes maneres, la C.E. té els seus mecanismes democràtics de reforma. Ara bé, una altra cosa és que aquests mecanismes siguin complicats -que no ho són com demostrà la integració europea o demostrarà la successió dels Borbons.

Tampoc van votar la Constitució cap dels americans vius tot i que la majoria l'han jurat, o els anglesos ni tan sols tenen Constitució.

De fet, si mirem aquells govern que s'obsessionen per reformar la constitució, des de Hitler fins a Hugo Chávez, fa venir una mica de cagarel·la.

Bon pont de la Puríssima.

Marc S. ha dit...

L'altre dia vaig sentir en un programa de TV dos personatges parlant de com s'hauria d'anomenar el pont en qüestó. Eren Montserrat Nebrera i Joan Carles Girauta i venien a dir ago així:

MN: "Pont de la Púríssima Constitució."

JCG: "Encara hi ha unes jerarquies: Pont de la Puríssima."

Raimund ha dit...

N'hi ha d'altres, que d'aquest pont, en diuen "de la putíssima prostitució".

I bon dia.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
1/ T’agraeixo el comentari però el que he volgut dir és el que he dit, ni més ni menys. Em sembla que m’he expressat amb prou claredat.
2/ Personalment no tinc cap pretensió de modificar la constitució dels meus veïns. Molts dels que a Catalunya abans pensàvem que en la C.E. hi havia una solució de convivència ara constaten que els fets han anat demostrant que aquella llei s’està convertint en el problema que la fa gairebé impossible.
3/ Espanya s’hauria de preguntar per què a Catalunya el moviment independentista està creixent en progressió geomètrica. Però els fa basarda fer-se la pregunta, i més por encara la resposta.
4/ Jo només demano, exigeixo, que els catalans puguem decidir que voldrem ser de grans. No em val que els nostres avis i els nostres pares decidissin no sé què fa dècades. Vull decidir-ho jo, com es fa en les democràcies serioses. A Europa d’exemples en sobren. L’últim, Kosovo; el proper, Escòcia. La gent vota i decideix, no és cap drama. Això és la democràcia. Tant costa d’entendre?
5/ Els britànics no tenen constitució, és cert, però ja m’agradaria a mi viure amb les mateixes garanties que tenen els escocesos per “decidir què volen ser”. El govern de la Reina ja ha dit, amb tota naturalitat, que allò que decideixi Escòcia l’any vinent anirà a missa. Com no podria ser d’altra manera! Els britànics no tindran constitució però de demòcrates en són un rato.
6/ Equiparar els dictadors amb els que pretenen modificar les constitucions no crec que hagi estat massa afortunat per part teva. Les constitucions es van posant al dia, totes, no són les taules de la llei, ni són perennes, ni inamovibles. Per cert, també ho fan els americans mitjançant els coneguts “amendments”.
7/ Aquest és el pont de la Puríssima, sí, però jo avui no faig pont. Tot i que de feina poca, per això em puc entretenir en contestar-te extensament.

Marc,
Doncs mira, aquesta vegada coincideixo amb en Girauta.

Raimund,
No hi havia sentit mai!

Anònim ha dit...

Em quedo sobretot amb els dos últims. Que un Estat tingui com a cap un personatge escollit a dit per un dictador amb uns antecedents familiars d'imposició és senzillament inconcebible des d'una òptica democràtica.

Clidice ha dit...

Doncs no sé perquè molt em sembla que la majoria de persones que conec, de diversos estrats i diverses edats, tots l'han rebatejat com el de la put.... (piiip) i el de la posti .... (piiiip). O sigui que ja li poden anar posant nom ja! :( En qualsevol cas, dues festes com aquestes són el despropòsit número ú d'un país monarquia bananera com aquest on estem obligats a pertànyer.

Miquel Saumell ha dit...

Albert,
Potser podríem concloure dient que gaudim d’una democràcia que coixeja, i malament rai quan s’han de començar a posar adjectius a la democràcia.

Clidice,
Més que de monarquia bananera potser seria més definitori parlar clarament d’una monarquia franquista. Ja ho deia aquell home : lo dejo todo atado y bien atado. I quanta raó tenia!

Artur ha dit...

El sistema democràtic actual ve distorsionat per un model de "transició", és a dir, tocat de por però també de necessitat d'agradar tothom. Probablement l'error ve de la partitocràcia per una banda, o el que és el mateix, la capacitat gairebé infinita que tenen els partits en el control del sistema.

Les fòrmules anglosaxones (sense constitució per part britànica i amb una del segle XVIII pel que fa als EEUU) són més senzilles: menys lleis són millors lleis.

Finalment: la tradició democràtica dels britànics és d'admirar: la darrera guerra civil va ser en el segle XVII!

Miquel Saumell ha dit...

Artur,
Sense pretendre treure cap mèrit a les persones que durant la segona meitat dels setanta van liderar la transició política, evitant que després de 40 anys de franquisme allò acabés com el rosari de l’aurora, potser ja comença a ser hora d’explicar també els defectes d’aquella transició tan falsament modèlica, uns defectes que perjudiquen bàsicament Catalunya, és a dir, la dignitat i la butxaca dels catalans. Ara tot són alabances cap als "siete padres de la constitución" però aquests siete padres també són responsables de la manca d’un concert econòmic a Catalunya. Llavors era el moment d’incloure’l, ara ja és massa tard. I molts dels mals d’ara venen precisament d’aquest fet.