(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.868 de La Veu de l'Anoia)
Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.
Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.
Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?
Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.
Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.
Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?
1 comentari:
Defenses, encertadament, una obvietat. I la certesa amb la que ens hem trobat és que, finalment, hem fet la prova del 9 amb la nostra democràcia i ha donat el que ha donat: cartró pedra. Ara s veure si hi ha algú que s'estima prou els pobles d'Espanya i la desmantella amb gràcia, sinó seguirem a empentes i rodolons.
Per cert que amb això de les línies vermelles m'has recordat el "sentit comú" que també, com els culs, tothom té el seu. L'altre dia, no sé on, vaig llegir que hauríem de parlar de "sentiment comú", més quantificable.
Salut i abraçada
Publica un comentari a l'entrada