(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.870 de La Veu de l'Anoia)
A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.
Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.
Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.
A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.
Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.
Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada