.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 5 de juny de 2017

Ètica, estètica i legalitat

Il·lustració: El Mundo

La dimissió o cessament de Moix —encara no està clar si va ser una cosa o l’altra— com a fiscal en cap Anticorrupció d’Espanya, legalment potser no tocava. Però, en política, ètica i estètica són conceptes tan importants com legalitat i, en el cas de Moix, considerant el conjunt d’aquests paràmetres, la seva sortida del càrrec estava plenament justificada. De fet, si encara volem anar una mica més enllà, tenint en compte els antecedents del personatge que hem conegut desprès, ara sabem que ni tan sols va ser oportú el seu nomenament per ocupar el càrrec. Però bé, Moix ara ja no hi és, encara que diuen que continuarà fent de fiscal del Tribunal Supremo. I això sí que costa molt d’entendre. Si no val per fer de fiscal en un despatx, perquè sí que val per fer la mateixa feina al despatx del costat? Francament, això d’Espanya no hi ha qui ho entengui.

Deia abans que “legalment potser no tocava”, i ho argumento recordant algunes obvietats que sovint tendim a oblidar. Així, en aquest país ser ric no és delictiu, com tampoc ho és rebre una herència, per important que sigui. I rebre-la a l’estranger, encara que sigui en un paradís fiscal, tampoc és delicte. Per altra banda, no hi ha cap llei que prohibeixi tenir el patrimoni familiar a Panamà. O a Liechtenstein. Això sí, aquests actius s’han de declarar a hisenda i pagar els impostos que estiguin establerts, i hi ha la sospita raonable que qui té el patrimoni familiar en un paradís fiscal no sempre té la intenció de col·laborar amb la hisenda de casa.

Però, fins i tot suposant que Moix ho tingués tot declarat i estigués al corrent del pagament dels impostos, aquí és on ja hi entren els aspectes ètics i estètics. No és ètic ni estètic que el fiscal que ha de lluitar contra la corrupció tingui el seu patrimoni en un paradís fiscal. Encara que només fos per això Moix havia de plegar, com també haurien de plegar el Fiscal General del Estado que el va nomenar i el ministro que va donar el vistiplau al nomenament. Repeteixo, això no és una discussió sobre la legalitat de la situació fiscal de Moix sinó sobre ètica i estètica. Ho dic perquè aquests dos personatges divendres encara defensaven l’actuació del fiscal Moix. Per això penso que també haurien de plegar, o ser cessats immediatament.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

D'acord ambl'article, qualsevol càrrec públic no te perquè renunciar a una herència o a ser ric.
Però és veu que un fiscal el que no pot és ser titular d'una empresa mercantil, i aquí rau la qüestió legal que volen amagar, ja que l'herència no és pas d'una part de la casa si no d'una part de la mercantil que és la propietària de la casa.
Qüestió ètica a banda que no s'aguanta per en lloc, des de no haver declarat el bé, al ocupar el càrrec, a dir que és volia estalviar de pagar 90.000 euros...

Eliseu

Oliva ha dit...

EL FOC "AMIC",QUASI SEMPRE FA MES BAIXES QUE L'ENEMIC...
DIUEN,DIUEN,DIUEN QUE CAN PP.ESTAN A MATA-DEGOLLA...
I "EL DESEADO",FENT UN "APOYARE"...
"VENGA ALEGRIA,SROS.VENGA ALEGRIA..."

Miquel Saumell ha dit...

Eliseu,
Aquesta suposada norma que dius que impedeix als fiscals tenir accions d'una empresa no la veig clara. Vol dir això que no poden tenir tampoc, posem per cas, unes accions de Telefónica com a forma d'estalvi? M’agradaria veure el redactat exacte de la norma que, per cert, no l'he trobat enlloc.

Oliva,
Molt d'acord, el foc amic sempre és molt més letal que l'enemic.

Anònim ha dit...

Miquel li vaig sentir dir a un jurista, crec que e Joan Queralt, dir que un fiscal no podia tenir una mercantil, suposo que això no te res a veure amb el que tu exposes.
No soc jurista, comentava el que li vaig sentir dir

Elsieu