(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de maig de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.810 de La Veu de l'Anoia)
Cada any, després de la diada de Sant Jordi, es publica el rànquing dels llibres més venuts, unes dades sobre la credibilitat de les quals no posaria la mà al foc. Però bé, a manca d’altres estadístiques, si més no de les que es fan públiques i es troben a l’abast de tothom, potser les podem donar per acceptables. Dit això, no deixa de cridar-me l’atenció que molts dels llibres que ens diuen que han estat els més venuts, per no dir gairebé tots, són aquells que, bastants dies abans de Sant Jordi, els potents aparells propagandístics de les editorials més conegudes ja ens deien que serien precisament els més venuts. Per això parlava abans dels dubtes que em mereixen els rànquings dels llibres més venuts, de la mateixa manera que tindria dubtes si, uns dies abans d’estrenar-se als cinemes, una pel·lícula aparegués al rànquing de les més vistes. El sentit comú em diu que les coses s’han de fer pel seu ordre natural però, any rere any, tots podem comprovar que, per Sant Jordi, amb els rànquings de la venda de llibres, les coses s’intenten fer en l’ordre invers.
Fa poc vaig llegir, i lamento no recordar la font, que els llibres mediàtics acostumen a tenir el nom de l’autor més destacat que el títol del llibre. Si sou aficionats a aquesta mena d’oferta editorial típica de Sant Jordi, podeu fer la prova i veureu que aquesta norma no acostuma a fallar gairebé mai. Són llibres que molta gent compra no pas pel títol o pel contingut sinó, bàsicament, perquè estan suposadament escrits per una tipologia de personatges, molt coneguts, que podríem qualificar de mediàtics. El suposadament fa referència a la feina poc lluïda dels “negres”, una professió apassionant que donaria per a un altre article. Suposo que no cal aclarir al lector que els personatges mediàtics són aquells que surten molt als mitjans, bàsicament a teles i ràdios. Acostumen a ser persones que normalment fan de tertulianes, és a dir, que són capaces d’opinar sobre qualsevol tema que se’ls proposi encara que no en sàpiguen res. Això sí, la norma no escrita diu que, per donar una imatge de credibilitat, sempre han d’opinar amb molta contundència.
Vist tot això, triomfar per Sant Jordi des de l’anonimat d’un pseudònim i sense una gran editorial al darrere, i amb el més que probable boicot afegit d’un important grup editorial que no mencionaré, i fer-se un lloc en els esglaons més alts del rànquing de vendes és molt meritori. Però per manca d’espai haurem de deixar el desenllaç d’aquest article per d’aquí quinze dies.
Cada any, després de la diada de Sant Jordi, es publica el rànquing dels llibres més venuts, unes dades sobre la credibilitat de les quals no posaria la mà al foc. Però bé, a manca d’altres estadístiques, si més no de les que es fan públiques i es troben a l’abast de tothom, potser les podem donar per acceptables. Dit això, no deixa de cridar-me l’atenció que molts dels llibres que ens diuen que han estat els més venuts, per no dir gairebé tots, són aquells que, bastants dies abans de Sant Jordi, els potents aparells propagandístics de les editorials més conegudes ja ens deien que serien precisament els més venuts. Per això parlava abans dels dubtes que em mereixen els rànquings dels llibres més venuts, de la mateixa manera que tindria dubtes si, uns dies abans d’estrenar-se als cinemes, una pel·lícula aparegués al rànquing de les més vistes. El sentit comú em diu que les coses s’han de fer pel seu ordre natural però, any rere any, tots podem comprovar que, per Sant Jordi, amb els rànquings de la venda de llibres, les coses s’intenten fer en l’ordre invers.
Fa poc vaig llegir, i lamento no recordar la font, que els llibres mediàtics acostumen a tenir el nom de l’autor més destacat que el títol del llibre. Si sou aficionats a aquesta mena d’oferta editorial típica de Sant Jordi, podeu fer la prova i veureu que aquesta norma no acostuma a fallar gairebé mai. Són llibres que molta gent compra no pas pel títol o pel contingut sinó, bàsicament, perquè estan suposadament escrits per una tipologia de personatges, molt coneguts, que podríem qualificar de mediàtics. El suposadament fa referència a la feina poc lluïda dels “negres”, una professió apassionant que donaria per a un altre article. Suposo que no cal aclarir al lector que els personatges mediàtics són aquells que surten molt als mitjans, bàsicament a teles i ràdios. Acostumen a ser persones que normalment fan de tertulianes, és a dir, que són capaces d’opinar sobre qualsevol tema que se’ls proposi encara que no en sàpiguen res. Això sí, la norma no escrita diu que, per donar una imatge de credibilitat, sempre han d’opinar amb molta contundència.
Vist tot això, triomfar per Sant Jordi des de l’anonimat d’un pseudònim i sense una gran editorial al darrere, i amb el més que probable boicot afegit d’un important grup editorial que no mencionaré, i fer-se un lloc en els esglaons més alts del rànquing de vendes és molt meritori. Però per manca d’espai haurem de deixar el desenllaç d’aquest article per d’aquí quinze dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada