Les verbenes no m’agraden

Em considero una persona curiosa i força sociable. M’agrada sortir a sopar amb els meus amics i amb aquelles persones que encara no ho són però ho poden ser en el futur. M’agraden els dinars amb llarga sobretaula. Sempre m’ha agradat conèixer gent nova, també gent que pensi diferent de com jo penso. M’agrada debatre, m’agrada que em portin la contrària i no cal dir que també m’agrada portar la contrària. Estic convençut que del debat educat sempre en surten conclusions interessants. Sempre, encara que els interlocutors estiguin a les meves antípodes polítiques, religioses, viatgeres, socials, gastronòmiques, etc. M’agrada conversar amb persones interessants a les quals també els agradi conversar i siguin respectuoses, com intento ser-ho jo, amb les opinions que no comparteixen. I, sobretot, m’agrada molt escoltar a les persones, que són la majoria, que sobre molts temes en saben molt més que jo. No és falsa modèstia. Sobre algunes poques coses potser en sé bastant més que la majoria però sobre la majoria dels temes no en sé gairebé res, i per això m’agrada xerrar amb experts que em poden ensenyar molt. En definitiva, em considero una persona curiosa i força sociable.

Però no m’agraden gens les verbenes en el seu sentit més clàssic. No m’han agradat mai les uniformitats, ni la diversió per decret, ni el soroll dels maleïts petards, ni els matasogres ni cap dels elements tradicionals que es consideren imprescindibles en qualsevol verbena clàssica. I sí, ja sé que en català no se’n diuen verbenes sinó revetlles, però en un dia tan verbener com avui tampoc cal ser lingüísticament massa rigorós. Que gaudiu d'una bona verbena però jo, si m'ho permeteu, me la salto. I si no m'ho permeteu, també.