Ciudadanos té un problema

De vegades les coses se t’acaben escapant de les mans per més interès que hi posis intentant impedir-ho, i tinc la sensació que d’un temps ençà això és el que li està passant a Ciudadanos. Però comencem pel principi. No és casualitat que aquest partit sorgís precisament a Catalunya, ja que el seu únic objectiu, o l’objectiu molt prioritari per damunt de qualsevol altre, era i segueix sent el d’afeblir políticament la Catalunya independentista utilitzant el fals debat, demagògic i populista, de la llengua, inventant-se un problema lingüístic que només existeix en la percepció equivocada d’algunes persones. 

A Catalunya la llengua espanyola no està en perill. Si algú ho dubta només cal que es passegi pel dial de la ràdio, o que faci zàping amb el comandament a distància de la tele, o que vagi al cinema, o que doni una ullada a qualsevol quiosc, o que quan vagi pel carrer o agafi un transport públic es fixi en quina llengua s’expressa majoritàriament la població. Si es vol arribar a la conclusió que a Catalunya hi ha una llengua que està en perill, aquesta no és precisament l’espanyola sinó la llengua pròpia de Catalunya, el català. I escric llengua pròpia ben conscientment, ja que així queda definit el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña. Una llei que tot i la vergonyosa esporgada que va patir al Congreso de los Diputados i, posteriorment, al Tribunal Constitucional, l’article de la llengua potser els va passar per alt, ja que els ribots esmolats del senyor Guerra àlies mienmano i dels magistrats constitucionalistes no el van tocar.

Però tornem a Ciudadanos. Tot i que s’hi han esforçat molt utilitzant tota mena d’arguments, sortosament aquest partit no ha estat capaç de vendre el seu discurs als catalans, encara que sí que els ha servit per recollir vots a Espanya. No és cap secret que l’anticatalanisme dóna vots a Espanya. La prova que a Catalunya no se n’ha sortit és que, passats més de deu anys des de la seva fundació, no hi ha cap poble ni ciutat petita, mitjana o gran que tingui un alcalde de Ciudadanos. Zero alcaldes ciudadanos de 948 alcaldes que tenim a Catalunya, de tots els colors polítics, fins i tot del PP, que en té un en un poblet petit. La dada és tan contundent que no cal entrar en més discussions. 

Quan el politburó de Ciudadanos va veure que la batalla lingüística catalana la tenien perduda va optar per anar a fer les espanyes, i avui és el quart partit del parlament espanyol. Però quin és el balanç que de l’excursió política de Ciudadanos per terres espanyoles fa la majoria de la ciutadania? La conclusió general és que Ciudadanos s’ha convertit en un escolanet del PP, com també ho és el PSOE, encara que aquests intenten dissimular-ho una mica més. No parlo de grans proclames polítiques d’uns i altres sinó d’actuacions pràctiques com, per exemple, donar suport polític a Rajoy perquè governi Espanya. El partit polític més corrupte d’Espanya no governaria sense el concurs de Ciudadanos.

Que els espanyols veuen a Ciudadanos com una segona marca dels populares és una realitat que difícilment es pot qüestionar i, repeteixo, cal fixar-se més en els fets constatats que en els grans discursos. Ciudadanos intenta ara desmarcar-se del partit més corrupte d’Europa, i l’agre debat de la setmana passada amb Cristina Cifuentes n’és una prova més. Però com deia aquell president del Barça, “al soci no se li pot enganyar”, i qui diu el soci diu el ciutadà que de tant és convocat a les urnes. Ara tothom sap que votar Ciudadanos és votar el PP. Tard o d’hora els votants conclouran que, tant per tant, millor votar l’original que la còpia.