(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de juny de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.812 de La Veu de l'Anoia)
Es diu que qui mana realment a Catalunya no és el president de la Generalitat sinó el president de la Caixa. D’això va l’article d’avui, i vindria a ser la segona part del que vam publicar fa quinze dies amb el títol "Reflexions després de Sant Jordi". Avui relaciono aquelles reflexions amb el cas concret d’un llibre que constitueix el gran èxit de vendes de no ficció en català dels últims tres mesos, inclòs el Dia del Llibre. Si aquí hi afegim la decisió de l’autor de no donar a conèixer la seva identitat i, per tant, de no participar en els actes promocionals de Sant Jordi com, per exemple, la signatura de llibres, l’èxit encara és més meritori.
La desvirtualització del personatge era una assignatura pendent que tenia al cap des que fa tres mesos va sortir al mercat La gran teranyina, un llibre que em va captivar. Roger Vinton no és el nom real de l’autor sinó el pseudònim que des de fa cinc anys utilitza a les xarxes socials. Amb en Vinton acordem trobar-nos un divendres a la tarda al bar d’un hotel de Barcelona, quan els viatgers de negocis ja han marxat i els turistes de cap de setmana encara no han arribat. Un lloc discret per mantenir una xerrada distesa que es va allargar gairebé tres hores.
A l’obra s’expliquen, amb molt detall, els secrets del poder a Catalunya. En general el llibre ha agradat molt, tot i que en algun centre de poder potser no tant, i d’aquí el boicot que ha patit per part d’un grup de comunicació molt conegut. Tot i tractar-se d’un assaig es llegeix amb el mateix interès que si fos una novel·la però amb l’avantatge afegit que, sent com és una obra de consulta amb un completíssim índex de noms al final, es pot començar a llegir per la meitat i acabar-lo pel primer capítol. Són capítols temàtics: les famílies del ciment, les del motor, les farmacèutiques, etc., i l’ordre de lectura gairebé no altera el producte.
Estem davant d’un gran treball, amb una feinada ingent de recopilació de dades al darrere, que ajuda a entendre en quines mans ha estat i està el poder real de la Catalunya dels segles XX i XXI, amb algunes pinzellades d’èpoques anteriors. Tot i que és un llibre interessantíssim, Vinton defuig qualsevol protagonisme personal. El protagonisme només el vol per a la seva obra, i si l’autor ha optat per romandre en l’anonimat d’un pseudònim, la seva decisió s’ha de respectar. Això vol dir que la pregunta que des de fa tres mesos es fa molta gent —qui és en Vinton?— només la puc respondre dient que és l’autor de La gran teranyina, un gran llibre.
Es diu que qui mana realment a Catalunya no és el president de la Generalitat sinó el president de la Caixa. D’això va l’article d’avui, i vindria a ser la segona part del que vam publicar fa quinze dies amb el títol "Reflexions després de Sant Jordi". Avui relaciono aquelles reflexions amb el cas concret d’un llibre que constitueix el gran èxit de vendes de no ficció en català dels últims tres mesos, inclòs el Dia del Llibre. Si aquí hi afegim la decisió de l’autor de no donar a conèixer la seva identitat i, per tant, de no participar en els actes promocionals de Sant Jordi com, per exemple, la signatura de llibres, l’èxit encara és més meritori.
La desvirtualització del personatge era una assignatura pendent que tenia al cap des que fa tres mesos va sortir al mercat La gran teranyina, un llibre que em va captivar. Roger Vinton no és el nom real de l’autor sinó el pseudònim que des de fa cinc anys utilitza a les xarxes socials. Amb en Vinton acordem trobar-nos un divendres a la tarda al bar d’un hotel de Barcelona, quan els viatgers de negocis ja han marxat i els turistes de cap de setmana encara no han arribat. Un lloc discret per mantenir una xerrada distesa que es va allargar gairebé tres hores.
A l’obra s’expliquen, amb molt detall, els secrets del poder a Catalunya. En general el llibre ha agradat molt, tot i que en algun centre de poder potser no tant, i d’aquí el boicot que ha patit per part d’un grup de comunicació molt conegut. Tot i tractar-se d’un assaig es llegeix amb el mateix interès que si fos una novel·la però amb l’avantatge afegit que, sent com és una obra de consulta amb un completíssim índex de noms al final, es pot començar a llegir per la meitat i acabar-lo pel primer capítol. Són capítols temàtics: les famílies del ciment, les del motor, les farmacèutiques, etc., i l’ordre de lectura gairebé no altera el producte.
Estem davant d’un gran treball, amb una feinada ingent de recopilació de dades al darrere, que ajuda a entendre en quines mans ha estat i està el poder real de la Catalunya dels segles XX i XXI, amb algunes pinzellades d’èpoques anteriors. Tot i que és un llibre interessantíssim, Vinton defuig qualsevol protagonisme personal. El protagonisme només el vol per a la seva obra, i si l’autor ha optat per romandre en l’anonimat d’un pseudònim, la seva decisió s’ha de respectar. Això vol dir que la pregunta que des de fa tres mesos es fa molta gent —qui és en Vinton?— només la puc respondre dient que és l’autor de La gran teranyina, un gran llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada