(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.891 de La Veu de l'Anoia)
L’acte de la setmana passada als Caputxins de Sarrià va deixar palesa la solidaritat d’una part de la classe política catalana envers els presos polítics que es troben injustament engarjolats, i amb alguns dels seus drets bàsics a una defensa justa clarament vulnerats. Primer semblava que era una estratègia dels convergents per intentar frenar la pèrdua de terreny electoral, i és que les enquestes els van cada dia pitjor. Aviat, però, es va poder constatar que al dejuni de vint-i-quatre hores hi participaven personatges d’un ampli espectre polític.
Només les decisions equivocades d’un jutge són l’origen d’haver arribat fins aquí. Els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de diners públics només existeixen en algunes ments perverses que, més que promoure una justícia justa (disculpeu-me la redundància), semblen treballar en exclusiva per defensar, per sobre de tot, la unitat de la seva pàtria, i en nom d’aquesta defensa tot s’hi valdria.
Per decisió pròpia van quedar exclosos de l’acte dels Caputxins els representants dels partits del trio 155 (Cs, PSOE i PP), els quals, com tothom sap, tenen altres interessos polítics. Interessos igualment legítims, és clar que sí, però que compten amb un suport minoritari de la societat catalana: el 43,5 per cent segons els últims resultats electorals.
Tot i que càrrecs polítics i altres dirigents de la franquícia catalana del PSOE no hi van participar oficialment, algun socialista conegut va treure discretament el cap al pati dels Caputxins. Però com que no es tracta de perjudicar ningú, “hasta aquí puedo llegar”, com diu sovint l’advocat Gonzalo Boye. De polítics ciudadanos no en vaig veure cap, i del PP (un partit que a Catalunya està en ple procés d’extinció, amb 4 diputats de 135) tampoc. Dels comuns, alguns hi van fer acte de presència en senyal de solidaritat, i és que la solidaritat humana és o hauria de ser transversal.
També s’ha dit que els dejunis públics de curta durada (24 o 48 hores) són la via per banalitzar una vaga de fam indefinida com la que van decidir tirar endavant els presos polítics catalans. Fins i tot s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que no tots els presos polítics tancats a la presó de Lledoners estan d’acord amb aquesta vaga de fam; sense anar més lluny, Junqueras s’hi hauria manifestat en contra. Però que aquesta discrepància no és de partits sinó d’opinions personals ho demostra el fet que als Caputxins també s’hi van deixar veure alguns diputats coneguts d’Esquerra com, per exemple, Sergi Sabrià.
L’acte de la setmana passada als Caputxins de Sarrià va deixar palesa la solidaritat d’una part de la classe política catalana envers els presos polítics que es troben injustament engarjolats, i amb alguns dels seus drets bàsics a una defensa justa clarament vulnerats. Primer semblava que era una estratègia dels convergents per intentar frenar la pèrdua de terreny electoral, i és que les enquestes els van cada dia pitjor. Aviat, però, es va poder constatar que al dejuni de vint-i-quatre hores hi participaven personatges d’un ampli espectre polític.
Només les decisions equivocades d’un jutge són l’origen d’haver arribat fins aquí. Els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de diners públics només existeixen en algunes ments perverses que, més que promoure una justícia justa (disculpeu-me la redundància), semblen treballar en exclusiva per defensar, per sobre de tot, la unitat de la seva pàtria, i en nom d’aquesta defensa tot s’hi valdria.
Per decisió pròpia van quedar exclosos de l’acte dels Caputxins els representants dels partits del trio 155 (Cs, PSOE i PP), els quals, com tothom sap, tenen altres interessos polítics. Interessos igualment legítims, és clar que sí, però que compten amb un suport minoritari de la societat catalana: el 43,5 per cent segons els últims resultats electorals.
Tot i que càrrecs polítics i altres dirigents de la franquícia catalana del PSOE no hi van participar oficialment, algun socialista conegut va treure discretament el cap al pati dels Caputxins. Però com que no es tracta de perjudicar ningú, “hasta aquí puedo llegar”, com diu sovint l’advocat Gonzalo Boye. De polítics ciudadanos no en vaig veure cap, i del PP (un partit que a Catalunya està en ple procés d’extinció, amb 4 diputats de 135) tampoc. Dels comuns, alguns hi van fer acte de presència en senyal de solidaritat, i és que la solidaritat humana és o hauria de ser transversal.
També s’ha dit que els dejunis públics de curta durada (24 o 48 hores) són la via per banalitzar una vaga de fam indefinida com la que van decidir tirar endavant els presos polítics catalans. Fins i tot s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que no tots els presos polítics tancats a la presó de Lledoners estan d’acord amb aquesta vaga de fam; sense anar més lluny, Junqueras s’hi hauria manifestat en contra. Però que aquesta discrepància no és de partits sinó d’opinions personals ho demostra el fet que als Caputxins també s’hi van deixar veure alguns diputats coneguts d’Esquerra com, per exemple, Sergi Sabrià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada