Qui ens ho havia de dir?

Qui ens havia de dir que en plena democràcia assistiríem a la convocatòria d’una vaga de fam en defensa dels drets humans més bàsics, i el dret a una legítima defensa n’és un, d’uns polítics catalans que des de fa més d’un any es troben segrestats a la presó sense judici ni, per tant, sense haver estat condemnats? I he escrit la paraula democràcia en cursiva ben conscientment. Cada dia hi ha més dubtes sobre que el tronat règim monàrquic amb potents residus neofranquistes en què s’ha convertit aquest país sigui homologable a una democràcia com cal, tal com l’entenen a l’Europa endreçada del nord dels Pirineus. Aquests dubtes són àmpliament compartits, i només cal llegir la premsa de més enllà dels Pirineus per constatar-ho. Es fa difícil de preveure com pot acabar tot plegat però, mentrestant, vull expressar tot el meu respecte i solidaritat per aquesta decisió valenta dels presos polítics catalans.

Qui ens havia de dir que a Andalusia (Espanya) haurien guanyat les dretes després de quatre dècades ininterrompudes de governs d’esquerres? Suposant, això sí, que el PSOE encara sigui un partit d’esquerres, la qual cosa segurament és molt suposar. Amb una majoria absoluta al parlament andalús, PP, Cs i Vox podran governar amb comoditat, tenint en compte que aquests tres partits han perpetrat pràcticament el mateix discurs electoral, i que entre ells només es diferencien en petits matisos de forma. La campanya electoral de les dretes, en clau inequívocament anticatalana, els ha donat un molt bon resultat, un resultat que ni els mateixos protagonistes del sorpasso de la dreta a l’esquerra s’esperaven. L'anticatalanisme ven a tot arreu, i els partits d'obediència espanyola ho saben perfectament i ho aprofiten, encara que sigui a costa de perdre vots a Catalunya.