.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimecres, 19 de desembre de 2018

Carol, la Vanguardia i Catalunya

L’encara director de La Vanguardia, Màrius Carol, a la seva tasca té dies bons, pocs, i dies desafortunats, cada dia més. Hi ha nervis al Grupo Godó, i alguns dels seus dirigents ja no ho dissimulen. Les vendes de La Vanguardia de paper van cada dia a menys, i aquesta davallada no es justifica amb la baixa general de vendes de tota la premsa de paper. Carol s’adona que el mitjà de comunicació de referència a Catalunya ja no és el diari que dirigeix, de la mateixa manera que El País va deixar de ser el mitjà de comunicació de referència a Espanya. El nostre personatge encara no ha entès o, si ho ha entès, ho dissimula molt bé, alguns principis bàsics de la democràcia com són, entre d’altres, el dret a manifestar-se pacíficament i el dret a reivindicar la independència de Catalunya. Quan en una tertúlia es parla d’aquests temes i li porten la contrària, l’home s’enfurisma i es posa a cridar com si estigués en un plató de Telecinco, especialment quan es tracta de mitjans de comunicació del Grupo Godó (RAC1 i 8TV) on els seus "conducators" li toleren les seves sortides de to i la seva manca absoluta de respecte cap a aquells que discrepen de les seves opinions. L’últim episodi es va produir fa dos dies. Carol, cridant com un possés per la ràdio, va dir que els manifestants que divendres tenen previst protestar a Barcelona ho haurien de fer a Vic, la capital de la Catalunya catalana. De Catalunya només n’hi ha una, i la seva capital és Barcelona. Que Carol defensi el relat interessat de dues catalunyes (Tabàrnia i Tractòria, per entendre’ns) forma part del seu negoci; ja s’ho farà. Es pot discutir si la convocatòria d’un Consejo de Ministros a Barcelona en una data tan assenyalada és o no és una provocació; per mi, ho és, sense cap mena de dubte. Franco també feia aquesta mena de gestos amables cap a Barcelona, al Palacio de Pedralbes, però llavors no es podia protestar. L’argument que divendres, previsiblement, s’augmentarà el salari mínim i s’anunciaran inversions a la colònia del nord-est peninsular no és argument. La pujada del salari mínim s’acostuma a fer per decret, i no cal que es reuneixi el Consejo de Ministros. I les inversions que s’anuncien repetidament a Catalunya tots sabem que, en una bona part, no s’acaben implementant.