.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)

divendres, 7 de desembre de 2018

Gibraltar espanyol? De cap manera!

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.889 de La Veu de l'Anoia)

Pocs dies abans del cap de setmana passat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va amenaçar de no viatjar a Brussel·les i, per tant, boicotejar el Consell Europeu de diumenge passat que devia ratificar per unanimitat dels seus vint-i-set membres la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El motiu del boicot espanyol s’originaria en una manca d’acord sobre com, a partir d’ara, s’hauria de tractar el tema de Gibraltar entre els diferents interlocutors implicats, és a dir, la Unió Europea, el Regne Unit, Gibraltar i el Regne d’Espanya. Però l’amenaça de boicot de Sánchez va ser tan sorollosa —tota la premsa europea se’n va fer ressò, i potser des del Palacio de la Moncloa només es buscava això— com mancada de fonament. Finalment, la sang no va arribar al riu i el president espanyol es va desplaçar a Brussel·les a signar la paperassa del Brexit britànic amb els seus col·legues.

La història és la història, i el tractat d’Utrecht de l’any 1713 que va donar lloc al final de la guerra de Successió espanyola diu el que diu sobre Gibraltar, però en aquest comentari no em dedicaré a interpretar ni una cosa ni l’altra. El conflicte entre Espanya i el Regne Unit sobre la colònia de Gibraltar és d’aquells que molts defineixen com a irresoluble. Espanya, tots els governs espanyols dels últims temps, pretén recuperar aquell petit territori que en el seu dia va ser cedit al Regne Unit a canvi de determinades contrapartides. Però la reivindicació espanyola del penyal, tot i que des d’un punt de vista nacionalista espanyol es pot arribar a comprendre, tothom sap que no tindrà cap recorregut efectiu.

En democràcia, els interessos de les persones han d’estar sempre per sobre dels interessos dels governs i dels partits polítics. Doncs bé, resulta que els ciutadans gibraltarenys, súbdits britànics a tots els efectes, es van expressar contundentment a les urnes, sense cap mena de dubte, sobre quins són els seus interessos, és a dir, que volen continuar sent súbdits britànics. Així, l’any 2002, amb una altíssima participació (88% sobre el cens electoral) els gibraltarenys van rebutjar, amb un 98,5% dels vots vàlids, la sobirania compartida de Gibraltar entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Alguns nacionalistes espanyols consideren, erròniament al meu entendre, que defensar l’estatus actual de Gibraltar és equivalent a atacar els interessos espanyols. No ho veig pas així, i insisteixo, els interessos de les persones sempre han d’estar per sobre dels interessos dels estats.