.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 7 de maig de 2012

Pròfugs i desertors igualadins

Gràcies a Hermenegildo Guitart, un amic meu d’Igualada a qui estic molt agraït, ara disposo del document publicat al Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada on s’especifica que l’any 1936 es va declarar oficialment el meu pare com a pròfug i desertor. Aquesta era una part de la meva història familiar que desconeixia, i m’ha agradat molt saber-la. Segons es relata en aquell Full Oficial, a la Gaceta de la República del dia 18 d’agost de 1936 s’havia publicat un Decret que concedia un termini que expirava el 15 de setembre del mateix any perquè tots els individus pertanyents a les lleves mobilitzades que no s’haguessin incorporat a files, o que haguessin abandonat llur destinació, es presentessin sense més excuses ni dilacions.

Per entendre millor el context històric d’aquest relat cal recordar que, dos mesos abans d’aquests fets, a Igualada i a moltes altres poblacions -també a la Generalitat mateix- s’havien presentat als ajuntaments, pistola en mà, elements no democràtics, que van fer fora les autoritats elegides pel poble i no van deixar el poder fins a l’octubre-novembre d’aquell any.

El Full Oficial afegia: La República, una vegada més, es comporta amb magnanimitat i fa una crida als equivocats. A aquells que segueixen fent el sord, així com llurs inductors i encobridors, no podran després queixar-se, certament, de totes les molèsties que se’ls originin ni de les sancions que els siguin imposades. A continuació publiquem l’estat actual dels expedients de pròfugs i desertors, per a orientació i coneixement de tothom.

Relació nº 1 que comprèn els individus pròfugs i desertors els familiars dels quals apareixen com a inductors o encobridors. Aquesta llista, de la qual el meu pare ocupa el n. 2, és la més nombrosa: té 59 noms. El meu pare era d’una família molt humil, fill d’un picapedrer, i per necessitats familiars es va haver de posar a treballar quan encara era pràcticament un nen. És de suposar que a les autoritats de l’època els devia coure especialment que una família obrera fos “facciosa”, com es deia aleshores.
Relació nº 2 dels individus pròfugs o desertors contra els familiars dels quals no apareixen càrrecs concrets, amb 19 noms.
Relació nº 3 que comprèn els casos pendents d’informació i també aquells altres en els quals manca determinar encara la responsabilitat dels familiars, amb 14 noms.

Aquell Full Oficial acaba així: Invitem a tots els ciutadans que tinguin algun dubte o recel justificat respecte la no incorporació d’algun minyó comprés en les lleves cridades, en formulin la corresponent denuncia a l’Ajuntament, per escrit o de paraula, sense cap mena de compromís. Així ajudaran la nostra secció depuradora. En últim terme, hom pot, àdhuc, limitar-se a donar compte del cas dubtós en un paper sense signar. SÓN TOTS ELS CIUTADANS ELS CRIDATS A COMPLETAR LES NOSTRES LLISTES. TOTS HI PODEN COL·LABORAR!

Publico aquest article en memòria dels 92 joves i no tan joves igualadins que l’any 1936, per incomplir aquelles ordres, van ser declarats pròfugs i desertors per les autoritats de l’època.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Eren temps terriblement complexos i qualificar ningú amb els tòpics més suats resulta del tot injust. A casa que vam viure la misèria d'ambdós bàndols d'això en sabem :( Resulta reconfortant reomplir les cadenes d'ADN de la nostra història, oi?

Jordi ha dit...

I molts d'aquests després també van rebre dels altres. Perquè no valia no estar de part de ningú, o eres d'uns o dels altres.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Hi estic d’acord. Ara resulta molt fàcil jutjar tot allò, sense el risc real de perdre la vida que es corria llavors.

Jordi,
Cada cas és un cas i no es pot generalitzar. He conegut persones que durant la guerra van ser perseguides pels "rojos" i, acabada la guerra, pels "nacionals".

Jordi ha dit...

Si, a això hem referia. Molts dels que no van voler saber res de ningú primer van ser perseguits per uns i després pels altres per diferents raons con que els dos costats volien que els hi mostressis adhesió, per enveges de veïns,...