I a sobre, mentiders

Per començar, una obvietat: els elevats dèficits de les administracions públiques que darrerament estan sortint a la llum no els generem els soferts contribuents sinó els polítics irresponsables que teòricament ens representen i que temporalment ens administren els NOSTRES diners. Per tant, hem de suposar que les decisions polítiques, fiscals i de tota mena que prenen aquests personatges ens han d’afavorir a tots. En conseqüència, quan un polític ens diu que “els culpables del dèficit som els ciutadans” o no sap de què va aquest negoci i millor seria que plegués i es dediqués a una altra cosa, o ens està vacil·lant o, encara pitjor, ens està mentint. I tan perillosos són els primers, per la seva manifesta incapacitat de gestió, com els altres, pel seu engany a la ciutadania que els paga generosament un sou que, massa sovint, no es mereixen.

Ara es parla dia sí i dia també dels dèficits heretats. Els que governaven abans insisteixen que els que governen ara haurien de deixar de parlar dels dèficits heretats i centrar-se en el present i, més important encara, en el futur. Però amb el desgavell que s’han trobat els que governen ara veuen tan condicionada la seva acció de govern que no poden evitar recordar-nos d’on venim i les causes reals de les nostres desgràcies. Jo també penso que no s’ha de passar pàgina, si més no per mirar que els errors passats no és repeteixin i, de passada, per anar fent memòria a la ciutadania per tal que rumiï molt bé el seu vot quan se’ns torni a convocar a les urnes. I això val tant pels partits polítics que governaven abans com pels que governen ara. En definitiva, el votant ha de saber que tornant a votar segons quina llista electoral està premiant uns lamentables gestors que, en molts casos, han estat també uns grans mentiders i, alguns, també uns corruptes.

Posem-ne uns exemples. Comencem pel PSOE. Quan van marxar Zapatero i els seus (per cert, ja heu reservat a la vostra llibreria el llibre d’economia que està escrivint aquest gran estadista?), aquell govern de trista memòria, el dèficit públic que van declarar era del 6%, però després es va descobrir que era del 8,5%. És a dir, estem parlant d’una petita desviació del 42%. A partir d’aquella gran mentida s’han anat obrint les caixes dels trons de diversos ajuntaments i autonomies. Madrid, la Comunidad Autonóma de Madrid, que en aquests temes sempre se’ns posava com exemple de rigor i bona gestió econòmica, fins fa quatre dies declarava un dèficit de l’1,13%, i ara s’ha sabut que en realitat era del 2,21%. Estem davant d’una altra petita desviació, en aquest cas responsabilitat del Partido Popular, del 96%. És a dir, ara s'ha fet públic que el dèficit real de Madrid és gairebé el doble que el declarat inicialment. Per tant, menys prepotència i més humilitat. I poca broma, lideresa Aguirre, que per menys d’això un pot acabar endreçat una bona temporada a Alcalá-Meco. Més. A València, també governada pel Partido Popular, s’ha passat del 3,68% declarat al 4,5% real, amb una desviació de només el 22%. I podríem seguir molta estona, però no us vull marejar amb més xifres. No cal dir on haurien anat a parar aquests gestors si malifetes similars haguessin tingut lloc a l’empresa privada. Penseu en Can brians, potser? Doncs no aneu gens desencaminats.

Però dit això, l’afirmació tan repetida que diu que tots els polítics són uns mentiders penso que és totalment injusta. No es pot generalitzar, jo mateix he conegut polítics honestos que estic convençut que no menteixen. Són persones que abans de mentir han optat per callar, i quan no ho han pogut fer han decidit plegar i dedicar-se a una altra cosa. El problema es presenta quan alguns que també haurien de plegar no saben fer res més que la gara-gara al dirigent polític de torn per tal que els permeti anar fent la viu-viu a la política. Intueixo que tots estarem d’acord que aquesta mena de polítics que en un moment determinat decideixen plegar de la política són una minoria. I així ens va. Dissortadament.