Cal dir que Portugal i els portuguesos són els grans desconeguts de la resta dels habitants de la península Ibèrica. És a dir, aquí tothom ha anat a Punta Cana i molts fins i tot han anat de creuer, però pocs s’han acostat a un país tan interessant com Portugal, que tenim a menys de dues hores d’avió des de Barcelona. Una discriminació viatgera que sempre m’ha semblat estranya. Evidentment quan dic tothom vull dir tothom menys uns quants, és clar. Per exemple, jo mateix, que he voltat molt però que mai he estat a Punta Cana ni tampoc he anat de creuer. Bé, el fet és que havien passat dos anys des de la meva última visita a Portugal i ara hi he tornat uns quants dies. Aquesta vegada, però, només a Lisboa, amb una curta escapada d’un dia als monestirs de Batalha i Alcobaça. Unes visites, per cert, molt recomanables.
Tot i ser el gran desconegut de la Península, Portugal ara surt una mica més als diaris perquè a causa de la crisi ha esdevingut un país intervingut per les autoritats comunitàries europees. Evidentment, aquesta circumstància fa que les coses hagin canviat una mica. En general a pitjor, és clar. Amb molt poques excepcions, els preus dels productes i serveis s’han apujat considerablement. En bona mesura aquests encariments també es deuen a un IVA del 23%, cinc punts superior al nostre. Així, mentre els sous portuguesos són bastant més baixos que els nostres, a Lisboa un bitllet senzill de transport públic val 1,25 euros (metro), 1,75 (bus), 2,85 (tramvia) i, incloent-hi anada i tornada, 3,50 els ascensors i 5 l’Elevador de Santa Justa. Utilitzant les targetes de transport prepagament surten tots a 1,15, és a dir, un 24% més que a Barcelona, on una T-10 val 9,25 euros (92,5 cèntims per viatge).
·
Tot i ser el gran desconegut de la Península, Portugal ara surt una mica més als diaris perquè a causa de la crisi ha esdevingut un país intervingut per les autoritats comunitàries europees. Evidentment, aquesta circumstància fa que les coses hagin canviat una mica. En general a pitjor, és clar. Amb molt poques excepcions, els preus dels productes i serveis s’han apujat considerablement. En bona mesura aquests encariments també es deuen a un IVA del 23%, cinc punts superior al nostre. Així, mentre els sous portuguesos són bastant més baixos que els nostres, a Lisboa un bitllet senzill de transport públic val 1,25 euros (metro), 1,75 (bus), 2,85 (tramvia) i, incloent-hi anada i tornada, 3,50 els ascensors i 5 l’Elevador de Santa Justa. Utilitzant les targetes de transport prepagament surten tots a 1,15, és a dir, un 24% més que a Barcelona, on una T-10 val 9,25 euros (92,5 cèntims per viatge).
·
Es miri com es miri, els portuguesos paguen un 28% més d’IVA que nosaltres, i això es nota, tot i que vist des de l’òptica del viatger ocasional Portugal és encara un país força assequible. Altra cosa són les conseqüències socials molt negatives de la intervenció, que pateixen en mil i un detalls els mateixos portuguesos. Ara un munt de desgravacions fiscals estan desapareixent; per exemple, el lloguer de l’habitatge on els autònoms tenen domiciliat el seu negoci aquest any ja no desgrava, i el mal anomenat copagament sanitari a Portugal fa temps que té plena vigència. Per anar a cal metge o a l’hospital ja et cobraven, però ara encara et cobren més.
Altres exemples. D’un cafè al clàssic Nicola (a dins, a la taula) ja te’n cobren vuitanta cèntims, i el litre de dièsel o de gasolina súper 95 és vint cèntims més car que a casa nostra. El típic plat de gambas à guilho del Ruca el pagues a 8 euros. Però si compres El País, que és l’únic diari espanyol que a partir de mig matí trobes regularment als quioscos del centre de Lisboa, només en pagues 1,50, quan a molts llocs d’Itàlia pel mateix diari te’n cobren un euro més. Fins fa pocs anys a Lisboa encara trobaves La Vanguardia però ara de diari català ja no n’hi ha cap, i els diariferits com jo sort en tenim d’internet per estar al dia. Però diaris espanyols i catalans al marge, quan arribes a Portugal tens la sensació que la colonització econòmica espanyola i, de retruc, també la catalana, van a més: Repsol, NH, Pans & Company, Roca, Mapfre, BBVA, Santander, Popular, Zara i els seus diversos satèl·lits, Prosegur, etc. Per cert, capítol a part mereixerien la prepotència i la mala educació dels prosegurs de l’aeroport de Lisboa, que encara són més impresentables que els de Barcelona, que ja és dir.
Els portuguesos, que des de fa molts anys estan acostumats a patir, no es pot dir que siguin l’alegria personificada. Saudade és una paraula intraduïble que diuen que reflecteix molt bé el seu tarannà. Potser s’acosta una mica als termes tristesa o melangia. Com passa amb els espanyols, els portuguesos encara viuen molt dels records del passat, i només cal visitar uns quants museus, palaus i monestirs per adonar-se que van tenir un passat molt brillant que, evidentment, ja no tornarà. Per copsar millor la saudade només cal anar a una sessió popular de fados. Escoltant les músiques i les lletres dels fados s’entén una mica aquesta mena de tristesa crònica que sempre s’ha dit que tenen els portuguesos. Però tot i això estic convençut que d’aquesta crisi Portugal se’n sortirà, ja que els portuguesos són gent soferta i treballadora i es mereixen tirar endavant.
M’estic allargant massa i haig d’anar acabant. Aquesta vegada he descobert un lloc nou per anar a sopar: La Tasca do Sol (blog i facebook). Com gairebé totes les recomanacions gastronòmiques que faig en aquest blog es tracta d’un lloc senzill i sense pretensions, i amb uns preus molt moderats. Estovalles i tovallons de paper i cap mena de luxe, però una qualitat gastronòmica molt remarcable. Bàsicament és un lloc per menjar i compartir tapes de la cuina tradicional portuguesa, sense influencies foranes. Per anar fent boca m’he permès reproduir a dalt la carta que tenen a la vista de la clientela en una de les parets del local. És un lloc petit, 16 seients en total, la meitat cadires amb respatller i la resta tamborets. Bon profit!
Altres exemples. D’un cafè al clàssic Nicola (a dins, a la taula) ja te’n cobren vuitanta cèntims, i el litre de dièsel o de gasolina súper 95 és vint cèntims més car que a casa nostra. El típic plat de gambas à guilho del Ruca el pagues a 8 euros. Però si compres El País, que és l’únic diari espanyol que a partir de mig matí trobes regularment als quioscos del centre de Lisboa, només en pagues 1,50, quan a molts llocs d’Itàlia pel mateix diari te’n cobren un euro més. Fins fa pocs anys a Lisboa encara trobaves La Vanguardia però ara de diari català ja no n’hi ha cap, i els diariferits com jo sort en tenim d’internet per estar al dia. Però diaris espanyols i catalans al marge, quan arribes a Portugal tens la sensació que la colonització econòmica espanyola i, de retruc, també la catalana, van a més: Repsol, NH, Pans & Company, Roca, Mapfre, BBVA, Santander, Popular, Zara i els seus diversos satèl·lits, Prosegur, etc. Per cert, capítol a part mereixerien la prepotència i la mala educació dels prosegurs de l’aeroport de Lisboa, que encara són més impresentables que els de Barcelona, que ja és dir.
Els portuguesos, que des de fa molts anys estan acostumats a patir, no es pot dir que siguin l’alegria personificada. Saudade és una paraula intraduïble que diuen que reflecteix molt bé el seu tarannà. Potser s’acosta una mica als termes tristesa o melangia. Com passa amb els espanyols, els portuguesos encara viuen molt dels records del passat, i només cal visitar uns quants museus, palaus i monestirs per adonar-se que van tenir un passat molt brillant que, evidentment, ja no tornarà. Per copsar millor la saudade només cal anar a una sessió popular de fados. Escoltant les músiques i les lletres dels fados s’entén una mica aquesta mena de tristesa crònica que sempre s’ha dit que tenen els portuguesos. Però tot i això estic convençut que d’aquesta crisi Portugal se’n sortirà, ja que els portuguesos són gent soferta i treballadora i es mereixen tirar endavant.
M’estic allargant massa i haig d’anar acabant. Aquesta vegada he descobert un lloc nou per anar a sopar: La Tasca do Sol (blog i facebook). Com gairebé totes les recomanacions gastronòmiques que faig en aquest blog es tracta d’un lloc senzill i sense pretensions, i amb uns preus molt moderats. Estovalles i tovallons de paper i cap mena de luxe, però una qualitat gastronòmica molt remarcable. Bàsicament és un lloc per menjar i compartir tapes de la cuina tradicional portuguesa, sense influencies foranes. Per anar fent boca m’he permès reproduir a dalt la carta que tenen a la vista de la clientela en una de les parets del local. És un lloc petit, 16 seients en total, la meitat cadires amb respatller i la resta tamborets. Bon profit!
3 comentaris:
Tinc un excel·lent record de Lisboa, una capital que sempre havia imaginat grisa i trista, em va enamorar i és de les que hi tornaria sense pensar-m'ho massa. Punta Cana ni sé on és i tampoc m'he enfilat mai en aquests vaixells massificats, que és com ficar-te a Oropesa amb la possibilitat que el capitano no estigui per la feina. No, gràcies ^^ Portugal té molt present un passat que fou brillant, tots els països que han tingut colònies viuen una mica d'aquest mite i, en el seu cas, la pèrdua fou substancial. Ara patiran força, perquè partien, també, d'una mica més enrere que nosaltres. Veurem que diuen Merkollande i com ens en sortim tots plegats. Ben retornat.
É sempre bom quando os nossos clientes nos dizem o que pensam do nosso espaço, do nosso serviço e da nossa comida (o bom e o mau, que com tudo crescemos!). É também muito bom quando as suas palavras começam a chegar ainda mais longe.
Clidice,
Gràcies.
Tasca do Sol,
Obrigado.
Publica un comentari a l'entrada