La Catalunya dels extrems

Ja en vaig parlar fa un parell de mesos a La Catalunya ultra, però avui hi torno. En el catàleg de l’oferta política catalana, sempre que em plantejo a qui no em convé gens donar suport arribo a la mateixa conclusió: als extrems, siguin d’esquerres o de dretes. No m’aporten res. Si ens centrem en els vuit partits amb representació parlamentària, tinc molt clar que els dos extrems són, a l’extrema esquerra, la CUP, i a l’extrema dreta, Bocs. En els altres sis partits podem trobar també persones extremistes (com diu aquell, pertot hi ha de tot), però al meu entendre com a partits no ho són, i em baso en els seus estatuts.

La CUP es troba en liquidació, bàsicament degut a repetits demèrits propis. No crec en les enquestes, però els que hi creuen farien bé de mirar-se-les, i arribarien a la mateixa conclusió. Quan estires molt la corda de la paciència del votant la corda sempre s’acaba trencant, i aquest és el punt on es troba ara la CUP. A l’altre extrem, a l’extrema dreta, encara és massa d’hora per dir fins on pot arribar la influència política de Bocs. Però si ens basem en els resultats electorals dels territoris veïns, dissortadament arribaran lluny. Ignoro a costa de qui, però intueixo que més d’un partit rebrà de valent.

Si m’hagués de definir una mica més, no sabria dir quin d’aquests dos partits és més negatiu per Catalunya, qui té la capacitat de perjudicar més els catalans. Sigui com sigui, des de la seva aparició en el panorama polític català sempre he mantingut que és un error votar-los, tot i que, en democràcia, tothom és lliure de cometre errors, i no cal dir que el tothom inclou també l'autor d'aquest comentari.