La cateta de Madrid

La província de Madrid (Espanya) —tot i que d’aquella província ara en diuen comunidad— està presidida per una senyora ignorant, prepotent i mal educada en grau superlatiu. Deixant ben clares les distàncies de tota mena que tinc amb ella però intentant mantenir alhora un to amable i respectuós, i no sé si me’n sortiré, podríem dir que aquesta senyora és tan pallussa que si ho diguéssim en castellà no seria exagerat definir-la tranquil·lament de cateta.

Parlar idiomes, així, en general, és segons ella propi de catetos, i parlar en la teva pròpia llengua tenint-la a ella al davant, encara que sigui a casa teva, és el pitjor greuge que se li pot infligir a una indivídua tan rematadament ignorant. La ignorància, però, és molt atrevida, i sovint veiem que genera situacions tan forassenyades que les persones normals, que som la majoria, no podem entendre per més que ens hi esforcem.

Dit tot això, i potser encara m’he quedat curt, que alguns madrilenys estiguin encantats de la vida tenint una cateta com a presidenta de la seva província em sembla significatiu. Cadascú es conforma com pot, i alguns no són gens exigents amb els seus dirigents polítics, per més disbarats que facin. Partint d’aquesta realitat, el resultat és que hi ha ciutadans que són capaços de votar una cateta com a presidenta provincial. I es queden tan amples.

Els diputats independentistes del parlament espanyol

(Article original publicat el 13/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2230, pàg. 2)
 
En la present legislatura els set diputats de Junts del parlament espanyol tenen una gran influència política. D’ells depèn l’estabilitat de la majoria governamental amb Pedro Sánchez al capdavant, i l’aprovació de qualsevol llei per part d’aquella cambra legislativa. El fet és que ara hi ha la correlació de forces que hi ha, i un govern alternatiu només podria arribar si la suma de Bocs i PP tingués un diputat més que la suma dels partits que conformen la majoria actual. De moment no és el cas.

Junts ha comès molts errors greus, i els errors sempre s’acaben pagant a les urnes. Ara s’està especulant que la representació de Junts es pot reduir dels set diputats actuals als cinc que diuen algunes enquestes. Però, com passa gairebé sempre, les enquestes acostumen a estar cuinades al gust de qui les encarrega. De totes maneres, que els diputats de Junts a Madrid siguin set, cinc o dotze resulta irrellevant. La importància de la representació de Junts a Madrid només depèn de si pot condicionar la majoria parlamentària.

Com dèiem abans, amb els set diputats actuals el pes polític de Junts és, ara mateix, molt remarcable. Però, a la pròxima legislatura, disposin dels escons que disposin a la Carrera de San Jerónimo, la seva força podria passar a ser irrellevant. Tot dependrà de com quedin configurades les majories i les minories parlamentàries a partir de les eleccions espanyoles previstes per l’any 2027.

Però, dit això, tots sabem que el problema polític que tenim a Catalunya no ens el resoldrà mai el parlament espanyol. El nostre futur l’hem de resoldre nosaltres sols, els catalans. Tard o d’hora una Catalunya independent serà una realitat, ja que la majoria sociològica favorable a la independència tot indica que hi continua sent. Caldrà, però, que els independentistes no es quedin a casa quan es convoquin les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i que els polítics catalans no tornin a cometre els greus errors de l’any 2017.

Algú pot pensar que titular “els diputats independentistes del parlament espanyol” sense mencionar els diputats de l’altre partit teòricament independentista, Esquerra, pot ser un oblit o un error de plantejament. No ho és. Esquerra ha emprès un camí que prioritza per sobre de tot un acord polític d’esquerres amb el PSOE, un partit que no és menys unionista que el PP, Bocs o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment. Es tracta d’una aposta política molt arriscada que, de moment, està portant Esquerra a perdre vots en totes les eleccions.

Un visitant a Montserrat

Un sempre queda sorprès davant de situacions que no s’espera, però que poden acabar passant. Ara s’ha fet públic que el nét polític d’aquell dictador espanyol de trista memòria anirà la setmana que ve al Monestir de Montserrat, on serà rebut per l’abat Gasch i el president Illa. El visitant és aquell personatge que encara no s’ha disculpat pel discurs que va perpetrar contra els catalans el dia 3 d’octubre del 2017. No cal entrar en més detalls, ja que tothom sap de què estem parlant.

És irrellevant si al visitant l’han convidat des de Montserrat, o s’ha autoconvidat ell; tan impertinent seria una cosa com l’altra. El fet és que el visitant es deixarà caure per Montserrat, i segur que aprofitarà la seva estada per deixar constància amb un somriure sorneguer que, de moment, els espanyols que ell pretén representar estan guanyant la batalla del relat. No se sap, però, amb quina autoritat o justificació s’atribueix aquesta representació, ja que el seu paper no ha estat mai sotmès a una votació democràtica. En fi, de moment és així. De moment.

El besavi del visitant també pensava que anava guanyant, però fa noranta-quatre anys, després d’unes eleccions municipals, va haver de sortir cames ajudeu-me cap a l’exili polític. Uns anys després, el pare del visitant també va haver de fugir cap a un exili fiscal gens honorable. I com que es tracta d’una família amb una evident afició a exiliar-se, i això dels exilis ja ho tenen bastant per la mà, no s’ha d’excloure que més d’hora que tard tornem a veure una excursió similar protagonitzada pel visitant que la setmana que ve anirà a Montserrat.

Els protocols familiars

La gran majoria de les empreses catalanes són empreses familiars. Avui parlem de la substitució de l’empresari, que no té res a veure amb substituir el o els directius de l’empresa. La diferència principal és un detall no menor, i radica en el fet que l’empresari s’hi juga el patrimoni familiar, cosa que no acostuma a passar amb els directius externs a la família.

Conec empreses familiars que van molt bé mentre les gestiona el seu propietari, i no mostren tensions de funcionament. Però arribada l’hora del canvi de generació poden sorgir friccions familiars si no hi ha un procediment acordat prèviament al qual s’hagin de sotmetre els nous accionistes —els hereus del propietari anterior—, sobretot si més d’un hereu aspira a gestionar l’empresa.

En alguns casos, tot i tractar-se de negocis molt sòlids i viables, quan hi ha el canvi de timó les tensions familiars poden deteriorar tant l’empresa que fins i tot poden acabar amb la seva desaparició. D’aquestes situacions n’he viscut unes quantes, tot i que, evidentment, en aquest comentari general no donaré cap pista concreta ni d’empreses ni de persones.

El fet és que de vegades es produeixen situacions molt lamentables i gens fàcils de gestionar, i si per part de les persones implicades no hi ha una mínima bona voluntat per trobar la sortida més adequada, tot plegat es pot complicar molt en detriment de l’empresa, dels seus treballadors i dels seus nous propietaris.

La millor opció és que el propietari, la persona que millor coneix l’empresa, quan intueix que aviat deixarà de gestionar-la, dissenyi un protocol familiar que estableixi clarament què toca fer quan ell ja no estigui al capdavant del negoci. No cal dir que hi té tot el dret, ja que són els seus diners els que estan en joc. El risc zero, però, no existeix, i no s’ha d’excloure la possibilitat que s’equivoqui.

No dubto que en les escoles de negoci tipus IESE el protocol familiar sobre la successió en l’empresa familiar és un tema que s’estudia a fons. Però veient tants fiascos en la successió d’algunes empreses familiars, grans, mitjanes i petites, un arriba a la conclusió que els seus propietaris potser es van oblidar de preparar correctament la seva successió i la nova etapa de l'empresa en mans de la generació següent, és a dir, dels seus hereus.

El Villarejo del PSOE

Els escàndols que ara envolten el PSOE fan pensar molt en els escàndols que anys enrere, quan governaven, envoltaven el PP. Les mecàniques de funcionament s’assemblen molt: per una banda, tenim uns polítics sense escrúpols, ètica ni moral que potser pensen que en el món de la gestió de la cosa pública ho val tot, i que tenen dret a tot, tant per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya com per omplir-se les butxaques.

Però en aquestes històries de corrupció generalitzada sempre hi ha uns personatges secundaris però imprescindibles, que són els que van deixant constància gairebé notarial de totes les malifetes, enregistrant-ho tot, fins al dia que acaben sortint a la llum.

En el món de les clavegueres i la porqueria política generalitzada els podríem anomenar els secundaris de luxe: un tal Villarejo en el cas dels escàndols del PP, i un tal Koldo en el cas dels escàndols del PSOE. Aquests personatges, mitjançant els arxius d’àudio i vídeo que anaven enregistrant, amb el coneixement o no (això encara no ho sabem del cert) dels seus caps, també participen en el negoci.

Dit tot això, repeteixo dues piulades que vaig publicar ahir a X. La primera: “El més trist i decebedor de tota aquesta història és que el teòric substitut del PSOE ha de ser, necessàriament, el PP, el partit més corrupte de l'Europa endreçada segons van dictaminar els tribunals. Amb els uns o amb els altres, estem en molt males mans”.

La segona: “Política espanyola: no sé si ens hem de fiar d’algú, el temps ens dirà qui menteix i qui diu la veritat. Sí que sé que amb tots els antecedents que hem tingut, de moment ja podem dir que dels informes de l'UCO, jutges a banda, no se'n pot fiar ningú. Massa errors, massa manipulacions”. 

Una afirmació no exclou l’altra. És gràcies a X que els ciutadans ens assabentem d’aquests episodis, i potser és per això que hi ha un perfil de polític que d’aquesta xarxa no en vol saber res. Doncs bé, com més els polítics menystenen X, més m’interessa a mi.

El femení plural

M’agrada fer barri i col·laboro amb diverses entitats sarrianenques. Ahir al vespre vaig assistir a l’assemblea d’una entitat cívica de Sarrià, a la qual pertanyo com a soci des de fa anys pagant la moderada quota que em demanen. I tot i que em sento molt poc identificat amb la línia política que porten els seus dirigents, una línia situada clarament als antípodes ideològics de la majoria dels votants de Sarrià —resultats electorals canten— de tant en tant celebren debats interessants i m’hi acosto. Ahir es queixaven que els falten persones disposades a incorporar-se a la junta directiva de l’entitat, i per adreçar-se als assistents van utilitzar el femení plural durant tota l’estona, i no cal dir que jo no em vaig sentir interpel·lat. A la sala érem una trentena de persones, i no vaig veure que ningú arrufés el nas. A mi, però, aquests invents lingüístics em grinyolen, no ho puc evitar.

Aquesta manera estranya de parlar i escriure es va començar a posar de moda fa uns deu anys amb l’arribada de la senyora Ada Colau a l’ajuntament, i en alguns àmbits molt concrets s’ha anat consolidant. Primer deien “totes i tots” (com si el mot “tothom”, tan català, el volguessin eliminar del diccionari), i ara diuen “totes” i llestos. Aquella alcaldessa, sortosament, ja no és a l’ajuntament, però hi queda una part del seu llegat i del seu equip, i aquest llenguatge persisteix. És el sottogoverno colauista, l’herència Colau. O el nepotisme, com ho anomenem alguns. En fi, esperem que de mica en mica anirem tornant a la normalitat, però segur que no serà bufar i fer ampolles. Costarà, però ens en sortirem.

Luis de Galinsoga, Isabel Díaz Ayuso i el pinganillo

Luis de Galinsoga va ser el director de La Vanguardia nomenat pel dictador Franco l’any 1939 en guanyar la guerra incivil. Galinsoga va ser un personatge de trista memòria pels catalans mínimament intel·ligents. En prendre possessió del seu càrrec, aquell home va escriure: “Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos. Todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su victoria”.

Des d’aquella astracanada han passat vuitanta-sis anys, però els deixebles de Galinsoga continuen existint, i presumint de la mateixa ignorància.

La senyora Isabel Díaz Ayuso, encarregada de la franquícia del PP a la província de Madrid (Espanya), té una obsessió malaltissa amb qualsevol llengua que no sigui la seva. No fa gaire va anar a Londres a donar una conferència. Per poder entendre què deia, els assistents britànics es van veure obligats a posar-se el pinganillo. Díaz, quan va pels llocs, sempre parla en espanyol, i, lògicament, a la capital del Regne Unit aquesta és una llengua que no tothom domina. La setmana passada, però, va ser ella qui es va negar a utilitzar el pinganillo quan va venir a Barcelona amb l’objectiu de fer-se una foto amb el seu rei. Díaz va optar per presumir barroerament en públic de la seva manca de competències lingüístiques i polítiques, ignorant que Catalunya té una llengua pròpia que, ves per on, resulta que tampoc és la llengua que coneix la senyora Díaz, com no ho era l’anglès quan va anar a Londres. Presumir amb xuleria de no saber anar pels llocs és una mostra d’ignorància que personatges públics com en Galinsoga o Díaz no s’haurien de permetre.

De la nuesa al burca, entre poc i massa

(Article original publicat el 30/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2228, pàg. 2)

D’un temps ençà es parla molt del suposat dret que té un col·lectiu de dones a tapar-se el cap amb un burca, un nicab o altres complements tèxtils. Ara bé, en la majoria dels casos més que una opció lliure es tracta d’una obligació, ja que l’entorn en el qual es mouen aquestes persones els imposa un dress code molt estricte. Avui parlarem, però, del col·lectiu que opta per la posició contrària, és a dir, de les dones que en comptes d’intentar passar desapercebudes opten per mostrar en públic gairebé tota la seva anatomia, i fins i tot sense el gairebé. I mentre es critica molt aquelles dones que es tapen el cap, no acostumem a veure crítiques similars sobre l'opció oposada, és a dir, la nuesa social voluntària.

Sempre m’han cridat l’atenció les dones que es passegen quasi despullades allà on no toca, en els llocs on queda clar que la gent hi ha d’anar vestida. Algunes actrius que assisteixen als festivals de cinema serien bons exemples d’aquestes pràctiques, que podríem definir com a socialment poc ortodoxes. No és que la visió d’una dona mig despullada m’escandalitzi, ja que, si fos així, no podria anar ni a la platja de la cantonada. Però no deixa de sorprendre que algunes decideixin exhibir-se amb un estalvi tèxtil que crida l’atenció, i ho facin en llocs públics on altres dones i tots els homes hi van vestits.

Diria que un festival de cinema no és un espai nudista, com ho pot ser, per exemple, la platja menorquina de la Cala Macarelleta. Algú potser pensarà que tinc gustos una mica estranys, però crec que en el tracte social amb altres persones, siguin homes o dones, no hi ha res més atractiu que la seva intel·ligència. Al meu entendre, l’encant principal d’una persona es troba en el seu interior, en el seu cervell. És per això que no deixa de sorprendre’m que algunes dones optin per mostrar-se en públic gairebé sense roba. Potser obliden una obvietat, ja que en un festival de cinema no es jutja el cos de les actrius sinó la pel·lícula en la qual han participat.

Alguna vegada he arribat a pensar que aquest col·lectiu potser no té prou confiança en les seves capacitats intel·lectuals, i opta per mostrar els mugrons, i qui diu els mugrons diu alguna cosa més, per evitar preguntes que potser les posarien en evidència. Així, mostrant-se tan lleugeres de roba, també podria ser que busquessin que els seus interlocutors concentressin tota l’atenció en el seu físic, i no les sotmetessin a un test d’intel·ligència que més d’una segurament no seria capaç de superar amb èxit.

Suspens en intel·ligència artificial

He preguntat a Grok si està d’acord amb aquesta definició que he redactat jo mateix:

La intel·ligència artificial (IA) consisteix en una gestió molt ràpida dels arxius digitals existents a la xarxa global d’Internet. Es limita a bussejar de manera exhaustiva en els documents existents, els compara i els posa en un cert ordre, i en fa un resum amb aparença intel·ligent. Però no es pot dir que la IA sigui una forma d’intel·ligència, ja que la intel·ligència no és artificial, ni crec que ho sigui mai. Ara bé, pot tenir l’aparença de ser-ho.

A continuació copio la resposta de Grok:

No estic del tot d'acord amb aquesta definició, ja que simplifica excessivament el que és la intel·ligència artificial (IA) i en limita l'abast. Permet-me explicar-ho:
•    Reducció a gestió d'arxius: La IA no es limita a una "gestió molt ràpida dels arxius digitals" ni a buscar i resumir informació a Internet. Tot i que algunes aplicacions de la IA, com els models de llenguatge, poden processar i sintetitzar grans quantitats de dades, la IA abasta molt més. Inclou disciplines com l'aprenentatge automàtic, el raonament, la visió per computador, el processament del llenguatge natural, la robòtica i més. Per exemple, la IA pot generar contingut original, prendre decisions en temps real o resoldre problemes complexos sense dependre exclusivament de dades preexistents.
•    Intel·ligència vs. aparença d'intel·ligència: És cert que la IA actual no té consciència ni intel·ligència en el sentit humà (és a dir, no té intencionalitat ni comprensió profunda). Tanmateix, dir que només té "l'aparença de ser intel·ligent" ignora els avanços en models que no només reprodueixen informació, sinó que aprenen patrons, fan prediccions i resolen problemes de manera autònoma en certs contextos. La IA pot, per exemple, crear obres d'art, compondre música o optimitzar processos industrials, cosa que va més enllà de "bussejar en arxius".
•    Limitació a dades existents: La definició suggereix que la IA només treballa amb dades ja disponibles. Tot i que molts sistemes de IA es basen en dades per entrenar-se, algunes formes d'IA, com l'aprenentatge per reforç, poden generar coneixement o solucions noves sense dependre directament de bases de dades preexistents. A més, la IA pot crear contingut nou (com textos o imatges) que no és un simple resum o reordenació del que ja existeix.
•    Intel·ligència no artificial: La idea que "la intel·ligència no és artificial, ni ho serà mai" és una afirmació filosòfica més que tècnica. Tot i que avui dia la IA no té consciència ni emocions, no es pot descartar que en el futur es puguin desenvolupar sistemes amb capacitats que s'aproximin més a la intel·ligència humana, encara que això sigui un debat obert.
En resum, la definició presentada és parcial i no reflecteix la complexitat ni la diversitat de la IA. La IA no és només una eina de cerca ràpida i resum; és un conjunt de tecnologies que aprenen, raonen i generen resultats en molts àmbits. Si vols, puc aprofundir en algun aspecte concret!

La conclusió és que sobre la IA n’haig d’aprendre molt, i mentrestant continuaré sense utilitzar aquesta eina.

La Catalunya dels extrems

Ja en vaig parlar fa un parell de mesos a La Catalunya ultra, però avui hi torno. En el catàleg de l’oferta política catalana, sempre que em plantejo a qui no em convé gens donar suport arribo a la mateixa conclusió: als extrems, siguin d’esquerres o de dretes. No m’aporten res. Si ens centrem en els vuit partits amb representació parlamentària, tinc molt clar que els dos extrems són, a l’extrema esquerra, la CUP, i a l’extrema dreta, Bocs. En els altres sis partits podem trobar també persones extremistes (com diu aquell, pertot hi ha de tot), però al meu entendre com a partits no ho són, i em baso en els seus estatuts.

La CUP es troba en liquidació, bàsicament degut a repetits demèrits propis. No crec en les enquestes, però els que hi creuen farien bé de mirar-se-les, i arribarien a la mateixa conclusió. Quan estires molt la corda de la paciència del votant la corda sempre s’acaba trencant, i aquest és el punt on es troba ara la CUP. A l’altre extrem, a l’extrema dreta, encara és massa d’hora per dir fins on pot arribar la influència política de Bocs. Però si ens basem en els resultats electorals dels territoris veïns, dissortadament arribaran lluny. Ignoro a costa de qui, però intueixo que més d’un partit rebrà de valent.

Si m’hagués de definir una mica més, no sabria dir quin d’aquests dos partits és més negatiu per Catalunya, qui té la capacitat de perjudicar més els catalans. Sigui com sigui, des de la seva aparició en el panorama polític català sempre he mantingut que és un error votar-los, tot i que, en democràcia, tothom és lliure de cometre errors, i no cal dir que el tothom inclou també l'autor d'aquest comentari.

La Costa Brava sud

Hem passat la meitat d’aquesta setmana a la Costa Brava sud, a la comarca de la Selva. Hi anem de tant en tant, sempre entre setmana, i normalment a la tardor, a l’hivern i a la primavera, que són uns mesos que encara hi pots anar sense trobar cues ni aglomeracions. A mi, però, m’agrada bastant més l’Empordanet i més amunt, tot i que algunes cales mig amagades i platges de Blanes, Lloret i Tossa són realment fantàstiques, i a l’hivern no hi trobes ningú.

A l’estiu intentem evitar determinades destinacions, i mirem d’anar a altres llocs menys concorreguts, o ens quedem a Sarrià. L’estiu el deixem pels turistes de xancleta i chándal de mercadillo (així, en castellà, i ja ens entenem), aquells que arriben a la Costa Brava sud en autocar o volant amb Ryanair. Per cert, si alguna vegada viatgeu amb aquests impresentables, no us oblideu d’aplaudir quan l’avió aterra, que en aquesta companyia és ja una tradició.

Si ho comparem amb el mes d’abril, aquesta setmana hem vist més hotels oberts, més grups d’escolars —catalans i francesos— i també de gent gran —molts alemanys— que el mes passat; també molt turisme rus i d'Ucraïna, però molts d’aquests ja s’hi queden tot l’any.

Els hotels de la zona tenen dues opcions: obrir només de juny a setembre i mantenir un cert estatus de qualitat, o allargar la temporada amb grups low cost com els descrits abans. La majoria dels grans hotels, però, tanquen a l’hivern.

Per acabar, una menció especial per la llengua catalana. Veig molta preocupació per l’oficialitat del català a Europa, però el problema el tenim molt més a prop. A la Costa Brava cada dia costa més escoltar algú pel carrer que parli català, i a Sarrià anem pel mateix camí. Tenim mala peça al teler, però als polítics sembla que els interessi més l'oficialitat del català a Europa.

Confusions interessades

Tots, però especialment alguns tertulians, alguns polítics i alguns periodistes, hauríem de ser molt curosos en el llenguatge que utilitzem en públic. S’ha d’evitar caure en determinades confusions interessades que tant agrada fer servir a alguns personatges que intenten crear opinió. Si pretenem ser rigorosos, però els seguim el joc sense qüestionar determinades manipulacions del llenguatge, no només ens estem equivocant sinó que estem donant la raó als manipuladors de la realitat.

Catalunya. Confondre república amb independentisme és una d’aquestes confusions —alguns partits i organitzacions pretesament independentistes ho fan sovint—. No és la meva opció, però Catalunya podria estar formalment organitzada com una república que no fos del tot independent de l’Estat espanyol. Històricament ja s’ha intentat. Ara bé, al meu entendre qui defensi aquest estatus no es pot definir com a independentista.

Israel. Confondre Israel amb Netanyahu també és una manipulació interessada; es pot defensar Israel, jo mateix ho faig sovint, sense que això impliqui, necessàriament, defensar totes les actuacions del seu primer ministre. O, sense sortir d’aquella zona, intentar confondre l’audiència donant a entendre que Palestina és Hamàs, o que Hamàs és Palestina, és una grollera manipulació de la realitat.

Introduir aquestes manipulacions, i d’altres de similars, en els relats que fan algunes persones és una manera de treure conclusions errònies, o d’intentar justificar situacions del tot injustificables. Evitem-ho, i tothom hi sortirà guanyant.

Informes policials

A Espanya, i també a Catalunya, hi ha persones que consideren que els informes policials provinents dels cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado tenen sempre la presumpció de veracitat i, per tant, tota la credibilitat. Hi ha qui dóna per fet que els informes policials, només pel fet que han estat elaborats per policies, els quals, no ho oblidem, estan a les ordres dels polítics, no s’han de qüestionar mai, encara que tot sovint al final s’acabi descobrint que de fiables no sempre ho són tant com diuen.

El problema és que alguns dirigents polítics i alguns funcionaris públics consideren que per sobre de tot, també per sobre de la veritat, s’ha d’imposar sempre la defensa inequívoca de la unitat d’Espanya. A Catalunya en sabem una mica de les males jugades espanyoles amb l’ajut d’informes policials falsos, i molts hem arribat a la conclusió que al darrere de les manipulacions policials sempre hi acostuma a haver una clara intencionalitat política.

S’ha vist que informes oficials falsos de l'UCO (GC), han anat apareixent com a bolets durant els últims anys, així com durant el judici del procés, que de just en va tenir ben poc, com més aviat que tard quedarà acreditat pels organismes judicials europeus. Jutges i fiscals espanyols, que saben molt bé en quina lliga juguen, van donar credibilitat als informes falsos, amb unes conseqüències molt greus per a un grup de polítics catalans. Tots recordem com alguns polítics que van patir aquells abusos judicials, van acabar empresonats en ser condemnats a penes que sumaven un segle de presó.

Aquesta sensació d’impunitat judicial no encaixa gens amb els principis bàsics de la democràcia. La meva primera conclusió és que, en les dictadures, els informes policials no necessàriament han de tenir presumpció de veracitat, i en democràcies de cal justet com la nostra, tampoc. La segona, i no per això menys important, és que hi hauria d’haver algun mecanisme oficial per castigar els jutges i fiscals que no fan bé la seva feina. En una empresa se’ls podria acomiadar, però en el món judicial semblen tenir dret a la immunitat.

Problemes no resolts

(Article original publicat el 16/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2226, pàg. 2)
 
Uns grans assumptes que preocupen molt als catalans són la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’habitatge i l’ensenyament públic. També és molt greu l’infrafinançament que des de temps immemorials patim a Catalunya per part de l’estat espanyol. I sent una situació del tot injustificable, persones excessivament curoses en la forma d’expressar-se defensen que no es pot dir que “Espanya ens roba”. Les dades, però, confirmen la dura realitat, encara que no estigui ben vist dir-ho en veu alta.

Si bé la sanitat pública encara manté un bon nivell d’assistència, a causa de l’augment de la demanda està cada dia més col·lapsada. A més, en cada dia més està en mans de professionals no formats segons els nostres estàndards d’exigència. En conseqüència, la qualitat se’n pot ressentir. Cal tenir en compte també el problema lingüístic afegit derivat de l’origen dels professionals. Quan el personal sanitari desconeix la llengua pròpia del país i, per tant, desconeix la llengua pròpia d’una bona part de la seva clientela, la qualitat assistencial en pateix les conseqüències.

La inseguretat ciutadana és un problema creixent de la nostra societat, al marge del que mostrin les estadístiques oficials, sempre políticament interessades i, massa sovint, interessadament manipulades. Si et posen moltes traves per poder denunciar que has patit un fet delictiu i acabes desistint de posar la denúncia formal, l’estadística ens dirà que els delictes han disminuït, quan només han disminuït les denúncies, no els delictes.

Els polítics tampoc prenen mesures efectives per resoldre el greu problema de la manca d’habitatge públic. No insistiré en el tema perquè ja en parlo sovint, i tampoc es tracta d’insistir amb discursos demagògics. Ara bé, no resoldrem el problema sense un parc d’habitatge públic que ara mateix és gairebé inexistent.

Si ens fixem en l’ensenyament públic de Catalunya, les mancances són evidents. Qui pot triar, que no és tothom, intenta buscar una alternativa millor al marge de l’escola pública. Es va repetint, i deu ser veritat, que un nombre important de professionals estan desmotivats i no fa la seva feina amb un mínim de rigor. I tot això sense oblidar un problema afegit, ja que en molts casos els docents posen la seva ideologia per davant d’altres consideracions. A Catalunya sovint es confon l’ensenyament amb l’educació. Però Catalunya no és Cuba, i a casa nostra l’educació és responsabilitat exclusiva de les famílies i no dels funcionaris públics, siguin mestres o polítics.

Europa, gir polític cap a la dreta

No fa pas gaire a molts països d’Europa hi governaven partits d’esquerres. Ara mateix, però, elecció rere elecció, s’estan imposant els partits de dretes. Ens podem preguntar pels motius d’aquesta evolució política. Les persones que viuen de la política segur que ja ho fan; alguns, la gent d’esquerres, se suposa que s’ho miren amb preocupació, i els altres, per les bones expectatives que se’ls obren, des d’un optimisme fàcil d’entendre.

El votant està canviant les seves preferències electorals, i quan el poble vota, el poble no s’equivoca. Els polítics d’esquerres s’haurien de preguntar què han estat fent malament per allunyar-se dels que fins fa poc eren els seus votants. Diria que el vot actual per la dreta és un vot a la contra, contra determinades polítiques d’esquerres. Per tal d’intentar justificar-les, els polítics d’esquerres encara associen el progressisme amb l’esquerra, i això el gruix dels votants ja no ho compra. El progressisme és socialment transversal.

Es pot continuar simulant que, amb els governs del PSOE, Catalunya és un oasi i l’Estat espanyol una bassa d’oli, i que tot va com una seda. Però no és cert. Aquí tenim els mateixos motius de queixa que al nord dels Pirineus. I mirant de ser realistes, podríem concloure que el gir polític cap a la dreta dels països veïns és un avís seriós de què pot acabar passant a l’Estat espanyol. Portugal és l’exemple que tenim més proper d’aquesta evolució política, i l’últim episodi el podem situar en les eleccions de diumenge passat.

No s’ha d’excloure, per tant, que tant a Espanya com a Catalunya, més aviat que tard, acabarem fent companyia política a Portugal, entenent com a tal un gir cap a la dreta com el que s’està veient en altres països europeus. Al capdavall, els ciutadans que vivim a la península Ibèrica no som tan diferents. Portuguesos, espanyols i catalans som veïns propers i ben avinguts, i tenim problemes similars. Lisboa es troba a poc més d’una hora en avió des de Barcelona, i a només dues hores escasses en cotxe des de la frontera espanyola de Badajoz. Pensem-hi.

Què se suposa que hauria de fer Israel?

Israel està envoltat d’estats àrabs alguns dels quals tenen establert com a objectiu prioritari la destrucció d’Israel. L'Iran no és un país àrab, però també busca la destrucció d’Israel; els seus dirigents mai ho han dissimulat. Aquesta hostilitat antijueva no és pas d’ara, ja que els jueus sempre han estat perseguits arreu. Sense anar més lluny, recordem que ja al segle XV els jueus van ser expulsats de la península Ibèrica pels anomenats Reis Catòlics, que de catòlics en tenien més aviat poc.

Des de la fundació de l’estat d’Israel, l’any 1948, aquella regió del Mediterrani oriental sempre ha sigut una font de conflictes. Hem vist unes quantes guerres (1948, 1967 i 1973), sempre amb Israel com l’objectiu a batre. Però Israel també ha tingut l’habilitat de signar tractats de pau amb països com Egipte, Jordània, Emirats Àrabs, Bahrain, Sudan i Marroc.

Per altra banda, grups àrabs de caire terrorista i d’àmbit no estatal, però amb molta influència a la zona —Hamàs i Hezbollah, entre d’altres—, es manifesten clarament contra de l’existència d’Israel. No es manifesten, com alguns ens volen fer creure, a favor de Palestina —cal recordar que l’enemic principal de Palestina és Hamàs— sinó en contra de l’estat d’Israel.

I amb aquest panorama tan poc engrescador, es van produir els fets del 7 d’octubre del 2023, amb els assassinats, segrestos, violacions i maltractaments de tota mena que van patir persones jueves innocents en ser atacades per terroristes àrabs que van envair el territori d’Israel. D’això aviat en farà vint mesos, i alguns segrestats encara segueixen en mans dels seus segrestadors.

Israel s’ha de defensar, ja que, si no es defensa, desapareixerà. Podem criticar Benjamin Netanyahu per la duresa de la seva reacció, i sóc un més a fer-ho. Però també tinc molt clar que en una situació com aquesta si no es reacciona, es perd, i perdre voldria dir que l’estat d’Israel desapareixeria. Això els jueus no s’ho poden permetre, i el món endreçat, tampoc. Convé recordar que Israel és l'única democràcia d’aquella zona.

No tinc ni idea de quina podria ser la solució d’aquest conflicte, i tant de bo sortís algú capaç de proposar una sortida mínimament raonable que fos acceptable per totes les parts en conflicte. Tant els àrabs com els jueus en serien els principals beneficiaris. Però tampoc s’ha d’amagar que amb els governants actuals això sembla una missió gairebé impossible. Tot plegat és molt trist i decebedor.

Canvis climàtics

(Article original publicat el XX/5/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 117/05-2025, pàg.18)
 
Si escric “Canvi climàtic” al buscador del blog que vaig obrir fa divuit anys, em surten més de deu articles publicats sobre aquest tema. Em centro en un de fa dos anys que continua tenint plena vigència. En aquell article parlava del gran referent mundial dels que fan apocalipsi del canvi climàtic, l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme de l'ONU que amb els anys ha anat matisant i suavitzant les seves posicions. Molt resumit, la conclusió és que la suposada catàstrofe climàtica no és tan greu com ens l’expliquen alguns experts. No tots, aquí, sortosament, el discurs únic no s’ha imposat.

D’uns anys ençà el canvi climàtic és un dels temes estrella de totes les converses. Però avui he optat per titular-ho en plural, canvis climàtics, perquè no sembli que de canvi climàtic només hi ha l’actual, com si en el passat no n’hi hagués hagut altres de similars. Un fet evident és que, en els últims anys, a causa de l’augment de la temperatura de la terra han desaparegut algunes glaceres. Així, el gel del qual estaven formades s’ha anat fonent fins a desaparèixer, quedant al descobert el terreny que abans cobria la glacera. La gran sorpresa, i així ho destaquen els mitjans, és que apareixen grans animals congelats al fons de les valls que abans estaven cobertes pel gel.

La primera conclusió d’un profà és que fa molt temps allà no hi havia gel i, que per aquells terrenys hi passaven grans animals. La segona conclusió és que no pot ser cert que l'única causa del canvi climàtic sigui la industrialització de la nostra societat considerada en sentit ampli —i també els pets de les vaques—, ja que abans d’haver-hi fàbriques contaminants la terra ja experimentava canvis climàtics. La tercera conclusió és una conseqüència de les anteriors: que la recepta per intentar apaivagar les conseqüències dels canvis climàtics no necessàriament ha de passar pel decreixement de la nostra societat ni per la desindustrialització.

Amb aquest llarg preàmbul algú potser pot concloure que l’autor és un negacionista dels canvis climàtics. No és el cas, res més lluny de la realitat. No estic negant la realitat dels canvis climàtics, però sí que dic que els motius que els originen no són únics com alguns ens volen fer creure. A partir d’aquí, el sentit comú ens diu que s’han de qüestionar les receptes ideològiques miraculoses, darrerament força esteses, que alguns asseguren que podrien resoldre el problema.

Si em mullo una mica més, afegiré que el decreixement industrial que prediquen persones benintencionades no només no seria la solució del problema sinó que portaria més pobresa a la societat. Les persones necessiten llocs de treball, és a dir, necessiten que es creïn empreses que els puguin oferir. I no cal dir que això comporta, necessàriament, una millora de les comunicacions terrestres, marítimes i aèries per atraure viatgers estrangers. Penso especialment en els viatgers de negocis provinents de tot el món que en una societat global com la nostra resulten imprescindibles per a la creació de noves empreses i llocs de treball.

Tres fiascos d’Esquerra

Sóc sarrianenc i, per tant, barceloní, i plantejo aquest episodi des d’un punt de vista estrictament local, i també des de la distància d’una persona que ni milita ni ha militat mai enlloc. Però si jo fos militant d’Esquerra Republicana (ER) ara tindria un motiu més per estar molt molest amb la direcció del partit. (Un apunt: els manaires d’ER van eliminar l’afegitó “de Catalunya”, i ells sabran per què; però com que no vull ser més papista que el Papa, tampoc el poso.)

En els últims anys a ER han passat coses, i ben poques han sigut positives. Uns resultats electorals sempre a la baixa en són la prova, mentre la seva soferta militància demostra tenir molta paciència amb els seus dirigents. Un dels assumptes que ER té pendents implica sotmetre a la votació dels militants barcelonins l’entrada del partit a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, que ara mateix està liderat pel perdedor de les últimes eleccions municipals, Jaume Collboni, l’actual alcalde, de la franquícia catalana del PSOE.

Després de les eleccions ER va convocar la seva militància de Barcelona per decidir si entraven al govern municipal o es quedaven a l’oposició, però es veu que el local era massa petit per encabir tots els votants, i l’acte es va haver d’ajornar quan la gent ja estava a punt d’entrar a la sala. Va ser el primer fiasco d’aquest episodi. Recentment, hi va haver eleccions a la federació de Barcelona, i no les van guanyar els de Junqueres com esperaven; va guanyar l’oposició. Segon fiasco de la direcció. Ara llegeixo que divendres passat una representant del senyor Junqueras, la senyora Alamany, va comunicar al senyor Collboni que finalment ER no entrarà al govern municipal. És el tercer fiasco, tal com explico a continuació.

La direcció d’ER té tot el dret a prendre les seves decisions, només faltaria que no fos així, però contràriament al que havien dit fins ara, sorprèn que actuïn desconeixent la voluntat de la militància. Si la direcció es va comprometre a sotmetre l’entrada al govern barceloní a la decisió dels seus militants, és molt lleig que abans de demanar aquesta opinió ja hagin dit què faran, és a dir, que no entraran al govern. Si jo fos militant d’ER em sentiria menystingut. Però ja diuen que quan s’opta per entrar a formar part d’un partit polític, l’obediència deguda als seus dirigents forma part de les obligacions del militant. Potser és per això que sempre he preferit mirar-me la política des de fora.

Què es pot dir i què no es pot dir

(Article original publicat el 2/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2224, pàg. 2)

L’escriptor basc Juan Manuel de Prada va dir que —no ho poso entre cometes perquè la cita no és textual— hi ha uns comissaris polítics que dictaminen què es pot escriure i què no, i que entre els hipotètics lectors i els hipotètics escriptors hi ha uns cretins que accepten aquestes regles. Com a defensor del pensament crític, no m’identifico ni amb els comissaris polítics ni amb els cretins que fan mèrits per ser comissaris polítics algun dia.

En canvi, em sento molt identificat amb el periodista Josep Maria Planes, assassinat per la FAI el 1936, el qual va manifestar que “potser cometo la imprudència de dir en veu alta el què el 90 % dels catalans diuen en veu baixa”. Alguns, pocs, tot s’ha de dir, intentem parlar sempre en veu alta, tot i ser perfectament conscients que, dissortadament, el fet de discrepar del discurs oficial pot tenir conseqüències poc agradables.

Hi ha qui no només es creu amb el dret a pontificar sobre què és políticament correcte, sinó que també pretén imposar-ho a la seva parròquia i més enllà. També hi ha qui per por, per discreció o per evitar-se problemes s’absté de dir en veu alta allò que des de l’anomenat pensament oficial es consideraria políticament incorrecte. Hi ha qui pensa que si no vols veure en perill una subvenció pública que creus merèixer, és millor callar. Alguns, però, diem les coses que ens semblen òbvies sense dissimular. Com diu la dita, per tot hi ha de tot.

Vaig dedicar la tarda de Sant Jordi a passejar per Barcelona, primer per l’Eixample i després pel meu barri de Sarrià. Cada pocs metres hi havia una paradeta de roses, i la majoria m’oferia la rosa en castellà (¿caballero, una rosa?, i per l’estil). Quan ja n’estava tip de tant castellà i tants caballeros, vaig gosar dir a uns nois joves de Sarrià que poques roses vendrien si no empraven el català. Se’m van quedar mirant amb cara de no entendre res, però, corrent el risc de rebre un moc, els vaig dir el què em va sortir de dins. Quan creus que una cosa s’ha de dir, la dius encara que et facis antipàtic.

Ens hauríem d’acostumar a la sana discrepància, una opció que intel·lectualment resulta enriquidora. Ja des de l’escola s’hauria de promoure el pensament crític i rebutjar els dogmes ideològics que alguns ens volen imposar. I, sobretot, s’hauria d’educar el ciutadà a saber escoltar també a qui no diu allò que ens agradaria escoltar. De vegades, més de les que ens pensem, també poden tenir raó els que s’allunyen del discurs oficial que alguns ens intenten vendre.

L’esquerra extrema

Hi ha persones desinformades que no saben que ho són. Potser no han viatjat gaire i han vist poc món. Algunes, per tant, parlen d’oïdes. Es defineixen amb orgull com a persones de l’esquerra extrema. De vegades donen a entendre que aquells que no s’identifiquen amb els seus postulats no haurien de tenir dret a defensar un projecte social diferent del seu. Són persones que sense rumiar gaire donen la benvinguda a determinats costums socials poc recomanables que ens arriben de fora, i que són del tot incompatibles amb les nostres llibertats individuals i col·lectives que tant ens ha costat aconseguir. No són gaire respectuoses amb el dret a la propietat privada, fins al punt que tot sovint pretenen traslladar als propietaris privats la solució del greu problema de l'habitatge. No ens equivocarem si diem que el seu discurs polític és, en bona part, antidemocràtic. Són persones contràries a moltes maneres de fer del món occidental, el nostre, entenent com a tal la societat lliure, endreçada i respectuosa amb tothom que compleixi la llei. I tot plegat de vegades els porta a defensar veritables disbarats polítics i socials els quals, si alguna vegada s’arriben a implementar, després calen anys per revertir la situació. Però, sortosament per a tothom, es constata que elecció rere elecció ells sempre són poquets. Això sí, fan molt soroll.

Clausura

He estat al Monestir de Santa Teresa de Vic, que és el convent de les carmelites descalces. Allà hi viuen una vintena de monges en règim de clausura estricta. Només les pots veure i parlar una estona amb elles de tant en tant, quan toca. Entre la zona de visitants i la zona de clausura hi ha una doble reixa que separa dos mons al meu entendre oposats, antagònics. Pots parlar amb elles, però no hi ha possibilitat de cap contacte físic, ni tan sols amb els seus familiars més directes. Des que entren al convent ja no surten mai més, excepte per motius molt justificats. Quan es moren les enterren al mateix convent.

La situació de clausura estricta és una realitat que per més que m'hi esforço no he entès mai. Les monges de Vic —ignoro si això passa a tots els convents de clausura— disposen d’una bona formació, i moltes tenen carrera universitària. Aquesta circumstància encara em fa més difícil entendre la decisió de tancar-se de per vida i desvincular-se del món exterior. Ara bé, ningú les obliga a fer-se monges de clausura, és una decisió que prenen lliurement després de fer un procés llarg de reflexió. Dit tot això, tinc per costum respectar les decisions individuals que prenen les persones lliures, encara que, com en aquest cas, no sempre sigui capaç d'entendre-les.

Primer de maig, el peix que es mossega la cua

Avui és primer de maig, i pels sindicalistes —entenent com a tals les persones que viuen dels sindicats, és a dir, dels impostos dels ciutadans— és el dia més important de l’any. El primer de maig surten tots al carrer, amb les seves banderes i les seves consignes. Seguint les directrius de la ministra comunista Yolanda Díaz, la reivindicació d’aquest any és la reducció de la jornada laboral. En aquest tema tothom intenta marcar paquet, tothom es vol atribuir els mèrits de treballar menys cobrant el mateix, o cobrant una mica més. A veure, jo estic d’acord que el salari mínim d’aquest país que cobren alguns treballadors, no tots ni molt menys, és de misèria, encara que últimament s’hagi augmentat considerablement. Però els salaris són alts o baixos no en funció del seu import sinó de la capacitat de despesa que et donen. I tenint en compte el preu molt alt dels habitatges, que és la despesa més important de la majoria de les famílies, no és exagerat considerar el salari mínim d’aquest país com un salari de misèria. Una de dues, o s’abaixen els pisos o s’apuja el salari. I per abaixar el preu dels pisos, de compra o de lloguer, s’ha d’augmentar l’oferta d’habitatge públic. Ara bé, els nostres polítics pontifiquen molt, però des de la mort del dictador Franco, ara fa mig segle, han fet ben poca cosa que sigui útil. Però, com dèiem, avui el protagonisme no el tenen els polítics sinó els sindicalistes. La majoria dels dirigents sindicals i d’aquestes organitzacions estan literalment comprades pel govern. És a dir, no viuen de les minses quotes sindicals dels seus afiliats sinó de les generoses subvencions públiques. Algú ha dit que molts dirigents sindicals formen part del càncer social que afecta la nostra societat, i no seré jo qui ho desmenteixi. El fet és que la conclusió de tot plegat és molt decebedora: polítics i sindicalistes viuen de la cosa pública, i en l'àmbit personal tenen la vida resolta. Per tant, difícilment es pot comptar amb ells per resoldre el problema. És el peix que es mossega la cua.

Curiositats i casualitats lleidatanes

Diumenge va ser la Festa de la Mare de Déu de Montserrat, i vam anar a un bateig familiar a Lleida. L’acte va tenir lloc a l’església parroquial de Montserrat i, per acabar-ho d’arrodonir, a la nena batejada li van posar el nom de Montse. Així que Montserrat per partida triple.

Abans vam anar a dinar al poblet de Raimat, al Pau Restaurant, molt recomanable en tots sentits; no cal dir que el vi era un Raimat. Ens van recomanar aquest establiment els amos d’un altre restaurant proper on volíem anar inicialment, però que els diumenges no obra. Un bon exemple de bon veïnatge comercial.

Salvador Giménez Valls és l’actual bisbe de Lleida, i abans ho havia sigut de Menorca. Diumenge vam tenir l’ocasió de saludar-lo personalment quan vam coincidir amb ell per casualitat, i un conegut comú ens va presentar. Ens va sorprendre agradablement la seva senzillesa; més que un bisbe semblava un rector rural.

Els partits de dretes

El Parlament de Catalunya té actualment vuit partits polítics amb representació parlamentària, quatre d’esquerres i quatre de dretes. Com que dels partits d’esquerres ja en parlem sovint, avui centrarem aquestes notes en els quatre partits de dretes. Per ordre alfabètic són els següents: AC, Bocs (ells ho escriuen diferent), JxC i el PP.

Alguns asseguren que la societat catalana és políticament d’esquerres, però si ens fixem en els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la mort del dictador Franco, qui més temps ha governat Catalunya ha estat la dreta, la dreta endreçada, amb els diferents noms que han utilitzat els convergents. El fet és que, dels quatre partits de dretes, a Catalunya només n’ha governat un: JxC.

De les quatre formacions polítiques de dretes, dues són sucursals franquiciades de partits espanyols (Bocs i PP), partits que prenen les seves decisions a la capital del país veí, incloent les que només afecten als catalans. Els altres dos partits (AC i JxC) prenen les seves decisions a Catalunya. Convé fer aquests aclariments per no perdre’ns i saber on som i de què parlem.

Com dèiem abans, exceptuant JxC els altres tres partits de dretes no han governat mai a Catalunya. En general, en els seus plantejaments teòrics els partits de dretes acostumen a ser més realistes que els partits d’esquerres. Sigui com sigui, discursos molt abrandats, tant els de dretes com els d’esquerres, no necessàriament es tradueixen en continguts positius pels ciutadans al diari oficial. En un pròxim article entrarem en més detalls.

Còrdova i Sevilla

(Article original publicat el 17/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2222, pàg. 2)
 
Això és una crònica personal desordenada i potser poc rigorosa, feta de pressa i corrents en tornar d’un viatge d’onze dies a Còrdova i Sevilla (Espanya). Però avui no parlaré de les processons de la Setmana Santa d’Andalusia, ja que tot i ser un dels esdeveniments més importants de l’any, nosaltres vam marxar d’Andalusia just el dia que tot allò començava.

Turisme. Sovint ens queixem del turisme que ve a Catalunya, però en aquelles ciutats el turisme és encara més visible. Turistes de tot arreu i de totes les edats, amb una particularitat curiosa que no es veu a Catalunya, i és la quantitat de dones provinents de països islàmics, totes amb el cap tapat i escoltant amb molta atenció les explicacions en àrab dels guies.

Gastronomia i vi. Menjar excel·lent en tots sentits, carn i peix, i amb uns preus generalment molt correctes. No cal anar a llocs luxosos, vam sortir satisfets de tot arreu. Tenim per costum demanar sempre vins del lloc on som. Així, ni a Catalunya ni a Andalusia ens passa pel cap demanar riojas, riberas o albarinyos. Només vam consumir vins andalusos, blancs i negres, i els vam trobar molt bons.

Amabilitat. Hem trobat gent molt amable, de les que no arrufen el nas si senten parlar en català, just al contrari del que passa en altres indrets peninsulars. Recordo que una vegada, en un restaurant de Burgos, els de la taula del costat ens van esbroncar de mala manera perquè no els agradava que a la nostra taula, de deu persones catalanes, parléssim en català. No cal dir que els vam agrair el consell, i vam continuar parlant en català. A Andalusia això no ens ha passat, potser perquè molts andalusos no ignoren que el seu president, Juanma Moreno, va néixer a Barcelona. Els andalusos, com els catalans, neixen on volen, i tots ens mereixem un respecte.

Trens. L’autor no és expert en trens espanyols d’alta velocitat, però en aquest viatge ha descobert que l’AVE es belluga molt menys que la seva segona marca Avlo. A banda d’això, puntualitat alemanya, res a veure amb les dissortades Rodalies catalanes.

Olor. Sorprèn que la fragància agradable de la tarongina (azahar) perfumi tant carrers i patis d’aquestes ciutats.

Uns consells finals. Si voleu visitar Còrdova i Sevilla, aconsello anar primer a Sevilla, i deixar Còrdova com la cirereta del pastís. I si penseu anar-hi durant els mesos d’estiu, recomano buscar una altra destinació per tal d’evitar temperatures de 40/45° i més, i deixar el viatge a Andalusia per a una altre època meteorològicament més amable.

A Sarrià el temps també és or

(Article original publicat el XX/4/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 116/04-2025, pàg.18)

Truco al CAP Sarrià per fer-me una analítica que el metge m’ha demanat. Des de fa cinc anys (pandèmia COVID-19) cal demanar hora per a qualsevol gestió, és un sistema establert per l’Administració per atendre el ciutadà. Alguns organismes ja estan eliminant aquesta mena de maltractament, però els CAP encara no.

Fins que no t’agafen el telèfon passen 8’40”. Mentrestant, et tenen entretingut amb una musiqueta pesada, mentre et van recordant la possibilitat de contacte via web. La web LaMevaSalut és un bon exemple de com no hauria de ser una web pública pensant en el públic que l’ha d’utilitzar; tots coneixem persones grans i no tan grans incapaces de fer-la servir sense ajut extern. Es podrien dir moltes coses sobre el seu disseny i funcionament, però com que els seus responsables són ben conscients de la baixa qualitat de l’eina, ho deixo aquí.

La persona que finalment m’agafa la trucada em dóna hora per quinze dies més tard, afegint que no té una alternativa més ràpida. És una espera que en el meu cas no té importància perquè no és urgent, però en altres casos no cal ser un expert per titllar d’excessiva una espera de dues setmanes per fer una extracció.

No em queixo pels quinze dies d’espera, però sí per un sistema telefònic pervers que permet tenir el client esperant ser atès molt més temps del que seria raonable. Si al CAP fan una trentena d’extraccions al dia, això vol dir que la suma de les esperes perquè t’agafin el telèfon equival a la pèrdua de mitja jornada laboral cada dia. Quan demano a la persona que m’atén que transmeti la meva queixa als responsables del servei, em contesta que no ho pot fer. Afegeix que quan és ella la que ha de contactar amb el seu CAP també la fan esperar molt, com volent donar a entendre que aquestes esperes són normals. És evident que confon que sigui habitual amb què sigui normal, ja que de normal no en té res.

Com a justificació per negar-se a transmetre la meva observació a qui correspongui em diu que, si ho hagués de fer, amb totes les queixes que rep cada dia, que són moltes, “es tornaria boja” (textual). I deixant molt clar que ella no ho farà, em suggereix que tramiti la queixa jo mateix via web. Li dic que no tinc gens d'interès a què es torni boja, i que així ho faré —això estic fent amb aquest escrit—, però també hi afegiré que la persona que m’ha atès no m’ha volgut acceptar una queixa més que raonable.

Sóc un ferm defensor de la medicina pública, però no m’agrada que alguns aspectes del tracte amb el ciutadà no funcionin bé. Perdre mitja jornada laboral al dia perquè agafin el telèfon a trenta persones equival a la pèrdua de tres jornades senceres en una setmana, o tretze dies al mes perduts només per fer el primer pas, és a dir, perquè t’agafin el telèfon. Si el responsable d’aquest desgavell llegeix el meu comentari, no dubto que complirà amb la seva obligació i intentarà resoldre-ho. I si no es veu capaç de fer-ho, potser demanarà que una altra persona més capaç ocupi el seu lloc.

Parenostre

No he vist la pel·lícula Parenostre, del director Manuel Huerga, amb guió de Toni Soler. No tinc cap intenció de veure-la, n’he tingut prou llegint les coses que s’han publicat. No vull que ni un euro meu de la taquilla del cinema vagi a la butxaca de determinats personatges. Tothom coneix la trajectòria mediàtica d’una de les dues persones mencionades, un gran especialista a fer un humor xavacà i de mal gust que només entén ell i quatre de la seva corda. Això sí, sempre amb l’ajut dels diners públics.

A Espanya, i a Catalunya també, quan s’ha de parlar malament de Catalunya, o de persones que tenen i hagin tingut un protagonisme especial en la història de la nostra nació, sempre hi ha voluntaris disposats a col·laborar-hi. Més encara si hi ha subvencions públiques pel mig. A veure, a mi també m’agrada la festa, però no se m’acudirà mai demanar una subvenció pública per finançar-la. Les meves festes sempre me les pago jo, no com en Soler.

Jordi Pujol ha comès molts errors, com en cometem tots. Això forma part de la condició humana. Les úniques persones que no s’equivoquen són les que no fan res, i Pujol ha fet moltes coses en la seva llarguíssima trajectòria pública, a la política, però també fora de la política. La realitat és que d'en Soler i de tota aquesta gent que sempre l’ha criticat, d’aquí a quatre dies ni se’n parlarà. Tot i els seus errors, Pujol serà l’únic protagonista de la política catalana de l’últim mig segle que passarà a la història. La resta són trons.

Opinions que no agradaran a tothom

Un dels objectius d'El radar de Sarrià és posar tota la distància possible amb les consignes ideològiques i polítiques d’uns i altres i, molt especialment, d’aquelles persones i institucions que es creuen propietàries del monopoli d’una veritat única que al meu entendre no existeix. Com a persona contrària al pensament únic no em sap greu dissentir de les opinions majoritàries.

Amb uns escrits que no agradaran a tothom, l’autor busca promoure l’esperit crític del lector. Això implica rebutjar determinats dogmes ideològics que se’ns intenten imposar per part d’uns individus que en el fons només pretenen exercir el control de la societat amb arguments sovint poc creïbles.

Tot plegat es concreta en la publicació d’informacions i opinions, lliures i sense peatges de cap mena, amb l’objectiu d’intentar conscienciar persones que fins ara no s’han plantejat mai la dissidència sobre el discurs únic que tot sovint se’ns intenta imposar. Potser sóc massa pretensiós amb aquests plantejaments, però cada dia m’ho passo més bé fent aquesta tasca. I d’això es tracta, de passar-ho bé, que la vida és curta.

Ser d'esquerres no comporta automàticament ser progressista

Certa esquerra pretén erròniament monopolitzar l’ús del terme progressista per definir-se ideològicament. Aquesta falsa pretensió seria aplicable a molts àmbits, també en entorns geogràfics i lingüístics més enllà del català.

Però associar l’esquerra amb el progressisme i, per eliminació, la dreta amb el conservadorisme, és un error de plantejament. Conec persones molt progressistes en la seva vida diària que voten partits de dretes, i persones d’esquerres d’allò més conservadores.

En el món de la política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista. Això és una realitat que persones intel·ligents admeten de bon grat, mentre que altres que ho són menys es resisteixen a acceptar.

La meva conclusió és que les definicions progressista i conservador, o progressisme i conservadorisme, no tenen necessàriament una adscripció o traducció automàtica en els termes clàssics de la dreta i l’esquerra polítiques. Com diuen a les illes, per tot hi ha de tot.

La banca basca i la banca catalana

(Article original publicat el 4/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2220, pàg. 2)
 
Salvant les distàncies, que són moltes, l’OPA hostil del banc basc BBVA contra el Banc Sabadell (BS) m’ha fet recordar la compra de Banca Catalana (BC) per part del banc basc Banco de Vizcaya (BV). La lletra V del BBVA correspon, precisament, a aquell BV que fa tres dècades va comprar BC, i la va tancar. Com a accionista de BC vaig seguir de prop la formalització d’aquella operació.

Vaig ser a la junta de BC celebrada a la Diagonal de Barcelona on es va aprovar que els accionistes es fessin l’harakiri reduint el valor de les accions de la sèrie A, de 5.000 a cinc pessetes, i les de la sèrie B, de mil a una pesseta. Així, en aquella junta de trista memòria, els accionistes de BC presents a la sala —la majoria eren treballadors de l’entitat— van acceptar dividir per mil el seu capital, passant a ser irrellevants.

He començat dient “salvant les distàncies, que són moltes”. Des que es va anunciar l’OPA hostil, el preu de l’acció del BS ha pujat molt més que el preu de l’acció del BBVA, fins al punt que, en termes de rendibilitat, el dia de la junta del BS la proposta de l’OPA per l’accionista del BS era negativa. Cal destacar també la manca d’empatia i sensibilitat per part del BBVA, que no ha entès la filosofia del BS. Així, dirigir-se als accionistes del BS mitjançant uns anuncis infantiloides per TV que semblen adreçats a pàrvuls de P3 ha estat un error, i argumentar les bondats de l’OPA en la mida que tindria el nou banc, també.

En el cas de BC, recordo bé que els fiscals Mena i Villarejo, ara jubilats, es van proposar engarjolar Jordi Pujol i altres directius de l’entitat. No se’n van sortir, ja que el jutge va decretar el sobreseïment definitiu de la causa. Tot i la pèrdua d’una part del meu patrimoni, i tot i la meva manca de confiança en la justícia espanyola, ni que fos per casualitat en aquella ocasió els jutges van treballar bé. Mena encara no ha paït aquella dura derrota, i el veiem per Sarrià amb cara d’amargat. El seu país és Espanya, i Catalunya només és una nosa que a parer d’aquesta gent s’ha de combatre.

Ara és un altre banc basc, el BBVA, una entitat que engloba l’antic BV, qui vol eliminar un altre banc català. A la junta del BS va quedar clar que els petits accionistes no donen suport a l’OPA. El govern espanyol diu en veu alta que també està en contra de l’OPA, però en el fons estaria encantat que triomfés. El BBVA argumenta que vol guanyar mida, però aquí no es discuteix la mida. Aquí s’està discutint si Catalunya ha de perdre un altre banc.