Els col·locodrems dels partits

En un règim polític amb moltes mancances com el que tenim a Catalunya, els ciutadans paguem dos tipus d’institucions polítiques: les que formalment són democràtiques, és a dir, les que votem els ciutadans, i les que ni ho són ni les votem. Els nostres polítics s’omplen la boca sobre la necessitat d’establir vegueries d’elecció popular i democràtica, però a l’hora de la veritat defensen les províncies, unes institucions obsoletes i prescindibles que no voten els ciutadans. 

Institucions formalment democràtiques són aquelles les composicions de les quals decidim els ciutadans cada quatre anys mitjançant el nostre vot: el Parlament, d’on surt el president de la Generalitat, i els ajuntaments, d’on surten els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Institucions no democràtiques, les que anomeno els col·locodrems dels partits, són aquelles que no votem mai, i que s’omplen de personatges col·locats pels partits; per exemple, les diputacions i els consells comarcals.

En haver passat pel sedàs d’unes eleccions, els polítics de les institucions democràtiques (diputats del Parlament i regidors dels ajuntaments) poden presumir de tenir el suport democràtic de la ciutadania. En canvi, els polítics que omplen les diputacions i els consells comarcals només tenen el suport del secretari d’organització del seu partit, és a dir, de la persona que els ha col·locat allà. Per això els anomeno col·locodrems.

Per eliminar els col·locodrems tindríem una solució ben fàcil: tancar-los o, si legalment no es poden tancar, deixar-los reduïts a un despatxet amb un telèfon, i traspassar a la Generalitat i als ajuntaments les atribucions que tenen ara. D’aquesta manera eliminaríem dues administracions que no votem, suprimiríem una burocràcia del tot prescindible així com les moltes despeses associades.

Hi ha, però, un petit inconvenient: mentre ens estalviaríem milers de sous públics, uns diners que es podrien utilitzar, per exemple, per construir habitatge públic destinat al lloguer, i això seria molt positiu per a la societat, milers de polítics i funcionaris adscrits a aquestes administracions es trobarien de cop i volta a la cua de l’atur. És per això que els partits no volen ni sentir parlar d’eliminar aquestes institucions, ja que tots viuen de la seva existència.

Gaza, cinc preguntes incòmodes

1/ Per què aquí s’amaga —en societats periodísticament més serioses que la nostra sí que ho expliquen— que l’organisme encarregat de comptabilitzar els morts i ferits de la guerra de Gaza és dirigit per Hamàs, és a dir, per l’organització terrorista que el 7 d’octubre del 2023 va iniciar l’etapa més cruenta del conflicte araboisraelià, amb la matança més gran de jueus —la gran majoria civils— des de l’Holocaust?

2/ Per què organitzacions globals com diversos organismes de l'ONU, la Creu Roja, etc., i locals com la Generalitat, molts ajuntaments, TV3, Catràdio, RAC1, etc., no objecten mai i donen per bona una xifra de morts no auditada per un organisme mínimament neutral?

3/ Per què els nens petits que passen fam i que ens mostren les televisions com a demostració dels excessos de la guerra sempre estan envoltats de persones adultes que pel seu aspecte no sembla que en passin gens, de fam?

4/ Per què les manifestacions de protesta que tenen lloc a Gaza contra aquesta guerra estan formades exclusivament per homes que pel seu aspecte saludable tampoc sembla que passin fam?

5/ Per què determinada premsa equipara els il·legítims interessos terroristes de Hamàs amb els legítims interessos polítics dels palestins, quan és ben sabut que Hamàs és l’enemic número 1 dels palestins?

Castells vs. Cuadras

(Article original publicat el 25/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2236, pàg. 2)
 
El director de La Veu de l’Anoia va publicar recentment una entrevista llarga (tres pàgines, dues fotos) a l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. Uns dies més tard en va publicar una altra a Jordi Cuadras, cap de l’oposició, però aquesta no era tan llarga (una pàgina, una foto). El primer governa Igualada des de fa catorze anys, mentre que el segon aspira a prendre-li el relleu. La decisió és en mans dels igualadins que l’any 2027 seran cridats a votar en unes noves eleccions municipals.

No sóc partidari dels mandats massa llargs dels càrrecs electes. El meu ideal el fixaria en un màxim de dos mandats consecutius, és a dir, fixaria com a límit vuit anys exercint el càrrec, com passa, per exemple, amb els presidents dels Estats Units. Castells, l’alcalde actual, explica que el seu referent polític és el MHP Jordi Pujol, i a l’entrevista es defineix sense embuts com a “convergent i pujolista”. En aquest sentit, potser convé recordar que Pujol va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar.

De cara a les pròximes eleccions municipals, Cuadras, el cap de l’oposició, no ho tindrà gens fàcil. Aspira a ocupar la butaca on ara seu un alcalde consolidat; el 2027 Castells farà setze anys que estarà a l’alcaldia. Cuadras es presenta sovint com el soci extern del govern, i quan s’opta a ocupar el despatx que ara ocupa el teu soci, simultaniejar les dues posicions ha de ser difícil de gestionar, tot i que no és incompatible. Ara bé, als votants potser els costarà d’entendre aquesta ambivalència.

Caldrà veure com evolucionen els fets en els vint-i-dos mesos que falten per a les eleccions, i com es van matisant les posicions polítiques d’uns i altres. A les entrevistes veiem que Castells fa retrets a Cuadras, i l’aspirant també critica el seu soci de facto, tot i que se suposa que en privat se li agraeix la col·laboració. Sigui com sigui, aquells que ens ho mirem des de la distància no podem evitar una certa sorpresa amb aquestes declaracions.

I com que encara em queda espai per completar aquesta columna sobre les perspectives que s’obren a l’alcaldia d’Igualada de cara a les eleccions del 2027, cal destacar també que des de l’any 1979 han transcorregut quaranta-sis anys d’ajuntaments suposadament democràtics, i en tot aquest temps Igualada no ha tingut mai una alcaldessa. Molts ens preguntem si aquesta més que evident anomalia democràtica s’anirà perpetuant en el temps o algun dia algú decidirà posar-hi fi.

Aranzels

Els governs creen funcionaris, però amb les polítiques aranzelàries poden ajudar o dificultar que la iniciativa privada creï llocs de treball productius. M’he dedicat tota la vida al comerç internacional de matèries primeres, i les polítiques aranzelàries que apliquen els governs han tingut una relació molt directa en el meu negoci. Així, mentre sempre he tingut un ull posat a les cotitzacions de les divises i les subhastes internacionals de les matèries primeres amb les quals he tractat, l’altre l’he dedicat a vigilar les polítiques aranzelàries dels governs. Els aranzels poden crear, enfortir, dificultar o eliminar possibilitats de negoci, així com crear o destruir empreses i llocs de treball.

L’aranzel és l’eina que tenen els estats per defensar-se dels països que els fan la competència, i també, quan els convé pel motiu que sigui, per atacar-los. Així, quan un govern decreta un canvi en la seva política aranzelària pot ocasionar que les possibilitats comercials que existien en el país afectat desapareguin. Una política aranzelària poc rumiada —com aparentment és la del govern nord-americà actual— pot enfonsar fàbriques i deixar molta gent sense feina. Ara bé, mirat des de la part contrària, la mateixa política aranzelària pot enfortir negocis i crear llocs de treball en altres països.

Quan el president Trump decreta un aranzel del 15% a les importacions nord-americanes de vins catalans, la lectura fàcil ens diu que aquest 15% anirà a càrrec del consumidor final. La realitat, però, no és tan senzilla, i poden passar tres coses. La primera, que per mantenir el mateix preu de venda al supermercat, el preu de compra que s’ofereix al productor català sigui menor, i que aquest digui que amb aquesta rebaixa no ven. La segona, que per no tocar el preu de compra s’augmenti un 15% el preu de venda al supermercat, però el consumidor americà pot decidir que amb aquest increment no compra. Es pot intentar també partir la diferència, i que venedor i comprador comparteixin el pagament l’aranzel. Però quan els marges comercials són molt ajustats —gairebé sempre ho són—, el resultat de l’aplicació de l’aranzel pot representar que les importacions d’aquests productes deixin de tenir interès.

Com a resum, els dirigents polítics que decideixen les polítiques aranzelàries dels seus països haurien de ser molt més curosos abans de prendre determinades decisions, ja que de vegades sembla que no rumiïn gaire totes les conseqüències derivades d'aquestes.

Unionisme d’ampli espectre

El món independentista és senzill de definir, ja que els partidaris de la independència no amaguen mai quins són els seus objectius polítics. Són independentistes i punt. Però com que no disposen d’un estat al darrere, tenen poques eines per assolir l’objectiu. Ara bé, en tenen una que val més que la resta, i és la voluntat dels ciutadans expressada democràticament a les urnes. Quan s’acosta el vuitè aniversari del referèndum de la independència de Catalunya, cal no oblidar-ho: l’u d’octubre del 2017 la majoria dels catalans van decidir democràticament que volen ser independents.

A l’altra banda d’aquesta opció s’hi troba el món polític unionista. Si bé a Espanya és clarament majoritari, a Catalunya és minoritari. L’unionisme té com a únic objectiu mantenir, al preu que sigui, la unitat d’Espanya. La seva única fita és l'Espanya Una Grande y Libre. Treballa amb tots els mitjans al seu abast, que són molts. Així, per tal de dificultar que cap dels seus territoris marxi, disposa de tot l’ampli catàleg d’eines de l’estat que té al darrere. Partint d’aquesta voluntat, les vies utilitzades per l’unionisme en contra de l’independentisme —econòmiques, fiscals, lingüístiques, policials, socials, etc.— no necessàriament han de complir amb uns mínims requeriments democràtics. Segons el seu antidemocràtic punt de vista, la voluntat unionista ha d’estar per sobre de la democràcia, entenent aquesta doctrina política en sentit ampli. Els unionistes creuen que en aquesta guerra tot ho val, i no tenen cap remordiment quan decideixen utilitzar els mitjans violents en contra de la dissidència.

Però llavors ens trobem allò que alguns anomenen una tercera opció, que en teoria pretén aglutinar les dues voluntats. Als efectes pràctics, però, no deixa de ser un complement de la segona opció, l’unionisme. Joan Vall Clara, director-propietari del diari El Punt Avui, va definir fa uns anys aquesta suposada tercera opció com l’unionisme emmascarat, i aquí hi entrarien els civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors.

No tinc cap dubte que al final s’acabarà imposant la democràcia, entenent aquesta doctrina política en sentit ampli.

Camina, no corris

 

Walk, don't run. Hi ha frases que són molt més que una frase. “Camina, no corris” és el lema de Camper, un prestigiós fabricant de calçat d’Inca (Mallorca). Venen la seva producció per tot el món, i el seu model més conegut és el Pelotas, el qual es va posar a la venda l’any 1995, fa tres dècades. De tant en tant encara n’utilitzo uns que deuen tenir més de vint anys. És una sabata vintage però alhora molt actual. És una sabata cara, no ens enganyem, però amb els anys descobreixes que es barata.

Jo no corro mai, no corro ni per agafar l’autobús quan veig que potser se m’escaparà. Fa molts anys vaig aprendre que si se t’escapa l’autobús tampoc és cap drama. Ja en vindrà un altre (excepte si és en diumenge, que a Barcelona el següent pot tardar mitja hora o més a passar). Per no arribar tard als llocs no cal córrer, només t’has de llevar deu minuts abans.

Visc a pocs minuts a peu de la Diagonal, i una de les coses que em fa més angúnia és veure a totes hores com moltes persones, la majoria vestides amb colors cridaners, corren per un dels indrets amb més trànsit i més contaminats de la ciutat. Les voreres són molt amples, això sí. Tothom té dret a equivocar-se. 

Els experts asseguren que caminar és un bon exercici, que no cal córrer com un desesperat per preservar la salut. I molts metges desaconsellen anar a córrer per la Diagonal de Barcelona. Jo me’ls crec, però molta gent que potser pretén saber-ne més opta per no fer cas als metges. Ja n’aprendran. Walk, don’t run.

Antigues metròpolis que van deixant de ser-ho

Imperis europeus que durant el segle XIX i anteriors van ser colonitzadors molt importants d’altres països i territoris distribuïts per tot el món, a mesura que les colònies assolien la seva independència han anat deixant de tenir la gran influència que tenien. Sense cap pretensió de fer història, en mencionaré només tres: Espanya, el Regne Unit i França, tres països que han tingut formes molt diferents de colonitzar i de deixar enrere l’època colonial.

Quan va ser l’hora de marxar, els espanyols van sortir de pressa i corrents, i ara aquella gent, excepte per la llengua comuna, ni se sent lligada amb l’antiga metròpoli ni ens té gran simpatia; Espanya ha perdut tota la influència que tenia. El Regne Unit, en canvi, es va inventar The Commonwealth, que és una organització d’estats repartits per tot el món, amb poques atribucions però que treballen per mantenir certs lligams amb l’antiga metròpoli; els seus membres se senten orgullosos de formar-ne part. I després hi ha el cas de França, del qual en parlarem avui, però centrant-ho en el continent africà.

Amb el tancament ordenat de la base militar francesa de Dakar, al Senegal, i després d’haver-se retirat, no sempre tan ordenadament, d’altres països com Burkina Faso, Txad, Costa del Marfil, Mali, Níger i República Centreafricana, s’acaba més d’un segle de presència militar francesa a l’Àfrica. A partir d’ara, aquesta queda reduïda a un petit contingent gairebé testimonial al Gabon, i un de més important a Djibouti, tot i que aquest últim està molt centrat en el problema que causa la pirateria del Mar Roig.

Aquests episodis m’interessen especialment perquè amb els nou països citats abans hi he tingut relacions comercials durant molts anys, tot i que de vegades he necessitat la intermediació d’empreses franceses per tal de facilitar la paperassa. Després de més d’un segle de presència continuada em sap greu que s’acabi aquesta tutoria militar post colonial francesa a l’Àfrica. Amb la seva presència els francesos hi guanyaven, però els locals potser encara se’n beneficiaven més. Tot sembla indicar que el futur no serà tan ordenat com ho ha sigut fins ara.

El penjoll de Lamine Yamal

 

Potser estic equivocat, però en veure el gran penjoll amb les seves inicials “LY” fet amb diamants i altres pedres precioses, vaig pensar que ara que aquest futbolista ha assolit la majoria d’edat i ja pren les seves decisions sense tutories ni limitacions externes, s’està situant, potser sense ser-ne del tot conscient, a la banda més xarona, hortera i vulgar de la pobra societat de nou-rics a la qual s’ha incorporat. Ser ric de mena sense fer el ridícul també requereix d'un aprenentatge, i no sembla que a ell li hagin ensenyat aquesta lliçó. I això no exclou que Yamal sigui un excel·lent jugador de futbol, que els entesos diuen que ho és, i no tinc perquè dubtar-ho. Una cosa no treu l’altra.

Els col·laboradors necessaris

(Article original publicat el 11/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2234, pàg. 2)                                            

L’alcaldessa de Palafrugell és una mestra jove i amb poca experiència política, i gràcies a la renúncia de l’alcalde que hi havia abans des de fa menys d’un any ocupa l’alcaldia del seu poble. És a dir, els seus veïns no l’han votat per ser alcaldessa sinó que es va trobar ocupant l’alcaldia del municipi de manera inesperada. Tot perfectament legal, això sí. L’alcaldessa milita a la franquícia catalana del PSOE, un partit que abans en deien PSC però que fa uns anys va perdre la seva independència de la casa central de Madrid.

De l’Ajuntament de Palafrugell en depenen també els pobles de Calella, Llafranc, Llofriu i Tamariu, i és precisament a la platja de Calella on, des de fa més de mig segle, cada any per aquestes dates celebren la Cantada d’Havaneres, acte organitzat per l’ajuntament. Va ser dissabte passat, i aquest és el context del personatge i el context geopolític.

Hi ha qui considera que ara toca enfortir l’unionisme que alguns veuen en perill, i diuen que s’ha de fer al preu que sigui, encara que sigui caient en la ridiculesa més estrepitosa, com ho és un intent gens dissimulat de censura cultural en plena democràcia.

Així, l’alcaldessa va prohibir que l’acte s’acabés amb la cantada de l’havanera més coneguda. Però, com era d’esperar, no se’n va sortir, i els grups participants des de l’escenari, i el públic des de les grades, van concloure l’acte cantant-la, com fan cada any. L’havanera acaba dient “Visca Catalunya, visca el català!”, unes proclames que en els temps presents alguns consideren que són una provocació a l’unionisme governant a Madrid, a Catalunya i a Palafrugell. Resulta sobrer comentar l'excusa pueril que va donar l’alcaldessa per intentar justificar una censura política que no s’aguanta per enlloc.

José María Aznar, un conegut ideòleg de l’unionisme, ho va suggerir fa poc amb una claredat inequívoca: “quien pueda hacer, que haga”, i l’alcaldessa de Palafrugell va intentar fer el que bonament va poder. Els palafrugellencs sabran valorar electoralment la relliscada política de l’alcaldessa quan d’aquí a vint-i-dos mesos siguin cridats a les urnes.

Entre els col·laboradors necessaris que estan disposats a fer la feina bruta de l’unionisme, trobem personatges ridículs com l’alcaldessa de Palafrugell. I també alguns membres de l'UCO que ens han demostrat que tot sovint redacten els seus informes oficials d’una manera excessivament novel·lada, així com alguns jutges i fiscals que hi donen credibilitat encara que es demostri que no són prou rigorosos.

Edicions del Periscopi

Des que fa uns dies es va fer pública la venda de l’empresa, i veient que tothom es veu amb cor de dir-hi la seva, avui em ve de gust escriure alguna cosa sobre Edicions del Periscopi. Com a lector, la meva relació amb aquesta editorial no puc dir que sigui exemplar, ja que per motius que ara mateix no venen al cas prescindeixo de llegir novel·les, i em concentro en els assajos. N’hi ha tants d’interessants que m’és impossible abastar tots els que m’agradaria llegir.

Alguna vegada he saludat a l’Aniol Rafel i a altres persones de l’empresa, però no puc dir que els conegui, ja que mai hem passat d’unes salutacions de cortesia. Això sí, tinc una estreta relació familiar amb un dels correctors de l’editorial, i per la part que em toca estic francament satisfet i orgullós de la feina que hi fa i que, n’estic segur, continuarà fent en el futur.

Des de molt jove he sigut un petit empresari d’un sector que no té res a veure amb els llibres. Però conec bé, i alguna vegada els he patit en carn pròpia, els problemes puntuals de manca de tresoreria, i les dificultats per a poder pagar factures i sous el dia que toca. Per tant, les explicacions que ha donat el propietari de Periscopi per justificar la seva decisió de vendre l’empresa les entenc perfectament i no em venen gens de nou; sé molt bé com es pateix en aquestes situacions.

A partir d'ara, sota el gran paraigua de Planeta, espero i desitjo que Periscopi continuï fent la feina excel·lent que ha desenvolupat fins ara. Dintre del sector de les publicacions en català, Periscopi té un prestigi indiscutible guanyat a pols, i no tinc cap dubte que els nous propietaris faran el possible per mantenir-lo. Ara bé, no hem de perdre de vista que si bé l’objectiu prioritari de Periscopi era publicar bons llibres, el de Planeta diria que és, per sobre de tot, vendre com més llibres millor i generar beneficis. Només el temps ens dirà com es compaginen aquests dos objectius. Sort!

Política econòmica malabar

S’acosten les eleccions municipals, que no vol dir que siguin demà passat, però quan ja s’ha superat la meitat de mandat els polítics que aspiren a guanyar-les comencen a explicar en públic la seva particular carta als Reis. Així, prometen als electors la lluna, però passen de puntetes sobre la contrapartida imprescindible dels ingressos. Si sóc alcalde faré això, allò i el de més enllà, però callen a l’hora d’explicar de quina manera es pagarà la festa. És a dir, la pregunta del milió sovint es queda sense resposta: d’on sortiran les misses? 

Segons el diccionari que tinc més a mà, els jocs malabars són “uns exercicis d’habilitat i destresa que hom practica com a espectacle, consistents a llançar enlaire diferents boles o altres objectes i tomar-los de manera que no caiguin a terra”. A partir d’aquesta definició, podríem definir l’economia malabar que tot sovint practiquen els nostres polítics com el miracle d’encaixar la despesa pública que ens prometen amb aquella alegria que els caracteritza, sense parlar dels ingressos necessaris per finançar-ho. I no és cap secret que aquell miracle dels pans i els peixos no s’ha repetit mai més.

El sociòleg i psicòleg Alfons Duran-Pich en parlava fa poc (8.7.2025) quan deia que els polítics, per pagar les seves promeses electorals de despesa i inversió, “reduiran les partides socials, retallaran les pensions, augmentaran el deute públic amb càrrec a les generacions futures o s’inventaran qualsevol altre joc malabar”, entre d’altres, l’augment dels impostos. El fet és que com que els diners no cauen del cel, per cada euro que surti ha d’entrar un euro, amb la fórmula que sigui. Són faves comptades.

I aquesta és l’assignatura pendent de la gran majoria dels aspirants a ocupar alcaldies i altres càrrecs polítics, els quals es mostren decididament partidaris de l’economia malabar. Els candidats tenen molta facilitat per dir què faran, però una mandra infinita per explicar com ho faran.

Barcelona: refugis climàtics

Em sembla recordar que van ser els comunistes, que darrerament es fan dir comuns, els que van popularitzar l’expressió refugis climàtics. La denominació ha fet fortuna, i ara, amb les altes temperatures de l’estiu, tothom parla dels refugis climàtics. Però tampoc cal fer-se il·lusions, no tot allò que l’ajuntament defineix com a refugi climàtic és un refugi climàtic.

Els parcs, per exemple, no deixen de ser falsos refugis, ja que quan a la ciutat tenim una temperatura ambient superior als 30°, de refugi climàtic en tenen poc. Amb una humitat ambiental molt alta, habitual a Barcelona, pretendre que l’ombra d’un arbre és un refugi climàtic —els pocs arbres que els amics de Parcs i Jardins encara no han eliminat— sembla una broma de mal gust.

Refugis climàtics són els edificis amb aire condicionat. N’hi ha molts de públics repartits per tota la ciutat (biblioteques, poliesportius, oficines de tota mena, casals, seus dels districtes i equipaments diversos), però en arribar el mes d’agost l’ajuntament els tanca gairebé tots. L’excusa oficial és que els funcionaris també tenen dret a anar-se'n de vacances, i no seré pas jo qui els negui aquest dret. Però l’ajuntament s’hauria d’adaptar a la meteorologia extrema i organitzar-se per poder garantir l’accés dels ciutadans als edificis climatitzats els quals, per cert, són propietat dels ciutadans (l’ajuntament només els administra), especialment a l’agost.

Es pot entendre que els dirigents de les entitats subvencionades no discreparan del discurs oficial sobre la pretesa bondat dels refugis climàtics barcelonins, i segurament s’abstindran de fer en públic una crítica com aquesta, ja que potser posarien en risc la continuïtat de la subvenció municipal, i tampoc és això. Qui mana, mana, i l’euro és l’euro. Però, com diu un conegut meu, a l’agost, a Barcelona, l’únic refugi climàtic que no falla mai és El Corte Inglés.

De singular, res de res

Els dirigents d’Esquerra insisteixen que tenen pactat i blindat amb el PSOE el compromís d’un futur finançament singular per a Catalunya, com donant a entendre que serà un sistema de finançament diferent del que ha estat vigent fins ara, que és el mateix que s’aplica a les altres comunitats autònomes d’Espanya, tret d'Euskadi, Navarra i les Illes Canàries. I donen per sobreentès que serà un sistema molt millor per a Catalunya. Si fos cert, no sona malament.

Però els dirigents d’Esquerra tenen un problema, perquè es neguen a admetre que tant amb governs espanyols del PSOE com amb governs del PP, Espanya continuarà sent Una, Grande y Libre, amb la uniformitat fiscal que això representa. És allò del café para todos. Així, mentre Catalunya formi part d’Espanya —esperem que ja per poc temps—, el nostre sistema de finançament seguirà sent similar al de La Rioja o el de la Región de Murcia. O potser pitjor, com passa ara.

La conclusió lògica és clara: si Esquerra està disposada a rectificar i torna a situar Catalunya com a únic objectiu del seu interès polític, els dirigents d’aquest partit farien bé de tornar al carril independentista que ara tenen abandonat. Els dirigents d’Esquerra saben, com ho sap tothom, que amb una Catalunya independent el debat actual de la singularitat del finançament ja no tindria sentit, ja que els diners es recaptarien a Catalunya i s’administrarien a Catalunya. I Espanya passaria a ser un país veí més, com ho són ara França o Portugal.

Què hem d’esperar d’un polític?

(Article original publicat el 27/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2232, pàg. 2)
 
Hi ha ciutadans insatisfets amb la gestió pública, i a partir d’aquesta percepció consideren que els polítics cobren massa per la feina que fan. Alguns polítics també ho pensen, i no se n’estan de dir-ho en veu alta. Fa deu anys va ser molt comentat el cas paradigmàtic de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan l’any 2015 va arribar a l’alcaldia, una de les primeres mesures que va sotmetre a votació del plenari va ser una reducció en clau populista del seu sou. Però com que la majoria dels regidors van rebutjar la proposta, aquesta va decaure i no se’n va parlar més.

Colau era conscient que no estava preparada per fer d’alcaldessa, i devia tenir un remordiment de consciència en veure que tenia assignat un sou que, segons ella, no es mereixia. Cent mil euros l’any li semblava una assignació massa elevada, prescindint de relacionar el sou amb el pressupost municipal de la ciutat de Barcelona, que llavors era d’uns 2.500 milions d’euros anuals. La realitat és que el CEO d’una empresa privada amb un volum de negoci similar cobra molt més. De totes maneres, el debat entre massa i poc és relatiu. Si una persona, es dediqui o no a la política, fa bé la seva feina, és raonable que es guanyi bé la vida. I si no la fa bé, com va ser el cas de Colau, per poc que cobri ja és massa.

La ciutadania espera que els polítics que gestionen els diners públics treballin bé. De fet, ho haurien de fer encara millor que si el seu àmbit d’actuació fos una empresa privada. Els polítics són els administradors dels nostres diners, i molts ciutadans estan descontents observant la seva deficient gestió pública. El resum podria ser que si, per una banda, els problemes de la nostra societat estan bastant ben definits i els veu tothom, el problema comença quan els polítics es mostren incapaços de posar-hi remei.

Tothom és conscient que tenim un problema greu amb el preu de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Però els polítics que tenen l’obligació de prendre mesures per resoldre el problema número u dels ciutadans, l’habitatge, no fan res que sigui efectiu. O encara pitjor, allò que fan agreuja el problema. La reserva del 30% per a habitatge social va ser un disbarat. En aquest sentit, la incompetència dels administradors públics és molt frustrant.

Si el CEO que arriba a una empresa per resoldre problemes no fa bé la seva feina, se’l fa fora i se’n busca un altre. No sembla raonable que si l’incompetent és un càrrec públic, ens hàgim d’esperar fins a les següents eleccions per substituir-lo.

Uns dies de desconnexió gairebé total

Es parla sovint de la España vaciada, però per constatar la realitat d’un territori gairebé buit no cal anar tan lluny, no cal anar a Espanya. Catalunya també inclou la Catalunya buida, i ara hi hem anat a passar uns dies com fem cada any per aquestes dates. Aquest any hem tornat a Odèn, al nord del Solsonès, un lloc per on no s'acostuma a passar. Allà hi has d’anar expressament, i és tota una experiència molt agradable. Els dies molt clars, afinant la vista, des d’Odèn es pot veure la serralada de Montserrat, que es troba a uns setanta quilòmetres en línia recta.

Una setmana prescindint de televisió i ràdio, sense possibilitat de comprar un diari, és una bona experiència de desconnexió. Però per si a algú tanta desconnexió li representa un problema, allà els mòbils funcionen. Una setmana sense veure cotxes, però sí algunes motos, ja que és un territori molt interessant pels motards. Esmorzars de forquilla. De vaques i xais encara se’n veuen, però cada any n’hi ha menys. Ramaders i pagesos es van jubilant, i no hi ha gaires joves que estiguin disposats a continuar els negocis familiars relacionats amb el món de l’agricultura i la ramaderia.

Aprofito per comentar que el maltractament que reben els pagesos i ramaders per part de l’administració pública és lamentable. La burrocràcia (amb tres erres) que la Generalitat ha anat inoculant en el món rural és vergonyosa, i sent generosos amb la descripció, podríem dir que l’administració pública és un mata-negocis. Però polítics i funcionaris viuen en un altre món que no és el món real, i moltes normatives i protocols que ens imposen des dels seus despatxos són contràries al sentit comú. I així ens va, cada dia hi ha més funcionaris no productius, i menys activitat productiva al país en general i a la Catalunya buida en particular.

El comentari d’avui no té vocació de guia turística, però no me’n puc estar de destacar una de les troballes que hem fet aquest any. Es tracta del restaurant Cal Celso, a Alinyà, un poblet que es troba encara més al nord, ja a la comarca de l’Alt Urgell. La qualitat gastronòmica dels seus plats és entre alta i molt alta. Només una recomanació: cal reservar taula, ja que l’establiment és petit i s’omple de seguida. I per pagar no cal que prepareu la Visa platí; els preus són moderats.

De què serveix guanyar les eleccions?

(Article original publicat el XX/6/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 118/06-2025, pàg.18)
 
Fa anys es va decidir descentralitzar la gestió de la ciutat de Barcelona per a prendre les decisions municipals de despesa i inversió més a prop dels ciutadans. La descentralització hauria estat una bona mesura si no fos que, per manca de voluntat política dels seus governants, és gairebé inexistent. Tenim una ciutat teòricament descentralitzada, però amb una gestió centralitzada.

Barcelona està dividida en deu districtes, i cada districte disposa d’un teòric marge de maniobra, d’uns funcionaris i, també, d’una petita part del pressupost de la ciutat. Si al barri es necessita, posem per cas, un equipament per acollir els Castellers de Sarrià que ara mateix es veuen obligats a assajar al carrer, qui millor que els propis sarrianencs per valorar correctament aquesta necessitat i posar-hi solució? Els Consells de Districte —formats per una vintena de consellers designats a dit pels partits en proporció als resultats electorals obtinguts— haurien de servir precisament per això, per governar el districte des de la proximitat i des d’un millor coneixement de les seves necessitats.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar de què serveix guanyar les eleccions, i com que El Jardí només es distribueix al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, centrarem aquest comentari en el nostre districte. Ara bé, això no exclou que situacions similars es donin en tots i cadascun dels altres nou districtes de Barcelona.

La democràcia no consisteix, només, a votar cada quatre anys, però convindrem que la norma bàsica d’una democràcia és que el partit que guanya les eleccions queda legitimat per governar, en solitari o mitjançant pactes amb altres partits. Al nostre districte, a més, es dóna una circumstància que el diferencia de la resta de la ciutat. Així, dels dinou consellers de districte que ens toquen, deu pertanyen a un sol partit, el qual disposa de la majoria absoluta del plenari. Així, sempre que es vota guanya aquest partit, i això no passa en cap altre districte de Barcelona.

Però de què li serveix al partit guanyador de les eleccions municipals del 2023 —tant en el conjunt de la ciutat com al nostre districte— disposar d’una majoria absoluta a Sarrià-Sant Gervasi, amb deu consellers de dinou, si qui governa el districte no és aquest partit sinó el partit que governa Barcelona, un partit que en el nostre districte només compta amb el minso suport de dos consellers? Això no té ni cap ni peus, i mentre els polítics no hi posin remei potser seria millor eliminar la descentralització teòrica que tenim ara i les despeses poc útils que comporta. Dos centenars de consellers i una part dels funcionaris repartits pels districtes costen molts diners que es podrien destinar, per exemple, a constituir un parc d’habitatges públics, que és la gran assignatura pendent de Barcelona.

Dit tot això, els Pressupostos Participatius no resolen el problema, només són la xocolata del lloro que s’han empescat els nostres governants per simular una descentralització gairebé inexistent.

La cateta de Madrid

La província de Madrid (Espanya) —tot i que d’aquella província ara en diuen comunidad— està presidida per una senyora ignorant, prepotent i mal educada en grau superlatiu. Deixant ben clares les distàncies de tota mena que tinc amb ella però intentant mantenir alhora un to amable i respectuós, i no sé si me’n sortiré, podríem dir que aquesta senyora és tan pallussa que si ho diguéssim en castellà no seria exagerat definir-la tranquil·lament de cateta.

Parlar idiomes, així, en general, és segons ella propi de catetos, i parlar en la teva pròpia llengua tenint-la a ella al davant, encara que sigui a casa teva, és el pitjor greuge que se li pot infligir a una indivídua tan rematadament ignorant. La ignorància, però, és molt atrevida, i sovint veiem que genera situacions tan forassenyades que les persones normals, que som la majoria, no podem entendre per més que ens hi esforcem.

Dit tot això, i potser encara m’he quedat curt, que alguns madrilenys estiguin encantats de la vida tenint una cateta com a presidenta de la seva província em sembla significatiu. Cadascú es conforma com pot, i alguns no són gens exigents amb els seus dirigents polítics, per més disbarats que facin. Partint d’aquesta realitat, el resultat és que hi ha ciutadans que són capaços de votar una cateta com a presidenta provincial. I es queden tan amples.

Els diputats independentistes del parlament espanyol

(Article original publicat el 13/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2230, pàg. 2)
 
En la present legislatura els set diputats de Junts del parlament espanyol tenen una gran influència política. D’ells depèn l’estabilitat de la majoria governamental amb Pedro Sánchez al capdavant, i l’aprovació de qualsevol llei per part d’aquella cambra legislativa. El fet és que ara hi ha la correlació de forces que hi ha, i un govern alternatiu només podria arribar si la suma de Bocs i PP tingués un diputat més que la suma dels partits que conformen la majoria actual. De moment no és el cas.

Junts ha comès molts errors greus, i els errors sempre s’acaben pagant a les urnes. Ara s’està especulant que la representació de Junts es pot reduir dels set diputats actuals als cinc que diuen algunes enquestes. Però, com passa gairebé sempre, les enquestes acostumen a estar cuinades al gust de qui les encarrega. De totes maneres, que els diputats de Junts a Madrid siguin set, cinc o dotze resulta irrellevant. La importància de la representació de Junts a Madrid només depèn de si pot condicionar la majoria parlamentària.

Com dèiem abans, amb els set diputats actuals el pes polític de Junts és, ara mateix, molt remarcable. Però, a la pròxima legislatura, disposin dels escons que disposin a la Carrera de San Jerónimo, la seva força podria passar a ser irrellevant. Tot dependrà de com quedin configurades les majories i les minories parlamentàries a partir de les eleccions espanyoles previstes per l’any 2027.

Però, dit això, tots sabem que el problema polític que tenim a Catalunya no ens el resoldrà mai el parlament espanyol. El nostre futur l’hem de resoldre nosaltres sols, els catalans. Tard o d’hora una Catalunya independent serà una realitat, ja que la majoria sociològica favorable a la independència tot indica que hi continua sent. Caldrà, però, que els independentistes no es quedin a casa quan es convoquin les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i que els polítics catalans no tornin a cometre els greus errors de l’any 2017.

Algú pot pensar que titular “els diputats independentistes del parlament espanyol” sense mencionar els diputats de l’altre partit teòricament independentista, Esquerra, pot ser un oblit o un error de plantejament. No ho és. Esquerra ha emprès un camí que prioritza per sobre de tot un acord polític d’esquerres amb el PSOE, un partit que no és menys unionista que el PP, Bocs o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment. Es tracta d’una aposta política molt arriscada que, de moment, està portant Esquerra a perdre vots en totes les eleccions.

Un visitant a Montserrat

Un sempre queda sorprès davant de situacions que no s’espera, però que poden acabar passant. Ara s’ha fet públic que el nét polític d’aquell dictador espanyol de trista memòria anirà la setmana que ve al Monestir de Montserrat, on serà rebut per l’abat Gasch i el president Illa. El visitant és aquell personatge que encara no s’ha disculpat pel discurs que va perpetrar contra els catalans el dia 3 d’octubre del 2017. No cal entrar en més detalls, ja que tothom sap de què estem parlant.

És irrellevant si al visitant l’han convidat des de Montserrat, o s’ha autoconvidat ell; tan impertinent seria una cosa com l’altra. El fet és que el visitant es deixarà caure per Montserrat, i segur que aprofitarà la seva estada per deixar constància amb un somriure sorneguer que, de moment, els espanyols que ell pretén representar estan guanyant la batalla del relat. No se sap, però, amb quina autoritat o justificació s’atribueix aquesta representació, ja que el seu paper no ha estat mai sotmès a una votació democràtica. En fi, de moment és així. De moment.

El besavi del visitant també pensava que anava guanyant, però fa noranta-quatre anys, després d’unes eleccions municipals, va haver de sortir cames ajudeu-me cap a l’exili polític. Uns anys després, el pare del visitant també va haver de fugir cap a un exili fiscal gens honorable. I com que es tracta d’una família amb una evident afició a exiliar-se, i això dels exilis ja ho tenen bastant per la mà, no s’ha d’excloure que més d’hora que tard tornem a veure una excursió similar protagonitzada pel visitant que la setmana que ve anirà a Montserrat.

Els protocols familiars

La gran majoria de les empreses catalanes són empreses familiars. Avui parlem de la substitució de l’empresari, que no té res a veure amb substituir el o els directius de l’empresa. La diferència principal és un detall no menor, i radica en el fet que l’empresari s’hi juga el patrimoni familiar, cosa que no acostuma a passar amb els directius externs a la família.

Conec empreses familiars que van molt bé mentre les gestiona el seu propietari, i no mostren tensions de funcionament. Però arribada l’hora del canvi de generació poden sorgir friccions familiars si no hi ha un procediment acordat prèviament al qual s’hagin de sotmetre els nous accionistes —els hereus del propietari anterior—, sobretot si més d’un hereu aspira a gestionar l’empresa.

En alguns casos, tot i tractar-se de negocis molt sòlids i viables, quan hi ha el canvi de timó les tensions familiars poden deteriorar tant l’empresa que fins i tot poden acabar amb la seva desaparició. D’aquestes situacions n’he viscut unes quantes, tot i que, evidentment, en aquest comentari general no donaré cap pista concreta ni d’empreses ni de persones.

El fet és que de vegades es produeixen situacions molt lamentables i gens fàcils de gestionar, i si per part de les persones implicades no hi ha una mínima bona voluntat per trobar la sortida més adequada, tot plegat es pot complicar molt en detriment de l’empresa, dels seus treballadors i dels seus nous propietaris.

La millor opció és que el propietari, la persona que millor coneix l’empresa, quan intueix que aviat deixarà de gestionar-la, dissenyi un protocol familiar que estableixi clarament què toca fer quan ell ja no estigui al capdavant del negoci. No cal dir que hi té tot el dret, ja que són els seus diners els que estan en joc. El risc zero, però, no existeix, i no s’ha d’excloure la possibilitat que s’equivoqui.

No dubto que en les escoles de negoci tipus IESE el protocol familiar sobre la successió en l’empresa familiar és un tema que s’estudia a fons. Però veient tants fiascos en la successió d’algunes empreses familiars, grans, mitjanes i petites, un arriba a la conclusió que els seus propietaris potser es van oblidar de preparar correctament la seva successió i la nova etapa de l'empresa en mans de la generació següent, és a dir, dels seus hereus.

El Villarejo del PSOE

Els escàndols que ara envolten el PSOE fan pensar molt en els escàndols que anys enrere, quan governaven, envoltaven el PP. Les mecàniques de funcionament s’assemblen molt: per una banda, tenim uns polítics sense escrúpols, ètica ni moral que potser pensen que en el món de la gestió de la cosa pública ho val tot, i que tenen dret a tot, tant per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya com per omplir-se les butxaques.

Però en aquestes històries de corrupció generalitzada sempre hi ha uns personatges secundaris però imprescindibles, que són els que van deixant constància gairebé notarial de totes les malifetes, enregistrant-ho tot, fins al dia que acaben sortint a la llum.

En el món de les clavegueres i la porqueria política generalitzada els podríem anomenar els secundaris de luxe: un tal Villarejo en el cas dels escàndols del PP, i un tal Koldo en el cas dels escàndols del PSOE. Aquests personatges, mitjançant els arxius d’àudio i vídeo que anaven enregistrant, amb el coneixement o no (això encara no ho sabem del cert) dels seus caps, també participen en el negoci.

Dit tot això, repeteixo dues piulades que vaig publicar ahir a X. La primera: “El més trist i decebedor de tota aquesta història és que el teòric substitut del PSOE ha de ser, necessàriament, el PP, el partit més corrupte de l'Europa endreçada segons van dictaminar els tribunals. Amb els uns o amb els altres, estem en molt males mans”.

La segona: “Política espanyola: no sé si ens hem de fiar d’algú, el temps ens dirà qui menteix i qui diu la veritat. Sí que sé que amb tots els antecedents que hem tingut, de moment ja podem dir que dels informes de l'UCO, jutges a banda, no se'n pot fiar ningú. Massa errors, massa manipulacions”. 

Una afirmació no exclou l’altra. És gràcies a X que els ciutadans ens assabentem d’aquests episodis, i potser és per això que hi ha un perfil de polític que d’aquesta xarxa no en vol saber res. Doncs bé, com més els polítics menystenen X, més m’interessa a mi.

El femení plural

M’agrada fer barri i col·laboro amb diverses entitats sarrianenques. Ahir al vespre vaig assistir a l’assemblea d’una entitat cívica de Sarrià, a la qual pertanyo com a soci des de fa anys pagant la moderada quota que em demanen. I tot i que em sento molt poc identificat amb la línia política que porten els seus dirigents, una línia situada clarament als antípodes ideològics de la majoria dels votants de Sarrià —resultats electorals canten— de tant en tant celebren debats interessants i m’hi acosto. Ahir es queixaven que els falten persones disposades a incorporar-se a la junta directiva de l’entitat, i per adreçar-se als assistents van utilitzar el femení plural durant tota l’estona, i no cal dir que jo no em vaig sentir interpel·lat. A la sala érem una trentena de persones, i no vaig veure que ningú arrufés el nas. A mi, però, aquests invents lingüístics em grinyolen, no ho puc evitar.

Aquesta manera estranya de parlar i escriure es va començar a posar de moda fa uns deu anys amb l’arribada de la senyora Ada Colau a l’ajuntament, i en alguns àmbits molt concrets s’ha anat consolidant. Primer deien “totes i tots” (com si el mot “tothom”, tan català, el volguessin eliminar del diccionari), i ara diuen “totes” i llestos. Aquella alcaldessa, sortosament, ja no és a l’ajuntament, però hi queda una part del seu llegat i del seu equip, i aquest llenguatge persisteix. És el sottogoverno colauista, l’herència Colau. O el nepotisme, com ho anomenem alguns. En fi, esperem que de mica en mica anirem tornant a la normalitat, però segur que no serà bufar i fer ampolles. Costarà, però ens en sortirem.

Luis de Galinsoga, Isabel Díaz Ayuso i el pinganillo

Luis de Galinsoga va ser el director de La Vanguardia nomenat pel dictador Franco l’any 1939 en guanyar la guerra incivil. Galinsoga va ser un personatge de trista memòria pels catalans mínimament intel·ligents. En prendre possessió del seu càrrec, aquell home va escriure: “Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos. Todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su victoria”.

Des d’aquella astracanada han passat vuitanta-sis anys, però els deixebles de Galinsoga continuen existint, i presumint de la mateixa ignorància.

La senyora Isabel Díaz Ayuso, encarregada de la franquícia del PP a la província de Madrid (Espanya), té una obsessió malaltissa amb qualsevol llengua que no sigui la seva. No fa gaire va anar a Londres a donar una conferència. Per poder entendre què deia, els assistents britànics es van veure obligats a posar-se el pinganillo. Díaz, quan va pels llocs, sempre parla en espanyol, i, lògicament, a la capital del Regne Unit aquesta és una llengua que no tothom domina. La setmana passada, però, va ser ella qui es va negar a utilitzar el pinganillo quan va venir a Barcelona amb l’objectiu de fer-se una foto amb el seu rei. Díaz va optar per presumir barroerament en públic de la seva manca de competències lingüístiques i polítiques, ignorant que Catalunya té una llengua pròpia que, ves per on, resulta que tampoc és la llengua que coneix la senyora Díaz, com no ho era l’anglès quan va anar a Londres. Presumir amb xuleria de no saber anar pels llocs és una mostra d’ignorància que personatges públics com en Galinsoga o Díaz no s’haurien de permetre.

De la nuesa al burca, entre poc i massa

(Article original publicat el 30/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2228, pàg. 2)

D’un temps ençà es parla molt del suposat dret que té un col·lectiu de dones a tapar-se el cap amb un burca, un nicab o altres complements tèxtils. Ara bé, en la majoria dels casos més que una opció lliure es tracta d’una obligació, ja que l’entorn en el qual es mouen aquestes persones els imposa un dress code molt estricte. Avui parlarem, però, del col·lectiu que opta per la posició contrària, és a dir, de les dones que en comptes d’intentar passar desapercebudes opten per mostrar en públic gairebé tota la seva anatomia, i fins i tot sense el gairebé. I mentre es critica molt aquelles dones que es tapen el cap, no acostumem a veure crítiques similars sobre l'opció oposada, és a dir, la nuesa social voluntària.

Sempre m’han cridat l’atenció les dones que es passegen quasi despullades allà on no toca, en els llocs on queda clar que la gent hi ha d’anar vestida. Algunes actrius que assisteixen als festivals de cinema serien bons exemples d’aquestes pràctiques, que podríem definir com a socialment poc ortodoxes. No és que la visió d’una dona mig despullada m’escandalitzi, ja que, si fos així, no podria anar ni a la platja de la cantonada. Però no deixa de sorprendre que algunes decideixin exhibir-se amb un estalvi tèxtil que crida l’atenció, i ho facin en llocs públics on altres dones i tots els homes hi van vestits.

Diria que un festival de cinema no és un espai nudista, com ho pot ser, per exemple, la platja menorquina de la Cala Macarelleta. Algú potser pensarà que tinc gustos una mica estranys, però crec que en el tracte social amb altres persones, siguin homes o dones, no hi ha res més atractiu que la seva intel·ligència. Al meu entendre, l’encant principal d’una persona es troba en el seu interior, en el seu cervell. És per això que no deixa de sorprendre’m que algunes dones optin per mostrar-se en públic gairebé sense roba. Potser obliden una obvietat, ja que en un festival de cinema no es jutja el cos de les actrius sinó la pel·lícula en la qual han participat.

Alguna vegada he arribat a pensar que aquest col·lectiu potser no té prou confiança en les seves capacitats intel·lectuals, i opta per mostrar els mugrons, i qui diu els mugrons diu alguna cosa més, per evitar preguntes que potser les posarien en evidència. Així, mostrant-se tan lleugeres de roba, també podria ser que busquessin que els seus interlocutors concentressin tota l’atenció en el seu físic, i no les sotmetessin a un test d’intel·ligència que més d’una segurament no seria capaç de superar amb èxit.

Suspens en intel·ligència artificial

He preguntat a Grok si està d’acord amb aquesta definició que he redactat jo mateix:

La intel·ligència artificial (IA) consisteix en una gestió molt ràpida dels arxius digitals existents a la xarxa global d’Internet. Es limita a bussejar de manera exhaustiva en els documents existents, els compara i els posa en un cert ordre, i en fa un resum amb aparença intel·ligent. Però no es pot dir que la IA sigui una forma d’intel·ligència, ja que la intel·ligència no és artificial, ni crec que ho sigui mai. Ara bé, pot tenir l’aparença de ser-ho.

A continuació copio la resposta de Grok:

No estic del tot d'acord amb aquesta definició, ja que simplifica excessivament el que és la intel·ligència artificial (IA) i en limita l'abast. Permet-me explicar-ho:
•    Reducció a gestió d'arxius: La IA no es limita a una "gestió molt ràpida dels arxius digitals" ni a buscar i resumir informació a Internet. Tot i que algunes aplicacions de la IA, com els models de llenguatge, poden processar i sintetitzar grans quantitats de dades, la IA abasta molt més. Inclou disciplines com l'aprenentatge automàtic, el raonament, la visió per computador, el processament del llenguatge natural, la robòtica i més. Per exemple, la IA pot generar contingut original, prendre decisions en temps real o resoldre problemes complexos sense dependre exclusivament de dades preexistents.
•    Intel·ligència vs. aparença d'intel·ligència: És cert que la IA actual no té consciència ni intel·ligència en el sentit humà (és a dir, no té intencionalitat ni comprensió profunda). Tanmateix, dir que només té "l'aparença de ser intel·ligent" ignora els avanços en models que no només reprodueixen informació, sinó que aprenen patrons, fan prediccions i resolen problemes de manera autònoma en certs contextos. La IA pot, per exemple, crear obres d'art, compondre música o optimitzar processos industrials, cosa que va més enllà de "bussejar en arxius".
•    Limitació a dades existents: La definició suggereix que la IA només treballa amb dades ja disponibles. Tot i que molts sistemes de IA es basen en dades per entrenar-se, algunes formes d'IA, com l'aprenentatge per reforç, poden generar coneixement o solucions noves sense dependre directament de bases de dades preexistents. A més, la IA pot crear contingut nou (com textos o imatges) que no és un simple resum o reordenació del que ja existeix.
•    Intel·ligència no artificial: La idea que "la intel·ligència no és artificial, ni ho serà mai" és una afirmació filosòfica més que tècnica. Tot i que avui dia la IA no té consciència ni emocions, no es pot descartar que en el futur es puguin desenvolupar sistemes amb capacitats que s'aproximin més a la intel·ligència humana, encara que això sigui un debat obert.
En resum, la definició presentada és parcial i no reflecteix la complexitat ni la diversitat de la IA. La IA no és només una eina de cerca ràpida i resum; és un conjunt de tecnologies que aprenen, raonen i generen resultats en molts àmbits. Si vols, puc aprofundir en algun aspecte concret!

La conclusió és que sobre la IA n’haig d’aprendre molt, i mentrestant continuaré sense utilitzar aquesta eina.

La Catalunya dels extrems

Ja en vaig parlar fa un parell de mesos a La Catalunya ultra, però avui hi torno. En el catàleg de l’oferta política catalana, sempre que em plantejo a qui no em convé gens donar suport arribo a la mateixa conclusió: als extrems, siguin d’esquerres o de dretes. No m’aporten res. Si ens centrem en els vuit partits amb representació parlamentària, tinc molt clar que els dos extrems són, a l’extrema esquerra, la CUP, i a l’extrema dreta, Bocs. En els altres sis partits podem trobar també persones extremistes (com diu aquell, pertot hi ha de tot), però al meu entendre com a partits no ho són, i em baso en els seus estatuts.

La CUP es troba en liquidació, bàsicament degut a repetits demèrits propis. No crec en les enquestes, però els que hi creuen farien bé de mirar-se-les, i arribarien a la mateixa conclusió. Quan estires molt la corda de la paciència del votant la corda sempre s’acaba trencant, i aquest és el punt on es troba ara la CUP. A l’altre extrem, a l’extrema dreta, encara és massa d’hora per dir fins on pot arribar la influència política de Bocs. Però si ens basem en els resultats electorals dels territoris veïns, dissortadament arribaran lluny. Ignoro a costa de qui, però intueixo que més d’un partit rebrà de valent.

Si m’hagués de definir una mica més, no sabria dir quin d’aquests dos partits és més negatiu per Catalunya, qui té la capacitat de perjudicar més els catalans. Sigui com sigui, des de la seva aparició en el panorama polític català sempre he mantingut que és un error votar-los, tot i que, en democràcia, tothom és lliure de cometre errors, i no cal dir que el tothom inclou també l'autor d'aquest comentari.

La Costa Brava sud

Hem passat la meitat d’aquesta setmana a la Costa Brava sud, a la comarca de la Selva. Hi anem de tant en tant, sempre entre setmana, i normalment a la tardor, a l’hivern i a la primavera, que són uns mesos que encara hi pots anar sense trobar cues ni aglomeracions. A mi, però, m’agrada bastant més l’Empordanet i més amunt, tot i que algunes cales mig amagades i platges de Blanes, Lloret i Tossa són realment fantàstiques, i a l’hivern no hi trobes ningú.

A l’estiu intentem evitar determinades destinacions, i mirem d’anar a altres llocs menys concorreguts, o ens quedem a Sarrià. L’estiu el deixem pels turistes de xancleta i chándal de mercadillo (així, en castellà, i ja ens entenem), aquells que arriben a la Costa Brava sud en autocar o volant amb Ryanair. Per cert, si alguna vegada viatgeu amb aquests impresentables, no us oblideu d’aplaudir quan l’avió aterra, que en aquesta companyia és ja una tradició.

Si ho comparem amb el mes d’abril, aquesta setmana hem vist més hotels oberts, més grups d’escolars —catalans i francesos— i també de gent gran —molts alemanys— que el mes passat; també molt turisme rus i d'Ucraïna, però molts d’aquests ja s’hi queden tot l’any.

Els hotels de la zona tenen dues opcions: obrir només de juny a setembre i mantenir un cert estatus de qualitat, o allargar la temporada amb grups low cost com els descrits abans. La majoria dels grans hotels, però, tanquen a l’hivern.

Per acabar, una menció especial per la llengua catalana. Veig molta preocupació per l’oficialitat del català a Europa, però el problema el tenim molt més a prop. A la Costa Brava cada dia costa més escoltar algú pel carrer que parli català, i a Sarrià anem pel mateix camí. Tenim mala peça al teler, però als polítics sembla que els interessi més l'oficialitat del català a Europa.

Confusions interessades

Tots, però especialment alguns tertulians, alguns polítics i alguns periodistes, hauríem de ser molt curosos en el llenguatge que utilitzem en públic. S’ha d’evitar caure en determinades confusions interessades que tant agrada fer servir a alguns personatges que intenten crear opinió. Si pretenem ser rigorosos, però els seguim el joc sense qüestionar determinades manipulacions del llenguatge, no només ens estem equivocant sinó que estem donant la raó als manipuladors de la realitat.

Catalunya. Confondre república amb independentisme és una d’aquestes confusions —alguns partits i organitzacions pretesament independentistes ho fan sovint—. No és la meva opció, però Catalunya podria estar formalment organitzada com una república que no fos del tot independent de l’Estat espanyol. Històricament ja s’ha intentat. Ara bé, al meu entendre qui defensi aquest estatus no es pot definir com a independentista.

Israel. Confondre Israel amb Netanyahu també és una manipulació interessada; es pot defensar Israel, jo mateix ho faig sovint, sense que això impliqui, necessàriament, defensar totes les actuacions del seu primer ministre. O, sense sortir d’aquella zona, intentar confondre l’audiència donant a entendre que Palestina és Hamàs, o que Hamàs és Palestina, és una grollera manipulació de la realitat.

Introduir aquestes manipulacions, i d’altres de similars, en els relats que fan algunes persones és una manera de treure conclusions errònies, o d’intentar justificar situacions del tot injustificables. Evitem-ho, i tothom hi sortirà guanyant.

Informes policials

A Espanya, i també a Catalunya, hi ha persones que consideren que els informes policials provinents dels cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado tenen sempre la presumpció de veracitat i, per tant, tota la credibilitat. Hi ha qui dóna per fet que els informes policials, només pel fet que han estat elaborats per policies, els quals, no ho oblidem, estan a les ordres dels polítics, no s’han de qüestionar mai, encara que tot sovint al final s’acabi descobrint que de fiables no sempre ho són tant com diuen.

El problema és que alguns dirigents polítics i alguns funcionaris públics consideren que per sobre de tot, també per sobre de la veritat, s’ha d’imposar sempre la defensa inequívoca de la unitat d’Espanya. A Catalunya en sabem una mica de les males jugades espanyoles amb l’ajut d’informes policials falsos, i molts hem arribat a la conclusió que al darrere de les manipulacions policials sempre hi acostuma a haver una clara intencionalitat política.

S’ha vist que informes oficials falsos de l'UCO (GC), han anat apareixent com a bolets durant els últims anys, així com durant el judici del procés, que de just en va tenir ben poc, com més aviat que tard quedarà acreditat pels organismes judicials europeus. Jutges i fiscals espanyols, que saben molt bé en quina lliga juguen, van donar credibilitat als informes falsos, amb unes conseqüències molt greus per a un grup de polítics catalans. Tots recordem com alguns polítics que van patir aquells abusos judicials, van acabar empresonats en ser condemnats a penes que sumaven un segle de presó.

Aquesta sensació d’impunitat judicial no encaixa gens amb els principis bàsics de la democràcia. La meva primera conclusió és que, en les dictadures, els informes policials no necessàriament han de tenir presumpció de veracitat, i en democràcies de cal justet com la nostra, tampoc. La segona, i no per això menys important, és que hi hauria d’haver algun mecanisme oficial per castigar els jutges i fiscals que no fan bé la seva feina. En una empresa se’ls podria acomiadar, però en el món judicial semblen tenir dret a la immunitat.

Problemes no resolts

(Article original publicat el 16/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2226, pàg. 2)
 
Uns grans assumptes que preocupen molt als catalans són la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’habitatge i l’ensenyament públic. També és molt greu l’infrafinançament que des de temps immemorials patim a Catalunya per part de l’estat espanyol. I sent una situació del tot injustificable, persones excessivament curoses en la forma d’expressar-se defensen que no es pot dir que “Espanya ens roba”. Les dades, però, confirmen la dura realitat, encara que no estigui ben vist dir-ho en veu alta.

Si bé la sanitat pública encara manté un bon nivell d’assistència, a causa de l’augment de la demanda està cada dia més col·lapsada. A més, en cada dia més està en mans de professionals no formats segons els nostres estàndards d’exigència. En conseqüència, la qualitat se’n pot ressentir. Cal tenir en compte també el problema lingüístic afegit derivat de l’origen dels professionals. Quan el personal sanitari desconeix la llengua pròpia del país i, per tant, desconeix la llengua pròpia d’una bona part de la seva clientela, la qualitat assistencial en pateix les conseqüències.

La inseguretat ciutadana és un problema creixent de la nostra societat, al marge del que mostrin les estadístiques oficials, sempre políticament interessades i, massa sovint, interessadament manipulades. Si et posen moltes traves per poder denunciar que has patit un fet delictiu i acabes desistint de posar la denúncia formal, l’estadística ens dirà que els delictes han disminuït, quan només han disminuït les denúncies, no els delictes.

Els polítics tampoc prenen mesures efectives per resoldre el greu problema de la manca d’habitatge públic. No insistiré en el tema perquè ja en parlo sovint, i tampoc es tracta d’insistir amb discursos demagògics. Ara bé, no resoldrem el problema sense un parc d’habitatge públic que ara mateix és gairebé inexistent.

Si ens fixem en l’ensenyament públic de Catalunya, les mancances són evidents. Qui pot triar, que no és tothom, intenta buscar una alternativa millor al marge de l’escola pública. Es va repetint, i deu ser veritat, que un nombre important de professionals estan desmotivats i no fa la seva feina amb un mínim de rigor. I tot això sense oblidar un problema afegit, ja que en molts casos els docents posen la seva ideologia per davant d’altres consideracions. A Catalunya sovint es confon l’ensenyament amb l’educació. Però Catalunya no és Cuba, i a casa nostra l’educació és responsabilitat exclusiva de les famílies i no dels funcionaris públics, siguin mestres o polítics.