A l'estiu fa calor

Llegint aquest titular algú pot pensar que això és una pura obvietat, i no anirà gens desencaminat. I que a l'estiu fa i sempre ha fet calor té ben poc a veure amb la música del canvi climàtic. Però llavors ens podem preguntar per què, quan arriba l'època més calorosa de l'any, d'una obvietat que es repeteix des que el món és món en fem notícia diària. Escoltes la ràdio, engegues la tele o llegeixes la majoria dels mitjans de paper i digitals i tots coincideixen: a l'estiu fa calor. Ens ho expliquen del dret i del revés, i ens destaquen les afectacions que la climatologia extrema perjudica determinats col·lectius com, per exemple, les persones que treballen al carrer. I ens repeteixen també els consells habituals de sempre: que s'ha d'evitar caminar sota el sol, que sempre que es pugui s'ha d'anar per l'ombra, que s'ha de beure molta aigua i que s'han d'evitar determinades activitats a certes hores. De vegades tinc la sensació que alguns dels reportatges que ens ofereixen els mitjans d'informació ja els hem vist en anys anteriors, i que per estalviar-se feina les empreses es limiten a recuperar-los dels seus arxius. I és que si les informacions que ens ofereixen són originals, no ho semblem. Cada any veiem les mateixes històries, cada any la mateixa musiqueta. Doncs sí, a l'estiu fa calor, però potser no caldria fer-ne tanta notícia. Camineu per l'ombra, beveu molta aigua i no feu esports extrems al migdia. Tot plegat són consells de sentit comú, però cada any algú que pensa que té l’obligació de vetllar per nosaltres es creu en l'obligació de recordar-nos-ho. Pesats, que sou uns pesats!

Tractat com un drap brut

Amb Ernest Maragall hi he parlat algunes vegades. El considero una persona intel·ligent i educada, i no es mereix els maltractaments que ha patit per part dels seus dos partits, primer el PSOE i després Esquerra. L'últim error polític que ha comès Ernest Maragall ha sigut haver esperat massa per marxar d'Esquerra, després de totes les males jugades i episodis repetits de manca de respecte que els seus li han dedicat. La seva dimissió en diferit no l'ha entès ningú, i les justificacions que va donar dilluns per haver esperat tant a marxar, tampoc.

No he votat mai els partits que en el transcurs de la seva llarga vida política ha defensat Maragall: primer el PSOE i després Esquerra. El primer per motius obvis (no voto mai partits que decideixen lluny de Catalunya), i el segon per motius més obvis encara (no voto mai partits que s'apunten al joc polític de formacions d'extrema esquerra que tenen com a objectiu el decreixement econòmic). A Maragall, Esquerra li ha fet allò que en llenguatge barroer serien dues grans putades, d'aquelles que et fan perdre la confiança en la classe política. La primera, haver pactat amb l'espanyolisme per evitar que Maragall fos l'alcalde de Barcelona, tot i haver guanyat les eleccions. La segona, haver penjat pels carrers de la ciutat uns cartells vergonyosos suggerint que, com el seu germà Pasqual, ell també pateix Alzheimer. Maragall ha estat tractat com un drap brut.

Tot i la seva llarga història de la qual tant presumeixen, Esquerra és ara mateix un partit en liquidació. Ho saben els seus dirigents i ho saben els votants que encara conserva, molts dels quals són càrrecs públics que només defensen el seu sou. Amb les excepcions que calguin, que en trobaríem alguna, són uns personatges que a l'empresa privada no els voldria ningú, així que miraran d'allargar tant com puguin la seva estada sota els paraigües de la política. I com que saben que no es poden permetre anar a unes noves eleccions que precipitarien la caiguda definitiva del partit, fan la comèdia de simular que negocien amb el PSOE la composició d'un govern català en clau unionista que ja tenen emparaulat.

El serial Biden

 

A hores d'ara és poc rellevant que la decisió presa ahir al vespre pel president dels Estats Units, Biden, de renunciar a repetir mandat, hagi sigut estrictament personal, tot i que formalment ho és, o excessivament influenciada per pressions externes dels seus entorns familiar o polític. El fet és que per la via dels fets Biden ha reconegut finalment la seva debilitat i ha fet mig pas al costat. Ben fet, però al meu entendre Biden ha fet curt. Si ja ha admès que no pot estar quatre anys més al Despatx Oval també hauria d'admetre que no pot estar mig any més com a president dels Estats Units. Si ara dimitís de la presidència, la seva successora Harris tindria tres mesos i mig per demostrar que des del Despatx Oval pot reconduir la situació del Partit Demòcrata. És una tasca difícil però no impossible, i tenint en compte el perill què hi ha a l'altra banda (Trump) estaria bé que Biden fos encara més generós i els demòcrates no llencessin la tovallola. No tot està perdut.

Volar sense fer soroll

(Article original publicat el 12/7/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2182, pàg. 2)

Per assumptes professionals m’he mogut bastant pel món, i això m'ha portat a volar amb tota mena d'artefactes, des d'helicòpters i avions petits fins als grans aparells de línia regular. Volar sempre m'ha agradat; una altra cosa són els aeroports, que cada dia els trobo més inhòspits. Ara bé, l'experiència de volar en globus aerostàtics —no per feina, sinó per afició— és incomparable, i no la supera cap altra forma de volar. Òbviament, tot és qüestió de gustos, però la sensació de volar dins del vent en un complet silenci només interromput pel soroll del cremador que de tant en tant s'ha d'activar per mantenir la temperatura de l'aire del globus, resulta difícilment superable.

Amb la celebració d'una nova edició del European Balloon Festival (ebf.cat), Igualada torna a ser aquesta setmana la Ciutat dels Globus. Amb una cinquantena de participants —pilots i equips de rescat que fan el seguiment per terra—, els globus aerostàtics volen aquests dies pel cel de la comarca de l'Anoia a primera hora del matí i al vespre. En termes de condicions atmosfèriques són els moments més propicis del dia, quan encara no fa massa calor. I és que com més calor fa, més s'ha d'escalfar l'aire del globus per poder volar. Això implica un consum extra de gas, i la capacitat de les bombones és limitada. I com que a ple dia no es vola, toca matinar.

L'ELF d'Igualada és la concentració anual de globus més important de l'estat. Es va celebrar per primera vegada l'any 1997 i s'ha anat consolidant amb els anys, fins a convertir-se en un dels clàssics del circuit internacional de festivals de globus aerostàtics. La localització igualadina de l'esdeveniment està plenament justificada pel fet que la fàbrica de globus Ultramagic, líders mundials de l'especialitat i promotors de l'esdeveniment, es troba a l'aeròdrom d'Òdena-Igualada des de fa quatre dècades.

Pilots vinguts de tot el món es congreguen a l'Anoia per volar en els quatre dies que dura la competició, i poden participar també en els diversos actes complementaris (concerts, etc.) que ofereixen els organitzadors. M'han comentat que aquests dies Igualada pot rebre tants visitants forans com habitants té la ciutat (40.000), i això implica que es generi una gran activitat econòmica al voltant del festival que tampoc s'ha de menystenir. De quatre joves igualadins que van començar a fabricar globus al garatge d'una casa del centre d'Igualada s'ha arribat, després de quatre dècades, a consolidar el nom d'Igualada en el món de l'aerostació.

Una línia vermella que no s'hauria de creuar

Salvador Illa NO POT SER NI HA DE SER president de la Generalitat.

Fet 1: a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya la llista electoral de la franquícia catalana del PSOE, encapçalada per l'exministre espanyol Salvador Illa, va obtenir més vots que cap altra llista.
Fet 2: a Catalunya no hi ha cap normativa que digui que guanyar les eleccions garanteix el lideratge del govern, i ni tan sols garanteix el dret a formar-ne part.
Fet 3: Salvador Illa es va manifestar junt amb altres partits unionistes (PP i Bocs) a favor de l'aplicació de l'article 155 als catalans, i ni ell ni la seva franquícia política s'han desdit mai d'aquell suport. De fet, han aclarit que l'article 155 s'hauria d'haver aplicat molt abans.
Fet 4: no és discutible que entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte polític de molt llarga durada.
Fet 5: tampoc ho és que la solució del contenciós només es pot gestionar de dues maneres: amb les armes o amb les urnes.
Fet 6: els unionistes sempre han optat per la violència.
Fet 7: els independentistes sempre han exigit una solució democràtica, amb urnes i paperetes.

La línia vermella que no es pot creuar per resoldre el conflicte català és l'aplicació del càstig, és a dir, l'aplicació de l'article 155, en el passat (2017) i en el futur, ja que ens amenacen cada dia amb tornar-lo a aplicar. És una línia vermella perquè ells (els unionistes) saben, i nosaltres (els independentistes) sabem, que a base de garrotades no es resoldrà mai el problema.

Els governants unionistes ens poden robar, ens poden castigar, ens poden espiar, ens poden empresonar, fins i tot ens poden aplicar la violència física com va passar l'1 d'octubre del 2027. Però tothom sap que tot això no resoldrà el problema. Com a catalans no podem permetre que ens governi algú que manifesti la voluntat de castigar la discrepància política. La discrepància política no es castiga, es combat amb mètodes democràtics. En una democràcia tot té solució, també les discrepàncies, però en un contenciós com aquest la solució només pot passar per donar la paraula al ciutadà, és a dir, posar urnes i paperetes, com es fa en el món endreçat.

Per tot això, Salvador Illa NO POT SER NI HA DE SER president de la Generalitat. Diuen que ERC estaria disposada a acceptar el disbarat polític de fer-lo president, i amb aquesta opció només demostraria que és una organització políticament suïcida. Si ERC acabés donant el seu vistiplau a Illa, l'aprofundiment de la seva crisi i davallada electoral només seria el pròleg de donar per acabada una llarga història política al servei de Catalunya.

Els jutges són humans

(Article original publicat el XX/7/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 108/07-2024, pàg.20)

Després de molts entrebancs, el poder legislatiu va acabar aprovant democràticament la llei d'amnistia, i dotze dies després —per què tants?— es va publicar al BOE. En aquell instant la llei va entrar en vigor. Però uns quants jutges i fiscals de la cúpula judicial espanyola ja havien avisat que entorpirien tant com poguessin l'aplicació de la llei, i després hem anat constatant que no parlaven per parlar. Convé recordar que jutges i fiscals fins i tot es van manifestar al carrer quan la llei encara s'estava elaborant, i si això no és una interferència d'un dels poders (el judicial) sobre un altre (el legislatiu), s'hi assembla molt. I la separació de poders?

Els jutges són humans i, per tant, també s'equivoquen, i ho fan en una proporció similar a la resta de la societat. I com a humans que són, els jutges també tenen ideologia. I tenen tot el dret a tenir-la, només faltaria! El problema que té la societat espanyola amb alguns jutges és, però, que quan aquests redacten les seves resolucions no estan disposats a prescindir de contaminar-les amb la seva ideologia.

Els errors judicials són criticables. És un dret que té la ciutadania que paga a jutges i fiscals uns salaris i altres avantatges associades al càrrec més que raonables, amb l'objectiu que facin bé la seva feina. Dit d'una altra manera, els jutges són empleats dels ciutadans, empleats nostres. Però resulta que, per més malament que facin la seva feina, el sistema no ens permet acomiadar-los. Així que només ens queda l'opció de criticar-los.

Pretendre, com fan alguns, que els jutges no es poden criticar per les equivocacions que cometen és ridícul, i més tenint en compte que de vegades les equivocacions judicials tenen tota la pinta de ser ideològicament intencionades. Veient tot això, cada dia som més les persones que ens hem atipat d'escoltar els discursos oficials que diuen que el respecte per la independència judicial i la separació de poders no permet la crítica als funcionaris que no fan bé la seva feina.

Espanya: Bocs plega

Ahir al vespre el Conducător de Bocs va anunciar que trencava els pactes de govern que tenia amb el PP en diversos indrets espanyols, tant en clau autonòmica com municipal. Les raons que es van donar per trencar no les va entendre ningú, però això és irrellevant. A Bocs només mana Abascal i no ha permès mai que ningú li faci ombra. El fet és que qui fins ara li ha volgut fer ombra ja no forma part del partit, o ha tornat a la casa mare, el PP. Què deu haver pensat el líder bocaire per prendre aquesta decisió només ho sap ell. Però un es pot preguntar si Abascal practica el pensament profund, ja que és un personatge que no té la pinta de pensar gaire. Abascal és un tipus que sempre es presenta despitralat, com si fos un legionario de permís vestit de paisà passejant al vespre per una petita capital de província espanyola. No sembla gaire amant d'utilitzar arguments polítics seriosos. Veurem com acaba aquesta història; de moment qui sembla que hi sortirà perdent és Bocs, i qui s'apropiarà dels guanys electorals de l'operació serà el PP. Però pels catalans això resulta irrellevant; ni un partit ni l'altre defensaran mai els nostres interessos.

Homes discriminats

D'un temps ençà es parla molt dels tribunals de justícia i de les sentències que emeten i que ens afecten a tots. De vegades les resolucions judicials espanyoles són injustes, i només ens queda la possibilitat de recórrer a la justícia europea. Parlem doncs de la tasca que fa el TJUE, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Es parla sovint de les dones discriminades, però aquestes no sempre tenen el monopoli social de la discriminació. Avui parlaré de la discriminació que han patit en exclusiva els homes que han tingut fills quan els arriba el moment de la jubilació i l'administració pública els fixa quina pensió cobraran.

Quan es jubilaven, a partir del 2016 les dones veien automàticament incrementada la seva pensió amb un complement que es fixava en funció dels fills que havien tingut, i que anava del cinc al 15%. Als homes aquest complement no se'ls reconeixia i, per tant, no el cobraven. Algú hi va veure una clara discriminació masculina i ho va portar a la justícia europea.

Doncs bé, gràcies a una sentència del TJUE del 2019 ara els homes que es van jubilar a partir del 2016 també cobren el complement, i a aquells que ho han reclamat, que són pocs, l'estat els ha hagut de pagar el complement amb efectes retroactius des del moment de la jubilació, incloent les actualitzacions i els interessos corresponents.

La Unió Europea és un club molt car, i al meu entendre i al de molts altres funciona amb una burocràcia excessiva. Però el fet de formar-ne part serveix, també, per a aquestes coses. Crec que és just explicar-ho.

Alternances polítiques

Cuba, Xina i Vietnam són tres països molt diferents, però políticament coincideixen en el fet que no s'han de preocupar mai per les alternances polítiques, pel simple fet que allà no existeixen. Tractant-se de règims dictatorials de partit únic, allà sempre governen els comunistes, amb tots els matisos que hi vulguem posar. Els ciutadans que tenen altres expectatives polítiques al marge del comunisme s'ho han d'empassar en silenci si no volen acabar a la presó, o encara pitjor. Això sí, de vegades les autoritats comunistes també organitzen algunes votacions de fireta per a assumptes menors, però només com una manera de tenir la gent entretinguda i sense cap conseqüència que impliqui alternances polítiques.

Al món diguem-ne lliure, és a dir, als antípodes dels paradisos comunistes que dèiem abans, aquests dies es parla molt d'eleccions, i alguns d'aquests processos destaquen especialment. Al Parlament Europeu, al Regne Unit i a França ja s'han celebrat eleccions, i als Estats Units toca fer-les al novembre. A Catalunya també vam anar a votar, i ara poden passar dues coses: que tornem a votar a l'octubre —al meu entendre seria l'opció menys dolenta—, o que qui té la paella pel mànec, Esquerra, opti pel suïcidi polític i acabi donant suport a l'espanyolisme més tronat, sigui l'espanyolisme d'esquerres (PSOE+comuns), o el de dretes (Bocs+PP). En els dos casos arribarien als 68 escons necessaris, i Salvador Illa seria el president. Però els catalans tenen memòria. Illa és un personatge fosc i antipàtic, i en el 2017 va ser un dels polítics unionistes partidaris de castigar durament els catalans amb l'aplicació de l'article 155. Amb aquest objectiu, fins i tot va tenir la gosadia de sortir al carrer a manifestar-se amb l'extrema dreta. Alguns no ho hem oblidat.

A França, contradient totes les expectatives i opinions dels periodistes especialitzats, politòlegs i altres experts en la matèria, a la segona volta celebrada ahir l'extrema dreta va perdre estrepitosament les eleccions. Una lliçó d’humilitat per a molts. A l'hora de redactar aquestes reflexions no se sap com es conformarà el govern, ja que la matemàtica política derivada dels resultats electorals és complicada. Al Regne Unit, en canvi, ha guanyat l'esquerra, i dos dies després de les eleccions ja governava. Quina enveja! Als Estats Units es fa difícil predir si hi haurà alternança, ja que els nord-americans sembla que hauran de prendre una decisió força difícil: votar a un criminal o votar al president actual, el qual tot sovint ha demostrat que no hi toca gaire. Ignoro quina opció seria pitjor.

A Catalunya d'alternança política segur que també n'hi haurà. Esquerra, en el temps que ha governat en solitari, ha demostrat dues coses: que governar li ve gran i que, amb molt poques excepcions, no té quadres prou preparats. Fem una relació de consellers ineptes? No cal, gairebé tots han demostrat que ho són; els pocs que no ho són es troben en franca minoria. Esquerra ha pres decisions forassenyades, algunes amb l'objectiu infantiloide de no desmarcar-se de les obsessions polítiques malaltisses de cupaires i comuns. Atès que el partit governant a Catalunya es declara assembleari, caldrà veure què acaba decidint la militància sobre el futur del partit. Passi el que passi, enlloc està escrit que si la gent deixa de votar-lo, o si els seus dirigents no fan res per evitar-ho, un partit amb un segle de vida no pugui desaparèixer.

La crisi dels partits instal·lats

(Article original publicat el 28/6/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2180, pàg. 2)

Els partits polítics tenen data de caducitat; no són com les religions, que tenen vocació d'eternitat. L'Església catòlica, per exemple, ja té més de dos mil anys, i no sembla que tot i els seus problemes pugui desaparèixer. Els partits, en canvi, només són eines que, un cop utilitzades, desapareixen. De CDC, Ciudadanos, PDeCAT, PSUC i satèl·lits, UDC, UPyD i tants altres, al marge dels deutes que han deixat, no en queda res.

El problema actual que tenen molts partits ve de lluny, però s'ha agreujat especialment a partir de fer-se públics els resultats de les eleccions europees del 9 de juny. Aquest desgavell no afecta només partits catalans i espanyols sinó que s'estén a la resta d'Europa, amb molt poques excepcions.

D'un temps ençà se'ns alerta del perill que representa l'arribada de l'extrema dreta als governs estatals, regionals i municipals —a Espanya en tenim uns quants exemples—, però, mentre els polítics instal·lats miren cap a Bocs, s'obliden del perill de l'extrema esquerra instal·lada en llocs de comandament públic.

Ho menciono sovint, i sempre hi ha algú que en discrepa, però tan perillosa és l'extrema dreta com l'extrema esquerra. No hi ha grans diferències. Per intentar fer-nos por, ara els partits instal·lats d'esquerra tornen a mencionar els noms de Hitler i Mussolini, mentre intenten que no es parli dels seus dictadors de capçalera, Lenin i Stalin.

És ben cert que a la Guerra (in)Civil els colpistes franquistes van rebre d'ajut de Mussolini... mentre la república el rebia de Stalin. Tots dos eren dictadors igualment perillosos. I ara, veient que les esquerres no han estat capaces de resoldre els problemes dels ciutadans, molts votants han passat d'un extrem a l'altre. Pot sorprendre, però s'entén.

El sud de França és un bon exemple de l'evolució dràstica del vot. Durant molts anys era una zona controlada políticament pels comunistes del PCF, i ara està gairebé monopolitzada pels feixistes de Le Pen. Són els mateixos votants que en poc temps han passat d'un extrem a l'altre, i els partits instal·lats se'n fan creus d'aquest gir. Però la causa són ells, els partits que no han fet bé la seva feina quan han exercit el poder.

S'ha fet pública una enquesta que diu que a l'Estat espanyol els menors de trenta-cinc anys es mostren partidaris d'explorar solucions autoritàries poc democràtiques, i això explica en part el vot a Bocs. És molt preocupant, però els partits instal·lats s'haurien de preguntar què estan fent malament perquè el votant els vagi deixant de banda.

Una amnistia coixa o mal aplicada

L'octubre del 2017 es van produir a Catalunya uns greus episodis de violència policial gratuïta i innecessària, perpetrada per uns funcionaris espanyols rabiosos (es va publicar i no s’ha desmentit que molts anaven drogats) els quals es van dedicar a agredir ciutadans catalans que de forma pacífica només pretenien posar una papereta de paper dins d'una urna de plàstic. Molt resumit, el vessant violent d’aquells fets queda reduït a una violència policial innecessària que va provocar més d’un miler de ferits de diversa consideració.

Hi podem estar d'acord o no (jo mateix, sense anar més lluny, encara no tinc clares les bondats d’aquesta llei d’amnistia), però l'objectiu declarat en l'exposició de motius implica passar pàgina i oblidar aquells episodis tan lamentables per tornar a situar el contenciós català en el carril de la política d'on no hauria d'haver sortit mai, partint de la base que la solució del problema no vindrà mai aplicant la violència sinó mitjançant un procés polític entre les parts en conflicte.

Doncs bé, alguns jutges espanyols, actuant com a jutge i part, s'han afanyat a aplicar els beneficis de la llei d'amnistia als policies agressors els quals, tot i els set anys transcorreguts des d’aquells fets, mai han estat jutjats. Simultàniament, els jutges es neguen a aplicar la llei (prevaricació?) als líders del procés i a molts altres ciutadans els quals, sense pèrdua de temps, van ser jutjats i condemnats a penes de més d'un segle de presó. No sembla una reacció judicial gaire equilibrada. Després hi va haver uns indults que van permetre que els polítics empresonats sortissin de la presó... mentre se’ls mantenien les penes d'inhabilitació. Uns indults coixos.

Aquesta és la situació el dia d'avui, al meu entendre absolutament decebedora. Mentre els policies poden tornar a fer de policies com si no hagués passat res, els polítics continuen inhabilitats per fer política des de les institucions. Es fa difícil imaginar com s’aniran desenvolupant els fets, però és evident que el camí que Espanya està seguint no és el camí correcte per trobar una solució al contenciós català.

França: no ens hem de sorprendre

A França l'extrema dreta ha guanyat clarament les eleccions, a costa d'una ben merescuda rebolcada del partit de Macron. Ahir, mentre tornava a Sarrià després d'una setmana d'estada a la Vall de Bianya, allò que alguns anomenen una desconnexió del món gairebé total, escoltava per la ràdio del cotxe una entrevista a un polític de Perpinyà del qual lamento no recordar el nom. Aquell bon home justificava el seu vot als lepenistes amb un cert sentit comú. L'entrecomillat no és textual, però venia a dir que "a París ni tan sols saben a quina banda de la frontera es troba Perpinyà, no tenen idea de la nostra realitat ni de les nostres necessitats, i així ens han tractat, amb una total indiferència i menyspreu".

És bo recordar que en relativament pocs anys els votants de Perpinyà han passat de votar massivament als comunistes a votar els lepenistes sense despentinar-se. Un vot de càstig clar més que un vot ideològic, un vot d'emprenyament més que justificat. Dit això, l'exemple de Perpinyà el podem aplicar al conjunt de l'hexàgon que hi ha al nord dels Pirineus. Això d'ahir només va ser un primer avís, l'aperitiu; ara falta la segona volta de diumenge que ve, el ballotage com l'anomenen els francesos. Però com que no tinc la bola de vidre no m’atreveixo a fer cap pronòstic.

De l'esquerra, els altres grans perdedors d’ahir, poc en podem dir. És una amalgama de marques polítiques perdedores i, en part, caducades, agrupada en un Nouvel Front Populaire, una denominació que al sud dels Pirineus ens porta records no gaire amables. Sigui com sigui, per intentar salvar els mobles les esquerres franceses s'han despertat massa tard, i tampoc han fet l'autocrítica que els pertoca. En el fons no sembla que tinguin cap intenció de salvar el país, només intenten salvar-se ells. Tenen mala peça al taler.

Les eines i les persones

La independència de Catalunya no arribarà mai si pensem que el nou país ha de ser de dretes, o d'esquerres, o liberal, o ateu, o catòlic, o del Barça, de l’Espanyol o del Girona. L'univers independentista és políticament molt transversal, i això és positiu i té tot el sentit que sigui així. En altres paraules, la República de Catalunya no serà mai una Catalunya de pensament únic. I és que el pensament únic no suma; mai; enlloc.

Per tant, la independència de Catalunya no la veurem mai si abans, des de la situació actual de dependència d'Espanya, pretenem deixar la societat catalana endreçada i organitzada socialment d'acord amb una determinada ideologia. La prioritat ha de ser assolir la independència, i després, cada quatre anys, ja anirem decidint mitjançant el nostre vot quin tipus de societat anem conformant.

Si volem recuperar la majoria parlamentària que teníem fins al 12 de maig, amb la majoria dels votants catalans a favor de la independència, només hi ha un camí, i aquest implica configurar una oferta electoral única de voluntats independentistes. I si els líders dels partits actuals no hi estan d'acord perquè posen per davant la seva ideologia, o perquè no volen perdre el protagonisme que tenen ara, l'única recepta viable és "cap a casa i ja en trobarem uns altres".

Ni els partits ni les entitats ni les persones que les dirigeixen són imprescindibles. Tant els partits polítics com les persones que es dediquen professionalment a la política només són eines, i sempre que es consideri necessari s'han de poder canviar per alternatives millors. No cal dir que aquest comentari també és d'aplicació als dirigents d'entitats parapolítiques del tipus Òmnium i ANC, les quals no deixen de ser unes eines més.

És un veritable plaer

(Article original publicat el 14/6/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2178, pàg. 2)

Avui parlem d'un aniversari que em toca de prop. El 20 de juny del 2014, dijous que ve farà deu anys, La Veu de l'Anoia em va publicar el meu primer article. Portava per títol "Vinculacions igualadines d'un sarrianenc", i es pot recuperar a Internet (tuit.cat/54zx8). Es tractava d'una presentació i, alhora, d'una justificació. Sóc fill d'anoiencs, però formalment no en sóc, i volia explicar els motius pels quals un barceloní de Sarrià s'havia proposat col·laborar en un diari fet a Igualada. Des de llavors, el lector de La Veu ha pogut trobar un article meu cada quinze dies, gairebé tots a la columna de la pàgina 2 del diari. En aquests deu anys he tractat temàtiques molt diverses, i vull deixar constància que m'han publicat tots els articles que els he enviat.

La direcció del diari m'ha donat llibertat absoluta, mai m'han censurat res, ni corregit, ni escurçat cap dels articles que els he anat enviant, ni mai se m'ha fet la més petita insinuació d'evitar comentar determinades temàtiques, com tampoc m'han suggerit que escrivís sobre algun assumpte concret. La meva llibertat d'expressió ha sigut absoluta, i em plau deixar-ne constància pública amb satisfacció. Vull aprofitar aquest article per agrair l'actitud de l'empresa editora en aquest aspecte, ja que en el món del periodisme no és gens habitual que això succeeixi. Sense anar més lluny, no fa gaire vaig pretendre publicar un article en un diari de paper d'àmbit nacional —nacional català, per evitar malentesos—, i em van insinuar que només me'l podien publicar si em veia capaç d'escurçar-lo a la meitat. I com que no em vaig veure capaç de retallar-lo tant, vaig optar per publicar-lo sencer en un altre mitjà.

Aquesta llarga introducció em serveix per explicar als lectors de La Veu que amb motiu dels deu anys del meu primer article he plantejat al diari que potser seria un bon moment per donar per acabada la meva col·laboració. Si una cosa m'ha neguitejat en aquests anys és el risc de repetir-me, i que el lector se n'acabés atipant. Deu anys són 520 setmanes, i tenint en compte que La Veu em publica un article cada quinze dies, me'n surten uns 260. Això vol dir que he hagut de repetir temàtiques, tot i que sempre he intentat ser original amb els meus plantejaments. Ha sigut i continua sent un veritable plaer col·laborar amb La Veu de l'Anoia, i em donaria per molt satisfet si els lectors dels meus articles n'haguessin trobat algun del seu interès. Per cert, la resposta de La Veu és que continuï escrivint. Els faré cas.

Tot el que és barat és car

 

No sóc d'aquelles persones que segueixen les modes, ni de canviar per canviar com fa molta gent. Ara potser ja no es diu tant, però abans es deia que tot el que és barat és car. La idea que hi ha al darrere d'aquesta afirmació és que els productes barats duren menys i s'han de canviar abans, i si fas els números ben fets, i amb totes les excepcions que calguin, t'adones que sí, que tot el que és barat és car. Sigui com sigui, per a alguns sóc un mal consumidor, ja que m'agraden els productes que duren. La conclusió és que a la llarga, i encara que pugui semblar una contradicció, tot sovint comprar més car acostuma a sortir més barat.

Fruit d'una herència familiar, a la sala d'estar de casa tenim un llum de peu dissenyat per Miquel Milà i Sagnier. Ara d'un llum de peu alguns en diuen làmpada, però làmpada és una paraula que no m'agrada i no l'utilitzo. Sembla un disseny molt modern i actual, però aquest llum es va fabricar fa més de seixanta anys, i ja forma part dels grans dissenys clàssics catalans. No n'estic segur ni ho puc comprovar, però intueixo que en el seu moment aquest llum no era pas barat. El fet és que han passat sis dècades i sembla nou de trinca. I funciona com el primer dia. Negoci rodó.

Avui en dia la publicitat ens diu que s'ha de consumir tant sí com no, que s'ha de gastar. I molts economistes i altres experts també ens prediquen que sense un consum creixent per part dels ciutadans les empreses no poden sobreviure. És mentida, no els feu cas, compreu només allò que de veritat necessiteu. I si opteu per comprar un producte més car, potser a la llarga encara us sortirà barat.

El preu de l'habitatge

El preu de l'habitatge és un dels problemes més greus que té la nostra societat. Ahir al vespre el programa 30' de TV3 tractava sobre aquest assumpte, però gairebé totes les solucions proposades pels experts implicaven traslladar la responsabilitat de resoldre el problema als propietaris privats. Tu que ets ric, col·labora, com si els rics no paguessin ja els impostos que toquen. Tu que tens més d'un pis, col·labora. Tu que tens un negoci amb el lloguer d'habitatges, oblidat de fer-hi negoci. Algú va dir sense pèls a la llengua que amb els habitatges no s’hauria de poder fer negoci, perquè és un bé essencial. És evident que és un bé essencial, però quin argument és aquest? El menjar també és un bé essencial, oi? Llavors prohibirem fer negoci amb tota la cadena dels productes d'alimentació, des de la producció fins a la venda final als clients, és a dir, des dels pagesos i ramaders fins als supermercats? Prohibirem que les empreses farmacèutiques produeixin medicaments, un altre bé essencial? Mentre les autoritats continuïn anant per aquest camí equivocat, és a dir, pretendre que siguin els privats els que solucionin el problema de l'habitatge, no es resoldrà res. Qualsevol llei que vagi per aquesta via està condemnada al fracàs, com ha passat recentment amb les lleis espanyola i catalana. El resultat era més que previsible: una disminució dràstica de l'oferta de pisos de lloguer. I una conseqüència: l'augment dels preus. Hi ha una única solució: generar una bona oferta d’habitatge públic. Però com que s’han perdut dècades sense fer res, això no es resoldrà d’un dia per l’altre. Les administracions públiques s'haurien de posar a treballar avui mateix, i això implica decidir quines partides del pressupost s'haurien de retallar o suprimir a canvi d'anar constituint una bona xarxa de pisos públics, com fan més amunt dels Pirineus. En definitiva, governants i legisladors han de decidir què és prioritari i què és prescindible.

I si Esquerra Republicana fos una empresa?

La resposta a aquesta pregunta és relativament senzilla. Si Esquerra fos una empresa que hagués tingut uns resultats tan dolents com els que ha tingut aquest partit en les últimes quatre eleccions (municipals, nacionals, estatals i europees), el seu CEO hauria estat acomiadat ipso facto diumenge al vespre, en fer-se públics els resultats de les eleccions europees.

Però les desgràcies mai venen soles. Ahir al vespre es va haver d'ajornar sine die el congrés convocat a Barcelona, i els militants —que se'n van assabentar a l'entrada del local previst per prendre la decisió— no van poder votar si estaven a favor o en contra de l'entrada del partit al govern de l'Ajuntament de Barcelona, i tot el que això representa. Aquí, però, la responsabilitat ja no és del CEO que dèiem abans, ja que dilluns va deixar el seu càrrec, i diuen que no va ser per acomiadament sinó per decisió pròpia.

Per cert, no sóc ni he sigut mai votant d'Esquerra, tot i que tinc amics, coneguts i saludats que voten aquest partit, i alguns fins i tot hi militen. Una abraçada fraternal a tots ells, ja que no es mereixen ser maltractats d'aquesta manera per part de la direcció.

Una societat dividida

(Aquest és l'article original sencer; en format paper -retallat- va ser publicat el XX/6/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 107/06-2024, pàg.25)

En termes nacionals, la societat catalana està dividida en dues meitats, amb uns suports electorals similars. Fins al 12 de maig, l’independentisme tenia el suport del 52% dels catalans, i a partir d’aquella data el suport s’ha situat en el 44% (a Sarrià-Sant Gervasi el 38%). Evidentment, aquestes xifres prescindeixen d’interpretar l'abstenció, ja que ningú sap què votarien les persones que han optat per no votar, tot i que alguns, en defensa dels seus interessos polítics, n’han fet alguna lectura interessada.

Si bé de votants independentistes en termes nacionals només n'hi ha d'un tipus, aquells que aspiren a una Catalunya independent, d'unionistes en trobem amb diferents sensibilitats, com s’explica en l’últim paràgraf d’aquest article. Però siguem independentistes o unionistes en les seves diverses variants, si l'elector català pretenia buscar una candidatura perfecta a la qual votar el 12 de maig, tots plegats ens podíem estalviar la feina. En política, la candidatura ideal no existeix ni existirà mai.

És per això que diem que, normalment, a les eleccions es vota la candidatura menys dolenta, potser exceptuant les militàncies més abrandades dels partits, és a dir, aquelles persones que del partit que defensen tot ho troben bé. Però en termes percentuals sobre la totalitat dels votants, els militants d’obediència cega a les direccions dels partits són gairebé irrellevants.

A l'hora d'anar a votar els catalans teníem moltes opcions, des de la franquícia catalana del feixisme espanyol fins al comunisme stalinista en les seves diverses variants, i sense oblidar els partits tradicionals i algun altre que no ho és tant. Ara bé, com que la perfecció no existeix, la majoria dels electors fan un exercici de realisme i sempre acaben optant per escollir l'opció del mal menor. És a dir, els ciutadans votem l'opció que pensem que ens perjudicarà menys.

Quan parlem de les opcions independentistes hauríem de deixar, si us plau, de titllar Aliança Catalana de feixista, que ja som grandets. Podem dir que ens agrada molt, poc o gens, però aquest partit de feixista no en té res. I si algú encara té dubtes, li recomanaria la lectura del seu programa electoral. Siguem seriosos, el feixisme és una doctrina política prou perniciosa com per a fer l’esforç d’evitar caure en la banalització fàcil de batejar com a feixista qualsevol que no pensi com nosaltres.

Finalment, cal fer també una precisió sobre l’opció unionista. Així, quan considerem el variat món unionista, no ens hauríem d'oblidar d'incloure-hi també tot el catàleg de l'unionisme emmascarat: civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes, moderadors, etc. Aquesta relació no és pas de collita pròpia, la va fer pública fa temps el director de El Punt Avui, Joan Vall Clara, que en aquests temes sempre l'encerta. I jo la comparteixo.

El nom de la biblioteca: mèrits o quota?

El primer procés participatiu de l'era Colau, ara ja feliçment superada tot i que alguns en tenen nostàlgia, va ser sobre el futur de la Llosa de Sarrià, a la Porta de Sarrià. L'ajuntament va enredar els veïns, ja que a la Llosa no s'hi ha fet res del que es va votar en aquell procés, ni del que no es va votar. A la Llosa es van limitar a suprimir l'aparcament de cotxes, la bèstia negra d'un equip de govern que no ha deixat massa bon record a la ciutat. Vots canten.

Avui comença un procés participatiu organitzat per l'Ajuntament de Barcelona per posar nom a una biblioteca. És una enquesta pública que es farà als veïns de Sarrià, i està oberta també a la participació de menors d'edat. Les autoritats municipals han promès que el resultat obtingut serà vinculant. Vistos els antecedents, veurem si aquesta vegada és així.

En aquesta ocasió el procés consisteix a escollir entre quatre noms prefixats quin nom volen els veïns que tingui la biblioteca que s'està acabant de construir a la plaça de Sarrià. Vindria a ser com un rebateig innecessari de l'equipament municipal, ja que el nom popular ja és, i continuarà sent, la Biblioteca de Sarrià.

Els ciutadans que no es dediquen a la política però paguen la festa dels polítics intenten no complicar-se la vida més del compte. Així, l'Aeroport de Barcelona, rebatejat des de Madrid (Espanya), també innecessàriament, amb el nom de Josep Tarradellas, continua sent l'Aeroport de Barcelona, i del nom afegit no se'n recorda ningú. I amb la biblioteca passarà més o menys el mateix.

I ara tornem al títol d'aquest article. L'honor de donar el nom d'una persona a un equipament públic hauria de quedar reservat, exclusivament, als mèrits de la persona homenatjada al marge d'altres consideracions. I si parlem dels mèrits literaris de les quatre candidatures proposades, sense cap mena de dubte el nom de Foix és inqüestionable. Però hi ha qui considera que, en aquest cas, la quota femenina hauria de passar per davant dels mèrits literaris del poeta Foix, i demanen rebatejar la Biblioteca de Sarrià amb el nom d'una senyora que de mèrits en té molts menys.

Si la gent vota com cal, la biblioteca ni tan sols es coneixerà com "la Foix" (o la fuà, com diuen els francesos finolis del barri). Aquest nom està reservat a la pastisseria Foix que els hereus del poeta gestionen just al davant de l'edifici en construcció, on es reservarà una part relativament petita per a la Biblioteca de Sarrià. La resta de l'edifici ens l'ompliran de funcionaris, però d'això no se'n parla gaire. I passi el que passi, aviat tindrem al barri la Biblioteca de Sarrià llargament reivindicada, encara que oficialment potser tindrà un altre nom.

Reflexionant

 

(captura de pantalla del Diari ARA d’ahir)

Israel i Palestina

(Article original publicat el 31/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2176, pàg. 2)

Molts s'atreveixen a parlar frívolament en termes de bons i dolents, atribuint la totalitat de les culpes del drama humanitari a només una de les parts en conflicte. Però segur que no és tan fàcil trobar la solució efectiva que un dia o altre s'haurà d'implementar per resoldre'l.

Professionalment, he treballat força amb gairebé tots els països àrabs d'aquella zona, i la meva experiència amb Israel prové d'haver col·laborat durant molts anys amb una gran empresa multinacional jueva amb oficines repartides per tot el món, exceptuant els països àrabs i Alemanya per motius obvis. He tractat personalment amb moltes persones àrabs i jueves, de sensibilitats polítiques molt diverses, i algunes coses he après sobre el conflicte polític que té enfrontades aquestes dues comunitats.

Tinc molt clara la meva opinió sobre com àrabs i jueus es mouen en el món dels negocis internacionals, i sobre com uns i altres entenen els principis dels tractes comercials, i quin concepte tenen uns i altres sobre la seriositat i la seguretat jurídica que ha de comportar aquesta activitat. Però prescindiré de donar aquí la meva opinió i no faré les meves valoracions particulars, ja que no és l'objectiu d'aquest article.

Basat tant en els fets històrics com en la meva experiència fruit d'anys de relacions amb àrabs i jueus, no crec ara ni he cregut mai en la bondat de la creació d'un estat on puguin conviure pacíficament jueus i palestins, si més no a curt o mitjà termini; a més llarg termini —més de vint anys, posem per cas— ja no m'atreveixo a fer prediccions. Sigui com sigui, per enfocar correctament els principis de la solució del conflicte entre Palestina i Israel només hi veig una possibilitat, i aquesta passa, necessàriament, per la coexistència pacífica de dos estats, Israel i Palestina.

Però per poder posar en pràctica la coexistència pacífica dels dos estats hi ha una qüestió prèvia sobre la qual no conec ningú que tingui una resposta mínimament raonable. Així, la gran pregunta que molts ens fem des de fa anys és quins haurien de ser i com s'haurien de fixar els límits geogràfics d'aquests dos estats. Si ens basem en la situació actual, aquesta pregunta no es resol a còpia d'anar repetint "des del riu fins al mar" com fan alguns polítics amants de les receptes fàcils però del tot inaplicables. El riu és el Jordà, i el mar és el Mediterrani, però, on s'haurien de fixar les fronteres entre els dos estats? És la pregunta sense resposta que impedeix iniciar el camí cap a una solució del conflicte.

L'esquerra transformadora?

Abans era l'esquerra clàssica formada per socialistes i comunistes, sense més adjectius, i ara ells mateixos s'autoanomenen l'esquerra transformadora. Però, no ens enganyem, estem parlant de les mateixes ideologies. Avui en dia l'esquerra transformadora seria la suma del PSOE i les seves franquícies autonòmiques, Esquerra, BNG, EHBildu, Podemos-Sumar-Comuns i les diverses franquícies autonòmiques (allò que abans en dèiem PCE-PSUC), i les restes del naufragi de la CUP. Però anomenar-se "transformadora" no va més enllà d’una operació de màrqueting per intentar recuperar la clientela perduda.

Si comparem resultats electorals recents amb els precedents, es constata que l'esquerra està experimentant arreu una caiguda de suport electoral. Però la culpa de la creixent manca de confiança política en les esquerres no és dels votants sinó dels polítics d’esquerres. El votant no s'equivoca mai i, per sobre de tot, defensa els seus interessos. El fet és que si els partits no resolen els problemes quan tenen el govern, els ciutadans busquen altres alternatives sense cap vergonya. Sempre em ve al cap l'exemple de França, i de com l'extrema dreta dels lepenistes s'ha nodrit dels que abans eren votants comunistes. Són dades que demostren que sovint els extrems es toquen.

El món de l'empresa —de l'empresa privada i de l'economia productiva— és l'eina més efectiva que té la nostra societat per millorar les vides de les persones. L'empresa són llocs de treball productiu i benestar per als ciutadans, sense oblidar la recaptació d'impostos derivats de la seva activitat, uns impostos que serveixen per finançar les mancances socials, les inversions en les grans infraestructures i els salaris dels funcionaris necessaris per fer funcionar la màquina de l'administració.

L'economia de mercat com a base de l'empresa privada, amb tots els controls i regulacions que democràticament es considerin convenients per tal d'evitar abusos, és una de les eines bàsiques que en el transcurs de la nostra història han servit per fer progressar les persones i les societats arreu del món. Una empresa la pot crear qualsevol persona que tingui una idea de negoci viable, al marge d'ideologies. És el sistema més just, ja que contempla la igualtat d'oportunitats per a tothom.

Resumint: transformadora de la societat ho és l’empresa, no l’esquerra. A alguns encara els costa d'entendre-ho.

Els creuers

Anar de creuer és una mena de distracció que no m'ha interessat mai. Excepte una vegada que ens vam moure pel riu Nil amb un barquet que en deien creuer, no he viatjat mai en un creuer de veritat. Aquest comentari, per tant, no està basat en la meva experiència personal, que no en tinc cap, sinó en informacions de tercers. Els creuers més populars d'avui en dia —deixo de banda els creuers que fan la volta al món, pensats per a viatgers amb molts diners i molt temps lliure— són aquells vaixells que tenen de tot i es mouen de nit. De dia estan atracats al port que toca, de manera que els turistes que decideixen anar a estirar les cames puguin donar una ullada ràpida a la ciutat on es troben, comprar uns imants de nevera i poca cosa més.

Dels molts creuers que surten de Barcelona, els d'una setmana de navegació són molt habituals, amb unes hores d'aturada a cada port/país. Alguns turistes quan tornen ja presumeixen de conèixer totes les ciutats del Mediterrani que durant unes hores han trepitjat. En fi, si això els fa contents... res a dir. Hi ha qui considera que els creuers et fan sentir ric, perquè durant uns quants dies vius en un núvol, allò que alguns, equivocadament, consideren que és una vida de ric (barra lliure als bars, restaurants diversos i tota mena d'activitats, incloent-hi els tradicionals sopars de gala amb el capità). Però, ben mirat, els creuers no deixen de ser una eina social força útil per tenir entretingudes les masses, ja que mentre són de creuer no pensen ni reivindiquen altres coses.

Trump

Que al món hi hagi polítics bandarres —per ser suau en la descripció— no ens hauria de sorprendre. Al món hi ha de tot, també impresentables que es dediquen a la política amb objectius ben diversos. Ara bé, allò que realment crida l'atenció és que hi hagi tanta gent que els voti. Aquesta nit Trump ha estat declarat culpable de 34 delictes, però encara que acabi a la presó res no impedeix que es pugui presentar a les eleccions presidencials del novembre. Com que no disposem de la bola de vidre no podem dir que les guanyaria, però podem assegurar que si es presentés trauria molts vots. Tenim una societat èticament i moralment molt malalta, i ho dic per Trump i altres personatges similars que aquí i allà sorgeixen com a bolets. Però ho dic també, i molt especialment, pels ciutadans que amb els seus vots els hi donen suport i sempre acaben sent els principals perjudicats de les seves polítiques. Vivim en un món ben estrany.

No desenfoquem l’objectiu!

El 9 de juny es votarà la composició del Parlament Europeu. Només això. No es decidirà qui guanya les eleccions a Sarrià, ni quina llista s'imposa a Barcelona, ni quin partit surt més ben parat a Catalunya, ni tampoc si a Espanya guanya Sánchez o Feijóo, dos polítics que, encara que no ho sembli, ni tan sols són candidats. El 9 de juny els resultats electorals d'aquests territoris més petits tenen poc interès, són irrellevants; no hi hem de perdre el temps. Cal repetir-ho les vegades que faci falta, l'àmbit d'aquestes eleccions és estrictament l'europeu, i, per tant, l'objectiu cal centrar-lo en Europa. Qualsevol lectura que s'intenti fer en clau sarrianenca, barcelonina, catalana o espanyola serà un error, serà desenfocar l'objectiu. De la mateixa manera, pretendre fer-ne una lectura en clau plebiscitària, com suggereixen alguns, equivaldria a allò que en diuen fer-se trampes al solitari. No desenfoquem l’objectiu, enfoquem-lo bé, enfoquem Europa!

La Llosa de Sarrià

A principis de l'època d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona, els nous mandataris municipals van decidir establir la ficció de la participació ciutadana. Així, l'equip de govern es comprometia a tirar endavant la voluntat popular sobre determinats assumptes que els ciutadans debatrien, votarien i decidirien, i es van establir els anomenats processos participatius. Sobre el paper, els ciutadans suposadament prendrien decisions que el consistori suposadament posaria en marxa. El sistema sonava bé, i molts veïns, il·lusionats, s'hi van implicar.

A Sarrià l'ajuntament va posar a debat la utilitat que podria tenir la zona de la Llosa, que és el terreny que cobreix la Via Augusta abans de l'entrada del túnel de Vallvidrera. Llavors eren places d'aparcament que la lliga anti cotxes del barri, formada per poques persones, però molt sorolloses, volia suprimir tant sí com no per donar una altra utilitat ecològica i sostenible a aquell terreny mal aprofitat. Mitjançant una empresa externa, l'ajuntament va organitzar una sèrie de sessions amb alta participació del veïnat, amb els clàssics gomets de colorets i tota la parafernàlia infantiloide que tant agrada als partidaris d’aquella l'alcaldessa.

Sense entrar en els detalls concrets de les demandes veïnals, és bo recordar en què va quedar tota aquella comèdia de la participació ciutadana. Doncs bé, a banda de treure els cotxes de la Llosa —aquest era l'objectiu principal, no confessat, que es buscava— no es va fer res més. Aquesta és la trista realitat. Ni tan sols es van instal·lar punts de llum i subministrament d'aigua per a les activitats que suposadament es poguessin fer en aquell solar un cop alliberat dels cotxes. Però a la Llosa no s'hi ha fet cap activitat, a banda de la fira temporal d'atraccions per la Festa Major que ja es feia abans.

Cal recordar tot això perquè la memòria és curta, i molts veïns segurament ja han oblidat com va anar tota aquella comèdia. La major part del veïnat va valorar les conseqüències d’aquell procés i altres de similars com una gran presa de pèl. I a partir d'aquesta realitat alguns polítics es fan els sorpresos quan arriba el moment de la revenja política freda que no poden controlar, en aquest cas mitjançant una proposició formal adreçada al Consell Plenari.

Dijous passat es va celebrar el Consell Plenari del Districte, i un grup municipal minoritari va proposar "que el govern municipal habiliti a l'Espai la Llosa places d'aparcament per cotxes els dies que no estigui ocupat per esdeveniments festius". És allò de roda el món i torna al Born, i la proposta va ser aprovada per una amplíssima majoria dels consellers. Ara bé, aquestes propostes acostumen a quedar en no res, ja que la descentralització ciutadana dels districtes barcelonins és una gran ficció que no va massa més enllà d'una simple declaració d'intencions sense cap voluntat de posar-la en pràctica. Si els governants se la creguessin de veritat, la setmana que ve ja veuríem la Llosa plena de cotxes com abans.

L'abstenció de diumenge

(Article original publicat el 17/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2174, pàg. 2)

Vaig escriure aquest comentari dilluns passat, l'endemà de la jornada electoral, i l'article es publica avui, divendres. No és cap secret que en el món de la política quatre dies poden ser una eternitat, i allò que dilluns passat semblava blanc avui pot haver deixat de ser-ho. Però, tot i això, faig aquest comentari sobre l'abstenció que hi va haver a les eleccions, potser corrent el risc de repetir alguns tòpics que ja s'han anat posant sobre la taula.

Diumenge l'abstenció va ser molt alta. Es tracta d'uns vots potencials molt llaminers que als efectes pràctics no van existir, i que, per tant, ningú se'ls pot fer seus. En democràcia, qui no vota no compta, ja que ningú coneix el pensament dels abstencionistes. Tot i això, molts polítics tenen la temptació fàcil d'intentar apropiar-se ridículament de l'abstenció, una apropiació indeguda que no va més enllà d'una rebequeria que només serveix per intentar justificar uns mals resultats electorals.

A partir d'aquí, traduir l'alta abstenció d'aquestes eleccions com un fracàs de l'independentisme és un error, és fer-ne una lectura molt equivocada. És el que està fent la premsa espanyolista, todos a una, tant la de Madrid com la de Barcelona, des de La Razón fins a La Vanguardia; són dos exemples de diaris espanyolistes de propietat catalana, fets a Madrid i a Barcelona, respectivament. Ens agradi o no, la política és molt més complexa, i ens equivocarem si fem una anàlisi tan senzilla com la que alguns ens volen encolomar.

No conec cap independentista que pel fet de no haver anat a votar diumenge passat hagi deixat de ser independentista. Tots coneixem persones independentistes molt molestes amb els partits que es declaren independentistes. Són persones que a la vista de la història recent de la política catalana estan justificadament emprenyades, i diumenge van creure que la millor manera de castigar els partits independentistes implicava quedar-se a casa i no anar a votar. Tot i que personalment no comparteixo l'abstencionisme, és una decisió que cal respectar.

Els analistes que treballen en defensa dels interessos espanyols, que són molts, rebreguen els arguments de la lògica política i de la democràcia i fan les lectures polítiques interessades que calguin per arribar a la conclusió que amb aquestes eleccions el procés independentista de Catalunya està liquidat. No és pas veritat, tot i que això no exclou que si ara el suport a l'independentisme ha baixat del 52% al 43,6%, correm el risc que aquest procés s'alenteixi.

Cal castigar l'estalvi?

Una societat moderna i fiscalment endreçada no penalitza fiscalment els patrimonis dels ciutadans. Dit en altres paraules, no cobra dues vegades pel mateix concepte. Insisteixo, els patrimonis no són caiguts del cel; per obtenir-los ja s'han pagat els impostos que toquen (IRPF, IVA, etc.) quan s’han generat. Un es pregunta per què ens fan tornar a pagar per mantenir-los.

Posar impostos sobre els patrimonis dels vius o les herències dels morts és una manera absolutament barroera de castigar l'estalvi. A Catalunya, on dissortadament encara tenim aquesta mena d'impostos, què pot fer legalment el ciutadà per estalviar-se'ls? La resposta és ben senzilla. Si no volem pagar l'impost de patrimoni, cal gastar-s'ho tot i oblidar-se de l'estalvi.

Si parlem de l'impost de successions que els hereus del mort hauran de pagar, el plantejament és similar. Així, si no hi ha res a repartir entre els hereus, tampoc es paga l'impost de successions. El legislador català ens convida a gastar-ho tot en vida, a no estalviar, de manera que quan la gent es mori ja no quedi cap patrimoni sotmès a tributació. Sent generosos en la descripció, d’aquesta obsessió d’alguns polítics per escurar les butxaques del ciutadà en podríem dir política petita.

Però és això el que necessitem com a societat? És això el que pretenen els governs dits d'esquerres, que són els que ens governen ara? Algú amb dos dits de front i que tingui uns mínims coneixements d'economia pot arribar a pensar que l'estalvi és pervers i socialment negatiu? Això sembla. Estem mal governats.

Extraparlamentaris

Després de les eleccions del 12 de maig alguns ciutadans s'han quedat sense representació política al Parlament, o per no haver anat a votar, o per haver votat unes llistes que no han assolit els vots necessaris per poder obtenir representació parlamentària.

Pacma (34.026 vots) * Es mereixen el premi a la constància, ja que mai han assolit representació parlamentària, però, elecció rere elecció, ho continuen intentant.

Ciudadanos (22.481 vots) * Políticament van morir fa temps, però es resisteixen a oficialitzar els funerals. Com que a partir d'ara perden l'altaveu del Parlament i aniran passant a l'oblit, resulta convenient no oblidar que és el partit que més ha perjudicat la política catalana en els últims anys. Van néixer amb un objectiu clar, carregar-se la convivència lingüística dels catalans, i en alguns aspectes se n'han sortit amb èxit. Costarà revertir l'odi al català que han inoculat a una part de la societat catalana. L'excusa falsa de Ciudadanos d'atacar el català per defensar el castellà —una llengua que es defensa sola, cosa que no passa amb el català—, faria raonable que la seva proposta acabés perdent el suport social que pugui tenir. Han actuat com els kamikazes japonesos, que per tenir èxit en l'objectiu de destruir l'enemic s'havien de suïcidar. Alguns dels seus antics votants aquesta vegada han optat per votar altres alternatives polítiques com PSOE, PP, Comuns i Bocs, uns partits que també tenen les seves quotes de persones lingüísticament intransigents i inadaptades.

Alhora (13.759 vots) * Van fer una campanya electoral adreçada als "intel·lectuals", i en aquest país d'intel·lectuals no n'hi ha gaires. La seva cap de llista, Ponsatí, que des del govern de la Generalitat va participar també en l'enganyifa del 2017 que ells tant critiquen, no va tardar ni 24 hores a anunciar que ho deixa córrer. Aquesta senyora ha decebut a molta gent.

Ciutadans abstencionistes * Sense representació parlamentària també s’hi han quedat el 42% dels catalans que no han participat en aquestes eleccions. Defensen que abstenir-se com a protesta és una posició democràticament coherent, però des del màxim respecte per a les posicions polítiques de cadascú, jo això només ho puc entendre en una dictadura.

Moviments migratoris

(Article original publicat el XX/5/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 106/05-2024, pàg.22)

Partint d'aquells lemes que fa uns anys van fer fortuna pels carrers de Sarrià i altres indrets ("Obriu fronteres!", "Volem acollir!"), i gràcies a aquelles manifestacions i concentracions populars, segurament tan benintencionades com poc rumiades, ara ens trobem immersos en una campanya electoral excessivament centrada en les conseqüències negatives dels moviments migratoris. Defensant aquells lemes van sortir als carrers milers de persones, la majoria convençudes que feien el que tocava, però segurament sense valorar l’abast real d’aquestes reivindicacions.

Exigir-ho tot potser és una opció raonable, però aconseguir-ho no sempre és possible. Una cosa és ajudar les persones que, siguin d'on siguin, pateixen una situació de precarietat, i una altra és fomentar irresponsablement l'efecte crida amb tot el que això comporta per a les societats d'acollida. He viatjat prou per a no ignorar que el món és ple de necessitats i situacions molt injustes, però aquestes s'haurien de resoldre sense demagògia ni populismes. I és evident que aquesta tasca correspon als governs, sense perdre de vista que els recursos disponibles per pal·liar les injustícies del món són limitats.

La situació ideal seria que passaports i visats desapareguessin del mapa de manera que tothom tingués llibertat de moure's pel món sense restriccions. Però qualsevol persona amb dos dits de front no pot ignorar que aquesta opció comportaria problemes en les societats d'acollida, amb una incidència directa en els serveis públics —escola, sanitat, infraestructures, etc.— que l’administració ofereix als seus ciutadans. Ningú nega que els governants estan obligats a prendre mesures. Ara bé, entre aquestes mesures s'hauria d'excloure el càstig als que denuncien la realitat, per més dura i incòmoda que sigui pel governant.

Amb un exemple s'entendrà millor. Multar un responsable municipal perquè critica la realitat que l'envolta és un greu error del nostre govern. Fer callar la gent no pot ser mai una bona opció. Els governants han de prendre les mesures que calguin, i tot indica que les que s’implementen no són les que tocarien. Si els governants fessin bé la seva feina, pal·liarien el problema i potser evitarien que se'ls critiqués. Però quan van passant els anys i veus que sempre s'opta pel camí fàcil i populista de limitar-se a maquillar el problema, t'adones que els nostres governants no en saben més, i vista la seva incompetència potser s'haurien de dedicar a una altra activitat. I, per cert, quan es pretén multar la discrepància i imposar el pensament únic a tothom, el governant només demostra que té una relació problemàtica amb els principis bàsics de la democràcia, i això encara el fa més perillós.