.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 27 de setembre de 2021

Una assignatura pendent

Com es pot considerar acceptable que després de vint mesos des de l’aparició de la pandèmia encara hi hagin persones que es veuen obligades a morir en soledat, sense l’acompanyament de cap familiar, tant a les residències de gent gran com als hospitals, públics i privats? Amb la pandèmia de la COVID hem après moltes coses, però aquesta encara no l’hem resolt.

Deshumanitzant la gestió burocràtica de la medicina fins a aquests extrems, amb la conseqüència que des de les cúpules dirigents s’impedeixi un final mínimament digne i humà del cicle vital de les persones, un pot pensar de bona fe que els dirigents polítics que prenen aquestes decisions no s’han trobat mai amb situacions similars en el seu entorn més proper.

Sigui com sigui, les decisions antihumanes dels responsables polítics no són de cap manera justificables. I si a aquestes crítiques responen dient que ells també s’hi han trobat i també les han patit, encara és pitjor, ja que vol dir que la nostra societat està en mans de persones sense cap bri d’humanitat. Si aquestes experiències tan negatives no serveixen ni per replantejar-se els protocols, malament anem.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Coincidint amb Quevedo

No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

(Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, 1580-1645)

divendres, 17 de setembre de 2021

Des de quan som independentistes?

(Article original publicat el 10/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2034, pàg. 2)

El meu representant del Brasil em va convidar a dinar a casa seva. Era un holandès perseguit pels nazis que feia molts anys que vivia a Sud-Amèrica, primer a Montevideo i posteriorment a Porto Alegre, la ciutat on ens trobàvem. Tot i que érem a l'hivern austral no feia fred, i vam dinar al jardí. Teníem previst que després de dinar aniríem a visitar una fàbrica, però a mig dinar ens van avisar que no hi anéssim fins a l'endemà, ja que els havia sorgit un imprevist. Vam acordar anar-hi l'endemà, i ens vam quedar fent sobretaula tota la tarda. Vam comentar la situació política d'Espanya i els dubtes que generava. Aquells dies el dictador es trobava ingressat a l'hospital, i el substituïa provisionalment el seu successor in pectore. Tot plegat, vist des de l'estranger, no generava gaire confiança. Ell em deia que, quan el dictador es morís, a Espanya hi podria haver una revolució, però jo li vaig respondre que una cosa així difícilment passaria. I és que contràriament al que havia passat als anys trenta, amb una societat empobrida que no tenia res a perdre, quaranta anys més tard els espanyols havien prosperat. A banda del lloc de treball oficial, molts treballadors tenien una segona ocupació que, normalment, es retribuïa en negre. Qui volia treballar, treballava i, tan aviat com podia, el treballador es comprava un cotxe i un apartament o una torreta a fora per anar-hi els caps de setmana. Aquest era el nostre context socioeconòmic.

El meu representant coneixia Catalunya, i a la conversa va sorgir també l’incògnita sobre el futur del nostre país. Va comentar a la seva dona que aquells dies que jo m'estava al Brasil, cada vegada que teníem una conversa amb un proveïdor i em preguntava si era espanyol, jo sempre responia que era de Barcelona, i mig de broma afegia que no estava gens clar que tots els catalans es consideressin espanyols. Hay un debate vivo sobre ello, ya que no todo el mundo considera que Catalunya sea España, aunque sí la mayoria de la población. Yo mismo, sin ir más lejos, no me sentiria cómodo definiéndome como español, vaig afegir per deixar les coses clares.

Aquesta conversa va tenir lloc l'any 1974, i sempre que m'ho pregunten acostumo a respondre que soc independentista des que tinc us de raó. Ara bé, sort en tenim de les noves conversions a l'independentisme que s'han produït, molt especialment, a partir de la garrotada anticatalana que va representar la sentència sobre l'Estatut. Si no fos per això, avui els independentistes seguiríem sent quatre gats.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Evergrande

Quan fa anys vaig anar a Guangzhou (Guangdong, Xina), em va sorprendre la frenètica activitat constructora d’aquella ciutat plena de contrastos. Molts homes encara vestien amb els anomenats “colls Mao”, unes jaquetes que amb els anys han anat desapareixent del paisatge urbà xinès. El fet de trobar-se Guangzhou relativament propera a Hong Kong —menys de tres hores de tren— era pels seus habitants i també pels seus dirigents polítics un avantatge, un mirall de futur on fixar-se. Hi havia gent que anava cada dia a treballar a Hong Kong, però al vespre havien de tornar a Guangzhou i altres poblacions de la província de Guangdong. Pocs treballadors tenien permís per pernoctar a Hong Kong. Els meus interlocutors, molt orgullosos del creixement i l’evolució urbanística de la seva ciutat, m’explicaven que en pocs anys superarien a qualsevol ciutat del món occidental en nombre de gratacels. I pel que s’ha anat veient després no anaven massa desencaminats. Però, de vegades, un creixement tan intens i ràpid comporta també uns peatges molt perillosos i poc agradables.

Evergrande, amb seu a Guangzhou, és la promotora immobiliària més endeutada del món. Amb un passiu declarat de 300.000 milions de dòlars, ha comunicat que el 21 de setembre, la setmana que ve, ja no podrà fer front al pagament dels interessos d’un dels préstecs que li han estat atorgats. En una economia lliure —aquest no és el cas de l’economia xinesa— les conseqüències d’aquest impagament podrien ocasionar la fallida descontrolada de la companyia, amb tot el que de negatiu això comportaria. Però tractant-se de la Xina, no s’ha d’excloure la possibilitat que, per tal d’evitar una fallida que sortiria a les portades dels diaris de mig món, la companyia acabi sent rescatada per l’estat. I és que tractant-se d’un negoci considerat sistèmic pels governants xinesos, la fallida d’Evergrande podria arrossegar de manera incontrolada altres fallides de bancs i proveïdors diversos, tant de la Xina com de l’estranger.

Aviat veurem el desenllaç d’aquesta història, els ulls econòmics de mig món estan actualment molt centrats en els pròxims esdeveniments financers de la companyia Evergrande. I els ulls sempre vigilants del govern xinès òbviament també, pel risc del prestigi país que està en joc. Un país com la Xina que aspira a ocupar el lideratge mundial no es pot permetre segons quines frivolitats.

diumenge, 12 de setembre de 2021

A cop de titular. Diada, com l'explica avui la premsa de Madrid

 

El Mundo
Cataluña. Moncloa se planta ante ERC antes del diálogo: “Basta ya de marear la perdiz”
Isabel Rodríguez: “No podemos perder más tiempo en la confrontación”
Análisis. Oriol Junqueras necesita a Pedro Sánchez
Diada. El secesionismo pierde poder de mobilización y se revuelve contra ERC

El País
La Generalitat: “No vamos a cerrar el desarrollo del aeropuerto”
Diada de división ante la mesa de diálogo

La Razón
Diada de mínimos contra Esquerra y la Mesa de diálogo
Medio millón de independentistas menos en la Diada en dos años
El separatismo vuelve a niveles “preprocés”
Acoso del independentismo radical a la Policia: “Pim pam pum, que no quede ni uno”

Público
El independentismo recupera parte de la fuerza en la calle en la Diada y presiona al Govern a días de la mesa de diálogo

El Diario
La Diada vuelve a la calle y constata la división independentista

Nota: El lamentable cartell és l’oficial de la Diada i, per tant, 100% responsabilitat de la Generalitat.

dijous, 9 de setembre de 2021

Incongruències climàtiques

(Article publicat el 9/9/2021 al Diari el Jardí, núm. 76, pàg. 19)

El paper ho aguanta tot, però mantenir una mínima congruència entre la teoria que defenses i la pràctica diària no sempre és fàcil. Tothom pot compartir els grans reptes que se’ns presenten a partir del canvi climàtic, però ja és més difícil adaptar amb facilitat la nostra actuació personal del dia a dia. Portar una samarreta reivindicativa sobre el canvi climàtic està a l’abast de tothom i s’ha posat molt de moda. Però investigar on s’ha fabricat la samarreta, com s’ha conreat el cotó necessari per fabricar-la i quanta aigua s’ha consumit en aquest procés, quant cobren les persones que recullen el cotó i aquells que fabriquen la samarreta, sovint es tendeix a obviar-ho.

A diverses entitats de Sarrià i de tot arreu s’organitzen moltes xerrades i debats sobre el canvi climàtic, i des del món dels teòrics se’ns predica sobre què hauríem de fer cadascú de nosaltres per tractar de minimitzar els efectes negatius d’aquest fenomen. Però de la teoria a la nostra pràctica diària tot sovint ens trobem amb discrepàncies que ens fan ser menys optimistes sobre el nostre futur.

A Sarrià, coneguts activistes del canvi climàtic ens transmeten les reivindicacions clàssiques relacionades amb el clima, però després te’ls trobes que marxen de vacances utilitzant un cotxe dièsel amb vint anys d’antiguitat. No es mostren partidaris de promocionar el turisme, els vols comercials ni els creuers, i si no els frenem, acabaran convertint Barcelona en una ciutat amish amb el cavall com a mitjà de transport. S’atura la construcció de nous hotels a la ciutat, però semblen ignorar que si un turista es proposa conèixer Barcelona i no troba allotjament a la ciutat, pot buscar un bon hotel a un preu assequible a, posem per cas, l’Hospitalet, a poques parades de metro de la plaça de Catalunya. Llavors, a Barcelona, ens mengem igualment el problema, però perdem els beneficis que es generarien  si s’allotgessin al Passeig de Gràcia.

Els activistes climàtics aplaudeixen els entrebancs municipals a la circulació de vehicles privats per la ciutat, i es mostren en contra de l’ampliació imprescindible de l’aeroport, i dic imprescindible i dic bé, si el que volem és facilitar la creació de nous llocs de treball per a les persones que es troben a l’atur. Un aeroport ben connectat —no és aquest el cas de Barcelona— sempre és garantia d’augment de l’activitat econòmica. També de contaminació, això no ho nego pas, però, al meu entendre, per davant dels coloms i les granotes s’ha de prioritzar el benestar de les persones. I sense tenir un lloc de treball correctament remunerat no hi ha benestar que valgui. Pensem-hi.

Molts d’aquests activistes són funcionaris públics o persones amb feina i sou assegurats cada final de mes, garantits fins a la jubilació. Alguns també formen part del lobby ciclista, que més que reivindicar l’ús de la bici sembla que només pretengui molestar als que per circumstàncies ben diverses no poden fer ús d’aquest mitjà de transport. Són partidaris de suprimir els aparcaments del carrer, i aplaudeixen aquella mesura municipal tan difícil d’entendre de limitar també l’espai per a pàrquing en els edificis de nova construcció. Evidentment, tot això sense la creació d’aparcaments alternatius que estiguin ben situats i siguin econòmicament assequibles per a la soferta ciutadania. Pintar els carrers de colorets potser et portarà a guanyar un premi de pintura ràpida, però no resol el problema de fons.

Insistir tant en l’ús del transport públic sense donar un bon servei és fer demagògia barata. A Sarrià tenim línies de busos que els caps de setmana només passen cada mitja hora. Per la ciutat sempre que puc vaig a peu. Però també sóc usuari habitual del transport públic. Ara tinc molt clar que abans de passar-me mitja hora a sol i serena esperant el bus un diumenge al migdia, prefereixo anar al garatge i agafar el cotxe. Potser surt una mica més car, però almenys saps que arribaràs quan t’esperen i amb més comoditat.

Aquestes incongruències no són un monopoli del nostre barri de Sarrià, ens les trobem arreu. Posaré dos exemples. La coneguda activista sueca Greta Thunberg va anar a Nova York a fer unes xerrades. Com s’hi va desplaçar? En vaixell de vela, per evitar la contaminació que el seu viatge hagués generat si hi hagués anat en un vol regular. Mitjans de comunicació de tot el món se’n van fer ressò. Chapeau! Però un cop va arribar a Nova York, com va tornar a Europa la tripulació del vaixell? S’ha publicat, en un vol regular. Sense comentaris. Segon exemple. Al Gore va ser vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, i després de deixar el càrrec es va dedicar a anar per tot el món predicant sobre els perills del canvi climàtic. Chapeau! Però quin mitjà de transport utilitzava Gore per desplaçar-se d’un lloc a un altre? Un jet privat. Tampoc calen més comentaris.

divendres, 3 de setembre de 2021

Clarissa Ward vs. els tertulians

(Article original publicat el 27/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2032, pàg. 2)

La periodista americana Clarissa Ward i el seu equip es van estar a Kabul fent la seva feina, però constatant les amenaces reals que feien perillar la seva integritat física, fa una setmana van decidir sortir cames ajudeu-me d’aquell infern. És el que volen els talibans, que no hi hagi testimonis periodístics de les seves atrocitats. L’equip de Ward va fer el que va poder fins que els van prohibir seguir fent la seva feina periodística. Una mala notícia, es miri com es miri.

Ward, nascuda a Londres l’any 1980 (té, per tant, quaranta-un anys), ara gaudeix de la nacionalitat americana. Des de fa sis anys Ward treballa com a corresponsal de la cadena de televisió CNN, i abans ho havia fet per a les cadenes Fox, ABC i CBS. Tot i la seva relativa joventut, aquesta llarga experiència laboral la va transformar en un referent. Les seves cròniques d’aquests dies des de Kabul, explicant des del carrer l’entrada dels talibans a l’Afganistan i els abusos perpetrats contra la població indefensa, s’han vist a tot el món. Ara, qui tingui interès en aquest tema ja sap qui és Clarissa Ward.

Abans apareixia vestida d’occidental, però els últims dies sortia amb aquelles gavardines fosques i els mocadors al cap que encara hi ha qui defensa que les dones utilitzen perquè els ve de gust. En fi, es comença parlant d’un suposat respecte per les diferències culturals i s’acaba justificant la burca. Ara bé, com que d’aquests temes potser no hi entenc gaire i tampoc m’agradaria fer el ridícul posant en evidència la meva ignorància, quan es discuteix sobre el vel femení (vel sí, vel no), jo sempre em quedo amb l’opinió autoritzada de l’escriptora marroquina-vigatana Najat el Hachmi.

Les nostres cadenes de televisió també tracten sobre la situació a l’Afganistan. Però la diferència amb la CNN és abismal. Aquí sovintegen els tertulians, els quals poden ser politòlegs, economistes, periodistes, etc. Sobre el paper, són grans especialistes en tot. Avui pontifiquen sobre l’Afganistan, ahir discutien sobre la factura de la llum, abans-d’ahir sobre els immigrants africans que arriben en pastera, o sobre la diferència que hi ha entre l’escola pública i la privada, o sobre l’eutanàsia, el dret a l’habitatge, els okupes o qualsevol altre assumpte que estigui d’actualitat. Són molt aplicats, abans de començar el programa es miren una mica la Wikipedia, googlegen alguna cosa i en pocs minuts ja s’han convertit en especialistes en la matèria que hauran de tractar amb posat seriós davant les càmeres de televisió.

divendres, 20 d’agost de 2021

Quan la judicatura governa

(Article original publicat el 13/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2030, pàg. 2)

Catalunya està dirigida per jutges i fiscals. M’estalviaré de fer una relació de totes les resolucions judicials que s’han carregat les decisions dels nostres dirigents polítics; seria tan llarga que farien falta uns quants articles com aquest per encabir-les totes. El fet és que fiscals i jutges ens governen. Podríem dir que aquesta etapa anòmala va començar fa més de deu anys amb la sentència que es va carregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en referèndum pels catalans, i ratificat després pel parlament espanyol, amb la signatura del cap d’estat i tota la pesca. L’estatut que s’aplica ara, parcialment retallat tal com va quedar redactat després de la sentència espanyola, no ha sigut mai sotmès a referèndum per part dels catalans. Als efectes pràctics, aquesta anomalia vol dir que a Catalunya no hi ha un estatut legalment vigent, ja que el text que s’aplica no ha estat aprovat amb tots els ets i uts tal com obliga la normativa legal vigent.

Jutges i fiscals governen Catalunya, amb una interferència entre els tres poders que ja no es dissimula. Gairebé cada decisió parlamentària o governamental té a continuació la seva contrapartida judicial. El Parlament aprova una llei, el govern pren una decisió, i més d’hora que tard surt el fiscal de torn a posar-hi tota mena d’objeccions, i el jutge corresponent li acostuma a donar la raó. I llavors les decisions queden minimitzades o directament sense efecte. En altres països del nostre entorn aquestes coses no passen. Si més no, no passen tan sovint com aquí. Un país dirigit per jutges i fiscals no és un país normal, i més tenint en compte que les altes instàncies del món judicial no estan formades per professionals que actuen amb criteri propi sinó que sovint es mouen en funció dels interessos polítics del partit que els ha situat a la cúpula judicial.

Els mitjans de comunicació publiquen regularment les biografies dels jutges i fiscals, i tots sabem de quin peu calcen uns i altres, fins al punt que abans de fer-se pública una sentència ja podem endevinar el seu contingut. Per altra banda, el secret de sumari ha deixat d’existir. En canvi, és menys coneguda la trajectòria política dels diputats i consellers, els quals, a causa de les interferències continuades de la judicatura, cada dia tenen menys pes en la vida política. Així, els polítics decideixen moltes coses que després la judicatura acaba tombant o modificant sensiblement. Tot plegat deu ser legal, però des d’una perspectiva democràtica resulta molt peculiar.

divendres, 6 d’agost de 2021

Si jo fos espanyol

(Article original publicat el 30/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2028, pàg. 2)

Si jo fos espanyol potser tampoc entendria que una majoria de catalans, és a dir, més de la meitat dels votants catalans, pretenguin viure en un país sense lligams amb Espanya, sense els costosos peatges espanyols; peatges econòmics però, també, peatges culturals, lingüístics, industrials, comercials, etc. O potser sí que ho entendria, a condició que estigués disposat a fer l’esforç de posar-me en el lloc dels catalans i observar el conflicte des de l’altra banda, des de la banda dels que fins ara tenim adjudicat el paper perpetu de perdedors d’aquest conflicte. Però aquest és un exercici intel·lectual que els nostres veïns de l’oest no acostumen a fer mai, per mandra, per incapacitat intel·lectual o per interessos inconfessables. A ells ja els està bé mantenir l’estatus actual d’uns que sempre guanyen —ells— a costa d’uns altres que sempre hi sortim perdent.

Si jo fos espanyol segurament tampoc voldria perdre l’anomenada mamella catalana, i faria tot el que pogués per tal de conservar-la. No facilitaria el camí dels que democràticament pretenen marxar d’Espanya, tot i que tal vegada, sense fer un gran esforç, pogués entendre que de raons per fer-ho en tenen moltes. Si jo fos espanyol segurament acceptaria amb normalitat la llei del divorci en la parella, però no la possibilitat democràtica de permetre que els catalans es divorciïn dels espanyols. Si jo fos espanyol, segurament no els reconeixeria el dret a decidir el seu futur, i no cal dir que faig aquestes consideracions després d’haver debatut aquest tema amb molts espanyols, alguns també residents a Catalunya. Però en casos com aquest, l’única solució és votar, comptar els vots i aplicar democràticament el resultat. Com sempre s’ha fet en altres indrets amb conflictes similars.

Al marge del que digui la meva documentació i de qui em cobri els impostos, entenc que sentir-se espanyol és un sentiment que va més enllà de la fiscalitat i de la paperassa oficial. Així, ara mateix jo pago els impostos a una administració que no considero que sigui la meva. Mentre no resolguem el conflicte sóc conscient que estaré condemnat a acceptar estar governat per un sistema polític molt injust, i a molts catalans no ens agraden les injustícies. La màxima expressió d’estima que els catalans escoltem de tant en tant per part d’alguns polítics espanyols, no tots, és que “os queremos mucho”. Doncs jo no vull que els espanyols m’estimin, em conformo amb una mica menys, és a dir, que respectin el meu dret democràtic a decidir el meu futur.


divendres, 23 de juliol de 2021

El decreixement no és la solució

(Article original publicat el 16/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2026, pàg. 6)

Des que fa un any i mig va aparèixer la pandèmia de la COVID-19 escoltem i llegim que una de les conclusions amb la que tothom hauria de coincidir és que cal canviar el funcionament de la nostra societat. I plantejat així, en genèric, hi podem estar d’acord. Sempre hi ha aspectes subjectes a millora, i la nostra societat hauria d’anar evolucionant per tal de millorar el seu funcionament polític, econòmic i social. Sense entrar en concrecions, crec que en això tothom coincidiria.

El problema sorgeix quan pretenem concretar quins canvis s’haurien d’implementar, i a ningú se li escapa que això depèn de qui respongui la pregunta. No és igual preguntar-ho a un militant d’esquerres que a un de dretes, a un convençut de l’oferta comunista que a un defensor de l’economia de mercat. Si comparem el funcionament del capitalisme del segle XX amb com van evolucionar les societats comunistes de l’Europa de l’Est fins a la caiguda del Mur de Berlín, és una obvietat que el món capitalista va evolucionar d’una manera molt més positiva. Però que es defensi el capitalisme no vol dir, ni molt menys, que tot el que es fa en nom del capitalisme sigui correcte, ja que per evitar abusos s’han d’establir controls i prioritats, i no sempre s’ha actuat amb l’encert requerit.

És millor que hi hagi una sana competència, o que tot estigui tallat pel mateix patró, encara que això representi igualar per baix i, per tant, empobrir la societat? Resulta inacceptable que les esquerres més ideologitzades pretenguin imposar a tothom la recepta única del decreixement. Igualment  inacceptable és que alguns apòstols del capitalisme defensin la llei de la selva i el campi qui pugui. Els extrems sempre són dolents. Una societat lliure no vol dir una societat sense normes. S’ha de donar tota la protecció que calgui a la població més desfavorida, i si d’això alguns en diuen socialisme tampoc obrirem ara un debat semàntic.

En l’espai limitat d’aquest article no hi ha lloc per entrar en moltes concrecions. La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha de canviar la societat? Segurament sí, però abans de l’aparició de la pandèmia aquesta necessitat de canvi i millora ja la teníem sobre la taula. Ara bé, no està gens clar que aquests canvis hagin de passar pel decreixement salvatge i la desindustrialització, com prediquen les esquerres. Tancant empreses els llocs de treball desapareixen, i amb la taxa d’atur que tenim la recepta no és tancar empreses sinó crear-ne de noves. I si aquesta pandèmia ens hi ajuda, benvinguda sigui.

divendres, 9 de juliol de 2021

Uns indults ben estranys

(Article original publicat el 2/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2024, pàg. 2)

Espanya ha intentat transmetre al món un missatge conciliador sobre el conflicte català, però no se n’ha sortit. Han tirat endavant de pressa i corrents uns indults tramposos, abans que el Consell d’Europa els obligués a fer-ho. Formalment Espanya ha indultat els presos polítics que estaven tancats a la presó des de feia gairebé quatre anys, després d’un judici i una sentència injustos tal com es va poder constatar en el seu moment. I molta gent d’esquerres —comuns i socialistes— s’ho ha cregut, fins al punt que alguns han donat les gràcies a Sánchez pel seu gest magnànim. Doncs bé, primer de tot s’ha de dir que aquí no s’han concedit indults tal com normalment s’entenen els indults. Uns indults tan condicionats com aquests (parcials, reversibles, limitats) deixen de ser indults per ser llibertats condicionals. Condicionals, sí, perquè la mesura està tan condicionada que anomenar-la indult sembla una broma de mal gust. Així, en qualsevol moment un jutge podria decretar el reingrés a la presó d’un o més dels polítics alliberats la setmana passada.

Se’ns ha volgut vendre el relat que s’han perdonat uns fets presumptament delictius, tot i que sota els paràmetres democràtics europeus els fets enjudiciats no justificaven les altes condemnes de presó. Els fets de fa quatre anys de criminals no en tenien res. S’han volgut transformar uns episodis de desobediència en fets criminals. Així ho han acreditat els tribunals de més amunt dels Pirineus, aquests sí, independents del poder polític, així com els diversos organismes internacionals que s’han pronunciat al respecte. A més a més, tractant-se de polítics, se’ls manté la pena d’inhabilitació per poder exercir càrrecs públics. I tot plegat, més que un perdó, sembla una presa de pèl. És a dir, per treure’m un problema de sobre et deixo sortir de la presó, però no et permeto seguir fent política i m’asseguro que durant molts anys no em tornaràs a molestar. Alguns ho han comparat amb pràctiques habituals de règims poc amables amb les normes democràtiques, i no sembla que vagin desencaminats.

A Espanya comencen a ser perfectament conscients que la sentència del Tribunal Supremo de l’1-O farà aigües a Estrasburg, i la portada de diumenge passat de l’influent diari El Mundo era prou significativa: “Batalla en Europa. El Tribunal Supremo, tras los indultos: “Nuestra sentència del 1-O está muerta en Estrasburgo””. Això ho diuen els mateixos jutges signants d’una sentència que va condemnar uns independentistes catalans a un segle de presó.

divendres, 25 de juny de 2021

És lícit canviar de regles a mig partit?

(Article original publicat el 18/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2022, pàg. 2)

S’han publicat dos escrits en els quals dirigents importants dels dos partits majoritaris partidaris d’una Catalunya independent s’han posicionat sobre què cal fer a partir d’ara, i també sobre quin significat va tenir el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aquests escrits han causat estranyesa, no només entre les respectives militàncies sinó també entre la ciutadania en general. Es poden entendre com unes rectificacions públiques respecte del que aquests partits havien manifestat fins ara. No cal dir que les respectives militàncies no s’han posicionat en contra d’aquestes rectificacions, però això formaria part de la pràctica habitual de les persones que opten per militar en un partit polític, amb tot el que això comporta.

L’objectiu sembla ser descafeïnar l’1 d’octubre, però la realitat és que en aquell referèndum es va votar sobre el que es va votar, és a dir, sobre la independència de Catalunya. I amb aquest objectiu, la gent que es va acostar a les urnes ho va fer sota l’amenaça de rebre les garrotades policials espanyoles al crit de “a por ellos”; per tant, no els diguis ara a aquestes persones que l’objectiu de la votació no era la independència de Catalunya sinó una altra cosa que alguns dirigents ara s’han tret de la màniga. La ciutadania es mereix un respecte per part de la classe política, i els articles publicats ara semblen anar en la direcció contrària. Hi ha uns pactes signats entre els partits independentistes que diuen el que diuen i han servit per formar govern, i ara no es pot dir que allò és paper mullat. Ningú pot defensar que sigui lícit canviar de regles a mig partit.

Es pot entendre que per les seves circumstàncies personals uns dirigents polítics empresonats hagin canviat d’opinió, però pretendre transformar un canvi d’opinió política en una burla a la ciutadania potser és anar massa lluny. Sempre he defensat que als exiliats, als empresonats i als milers de ciutadans que encara es troben sota l’amenaça judicial contra el moviment independentista no se’ls hauria de criticar mentre no puguin normalitzar la seva situació. I també he defensat que per sortir de la presó tenen tot el dret a fer el que considerin convenient. Ara bé, que no ens vulguin vendre això com una relectura dels fets que van passar fa quatre anys. Que no ens intentin fer passar bou per bèstia grossa. Si ara hi ha un canvi radical de posició (vull pensar que el 2017 no ens van enredar) s’ha de poder criticar amb tot el rigor. La ciutadania no es mereix aquesta presa de pèl.

dissabte, 12 de juny de 2021

El trio de Colón

(Article original publicat el 4/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2020, pàg. 2)

En política gairebé tot està inventant, i tot acaba tornant. A Espanya, per exemple, la coalició anticatalana tornarà a confluir a la plaça Colón de Madrid. Simultàniament, es tornaran a recollir signatures contra Catalunya. Bé, els promotors diuen que són contra els indults, però a aquestes alçades ja tots ens entenem. Són poc originals, i tot plegat és una repetició dels episodis viscuts fa uns anys. L’etapa actual del procés català va començar amb la recollida de signatures orquestrada pel PP en contra de Catalunya. Ells en deien signatures contra l’estatut, però, com dèiem abans, a hores d’ara tothom sap de que parlem. Quin va ser el resultat d’aquell disbarat? L’independentisme va passar de tenir un suport baix per part de la societat catalana a superar el cinquanta per cent. A partir d’aquells fets, el suport a l’independentisme ha augmentat elecció rere elecció, i fins i tot partits que llavors eren autonomistes fan ara una defensa inequívoca del dret a l’estat propi.

Però aquesta evolució la deuen considerar de poca importància. El gran beneficiat és aquell partit que no em ve de gust anomenar i que veu com, sense fer cap esforç, els altres partits del trio (Cs i PP) es van acostant a les seves tesis. Poso Ciudadanos al costat dels populares, però avui en dia Cs és una formació política moribunda, en liquidació, com en el seu dia va passar amb UPyD. Però mentre disposin de suport econòmic, aniran fent com aquell gall sense cap que va corrent amunt i avall fins que s’adona que està mort i cau definitivament a terra. Parlem ara del PP. En aquest camí que han fet els populares, i que va des de la recollida de signatures contra l’estatut fins a les últimes eleccions catalanes, aquest partit ha passat a ser una força residual al Parlament de Catalunya, amb només tres escons: un cap de llista del PP i dues diputades vingudes de les escorrialles de Ciudadanos. És això el que buscaven? No ho sabrem mai. Sí que sabem, però, que cada vot que perden a Catalunya el recuperen amb escreix a Espanya. Un vot menys a Girona signifiquen tres vots més a Zamora, i qui diu Zamora, diu Espanya.

Doncs bé, aquesta estranya barreja política d’interessos anticatalans tornarà a confluir a Colón, i hi veurem també algun socialista. Alguns barons i exbarons d’aquest partit ja han fet sentir la seva veu discrepant amb la direcció. I és que, de fet, quan es tracta de la carpeta catalana, PP i PSOE sempre han format part del mateix equip. Potser canvien les formes, però en el fons coincideixen.

divendres, 28 de maig de 2021

Recuperant les llibertats perdudes

(Article original publicat el 21/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2018, pàg. 2)

Amb l’aixecament de l’estat d’alarma sembla que de mica en mica les nostres vides comencen a tornar a la normalitat d’abans de la pandèmia. Durant més d’un any, les limitacions de les llibertats ciutadanes han estat certament greus, i el nom utilitzat per descriure-les, estat d’alarma, potser ajuda a fer més visible aquesta gravetat. Ara s’ha donat per acabat l’estat d’alarma, tot i que en altres països no s’ha passat de l’estat d’alarma a la normalitat sinó que estan fent un pas intermedi. A Portugal, per exemple, es va acabar l’estat d’alarma i es va passar a l’estat de calamitat, amb unes limitacions i restriccions més suaus que amb l’alarma. Tot i que calamitat sona més greu que alarma, cada país té les seves normes i fa les seves valoracions.

Durant el temps de confinament hem patit limitacions de la mobilitat, confinaments de diversos tipus, restriccions d’horaris, reduccions d’aforaments, desaparició de l’oci nocturn i de moltes altres activitats comercials i lúdiques. Hem experimentat una greu disminució de les nostres llibertats individuals i col·lectives. Alguns polítics s’han sentit confortables tenint controlada la població, excessivament controlada al meu entendre. Així, amb l’aixecament de les mesures restrictives no tothom s’hi sent còmode. Alguns polítics (el conseller responsable dels mossos, per exemple) han començat a parlar de la “llibertat ben entesa” i altres expressions per l’estil que semblaven eliminades del nostre vocabulari en democràcia. Altres dirigents polítics han ressuscitat conceptes d’altres èpoques, i han parlat de no confondre la llibertat amb el llibertinatge.

Amb tot això que ens ha passat, a banda del lamentable balanç de persones malaltes i mortes, ens hauria de preocupar molt la pèrdua de llibertats que gairebé tothom ha acceptat com el mal menor, com una de les conseqüències socials inevitables de la pandèmia. En democràcia, la llibertat del ciutadà és una de les bases del sistema. Però sembla evident que alguns polítics, així com les forces policials, se senten molt més còmodes tenint la ciutadania ben controlada. Correm el risc que s’hi acostumin, i no ho hem de permetre. Tots tenim al cap episodis de violència policial gratuïta que no s’haurien d’haver produït. A partir d’ara la policia ja no podrà cometre els excessos que s’han produït durant aquests mesos. Els comportaments irresponsables d’una petita part de la població no justifiquen els excessos de l’altra banda. Ara toca recuperar les llibertats perdudes, sense excuses.

divendres, 14 de maig de 2021

Presos polítics

(Article original publicat el 7/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2016, pàg. 2)

Si escoltem les declaracions dels governants, al món no hi ha presos polítics. Les dictadures neguen l’existència de presos polítics, només admeten tenir presos comuns. La realitat és, però, que la llista de països amb presos polítics és molt llarga. Durant el franquisme, Espanya tenia presos polítics. Qüestionar aquesta obvietat sembla innecessari, però ara té sentit plantejar-s’ho. A Espanya, de presos polítics n’hi havia durant el franquisme, i n’hi ha ara amb la suposada democràcia que tenim. En què es basaven les autoritats franquistes per afirmar que Espanya no tenia presos polítics? Es basaven en el fet que aquells presos havien incomplert determinades lleis, exactament igual que la resta de presos i, per tant, tots eren presos comuns. Però que hi hagi una llei que obligui o prohibeixi determinades actuacions polítiques no exclou que pugui ser una llei antidemocràtica. Passava abans i passa ara. Totes les dictadures del món justifiquen l’existència dels seus presos polítics, tot i que neguen que ho siguin, en l’incompliment de determinades lleis. Els governs tenen ben articulada la cobertura legal que els permet empresonar els seus ciutadans. I si amb les lleis no en tenen prou, saben que poden comptar amb la complicitat de les forces policials i la judicatura. En aquest sentit, defensar l’existència de la separació de poders en la majoria dels països del món és, com a mínim, una broma de mal gust.

Espanya també té presos polítics, i no és casualitat que ara la majoria siguin catalans. Catalunya és el principal problema que té Espanya i, de moment, des de la metròpoli, mal gestionen aquest conflicte mitjançant la repressió, els judicis injustos, la lectura esbiaixada que es fa de determinades lleis, la persecució de persones innocents i altres eines antidemocràtiques pròpies de totes les dictadures. Utilitzar intel•ligentment la negociació política es rebutja, ja que les autoritats espanyoles ho considerarien una mostra de feblesa. El resultat és que el “problema català”, tal com l’anomenen els unionistes, o el “problema espanyol”, tal com s’anomena des de les posicions independentistes, cada dia es va agreujant més. L’existència de presos polítics només dificulta la solució democràtica del nostre conflicte. Això és inqüestionable. I els més perjudicats per aquesta manca de voluntat política som els catalans, també la minoria que no es considera independentista. Si més enllà de la unitat de la pàtria es plantegessin el seu propi benestar, el problema quedaria resolt.

divendres, 30 d’abril de 2021

La monarquia britànica i altres monarquies

(Article original publicat el 23/4/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2014, pàg. 2)

S’ha mort el Duc d’Edimburg, marit de la Reina d’Anglaterra. Arran d’aquest esdeveniment, aquí s’ha reobert el debat polític sobre la monarquia. No sóc partidari de les monarquies, tot i que si jo fos britànic, potser faria una excepció amb la monarquia britànica. Sempre m’ha sorprès la devoció que tenen els britànics per la seva monarquia. És una institució no qüestionada pel poble, i quan veus que la majoria dels ciutadans defensen el sistema, entenc que s’ha de respectar. Es tracta d’un sentiment socialment molt transversal, i s’hi apunten des de la classe benestant fins a les classes més desfavorides. I tot i que em costa d’entendre, no sóc jo qui ho ha d’entendre sinó els britànics.

El dictador Franco va demostrar ser defensor del sistema monàrquic, fins al punt de reintroduir-lo a Espanya per aplicar-lo a partir de la seva mort. Ben mirat, té un sentit que els dictadors defensin aquest sistema, ja que una de les seves característiques és que qui ocupa el càrrec sap que ho farà fins que es mori, o fins que abdiqui, és a dir, que és ell i no el poble qui decideix la durada del mandat. Aquesta és una de les característiques comunes de les dictadures i les monarquies, que el titular ocupa el càrrec fins a la mort o fins que se’n cansi, sense permetre que els ciutadans ho decideixin a les urnes.

No defenso el sistema monàrquic perquè el cap d’estat no és una persona elegida pel poble sinó que ve imposada d’una manera que considero antidemocràtica. Imaginem-nos que vivim en una monarquia, i que el titular demostra repetidament que en molts aspectes de la seva vida no és gens exemplar; vaja, que és un bandarra. Us demano només un exercici d’imaginació, no hi vulgueu buscar altres analogies. Però què passaria si en comptes d’una monarquia fos una república? Doncs que cada ics anys els ciutadans anirien a votar, i el podrien fer fora del càrrec que ocupa. En canvi, en una monarquia, els ciutadans no el poden fer fora, per més bandarra que sigui.

S’ha tornat a posar sobre la taula l’oportunitat de fer un referèndum sobre la monarquia espanyola. Jo acceptaria aquest referèndum si es fes cada cinc anys, per tal de revalidar o remoure del càrrec la persona titular de la institució. Però és que llavors ja no es tractaria d’un referèndum sinó d’unes eleccions, i ja no seria una monarquia sinó una república. No cal fer invents: si el cap d’estat es vota cada cinc anys, és una república, i si no es vota mai, com és el cas d’Espanya, llavors és una monarquia. Franquista, en aquest cas.

divendres, 16 d’abril de 2021

Kosovo en minúscules

(Article original publicat el 9/4/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2012, pàg. 2)

La setmana passada es va jugar un partit de futbol entre la selecció de la federació espanyola de futbol i la selecció de Kosovo. El resultat del partit no té importància, però sí que en té que l’estat espanyol va intentar menystenir Kosovo. Així, en el marcador del partit van escriure kos en minúscules mentre que esp ho van escriure en majúscules. Com que qui ho va decidir devia ser perfectament conscient del ridícul que es feia utilitzant les lletres minúscules per referir-se a l’equip visitant, a l’hora de distribuir el senyal internacional del partit ho van posar tot en majúscules, com es fa habitualment en qualsevol altre partit. Tot plegat va provocar un moviment de simpatia pública en favor del país menystingut, des de l’ambaixador dels Estats Units a Kosovo fins a molta més gent que es va posicionar en el mateix sentit.

Kosovo va obtenir la seva independència fa uns quants anys, mitjançant una declaració unilateral d’independència, però encara hi ha uns quants països que es neguen a reconèixer aquesta realitat. Sense anar més lluny, Espanya és un d’aquests països, ja que té sempre present el conflicte polític que té amb Catalunya. D’aquest petit grupet de països negacionistes de Kosovo, cadascun d’ells té els seus motius particulars per no reconèixer aquell país. En el cas d’Espanya, les autoritats espanyoles deuen pensar que si reconeguessin diplomàticament Kosovo, estarien reconeixent la validesa de la DUI i, d’alguna manera, estarien facilitant que Catalunya també assolis la independència per aquesta via. Però quan la majoria de la població vol una cosa, l’estat difícilment ho pot impedir. Ho pot retardar, però no impedir-ho. Evidentment parlem de països que es proclamen democràtics, ja que les dictadures tenen mètodes més expeditius i sanguinaris per imposar-se a la voluntat popular.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar si Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts. Jo sempre defenso que no ho és, ja que mostra tantes mancances democràtiques que ben fàcilment es pot concloure que Espanya no és una democràcia comme il faut. Amb majúscules o en minúscules, la realitat ens diu que la majoria dels votants catalans han optat a les urnes per partits independentistes, i el nostre parlament està format per una majoria clara de diputats independentistes, amb tota la gamma de matisos ideològics que hi vulguem afegir. Kosovo no és Catalunya, ni Catalunya és Kosovo, però l’única via que té Catalunya per assolir la seva independència és la via kosovar de la DUI.

dijous, 1 d’abril de 2021

Dos partits a la paperera

(Article original publicat el 26/3/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2010, pàg. 2)

Ciudadanos és un partit polític que va néixer a Barcelona amb l’objectiu de deixar Catalunya reduïda a una regió més d’Espanya, com Múrcia o la Rioja, amb tots els respectes per a aquestes dues regions. Els seus promotors pretenen que la llengua pròpia de Catalunya quedi limitada a l’ús familiar i poca cosa més. Amb aquest objectiu hi han abocat molts recursos, amb la voluntat de transformar la Catalunya actual per tornar-la a una situació similar a la que tenia durant el franquisme. Ara la seva bèstia negra és l’independentisme, majoritari a Catalunya, i per tal de lluitar-hi i intentar que desaparegui són capaços del que sigui, amb l’ajut inestimable de tots els poders estatals, clavegueres incloses. Han introduït una gran crispació a la societat catalana, i s’han inventat uns suposats greuges que només existeixen en la seva imaginació. Va arribar un moment que semblava que se’n sortirien; així, l’any 2017 van guanyar les eleccions tot i que, sortosament, sense cap possibilitat de formar govern. Els seus màxims dirigents, primer Albert Rivera i després Inés Arrimadas, van acabar fugint cap a Madrid, i aquell globus s’ha anat desinflant amb molta més rapidesa que s’havia inflat. A les eleccions del 14 de febrer han passat de trenta-sis diputats a només sis, en un Parlament de 135. Ara és un partit en liquidació, a l’espera de l’anunci de la data d’enterrament.

Aquest trist final s’assembla al final de la UCD, reconvertida finalment en el CDS per acabar morint sense honors. Un altre exemple és aquell partit anomenat UPyD, el qual va fer una evolució similar abans de quedar reduït a una entradeta més de la Viquipèdia. I mentre Ciudadanos es va desfent com un terròs de sucre, a Catalunya, però també a Espanya, un partit als antípodes de Ciudadanos, és a dir, a l’esquerra de l’esquerra, està fent un camí semblant. Podemos i les seves confluències van pretendre fer el mateix que Ciudadanos, és a dir, ocupar l’espai que ocupaven partits tradicionals, però també amb poc èxit. A Catalunya els queda el cap visible d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona per una combinació de vots, mentides sobre el seu antecessor i l’ajut inestimable d’un grupet escindit de Ciudadanos liderat per Manuel Valls. Ara tocarà pagar les festes, és a dir, els crèdits que aquests partits van contraure amb la banca. Ciudadanos partint de zero, i Podemos/Comuns amb els deutes de les escorrialles del comunisme que van decidir heretar per no haver de partir de zero. A tots dos els està sortint malament la jugada.

divendres, 19 de març de 2021

Peatges incòmodes

(Article original publicat el 12/3/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2008, pàg. 2)

Tenim clar quin tipus de societat volem, però no tothom té tan clar que per assolir determinades fites cal pagar uns peatges que no sempre són còmodes de pair. Així, molta gent exigeix energies renovables, però no està disposada a acceptar la contrapartida dels parcs eòlics. O volen molts més serveis socials dels que se’ns ofereixen ara, però ja costa més d’acceptar la contrapartida d’haver de pagar més impostos per finançar-los. Tota acció positiva té la seva contrapartida negativa. Ara es reivindiquen carrils bici a dojo, però quan el ciclista té necessitat d’agafar el cotxe o esdevé vianant es molesta quan veu que els ciclistes li prenen l’espai. Alguns barcelonins demanen que els dos tramvies de Barcelona quedin units per la Diagonal, però quan s’assabenten que el pressupost supera els dos-cents milions d’euros, comencen a dubtar si aquesta unió és tan necessària com alguns polítics ens volen fer creure. Fa temps que reivindico que aquests diners es podrien utilitzar per fer habitatge social, que prou falta que ens fa, i no crec que ningú dubti que seria una inversió molt més profitosa que el caprici de la senyora Colau. No es pot tenir tot, i arriba un moment que s’ha de prioritzar, prescindint de l’important per poder tirar endavant l’imprescindible. Aquesta és una de les feines del governant, prioritzar en les despeses i inversions, sabent que prengui la decisió que prengui serà criticat per una part de la societat, i felicitat per l’altra.

Fa una setmana el rei d’Espanya va fer una visita de cortesia a la fàbrica Seat de Martorell. Allà es va trobar amb el president de Volkswagen, el president de Seat i altres alts directius del grup. Però a banda del major Trapero, en aquell acte no hi havia cap representant del govern català. Va ser una gran equivocació, pròpia de governants inexperts, ja que aquesta absència podria comportar conseqüències negatives per a Catalunya. Es pot entendre que a Aragonès i companyia els vingués costa amunt saludar al visitant del país veí, però si més no tenien l’obligació de fer els honors als dirigents de l’empresa alemanya. Era el peatge que havien de pagar, ser presents a l’acte, i després ningú els hagués impedit explicar-ho, és a dir, que no eren allà pel visitant de Madrid sinó pels dirigents de l’empresa automobilística més important de Catalunya. Els governants tenen l’obligació de pagar aquesta mena de peatges, per més incòmodes que siguin. I si no estan disposats a pagar-los, valdria més que es dediquessin a una altra cosa.

dimarts, 9 de març de 2021

Votar amb els peus

Tretze mil ciutadans de Barcelona s’han esborrat del cens municipal, i han marxat a viure a un altre lloc. Les causes d’aquest exili voluntari són diverses, però jo en conec uns quants que han marxat perquè no suporten més els disbarats que dia sí i dia també perpetra l’alcaldessa Colau. Una regidora que governa la ciutat gràcies, també, als vots d’uns regidors unionistes de dretes que la van preferir a ella abans que permetre que qui va guanyar de les eleccions, el senyor Maragall, fos l’alcalde. No estic insinuant que el senyor Valls i companyia haguessin fet res il·legal, però va sorprendre molt que per governar la ciutat preferissin una regidora amb un perfil ideològic als antípodes del seu. Volien evitar, fos com fos, que accedís a l’alcaldia el regidor que va guanyar les eleccions, i només per una raó, i és que el partit que va guanyar les eleccions es declara independentista. És allò tan espanyol del “antes roja que rota”. Barrejar el debat nacional de Catalunya amb la gestió d’un ajuntament porta a aquestes contradiccions i ridiculeses. I qui ho acaba pagant sempre és el ciutadà.

divendres, 5 de març de 2021

Una Igualada més independentista

(Article original publicat el 26/2/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2006, pàg. 2)

Com que a causa de la pandèmia l’abstenció d’aquestes eleccions ha estat molt més elevada que la de fa tres anys, quan es va assolir un rècord absolut de participació, qualsevol comparació mínimament coherent entre aquestes eleccions i les anteriors cal fer-la en percentatges de vots obtinguts i no en nombre de vots. És de destacar que els temors d’una organització caòtica de la jornada electoral catalana sortosament no es van complir, i toca felicitar els organitzadors. Però tot i això, la participació ha estat només del 56 per cent, molt per sota de la de fa tres anys. Així que parlarem de percentatges, no de vots.

Hi havia qui assegurava que la llista del PDeCAT, encapçalada per dos igualadins molt coneguts (Carme Chacón com a número 1, i l’alcalde Marc Castells com a números 3) podia ser la favorita per guanyar les eleccions en clau local. Però no ha estat així, tot i la més que correcta campanya que ha fet aquest partit. A Igualada ha guanyat Junts de manera indiscutible. Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar si la campanya electoral influeix molt o poc en els resultats. Alguns experts diuen que la influència de la campanya és molt baixa, però aquest debat, certament interessant, el deixarem per un altre moment.

Si sumem els percentatges obtinguts per la llista guanyadora de les eleccions (Junts, amb el 27 per cent) i els del PDeCAT que dèiem abans, amb poc més del 9 per cent, arribem al 36 per cent. Fa tres anys la llista guanyadora de Junts va obtenir el 33 per cent. A partir d’aquí, es podria concloure que presentar-se per separat els ha donat un millor resultat, tot i que no necessàriament s’haurien obtingut aquestes xifres si els candidats haguessin format part de la mateixa llista. Fa de mal dir com s’hauria votat en aquestes circumstàncies, i això no ho sabrem mai. Però hi ha una dada que és indiscutible. Si aquí hi sumem el 30 per cent dels vots obtinguts per Esquerra i la CUP, podem dir sense por a equivocar-nos que Igualada és avui una ciutat més independentista que abans.

Què ha passat amb la resta de partits que han obtingut representació al Parlament? Mentre Esquerra ha baixat una mica, el PSC i la CUP gairebé han doblat resultats, i la resta de partits, amb xifres inferiors al cinc per cent, s’han limitat a fer el paper de comparses. Aquí cal fer una menció especial a Ciudadanos, que ha passat del dinou al tres i mig per cent. Una derrota en tota regla que, veient la trajectòria estranya d’aquest partit, podríem concloure que ha sigut ben merescuda.

divendres, 19 de febrer de 2021

La criminalització de l’èxit

(Article original publicat el 12/2/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2004, pàg. 2)

Les campanyes electorals i els mítings polítics no interessen gaire. És molt avorrit haver d’escoltar les mateixes consignes que els partits fan arribar cada dia als candidats que han de prendre la paraula. Es coneix com l’argumentari, que serveix per poder explicar les posicions del partit sense discrepar de la línia oficial, i val també com a guia per poder respondre preguntes incòmodes. Feu la prova, centreu-vos en un partit qualsevol i feu un seguiment dels actes que fa a poblacions diferents. Davant d’un fet polític determinat, els oradors fan servir el mateix argument a tot arreu, sovint utilitzant les mateixes frases. Es veu molt clar que algú ha treballat els temes i ha fet un guió que es reparteix a tots els oradors els quals, d’aquesta manera, no han de rumiar gaire per decidir com s’expressen, i eviten així possibles contradiccions amb el politburó del partit. L’objectiu és que el discurs que es transmet mantingui una certa coherència. Els mítings són actes per a consum de la clientela del partit, i estan adreçats a les persones que ja saben perfectament què votaran. Els meus comentaris ja indiquen que les campanyes electorals me les miro des d’una certa distància, i ho faig amb una mirada crítica. De sorpreses, per tant, poques. Però de vegades hi ha coses que criden l’atenció.
 
Crida l’atenció, per exemple, com els partits d’esquerres (CUP, Comuns i, en menor mesura, Esquerra i PSOE) es dediquen sovint a criminalitzar l’èxit empresarial. A la clientela dels partits d’esquerra no li agrada l’èxit individual, fins al punt d’insinuar que qui ha demostrat la capacitat de guanyar-se bé la vida segurament ha fet trampa. Per a aquest sector de l’electorat guanyar-se bé la vida no està ben vist. De vegades penso que aquest fenomen tan estrany, almenys ho és per mi, pot ser degut a la incapacitat que tenen algunes persones per tirar endavant amb èxit un projecte propi. I no estic insinuant que no s’hagin de fer pagar impostos pels beneficis generats per les empreses privades, però una cosa és gravar els beneficis empresarials i una altra és que, com passa ara, et mirin malament pel sol fet de tenir èxit. La realitat és que l’èxit econòmic individual no agrada a les esquerres. Potser no es plantegen que les persones que es guanyen bé la vida i les empreses que generen molts beneficis, porten aparellada una recaptació d’impostos que són imprescindibles per poder mantenir l’estat del benestar tan reivindicat per la nostra societat i, molt especialment, per les esquerres.

dilluns, 15 de febrer de 2021

Els unionistes, sense argument

Els resultats electorals d’ahir es poden resumir en el fet que, per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya, els vots independentistes han superat el cinquanta per cent dels vots emesos. Des del punt de vista de la democràcia, els unionistes es queden sense argument.

divendres, 5 de febrer de 2021

Un nyap polític

(Article original publicat el 29/1/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2002, pàg. 3)

Tal com va passar el desembre del 2017, la data de les eleccions catalanes es decidirà des de fora de Catalunya. El govern de la Generalitat va decidir anul·lar les eleccions convocades pel 14 de febrer, suggerint, sense garanties, que les tornaria a convocar pel 30 de maig, tres mesos i mig més tard de la data prèviament fixada. Aquest nyap polític va ser recorregut als tribunals, ja que no sembla raonable que el poder executiu pugui anul·lar unes eleccions. A Catalunya ja ens anem acostumant que siguin els jutges els que prenen les grans decisions polítiques, des de la data de les eleccions fins als noms dels candidats. Això és molt greu i, òbviament, la qualitat democràtica del país se’n ressent, fins al punt que tot sovint han de ser els tribunals de més amunt dels Pirineus els que van posant en evidència la justícia espanyola. Mentrestant, però, els que en paguem les conseqüències som els ciutadans, que en els últims anys hem vist com dos presidents de la Generalitat han caigut en desgràcia per la manera poc democràtica d’impartir justícia que té la judicatura espanyola. Un per evitar des de l’exili una sentència injusta, la del procés, i l’altre per no retirar una pancarta penjada al balcó del seu despatx.

En el decret d’anul·lació de les eleccions, els “arguments” són que si es fessin les eleccions el 14 de febrer molta gent no podria votar, o perquè estarà contagiada, a casa o a l’hospital, o simplement per por. A més, els votants haurien de prendre determinades mesures protectores. He escrit arguments entre cometes perquè la mateixa excusa utilitzada per posposar les eleccions valdria per mantenir la data electoral prèviament fixada. Així, el 30 de maig també hi haurà gent infectada que ara està sana, gent en quarantena que ara no ho està, i persones que no sortiran al carrer per por de contagiar-se. Són persones que el 14 de febrer podrien votar, i el 30 de maig no ho podran fer. Ningú està en condicions de garantir que el 30 de maig no tindrem els mateixos problemes que tenim ara. Tindria, per tant, tot el sentit que el 14 de febrer es mantingués com la data de les eleccions. No nego que potser alguns en sortirien beneficiats, i altres perjudicats, de la mateixa manera que el 30 de maig alguns hi sortirien guanyant i altres hi sortirien perdent. Davant d’unes eleccions sempre hi ha gent que no vota, ni tan sols per correu. Però contràriament a les pretensions d’alguns, cap decisió política o judicial pot garantir que el cent per cent del cens anirà a votar.

divendres, 22 de gener de 2021

Passat festes, la vacuna

(Article original publicat el 15/1/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2000, pàg. 2)

Acabat el període festiu de dues setmanes que va començar la nit de Nadal i es va acabar el dia de Reis, podríem fer un primer balanç de com hem passat les festes. Entre dinars i sopars, han estat unes quantes celebracions: la nit de Nadal, el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, la nit de Cap d’Any, el primer dia de l’any, la nit de Reis, el dia de Reis i els caps de setmana que hi ha hagut entremig. A causa de la COVID, aquest any han estat unes celebracions ben peculiars. Per part de l’autoritat competent s’han decretat uns àpats fixant el nombre màxim de bombolles autoritzades, així com el nombre màxim de persones que podien trobar-se en un mateix lloc, i sense oblidar els horaris estranys que se’ns han imposat per poder celebrar aquestes trobades, segons el criteri no sempre coherent dels nostres governants.

Les autoritats ens han acotat aquestes festes de manera bastant estranya, i no cal detallar ara les restriccions d’horaris, persones, bombolles, etc. que són de coneixement general, sovint imposades sense cap mena de lògica, i que ens han afectat a tots. És evident que ministeris, conselleries i altres autoritats s’han trobat amb una situació que fins ara no s’havia produït mai i, per tant, no tenien cap experiència prèvia sobre com gestionar-ho, i ben bé que ens ho han anat demostrant. Els governants han anat improvisant les mesures que anaven prenent, avui blanc i demà negre, i demà passat tornem al blanc. És de suposar que els dirigents polítics ho han fet amb bona voluntat, tot i que no sempre amb la dosi d’intel·ligència i humilitat que la situació requeria. Així, no sempre han fet cas als tècnics experts en la matèria que hi entenen més que els polítics.

Ara ja tenim les vacunes, i toca organitzar la vacunació, una tasca que no deu ser gens fàcil. I pel que s’ha vist fins ara, la gestió de les vacunes també serà molt improvisada. Tots recordem que quan ja s’havien emparaulat les comandes de vacunes es va recordar a les autoritats que no s’oblidessin de les xeringues, i sembla que no se’n van oblidar. Però han fallat altres elements fonamentals, com són les neveres així com el personal d’infermeria que ha de portar a terme aquesta tasca. Feia mesos que se’n parlava i els polítics ens deien que ho tenien tot controlat, i era d’esperar que quan arribés el moment de vacunar estiguessin preparats. Doncs no ha sigut així. Ha faltat personal per vacunar i han faltat neveres, o almenys això ens han dit. I m’estalvio de repetir les excuses ridícules que ens han donat.

divendres, 8 de gener de 2021

Tres brèxits

(Article original publicat el 31/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1998, pàg. 2)

Poso el títol en plural perquè, a Europa, de processos similars al Brexit ara mateix n’hi ha tres. Comencem pel primer, quan els britànics van decidir marxar de la Unió Europea. No hi ha cap obligació de mantenir viva una convivència quan una de les parts ja no vol seguir, encara que des de fora pugui semblar que la part que vol marxar s’equivoca. Però des de conviccions democràtiques ningú ho hauria d’objectar. El fet és que els britànics van votar a favor de deixar de ser membres de la Unió Europea, i aquella decisió s’ha tirat endavant. És des d’un posicionament democràtic que la Unió Europea respecta la voluntat dels britànics. A partir d’aquest respecte, a les parts només els queda negociar com han de ser les seves relacions en el futur, tal com estan fent ara. Així funciona la democràcia. Cap llei pot estar per sobre de la voluntat popular d’un poble.

Segon procés. De la mateixa manera que la Unió Europea respecta la voluntat majoritària dels britànics, aquests hauran de respectar el resultat del referèndum d’independència d’Escòcia, quan els escocesos tornin a votar sobre la seva pertinença a la Gran Bretanya. Cal fer un petit recordatori, i és que quan es va fer el primer referèndum, els dirigents britànics van amenaçar molt seriosament als escocesos que quedarien fora de la Unió Europea si votaven a favor de la independència, i allò va condicionar molt el vot. Però amb el resultat del referèndum del Brexit ha passat exactament el contrari, és a dir, que els escocesos han quedat fora de la Unió Europea quan ells el que volien era romandre-hi.

El cas català seria el tercer, i és semblant al d’Escòcia. Si a Catalunya hi ha una majoria de persones que opta per constituir un país independent d’Espanya, la voluntat d’aquesta majoria s’ha de respectar. No hi ha cap llei que ho pugui impedir, es digui constitució o es digui com es digui. La voluntat popular expressada a les urnes ha d’estar per sobre de qualsevol dubte al respecte. Fa tres anys ja vam fer un referèndum, i el resultat és conegut per tothom. Així, l’any 2017 els catalans van votar majoritàriament a favor de la independència de Catalunya, i Espanya hauria de respectar democràticament aquell resultat. Però, tot i això, si les dues parts en conflicte acorden celebrar un segon referèndum, convocat amb tots els ets i uts, jo no m’hi oposaré. Ho trobaré estrany, això sí, però si tothom queda més convençut amb la convocatòria d’un segon referèndum, cap problema. Però al final caldrà fer allò que el poble decideixi.

dimecres, 23 de desembre de 2020

Militar té un preu

(Article original publicat el 18/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1996, pàg. 2)

No m’agraden les disciplines, i menys les de partit. Mai he militat en un partit polític. Les meves referències són, per tant, indirectes. Són les experiències de persones conegudes que han optat per defensar les seves idees des de dins dels partits. Però sent una opció molt respectable, no ha sigut mai la meva. Considero que puc defensar millor les meves idees mantenint la meva llibertat individual sense la contrapartida dels peatges que comporta qualsevol militància. Això sí, tinc amics i coneguts a gairebé tots els partits polítics, i la meva experiència em diu que, respectant les idees polítiques de cadascú, es pot mantenir una relació cordial amb gairebé tothom, tant si milites com si t’ho mires des de fora.

He tingut algunes enganxades amables amb persones de l’entorn convergent, militants de les diverses formacions que han anat sorgint a partir de la confessió de Jordi Pujol de fa uns anys; allò de la deixa del seu pare. Amb gent de més a la dreta i unionista, populares i ciudadanos, hi ha poc espai per al debat, ja que la distància que ens separa en termes nacionals és sideral. Amb els socialistes em passa el mateix, i més des que, als efectes pràctics, van optar per ser una franquícia més del PSOE. Amb l’entorn d’Esquerra hi tinc un bon tracte, ja que, en general, les persones que m’he trobat saben escoltar a qui no comparteix les seves idees. Amb els comunistes, que inclou tots els grups i grupets d’aquesta ideologia, sempre hi he discrepat, i acostumen a callar quan els pregunto què han fet de bo en els països on han governat (URSS i l’Europa de l’Est, Corea del Nord, Cuba, etc.).

Tenim també les plataformes ciutadanes reivindicatives que reben suport dels partits. El lobby ciclista, per exemple. Aquesta eina de pressió ha anat deixant d’interessar-me a mesura que s’ha anat convertint en una mena de religió laica d’obligat compliment. Així, davant les crítiques a determinades mesures de l’urbanisme tàctic barceloní que els ciclistes defensen a capa i espasa, la seva reacció sempre ha estat més ideològica (cotxes = caca) que argumentada amb dades; en altres paraules, no accepten la discrepància. Un cas similar és el lobby okupa, que no pot beneir ningú que, com jo, defensi el dret a la propietat privada, una de les bases de la convivència ciutadana. En definitiva, no m’interessen les organitzacions que no accepten la llibertat de criticar determinades decisions de les seves cúpules dirigents, i per això no milito. Militar té un preu que no estic disposat a pagar.

divendres, 11 de desembre de 2020

El mal periodisme

(Article original publicat el 4/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1994, pàg. 2)

Hi ha qui es dedica a espiar, i no fa falta que l’espia pertany al món policial tot i que, de manera directa o indirecta, la majoria dels espies en formen part. Ens trobem també amb espies que es dediquen a vendre informació obtinguda de manera il·legal a periodistes sense escrúpols. I a partir d’aquí podem deduir que, en aquest mercat, hi ha mals periodistes que en la seva tasca professional estan disposats a utilitzar aquesta informació i, també, a fer xantatges particulars a canvi d’alguna contrapartida. I tot i que aquesta mala praxi ha existit sempre, sembla que ara és més habitual que abans. Segur que tots tenim al cap personatges coneguts i mitjans de comunicació que sovintegen aquestes clavegueres.

A partir d’aquesta realitat sorgeix el debat ètic. Per una banda, ens trobem que l’obligació d’un periodista és publicar tot allò que passa i, especialment, tot allò que alguns no volen que es faci públic. Però les fronteres ètiques del món policial i de determinats perfils de periodista tot sovint no estan ben delimitades. Deixarem, però, de banda la primera baula de la cadena, per òbvia, és a dir, els personatges que ens espien il·legalment i després treuen al mercat els fruits de les seves malifetes. La seva actuació és mereixedora de tots els retrets socials, i seria molt d’agrair que en casos evidents de males pràctiques delictives la judicatura també hi digués la seva.

Centrem-nos, doncs, en els compradors del material informatiu obtingut de manera il·legal. Estic pensant en els individus que, amb carnet de periodista o sense, estan disposats a prescindir de qualsevol norma ètica en el desenvolupament de la seva tasca professional. Són persones socialment menyspreables, i seria desitjable que ningú consumís el seu producte. Si tothom fos conscient que també forma part del delicte consumir productes obtinguts mitjançant la via de la delinqüència, el problema potser deixaria d’existir.

Però tal com estan les coses tot indica que això no passarà. Així, alguns periodistes seguiran comprant informació obtinguda de manera delictiva, i alguns ciutadans seguiran consumint el producte final, segurament sense ni tan sols fer-se el plantejament ètic d’estar col·laborant en un delicte. Alguns policies corruptes seguiran actuant com fins ara, i alguns jutges i fiscals, coneixedors d’aquestes males pràctiques, faran com si sentissin ploure. La combinació de tots aquests factors és força decebedora, però cal ser-ne conscients i no subestimar un problema que ens afecta a tots.

divendres, 27 de novembre de 2020

Operació Volkhov

(Article original publicat el 20/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1992, pàg. 2)

La Guardia Civil espanyola i els diferents serveis secrets estatals han espiat i punxat telèfons, webs, cases particulars, vehicles, etc., a la recerca d’algun fet delictiu que ni ells mateixos saben en què consisteix. D’aquesta perversa actuació policial se’n diu fer investigació prospectiva, una pràctica que en democràcia està, naturalment, prohibida. Busquen aquí i allà no un fet concret sinó a veure què hi troben que pugui perjudicar a les persones espiades. Quan no hi troben res, s’inventen un relat copiant i enganxant una mica d’aquí i una mica d’allà, i si convé hi afegeixen algun extra de collita pròpia. Després fan un informe que a primera vista pugui semblar seriós i busquen la complicitat d’un jutge que els hi compri el producte. Quan el troben, cosa que a Espanya passa molt sovint, avisen als mitjans de comunicació amics que tal dia a tal hora es faran detencions aquí i allà, de manera que tenen les portades dels mitjans reservades per donar la màxima cobertura periodística a aquests excessos policials.

A l’antiga Alemanya de l’Est —cínicament batejada com a “república democràtica”— coses d’aquestes passaven tot sovint; una gran pel·lícula anomenada “La vida dels altres” ho explica molt bé. Però que aquesta manera de fer passi en un règim comunista tampoc ha de sorprendre, els comunistes ho porten en el seu ADN. Ara bé, que passi a Espanya? No ens diuen que és una gran democràcia? Doncs bé, això va passar fa tres setmanes a diverses localitats catalanes, Igualada inclosa. Quan el dia D a l’hora H la Guardia Civil es va presentar per efectuar detencions i escorcollar domicilis, tota la premsa amiga ja hi era per donar la cobertura mediàtica que buscaven les autoritats. Els detinguts van pagar, doncs, la pena de telenotícies, van sortir a tots els mitjans de comunicació, els van tenir engarjolats al calabós un parell de dies, i finalment els van portar a declarar davant del jutge. Exercint el seu dret, la majoria dels detinguts es van negar a declarar i poca estona després van ser posats en llibertat sense que ni tan sols se’ls retirés el passaport.

Però la pena de telenotícies i de telediari ja l’han pagat, i sempre hi haurà aquella genteta que pensarà que si els han detingut “alguna cosa hauran fet”. No sabem com acabarà aquesta història, batejada, per cert, com a Operació Volkhov per afegir escarni als fets, amb les connotacions feixistes que té aquest nom. Però, de moment, les vint-i-una persones perjudicades ja han pagat un peatge mediàtic totalment injust.

divendres, 13 de novembre de 2020

Totalitarismes

(Article original publicat el 6/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1990, pàg. 2)

Es defineix el totalitarisme com el “règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant els drets cívics i polítics i les llibertats públiques, o reduint-los”. Els totalitarismes poden ser de dretes o d’esquerres, però tots són igualment rebutjables. Uns i altres comparteixen un aparell repressiu molt eficient, el control total dels mitjans de comunicació i un rebuig absolut cap a les nacions existents dins l’estat.
 
En ple segle XXI sorgeixen polítics amb altaveu públic o amb signatura als butlletins oficials que es mostren partidaris d’imposar el pensament únic a la nostra societat, base dels règims totalitaris. El pensament únic sense la més mínima objecció pública del poble és el somni de qualsevol dictador. Són persones que pretenen tenir la raó absoluta i, per tant, neguen qualsevol dret a la discrepància; no admeten que altres puguin pensar diferent. A partir d’aquestes premisses, no hi hauria cap necessitat que existissin els partits polítics ni les eleccions. Corea del Nord i Cuba en serien bons exemples.

No cal dir que aquesta obsessió malaltissa per part de determinats líders polítics és molt perillosa. Hi ha gent, normalment poc llegida i poc viatjada, però no només d’aquest perfil, que acaba comprant el producte. Els totalitaris saben que hi ha votants que no objecten mai res, votants als quals no se’ls acut discrepar dels dirigents dels partits que voten, i aquests personatges se n’aprofiten. Ara bé, tractar d’imposar el pensament únic totalitari en una democràcia resultaria ridícul, tot i que alguns ho intenten. Sortosament, ni que només sigui sobre el paper, vivim en democràcia, i determinats desitjos políticament criminals de dirigents malalts no hi tenen cabuda.

En ple segle XXI alguns discursos i propostes de tarannà totalitari fan rumiar. Si aquests personatges arribessin al poder sense cap control parlamentari o ciutadà aviat es convertirien en deixebles avantatjats de Pol Pot, i poso l’exemple extrem de la Cambodja dels anys setanta del segle passat per posar en evidència la gravetat de l’amenaça totalitària. Però si excloem la brutalitat esgarrifosa d’aquell règim criminal i els milers de morts que va causar, trobarem altres exemples més propers, potser més suaus en les formes però igualment de tarannà totalitari en el fons. Estiguem alerta, ens hi juguem molt.