Què se suposa que hauria de fer Israel?

Israel està envoltat d’estats àrabs alguns dels quals tenen establert com a objectiu prioritari la destrucció d’Israel. L'Iran no és un país àrab, però també busca la destrucció d’Israel; els seus dirigents mai ho han dissimulat. Aquesta hostilitat antijueva no és pas d’ara, ja que els jueus sempre han estat perseguits arreu. Sense anar més lluny, recordem que ja al segle XV els jueus van ser expulsats de la península Ibèrica pels anomenats Reis Catòlics, que de catòlics en tenien més aviat poc.

Des de la fundació de l’estat d’Israel, l’any 1948, aquella regió del Mediterrani oriental sempre ha sigut una font de conflictes. Hem vist unes quantes guerres (1948, 1967 i 1973), sempre amb Israel com l’objectiu a batre. Però Israel també ha tingut l’habilitat de signar tractats de pau amb països com Egipte, Jordània, Emirats Àrabs, Bahrain, Sudan i Marroc.

Per altra banda, grups àrabs de caire terrorista i d’àmbit no estatal, però amb molta influència a la zona —Hamàs i Hezbollah, entre d’altres—, es manifesten clarament contra de l’existència d’Israel. No es manifesten, com alguns ens volen fer creure, a favor de Palestina —cal recordar que l’enemic principal de Palestina és Hamàs— sinó en contra de l’estat d’Israel.

I amb aquest panorama tan poc engrescador, es van produir els fets del 7 d’octubre del 2023, amb els assassinats, segrestos, violacions i maltractaments de tota mena que van patir persones jueves innocents en ser atacades per terroristes àrabs que van envair el territori d’Israel. D’això aviat en farà vint mesos, i alguns segrestats encara segueixen en mans dels seus segrestadors.

Israel s’ha de defensar, ja que, si no es defensa, desapareixerà. Podem criticar Benjamin Netanyahu per la duresa de la seva reacció, i sóc un més a fer-ho. Però també tinc molt clar que en una situació com aquesta si no es reacciona, es perd, i perdre voldria dir que l’estat d’Israel desapareixeria. Això els jueus no s’ho poden permetre, i el món endreçat, tampoc. Convé recordar que Israel és l'única democràcia d’aquella zona.

No tinc ni idea de quina podria ser la solució d’aquest conflicte, i tant de bo sortís algú capaç de proposar una sortida mínimament raonable que fos acceptable per totes les parts en conflicte. Tant els àrabs com els jueus en serien els principals beneficiaris. Però tampoc s’ha d’amagar que amb els governants actuals això sembla una missió gairebé impossible. Tot plegat és molt trist i decebedor.

Canvis climàtics

(Article original publicat el XX/5/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 117/05-2025, pàg.18)
 
Si escric “Canvi climàtic” al buscador del blog que vaig obrir fa divuit anys, em surten més de deu articles publicats sobre aquest tema. Em centro en un de fa dos anys que continua tenint plena vigència. En aquell article parlava del gran referent mundial dels que fan apocalipsi del canvi climàtic, l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme de l'ONU que amb els anys ha anat matisant i suavitzant les seves posicions. Molt resumit, la conclusió és que la suposada catàstrofe climàtica no és tan greu com ens l’expliquen alguns experts. No tots, aquí, sortosament, el discurs únic no s’ha imposat.

D’uns anys ençà el canvi climàtic és un dels temes estrella de totes les converses. Però avui he optat per titular-ho en plural, canvis climàtics, perquè no sembli que de canvi climàtic només hi ha l’actual, com si en el passat no n’hi hagués hagut altres de similars. Un fet evident és que, en els últims anys, a causa de l’augment de la temperatura de la terra han desaparegut algunes glaceres. Així, el gel del qual estaven formades s’ha anat fonent fins a desaparèixer, quedant al descobert el terreny que abans cobria la glacera. La gran sorpresa, i així ho destaquen els mitjans, és que apareixen grans animals congelats al fons de les valls que abans estaven cobertes pel gel.

La primera conclusió d’un profà és que fa molt temps allà no hi havia gel i, que per aquells terrenys hi passaven grans animals. La segona conclusió és que no pot ser cert que l'única causa del canvi climàtic sigui la industrialització de la nostra societat considerada en sentit ampli —i també els pets de les vaques—, ja que abans d’haver-hi fàbriques contaminants la terra ja experimentava canvis climàtics. La tercera conclusió és una conseqüència de les anteriors: que la recepta per intentar apaivagar les conseqüències dels canvis climàtics no necessàriament ha de passar pel decreixement de la nostra societat ni per la desindustrialització.

Amb aquest llarg preàmbul algú potser pot concloure que l’autor és un negacionista dels canvis climàtics. No és el cas, res més lluny de la realitat. No estic negant la realitat dels canvis climàtics, però sí que dic que els motius que els originen no són únics com alguns ens volen fer creure. A partir d’aquí, el sentit comú ens diu que s’han de qüestionar les receptes ideològiques miraculoses, darrerament força esteses, que alguns asseguren que podrien resoldre el problema.

Si em mullo una mica més, afegiré que el decreixement industrial que prediquen persones benintencionades no només no seria la solució del problema sinó que portaria més pobresa a la societat. Les persones necessiten llocs de treball, és a dir, necessiten que es creïn empreses que els puguin oferir. I no cal dir que això comporta, necessàriament, una millora de les comunicacions terrestres, marítimes i aèries per atraure viatgers estrangers. Penso especialment en els viatgers de negocis provinents de tot el món que en una societat global com la nostra resulten imprescindibles per a la creació de noves empreses i llocs de treball.

Tres fiascos d’Esquerra

Sóc sarrianenc i, per tant, barceloní, i plantejo aquest episodi des d’un punt de vista estrictament local, i també des de la distància d’una persona que ni milita ni ha militat mai enlloc. Però si jo fos militant d’Esquerra Republicana (ER) ara tindria un motiu més per estar molt molest amb la direcció del partit. (Un apunt: els manaires d’ER van eliminar l’afegitó “de Catalunya”, i ells sabran per què; però com que no vull ser més papista que el Papa, tampoc el poso.)

En els últims anys a ER han passat coses, i ben poques han sigut positives. Uns resultats electorals sempre a la baixa en són la prova, mentre la seva soferta militància demostra tenir molta paciència amb els seus dirigents. Un dels assumptes que ER té pendents implica sotmetre a la votació dels militants barcelonins l’entrada del partit a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, que ara mateix està liderat pel perdedor de les últimes eleccions municipals, Jaume Collboni, l’actual alcalde, de la franquícia catalana del PSOE.

Després de les eleccions ER va convocar la seva militància de Barcelona per decidir si entraven al govern municipal o es quedaven a l’oposició, però es veu que el local era massa petit per encabir tots els votants, i l’acte es va haver d’ajornar quan la gent ja estava a punt d’entrar a la sala. Va ser el primer fiasco d’aquest episodi. Recentment, hi va haver eleccions a la federació de Barcelona, i no les van guanyar els de Junqueres com esperaven; va guanyar l’oposició. Segon fiasco de la direcció. Ara llegeixo que divendres passat una representant del senyor Junqueras, la senyora Alamany, va comunicar al senyor Collboni que finalment ER no entrarà al govern municipal. És el tercer fiasco, tal com explico a continuació.

La direcció d’ER té tot el dret a prendre les seves decisions, només faltaria que no fos així, però contràriament al que havien dit fins ara, sorprèn que actuïn desconeixent la voluntat de la militància. Si la direcció es va comprometre a sotmetre l’entrada al govern barceloní a la decisió dels seus militants, és molt lleig que abans de demanar aquesta opinió ja hagin dit què faran, és a dir, que no entraran al govern. Si jo fos militant d’ER em sentiria menystingut. Però ja diuen que quan s’opta per entrar a formar part d’un partit polític, l’obediència deguda als seus dirigents forma part de les obligacions del militant. Potser és per això que sempre he preferit mirar-me la política des de fora.

Què es pot dir i què no es pot dir

(Article original publicat el 2/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2224, pàg. 2)

L’escriptor basc Juan Manuel de Prada va dir que —no ho poso entre cometes perquè la cita no és textual— hi ha uns comissaris polítics que dictaminen què es pot escriure i què no, i que entre els hipotètics lectors i els hipotètics escriptors hi ha uns cretins que accepten aquestes regles. Com a defensor del pensament crític, no m’identifico ni amb els comissaris polítics ni amb els cretins que fan mèrits per ser comissaris polítics algun dia.

En canvi, em sento molt identificat amb el periodista Josep Maria Planes, assassinat per la FAI el 1936, el qual va manifestar que “potser cometo la imprudència de dir en veu alta el què el 90 % dels catalans diuen en veu baixa”. Alguns, pocs, tot s’ha de dir, intentem parlar sempre en veu alta, tot i ser perfectament conscients que, dissortadament, el fet de discrepar del discurs oficial pot tenir conseqüències poc agradables.

Hi ha qui no només es creu amb el dret a pontificar sobre què és políticament correcte, sinó que també pretén imposar-ho a la seva parròquia i més enllà. També hi ha qui per por, per discreció o per evitar-se problemes s’absté de dir en veu alta allò que des de l’anomenat pensament oficial es consideraria políticament incorrecte. Hi ha qui pensa que si no vols veure en perill una subvenció pública que creus merèixer, és millor callar. Alguns, però, diem les coses que ens semblen òbvies sense dissimular. Com diu la dita, per tot hi ha de tot.

Vaig dedicar la tarda de Sant Jordi a passejar per Barcelona, primer per l’Eixample i després pel meu barri de Sarrià. Cada pocs metres hi havia una paradeta de roses, i la majoria m’oferia la rosa en castellà (¿caballero, una rosa?, i per l’estil). Quan ja n’estava tip de tant castellà i tants caballeros, vaig gosar dir a uns nois joves de Sarrià que poques roses vendrien si no empraven el català. Se’m van quedar mirant amb cara de no entendre res, però, corrent el risc de rebre un moc, els vaig dir el què em va sortir de dins. Quan creus que una cosa s’ha de dir, la dius encara que et facis antipàtic.

Ens hauríem d’acostumar a la sana discrepància, una opció que intel·lectualment resulta enriquidora. Ja des de l’escola s’hauria de promoure el pensament crític i rebutjar els dogmes ideològics que alguns ens volen imposar. I, sobretot, s’hauria d’educar el ciutadà a saber escoltar també a qui no diu allò que ens agradaria escoltar. De vegades, més de les que ens pensem, també poden tenir raó els que s’allunyen del discurs oficial que alguns ens intenten vendre.

L’esquerra extrema

Hi ha persones desinformades que no saben que ho són. Potser no han viatjat gaire i han vist poc món. Algunes, per tant, parlen d’oïdes. Es defineixen amb orgull com a persones de l’esquerra extrema. De vegades donen a entendre que aquells que no s’identifiquen amb els seus postulats no haurien de tenir dret a defensar un projecte social diferent del seu. Són persones que sense rumiar gaire donen la benvinguda a determinats costums socials poc recomanables que ens arriben de fora, i que són del tot incompatibles amb les nostres llibertats individuals i col·lectives que tant ens ha costat aconseguir. No són gaire respectuoses amb el dret a la propietat privada, fins al punt que tot sovint pretenen traslladar als propietaris privats la solució del greu problema de l'habitatge. No ens equivocarem si diem que el seu discurs polític és, en bona part, antidemocràtic. Són persones contràries a moltes maneres de fer del món occidental, el nostre, entenent com a tal la societat lliure, endreçada i respectuosa amb tothom que compleixi la llei. I tot plegat de vegades els porta a defensar veritables disbarats polítics i socials els quals, si alguna vegada s’arriben a implementar, després calen anys per revertir la situació. Però, sortosament per a tothom, es constata que elecció rere elecció ells sempre són poquets. Això sí, fan molt soroll.

Clausura

He estat al Monestir de Santa Teresa de Vic, que és el convent de les carmelites descalces. Allà hi viuen una vintena de monges en règim de clausura estricta. Només les pots veure i parlar una estona amb elles de tant en tant, quan toca. Entre la zona de visitants i la zona de clausura hi ha una doble reixa que separa dos mons al meu entendre oposats, antagònics. Pots parlar amb elles, però no hi ha possibilitat de cap contacte físic, ni tan sols amb els seus familiars més directes. Des que entren al convent ja no surten mai més, excepte per motius molt justificats. Quan es moren les enterren al mateix convent.

La situació de clausura estricta és una realitat que per més que m'hi esforço no he entès mai. Les monges de Vic —ignoro si això passa a tots els convents de clausura— disposen d’una bona formació, i moltes tenen carrera universitària. Aquesta circumstància encara em fa més difícil entendre la decisió de tancar-se de per vida i desvincular-se del món exterior. Ara bé, ningú les obliga a fer-se monges de clausura, és una decisió que prenen lliurement després de fer un procés llarg de reflexió. Dit tot això, tinc per costum respectar les decisions individuals que prenen les persones lliures, encara que, com en aquest cas, no sempre sigui capaç d'entendre-les.

Primer de maig, el peix que es mossega la cua

Avui és primer de maig, i pels sindicalistes —entenent com a tals les persones que viuen dels sindicats, és a dir, dels impostos dels ciutadans— és el dia més important de l’any. El primer de maig surten tots al carrer, amb les seves banderes i les seves consignes. Seguint les directrius de la ministra comunista Yolanda Díaz, la reivindicació d’aquest any és la reducció de la jornada laboral. En aquest tema tothom intenta marcar paquet, tothom es vol atribuir els mèrits de treballar menys cobrant el mateix, o cobrant una mica més. A veure, jo estic d’acord que el salari mínim d’aquest país que cobren alguns treballadors, no tots ni molt menys, és de misèria, encara que últimament s’hagi augmentat considerablement. Però els salaris són alts o baixos no en funció del seu import sinó de la capacitat de despesa que et donen. I tenint en compte el preu molt alt dels habitatges, que és la despesa més important de la majoria de les famílies, no és exagerat considerar el salari mínim d’aquest país com un salari de misèria. Una de dues, o s’abaixen els pisos o s’apuja el salari. I per abaixar el preu dels pisos, de compra o de lloguer, s’ha d’augmentar l’oferta d’habitatge públic. Ara bé, els nostres polítics pontifiquen molt, però des de la mort del dictador Franco, ara fa mig segle, han fet ben poca cosa que sigui útil. Però, com dèiem, avui el protagonisme no el tenen els polítics sinó els sindicalistes. La majoria dels dirigents sindicals i d’aquestes organitzacions estan literalment comprades pel govern. És a dir, no viuen de les minses quotes sindicals dels seus afiliats sinó de les generoses subvencions públiques. Algú ha dit que molts dirigents sindicals formen part del càncer social que afecta la nostra societat, i no seré jo qui ho desmenteixi. El fet és que la conclusió de tot plegat és molt decebedora: polítics i sindicalistes viuen de la cosa pública, i en l'àmbit personal tenen la vida resolta. Per tant, difícilment es pot comptar amb ells per resoldre el problema. És el peix que es mossega la cua.

Curiositats i casualitats lleidatanes

Diumenge va ser la Festa de la Mare de Déu de Montserrat, i vam anar a un bateig familiar a Lleida. L’acte va tenir lloc a l’església parroquial de Montserrat i, per acabar-ho d’arrodonir, a la nena batejada li van posar el nom de Montse. Així que Montserrat per partida triple.

Abans vam anar a dinar al poblet de Raimat, al Pau Restaurant, molt recomanable en tots sentits; no cal dir que el vi era un Raimat. Ens van recomanar aquest establiment els amos d’un altre restaurant proper on volíem anar inicialment, però que els diumenges no obra. Un bon exemple de bon veïnatge comercial.

Salvador Giménez Valls és l’actual bisbe de Lleida, i abans ho havia sigut de Menorca. Diumenge vam tenir l’ocasió de saludar-lo personalment quan vam coincidir amb ell per casualitat, i un conegut comú ens va presentar. Ens va sorprendre agradablement la seva senzillesa; més que un bisbe semblava un rector rural.

Els partits de dretes

El Parlament de Catalunya té actualment vuit partits polítics amb representació parlamentària, quatre d’esquerres i quatre de dretes. Com que dels partits d’esquerres ja en parlem sovint, avui centrarem aquestes notes en els quatre partits de dretes. Per ordre alfabètic són els següents: AC, Bocs (ells ho escriuen diferent), JxC i el PP.

Alguns asseguren que la societat catalana és políticament d’esquerres, però si ens fixem en els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la mort del dictador Franco, qui més temps ha governat Catalunya ha estat la dreta, la dreta endreçada, amb els diferents noms que han utilitzat els convergents. El fet és que, dels quatre partits de dretes, a Catalunya només n’ha governat un: JxC.

De les quatre formacions polítiques de dretes, dues són sucursals franquiciades de partits espanyols (Bocs i PP), partits que prenen les seves decisions a la capital del país veí, incloent les que només afecten als catalans. Els altres dos partits (AC i JxC) prenen les seves decisions a Catalunya. Convé fer aquests aclariments per no perdre’ns i saber on som i de què parlem.

Com dèiem abans, exceptuant JxC els altres tres partits de dretes no han governat mai a Catalunya. En general, en els seus plantejaments teòrics els partits de dretes acostumen a ser més realistes que els partits d’esquerres. Sigui com sigui, discursos molt abrandats, tant els de dretes com els d’esquerres, no necessàriament es tradueixen en continguts positius pels ciutadans al diari oficial. En un pròxim article entrarem en més detalls.

Còrdova i Sevilla

(Article original publicat el 17/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2222, pàg. 2)
 
Això és una crònica personal desordenada i potser poc rigorosa, feta de pressa i corrents en tornar d’un viatge d’onze dies a Còrdova i Sevilla (Espanya). Però avui no parlaré de les processons de la Setmana Santa d’Andalusia, ja que tot i ser un dels esdeveniments més importants de l’any, nosaltres vam marxar d’Andalusia just el dia que tot allò començava.

Turisme. Sovint ens queixem del turisme que ve a Catalunya, però en aquelles ciutats el turisme és encara més visible. Turistes de tot arreu i de totes les edats, amb una particularitat curiosa que no es veu a Catalunya, i és la quantitat de dones provinents de països islàmics, totes amb el cap tapat i escoltant amb molta atenció les explicacions en àrab dels guies.

Gastronomia i vi. Menjar excel·lent en tots sentits, carn i peix, i amb uns preus generalment molt correctes. No cal anar a llocs luxosos, vam sortir satisfets de tot arreu. Tenim per costum demanar sempre vins del lloc on som. Així, ni a Catalunya ni a Andalusia ens passa pel cap demanar riojas, riberas o albarinyos. Només vam consumir vins andalusos, blancs i negres, i els vam trobar molt bons.

Amabilitat. Hem trobat gent molt amable, de les que no arrufen el nas si senten parlar en català, just al contrari del que passa en altres indrets peninsulars. Recordo que una vegada, en un restaurant de Burgos, els de la taula del costat ens van esbroncar de mala manera perquè no els agradava que a la nostra taula, de deu persones catalanes, parléssim en català. No cal dir que els vam agrair el consell, i vam continuar parlant en català. A Andalusia això no ens ha passat, potser perquè molts andalusos no ignoren que el seu president, Juanma Moreno, va néixer a Barcelona. Els andalusos, com els catalans, neixen on volen, i tots ens mereixem un respecte.

Trens. L’autor no és expert en trens espanyols d’alta velocitat, però en aquest viatge ha descobert que l’AVE es belluga molt menys que la seva segona marca Avlo. A banda d’això, puntualitat alemanya, res a veure amb les dissortades Rodalies catalanes.

Olor. Sorprèn que la fragància agradable de la tarongina (azahar) perfumi tant carrers i patis d’aquestes ciutats.

Uns consells finals. Si voleu visitar Còrdova i Sevilla, aconsello anar primer a Sevilla, i deixar Còrdova com la cirereta del pastís. I si penseu anar-hi durant els mesos d’estiu, recomano buscar una altra destinació per tal d’evitar temperatures de 40/45° i més, i deixar el viatge a Andalusia per a una altre època meteorològicament més amable.

A Sarrià el temps també és or

(Article original publicat el XX/4/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 116/04-2025, pàg.18)

Truco al CAP Sarrià per fer-me una analítica que el metge m’ha demanat. Des de fa cinc anys (pandèmia COVID-19) cal demanar hora per a qualsevol gestió, és un sistema establert per l’Administració per atendre el ciutadà. Alguns organismes ja estan eliminant aquesta mena de maltractament, però els CAP encara no.

Fins que no t’agafen el telèfon passen 8’40”. Mentrestant, et tenen entretingut amb una musiqueta pesada, mentre et van recordant la possibilitat de contacte via web. La web LaMevaSalut és un bon exemple de com no hauria de ser una web pública pensant en el públic que l’ha d’utilitzar; tots coneixem persones grans i no tan grans incapaces de fer-la servir sense ajut extern. Es podrien dir moltes coses sobre el seu disseny i funcionament, però com que els seus responsables són ben conscients de la baixa qualitat de l’eina, ho deixo aquí.

La persona que finalment m’agafa la trucada em dóna hora per quinze dies més tard, afegint que no té una alternativa més ràpida. És una espera que en el meu cas no té importància perquè no és urgent, però en altres casos no cal ser un expert per titllar d’excessiva una espera de dues setmanes per fer una extracció.

No em queixo pels quinze dies d’espera, però sí per un sistema telefònic pervers que permet tenir el client esperant ser atès molt més temps del que seria raonable. Si al CAP fan una trentena d’extraccions al dia, això vol dir que la suma de les esperes perquè t’agafin el telèfon equival a la pèrdua de mitja jornada laboral cada dia. Quan demano a la persona que m’atén que transmeti la meva queixa als responsables del servei, em contesta que no ho pot fer. Afegeix que quan és ella la que ha de contactar amb el seu CAP també la fan esperar molt, com volent donar a entendre que aquestes esperes són normals. És evident que confon que sigui habitual amb què sigui normal, ja que de normal no en té res.

Com a justificació per negar-se a transmetre la meva observació a qui correspongui em diu que, si ho hagués de fer, amb totes les queixes que rep cada dia, que són moltes, “es tornaria boja” (textual). I deixant molt clar que ella no ho farà, em suggereix que tramiti la queixa jo mateix via web. Li dic que no tinc gens d'interès a què es torni boja, i que així ho faré —això estic fent amb aquest escrit—, però també hi afegiré que la persona que m’ha atès no m’ha volgut acceptar una queixa més que raonable.

Sóc un ferm defensor de la medicina pública, però no m’agrada que alguns aspectes del tracte amb el ciutadà no funcionin bé. Perdre mitja jornada laboral al dia perquè agafin el telèfon a trenta persones equival a la pèrdua de tres jornades senceres en una setmana, o tretze dies al mes perduts només per fer el primer pas, és a dir, perquè t’agafin el telèfon. Si el responsable d’aquest desgavell llegeix el meu comentari, no dubto que complirà amb la seva obligació i intentarà resoldre-ho. I si no es veu capaç de fer-ho, potser demanarà que una altra persona més capaç ocupi el seu lloc.

Parenostre

No he vist la pel·lícula Parenostre, del director Manuel Huerga, amb guió de Toni Soler. No tinc cap intenció de veure-la, n’he tingut prou llegint les coses que s’han publicat. No vull que ni un euro meu de la taquilla del cinema vagi a la butxaca de determinats personatges. Tothom coneix la trajectòria mediàtica d’una de les dues persones mencionades, un gran especialista a fer un humor xavacà i de mal gust que només entén ell i quatre de la seva corda. Això sí, sempre amb l’ajut dels diners públics.

A Espanya, i a Catalunya també, quan s’ha de parlar malament de Catalunya, o de persones que tenen i hagin tingut un protagonisme especial en la història de la nostra nació, sempre hi ha voluntaris disposats a col·laborar-hi. Més encara si hi ha subvencions públiques pel mig. A veure, a mi també m’agrada la festa, però no se m’acudirà mai demanar una subvenció pública per finançar-la. Les meves festes sempre me les pago jo, no com en Soler.

Jordi Pujol ha comès molts errors, com en cometem tots. Això forma part de la condició humana. Les úniques persones que no s’equivoquen són les que no fan res, i Pujol ha fet moltes coses en la seva llarguíssima trajectòria pública, a la política, però també fora de la política. La realitat és que d'en Soler i de tota aquesta gent que sempre l’ha criticat, d’aquí a quatre dies ni se’n parlarà. Tot i els seus errors, Pujol serà l’únic protagonista de la política catalana de l’últim mig segle que passarà a la història. La resta són trons.

Opinions que no agradaran a tothom

Un dels objectius d'El radar de Sarrià és posar tota la distància possible amb les consignes ideològiques i polítiques d’uns i altres i, molt especialment, d’aquelles persones i institucions que es creuen propietàries del monopoli d’una veritat única que al meu entendre no existeix. Com a persona contrària al pensament únic no em sap greu dissentir de les opinions majoritàries.

Amb uns escrits que no agradaran a tothom, l’autor busca promoure l’esperit crític del lector. Això implica rebutjar determinats dogmes ideològics que se’ns intenten imposar per part d’uns individus que en el fons només pretenen exercir el control de la societat amb arguments sovint poc creïbles.

Tot plegat es concreta en la publicació d’informacions i opinions, lliures i sense peatges de cap mena, amb l’objectiu d’intentar conscienciar persones que fins ara no s’han plantejat mai la dissidència sobre el discurs únic que tot sovint se’ns intenta imposar. Potser sóc massa pretensiós amb aquests plantejaments, però cada dia m’ho passo més bé fent aquesta tasca. I d’això es tracta, de passar-ho bé, que la vida és curta.

Ser d'esquerres no comporta automàticament ser progressista

Certa esquerra pretén erròniament monopolitzar l’ús del terme progressista per definir-se ideològicament. Aquesta falsa pretensió seria aplicable a molts àmbits, també en entorns geogràfics i lingüístics més enllà del català.

Però associar l’esquerra amb el progressisme i, per eliminació, la dreta amb el conservadorisme, és un error de plantejament. Conec persones molt progressistes en la seva vida diària que voten partits de dretes, i persones d’esquerres d’allò més conservadores.

En el món de la política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista. Això és una realitat que persones intel·ligents admeten de bon grat, mentre que altres que ho són menys es resisteixen a acceptar.

La meva conclusió és que les definicions progressista i conservador, o progressisme i conservadorisme, no tenen necessàriament una adscripció o traducció automàtica en els termes clàssics de la dreta i l’esquerra polítiques. Com diuen a les illes, per tot hi ha de tot.

La banca basca i la banca catalana

(Article original publicat el 4/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2220, pàg. 2)
 
Salvant les distàncies, que són moltes, l’OPA hostil del banc basc BBVA contra el Banc Sabadell (BS) m’ha fet recordar la compra de Banca Catalana (BC) per part del banc basc Banco de Vizcaya (BV). La lletra V del BBVA correspon, precisament, a aquell BV que fa tres dècades va comprar BC, i la va tancar. Com a accionista de BC vaig seguir de prop la formalització d’aquella operació.

Vaig ser a la junta de BC celebrada a la Diagonal de Barcelona on es va aprovar que els accionistes es fessin l’harakiri reduint el valor de les accions de la sèrie A, de 5.000 a cinc pessetes, i les de la sèrie B, de mil a una pesseta. Així, en aquella junta de trista memòria, els accionistes de BC presents a la sala —la majoria eren treballadors de l’entitat— van acceptar dividir per mil el seu capital, passant a ser irrellevants.

He començat dient “salvant les distàncies, que són moltes”. Des que es va anunciar l’OPA hostil, el preu de l’acció del BS ha pujat molt més que el preu de l’acció del BBVA, fins al punt que, en termes de rendibilitat, el dia de la junta del BS la proposta de l’OPA per l’accionista del BS era negativa. Cal destacar també la manca d’empatia i sensibilitat per part del BBVA, que no ha entès la filosofia del BS. Així, dirigir-se als accionistes del BS mitjançant uns anuncis infantiloides per TV que semblen adreçats a pàrvuls de P3 ha estat un error, i argumentar les bondats de l’OPA en la mida que tindria el nou banc, també.

En el cas de BC, recordo bé que els fiscals Mena i Villarejo, ara jubilats, es van proposar engarjolar Jordi Pujol i altres directius de l’entitat. No se’n van sortir, ja que el jutge va decretar el sobreseïment definitiu de la causa. Tot i la pèrdua d’una part del meu patrimoni, i tot i la meva manca de confiança en la justícia espanyola, ni que fos per casualitat en aquella ocasió els jutges van treballar bé. Mena encara no ha paït aquella dura derrota, i el veiem per Sarrià amb cara d’amargat. El seu país és Espanya, i Catalunya només és una nosa que a parer d’aquesta gent s’ha de combatre.

Ara és un altre banc basc, el BBVA, una entitat que engloba l’antic BV, qui vol eliminar un altre banc català. A la junta del BS va quedar clar que els petits accionistes no donen suport a l’OPA. El govern espanyol diu en veu alta que també està en contra de l’OPA, però en el fons estaria encantat que triomfés. El BBVA argumenta que vol guanyar mida, però aquí no es discuteix la mida. Aquí s’està discutint si Catalunya ha de perdre un altre banc.

Treballadors en risc de redundància

L’alta direcció del Santander ha definit com a “treballadors en risc de redundància” els 750 empleats que aniran a l’atur a causa del tancament previst d’un centenar d’oficines d’aquell banc al Regne Unit. En podrien haver dit “treballadors que perdran la feina”, però això no sona bé i quedaria menys diplomàtic. Però denominacions al marge, la realitat és que amb les noves tecnologies els bancs —a moltes altres empreses també els passarà el mateix— cada dia necessitaran menys empleats per desenvolupar la seva activitat.

Fins no fa gaires anys la importància d’un banc es mesurava pel nombre d’oficines que tenia obertes al públic. Llavors l’activitat principal dels bancs es feia a les oficines, mentre l’activitat digital era gairebé inexistent. Però amb la implantació d’Internet arreu això ha anat canviant, i avui en dia el nombre d’oficines bancàries és menys rellevant. La presidenta del Santander va dient a qui la vol escoltar que vol convertir el banc en una empresa digital, amb algunes oficines, quan abans era un banc amb moltes oficines i una activitat digital gairebé irrellevant.

Amb la implantació creixent de les noves tecnologies associades a Internet la nova realitat es tradueix, lògicament, en la disminució del nombre de treballadors necessaris per tirar endavant alguns negocis. Hi ha qui ho valora de manera negativa, i des del punt de vista humà es pot entendre que els treballadors que veuen perillar el seu lloc de treball estiguin preocupats. Altres, en canvi, ens mirem aquest fenomen imparable amb optimisme. Així, com menys treballadors siguin necessaris per desenvolupar els negocis tradicionals, més se’n necessitaran per gestionar les noves formes de guanyar-se la vida que van sorgint i aniran apareixent en el futur.

Els límits del periodisme

Per començar, una anècdota. Fa anys el diari més important de Catalunya tenia setmanalment una pàgina molt llegida dedicada a informacions i xafarderies del món empresarial. Aquella pàgina era de lectura obligada si volies seguir l’actualitat empresarial del país. En cercles econòmics es comentava que l'autor no només cobrava perquè una notícia sobre una determinada empresa sortís a la seva pàgina, sinó també perquè no hi sortís. Encara que no disposo de cap prova que això sigui cert, dono total credibilitat a les meves fonts.

“Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. Aquestes dues frases les faig meves, sense reserves, tot i que no són meves sinó de l’escriptor i periodista George Orwell (1903-1950). Dissortadament, coneixent una mica com funciona el negoci de la informació, la conclusió que se’n pot treure és que ben pocs periodistes poden escriure lliurement sense posar en risc el seu lloc de treball.

Els mitjans d’informació, siguin petits o grans, pàgines web, diaris de paper i digitals, emissores de ràdio i TV, etc. sempre tenen algú que hi posa els diners necessaris perquè funcionin. Com que això passa gairebé sempre, els periodistes que hi treballen saben molt bé que no poden escriure en contra dels interessos dels finançadors que ajuden a pagar els seus salaris.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i és ben bé així. La realitat del periodisme és que o tens un amo a qui has d’obeir, o tens una empresa o institució —política, bancària, anunciants, etc.— que finança el mitjà per al qual treballes. Tot sovint es donen les dues circumstàncies alhora, i els periodistes en són perfectament conscients. Ni als uns ni als altres els pots criticar, per més que de vegades s’ho mereixin. Qui paga, mana, i en el món del periodisme, també. Sempre ha sigut així.

La Catalunya ultra

Els extremismes ultres, de dreta i d’esquerra, sempre m’han fet angúnia. Els considero socialment poc recomanables, ja que en la gran majoria dels casos no aporten res de positiu per a la millora de la vida dels ciutadans. Serveixen per provocar i per ocupar alguna portada dels mitjans de comunicació, per a épater les bourgeois i, tot sovint, per intentar satisfer determinades ambicions personals no confessades d’alguns personatges que tenen un excessiu afany de protagonisme. Tot i això, hi ha persones que voten partits extremistes, i no cal dir que el dret democràtic a equivocar-se a l’hora de votar també s’ha de respectar. Sortosament, però, els votants dels extrems són poquets, tal com ens mostren repetidament els resultats electorals.

Fent una classificació molt esquemàtica dels vuit partits polítics que tenen representació institucional al Parlament de Catalunya, la CUP seria el partit representant de l’esquerra ultra, i Bocs representaria la dreta ultra. Els altres sis partits, ordenats per estricte ordre alfabètic per evitar susceptibilitats —AC, Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE— no són partits ultres, tot i que, puntualment, també poden arribar a plantejar propostes democràticament forassenyades.

Des de fa un temps hi ha la consigna dels partits de sempre (Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE) d’acusar AC de ser un partit ultra. El motiu no és cap altre que el partit de l’alcaldessa de Ripoll va treure uns resultats electorals molt bons en les últimes eleccions municipals, i molt prometedors en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I això els partits de sempre instal·lats en el sistema encara no ho han paït, i amb la seva rebequeria només demostren que no s’han llegit els estatuts d’AC; si els coneguessin, no farien aquestes falses acusacions.

Jo no em crec les enquestes, però quan ara mateix totes coincideixen admeto que potser hi hauria de prestar més atenció. Diuen que a les pròximes eleccions la collita de vots d’AC serà de les que faran història, i algunes persones desinformades continuaran insistint que els votants d’Orriols són els dolents de la pel·lícula, com segons ells també ho són els votants de Trump als Estats Units. I com que no estan disposats a escoltar la veu del carrer, els partits de sempre no estan entenent res, ni a Catalunya ni als Estats Units. Però no ens confonguem, a les pròximes eleccions el vot ultra no serà el d’AC, sinó la suma de Bocs i la CUP.

Com a liberal sense adjectius que em considero, no hi ha cap partit que em representi. Quan arriben les eleccions no dic mai a quin partit voto, però sí que he dit més d’una vegada a qui no voto. Doncs bé, vull acabar aquest comentari afirmant que no he votat mai cap d’aquests tres partits.

Cal intentar-ho de nou

(Article original publicat el 21/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2218, pàg. 2)
 
Catalunya no és Escòcia ni és el Quebec, però si ens fixem en la voluntat independentista de molts dels seus habitants, aquestes tres nacions s’assemblen força. El problema que tenim els catalans és que Espanya no s’assembla al Regne Unit ni al Canadà, i això es tradueix en el fet que els catalans sabem que l’estat espanyol mai permetrà un referèndum d’independència a Catalunya. Però lluitar separats com s’ha fet fins ara no només no porta enlloc sinó que s’ha demostrat que afebleix l’independentisme. La conclusió és que s’ha de buscar un altre camí.

Fa anys que alguns anem explicant que l’única via que tenim per assolir la independència passa, necessàriament, per oblidar-se de les capelletes polítiques actuals. Totes les persones que tenen aquesta legítima aspiració haurien d’actuar conjuntament. El camí per fer-ho implicaria la creació d’un partit polític independentista i ideològicament transversal, amb el qual, durant el procés fins a assolir la independència, tots els votants independentistes s’hi sentissin identificats. Aquest partit s’hauria de presentar a les eleccions catalanes, i guanyar-les. Aquests comicis tindrien els efectes d’un referèndum. Sabem que els votants hi són, i sabem també que a tot arreu les independències es voten i es proclamen, ningú les ha de concedir.

Un cop Catalunya s’hagués desvinculat de la tutela espanyola, seria el moment, llavors sí, que cada partit sotmetés les seves propostes polítiques als votants, en unes eleccions que serien constituents. Però, mentrestant, en aquesta fase els independentistes s’haurien d’oblidar dels protagonismes individuals actuals i treballar plegats amb un únic objectiu: transformar Catalunya en una república independent que converteixi Espanya en un país veí més, com ho és França.

El nou partit que tingués la independència com a objectiu únic del seu programa electoral hauria de tenir un lideratge fort però deslligat dels partits actuals. L’exemple podria ser la via escocesa liderada per l’Scottish National Party, que a Catalunya podria molt bé anomenar-se Partit Independentista Català. Els independentistes d’Escòcia gairebé se’n van sortir —els van faltar uns pocs vots—, i més aviat que tard ho tornaran a provar. A Catalunya no s’ha intentat mai, tot i que tenim el precedent del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 que ja ens dona una bona pista. Els votants independentistes hi eren i hi són, i només caldria convèncer-los que el dia de les eleccions no es tornessin a quedar a casa i anessin tots a votar.

La pagesia s’està morint

(Article original publicat el XX/3/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 115/03-2025, pàg.16)
 
Quan parlem del món agroalimentari, que representa el 20% del PIB català, polítics i alts funcionaris públics opten gairebé sempre per fer discursos buits de contingut. Quan surten al faristol fan un posat seriós, i es fan envoltar d’altres personatges que van fent que sí amb el cap. Potser amb aquesta escenificació pensen que tenen més credibilitat.

Ha passat un any des de la mobilització de la Revolta Pagesa i ara, els seus successors agrupats en el Gremi de la Pagesia Catalana han fet el balanç de les actuacions governamentals per millorar la seva difícil situació. Doncs bé, constaten que, dissortadament, no s’ha fet res de positiu al marge de les proclames i discursos que dèiem abans. Els pagesos, justificadament emprenyats, veuen que la burocràcia excessiva imposada des de l’administració no ha disminuït. Ras i curt, els polítics es continuen burlant de la pagesia.

Fa tres setmanes hi va haver el congrés de la Unió de Pagesos. El més significatiu d’aquell esdeveniment va ser el canvi del coordinador general, que ja feia molts anys que estava al capdavant de l’organització. De vegades sembla que els dirigents de la UP ignorin el problema dels pagesos, però tot té una explicació. UP és una organització molt ben finançada amb fons públics, i els seus dirigents difícilment s’enfrontaran al govern que els subvenciona.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i els dirigents de la UP, que es reclamen representants sindicals de la pagesia, no poden dir en veu alta tot el que pensen. En aquest sentit, també cal dir que els dirigents de la UP s’haurien d’anomenar representants empresarials i no sindicals, ja que al capdavall un pagès és un empresari, i una explotació pagesa és una empresa.

Els polítics que imposen la burocràcia forassenyada que pateixen els pagesos semblen adversaris del progrés de la nostra societat. I amb l’excusa d’exercir un control de les activitats pageses, els nostres buròcrates —polítics i alts funcionaris— estan matant la pagesia. Saben que encara que vagi desapareixent aquesta activitat, tenen feina i sou garantits. Mentrestant, la prova del nou que demostra que les coses no s’estan fent bé és que molts pagesos es jubilen sense que hi hagi una continuïtat empresarial en les seves explotacions. Moltes acaben tancant, i els consumidors ens anem quedant sense proveïdors de proximitat.

Algú potser discreparà d’aquestes reflexions, i explicarà que també hi ha activitats pageses i ramaderes de proximitat, i posarà alguns exemples molt meritoris i voluntariosos que tenen lloc al nostre barri de Sarrià, i a altres indrets. Parlem, però, d’algunes petites explotacions agrícoles, uns minúsculs horts urbans i algun petit ramat d’ovelles per netejar el sotabosc de Collserola. Però no ens enganyem, tot plegat no va més enllà de les bones intencions d’un petit grup d’activistes, però gairebé sense efectes pràctics per al conjunt dels consumidors.

El cognom Saumell

 

El cognom Saumell no és gaire habitual. A l’última guia telefònica en suport paper publicada a Barcelona fa bastants anys, els Saumell amb prou feines ocupàvem un terç de columna. Fora de l’àmbit lingüístic català aquest cognom deu tenir una pronunciació difícil, ja que sovint se’ns anomena Samuel, i es queden tan amples. La ignorància d’alguns ignorants és molt atrevida.

S’ha publicat que el cognom Saumell podria ser jueu, encara que no es pot assegurar. Jo estaria encantat que es confirmés que Saumell és un cognom amb arrels jueves. Sigui com sigui, com que el primer cognom de l’autor d’aquest blog és Saumell, i ara mateix soc el més gran de la meva família més directa, observo tot això amb una barreja d’interès i simpatia.

A la meva família, només comptant els meus fills, nets, germans, nebots i renebots, ens acostem a la setantena. De tant en tant ens trobem per dinar, encara que per dificultats de transport i logístiques resulta molt difícil que puguem coincidir tots el mateix dia. La majoria dels Saumell estem escampats per Catalunya, però alguns viuen més enllà i molt més enllà, allò que els anglesos en diuen within flying distance.

Al barri de Sarrià, just per sobre del monestir de Pedralbes, hi ha un carrer que porta el cognom Saumell, i encara que no està dedicat a ningú de la nostra família ens fa il·lusió que hi sigui.

Cap on va Esquerra?

Els grans assumptes que estava previst tancar en el congrés d’Esquerra Republicana —l’afegitó “de Catalunya” fa temps que va ser eliminat del logo d’aquest partit, ells sabran per què—, celebrat a Martorell el passat cap de setmana, no només no es van tancar amb discreció, com la direcció tenia previst fer-ho, sinó que encara han quedat més oberts que abans del congrés.

Estem parlant, d’una banda, de l’anomenada Comissió de la Veritat sobre l’estructura B del partit, apadrinada sota mà per una senyora de Vic que fa anys que viu a Suïssa, i el palafrugellenc Sergi Sabrià. Passaran a la història dels disbarats polítics aquells cartells tan vergonyosos dels germans Maragall, uns cartells que, te’ls miris com te’ls miris, no hi ha per on agafar-los.

Hi ha, també, la proposta ideològica de picada d’ullet a l’unionisme presentada per Joan Tardà (qui, sinó, podia proposar una cosa així?), un document, per cert, que tot i rebre el vot favorable de Junqueras, ni tan sols va ser aprovat per la soferta militància. Amb la seva decisió, el president del partit es va afegir a la minoria perdedora i va quedar ben en evidència.

La deriva electoralment suïcida d’aquest partit sembla no tenir aturador. Així, la cirereta del pastís dels despropòsits va ser el traspàs fallit (= no traspàs) de Rodalies, que ha quedat en no res. A la direcció d’Esquerra hi ha algun il·luminat que defensa que si ets el president d'una empresa de la qual només tens el 49,99% del capital, manes tu (la Generalitat). La realitat és que manes tant que aquesta mateixa setmana l'amo del 50,01% del capitat (l'Estat espanyol) ja ha nomenat el nou responsable de l'empresa; és a dir, fins que siguem independents a Rodalies hi continuarà manant a Espanya.

Veient tot això, la pregunta que molta gent es fa és qui s’aprofitarà de la bossa de votants independentistes d’esquerres que fins fa poc votava Esquerra. Es fa difícil respondre aquesta pregunta.

L’assignatura pendent de l’habitatge

(Article original publicat el XX/2/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 114/02-2025, pàg.16)
 
Es parla molt de les bones perspectives electorals que l’extrema dreta té a Europa, i s’especula sobre com anirà evolucionant el segon mandat de Trump als Estats Units, i quin serà el paper dels seus socis de facto Musk i Zuckerberg. Es discuteix sobre com acabarà la guerra de Rússia contra Ucraïna, així com la guerra engegada pels terroristes de Hamàs —poc a veure amb els palestins— contra Israel.

A casa nostra es parla de les possibilitats que té AC de superar en vots un partit històric com és ERC, ara en hores molt baixes. Es constata amb sorpresa que les vendes de cotxes elèctrics són molt inferiors a les previsions optimistes que s’havien fet. Han sorprès també els problemes que va tenir el Barça amb les fitxes d’uns jugadors, lluitant contra unes institucions controlades per un personatge fosc que sempre s’ha mostrat en contra del Barça.

Però cap d’aquests assumptes és actualment el tema estrella de les nostres converses quan ens posem a arreglar el món en llargues sobretaules. Així, el tema estrella de totes les converses és l’alt cost de l’habitatge, amb uns preus que resulten inassumibles per a la majoria de la població i, molt especialment, per a la gent jove.

És una preocupació compartida tant per les persones mileuristes com també per la gent benestant, ja que potser no els afecta directament però sí als seus descendents. Tothom coincideix que el cost de l’habitatge és el problema social més greu que té ara mateix la nostra societat, un problema que lluny de resoldre’s es va agreujant cada dia que passa. I, mentrestant, els polítics que hi haurien de fer alguna cosa, només fan demagògia amb discursos buits de contingut.

A l’hora de proposar mesures efectives per resoldre el problema de l’habitatge és quan sorgeixen les discrepàncies. Així, les esquerres que ens governen ara —a Espanya, a Catalunya, a Barcelona i a Sarrià hi mana el PSOE, amb la complicitat d’altres partits d’esquerra— no defensen amb prou contundència el dret a la propietat privada. Alguns fins i tot arriben a l’extrem de veure amb simpatia el fenomen delictiu de les okupacions de les propietats privades, i això fa que, lògicament, l’oferta de lloguer vagi minvant.

Alguns il·luminats pretenen traslladar als privats la solució del problema. Un exemple entre molts: la diputada Pilar Vallugera va explicar des del faristol del Congreso de los Diputados que si un matrimoni gran té dos pisos en propietat, un per viure-hi i l’altre per llogar-lo per tal de complementar la pensió, no haurien de tenir dret a gaudir del seu segon habitatge. Gairebé com aquell dictador veneçolà que passejant pels carrers de Caracas anava assenyalant determinats edificis i ordenant ¡exprópiese!

Així no anem enlloc, ja que de solució només n’hi ha una: constituir una xarxa d’habitatge públic de lloguer, com fan els governants de l’Europa més endreçada. Quan s’hi posaran aquí?

Els metges i el català

Els metges estrangers, com els d’aquí, només pel fet d’estar col·legiats ja poden exercir la professió a la sanitat pública i també a la privada, sense més condicions. Molts d’aquests metges diuen que no entenen ni parlen el català, i alguns manifesten obertament que no tenen gens d'interès per aprendre la llengua pròpia de Catalunya, que és el lloc que lliurement han triat per venir a viure.

Dades: “L’any passat el 56% dels metges que es van col·legiar a Barcelona eren estrangers, i quasi el 50% extracomunitaris” (Olga Pané, consellera de Salut, La Vanguardia, 16/3/2025). En aquest percentatge tan alt d’estrangers no hi inclou els metges provinents de la resta de l’estat espanyol, ja que, si es fes, les xifres encara serien més cridaneres. Si ho mirem en termes de grau de simpatia per la llengua catalana, la posició d’un metge de Badajoz no difereix molt de la d’un metge provinent de Tegucigalpa.

Franco va morir fa mig segle, però en termes de respecte pel català de vegades sembla que encara estigui viu. El català no és un caprici d’uns quants catalans de la ceba; és la llengua pròpia de Catalunya. El fet és que mentre no s’estipuli per llei l’obligació que tenen els metges d’atendre en català a les persones que se'ls adrecen en català, alguns professionals potser aprendran la llengua, però altres no ho faran.

Vull acabar dient que això de normal no en té res. Posats a buscar culpables, els diputats del Parlament tenen la seva quota de responsabilitat per omissió, és a dir, per no defensar els drets dels catalans catalanoparlants.

Què ens està passant?

(Article original publicat el 7/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2216, pàg. 2)
 
Sorpresos i preocupats, són molts els ciutadans europeus i americans que es pregunten què ens està passant. L’últim episodi són els resultats, ben previsibles, de les eleccions alemanyes de fa tres setmanes. Per què el món està girant cap a la dreta? Per què molts votants que fins fa poc optaven per l’esquerra, ben convençuts, ara voten partits dretans, més convençuts encara? S’ha tornat boja la gent contribuint a aquest gir polític sobtat cap a la dreta i l’extrema dreta que veiem en els països més endreçats?

La majoria dels ciutadans no entén d’ideologies, però sap molt bé quins són els seus problemes. A partir d’aquí, la lògica ens diu que la feina del polític s’hauria de limitar a resoldre els problemes dels ciutadans. I tot i que això hauria de ser una obvietat, els fets ens demostren que no tots els polítics ho tenen tan clar. Així, quan el ciutadà constata que el polític no només no li resol els seus problemes sinó que n’hi crea de nous, a l’hora de votar, lògicament, li gira l’esquena. La gent no s’ha tornat boja, el votant sap molt bé quins són els seus interessos i les seves necessitats, i a l’hora de votar tria l’opció de vot en funció del partit que pensa que els defensarà millor.

Els postulats de decreixement econòmic de l’Agenda 2030, a parer meu molt perniciosos, o la protecció de les granotes que hi ha a tocar de l’Aeroport de Barcelona, són més importants que els interessos dels ciutadans i els dels nostres pagesos en particular? És legítim defensar per sobre de tot aquelles granotes, encara que sigui a costa de la no creació d’uns llocs de treball que no existiran mentre no s’ampliï l’aeroport? Quan una ideologia tracta d’imposar-se als interessos generals, els votants, lògicament, reaccionen a la contra. És tan senzill com això, i no ha de sorprendre. Els únics sorpresos són els que posen la seva ideologia per davant de les coses de menjar. I amb les coses de menjar no s’hi juga.

Fins no fa gaire, quan travessaves la frontera de la Jonquera i entraves a la Catalunya Nord, entraves al feu del comunisme francès. Però, de cop i volta, els catalans del nord van perdre la confiança en els governants comunistes, i es van passar a l’altre l’extrem. Són els mateixos votants, però ara aquell territori és el feu de l’extrema dreta lepenista. Per què a Europa i a Amèrica passen aquestes coses? Els responsables dels canvis de les preferències ciutadanes són els polítics que han governat en contra dels interessos dels votants. Ara en paguen les conseqüències.

Exigir el català a tothom, no només als nouvinguts

Josep Pla va dir que el seu país és aquell que quan tu dius bon dia et contesten bon dia. Ho comparteixo sense reserves. Sóc veí d’un dels dos fiscals —ara jubilats— que mentre estaven en actiu van lluitar fins a límits malaltissos per intentar empresonar el MHP Jordi Pujol. No se’n van sortir, però va anar de ben poc. Ara et trobes aquest fiscal per les botigues i bars de Sarrià i veus que continua amb la seva obsessió malaltissa anticatalana. Mai li he sentit a respondre amb un “bon dia” enlloc.

Ara s’està discutint si als immigrants que decideixen lliurement venir a viure a Catalunya se’ls ha d’exigir el coneixement de la llengua pròpia del país escollit, és a dir, la llengua catalana. No em sembla pas malament, ja que és el mateix que els passaria si decidissin anar a viure a qualsevol altre país europeu. Però, a més, deixant les lleis de banda, és de sentit comú conèixer la llengua del lloc on vius.

Però tindria lògica establir aquesta exigència als que estan arribant ara, i no exigir el coneixement del català als que van arribar abans-d'ahir? Trobaria ridícul que s'exigís el coneixement del català als nouvinguts de l’última fornada mentre ens oblidem dels que van arribar en les fornades anteriors. No és normal que persones que van arribar fa dècades encara avui no siguin capaces d’expressar-se en català, i algunes fins i tot en presumeixin.

La solució seria senzilla: fer una llei que obligués a conèixer el català a qualsevol persona que visqui a Catalunya i utilitzi els seus serveis públics, o cobri un sou o pensió públics. I això inclouria funcionaris de totes les administracions que ens governen (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, govern de l’Estat i Unió Europea). Però és evident que entre els polítics porucs que tenim ara no hi ha la voluntat política per fer-ho. Fins que no es faci aquesta llei, no resoldrem el problema d’una llengua, la nostra, que s’està morint. Si esperem a demà potser ja serà massa tard.

Divisions en el Dia de la Dona

Com cada any, dissabte 8 de març es van convocar una sèrie de manifestacions en commemoració del Dia de la Dona. A Barcelona se’n van convocar dues, una al migdia i una altra a la tarda, ben separades. No totes les dones que dissabte van sortir al carrer estaven d’acord amb les consignes dels organitzadors d’una manifestació i l'altra, i això va impedir que hi hagués un acte unitari. D’uns anys ençà no hi ha una unanimitat en les reivindicacions de les dones, i és bo que sigui així. Com que la veritat absoluta no existeix, no s’ha de promoure el pensament únic, i és molt raonable que cadascú tingui, defensi i reivindiqui les seves idees. Se'n diu democràcia. Per posar només dos exemples, algunes dones no estan d’acord a promoure l’abolició legal de la prostitució, i d’altres sí. I algunes dones rebutgen que es reconeguin els drets de les persones trans, equiparant-los als drets de les dones biològiques.

Hi ha molts altres aspectes que poden dividir les dones. A algunes, per exemple, no els agrada que a la manifestació del Dia de la Dona es defensi el grup terrorista Hamàs, amb l’excusa de la defensa dels palestins. Tot i que alguns pretenen equiparar-los, tots sabem que Hamàs i Palestina no són la mateixa cosa. A altres no els agrada que la capçalera de la manifestació estigui gairebé monopolitzada per un determinat partit polític d’esquerres que reivindica un protagonisme que Podemos i les seves confluències ja no tenen a la societat; el van tenir i el van desaprofitar. Vots canten. Després dels escàndols Errejón, Monedero i d’altres que han passat més desapercebuts, els Comuns i companyia ja no són el que eren.

Tristament, tot el que ahir era lila avui torna a ser gris, i si no ens esforcem entre tots els que hi tenim alguna cosa a dir i a fer per intentar millorar el món de les dones, l’any que ve s’hauran de tornar a convocar manifestacions en el Dia de la Dona.

Opcions dels polítics

 

Sobre la guerra de Rússia contra Ucraïna hi ha polítics que xerren més que els altres, com Trump —president del país que fins ara ha pagat una bona part d’aquesta festa bèl·lica—, i Zelenski, president del país agredit. Llavors tenim un altre polític més discret, Putin, el president del país agressor. Tenim també els dirigents de la UE, que de moment s’ho miren de lluny. I, finalment, hi ha un polític que es mostra molt més discret que els altres, ja que fa setmanes que no diu res: el president xinès, Xi Jinping.

Dels tres primers, la revista portuguesa Sábado que es pot comprar des d’ahir als quioscos de Lisboa (el dibuix reproduït a sobre), n’ha fet un bon resum gràfic, i no hi afegiré res més. Respecte als dirigents de la UE, està per veure quin paper efectiu voldran tenir a partir d’ara, i fins on s’implicaran en aquesta guerra; és a dir, quin serà l’import de la factura a càrrec dels europeus.

Finalment, ens queda el comunista-capitalista (o capitalista-comunista) Xi Jinping, que s’ho mira des de la distància i, de moment, opta per callar. La Xina tindrà un gran protagonisme en tots els afers mundials —de fet, ja el té— i caldrà estar molt atents a com s’acaba posicionant el polític xinés sobre aquesta guerra i les seves conseqüències, aranzelàries i d’altres.

Control de fronteres

Segurament això del control fronterer per part dels Mossos, un acord pactat entre Junts per Catalunya i el PSOE, quedarà en res, o en gairebé res. El fet és que, de moment, ningú ens ha ensenyat la lletra petita de l’acord, i això ja resulta un pèl sospitós. Però Espanya ja sabem com les gasta, i com incompleix repetidament els acords que signa amb la seva colònia del nord-est peninsular. Com a nació colonitzada que som des de fa més de tres segles, ja hauríem de tenir experiència sobre els incompliments de la que encara és la nostra metròpoli. Però, sigui com sigui, mentrestant, mentre duri aquesta ficció festiva, alguns polítics presumiran de l’acord, altres el criticaran, i el poble, més intel·ligent que els polítics, passarà olímpicament de tot i es mostrarà del tot indiferent.

A Madrid (Espanya) alguns es mostren preocupats, i els periodistes unionistes —que són tots— es mostren escandalitzats que al pas fronterer de la Jonquera siguin els Mossos i no la PN o la GC els encarregats de segellar els passaports dels viatgers. On s’és vist, diuen escandalitzats? Alguns unionistes semblen ignorar que tant Catalunya com Espanya formem part del Tractat de Schengen. Semblen ignorar que entre els països membres d’aquest club hi ha llibertat de moviments de persones i mercaderies i, per tant, van errats si creuen que a la Jonquera hi haurà algun funcionari per segellar el passaport. Així que, si és per això, no cal que pateixin.

El futur d’Ucraïna

Que Donald Trump és un personatge ben peculiar no ho dubta ningú. Que és un prepotent i un maleducat està a la vista de tothom, i que des de l’any passat és un criminal condemnat per la justícia és una realitat. Ara bé, que sabent com és Trump la majoria dels seus conciutadans l’hagin votat tampoc s’ha de perdre de vista. Ens en podem estranyar, però la realitat és la que és. I si, coneixent-lo, els nord-americans el van tornar a votar deu ser per alguna cosa, i segur que hi ha influït molt que l’oferta electoral dels demòcrates tampoc era com per tirar coets. Els votants americans no són uns ignorants com tot sovint alguns ignorants ens volen fer creure.

La setmana passada el president dels Estats Units va convidar el president d’Ucraïna a visitar-lo a la Casa Blanca. L’objectiu principal de Trump era fer signar al seu convidat un document de cessió parcial de la sobirania ucraïnesa: la cessió de les anomenades “terres rares”. Zelensky, però, no el va signar. No sabem del cert de què van parlar —es barregen massa les informacions reals amb les notícies falses creades amb intel·ligència artificial—, però tothom va poder veure que aquella conversa no va anar gens bé. L’escenografia preparada per Donald Trump tampoc constituïa l’entorn ideal per conversar tranquil·lament. Això el president Volodímir Zelenski ho va veure només entrar al despatx oval, però ja era massa tard per girar cua, i es va haver de sotmetre a una vergonyosa humiliació per part del seu amfitrió.

Què pot passar a partir d’ara? Si es deixa carta blanca al dictador rus perquè faci el que li vingui de gust, s’acceptarà un precedent molt perillós que més d’hora que tard tindrà una continuïtat. Quin podria ser el següent país envaït per Rússia? Polònia, potser? Les repúbliques bàltiques? Ho ignorem. Divendres, però, va quedar clar que els Estats Units han deixat de ser els grans defensors de la llibertat d’Ucraïna que eren fins ara. El país envaït per Rússia s’haurà de buscar uns nous socis que l’ajudin de manera efectiva, tant des d’Europa —països de la UE i el Regne Unit ja s’hi han ofert— com potser des de més enllà. A tots ens convé que els trobin aviat. Llegim que ahir a la tarda, a Londres, a la cimera anomenada "Securing our future", es va començar a posar fil a l’agulla.