.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 9 d’agost de 2022

Tranquils, que no fan res

Llegint el títol, algú potser pensarà que avui l'article va dels gossos sense lligar que se t'acosten i et llepen sabates i pantalons, de vegades immediatament després d'haver-se acostat a ensumar el cul d'un altre gos. No ho puc evitar, poques coses em fan més fàstic i em generen més aversió que aquesta activitat canina.

Però no, avui no parlaré dels gossos sinó de determinats personatges, alguns també exercint de polítics que busquen vendre't el vot, i se t'acosten amb aquella cara de no haver trencat mai un plat, i intenten explicar-te les grans virtuts de la seva empresa o organització. A Barcelona, la vorera de la Diagonal que toca al carrer Numància, just al davant de l'Illa, és un dels llocs preferits per fer proselitisme de carrer de qualsevol idea, producte o servei.

Els que se m'adrecen dient-me "caballero", que diria que són majoria, de seguida saben que ja han perdut. I els que insisteixen a tenir la conversa en castellà, també. Un ja té una edat i tampoc pot estar aguantant segons quines actituds colonials. Segurament ningú els ha explicat que la primera regla de l'activitat comercial implica utilitzar la llengua del client. En fi, ja n'aprendran.

I tranquils, que no fan res. Només són pobres nois i noies al servei de les empreses que els contracten, tot i que algú potser en diria explotació laboral. Però, repeteixo, si insisteixen a buscar la comanda sense deixar de banda les seves actituds colonials, tranquils, que no fan res. Ni fan, ni faran. Per no fer, amb mi no faran cap comanda.

dilluns, 8 d’agost de 2022

Influencers, Youtubers, TikTokers

Hi ha gent jove, i també no tan jove, que sembla obsessionada a tenir molts seguidors a les xarxes socials més conegudes, unes xarxes de moda que avui són unes i demà seran unes altres. Són persones que associen el fet de tenir molts seguidors a triomfar en societat. Són persones amb una manera força estranya de veure el món. Viuen en un univers tan tancat que donen per fet que el conjunt de la societat que els envolta comparteix aquesta visió tan reduccionista. Agraeixen els copets a l'esquena per part dels seus admiradors, que avui ho són i demà poden canviar de registre i fer-se seguidors d'una tal Rosalia o de la Rigoberta Bandini. 

Segurament no els ha estat fàcil arribar on han arribat, però la cultura de l'esforç i la meritocràcia, tal com aquests conceptes s'entenen per part de la gent que toca més de peus a terra, no tenen massa interès per a ells. Prefereixen limitar-se a presumir de premis i reconeixements públics, i de comptes corrents milionaris, fins al punt que no resulta estrany que marxin a viure a un altre lloc que tingui una fiscalitat més amable que la vigent a casa nostra.

Associar el fet de triomfar a la vida amb tenir milions de seguidors a les xarxes, amb els afegits de disposar d'una Visa platí sense límit de despesa i d'un saldo de molts zeros al compte corrent, tenir un Maybach i un Aston Martin al garatge de casa, i un jet a l'aeroport preparat per volar allà on convingui no és el que a mi m'agradaria per a la gent del meu entorn més proper. Arriba un moment, però, que els influencers més espavilats veuen que els toca evolucionar, i miren de transformar les seves habilitats buscant monetaritzar-les amb un valor afegit més sòlid. La majoria, però, enlluernats per l'èxit fàcil i ràpid, de tenir-ho tot passen a no tenir res, i constaten amb sorpresa que el món real no té res a veure amb el que han viscut fins ara.

divendres, 5 d’agost de 2022

Burrocràcia, amb tres erres

(Article original publicat el 29/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2080, pàg. 2)

Dediquem moltes estones a comentar grans temes, i tot sovint ens oblidem dels assumptes petits que ens afecten cada dia. La burrocràcia, amb tres erres, de les administracions públiques se'ns menja. Se'ns imposen peatges burocràtics injustos i mancats de sentit comú, que serien fàcilment evitables. Polítics i funcionaris no semblen ser conscients que els seus capricis burocràtics perjudiquen la societat al servei de la qual estan, i no fan res per evitar-ho. Prenen decisions surrealistes que van clarament en contra de facilitar les gestions ciutadanes, i sovint un té la sensació que estem en mans de persones que no trepitgen mai el carrer, que semblen viure en un món estrany que no és el meu.

Amb un exemple s'entendrà millor. Necessitava presentar una instància a la Direcció Provincial de la Seguretat Social, i volia fer la gestió presencialment. Abans, però, et fan demanar cita. Si la demanes per telèfon —el número comença per 91— constates que a Madrid no sempre tenen el costum d'agafar el telèfon. Així que vaig demanar la cita per Internet, però veient que tres setmanes més tard encara no m’havien dit res, em vaig presentar a les oficines, sense cita prèvia. Només pretenia que un funcionari em posés un segell a la còpia de la meva instància. Ho vaig explicar al segurata de la porta que m'impedia entrar a les oficines. L'home em deia que s’havia de seguir el procediment, i que si no m'havien contestat, calia tenir paciència i esperar. Però tenint les vacances a tocar, seguir esperant ho considerava arriscat. L'alternativa que em va donar passava per enviar aquella instància des d'una oficina de correus, on ja tenen establert el procediment per fer-ho.

Vaig anar a una oficina de correus que, sortosament, es trobava molt a prop. A banda dels treballadors, allà no hi havia ningú més. Em va atendre una funcionària que em va dir que tot i ser l'únic client, havia d'agafar tanda. Més burrocràcia. Vaig agafar el tiquet, però aquella senyora ni se'l va mirar. I tot i les seves evidents dificultats lingüístiques, la funcionària va complir amb la seva obligació i es va esforçar a atendre'm en la llengua pròpia de Catalunya. Emplenats uns impresos, va ensobrar la documentació i, feta la feina, em va demanar sis euros i els hi vaig pagar. Mitja hora més tard vaig rebre dos emails, un amb el justificant de l'enviament, i l'altre era el rebut dels sis euros.

Tota aquesta burrocràcia inútil desapareixeria si destinessin un funcionari a rebre directament la documentació dels ciutadans.

dijous, 4 d’agost de 2022

Ens espien

 

Ja és una realitat, el gran germà ens vigila a totes hores i des de tot arreu, al meu entendre de manera il·legal. A la Xina ja fa molts anys que ho fan, i la gent més sensibilitzada en comença a estar tipa. Tot i els riscos que corren, a Hong Kong els ciutadans més valents i compromesos amb els drets humans i els valors democràtics, que el règim xinés els està negant, destrueixen les càmeres i els radars instal·lats a tot arreu pels actuals governants de la que fins fa vint-i-cinc anys va ser una modèlica colònia britànica. Però les autoritats les tornen a posar. El gran germà vol una societat mesella, obedient i, sobretot, amb una por reverencial cap als individus que ens governen. Cada vegada més els ciutadans estem governants per psicòpates. Hem de ser conscients que la nostra privacitat, que abans semblava tan fàcil de preservar, està deixant d'existir. Vas pel carrer i et filmen, i la majoria de les vegades tu ni te n'assabentes; ves a saber què en faran d'aquell arxiu, i quan l'utilitzaran —no cal dir-ho— en contra teu. No hi ha secret que no pugui ser descobert per qualsevol funcionari delinqüent al servei de l'estat, el Villarejo de torn, sigui mitjançant aquesta eina perversa anomenada Pegasus, o amb les sofisticades possibilitats tecnològiques que proporciona l'estació espacial internacional ISS (a la foto), o per qualsevol altre sistema. Poden escoltar les nostres converses i llegir la pantalla del nostre mòbil des de molta distància. Aquells que tenim secrets —parlo en primera persona del plural perquè jo, com tothom, tinc secrets que no m'agradaria que es fessin públics— hem de ser conscients que per més mesures de protecció que prenguem, sempre correm el risc de ser objecte d'espionatge, amb tot el que d'antidemocràtic i perillós comporten aquestes pràctiques criminals. Qui negui o minimitzi aquesta nova realitat està actuant, segurament sense ser-ne conscient, de còmplice necessari dels psicòpates que ens governen.

dimecres, 3 d’agost de 2022

Periodisme i militància política, llums i ombres

(Article original publicat l'1/8/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià)

La setmana passada es va produir un incident a l'exterior del Parlament de Catalunya. He llegit tres versions diferents sobre aquests fets, totes tres explicades per persones que suposadament ho van viure presencialment. Però tot i coincidir aquests relats en l'aspecte principal de l'incident, discrepaven en algun detall. La coincidència és que unes persones van escridassar una diputada que sortia de l'edifici, amb crits racistes. Es tracta d'una reacció totalment rebutjable, sense matisos de cap mena. El racisme cal condemnar-lo sempre i a tot arreu, i amb tota la contundència que calgui.

Els tres relats discrepen, però, sobre si els racistes anaven per lliure, eren infiltrats enviats per ves a saber qui, o formaven part del grup organitzat de persones que es trobava a l'esplanada amb l'objectiu d'expressar el seu suport a la presidenta del Parlament. Posteriorment, alguns polítics, de forma matussera, han pretès centrar el debat en aquest aspecte, però em permetran que jo no entri en aquesta trampeta. Jo no hi era i, per tant, no em posicionaré. I no ho faré perquè per mi aquesta discrepància és del tot secundària. La gravetat recau, com he dit abans, en els insults racistes.

S'ha acusat una periodista, autora d'un dels relats, d'haver publicat el seu article des de la militància política en el partit de la diputada escridassada, i ella s'ha vist obligada a aclarir que la seva militància a les joventuts del partit es va produir fa molts anys, quan era menor d'edat i ni tan sols havia entrat a la facultat de periodisme. Per mi aquesta explicació és suficient, i tanca un episodi que només hauria hagut de ser notícia per l'escridassada racista a la diputada i no per la pretesa militància política de la periodista quan tenia setze anys.

El meu posicionament sobre els periodistes i la militància política és molt clar: només els professionals que treballin en els departaments de premsa o comunicació del partit poden portar a la butxaca el carnet del partit. Els periodistes que treballin per lliure o per mitjans que suposadament són políticament transversals, no haurien de ser militants de cap partit, tant per preservar la seva pròpia credibilitat com la del mitjà per al qual treballen.

dilluns, 1 d’agost de 2022

El perjudicat és l'usuari

 

(Foto: elpuntavui.cat)


No ens enganyem, l'objectiu dels taxistes grocs d'Elite, amb el senyor Tito al capdavant i la complicitat gens dissimulada de l'alcaldessa Ada Colau, posant tota mena de traves a la competència dels vehicles VTC (és d’esperar que els tribunals acabin tombant la mesura), no és cap altra que defensar el monopoli dels taxis grocs. Sí, sí, aquells que de tant en tant ens tallen la Granvia de Barcelona i col·lapsen el trànsit de la ciutat.

En una economia de mercat com la nostra, quan no hi ha competència tothom hauria de saber que els preus tendeixen a pujar. I a preus més cars, el perjudicat sempre és l'usuari, ja que no té cap alternativa de poder triar amb quina empresa li convé més contractar el servei.

divendres, 29 de juliol de 2022

Marta

Avui és Santa Marta. Sóc molt conscient que hi ha gent que això de celebrar el sant ho troben com antiquat, i es limiten a celebrar els aniversaris, si els celebren. També cal dir que alguns noms de pila que avui en dia es posen als nadons no tenen associada una data de celebració, i llavors una de dues: o te l'inventes si ets dels partidaris de celebrar el sant o, simplement, no el celebres. Tampoc passa res per no celebrar el sant; és una opció més, com la d'aquells que estan en contra dels aires condicionats, un dels grans invents de la humanitat gràcies al qual podem resistir millor les èpoques més caloroses de l'any. Però com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot.

La meva família és molt nombrosa, i comptant només els meus familiars més directes (fills, germans i nebots, i les seves parelles; i els nets i els renebots) som més de setanta persones, i ara mateix no m'atreviria a donar una xifra exacta perquè com que cada dos per tres aquesta va augmentant, em podria equivocar. Si optés per felicitar-los a tots pel sant i l'aniversari tindria uns cent cinquanta dies de l'any marcats a l'agenda, i tindria també tota la feinada de felicitar-los un a un. No ho faig, em limito a felicitar els familiars més directes i alguns amics, i encara alguna vegada me'n descuido algun.

L'altre dia hi havia un debat a Twitter sobre quina és la millor fórmula per felicitar el sant; hi ha qui opta pel "felicitats", però jo prefereixo la fórmula "per molts anys", que utilitzo també per felicitar els aniversaris. Els tuitaires s'anaven posicionant, i diria que va guanyar l’opció "per molts anys". Però això no té cap rigor més enllà de l'anècdota, ja que Twitter no representa el conjunt de la societat. És una xarxa social digital molt interessant per a persones amb poca feina, alhora que resulta imprescindible per a determinats perfils professionals com el periodisme, el món de la política i la comunicació en general. Jo a Twitter hi sóc des del principi.

Com deia abans, avui és santa Marta, i vull aprofitar l'ocasió per felicitar públicament a algunes de les Martas que conec. La Marta G, la meva oftalmòloga de l'Empordanet. La Marta Ll, pilot de globus aerostàtics. La Marta M, organitzadora de debats variats a la Casa Orlandai. La Marta M, la meva sòcia de l'Ateneuesfera, que són unes trobades que vam aparcar per la pandèmia (tinc una certa al·lèrgia a les trobades pantallars), i que potser hauríem d’intentar recuperar. La Marta R, de RMiP, que de publicitat, marques i altres moltes coses en sap un munt. La Marta S, que fa disset anys que viu a Portugal, però que no ha renunciat als seus orígens sarrianencs. I segur que hi ha alguna Marta més que ara mateix no em ve al cap. Per molts anys!

dijous, 28 de juliol de 2022

A deu mesos de les eleccions. Barcelona

D'aquí exactament deu mesos, el dia 28 de maig de l'any que ve, tenim eleccions municipals. Donant per fet que a Barcelona cap partit assolirà la majoria absoluta de vint-i-un regidors, els pactes pre i post electorals tornaran a ser imprescindibles. L'únic dubte que tenen els barcelonins és si l'alcaldessa Ada Colau, ignorant la normativa del seu partit (no més de vuit anys en el càrrec) assumirà un tercer mandat o, com espera la majoria —vots canten—, podrem donar per acabat el malson de vuit anys de colauisme ideològic forassenyat aplicat als soferts habitants d'una ciutat fantàstica que tardarà anys a recuperar-se de les ferides.

Però recordant el desenllaç sorprenent de l'any 2019, no s'ha d'excloure cap pacte estrany ni sorpresa d'última hora. Així, es podria donar el cas que les franquícies dels partits unionistes espanyols de dretes, PP i Bocs, que òbviament no guanyaran les eleccions, decidissin qui serà el futur alcalde de Barcelona, fent pinya amb els seus companys de les franquícies dels partits unionistes espanyols d'esquerres, PSOE i Comuns. No s'ha d'excloure una mena de cas Valls més elaborat però amb els mateixos efectes perversos.

Alerta, doncs, amb el que facin PP i Bocs, els quals tenen com a objectiu polític —no ho amaguen pas— evitar que un alcalde independentista s’instal·li als despatxos de la plaça de Sant Jaume. En definitiva, no s'ha d'excloure un pacte que acabi afavorint Colau, entre l'unionisme de dretes i l'unionisme d'esquerres, com va passar amb aquell regidor de trista memòria vingut temporalment de París a fer la feina bruta de l’unionisme. M'atreveixo a dir més: si sumen, ho faran, i l’alcaldessa n'és perfectament conscient. Per això està tan segura de poder repetir mandat.

dilluns, 25 de juliol de 2022

Trenta anys de la Vila Olímpica de Barcelona

De vegades, polítics, arquitectes i urbanistes tenen molt clara una idea, la posen en marxa, i els resultats obtinguts no són exactament els esperats. Ara fa trenta anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, i ja es poden treure algunes conclusions de l’operació urbanística de la Vila Olímpica, allà on van viure els atletes durant l'esdeveniment olímpic. Si només deixem que facin balanç els polítics i els professionals directament involucrats en la seva construcció, el balanç és molt positiu. Però si deixem opinar als actuals usuaris, els veïns, aquests s'ho miren amb uns altres ulls. La Vila Olímpica es va construir en uns terrenys on abans només hi havia petites indústries i magatzems, i molta degradació en mig d'un urbanisme caòtic. Tot aquell món va desaparèixer amb els Jocs Olímpics, i si l'objectiu era aquest, només per això ja va valdre la pena. Però allà no s'hi ha construït un barri, si més no tal com molts entenem que ha de ser un barri amb vida i personalitat pròpies. La Vila Olímpica és una zona de Barcelona sense personalitat, sense activitat comercial i, de portes enfora dels seus habitatges, gairebé sense vida. A moltes hores del dia no trobes gent pel carrer, i al vespre potser se'n veu més, però en bona part són usuaris de la zona de lleure del Port Olímpic. Els habitatges de la Vila Olímpica tenen preus molt elevats; alguns s'estan revenent per més d'un milió d'euros. Les dades de renda ens indiquen que a la Vila Olímpica hi viu gent benestant. Per tant, el motiu de l'aparent fracàs d'un nou barri de la ciutat que no ha assolit la seva condició de tal, no s'ha de buscar en la situació econòmica de les famílies que van decidir anar-hi a viure, ni en la qualitat del seu urbanisme. El barri fa goig i urbanísticament sembla ben resolt, tot i que, sempre que hi vaig, penso que falten arbres que facin ombra. Però la Vila Olímpica té una assignatura pendent: encara no és un barri més de Barcelona. I això que disposa d’un bon servei de transport públic (bus i metro), centre de salut i un gran hospital a tocar, escoles, biblioteca pública, església, etc. Potser es necessitarà una generació més per aconseguir que la Vila Olímpica sigui un barri més de la ciutat, tal com alguns entenem que ha de ser un barri amb vida i personalitat pròpies.

divendres, 22 de juliol de 2022

Pocs o molts, però mal avinguts

(Article original publicat el 15/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2078, pàg. 2)

En el món de la política no deixen de cridar l'atenció els episodis de desqualificació pública que es produeixen entre companys de partit, i entre les sofertes militàncies per una banda i els dirigents dels partits per l'altra. Però l'optimisme no té límits, i alguns benintencionats potser consideren que aquestes discrepàncies són matisos enriquidors de la diversitat. Sobre el paper tot són flors i violes, però de tant en tant hi ha qui esclata en públic, es digui Rufián o es digui com es digui. A continuació, de vegades, escoltem unes disculpes tan forçades com gens sentides.

Ara llegim —i deu ser veritat— que les dues famílies independentistes que comparteixen el govern de Catalunya i que tenen, si més no sobre el paper, un mateix objectiu nacional, resulta que gairebé ni es parlen. I que entre la militància d'Esquerra no tothom està d'acord amb les directrius imposades des de l'entorn junquerista, consistents a aplicar un gir estratègic gens dissimulat de servofrè independentista. A Junts passa més o menys el mateix, però potser en sentit contrari. I la gent de la CUP, com sempre, va a la seva; ells tenen altres finalitats. Sigui com sigui, aquests xicots no ens trauran mai de pobres.

Entre les colles unionistes les discrepàncies també surten a la llum, i aquí també hi incloc els de la franquícia catalana del PSOE, els quals reivindiquen ara el paper de l'unionisme simpàtic. Ara bé, algú amb dos dits de front pot creure que un partit polític pugui aspirar a ser simpàtic prohibint que els catalans, tots els catalans sense excepció, votin democràticament sobre el seu futur? La resposta només pot ser una. Mentrestant, els partits que pretenen recollir l'herència política de Ciudadanos —PP, PSOE i Bocs— vigilen de prop el moribund.

Passi el que passi, en política ningú és imprescindible. Què n'ha quedat de la UCD d'Adolfo Suárez, i el CDS que el va succeir? Algú recorda aquell artefacte anomenat UPyD, o la Convergència de Pujol, la Unió de Duran i aquella coalició guanyadora que durant molts anys tallava el bacallà a Catalunya? Algú recorda el PCE i el PSUC, tot i que, formalment, aquests partits encara existeixen? Tots coincideixen en dues coses. Van passar de tenir un gran protagonisme polític a quedar reduïts a un article de la Wikipedia. I, encara que d'això no se'n parli gaire, a mesura que han anat tancant han deixat un reguitzell de deutes que un ciutadà particular no es podria permetre no pagar. Què deuen pensar els creditors, els accionistes de laCaixa, per exemple?

dimecres, 20 de juliol de 2022

Jo no he de fer bondat

El director i propietari del diari El Punt Avui va dedicar el seu voraviu d’ahir al repartiment d'unes subvencions públiques de la Generalitat a uns mitjans de comunicació privats, per un total de 4.657.000 euros. Va titular el seu comentari "Avui he de fer bondat", i admetia obertament que no deia tot el que pensava, que es guardava algunes coses al tinter. Jo, en canvi, no tinc cap necessitat ni voluntat de fer bondat, i m'agradaria anar una mica més enllà de l'article del senyor Vall Clara. Tot i que comparteixo les seves reflexions, per allò de voler fer bondat al meu entendre potser s'han quedat una mica curtes.

Ho diré un cop més, sóc contrari a les subvencions públiques en general, i especialment aquelles que es concedeixen als mitjans de comunicació privats. N'he parlat sovint en els meus articles, i no m'agradaria repetir-me. Qui les rep sempre pot pensar que no està prou ben tractat per l'administració, i sobre qui les concedeix no puc evitar la sospita més que raonable que alguns governs intenten comprar voluntats, del tipus "vagi amb compte senyor subvencionat, jo el subvenciono, però vostè faci bondat i no ens faci quedar malament".

Sobre el repartiment de les subvencions, partint de la base que es tracta d'una decisió discrecional i no basada en dades i fets objectius, el resultat final produeix una mica de vergonya. Se'ls veu d'una hora lluny el llautó de les simpaties i antipaties polítiques, i potser també personals. Si la Generalitat de Catalunya fos una empresa privada, segurament els (ir)responsables d'aquest repartiment ja estarien buscant feina. Sembla sobrer recordar-ho, però els diners públics no són propietat dels polítics que els gestionen.

dimarts, 19 de juliol de 2022

Extremadura (Espanya) crema; Catalunya també

Els boscos que no es netegen a l'hivern, cremen a l'estiu. Els helicòpters apagafocs que no es contracten a l'hivern, es troben molt a faltar a l'estiu (dites populars).

De camí en cotxe cap a Lisboa, fa uns anys vam dedicar una setmana a visitar Extremadura (Espanya). De les moltes vegades que he anat a Portugal, tant per feina com per altres motius, aquella va ser l'única vegada que hi vaig anar per carretera. Des de Barcelona fins a la frontera hispano-portuguesa de Badajoz són 1.050 km d'autopista, i des d'allà, on vam fer nit, 250 km més d'autopista fins a Lisboa. A Extremadura, entre molts altres indrets, vam visitar el parc natural de Monfragüe. Sobre aquell viatge en vaig publicar alguns articles, aquest per exemple. És una visita sorprenent i del tot recomanable. Pel que podem veure aquests dies als noticiaris, aquelles muntanyes cremen ara de manera incontrolada. El Valle del Jerte, relativament a prop, també està cremant. Alguns experts diuen que allà es produeixen les millors cireres de la península Ibèrica, però no farem ara un debat cirerer.

Extremadura crema, i com sempre que es produeixen aquests grans incendis, les autoritats es queixen de la manca de mitjans. Tenint en compte les dificultats d'accés a la zona que crema, a Monfragüe el mètode més efectiu per lluitar contra el foc és des de l'aire, amb avions i helicòpters. Les autoritats es lamenten que no tenen suficients aparells ni pilots. Però diguem-ho tot, no tenen mitjans perquè les autoritats extremenyes han tingut altres prioritats d'inversió i despesa. D'aparells n'hi ha, i de pilots disposats a treballar també, però aquesta disponibilitat l'has de preveure, planificar i contractar durant l'hivern, no amb la muntanya ja cremant. Però les administracions públiques, gairebé totes, van decidir estalviar en mitjans aeris. La Generalitat de Catalunya, també. Ara crema la comarca del Bages i la zona d’Àger, i encara que el paisatge no té gaire a veure amb l'extremeny, la situació s'hi assembla: manca de mitjans suficients per lluitar contra el foc.

A Catalunya, i suposo que també a Extremadura, abans de quedar-se sense treballar els pilots especialitzats en extinció d'incendis s'han hagut de buscar la vida anant a treballar molt més lluny. A Amèrica, per exemple. O a les Illes Salomon, a l'altra banda del globus terraqüi. No m'ho estic inventant, estic parlant de casos molt concrets viscuts en el meu àmbit familiar. Estic parlant de pilots que han d'anar molt lluny per poder treballar. Els pilots han de volar, tant sí com no. Si es passen un any sense volar el mínim d'hores que toquen, la llicència de vol d'un pilot té data de caducitat. Si no voles, perds la llicència, cosa que no passa amb altres professions com el personal sanitari. Si les autoritats permeten que els bons professionals marxin, siguin pilots d’helicòpter o personal sanitari, després no tenim dret a queixar-nos de la manca de professionals. Els teníem aquí, els vam formar aquí i els obliguem a marxar. En comptes de lamentar-se tant, els polítics haurien d’entonar el mea culpa. Però no ho faran.

dilluns, 18 de juliol de 2022

El nom de les coses

(Article original publicat el 4/7/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, núm. 86/7-2022, pàg. 16)

Massa sovint els governants introdueixen debats artificials i innecessaris a la societat. Hi ha polítics que potser pensen que mentre es discuteix sobre assumptes menors, la ciutadania no es fixarà en la part de la seva gestió que pot generar més polèmica. L'Aeroport de Barcelona es diu en realitat Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, una infraestructura que, per cert, es gestiona des de Madrid, com tots els aeroports de l'estat. Aquesta anormalitat, la gestió estatal centralitzada dels aeroports, sembla que només es dóna en dos països de la Unió Europea: Espanya i Romania. Si una companyia aèria xinesa, per exemple, pretén volar a Barcelona, ha de demanar permís a Madrid, i allà decidiran en funció dels interessos espanyols, al marge de quins siguin els interessos catalans.

Amb la denominació oficial de l'aeroport de Barcelona, decidida, com no podria ser d’altra manera, a Madrid, ens trobem, d'entrada, amb un nom excessivament llarg, amb 46 caràcters amb espais. Revisem-ho. Aeroport hi ha de ser, per motius obvis, i Barcelona, també; i El Prat per la seva ubicació física, a petició expressa de l'ajuntament del mateix nom que buscava la seva quota provinciana de protagonisme. El nom afegit del polític unionista Josep Tarradellas es justifica perquè en un moment políticament complicat de les relacions entre Catalunya i Espanya, després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, el govern presidit per Pedro Sánchez va voler fer un gest amable per intentar suavitzar les relacions amb els catalans, i no van tenir millor idea que afegir a la denominació oficial el nom de l'expresident de la Generalitat. Simpaties o antipaties polítiques al marge, durant la guerra incivil Tarradellas va expropiar algun negoci de la meva família, així que, per la part que em toca, de simpatia pel personatge més aviat poca. Es miri com es miri, però, un nom tan llarg és, comercialment, una nosa.

Fa temps es va obrir un debat a Sarrià sobre el nom que portarà una infraestructura pública, la biblioteca de Sarrià, que després de molts anys de reivindicacions veïnals s'està construint a la plaça del mateix nom. Aquí hi ha també un debat ideològic esperonat per les esquerres que governen la ciutat, pertanyents a una opció política amb poca clientela al barri. A la plaça de Sant Jaume volen que la biblioteca porti un nom de dona. No cal dir que tenen tota la legitimitat per tirar endavant aquesta opció. Alguns potser recordaran un Consell Plenari del Districte on es va produir una vergonyosa picabaralla pública entre el regidor del districte, partidari de posar el nom del poeta sarrianenc J.V.Foix a la biblioteca, una opció plena de sensatesa i sentit comú, i els dos consellers dels comuns, que òbviament defensaven les posicions de l'alcaldessa Colau. Aquell espectacle tan poc edificant es va saldar amb la dimissió dels dos consellers.

Entre el veïnat, hi ha qui demana un procés participatiu, que és una via populista molt del gust del govern actual, però que queda desacreditada si després s'incompleix la voluntat majoritària de la ciutadania. A Sarrià tenim memòria, i recordem bé com va acabar el primer procés participatiu que es va portar a terme, el de la Porta de Sarrià, allà on hi ha la llosa que cobreix la Via Augusta. Al veïnat se’ns va convocar a diverses reunions, amb els tradicionals gomets de colorets que tant agraden als comuns. Aquella gran presa de pèl va acabar amb moltes propostes del veïnat però cap inversió municipal. Tenint el nom de J.V.Foix, una opció que gairebé tothom acceptaria com la menys conflictiva, fer ara un procés participatiu em semblaria una altra pèrdua de temps que, a més, generaria un altre conflicte innecessari al barri.

divendres, 15 de juliol de 2022

Quan el saló de plens de Sarrià no és un refugi climàtic

Abans-d'ahir parlàvem dels refugis climàtics que tant promociona l'ajuntament. Els ideòlegs climàtics municipals que decideixen com han de suportar els soferts ciutadans aquests dies de calor tropical repeteixen dia sí i dia també que la millor recepta seria estar-se a l'ombra, encara que la temperatura ambient superi els 30/35° i la humitat sigui molt elevada. L'aire condicionat, una opció que si més no sobre el paper tampoc rebutgen, es veu que contamina massa. Ahir mateix, al vespre, uns quants soferts veïns i els polítics del districte —els consellers, uns quants regidors, el secretari i alguns funcionaris— ho van poder comprovar.

Se celebrava un Consell Plenari del Districte, i aquella sala era el més semblant a una sauna. L'aire condicionat estava apagat, i el finestral que dóna al carrer Negrevernís estava obert per deixar entrar a la sala un sol de justícia i molta humitat, cosa que encara feia més tortuós estar-se allà. Algú de la casa em va comentar que hi havia persones amb COVID (???), i es veu que en comptes de quedar-se a casa i seguir la sessió per via pantallar com indicaria el sentit comú, van optar irresponsablement per assistir presencialment a la sessió. Així m'ho van explicar i així ho explico aquí.

A la poca estona de començar el Plenari la presidenta va aturar la sessió i es va queixar a qui correspongués, amb tota la raó, per aquella situació esperpèntica. Fins i tot va prometre les seves oracions de la nit pel funcionari que resolgués el problema. Però allà es discutia més d'apagar alguns focus de la sala que de posar l'aire condicionat, una opció que semblava proscrita. La sessió va quedar enregistrada al canal municipal.

Una estona després, miraculosament, l'aire condicionat va començar a funcionar —estic segur que les oracions de la presidenta hi van influir—, però jo ja havia decidit que després de l'informe del regidor marxaria d'aquella sauna, com així vaig fer. Per cert, la megafonia del saló de plens segueix sense funcionar amb una mínima dignitat; això no obstant, fa tants anys que ho denunciem que no cal insistir-hi. Els responsables no donen per més. Tothom sap que si es tractés d'una empresa privada aquestes persones ja serien al carrer, però l'ajuntament és tota una altra cosa.

dijous, 14 de juliol de 2022

Què és la llibertat?

Entre moltes altres coses, la llibertat és que et reconeguis a tu mateix, íntimament, com a persona lliure, al marge del que pensin, facin o diguin els altres. Que estiguis satisfet de la majoria de coses que fas i has fet, encara que algú te les critiqui. Que puguis marxar de cap de setmana de dimarts a divendres, evitant així els embussos de trànsit i les aglomeracions de cap de setmana; en aquest sentit, anar la setmana passada a la ciutat de Girona va ser una molt bona opció. Que sempre que et vingui de gust i tinguis temps, puguis compartir un cafè, un àpat o una estona amb una persona que t'interessi, al marge de quina sigui la seva ideologia i sense haver de demanar permís a ningú. Que cada vegada que et posis la mà a la butxaca hi trobis un bitllet de vint euros. Que puguis publicar reflexions com aquesta al marge del que opinin els demés.

dimecres, 13 de juliol de 2022

Refugis climàtics

A l'estiu, l'Ajuntament de Barcelona promociona molt allò que ells denominen refugis climàtics, i tant des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume com des dels districtes barcelonins aconsellen a la població que els utilitzin. Però els dirigents municipals inclouen en la categoria de refugis climàtics una ombra en un jardí o parc públic. Ara bé, si ens centrem en la ciutat de Barcelona o en qualsevol altra indret que tingui un elevat grau d'humitat com el nostre, només un entorn amb aire condicionat pot ser considerat un refugi climàtic efectiu. El millor refugi climàtic és l'aire condicionat que trobem a les cases, als cotxes, als despatxos i als centres comercials. Tenint en compte que a Barcelona el principal problema meteorològic de l'estiu no és la temperatura sinó un alt grau d'humitat ambiental, és poc adequat considerar que una ombra sigui un refugi climàtic. Aclariment: no em dedico al negoci dels aires condicionats.

dimarts, 12 de juliol de 2022

Apropiacions indegudes

Cada any per aquestes dates hi ha un col·lectiu de persones que s'apropia de la paraula orgull. La majoria dels mitjans de comunicació es fa ressò d’aquesta apropiació indeguda, com donant a entendre que només els membres d’aquest col·lectiu poden utilitzar aquest mot per donar més força a les seves reivindicacions.

Hi ha un altre col·lectiu, castellanoparlant en bona mesura i políticament molt sorollós, però amb un suport electoral més aviat limitat, que des de fa uns anys intenta apropiar-se de la paraula constitucionalista, com si només ells, els defensors de la Constitución Española de 1978, tinguessin dret a definir-se com a tals.

Amb aquests dos exemples d’apropiacions indegudes vull reivindicar que jo, que no sóc gai, em sento orgullós de coses que no tenen res a veure amb les reivindicacions del col·lectiu que dèiem abans. I que em declaro constitucionalista d'una pròxima constitució catalana, sense que això representi que faig una defensa de la constitució que dèiem abans, aquella que agrada tant als unionistes i tan poc al 52 per cent dels catalans.

dilluns, 11 de juliol de 2022

Quan la periodista té vocació de fiscal estalinista, somriu per sota el nas i li acaba clavant el punyal a traïció

Dissabte, en un programa de TV3 que en diuen FAQS, vaig veure l'entrevista que unes periodistes amb vocació de fiscals estalinistes van perpetrar a la MHP del Parlament Laura Borràs, la qual es va prestar a participar en el joc sabent perfectament a quina mena de personatges s'hauria d'enfrontar. Suposo que això deu entrar en el seu sou.

Tot i que no em ve gens de gust fer propaganda de productes i personatges que em desagraden, avui vull deixar constància dels noms de les periodistes amb vocació de fiscals estalinistes: com a conducator del programa, Cristina Puig, i com a col·laboradores necessàries, Agnès Marqués i una senyora de la cadena SER que ara mateix no recordo com es diu.

Si li interessa el tema, l'enllaç web se l'haurà de buscar el lector, i treure'n ell mateix les conclusions. Jo ja les he tret, però me les guardo per mi. Diuen que ara l'amo polític de TV3 és Esquerra, i intueixo que deu ser veritat. Si jo formés part de la militància d'aquest partit, faria una queixa formal al seu politburó per la gestió vergonyosa que fan de la cadena pública; però no és el cas. No milito ni he militat mai en cap partit polític ni sindicat, ni tinc previst fer-ho en el futur. La meva llibertat individual està per sobre dels peatges de tota mena que em comportaria qualsevol militància.

divendres, 8 de juliol de 2022

Premi o càstig?

(Article original publicat el 1/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2076, pàg. 2)

Cal premiar els ciutadans complidors o és millor penalitzar els incomplidors? Aquest és un debat clàssic sense una resolució clara, i la recepta per obtenir els millors resultats, suposant que aquesta existís, segurament no seria compartida per tothom. Algunes empreses tenen establert un plus de puntualitat, i això vol dir que si cada dia arribes a la feina a l'hora pactada, a final de mes t'inclouen a la nòmina un petit premi en forma de complement pecuniari. A altres empreses, en canvi —n'he conegut algunes a l'estranger—, et penalitzen la impuntualitat laboral sense una justificació raonable, i és habitual l'acomiadament de la feina en cas de reincidència persistent. Aquesta "garantia laboral", tan comuna per les nostres contrades, que dóna per fet que el funcionari públic és intocable, faci el que faci, no és tan usual al nord dels Pirineus, i molt menys als Estats Units.

Entre premi o càstig, els partits d'esquerres sempre han sigut més partidaris de premiar, de subvencionar, i fins i tot de pagar a canvi, simplement, de complir una obligació contractual. A l'Europa de l'Est, abans de la caiguda del Mur de Berlín, si feies bondat laboral i social, tenies moltes més facilitats per accedir a l'ús d'un habitatge; en aquella època tots els habitatges eren públics. Ara bé, si l'administració pretén tenir ciutadans responsables, aquest plantejament és, al meu entendre, erroni. I és que en el fons, amb la política de premiar i subvencionar, les administracions públiques no busquen teixir complicitats sinó comprar voluntats, tenir ciutadans i entitats obedients com a xaiets i, d'alguna manera, sempre dependents de l'ajut públic, potser pensant que amb la por a perdre la subvenció faran més bondat i seran menys conflictius.

Amb el sistema de recollida de residus Porta a Porta que alguns ajuntaments estan implantant d'uns anys ençà, algunes administracions estan anunciant amb bombo i platerets que premiaran els ciutadans que reciclin correctament la brossa, i ho faran mitjançant la rebaixa d'un impost municipal. A ningú se li escapa, però, que s'acosten eleccions, i aquest fet alguna cosa hi deu tenir a veure. Però, insisteixo, l'anunci de premiar a qui no cometi infraccions, que algunes administracions prometen a la ciutadania, és contraproduent. Les coses s'han de fer correctament sempre, per convicció i per responsabilitat social. Pels ciutadans que incompleixin la normativa municipal, la possibilitat de ser sancionats sempre serà més efectiva que el premi per complir-la.


dimecres, 6 de juliol de 2022

EBF 2022

 

Entre els grans esdeveniments que tenen lloc a Igualada s'ha fet molt popular el REC.0, de botigues efímeres de roba i complements instal·lades a les antigues adoberies del barri del Rec, una activitat que, amb una durada de quatre dies, té lloc cada sis mesos. Aquells dies, el Rec rep més visitants forans que els habitants que té la ciutat. Sense pretendre que siguin esdeveniments comparables, també és molt important la Festa dels Reis el 5 de gener, que és una de les més antigues de l'estat; aquesta és la gran festa dels igualadins, de tots els igualadins, de totes les classes socials, però més en clau interna. Ara bé, l'European Balloon Festival que comença avui és, pel seu ressò internacional, l'esdeveniment igualadí més important de l'any. En el transcurs de la vint-i-sisena edició de l'EBF que té lloc cada any per aquestes dates, i si les condicions meteorològiques ho permetem —algun any ens hem hagut de quedar a terra—, aquesta setmana es reprendran sense restriccions covidianes els vols del mig centenar de globus aerostàtics que s’enlairaran a Igualada els quatre dies de durada de l'esdeveniment.

L'EBF transforma durant cinc dies la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, de quaranta mil habitants, en la protagonista internacional d'una activitat esportiva i de lleure molt original i poc massificada, com són els vols en globus aerostàtics. Quan dic poc massificada vull dir també que la majoria de la gent encara no ha volat mai en globus, entre altres motius perquè no és una activitat a l'abast de totes les butxaques. Aquest esdeveniment té lloc precisament a Igualada per un motiu ben fàcil d'entendre: el promotor que fa dues dècades i mitja va tenir la idea d'organitzar-lo és l’equip de l'empresa Ultramagic, actualment líders mundials en la fabricació de globus aerostàtics, que té la fàbrica situada al costat de la pista d’aterratge de l'Aeròdrom d'Igualada-Òdena.

Els globus aerostàtics funcionen amb aire calent, i una de les seves particularitats és que no tenen timó. El globus puja a mesura que es va escalfant l'aire amb el cremador que porta incorporada la cistella, i baixa a mesura que l'aire es va refredant. Per trobar el vent que et traslladarà en la direcció que busques, només cal anar pujant o baixant a la recerca del vent adient. Per exemple, per acostar-te el més possible a les dianes a les quals s’ha de llençar el testimoni, en una de les proves més clàssiques d'aquestes trobades de globus, o per aterrar en el lloc més convenient per facilitar el rescat un cop ets a terra. Quan voles en globus sempre viatges en silenci, a la mateixa velocitat i en la mateixa direcció del vent, així que el vent no el notes; és una sensació molt agradable. La capacitat de les cistelles va des de les individuals fins a una trentena de passatgers les més grans. Com més petit és el globus més ràpid reacciona a les ordres del pilot, i això és bàsic en les competicions esportives.

dilluns, 4 de juliol de 2022

El somni de molts polítics i funcionaris

Per a molts polítics i funcionaris públics la situació ideal és crear una relació de dependència econòmica dels ciutadans per als quals treballen, per mitjà de concedir o denegar discrecionalment ajuts i subvencions públiques. Els ajuts públics en forma de subvencions depenen d'unes decisions i uns criteris que no sempre estan prou raonats per les administracions. En aquestes decisions de vegades es barregen els legítims interessos polítics del governant amb alguns interessos personals, i la línia que els separa no sempre és prou clara.

El fet és que amb honroses excepcions que confirmen la regla, polítics i funcionaris aspiren a tenir ciutadans obedients, que no donin massa problemes, que no donin la tabarra, ciutadans que siguin conscients que se'ls pot aplicar aquella dita tan nostrada que diu que qui passa de la ratlla, l'orella se li talla. L'orella seria la subvenció, i la ratlla pot ser tan fina que qui espera rebre-la i li és denegada ni tan sols sigui capaç d'endevinar els motius.

La versió espanyola d'aquesta amenaça va ser popularitzada per aquell gran intel·lectual espanyol del segle passat, Alfonso Guerra @ mienmano, que quan era el vicepresident del govern de Felipe González sempre ens recordava aquella amenaça simpàtica que diu que el que se mueva no sale en la foto. A bon entenedor no cal dir-li res més, i tot sembla indicar que el nostre personatge tampoc es devia moure gaire, ja que, d'una manera o altra, sempre ha viscut, i ha viscut la mar de bé, del pressupost públic.

La meva proposta per intentar posar una mica d'ordre en el món massa sovint desendreçat de la gestió de les subvencions públiques potser és una mica dràstica, però no en veig cap altre que pugui ser més efectiva. D'entrada les suprimiria totes, amortitzaria els llocs de treball públics que fins ara s'han dedicat a aquest negociat, i tornaria a avaluar la seva necessitat començant des de zero, aplicant criteris estrictament professionals, complementats amb una bona auditoria externa que controlés la idoneïtat de les subvencions i la tasca que fan les persones que les concedeixen o les deneguen. Sense que necessàriament s'hagués de modificar la xifra total que les administracions destinen a subvencionar persones, entitats, projectes i activitats, estic convençut que la distribució seria bastant diferent; sortirien a la llum situacions en les quals la subvenció actual és ridículament baixa i, en contrapartida, altres ajuts quedarien sensiblement reduïts o eliminats.

dijous, 30 de juny de 2022

Les escorrialles del comunisme

Actualment els comunistes governen a l'estat espanyol, cosa que no havia passat mai des de la guerra incivil espanyola. Em baso en la descripció política que d'ells mateixos, declarant-se obertament comunistes, han fet alguns membres del Consejo de Ministros: Yolanda Díaz, vicepresidenta i ministra; Alberto Garzón, ministre, etc. A l'Europa endreçada aquesta ideologia tronada ja no la compra gairebé ningú però, com deia aquell, Spain is different. Doncs bé, aquí i ara tenim els comunistes governant Espanya, i també els tenim governant la ciutat de Barcelona, ara disfressats de colauers per amortització de la marca que utilitzaven anteriorment. Ep, que no se’m mal interpreti: a aquestes situacions s’hi ha arribat per vies democràtiques, no estic pas insinuant cap irregularitat en aquest sentit. Però, en el context europeu, aquestes coses criden l’atenció.

El secretari general del Partido Comunista de España és ara un alt càrrec del govern Sánchez, i com a Secretario de Estado de la Agenda 2030 gaudeix d'un salari públic que està al voltant dels cent mil euros/any. Però no resulta fàcil donar una xifra exacta que inclogui tots els seus ingressos públics, ja que si una cosa té el portal de la transparència del gobierno és un excés d'opacitat. L'Agenda 2030 és un catàleg de bones intencions de les Nacions Unides. Són disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que en grau considerable comparteixo, però que se suposava, i així ens ho van assegurar en el seu moment, que la seva gestió havia de ser políticament transversal, no partidista. En política les formes també són importants, i convindran amb mi que posar el no.1 dels comunistes espanyols al capdavant de l'Agenda 2030 no només sembla una decisió poc rumiada sinó fruit d'una gran frivolitat, una més de les moltes frivolitats a les quals ens té acostumats Don Pedro Sánchez Pérez-Castejón.

dilluns, 27 de juny de 2022

Els últims espeternecs de Ciudadanos

Fa setmanes que vaig escriure aquest article i ara, després del molt previsible cataclisme ciudadano a Castella i Lleó i Andalusia (Espanya), penso que és un bon moment per publicar-lo. Si m'esperés més, potser ja només podria publicar la crònica del funeral, i jo vull explicar més coses.

Els dirigents de Ciudadanos consideren que per assolir el seu somni d'assimilar la “desafecta” nació catalana a una regió obedient més de l'estat espanyol —des del naixement del partit, aquest ha estat el principal objectiu de Ciudadanos—, la primera tasca implica minimitzar al màxim l'ús social del català que, recordem-ho, és la llengua pròpia de Catalunya, per deixar-lo reduït a l'àmbit familiar i poca cosa més. Són malaltissament obsessius contra el català, tot i que, per dissimular-ho, asseguren ser uns grans defensors del bilingüisme. Però no cal esforçar-se gaire per constatar que no van més enllà de reivindicar un enganyós bilingüisme monolingüe. Els dirigents de Ciudadanos intuïen que un cop eliminat l'ús social de la llengua, la resta ja seria bufar i fer ampolles. És el mateix que intuïen els guanyadors de la guerra incivil espanyola. Ciudadanos defensa aquella teoria tan tronada i antidemocràtica que diu que per sobre de tot, i de tot vol dir de tot, també de la llengua pròpia d'un país i de la democràcia, i de la voluntat majoritària de la ciutadania catalana, hi ha d'haver la unitat d'Espanya. Recordeu el lema que es pot llegir a la porta de les casernes de la GC, Todo por la patria? Doncs això. Todo.

De vegades em retreuen que quan parlo o escric sobre Ciudadanos mostro un excés d'agressivitat. No és pas així. El que molts catalans sentim —catalans nascuts aquí i nascuts fora de Catalunya— és un emprenyament creixent i justificadíssim. Amb els anys, Ciudadanos, el partit que fa la feina més bruta de l'unionisme espanyol, s'ha convertit en un club d'acusetes dedicat al setge judicial de l'acció política de l'adversari. Aquesta descripció en cursiva no és meva, la trobareu a la pàgina 523 d'un llibre excel·lent de Jordi Panyella, "Causa General", d'Angle Editorial. El mal que Ciudadanos està fent a la societat catalana mereix tots els retrets.

Catalunya era una societat que abans estava raonablement cohesionada, i aquesta cohesió s'està trencant, en bona part gràcies a la feina fastigosa de Ciudadanos. El fet innegable és que, amb l'excusa de la llengua, estan transformant Catalunya en una societat cada dia més crispada i dividida. Ciudadanos sembla haver oblidat que els promotors de la immersió lingüística a l'escola catalana no van ser els catalans de la ceba que viuen a Sarrià, o a la Garrotxa, sinó els pares castellanoparlants provinents de la immigració que vivien a Santa Coloma de Gramenet, els quals aspiraven a una situació millor per als seus fills.

Alguns dirigents i militants de Ciudadanos van abandonant el partit discretament, sense fer gaire soroll; alguns s'han incorporat a altres colles polítiques unionistes que han anat sorgint com els bolets a la tardor. Unionistes, sí, és convenient definir-los amb el terme correcte, com es fa al Quebec, a Escòcia, a Irlanda..., perquè de constitucionalistes ho som tots. La diferència és que els unionistes ja tenen la seva constitució, i els independentistes —el 52% dels catalans segons les últimes eleccions— encara no tenim la nostra. Però la tindrem aviat. La part més abrandada de la militància ciudadana s'ha quedat per tancar el llum, i des dels faristols diversos que pengen dels càrrecs institucionals que encara conserven, continuen predicant el discurs de l'odi en forma de clara animadversió contra la llengua pròpia de Catalunya i, de retruc, contra Catalunya. Somien a veure una Catalunya com La Rioja o Múrcia, però tot i els seus esforços no se’n sortiran.

Carrizosa, Arrimadas, Rivera i tota aquesta gent són individus políticament tòxics que passaran a la història fosca de la política catalana per haver inoculat en la nostra societat el verí de la crispació, lingüística i política. A Espanya tenen actors secundaris que van aprendre de pressa la lliçó anticatalana. Ara estan sortint a la llum actuacions professionals recents del seu portaveu al Congreso, un tal Val, que no són com per sentir-se’n orgullós. Més al nord, al Parlament Europeu, tenen aquest pobre noi que cobra d'eurodiputat i es fa dir Adrián Vázquez, i cada dos per tres ens demostra com a partir d'un gran currículum acadèmic pot sortir un polític que sembla de cal justet. No sempre un gran currículum és garantia d'actuar amb intel·ligència. I tot i els seus repetits fracassos a Europa, el tal Vázquez destaca per no haver après què és el sentit del ridícul.

Actuen amb tanta intensitat contra Catalunya que ni els grans partits espanyols de l'estat, no precisament procatalans, gosarien defensar les seves tesis lingüístiques excloents amb tanta agressivitat i mala llet. Excloents, sí, excloents amb la llengua pròpia de Catalunya. I no en tenen prou de veure'ns lingüísticament humiliats, ens volen destruïts com a nació, i per això es passen tantes hores als jutjats presentant denúncies a tort i a dret contra tot el que es bellugui. Sortosament, però, tot i que el seu virus lingüístic segueix ben viu, el partit Ciudadanos ja es troba en coma irreversible. El seu relleu polític l'agafaran les franquícies catalanes de Bocs, del PP —aquests ho aprofiten tot; dels tres diputats que són al Parlament, dos són provinents del transfuguisme ciudadano—, i també d'una part del PSOE. Això no obstant, sortosament, tot sumat no arriba al cinquanta per cent del vot català, és a dir, no disposen del suport suficient que els permetria acabar de destruir el país per la via lingüística.

Conec persones intel·ligents que encara militen a Ciudadanos, i alguns, des dels càrrecs públics que ocupen representant aquest partit a districtes, ajuntaments i altres entitats, fan una tasca política força positiva al servei del ciutadà, i uns pocs actuen bastant al marge de les destructores directrius lingüístiques del politburó ciudadano. Coneixent-los, sorprèn força que encara no hagin tocat el dos.

dijous, 23 de juny de 2022

Policies mentiders i espietes

(Article original publicat el 17/6/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2074, pàg. 2)

Sortosament, encara ens queda premsa lliure. La setmana passada es va fer públic el cas d'un policia espanyol de Menorca, l'I.J., tot i que a les persones que espiava des de feia gairebé dos anys els assegurava que es deia Marc i que era de Mallorca. Des que els seus caps policials li van facilitar els documents d'una identitat falsa, el nostre personatge, fent-se passar per un mallorquí, s'havia infiltrat en col·lectius independentistes i socials. El seu accent menorquí, però, el delatava i generava sospites, i es va iniciar una investigació periodística que, finalment, l'ha posat al descobert. A partir de fer-se pública la seva identitat real, l'home ha deixat de freqüentar els seus llocs habituals, i les seves xarxes socials de sobte també han desaparegut. Ves a saber on el deuen haver destinat.

Que els estats tenen policies infiltrats en grups criminals no és pas cap novetat. Quan s'intervé una partida de droga, per exemple, no acostuma a ser fruit de la casualitat com de vegades ens volen fer creure. I tampoc és per xamba quan cau una xarxa de tràfic il·legal de persones. La tasca de la policia és, també, aquesta, prevenir el delicte, i no em sembla malament. Ara bé, quan es parla de prevenir delictes no s'hi haurien d'incloure mai inexistents delictes d'opinió ni de discrepància política. En una democràcia sense adjectius, aquestes dues figures no poden ser mai delictives ni, per tant, perseguibles. En una democràcia no aigualida ser independentista i treballar a favor de la independència del teu país són drets ciutadans, i aquí és on la cúpula de l'estat espanyol sempre té una certa tendència a travessar la línia vermella.

Per entrar a qualsevol cos policial un ha d'estar disposat a fer feines clarament il·legals i, un cop fetes, no ha de tenir remordiments de cap mena. T'ho han ordenat i punt, no t'has de qüestionar res més. Conceptes com moralitat i ètica queden totalment al marge de determinades actuacions policials, tot i que segurament no tothom compartirà el meu punt de vista. Podríem posar molts exemples. Anar a atonyinar catalans al crit de "A por ellos" en podria ser un. Espiar ciutadans independentistes, un altre. Els personatges de dalt de tot que no només toleren aquestes pràctiques il·legals sinó que tenen la gosadia d'ordenar-les, argumenten que per preservar les essències pàtries —todo por la patria?— val la pena córrer el risc d'anar a la presó si un jutge et declara culpable. A ulls d'aquesta genteta, el policia Villarejo és un patriota exemplar.

dimecres, 22 de juny de 2022

Treballadors de Ryanair

Per a segons quins perfils professionals l'oferta laboral és molt limitada. Sigui com sigui, ningú t'obliga a treballar a Ryanair. La meva experiència d'anys combinada amb el fet de tenir familiars que professionalment es dediquen a volar i de tant en tant m'expliquen coses de la seva feina, em permet dir que de les companyies aèries més conegudes que volen per Europa, Ryanair és la que menys bé tracta als seus pilots i tripulants de cabina, i no parlo del personal de terra perquè ho desconec. I sense perdre de vista una altra realitat: el tracte que l'empresa dóna als seus treballadors acostuma a ser similar al tracte que dóna als seus clients.

Un es pot preguntar com és que si aquesta empresa és com és, de tant en tant jo mateix també l'he utilitzat com a client. La resposta és ben senzilla: des de Barcelona i Girona, Ryanair ofereix destinacions que altres companyies no cobreixen. Si has d'anar a, posem per cas, un determinat aeroport del nord d'Itàlia al qual, des de Barcelona, només hi vola Ryanair, les alternatives són dues: o fas un vol directe amb aquesta companyia, o voles fent escala amb una altra companyia, i això et farà allargar molt el temps de viatge. Cal, doncs, triar què et convé més, i en el meu cas em convé més la rapidesa.

Els treballadors de Ryanair tenen poca tendència a sindicar-se, i es veuen obligats a acceptar els abusos als quals són sotmesos per part de l'empresa. El motiu de la deixadesa sindical d'aquests treballadors l'hem de buscar en la mateixa empresa, ja que l'activitat sindical està mal vista pels seus dirigents. És per això que aquests treballadors gairebé mai van a la vaga. Ara, però, n'han convocat una per a finals de juny i primers de juliol, amb tot el que això pot comportar per a la seva clientela, turistes en bona part.

Posaré tres exemples dels molts que podria posar. Els uniformes dels pilots van a càrrec del treballador, i això vol dir que si se t'estripen els pantalons, te n'has de comprar uns altres. Una ampolleta d'aigua pel tripulant de cabina? El treballador l'ha de pagar, com si fos un viatger més. Si a causa d'unes condicions meteorològiques adverses l'avió queda atrapat tres dies en un aeroport, els pilots s'han de pagar de la seva butxaca l'hotel i la manutenció.

Els sous, tant del copilot com dels tripulants de cabina, estan per sota del nivell de misèria. Els pilots cobren una mica més, però no gaire. I les altres companyies low cost ho saben, i de mica en mica també intenten copiar aquestes situacions d'esclavatge. Així que encara que potser no en som prou conscients, quan comprem vols barats de Ryanair estem col·laborant a perpetuar aquestes misèries.

dilluns, 20 de juny de 2022

Marinaleda, el comunisme utòpic

 

Un personatge bastant conegut de Sarrià, d’aquells que des de fa anys surten regularment als mitjans d’informació, referint-se a un càrrec que ell mateix ocupava des de feia set anys, un dia em va dir que “més de vuit anys és corrupció”; de fet, estava preparant la seva sortida d’aquell càrrec, que un any després es va confirmar. Evidentment, amb aquella frase no tenia al cap els dictadors que monopolitzen el govern durant dècades sense haver guanyat mai unes eleccions democràtiques —el cas de Franco en seria un bon exemple—, sinó que estàvem parlant de persones elegides democràticament que van enllaçant un munt de mandats sense descansar mai. Són personatges que tot sovint es creuen imprescindibles, i no troben mai el moment de deixar pas. Un exemple més nostrat? El MHP Jordi Pujol, el qual es va estar vint-i-tres anys al capdavant del Govern de la Generalitat. Ep!, de manera democràtica, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar. Però, són molts vint-i-tres anys continuats governant el mateix país? Al meu entendre, sí, però la llei —manifestament millorable en aquest aspecte— encara ho permet. Als Estats Units, per exemple, un president només s’hi pot estar dos mandats seguits de quatre anys, i després ha de marxar cap a casa. Em sembla una bona mesura.

Aquesta llarga introducció em serveix per presentar el nostre peculiar personatge: Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde comunista de Marinaleda (Sevilla, Espanya) des de l’any 1979. Incloc el terme comunista perquè a ell li agrada que es recordi que és comunista, i no serè pas jo qui li porti la contrària. Sánchez fa 43 anys que és alcalde; s’ha presentat a onze eleccions municipals i les ha guanyat totes. És amb personatges com ell que em ve al cap aquella frase reproduïda abans, “més de vuit anys és corrupció”. Estic insinuant que Sánchez és un corrupte? No, no en el sentit d’enriquir-se personalment, però la corrupció no només consisteix a augmentar el saldo del compte corrent. Hi ha moltes variants de corrupció. Per altra banda, Sánchez és d’aquelles persones que es creuen imprescindibles i que, com a tals, són al·lèrgics a qualsevol crítica. I com tots els dictadors, tot i que, repeteixo, ell no és un dictador, disposa d’un equip de gent que intenta silenciar qualsevol mena de dissidència.

Sánchez està malalt i va poc a l’ajuntament, i el dia a dia de la gestió municipal el porten altres. A Marinaleda sempre es parla de la utopia comunista, i els dirigents municipals encapçalats per Sánchez són perfectament conscients que el comunisme és una utopia. A tot arreu on s’ha intentat aplicar el comunisme ha acabat en fracassos estrepitosos, i el segle XX n’és ple d’exemples. Un es pot preguntar, doncs, com és que a Marinaleda encara no han llençat la tovallola. L’explicació és ben senzilla: aquest poble només té 2.500 habitats, dels quals poc més de mil serien treballadors actius, la majoria dels quals es troben a l’atur i viuen del PER, cosa molt habitual a Andalusia. Marinaleda viu, en definitiva, de les transferències provinents del Gobierno Español, la Junta de Andalucía i la Diputación de Sevilla. Altrament, la utopia comunista de Marinaleda no seria pas viable, ja que a l’única empresa privada que hi havia al poble la van fer marxar de males maneres. Allà, d'iniciatives privades només en pot tenir el compañero Sánchez.

dimecres, 15 de juny de 2022

La regidora Martín visita Sarrià

Em va arribar la convocatòria d'un acte sobre les dificultats de trobar habitatge a Sarrià, i les diverses fórmules que l'ajuntament i altres entitats poden oferir per pal·liar el problema. Com que aquest tema sempre m'ha interessat hi vaig anar disposat, com sempre, a aprendre. No tinc gens clar si allò era un acte institucional de l'ajuntament o era un acte de partit. Segons el pòster reproduït al costat, allò era un acte institucional, però observant els assistents allò semblava un acte de partit, concretament del partit de la senyora alcaldessa. Coneixia a la majoria dels assistents, i allà hi havia la militància dels Comuns al nostre districte gairebé en ple. Ep, res a dir, però sorprèn que ho disfressin com un acte institucional.

Sigui com sigui i tal com estava anunciat, finalment es va presentar a la sala, amb vint-i-cinc minuts de retard, la regidora de l'ajuntament que té a càrrec seu els temes d'habitatge. Es va disculpar amb una excusa graciosa. Segons ens va explicar, "la meva agenda diu que aquest acte s'havia de celebrar en un altre lloc", i aquí va quedar la cosa. No sabem si la persona que s'ocupa de portar l'agenda oficial de la regidora encara treballa al mateix lloc o ja l'han enviat a tallar canya voluntària, com fan a Cuba amb els compañeros que no fan la farina plana.

La regidora ens va fer una explicació clara i molt didàctica sobre les ofertes de l'ajuntament. Segons ella, i en això coincidim, per anar fent un parc públic d'habitatges es necessiten anys, i se n'han perdut molts sense fer res de profit. Segons ella, només s'ha posat fil a l'agulla a partir de l'any 2015, quan els comuns es van fer càrrec del govern de la ciutat. Segons ella, des del 1979 fins al 2015 no s'havia fet gairebé res, tot i que des del 1979 fins ara —exceptuant els quatre anys del mandat Trias— els correligionaris polítics de la regidora, amb un nom o amb un altre, sempre han cogovernat la ciutat. És a dir, que els que no han fet res són, també, els seus, i hagués estat bé que l'enginyera química i regidora d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona Lucía Martín González hagués fet una mica d'autocrítica.

dilluns, 13 de juny de 2022

Tenir amo no surt de franc

Si tens pensament propi i t'agrada expressar les teves idees en públic, tenir amo no surt de franc, és un mal negoci. Tots els diputats del Parlament tenen amo, és a dir, no poden expressar-se lliurement, ni poden protestar o aplaudir quan els ve de gust fer-ho. Tot està pautat, tot està regulat, i sempre cal obeir les indicacions de l'amo. Ara hi ha hagut el cas de la diputada igualadina Judit Guàrdia, de Junts, que fa uns dies va debutar com a parlamentària en substitució d'Elsa Artadi. Era la primera vegada que Guàrdia ocupava un escó a l'hemicicle, i hem de suposar que encara no estava massa al cas de la normativa interna del seu partit. El fet és que va sortir al faristol un diputat de la CUP i sembla que el seu discurs va agradar força a la nova diputada (a mi també em va agradar el discurs, tot i que als cupaires no els he votat mai ni tinc previst fer-ho en el futur), i en acabar la seva intervenció es va posar a aplaudir afegint-se als diputats de la CUP que també expressaven la seva satisfacció. De seguida, però, el seu company d'escó li va donar discretament uns copets per fer-li veure que amb aquell aplaudiment inesperat estava trencant la normativa interna del partit. En adonar-se'n, Guàrdia va deixar d'aplaudir i va demanar disculpes amb una mirada i uns gestos que ho deien tot (si el busqueu a la xarxa, trobareu el vídeo). Estic segur que la nova diputada va aprendre la primera lliçó que aprèn un diputat quan entra al Parlament: no s'aplaudeix quan vols sinó només quan pots, quan l'amo t'ho autoritza.

divendres, 10 de juny de 2022

D’infermeres no en falten, i de cambrers tampoc

(Article original publicat el 3/6/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2072, pàg. 2)

I qui diu infermeres diu infermers, i qui diu cambrers diu cambreres. I podem parlar també dels metges i altres professionals que decideixen emigrar un cop han acabat els seus estudis. No és normal que aquí formem els millors professionals de la sanitat, i que un cop obtingut el títol de l’especialitat —els metges després d’un mínim d’onze anys d’estudis i pràctiques— aquests decideixin anar a treballar a l’estranger. És evident que hi ha de tot, i que hi ha algunes persones que prefereixen marxar a l’estranger per motius que no tenen res a veure amb les condicions laborals. Però quan el motiu per marxar és que en temes de salaris i altres condicions laborals aquí no se’ls tracta com es mereixen, els governants haurien de ser humils i admetre que no es fan les coses bé. I si no són capaços de posar-hi remei, haurien de plegar.

Pagar salaris de misèria i oferir als professionals de la salut condicions laborals de quasi esclavatge no té justificació. Imposar contractes no ja de mesos o dies de durada sinó d’hores, és a dir, arribar a l’hospital al matí, signar el contracte, treballar tota la jornada laboral i, quan s’acaba, recollir el finiquito, i “quan hi hagi feina ja t’avisarem, estigues amb el mòbil sempre obert, que si et truquem i no contestes et passarà el torn”, això no és manera de tractar als professionals que s’han passat anys preparant-se per exercir la seva professió.

És una pobra excusa que la manca de pressupost impedeix millorar les condicions salarials d’aquests treballadors. Es llencen milers de milions en submarins que no floten, armament que no necessitarem mai, viatges oficials i altres actes caríssims per a lluïment dels polítics, manteniment d’estructures administratives del tot prescindibles com són les diputacions, cotxes oficials a dojo per tothom, pagament de pensions màximes —immerescudes— a polítics que només s’han passat cinc anys fent de diputats, i moltes altres despeses escandaloses que tots tenim al cap.

Amb els cambrers i altres treballadores menys qualificats del món de l’hostaleria passa més o menys el mateix. Si molts deixen la feina perquè consideren que aquí estan mal tractats, se’ls ha de pagar més i suprimir, per posar només un exemple d’abús molt habitual en aquest sector, les hores extres que no es declaren, i de vegades ni tan sols es cobren. Si de resultes d’això, el preu de la cervesa que et prens en una terrassa o el menú del dia s’han d’augmentar una mica, s’augmenten. I si la teva empresa no es pot posar al dia, abaixa la persiana.

dijous, 9 de juny de 2022

A ti que tienes siempre caldo en la nevera

 

Això meu d'avui serà un popurri de comentaris desordenats al voltant de la música, sense ordre ni concert; si teniu un mínim de sensibilitat musical —no és el meu cas— us el podeu perfectament estalviar. La meva cultura musical és molt limitada. Escolto una música, una cançó o una òpera, i només puc dir si m'agrada o si no m'agrada, però sóc incapaç d'anar més enllà en la meva valoració.

Fa poc he descobert una artista catalana polifacètica, Paula Ribó, que artísticament es fa dir Rigoberta Mandini; canta en anglès, català i espanyol. D'una cançó que últimament ha fet fortuna, "Ay mamá", he tret la frase que dóna títol a aquest article. Per cert, dels dos nois que surten al vídeo, el barbut, que és la parella de la cantant, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià. Deixem-ne constància. Potser recordareu una altra de les cançons més conegudes de la Rigoberta, "In Spain We Call It Soledad".

De vegades també m'agrada escoltar la música gregoriana cantada pels monjos del Monasterio de Silos (Espanya), sobretot quan em trobo en un embús de trànsit. Aquesta música té un efecte balsàmic.

Òpera. No m'agrada l'òpera. N'he vist unes quantes i en sortir del teatre sempre n'he tret la mateixa conclusió: una història que es pot resumir en pocs minuts l'han convertit en una sessió de dues hores que no s'acaben mai. Trobo interessants les àries més conegudes i populars de les òperes, però aquestes no van més enllà d'un parell de minuts, i la resta de l'espectacle sempre se'm fa molt pesada. Tot el mèrit pels cantants, només faltaria, però a mi no em compensa.

Una gran cantant d'òpera, la soprano Victòria dels Àngels (EPD), vivia a l'avinguda Pedralbes de Barcelona, allà on hi ha la Creu de Terme. La vèiem alguna vegada comprant al Carrefour del barri. Tenint en compte que Pedralbes pertany a Sarrià, una pertinença que està perfectament documentada des de fa segles, però repetidament ignorada pels ajuntaments democràtics —la perfecció no existeix—, Victòria dels Àngels també era sarrianenca.

Bruce Springsteen. Conec gent capaç de fer hores de cua per escoltar-lo en directe, i pagar el que sigui per una entrada. Jo diria que en aquest cas, més que agradar-te les seves cançons i el seu espectacle, que òbviament ho dono per suposat, hi ha una mena de devoció laica pel personatge, per The Boss. Per cert, l'any que ve tornarà a actuar a Barcelona, i diuen que les entrades, que ahir es van posar a la venda, es van esgotar en minuts.

The Beatles. Pel meu gust i sense cap mena de dubte, és el millor grup dels que he escoltat des que tinc ús de raó.