.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 30 de juny de 2022

Les escorrialles del comunisme

Actualment els comunistes governen a l'estat espanyol, cosa que no havia passat mai des de la guerra incivil espanyola. Em baso en la descripció política que d'ells mateixos, declarant-se obertament comunistes, han fet alguns membres del Consejo de Ministros: Yolanda Díaz, vicepresidenta i ministra; Alberto Garzón, ministre, etc. A l'Europa endreçada aquesta ideologia tronada ja no la compra gairebé ningú però, com deia aquell, Spain is different. Doncs bé, aquí i ara tenim els comunistes governant Espanya, i també els tenim governant la ciutat de Barcelona, ara disfressats de colauers per amortització de la marca que utilitzaven anteriorment. Ep, que no se’m mal interpreti: a aquestes situacions s’hi ha arribat per vies democràtiques, no estic pas insinuant cap irregularitat en aquest sentit. Però, en el context europeu, aquestes coses criden l’atenció.

El secretari general del Partido Comunista de España és ara un alt càrrec del govern Sánchez, i com a Secretario de Estado de la Agenda 2030 gaudeix d'un salari públic que està al voltant dels cent mil euros/any. Però no resulta fàcil donar una xifra exacta que inclogui tots els seus ingressos públics, ja que si una cosa té el portal de la transparència del gobierno és un excés d'opacitat. L'Agenda 2030 és un catàleg de bones intencions de les Nacions Unides. Són disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que en grau considerable comparteixo, però que se suposava, i així ens ho van assegurar en el seu moment, que la seva gestió havia de ser políticament transversal, no partidista. En política les formes també són importants, i convindran amb mi que posar el no.1 dels comunistes espanyols al capdavant de l'Agenda 2030 no només sembla una decisió poc rumiada sinó fruit d'una gran frivolitat, una més de les moltes frivolitats a les quals ens té acostumats Don Pedro Sánchez Pérez-Castejón.

dilluns, 27 de juny de 2022

Els últims espeternecs de Ciudadanos

Fa setmanes que vaig escriure aquest article i ara, després del molt previsible cataclisme ciudadano a Castella i Lleó i Andalusia (Espanya), penso que és un bon moment per publicar-lo. Si m'esperés més, potser ja només podria publicar la crònica del funeral, i jo vull explicar més coses.

Els dirigents de Ciudadanos consideren que per assolir el seu somni d'assimilar la “desafecta” nació catalana a una regió obedient més de l'estat espanyol —des del naixement del partit, aquest ha estat el principal objectiu de Ciudadanos—, la primera tasca implica minimitzar al màxim l'ús social del català que, recordem-ho, és la llengua pròpia de Catalunya, per deixar-lo reduït a l'àmbit familiar i poca cosa més. Són malaltissament obsessius contra el català, tot i que, per dissimular-ho, asseguren ser uns grans defensors del bilingüisme. Però no cal esforçar-se gaire per constatar que no van més enllà de reivindicar un enganyós bilingüisme monolingüe. Els dirigents de Ciudadanos intuïen que un cop eliminat l'ús social de la llengua, la resta ja seria bufar i fer ampolles. És el mateix que intuïen els guanyadors de la guerra incivil espanyola. Ciudadanos defensa aquella teoria tan tronada i antidemocràtica que diu que per sobre de tot, i de tot vol dir de tot, també de la llengua pròpia d'un país i de la democràcia, i de la voluntat majoritària de la ciutadania catalana, hi ha d'haver la unitat d'Espanya. Recordeu el lema que es pot llegir a la porta de les casernes de la GC, Todo por la patria? Doncs això. Todo.

De vegades em retreuen que quan parlo o escric sobre Ciudadanos mostro un excés d'agressivitat. No és pas així. El que molts catalans sentim —catalans nascuts aquí i nascuts fora de Catalunya— és un emprenyament creixent i justificadíssim. Amb els anys, Ciudadanos, el partit que fa la feina més bruta de l'unionisme espanyol, s'ha convertit en un club d'acusetes dedicat al setge judicial de l'acció política de l'adversari. Aquesta descripció en cursiva no és meva, la trobareu a la pàgina 523 d'un llibre excel·lent de Jordi Panyella, "Causa General", d'Angle Editorial. El mal que Ciudadanos està fent a la societat catalana mereix tots els retrets.

Catalunya era una societat que abans estava raonablement cohesionada, i aquesta cohesió s'està trencant, en bona part gràcies a la feina fastigosa de Ciudadanos. El fet innegable és que, amb l'excusa de la llengua, estan transformant Catalunya en una societat cada dia més crispada i dividida. Ciudadanos sembla haver oblidat que els promotors de la immersió lingüística a l'escola catalana no van ser els catalans de la ceba que viuen a Sarrià, o a la Garrotxa, sinó els pares castellanoparlants provinents de la immigració que vivien a Santa Coloma de Gramenet, els quals aspiraven a una situació millor per als seus fills.

Alguns dirigents i militants de Ciudadanos van abandonant el partit discretament, sense fer gaire soroll; alguns s'han incorporat a altres colles polítiques unionistes que han anat sorgint com els bolets a la tardor. Unionistes, sí, és convenient definir-los amb el terme correcte, com es fa al Quebec, a Escòcia, a Irlanda..., perquè de constitucionalistes ho som tots. La diferència és que els unionistes ja tenen la seva constitució, i els independentistes —el 52% dels catalans segons les últimes eleccions— encara no tenim la nostra. Però la tindrem aviat. La part més abrandada de la militància ciudadana s'ha quedat per tancar el llum, i des dels faristols diversos que pengen dels càrrecs institucionals que encara conserven, continuen predicant el discurs de l'odi en forma de clara animadversió contra la llengua pròpia de Catalunya i, de retruc, contra Catalunya. Somien a veure una Catalunya com La Rioja o Múrcia, però tot i els seus esforços no se’n sortiran.

Carrizosa, Arrimadas, Rivera i tota aquesta gent són individus políticament tòxics que passaran a la història fosca de la política catalana per haver inoculat en la nostra societat el verí de la crispació, lingüística i política. A Espanya tenen actors secundaris que van aprendre de pressa la lliçó anticatalana. Ara estan sortint a la llum actuacions professionals recents del seu portaveu al Congreso, un tal Val, que no són com per sentir-se’n orgullós. Més al nord, al Parlament Europeu, tenen aquest pobre noi que cobra d'eurodiputat i es fa dir Adrián Vázquez, i cada dos per tres ens demostra com a partir d'un gran currículum acadèmic pot sortir un polític que sembla de cal justet. No sempre un gran currículum és garantia d'actuar amb intel·ligència. I tot i els seus repetits fracassos a Europa, el tal Vázquez destaca per no haver après què és el sentit del ridícul.

Actuen amb tanta intensitat contra Catalunya que ni els grans partits espanyols de l'estat, no precisament procatalans, gosarien defensar les seves tesis lingüístiques excloents amb tanta agressivitat i mala llet. Excloents, sí, excloents amb la llengua pròpia de Catalunya. I no en tenen prou de veure'ns lingüísticament humiliats, ens volen destruïts com a nació, i per això es passen tantes hores als jutjats presentant denúncies a tort i a dret contra tot el que es bellugui. Sortosament, però, tot i que el seu virus lingüístic segueix ben viu, el partit Ciudadanos ja es troba en coma irreversible. El seu relleu polític l'agafaran les franquícies catalanes de Bocs, del PP —aquests ho aprofiten tot; dels tres diputats que són al Parlament, dos són provinents del transfuguisme ciudadano—, i també d'una part del PSOE. Això no obstant, sortosament, tot sumat no arriba al cinquanta per cent del vot català, és a dir, no disposen del suport suficient que els permetria acabar de destruir el país per la via lingüística.

Conec persones intel·ligents que encara militen a Ciudadanos, i alguns, des dels càrrecs públics que ocupen representant aquest partit a districtes, ajuntaments i altres entitats, fan una tasca política força positiva al servei del ciutadà, i uns pocs actuen bastant al marge de les destructores directrius lingüístiques del politburó ciudadano. Coneixent-los, sorprèn força que encara no hagin tocat el dos.

dijous, 23 de juny de 2022

Policies mentiders i espietes

(Article original publicat el 17/6/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2074, pàg. 2)

Sortosament, encara ens queda premsa lliure. La setmana passada es va fer públic el cas d'un policia espanyol de Menorca, l'I.J., tot i que a les persones que espiava des de feia gairebé dos anys els assegurava que es deia Marc i que era de Mallorca. Des que els seus caps policials li van facilitar els documents d'una identitat falsa, el nostre personatge, fent-se passar per un mallorquí, s'havia infiltrat en col·lectius independentistes i socials. El seu accent menorquí, però, el delatava i generava sospites, i es va iniciar una investigació periodística que, finalment, l'ha posat al descobert. A partir de fer-se pública la seva identitat real, l'home ha deixat de freqüentar els seus llocs habituals, i les seves xarxes socials de sobte també han desaparegut. Ves a saber on el deuen haver destinat.

Que els estats tenen policies infiltrats en grups criminals no és pas cap novetat. Quan s'intervé una partida de droga, per exemple, no acostuma a ser fruit de la casualitat com de vegades ens volen fer creure. I tampoc és per xamba quan cau una xarxa de tràfic il·legal de persones. La tasca de la policia és, també, aquesta, prevenir el delicte, i no em sembla malament. Ara bé, quan es parla de prevenir delictes no s'hi haurien d'incloure mai inexistents delictes d'opinió ni de discrepància política. En una democràcia sense adjectius, aquestes dues figures no poden ser mai delictives ni, per tant, perseguibles. En una democràcia no aigualida ser independentista i treballar a favor de la independència del teu país són drets ciutadans, i aquí és on la cúpula de l'estat espanyol sempre té una certa tendència a travessar la línia vermella.

Per entrar a qualsevol cos policial un ha d'estar disposat a fer feines clarament il·legals i, un cop fetes, no ha de tenir remordiments de cap mena. T'ho han ordenat i punt, no t'has de qüestionar res més. Conceptes com moralitat i ètica queden totalment al marge de determinades actuacions policials, tot i que segurament no tothom compartirà el meu punt de vista. Podríem posar molts exemples. Anar a atonyinar catalans al crit de "A por ellos" en podria ser un. Espiar ciutadans independentistes, un altre. Els personatges de dalt de tot que no només toleren aquestes pràctiques il·legals sinó que tenen la gosadia d'ordenar-les, argumenten que per preservar les essències pàtries —todo por la patria?— val la pena córrer el risc d'anar a la presó si un jutge et declara culpable. A ulls d'aquesta genteta, el policia Villarejo és un patriota exemplar.

dimecres, 22 de juny de 2022

Treballadors de Ryanair

Per a segons quins perfils professionals l'oferta laboral és molt limitada. Sigui com sigui, ningú t'obliga a treballar a Ryanair. La meva experiència d'anys combinada amb el fet de tenir familiars que professionalment es dediquen a volar i de tant en tant m'expliquen coses de la seva feina, em permet dir que de les companyies aèries més conegudes que volen per Europa, Ryanair és la que menys bé tracta als seus pilots i tripulants de cabina, i no parlo del personal de terra perquè ho desconec. I sense perdre de vista una altra realitat: el tracte que l'empresa dóna als seus treballadors acostuma a ser similar al tracte que dóna als seus clients.

Un es pot preguntar com és que si aquesta empresa és com és, de tant en tant jo mateix també l'he utilitzat com a client. La resposta és ben senzilla: des de Barcelona i Girona, Ryanair ofereix destinacions que altres companyies no cobreixen. Si has d'anar a, posem per cas, un determinat aeroport del nord d'Itàlia al qual, des de Barcelona, només hi vola Ryanair, les alternatives són dues: o fas un vol directe amb aquesta companyia, o voles fent escala amb una altra companyia, i això et farà allargar molt el temps de viatge. Cal, doncs, triar què et convé més, i en el meu cas em convé més la rapidesa.

Els treballadors de Ryanair tenen poca tendència a sindicar-se, i es veuen obligats a acceptar els abusos als quals són sotmesos per part de l'empresa. El motiu de la deixadesa sindical d'aquests treballadors l'hem de buscar en la mateixa empresa, ja que l'activitat sindical està mal vista pels seus dirigents. És per això que aquests treballadors gairebé mai van a la vaga. Ara, però, n'han convocat una per a finals de juny i primers de juliol, amb tot el que això pot comportar per a la seva clientela, turistes en bona part.

Posaré tres exemples dels molts que podria posar. Els uniformes dels pilots van a càrrec del treballador, i això vol dir que si se t'estripen els pantalons, te n'has de comprar uns altres. Una ampolleta d'aigua pel tripulant de cabina? El treballador l'ha de pagar, com si fos un viatger més. Si a causa d'unes condicions meteorològiques adverses l'avió queda atrapat tres dies en un aeroport, els pilots s'han de pagar de la seva butxaca l'hotel i la manutenció.

Els sous, tant del copilot com dels tripulants de cabina, estan per sota del nivell de misèria. Els pilots cobren una mica més, però no gaire. I les altres companyies low cost ho saben, i de mica en mica també intenten copiar aquestes situacions d'esclavatge. Així que encara que potser no en som prou conscients, quan comprem vols barats de Ryanair estem col·laborant a perpetuar aquestes misèries.

dilluns, 20 de juny de 2022

Marinaleda, el comunisme utòpic

 

Un personatge bastant conegut de Sarrià, d’aquells que des de fa anys surten regularment als mitjans d’informació, referint-se a un càrrec que ell mateix ocupava des de feia set anys, un dia em va dir que “més de vuit anys és corrupció”; de fet, estava preparant la seva sortida d’aquell càrrec, que un any després es va confirmar. Evidentment, amb aquella frase no tenia al cap els dictadors que monopolitzen el govern durant dècades sense haver guanyat mai unes eleccions democràtiques —el cas de Franco en seria un bon exemple—, sinó que estàvem parlant de persones elegides democràticament que van enllaçant un munt de mandats sense descansar mai. Són personatges que tot sovint es creuen imprescindibles, i no troben mai el moment de deixar pas. Un exemple més nostrat? El MHP Jordi Pujol, el qual es va estar vint-i-tres anys al capdavant del Govern de la Generalitat. Ep!, de manera democràtica, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar. Però, són molts vint-i-tres anys continuats governant el mateix país? Al meu entendre, sí, però la llei —manifestament millorable en aquest aspecte— encara ho permet. Als Estats Units, per exemple, un president només s’hi pot estar dos mandats seguits de quatre anys, i després ha de marxar cap a casa. Em sembla una bona mesura.

Aquesta llarga introducció em serveix per presentar el nostre peculiar personatge: Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde comunista de Marinaleda (Sevilla, Espanya) des de l’any 1979. Incloc el terme comunista perquè a ell li agrada que es recordi que és comunista, i no serè pas jo qui li porti la contrària. Sánchez fa 43 anys que és alcalde; s’ha presentat a onze eleccions municipals i les ha guanyat totes. És amb personatges com ell que em ve al cap aquella frase reproduïda abans, “més de vuit anys és corrupció”. Estic insinuant que Sánchez és un corrupte? No, no en el sentit d’enriquir-se personalment, però la corrupció no només consisteix a augmentar el saldo del compte corrent. Hi ha moltes variants de corrupció. Per altra banda, Sánchez és d’aquelles persones que es creuen imprescindibles i que, com a tals, són al·lèrgics a qualsevol crítica. I com tots els dictadors, tot i que, repeteixo, ell no és un dictador, disposa d’un equip de gent que intenta silenciar qualsevol mena de dissidència.

Sánchez està malalt i va poc a l’ajuntament, i el dia a dia de la gestió municipal el porten altres. A Marinaleda sempre es parla de la utopia comunista, i els dirigents municipals encapçalats per Sánchez són perfectament conscients que el comunisme és una utopia. A tot arreu on s’ha intentat aplicar el comunisme ha acabat en fracassos estrepitosos, i el segle XX n’és ple d’exemples. Un es pot preguntar, doncs, com és que a Marinaleda encara no han llençat la tovallola. L’explicació és ben senzilla: aquest poble només té 2.500 habitats, dels quals poc més de mil serien treballadors actius, la majoria dels quals es troben a l’atur i viuen del PER, cosa molt habitual a Andalusia. Marinaleda viu, en definitiva, de les transferències provinents del Gobierno Español, la Junta de Andalucía i la Diputación de Sevilla. Altrament, la utopia comunista de Marinaleda no seria pas viable, ja que a l’única empresa privada que hi havia al poble la van fer marxar de males maneres. Allà, d'iniciatives privades només en pot tenir el compañero Sánchez.

dimecres, 15 de juny de 2022

La regidora Martín visita Sarrià

Em va arribar la convocatòria d'un acte sobre les dificultats de trobar habitatge a Sarrià, i les diverses fórmules que l'ajuntament i altres entitats poden oferir per pal·liar el problema. Com que aquest tema sempre m'ha interessat hi vaig anar disposat, com sempre, a aprendre. No tinc gens clar si allò era un acte institucional de l'ajuntament o era un acte de partit. Segons el pòster reproduït al costat, allò era un acte institucional, però observant els assistents allò semblava un acte de partit, concretament del partit de la senyora alcaldessa. Coneixia a la majoria dels assistents, i allà hi havia la militància dels Comuns al nostre districte gairebé en ple. Ep, res a dir, però sorprèn que ho disfressin com un acte institucional.

Sigui com sigui i tal com estava anunciat, finalment es va presentar a la sala, amb vint-i-cinc minuts de retard, la regidora de l'ajuntament que té a càrrec seu els temes d'habitatge. Es va disculpar amb una excusa graciosa. Segons ens va explicar, "la meva agenda diu que aquest acte s'havia de celebrar en un altre lloc", i aquí va quedar la cosa. No sabem si la persona que s'ocupa de portar l'agenda oficial de la regidora encara treballa al mateix lloc o ja l'han enviat a tallar canya voluntària, com fan a Cuba amb els compañeros que no fan la farina plana.

La regidora ens va fer una explicació clara i molt didàctica sobre les ofertes de l'ajuntament. Segons ella, i en això coincidim, per anar fent un parc públic d'habitatges es necessiten anys, i se n'han perdut molts sense fer res de profit. Segons ella, només s'ha posat fil a l'agulla a partir de l'any 2015, quan els comuns es van fer càrrec del govern de la ciutat. Segons ella, des del 1979 fins al 2015 no s'havia fet gairebé res, tot i que des del 1979 fins ara —exceptuant els quatre anys del mandat Trias— els correligionaris polítics de la regidora, amb un nom o amb un altre, sempre han cogovernat la ciutat. És a dir, que els que no han fet res són, també, els seus, i hagués estat bé que l'enginyera química i regidora d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona Lucía Martín González hagués fet una mica d'autocrítica.

dilluns, 13 de juny de 2022

Tenir amo no surt de franc

Si tens pensament propi i t'agrada expressar les teves idees en públic, tenir amo no surt de franc, és un mal negoci. Tots els diputats del Parlament tenen amo, és a dir, no poden expressar-se lliurement, ni poden protestar o aplaudir quan els ve de gust fer-ho. Tot està pautat, tot està regulat, i sempre cal obeir les indicacions de l'amo. Ara hi ha hagut el cas de la diputada igualadina Judit Guàrdia, de Junts, que fa uns dies va debutar com a parlamentària en substitució d'Elsa Artadi. Era la primera vegada que Guàrdia ocupava un escó a l'hemicicle, i hem de suposar que encara no estava massa al cas de la normativa interna del seu partit. El fet és que va sortir al faristol un diputat de la CUP i sembla que el seu discurs va agradar força a la nova diputada (a mi també em va agradar el discurs, tot i que als cupaires no els he votat mai ni tinc previst fer-ho en el futur), i en acabar la seva intervenció es va posar a aplaudir afegint-se als diputats de la CUP que també expressaven la seva satisfacció. De seguida, però, el seu company d'escó li va donar discretament uns copets per fer-li veure que amb aquell aplaudiment inesperat estava trencant la normativa interna del partit. En adonar-se'n, Guàrdia va deixar d'aplaudir i va demanar disculpes amb una mirada i uns gestos que ho deien tot (si el busqueu a la xarxa, trobareu el vídeo). Estic segur que la nova diputada va aprendre la primera lliçó que aprèn un diputat quan entra al Parlament: no s'aplaudeix quan vols sinó només quan pots, quan l'amo t'ho autoritza.

divendres, 10 de juny de 2022

D’infermeres no en falten, i de cambrers tampoc

(Article original publicat el 3/6/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2072, pàg. 2)

I qui diu infermeres diu infermers, i qui diu cambrers diu cambreres. I podem parlar també dels metges i altres professionals que decideixen emigrar un cop han acabat els seus estudis. No és normal que aquí formem els millors professionals de la sanitat, i que un cop obtingut el títol de l’especialitat —els metges després d’un mínim d’onze anys d’estudis i pràctiques— aquests decideixin anar a treballar a l’estranger. És evident que hi ha de tot, i que hi ha algunes persones que prefereixen marxar a l’estranger per motius que no tenen res a veure amb les condicions laborals. Però quan el motiu per marxar és que en temes de salaris i altres condicions laborals aquí no se’ls tracta com es mereixen, els governants haurien de ser humils i admetre que no es fan les coses bé. I si no són capaços de posar-hi remei, haurien de plegar.

Pagar salaris de misèria i oferir als professionals de la salut condicions laborals de quasi esclavatge no té justificació. Imposar contractes no ja de mesos o dies de durada sinó d’hores, és a dir, arribar a l’hospital al matí, signar el contracte, treballar tota la jornada laboral i, quan s’acaba, recollir el finiquito, i “quan hi hagi feina ja t’avisarem, estigues amb el mòbil sempre obert, que si et truquem i no contestes et passarà el torn”, això no és manera de tractar als professionals que s’han passat anys preparant-se per exercir la seva professió.

És una pobra excusa que la manca de pressupost impedeix millorar les condicions salarials d’aquests treballadors. Es llencen milers de milions en submarins que no floten, armament que no necessitarem mai, viatges oficials i altres actes caríssims per a lluïment dels polítics, manteniment d’estructures administratives del tot prescindibles com són les diputacions, cotxes oficials a dojo per tothom, pagament de pensions màximes —immerescudes— a polítics que només s’han passat cinc anys fent de diputats, i moltes altres despeses escandaloses que tots tenim al cap.

Amb els cambrers i altres treballadores menys qualificats del món de l’hostaleria passa més o menys el mateix. Si molts deixen la feina perquè consideren que aquí estan mal tractats, se’ls ha de pagar més i suprimir, per posar només un exemple d’abús molt habitual en aquest sector, les hores extres que no es declaren, i de vegades ni tan sols es cobren. Si de resultes d’això, el preu de la cervesa que et prens en una terrassa o el menú del dia s’han d’augmentar una mica, s’augmenten. I si la teva empresa no es pot posar al dia, abaixa la persiana.

dijous, 9 de juny de 2022

A ti que tienes siempre caldo en la nevera

 

Això meu d'avui serà un popurri de comentaris desordenats al voltant de la música, sense ordre ni concert; si teniu un mínim de sensibilitat musical —no és el meu cas— us el podeu perfectament estalviar. La meva cultura musical és molt limitada. Escolto una música, una cançó o una òpera, i només puc dir si m'agrada o si no m'agrada, però sóc incapaç d'anar més enllà en la meva valoració.

Fa poc he descobert una artista catalana polifacètica, Paula Ribó, que artísticament es fa dir Rigoberta Mandini; canta en anglès, català i espanyol. D'una cançó que últimament ha fet fortuna, "Ay mamá", he tret la frase que dóna títol a aquest article. Per cert, dels dos nois que surten al vídeo, el barbut, que és la parella de la cantant, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià. Deixem-ne constància. Potser recordareu una altra de les cançons més conegudes de la Rigoberta, "In Spain We Call It Soledad".

De vegades també m'agrada escoltar la música gregoriana cantada pels monjos del Monasterio de Silos (Espanya), sobretot quan em trobo en un embús de trànsit. Aquesta música té un efecte balsàmic.

Òpera. No m'agrada l'òpera. N'he vist unes quantes i en sortir del teatre sempre n'he tret la mateixa conclusió: una història que es pot resumir en pocs minuts l'han convertit en una sessió de dues hores que no s'acaben mai. Trobo interessants les àries més conegudes i populars de les òperes, però aquestes no van més enllà d'un parell de minuts, i la resta de l'espectacle sempre se'm fa molt pesada. Tot el mèrit pels cantants, només faltaria, però a mi no em compensa.

Una gran cantant d'òpera, la soprano Victòria dels Àngels (EPD), vivia a l'avinguda Pedralbes de Barcelona, allà on hi ha la Creu de Terme. La vèiem alguna vegada comprant al Carrefour del barri. Tenint en compte que Pedralbes pertany a Sarrià, una pertinença que està perfectament documentada des de fa segles, però repetidament ignorada pels ajuntaments democràtics —la perfecció no existeix—, Victòria dels Àngels també era sarrianenca.

Bruce Springsteen. Conec gent capaç de fer hores de cua per escoltar-lo en directe, i pagar el que sigui per una entrada. Jo diria que en aquest cas, més que agradar-te les seves cançons i el seu espectacle, que òbviament ho dono per suposat, hi ha una mena de devoció laica pel personatge, per The Boss. Per cert, l'any que ve tornarà a actuar a Barcelona, i diuen que les entrades, que ahir es van posar a la venda, es van esgotar en minuts.

The Beatles. Pel meu gust i sense cap mena de dubte, és el millor grup dels que he escoltat des que tinc ús de raó.

dilluns, 6 de juny de 2022

Senyalètica per a totis

 

No hi perdeu el temps, ni senyalètica ni totis figuren als diccionaris, però aquests mots ja formen part del vocabulari estrany d'alguns col·lectius que pretenen estirar com un xiclet allò que anomenem la perspectiva de gènere. La consellera Tània Verge des de la Generalitat, regidores dels comuns des de l'Ajuntament de Barcelona, els amics cupaires i altres persones del món de l’esquerra més esquerranosa —una oferta política, per cert, amb poca clientela electoral a Sarrià—, són algunes de les ideòlogues d'aquesta nova manera d'expressar-se les quals, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", ens entretenen amb una nova terminologia que alguns podrien titllar de ridícula. I si em pregunteu quin seria el efecto, ara mateix se m'escapa.

Fa uns mesos algunes senyores d'un centre cívic de Sarrià van debatre i van aprovar una proposta sobre la nova senyalètica dels lavabos de la casa, buscant fer-los més inclusius per a tothom. Amb la mesura sembla que es pretén que aquestes instal·lacions no recaiguin en el binarisme separant homes i dones. Les mateixes senyores que van fer la proposta admetien obertament que es tracta d'un assumpte polític i d'un posicionament ideològic. S'agraeix l'aclariment, per altra banda, innecessari. Altres persones ho consideren una broma divertida. Així, es parla també d'evitar mirades patriarcals i cisheteronormatives (ni idea de què vol dir, aquest mot tampoc surt al diccionari), i avall que fa baixada.

El text de la proposta és bastant més llarg i, fins i tot, com dèiem abans, divertit. Ara bé, si retorcem tant el llenguatge, si prescindim amb tanta lleugeresa del sentit del ridícul, al final potser prendrem mal. Quedem, doncs, totes, tots i totis avisades, avisats i avisadis. Mentrestant, i enfocant aquest tema en positiu, un es pot preguntar quina podria ser una proposta innovadora per resoldre amb perspectiva de gènere la senyalètica dels lavabos de la Casa Orlandai. Quin cartell es podria posar a la porta? Després de molt rumiar-hi, jo optaria per "Lavabos" a seques, o "Toilets", si volem que sembli més internacionalment inclusiu. Qui es podria sentir exclòs amb aquestes  indicacions? Al meu entendre, ningú.

Una reflexió final. Tenint en compte que hi ha molts homes que quan pixen drets no tenen prou punteria, i que les dones acostumen a fer-ho assegudes, no cal ser molt imaginatiu per concloure que les principals perjudicades per aquesta mesura seran, òbviament, les dones.

divendres, 3 de juny de 2022

Periodistes al dictat

Observant la tasca que fan determinats periodistes policials com, per exemple, Maika Navarro i Carles Quílez, de presència habitual als mitjans de comunicació d'aquí, i també als d'Espanya, constates que hi ha una mena de periodistes que segurament tenen una bona audiència als mitjans que els hi paguen el sou, però que de confiança en el lector en generen més aviat poca. Acostumen a escriure al dictat de l'amo de torn, i això queda tan en evidència que diria que de vegades ni ells mateixos es creuen els seus relats. Un dels recents escàndols més comentats va ser que molt pocs dies després de la salvatge agressió, Quílez va assegurar a TV3, molt seriosament, que els autors de la violació que va patir una noia a Igualada ja estaven identificats pels Mossos i que serien detinguts d’un moment a l’altre. Quílez escrivia al dictat dels Mossos. La realitat és, però, que durant molt temps el més calent continuava estant a l'aigüera, i es van tardar molts mesos fins que es va detenir el presumpte agressor. No recordo que Quílez s'hagi disculpat.

Podríem parlar també dels periodistes que toquen el tema casa real, i escriuen sobre els royals en general. Tot plegat forma part de l'anomenada premsa del cor, on no s'acostuma a anar massa més enllà de comentar el vestit i les joies que portava aquella senyora, o que tal personatge ha fet el salt a la seva parella, i ben poca cosa més. Salvant totes les distàncies amb el periodisme policial que comentàvem abans, els periodistes acreditats per casa real acostumen a escriure al dictat del funcionari de torn de La Zarzuela. Així, tot sovint fan passar vergonya aliena les cròniques ensucrades de La Vanguardia, l'ABC i altres mitjans sobre la monarquia borbònica espanyola. El Grupo Godó té en Mariángel Alcázar la seva gran especialista en el tema i, llegint-la, queda clar que casa real li ha donat abans el seu vistiplau. Aquella institució aprofita els mitjans que sempre li han fet la gara-gara —ves a saber a canvi de què— per intentar transmetre un missatge interessat i, massa sovint, totalment allunyat de la realitat.

Podríem parlar també d'altres àmbits —política, economia, patronals, sindicats, esports, cultura, etc.— on també hi ha tendència a caure en pràctiques similars. En fi, de tot en diuen periodisme. Però, sortosament, ens trobem també amb periodistes que van per lliure i no es deixen comprar per les seves fonts, professionals que no admeten segons quines pressions i interferències en la seva feina. Sort en tenim.

dimecres, 1 de juny de 2022

La comèdia del peatge urbà

Alguns polítics barcelonins han descobert la sopa d’all, i aquesta vegada l’han batejat amb el nom de peatge urbà. Quatre euros al dia per poder moure’s amb cotxe per la ciutat, per sortir de la ciutat si has d’anar, posem per cas, a Igualada, o per entrar a la ciutat si vens de fora i no vols dependre de la tortura maquiavèl·lica diària anomenada Rodalies. Sembla ser que aquest peatge només se’ns cobraria els dies feiners que agaféssim el cotxe. Així, de moment, els caps de setmana podríem anar tranquil·lament a la Cerdanya o a l’Empordanet.

Londres, Milà, Nova York, Singapur i algunes ciutats escandinaves ja tenen implantat et peatge urbà, i diuen que amb aquesta mesura la gent agafa menys el cotxe i, en conseqüència, es redueix la contaminació. Tot el que sigui reduir la contaminació no em sembla mala idea, però hi ha un petit detall que em grinyola. Si aquest peatge és per poder circular en cotxe, quin és l’objectiu de l'IVTM (Impost sobre vehicles de tracció mecànica) que ja paguem fa anys?

L'Ajuntament de Barcelona diu que l'IVTM serveix per circular per les vies públiques, i llavors us es pregunta si les nostres estimades autoritats poden gravar per duplicat la mateixa activitat. Jo diria que no.

dilluns, 30 de maig de 2022

Sensibilitat mediambiental vs. sensibilitat social

Dues obvietats: el gasoil i la gasolina que utilitzen els cotxes, camions i furgonetes, el querosè dels avions i altres combustibles contaminen el medi ambient, i s'han de buscar remeis per reduir-ne les emissions. Remeis que no necessàriament impliquen el decreixement que ens prediquen des de l’esquerra extrema, ni prohibir l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, ni convertir la Via Augusta en la Via Amish que somnien alguns i tot el que de negatiu socialment això comportaria. Remeis que tampoc comporten pintar els carrers de colorets com si formessin part del pati d'un parvulari. La solució vindrà de fabricar vehicles i avions menys contaminants, cosa que ja s'està fent. I dit això, podem discutir sobre els terminis que des de l'administració pública es concedeixen als ciutadans per adaptar les seves vides a les noves regulacions mediambientals.

Fa uns mesos l'Ajuntament de Barcelona va prohibir l'entrada a la ciutat de determinats models de vehicles per ser massa antics, i les persones injustament perjudicades per la mesura ho van portar als tribunals. Cal recordar que es tracta de gent humil que utilitza cotxes que ja tenen uns quants anys, gent que no es pot permetre el luxe de canviar de cotxe sovint. I van guanyar, el jutge els va donar la raó, i jo me'n vaig alegrar. Però tot i una contundent sentència judicial en contra de la mesura municipal, l'ajuntament l'ha recorregut i, mentrestant, continua castigant als treballadors que necessiten fer servir els seus vehicles per treballar a la ciutat, i tenen dificultats per canviar-se'ls.

Castigant-los a ells el consistori està castigant a les persones més vulnerables de la nostra societat. Una conclusió que se'n pot treure és que s'està deixant de banda la sensibilitat social dels dirigents de l'ajuntament suposadament més progressista de la història. És a dir, que des de l'equip de govern municipal s'ha decidit reduir els drets d'aquells ciutadans que, per poder menjar, s'han de guanyar la vida fent ús d'uns vehicles massa antics. Mentrestant, almenys a Sarrià, quan utilitza vehicles municipals de "Medi Ambient" que tampoc compleixen la normativa, el mateix ajuntament continua empastifant el veïnat amb fums i sorolls innecessaris. Però per a aquestes andròmines municipals els terminis de substitució són més flexibles. Sovint penso que qui fa la llei sempre té una certa tendència a fer la trampa, però avui no ho diré en veu alta.

divendres, 27 de maig de 2022

Dress code, uns apunts

(Article original publicat el 20/5/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2070, pàg. 2)

No és el mateix vestir-se per anar al despatx que per anar a la platja o a buscar bolets. Al marge de com ha de ser l’amplada dels pantalons, les solapes, les corbates, etc. segons marqui la dictadura de la moda, tinc el meu dress code particular. He estat molts anys treballant a la Via Laietana, al davant de l'antic Cine Princesa, una zona pròxima al port i plena d'agències de duanes i consignataris de vaixells. Per la mena de gent que tractava gairebé sempre anava disfressat amb vestit i corbata, sempre de seda natural, i de les quals n'he acumulat més de cent cinquanta. Per mi, mudar-me implica prescindir de la corbata.

Vestit fosc o clar, segons l'època de l'any, però el color marró queda reservat per anar a buscar bolets. Sabates fosques i ben enllustrades, això no cal dir-ho. Ara les normes s'han relaxat, fins al punt que hi ha qui combina americana i corbata amb unes sabates de color marró clar, una barreja que no guanyarà mai la lliga del bon gust. En podem atribuir el copyright als polítics comunaires i als d'Esquerra els quals, abans d'accedir als càrrecs institucionals, no es plantejaven com vestir-se i calçar-se per anar a segons on, bàsicament perquè a segons on no tenien costum d’anar-hi; fins i tot el MHP Aragonès ha caigut en aquestes pràctiques. Ara, però, si cal, imparteixen doctrina política als llocs més exclusius, com el Círculo Ecuestre.

Uns apunts bàsics sobre la camisa. Millor si és llisa o amb ratlles molt fines, blanca o blau cel. Així, ratlles gruixudes, quadres, estampats i camises negres i marrons també quedarien reservats per anar a buscar llenegues, molt apreciades a Igualada, tot i que jo prefereixo els rovellons. Si portes americana, la camisa sempre ha d'anar per dins dels pantalons, justament al contrari que normalment fa el senyor Junqueras. Més enllà dels Pirineus en aquests detalls s'hi fixen molt, fins al punt que portar la camisa per fora pot dificultar el tancament d'una operació. Podeu riure per sota el nas si voleu, però és així.

Sobre el coll de la camisa, a mesura que l'angle s'acosta als 180° més possibilitats hi ha que la persona sigui de dretes. A Madrid se'n veuen molts més que a Barcelona, ja que a Catalunya el PP no deixa de ser una opció política residual. Podríem parlar també de la combinació d'americana i corbata amb pantalons texans estripats, o amb calçat esportiu de colorets i sola blanca, però mencionant-t'ho ja ho dono per comentat. I no és cert que sobre gustos no hi hagi res escrit, aquí en teniu una nova prova.

dimecres, 25 de maig de 2022

Subvencions públiques

Algunes persones que treballen per a entitats privades tenen com a objectiu prioritari de la seva activitat anar recollint subvencions públiques per tal de mantenir-les operatives. Tot gira al voltant de la subvenció pública. L'esquema mental és ben senzill: estem convençuts que ens mereixem la subvenció, i si l'administració no ens la dóna, no podrem fer aquella activitat que teníem programada. Són persones que es podrien qualificar de poc imaginatives, i no se'ls acut considerar la possibilitat de finançar els seus actes per altres vies.

La meva manca de simpatia per les societats subvencionades amb fons públics no és cap secret d'estat. Tampoc m'agrada gens que qui concedeix la subvenció, sigui un polític o un funcionari, actuï com si l'entitat subvencionada li degués algun favor. Això està passant. Polítics i funcionaris s'han de limitar a gestionar administrativament les subvencions, però de tant en tant obliden que els diners que les alimenten no són seus. I de vegades no només actuen com si ho fossin, sinó que pensen més en els seus interessos particulars.

D'entrada, les subvencions públiques s'haurien de suprimir i, a partir d'aquí, començar a gestionar els ajuts partint de zero. Així, a qui acredités la necessitat peremptòria de rebre un ajut públic, endavant amb la subvenció, però qui no pogués justificar-la s'hauria de buscar la vida al marge dels diners públics. I amb subvenció o sense, els organismes públics s'haurien de limitar a facilitar les activitats cíviques, i no a posar bastons a les rodes i entrebancs burocràtics a les iniciatives privades del veïnat.

dilluns, 23 de maig de 2022

Així, què, deixem d’exportar?

Em van convidar a una sessió organitzada per una empresa que treballa per compte de l'ajuntament, amb l'objectiu de millorar l'organització d'esdeveniments i actes públics i privats per fer-los més sostenibles. Em va semblar una idea interessant i hi vaig anar. Se'ns va recordar un resum del catàleg d'obvietats sobre la sostenibilitat, que moltes persones amb un mínim de sensibilitat i sentit comú sobre aquests temes ja tenen interioritzat. Així, per tal de reduir l'impacte mediambiental del transport de productes i evitar la petjada climàtica negativa, tothom té molt assumit que s'ha de tendir pel consum km.0, evitant, per exemple, comprar i consumir a Catalunya raïm produït al Perú i altres disbarats per l'estil. Les mesures tendents a assolir una finalitat climàtica més sostenible em semblen del tot raonables.

Ara bé, i sense pretendre tirar aigua al vi, també ens ho podem mirar des de l'altra banda, és a dir, des de les persones i les empreses de casa nostra que es dediquen a vendre els seus productes lluny de les seves instal·lacions productives. Se’n diu exportar. Posem per cas el vi i el cava, uns productes catalans que acaben a les taules dels cinc continents. L'impacte mediambiental d'importar el raïm des de Sud-amèrica fins a Catalunya deu ser similar a l'impacte mediambiental derivat d'enviar productes catalans a l'altra punta del món, oi? I no cal ser un expert en el món de l'empresa per concloure que les empreses no venen allà on volen sinó on poden.

Vaig gosar exposar aquest dilema en aquella sessió, preguntant a la persona que la dirigia per la seva opinió sobre l'impacte que mesures tan restrictives com les que ens proposava podien incidir en la continuïtat d'algunes de les nostres empreses i, en conseqüència, dels llocs de treball associats. La reacció va consistir a intentar fugir d'estudi amb quatre vaguetats, que és el que acostuma a passar quan planteges un tema del món de l’empresa productiva a qui possiblement no n'ha trepitjat mai cap.

divendres, 20 de maig de 2022

Tenir raó o no tenir-ne

(Article original publicat al Diari El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, núm. 84/5-2022, pàg. 22)

En política, afirmava Konrad Adenauer, l’important no és tenir la raó, sinó que te la donin. No sabem, però, què opinava el canceller alemany sobre tenir o no tenir la raó fora del limitat camp de la política. La vida, sortosament, és molt més que la política. L’activitat política no és res més que una tasca rellevant i necessària de la nostra societat, però no més important que moltes altres activitats com poden ser, per exemple, tenir cura de la salut de la gent —el personal que treballa al CAP o a l’hospital—, els pilots d’avions, els conductors de trens, camions i autobusos, o els recaptadors d’impostos per poder finançar la despesa pública. Així, vull pensar que si Adenauer es feia també aquesta reflexió no des del faristol del càrrec que ocupava sinó en l’àmbit privat, sense altaveus ni públic al voltant, no crec que hagués arribat a la mateixa conclusió.

Però com que no sóc Adenauer, només puc comentar aquella afirmació des del punt de vista d’un ciutadà que no s’ha dedicat mai a la noble activitat de la política, i que relacioni política amb noblesa no és pas una ironia de les meves. Al meu entendre i contradient el canceller, molt més important que et donin la raó és tenir-la. Que et donin la raó sabent que no la tens només es pot entendre des de l’obediència del militant d’un partit que vol quedar bé amb els membres del politburó, o des del respecte exagerat de l’empleat d’una empresa quan discuteix amb el seu conseller delegat. Sigui com sigui, quedar satisfet quan et diuen que tens raó sabent perfectament que no la tens, és més propi d’una persona poc exigent amb si mateixa que d’una persona mínimament intel·ligent.

Es podria donar el cas que algú considerés que aquestes reflexions no són correctes, tenint en compte que vivim en una societat que cada dia està més inclinada cap a l’obediència sense matisos. En seria un bon exemple l’acatament de la ciutadania, sense qüestionar-se res, a algunes mesures mancades de tota lògica preses per les autoritats per suposadament protegir-nos de la pandèmia COVID-19. Hauríem de tenir molt clar que els polítics que ens governen, només pel fet de ser-ho, no tenen el monopoli de la raó. És més, tot sovint ens demostren que no només no tenen raó sinó que ni tan sols són capaços d’aplicar un mínim sentit comú a les seves decisions, però saben que disposen de l’autoritat governativa per imposar la seva raó a les persones díscoles. És decebedor constatar que hi ha molta gent que no es qüestiona res i defensa sense matisos l’obediència deguda a l’autoritat. Són persones que opten per la comoditat de prescindir de la reflexió que potser els permetria treure unes altres conclusions. Els fa por pensar, i així potser s’estalvien arribar a la conclusió que l’autoritat no només no sempre té la raó, sinó que actua amb tots els mitjans al seu abast com si en tingués el monopoli.

dimecres, 18 de maig de 2022

L'atzucac de Junts a Barcelona

L'any que ve tindrem eleccions municipals, i tot indica que, una vegada més, cap partit assolirà els vint-i-un regidors que a Barcelona conformen la majoria absoluta. Després de la sorprenent renúncia d'Elsa Artadi com a candidata —a qui, per cert, Junts va col·locar de cap de llista amb calçador, tot i haver guanyat les primàries Neus Munté—, s'especulava que Junts podria donar la sorpresa situant Xavier Trias (setanta-cinc anys) com l'alcaldable de la ciutat de Barcelona. Personalment, no crec que això acabi passant, però en política no hi ha res impossible. Tenim un altre candidat que en tindrà vuitanta el dia de les eleccions, un senyor que molta gent ja ha oblidat que va guanyar les eleccions municipals del 2019, tot i que l’unionisme no el va deixar ser alcalde. En política, els pactes post electorals contra natura no s'han d'excloure mai, com precisament aquell que el 2019 va impedir que Ernest Maragall accedís a l'alcaldia, en benefici d'Ada Colau, perdedora de les eleccions. Si Colau optés a un tercer mandat i tornés a perdre, un personatge tòxic com Manuel Valls ja no hi serà per tornar-la a ajudar. Però si l'any que ve l'alcaldessa Colau es tornés a presentar (Déu no ho vulgui!) i necessités una empenteta per continuar en el càrrec, no tinc el més mínim dubte que el Valls del 2023 serien els regidors de Bocs, i Colau no rebutjaria el seu suport, com no va rebutjar l’ajut de Valls. Les regles són les que són, i la política fa estranys socis, i més quan el món unionista, que va des de Colau fins a Bocs, lluita sense treva i todos a una contra l’independentisme majoritari a Catalunya (52%). Es fa difícil preveure com acabarà aquest episodi de Junts, però no tinc el més mínim dubte que Trias ha estat el millor alcalde de Barcelona dels últims vint-i-cinc anys. Millor que Clos, millor que Colau i millor que Hereu, i els poso per rigorós ordre alfabètic per no importunar-los més del compte, tot i que estudiant les seves trajectòries com a alcaldes, tots tres es mereixen els retrets de la ciutadania.

dilluns, 16 de maig de 2022

L’esbarzer comunista

En política res és immutable, i amb el temps fins i tot les coses que semblaven més sòlides evolucionen. Així, els que fins fa uns anys eren els partits més disciplinats del panorama polític espanyol, la família comunista —el PCE a Espanya, el PSUC a Catalunya— ara estan barallats, i ja no dissimulen ni en públic. Tot plegat és el resultat d'un afany de protagonisme desmesurat per part d'alguns dirigents de les diferents colles, franquícies i confluències que actualment conformen una ideologia política que la majoria dels votants consideren tronada i passada de moda; vots canten.

El que està passant aquests dies al voltant de les candidatures electorals d'Andalusia només és un símptoma molt interessant del tsunami que està venint, i tindrà un desenllaç més que previsible i gens engrescador pels camarades comunistes. Fa anys, abans de la caiguda del mur de Berlín i tot el que allò va representar, sempre que calia posar una mica d'ordre apareixien les indicacions de l'amo. I resulta sobrer recordar que les indicacions de Moscou sempre eren d'obligat compliment. Ara amb l’ajut extern ja no hi poden comptar, i els comunistes s'ho hauran de resoldre solets, i vist des de fora no sembla que estiguin mentalitzats per sortir de l’esbarzer sense moltes esgarrinxades.

divendres, 13 de maig de 2022

Rússia i Espanya, pervertint el llenguatge

(Article original publicat el 6/5/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2068, pàg. 2)

Per no dir-ne guerra del que sense cap mena de dubte és una guerra, en aquest cas la invasió del país veí, el president de Rússia i els mitjans d'informació obedients amb el règim, que són gairebé tots, en diuen "operació especial". Un periodista rus que anomeni guerra a allò que és una guerra ja sap que acabarà detingut i serà enviat a la presó durant una bona temporada. Amb la mateixa perversitat, els russos anomenen nazi al jueu que presideix Ucraïna, buscant ves a saber què. Ara els dirigents russos han recuperat el terme econòmic "destrucció creativa" per definir la fase actual més cruenta de la seva ofensiva contra l'est i el sud d'Ucraïna, burlant-se dels morts, dels ferits, dels torturats, dels orfes, dels refugiats, dels arruïnats i dels exiliats. Això que fa Rússia és pervertir el llenguatge.

Molt més a prop, alguns polítics espanyols també practiquen la perversió del llenguatge. Així, anomenen bilingüisme a l'opció bilingüista monolingüe que practiquen i pretenen imposar a la societat catalana. La trampa consisteix a reivindicar el monolingüisme en castellà per a ells, alhora que intenten imposar a la resta de catalans el bilingüisme català-castellà. A partir d'aquí, a més, pretenen ser respectats, ja que, segons aquesta estranya teoria, els únics que s'han d'adaptar i canviar de llengua són els bilingüistes, els quals s'haurien de passar al castellà. D'aquesta perversió del llenguatge la primera conclusió que en podem treure és que els perjudicats passen a ser els dolents de la pel·lícula. És allò de cornuts i pagar el beure. És el món al revés, com anar a viure a París i no voler aprendre el francès. Això també és pervertir el llenguatge.

En descàrrec parcial d'aquests partits, s'ha de dir que la culpa dels seus despropòsits lingüístics no és exclusivament seva. L'origen l'hem de buscar en els legisladors els quals, amb les seves lleis absurdes, han permès que aquestes coses passin, donant per bo que a Catalunya es pugui cobrar un salari públic no només desconeixent la llengua pròpia de Catalunya, sinó menystenint-la sempre que tenen ocasió de fer-ho. Això és el que fan les forces policials estatals, molts jutges i fiscals i, en definitiva, la majoria dels funcionaris de l'administració espanyola, imbuïts d'una mentalitat colonial que hauria d'estar superada. Com s'ha de qualificar, sinó, a qui ha decidit venir a viure a Catalunya i es nega a aprendre la llengua pròpia del país? Per què encara no hi ha cap llei que els obligui, com a mínim, a entendre el català?

dimecres, 11 de maig de 2022

Una d’espies

Un resum molt resumit és que finalment Doña Margarita ha fet caure a Doña Paz, de 64 anys, a només un any de poder accedir a la seva merescudíssima jubilació. Amb això a Madrid (Espanya) pensen (pensen?) que el tema s’ha tancat. Doncs no, evidentment el tema no s’ha tancat, segueix més obert que mai. Ara haurem d’esperar que la justícia de més al nord dels Pirineus hi digui la seva, perquè la justícia espanyola sempre defensarà sense fissures l’espionatge als catalans, siguin independentistes o no (polítics, advocats, dirigents d’entitats civils i, en definitiva, qualsevol dels sospitosos habituals, que som tots). I sobre els pretesos espionatges a Sánchez, Robles, Marlaska & Co., segueixo sense creure-me’ls. És tot una comèdia, allò que a Madrid en diuen una comedia de enredos.

dilluns, 9 de maig de 2022

Més enllà d'una compravenda

Des de la seva fundació ara fa setze anys, Twitter no ha parat de perdre diners. Només va declarar beneficis els dos anys anteriors a la pandèmia COVID-19, és a dir, els anys 2018 i 2019. Doncs bé, tot i amb aquests antecedents tan poc brillants, fa pocs dies, en una gran operació financera, aquesta empresa s'ha venut per, expressat en terminologia americana, dotzenes de bilions, amb "b", de dòlars. En una compravenda normalment hi guanyen comprador i venedor, ja que cadascuna de les parts té els seus propis interessos. En aquest cas no tinc cap dubte que els venedors han fet un negoci rodó, mentre que el negoci que ha fet el comprador em resulta impossible de quantificar.

Ara bé, en una empresa no tot pot sortir reflectit als balanços, no tot és fàcilment traduïble a termes monetaris. En aquest cas, tractant-se d'una xarxa social d'Internet, i tenint en compte la gran importància que en aquests negocis tenen els milions d'usuaris que utilitzen aquestes plataformes, si deixem de banda els bilions de dòlars d'aquesta transacció i analitzem l'operació en termes de milions d'usuaris actius al mes, Twitter, que en té 436, tampoc és cap ganga, ja que està àmpliament superada per altres xarxes socials com Snapchat (557), TikTok (1.000), Instagram (1.478) i Facebook (2.910).

Des del punt de vista del comprador, Elon Musk, un sud-africà que no és pas un nouvingut en el món dels negocis, un es pot preguntar on és el negoci de comprar una empresa amb tantes pèrdues, i ens podríem preguntar també pel preu pagat per les accions de Twitter. La resposta fàcil que ja han donat alguns suposats experts és que Musk ha fet aquesta compra no amb expectatives financeres a curt termini sinó buscant una major visibilitat personal i influència internacional. Potser sí, només el futur ens traurà de dubtes.

dimecres, 4 de maig de 2022

Una democràcia en hores baixes

Amb el gran escàndol de l'espionatge polític que està sortint a la llum, hi ha un detall que no ens ha de passar desapercebut, i és que com que aquestes pràctiques il·legals d'espionatge polític s'està veient que funcionaven massivament i des de feia temps, els personatges que haurien de vetllar per garantir uns mínims estàndards democràtics a la nostra societat no sembla que estiguin capacitats per defensar-los amb eficàcia. I potser tampoc s’ho proposen.

Quan parlo de personatges incapaços de defensar la democràcia tinc al cap els que formen part del gobierno del PSOE encapçalat per Pedro Sánchez, a qui alguns anomenen el mentider no.1 del regne, així com els seus socis provinents dels diferents grups, subgrups i confluències de Podemos i el món comunista, amb la seva actual secretària general, Ione Belarra, al capdavant, i l'exsecretari general i ex vicepresident del gobierno Pablo Iglesias, ara sense cap càrrec al partit ni al gobierno, però que no para de pressionar gens discretament des de la banda. Sembla que a Iglesias governar li va crear addicció.

Amb aquests comentaris no estic comprant el relat inversemblant de l'espionatge als caps dels espies espanyols, Sánchez & Robles, uns personatges que en aquest tema, i en d'altres, ens han demostrat repetidament que no són de fiar. Així, buscant treure del focus informatiu l'espionatge de l’estat perpetrat al món independentista català, aquest sí, confirmat pels organismes internacionals que hi entenen, ara pretenen fer-nos creure que, en base d'uns altres informes que s'han fet ells mateixos a mida, Robles & Sánchez també han sigut espiats.

Espanya és una democràcia en hores baixes, i a Madrid hi ha un govern que ens demostra cada dia que la tasca que li toca fer l'ha desbordat. Que Màrius Carol escrivís ahir a La Vanguardia que se ha creado una brecha en el Estado, resulta un fallo de seguridad inasumible y se ha puesto en peligro nuestra democracia és una bona conclusió de tot el que està passant en el món unionista que, de retruc, també estem patint nosaltres, i quan dic nosaltres em refereixo a la majoria dels ciutadans catalans, és a dir, el 52% segons les últimes eleccions. Insisteixo, que això ho digui precisament no El Punt Avui sinó el diari de Can Godó és força significatiu.

dilluns, 2 de maig de 2022

L'edifici més vigilat de Barcelona

 

A la banda muntanya de la Diagonal, just davant d'El Corte Inglés, hi ha un edifici oficial de l'administració colonial espanyola que durant molts anys era conegut com la Residencia de Oficiales. Va ser construït just acabada la guerra incivil espanyola, i no fa gaire hi van posar un gran rètol a la façana que diu "RLM PEDRALBES"; segons Internet, RLM són les inicials de Residencia Logística Militar. Aquestes instal·lacions, una mena d'hotel exclusiu per a militars i les seves famílies, tenen fins i tot un escut d'armes, reproduït en aquesta pàgina, molt del gust dels uniformats armats. El complex està ple de càmeres de seguretat de diversos models —rectangulars, rodones, amb forma de piloteta, etc.—, i altres sensors verticals de vigilància. Són aparells gens dissimulats, diria que es troben volgudament a la vista de tothom que s'hi fixi una mica, tant a la Gran Via Carles III, com a la Plaça Maria Cristina (façana de la Diagonal), com al carrer Capità Arenas.

Em fixo en detalls que criden l’atenció, com, per exemple, el cotxàs que utilitza per anar de compres per Major de Sarrià una senyora casada amb un editor molt conegut del nostre barri. Poca broma!, no en corren gaires d’aquests, és un Mercedes S-500 d'última generació conduït per un xofer encorbatat. A mi, francament, em sembla una provocació típica de nou-ric. A la Diagonal 666 també passen coses estranyes que criden l'atenció. Entren i surten cotxes amb matrícula "ET", i surten i entren els mateixos vehicles amb una matrícula "normal". De tant en tant hi passo per davant, i sempre tinc la sensació d'estar sotmès a una vigilància forassenyada per part dels militars espanyols, com volent demostrar qui sap què. Un es pot preguntar com es justifica l'existència d'aquestes instal·lacions militars en un indret tan privilegiat de la ciutat, tenint en compte que a Barcelona, actualment, de militars n'hi ha molts menys que anys enrere, i que l'administració espanyola disposa d'instal·lacions més discretes per allotjar-los. O potser busquen provocar, com la senyora que dèiem abans?

Però la RMB (Ràdio Macuto del Barri) diu que els serveis secrets espanyols (CNI) utilitzen aquestes instal·lacions per tenir-nos perfectament vigilats. Es diu que allà s'ha organitzat la logística dels espionatges, que ara estan sortint a la llum, a polítics, advocats i altres membres de la societat civil catalana. Uns espionatges que segons alguns són legals, per exemple, segons la gent de Bocs i les escorrialles que encara queden de Ciudadanos, i també segons el PSOE i el PP (tanto monta, monta tanto). Però segons persones que em mereixen molta més confiança professional com, per exemple, l'advocat Gonzalo Boye i altres experts en aquests temes, aquestes espiades massives són del tot il·legals. Els tribunals europeus aviat hi diran la seva i sortirem de dubtes.

dissabte, 30 d’abril de 2022

Fer un Like

 

Quan s’interactua a les xarxes, fer un “like” no necessàriament vol dir que hi estiguis d’acord. Fent un “like” pots voler dir que simplement ho has llegit, com si fos una mena d’acusament de recepció. Aquells que critiquen determinats “likes” farien bé de tenir-ho present.

divendres, 29 d’abril de 2022

Uns personatges grotescos

(Article original publicat el 22/4/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2066, pàg. 2)

A Madrid s'ha fet públic el cobrament d'unes comissions fora de tota lògica comercial. Els agraciats són uns personatges grotescos, Medina & Luceño, molt ben relacionats amb el poder municipal del PP i amb la mal anomenada jet set madrilenya, en un negoci estrany de compravenda de mascaretes durant l'època més dura de la pandèmia Covid-19. Abans de continuar amb aquest comentari, m'agradaria dir que tal com jo entenc les activitats empresarials, a aquests personatges no se'ls hauria d’anomenar empresaris, ni emprenedors, ni res que s'hi assembli.

Dit això, cal dir també que no hi ha cap llei que prohibeixi cobrar comissions per la intermediació d'un tercer en una compravenda. Fer d'intermediari és una activitat cent per cent legal i respectable. En el món del comerç internacional, la figura de l'intermediari resulta gairebé imprescindible, i ho conec molt bé perquè m'hi he dedicat tota la vida. El venedor és qui paga la comissió, i si decideix pagar a l'intermediari un percentatge exagerat sobre la facturació, deu tenir les seves raons per fer-ho.

Ara bé, com que no hi ha cap negoci que permeti aquests marges d'intermediació, la conclusió és que el comprador de les mascaretes —l'ajuntament— va pagar conscientment, o inconscientment, un preu molt més alt que el preu raonable de mercat per fer possible incloure-hi l'exagerada comissió dels intermediaris. El tal Medina, un personatge de la faràndula social espanyola, de família amb títol nobiliari, i el seu soci, un tal Luceño, aquest últim amb uns antecedents professionals que sent generosos podríem qualificar de poc exemplars, van ser els beneficiaris.

Sobta, però, que un cop cobrada la comissió, els nostres personatges tinguessin tanta pressa per invertir-la immediatament en una estada en un hotel de superluxe de Marbella (Espanya), la compra d'una casa, una desena de cotxes esportius espectaculars, un vaixell de vela i uns rellotges Rolex. Tot plegat fa rumiar, i potser ni els comissionistes farandulers estaven gaire tranquils després d'haver cobrat una comissió tan difícil de justificar.

De tota aquesta història el que menys ens hauria d'escandalitzar són els cotxes, la casa, el vaixell, els rellotges i altres signes externs adquirits amb l'import de la comissió de les mascaretes. L'escàndol es deriva del fet que el negoci de les mascaretes i les comissions es pagaven amb diners públics. Si s'hagués tractat de transaccions entre privats i s'haguessin liquidat els impostos corresponents, tot aquest comentari seria sobrer.

dimecres, 27 d’abril de 2022

L’agenda oculta de l’Agenda 2030

 

Fa temps que en sento parlar. Aquest tema m’ha interessat perquè sóc membre d’una entitat la qual promou en el seu àmbit d’actuació l’aplicació dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030. He remenat per diversos buscadors d’Internet i sí, he vist que en alguns llocs web poc seriosos es fa alguna menció a l’”agenda oculta” de l’Agenda 2030. Però tot i que hi he dedicat una bona estona, no he estat capaç de trobar cap concreció sobre aquesta suposada agenda oculta. Per tant, i mentre no es demostri el contrari, per mi estaríem parlant d’allò que ara en diem fake news.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Censura, espionatge i altres pràctiques poc democràtiques (2/2)

(Ve d'aquí)

La censura i l'espionatge es practiquen a tots nivells, i amb un exemple ben proper s'entendrà millor. Fins fa una setmana, alguns periodistes tenien prohibit assistir a determinats actes d'un districte barceloní. Des del govern del districte es vetava el dret a la informació a un mitjà de comunicació. Va ser a partir de la queixa pública d'un ciutadà compromès amb la democràcia que, per tal d'evitar un escàndol major, en poques hores es va aixecar la prohibició d'informar, atribuint-la posteriorment a un malentès. Així, a partir d'ara, a aquells periodistes ja no se'ls vetarà l'entrada a uns actes que fins ara tenien prohibits. No cal dir que qui hi sortirà guanyant és el ciutadà, ja que estarà més ben informat, i per fonts directes.

I amb aquesta voluntat de limitar els drets ciutadans, d'un modest districte barceloní podem passar al govern de l'estat, des d'on es disposa de molts mitjans no només per censurar el ciutadà —fa miracles la insinuació de retirar subvencions públiques si no es fa bondat— sinó també per, si ho consideren convenient, espiar fins a l'últim racó de les vides privades per tal de poder practicar el xantatge si es considera convenient. El govern espanyol més progressista de la història al principi negava l'espionatge. Poc després matisava la negativa emparant-se amb la possible decisió d'un jutge que segons la llei hauria autoritzat l'espionatge, però aclarint a continuació que com que per llei s'ha de mantenir en secret tot el que fa referència als serveis secrets, no en trauríem mai l'aigua clara. Per cert, la llei de secrets oficials que empara la negativa a facilitar aquesta informació és dels anys seixanta del segle passat, en ple franquisme. En tots aquests anys, cap govern de l'anomenada democràcia ha considerat convenient modificar aquella normativa. Per tant, tots els governs espanyols des de la mort de Franco han sigut còmplices, si més no per omissió.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Censura, espionatge i altres pràctiques poc democràtiques (1/2)

Hi ha governants que practiquen la censura i l’espionatge polític, amb autorització judicial o sense, i interfereixen antidemocràticament en la vida del ciutadà fins a uns extrems injustificables. Quan s’actua contra persones que no pensen igual que els governants, quan s’intenta silenciar al ciutadà, quan es persegueixen idees i es criminalitza la dissidència política, resulta irrellevant el que digui la llei o que un jutge ho hagi autoritzat, si aquest fos el cas. Estem parlant de governants, en teoria demòcrates, que cauen en pràctiques antidemocràtiques contra qui dissenteixi del discurs oficial. En el cas espanyol, el discurs oficial, la línia vermella que en diuen alguns, és la unitat d’Espanya, una obsessió malaltissa que alguns situen per sobre de qualsevol llei i per sobre de la democràcia.

Tenim ara aquest episodi tan lamentable de l’espionatge massiu a una seixantena de persones —els experts intueixen que són moltes més—, la majoria de les quals defensa una Catalunya independent assolida per mitjà de mitjans democràtics, és a dir, votant, tal com es decideixen aquestes coses als països endreçats. A banda del govern, alguns polítics de l’oposició també justifiquen l’espionatge polític, antidemocràtic, i ho manifesten sense vergonya als parlaments, a la premsa i allà on calgui; es tracta d’uns parlamentaris elegits democràticament que estan justificant pràctiques antidemocràtiques sense ni posar-se vermells. Com que tots els tenim al cap, no cal repetir ara els noms dels partits unionistes que defensen el càstig que segons ells es mereix la dissidència política. Des d’alguns països estrangers també s’han posat les mans al cap. L’editorial d’un diari tan seriós com el Washington Post de divendres passat anava en aquesta línia.

(La segona part d’aquest article es publicarà demà)

diumenge, 24 d’abril de 2022

França, el desenllaç

 

Foto: Reuters

Avui em mullo més del compte, i publico aquest comentari quan els francesos encara estan votant. Els francesos han votat avui una persona per fer de cap d’estat durant els pròxims cinc anys. Aquest és, per cert, un problema que els espanyols no s’han de plantejar, perquè el dictador Franco ens ho va deixar resolt amb la seva decisió de donar una certa continuïtat al seu règim mitjançant una monarquia franquista que en democràcia no ha votat mai ningú. Així, el rei actual dels espanyols és el nét polític de Franco. I no se’n parli més.

Però tornem a França. La majoria de la gent d’esquerres ha tingut veritables mals de cap per decidir el sentit del seu vot, o del seu no vot, que abstenir-se també és una manera de prendre posició política. Imaginem un comunista o un socialista, els quals no només han vist desaparèixer del panorama polític francès els seus partits de tota la vida sinó que, a més, avui s’han vist forçats a triar entre tres opcions: quedar-se a casa, el senyor Macron o la senyora Le Pen, als quals no definiré políticament però, diria que d’esquerres més aviat no ho són. Així doncs, una tria difícil.

No m’acostumo a mullar mai sobre el sentit del meu vot; no obstant això, com que avui parlem de França faré una excepció. Si jo fos francès, avui ni m’hagués quedat a casa ni hauria votat a la senyora Le Pen.