.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 18 de maig de 2022

L'atzucac de Junts a Barcelona

L'any que ve tindrem eleccions municipals, i tot indica que, una vegada més, cap partit assolirà els vint-i-un regidors que a Barcelona conformen la majoria absoluta. Després de la sorprenent renúncia d'Elsa Artadi com a candidata —a qui, per cert, Junts va col·locar de cap de llista amb calçador, tot i haver guanyat les primàries Neus Munté—, s'especulava que Junts podria donar la sorpresa situant Xavier Trias (setanta-cinc anys) com l'alcaldable de la ciutat de Barcelona. Personalment, no crec que això acabi passant, però en política no hi ha res impossible. Tenim un altre candidat que en tindrà vuitanta el dia de les eleccions, un senyor que molta gent ja ha oblidat que va guanyar les eleccions municipals del 2019, tot i que l’unionisme no el va deixar ser alcalde. En política, els pactes post electorals contra natura no s'han d'excloure mai, com precisament aquell que el 2019 va impedir que Ernest Maragall accedís a l'alcaldia, en benefici d'Ada Colau, perdedora de les eleccions. Si Colau optés a un tercer mandat i tornés a perdre, un personatge tòxic com Manuel Valls ja no hi serà per tornar-la a ajudar. Però si l'any que ve l'alcaldessa Colau es tornés a presentar (Déu no ho vulgui!) i necessités una empenteta per continuar en el càrrec, no tinc el més mínim dubte que el Valls del 2023 serien els regidors de Bocs, i Colau no rebutjaria el seu suport, com no va rebutjar l’ajut de Valls. Les regles són les que són, i la política fa estranys socis, i més quan el món unionista, que va des de Colau fins a Bocs, lluita sense treva i todos a una contra l’independentisme majoritari a Catalunya (52%). Es fa difícil preveure com acabarà aquest episodi de Junts, però no tinc el més mínim dubte que Trias ha estat el millor alcalde de Barcelona dels últims vint-i-cinc anys. Millor que Clos, millor que Colau i millor que Hereu, i els poso per rigorós ordre alfabètic per no importunar-los més del compte, tot i que estudiant les seves trajectòries com a alcaldes, tots tres es mereixen els retrets de la ciutadania.

dilluns, 16 de maig de 2022

L’esbarzer comunista

En política res és immutable, i amb el temps fins i tot les coses que semblaven més sòlides evolucionen. Així, els que fins fa uns anys eren els partits més disciplinats del panorama polític espanyol, la família comunista —el PCE a Espanya, el PSUC a Catalunya— ara estan barallats, i ja no dissimulen ni en públic. Tot plegat és el resultat d'un afany de protagonisme desmesurat per part d'alguns dirigents de les diferents colles, franquícies i confluències que actualment conformen una ideologia política que la majoria dels votants consideren tronada i passada de moda; vots canten.

El que està passant aquests dies al voltant de les candidatures electorals d'Andalusia només és un símptoma molt interessant del tsunami que està venint, i tindrà un desenllaç més que previsible i gens engrescador pels camarades comunistes. Fa anys, abans de la caiguda del mur de Berlín i tot el que allò va representar, sempre que calia posar una mica d'ordre apareixien les indicacions de l'amo. I resulta sobrer recordar que les indicacions de Moscou sempre eren d'obligat compliment. Ara amb l’ajut extern ja no hi poden comptar, i els comunistes s'ho hauran de resoldre solets, i vist des de fora no sembla que estiguin mentalitzats per sortir de l’esbarzer sense moltes esgarrinxades.

divendres, 13 de maig de 2022

Rússia i Espanya, pervertint el llenguatge

(Article original publicat el 6/5/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2068, pàg. 2)

Per no dir-ne guerra del que sense cap mena de dubte és una guerra, en aquest cas la invasió del país veí, el president de Rússia i els mitjans d'informació obedients amb el règim, que són gairebé tots, en diuen "operació especial". Un periodista rus que anomeni guerra a allò que és una guerra ja sap que acabarà detingut i serà enviat a la presó durant una bona temporada. Amb la mateixa perversitat, els russos anomenen nazi al jueu que presideix Ucraïna, buscant ves a saber què. Ara els dirigents russos han recuperat el terme econòmic "destrucció creativa" per definir la fase actual més cruenta de la seva ofensiva contra l'est i el sud d'Ucraïna, burlant-se dels morts, dels ferits, dels torturats, dels orfes, dels refugiats, dels arruïnats i dels exiliats. Això que fa Rússia és pervertir el llenguatge.

Molt més a prop, alguns polítics espanyols també practiquen la perversió del llenguatge. Així, anomenen bilingüisme a l'opció bilingüista monolingüe que practiquen i pretenen imposar a la societat catalana. La trampa consisteix a reivindicar el monolingüisme en castellà per a ells, alhora que intenten imposar a la resta de catalans el bilingüisme català-castellà. A partir d'aquí, a més, pretenen ser respectats, ja que, segons aquesta estranya teoria, els únics que s'han d'adaptar i canviar de llengua són els bilingüistes, els quals s'haurien de passar al castellà. D'aquesta perversió del llenguatge la primera conclusió que en podem treure és que els perjudicats passen a ser els dolents de la pel·lícula. És allò de cornuts i pagar el beure. És el món al revés, com anar a viure a París i no voler aprendre el francès. Això també és pervertir el llenguatge.

En descàrrec parcial d'aquests partits, s'ha de dir que la culpa dels seus despropòsits lingüístics no és exclusivament seva. L'origen l'hem de buscar en els legisladors els quals, amb les seves lleis absurdes, han permès que aquestes coses passin, donant per bo que a Catalunya es pugui cobrar un salari públic no només desconeixent la llengua pròpia de Catalunya, sinó menystenint-la sempre que tenen ocasió de fer-ho. Això és el que fan les forces policials estatals, molts jutges i fiscals i, en definitiva, la majoria dels funcionaris de l'administració espanyola, imbuïts d'una mentalitat colonial que hauria d'estar superada. Com s'ha de qualificar, sinó, a qui ha decidit venir a viure a Catalunya i es nega a aprendre la llengua pròpia del país? Per què encara no hi ha cap llei que els obligui, com a mínim, a entendre el català?

dimecres, 11 de maig de 2022

Una d’espies

Un resum molt resumit és que finalment Doña Margarita ha fet caure a Doña Paz, de 64 anys, a només un any de poder accedir a la seva merescudíssima jubilació. Amb això a Madrid (Espanya) pensen (pensen?) que el tema s’ha tancat. Doncs no, evidentment el tema no s’ha tancat, segueix més obert que mai. Ara haurem d’esperar que la justícia de més al nord dels Pirineus hi digui la seva, perquè la justícia espanyola sempre defensarà sense fissures l’espionatge als catalans, siguin independentistes o no (polítics, advocats, dirigents d’entitats civils i, en definitiva, qualsevol dels sospitosos habituals, que som tots). I sobre els pretesos espionatges a Sánchez, Robles, Marlaska & Co., segueixo sense creure-me’ls. És tot una comèdia, allò que a Madrid en diuen una comedia de enredos.

dilluns, 9 de maig de 2022

Més enllà d'una compravenda

Des de la seva fundació ara fa setze anys, Twitter no ha parat de perdre diners. Només va declarar beneficis els dos anys anteriors a la pandèmia COVID-19, és a dir, els anys 2018 i 2019. Doncs bé, tot i amb aquests antecedents tan poc brillants, fa pocs dies, en una gran operació financera, aquesta empresa s'ha venut per, expressat en terminologia americana, dotzenes de bilions, amb "b", de dòlars. En una compravenda normalment hi guanyen comprador i venedor, ja que cadascuna de les parts té els seus propis interessos. En aquest cas no tinc cap dubte que els venedors han fet un negoci rodó, mentre que el negoci que ha fet el comprador em resulta impossible de quantificar.

Ara bé, en una empresa no tot pot sortir reflectit als balanços, no tot és fàcilment traduïble a termes monetaris. En aquest cas, tractant-se d'una xarxa social d'Internet, i tenint en compte la gran importància que en aquests negocis tenen els milions d'usuaris que utilitzen aquestes plataformes, si deixem de banda els bilions de dòlars d'aquesta transacció i analitzem l'operació en termes de milions d'usuaris actius al mes, Twitter, que en té 436, tampoc és cap ganga, ja que està àmpliament superada per altres xarxes socials com Snapchat (557), TikTok (1.000), Instagram (1.478) i Facebook (2.910).

Des del punt de vista del comprador, Elon Musk, un sud-africà que no és pas un nouvingut en el món dels negocis, un es pot preguntar on és el negoci de comprar una empresa amb tantes pèrdues, i ens podríem preguntar també pel preu pagat per les accions de Twitter. La resposta fàcil que ja han donat alguns suposats experts és que Musk ha fet aquesta compra no amb expectatives financeres a curt termini sinó buscant una major visibilitat personal i influència internacional. Potser sí, només el futur ens traurà de dubtes.

dimecres, 4 de maig de 2022

Una democràcia en hores baixes

Amb el gran escàndol de l'espionatge polític que està sortint a la llum, hi ha un detall que no ens ha de passar desapercebut, i és que com que aquestes pràctiques il·legals d'espionatge polític s'està veient que funcionaven massivament i des de feia temps, els personatges que haurien de vetllar per garantir uns mínims estàndards democràtics a la nostra societat no sembla que estiguin capacitats per defensar-los amb eficàcia. I potser tampoc s’ho proposen.

Quan parlo de personatges incapaços de defensar la democràcia tinc al cap els que formen part del gobierno del PSOE encapçalat per Pedro Sánchez, a qui alguns anomenen el mentider no.1 del regne, així com els seus socis provinents dels diferents grups, subgrups i confluències de Podemos i el món comunista, amb la seva actual secretària general, Ione Belarra, al capdavant, i l'exsecretari general i ex vicepresident del gobierno Pablo Iglesias, ara sense cap càrrec al partit ni al gobierno, però que no para de pressionar gens discretament des de la banda. Sembla que a Iglesias governar li va crear addicció.

Amb aquests comentaris no estic comprant el relat inversemblant de l'espionatge als caps dels espies espanyols, Sánchez & Robles, uns personatges que en aquest tema, i en d'altres, ens han demostrat repetidament que no són de fiar. Així, buscant treure del focus informatiu l'espionatge de l’estat perpetrat al món independentista català, aquest sí, confirmat pels organismes internacionals que hi entenen, ara pretenen fer-nos creure que, en base d'uns altres informes que s'han fet ells mateixos a mida, Robles & Sánchez també han sigut espiats.

Espanya és una democràcia en hores baixes, i a Madrid hi ha un govern que ens demostra cada dia que la tasca que li toca fer l'ha desbordat. Que Màrius Carol escrivís ahir a La Vanguardia que se ha creado una brecha en el Estado, resulta un fallo de seguridad inasumible y se ha puesto en peligro nuestra democracia és una bona conclusió de tot el que està passant en el món unionista que, de retruc, també estem patint nosaltres, i quan dic nosaltres em refereixo a la majoria dels ciutadans catalans, és a dir, el 52% segons les últimes eleccions. Insisteixo, que això ho digui precisament no El Punt Avui sinó el diari de Can Godó és força significatiu.

dilluns, 2 de maig de 2022

L'edifici més vigilat de Barcelona

 

A la banda muntanya de la Diagonal, just davant d'El Corte Inglés, hi ha un edifici oficial de l'administració colonial espanyola que durant molts anys era conegut com la Residencia de Oficiales. Va ser construït just acabada la guerra incivil espanyola, i no fa gaire hi van posar un gran rètol a la façana que diu "RLM PEDRALBES"; segons Internet, RLM són les inicials de Residencia Logística Militar. Aquestes instal·lacions, una mena d'hotel exclusiu per a militars i les seves famílies, tenen fins i tot un escut d'armes, reproduït en aquesta pàgina, molt del gust dels uniformats armats. El complex està ple de càmeres de seguretat de diversos models —rectangulars, rodones, amb forma de piloteta, etc.—, i altres sensors verticals de vigilància. Són aparells gens dissimulats, diria que es troben volgudament a la vista de tothom que s'hi fixi una mica, tant a la Gran Via Carles III, com a la Plaça Maria Cristina (façana de la Diagonal), com al carrer Capità Arenas.

Em fixo en detalls que criden l’atenció, com, per exemple, el cotxàs que utilitza per anar de compres per Major de Sarrià una senyora casada amb un editor molt conegut del nostre barri. Poca broma!, no en corren gaires d’aquests, és un Mercedes S-500 d'última generació conduït per un xofer encorbatat. A mi, francament, em sembla una provocació típica de nou-ric. A la Diagonal 666 també passen coses estranyes que criden l'atenció. Entren i surten cotxes amb matrícula "ET", i surten i entren els mateixos vehicles amb una matrícula "normal". De tant en tant hi passo per davant, i sempre tinc la sensació d'estar sotmès a una vigilància forassenyada per part dels militars espanyols, com volent demostrar qui sap què. Un es pot preguntar com es justifica l'existència d'aquestes instal·lacions militars en un indret tan privilegiat de la ciutat, tenint en compte que a Barcelona, actualment, de militars n'hi ha molts menys que anys enrere, i que l'administració espanyola disposa d'instal·lacions més discretes per allotjar-los. O potser busquen provocar, com la senyora que dèiem abans?

Però la RMB (Ràdio Macuto del Barri) diu que els serveis secrets espanyols (CNI) utilitzen aquestes instal·lacions per tenir-nos perfectament vigilats. Es diu que allà s'ha organitzat la logística dels espionatges, que ara estan sortint a la llum, a polítics, advocats i altres membres de la societat civil catalana. Uns espionatges que segons alguns són legals, per exemple, segons la gent de Bocs i les escorrialles que encara queden de Ciudadanos, i també segons el PSOE i el PP (tanto monta, monta tanto). Però segons persones que em mereixen molta més confiança professional com, per exemple, l'advocat Gonzalo Boye i altres experts en aquests temes, aquestes espiades massives són del tot il·legals. Els tribunals europeus aviat hi diran la seva i sortirem de dubtes.

dissabte, 30 d’abril de 2022

Fer un Like

 

Quan s’interactua a les xarxes, fer un “like” no necessàriament vol dir que hi estiguis d’acord. Fent un “like” pots voler dir que simplement ho has llegit, com si fos una mena d’acusament de recepció. Aquells que critiquen determinats “likes” farien bé de tenir-ho present.

divendres, 29 d’abril de 2022

Uns personatges grotescos

(Article original publicat el 22/4/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2066, pàg. 2)

A Madrid s'ha fet públic el cobrament d'unes comissions fora de tota lògica comercial. Els agraciats són uns personatges grotescos, Medina & Luceño, molt ben relacionats amb el poder municipal del PP i amb la mal anomenada jet set madrilenya, en un negoci estrany de compravenda de mascaretes durant l'època més dura de la pandèmia Covid-19. Abans de continuar amb aquest comentari, m'agradaria dir que tal com jo entenc les activitats empresarials, a aquests personatges no se'ls hauria d’anomenar empresaris, ni emprenedors, ni res que s'hi assembli.

Dit això, cal dir també que no hi ha cap llei que prohibeixi cobrar comissions per la intermediació d'un tercer en una compravenda. Fer d'intermediari és una activitat cent per cent legal i respectable. En el món del comerç internacional, la figura de l'intermediari resulta gairebé imprescindible, i ho conec molt bé perquè m'hi he dedicat tota la vida. El venedor és qui paga la comissió, i si decideix pagar a l'intermediari un percentatge exagerat sobre la facturació, deu tenir les seves raons per fer-ho.

Ara bé, com que no hi ha cap negoci que permeti aquests marges d'intermediació, la conclusió és que el comprador de les mascaretes —l'ajuntament— va pagar conscientment, o inconscientment, un preu molt més alt que el preu raonable de mercat per fer possible incloure-hi l'exagerada comissió dels intermediaris. El tal Medina, un personatge de la faràndula social espanyola, de família amb títol nobiliari, i el seu soci, un tal Luceño, aquest últim amb uns antecedents professionals que sent generosos podríem qualificar de poc exemplars, van ser els beneficiaris.

Sobta, però, que un cop cobrada la comissió, els nostres personatges tinguessin tanta pressa per invertir-la immediatament en una estada en un hotel de superluxe de Marbella (Espanya), la compra d'una casa, una desena de cotxes esportius espectaculars, un vaixell de vela i uns rellotges Rolex. Tot plegat fa rumiar, i potser ni els comissionistes farandulers estaven gaire tranquils després d'haver cobrat una comissió tan difícil de justificar.

De tota aquesta història el que menys ens hauria d'escandalitzar són els cotxes, la casa, el vaixell, els rellotges i altres signes externs adquirits amb l'import de la comissió de les mascaretes. L'escàndol es deriva del fet que el negoci de les mascaretes i les comissions es pagaven amb diners públics. Si s'hagués tractat de transaccions entre privats i s'haguessin liquidat els impostos corresponents, tot aquest comentari seria sobrer.

dimecres, 27 d’abril de 2022

L’agenda oculta de l’Agenda 2030

 

Fa temps que en sento parlar. Aquest tema m’ha interessat perquè sóc membre d’una entitat la qual promou en el seu àmbit d’actuació l’aplicació dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030. He remenat per diversos buscadors d’Internet i sí, he vist que en alguns llocs web poc seriosos es fa alguna menció a l’”agenda oculta” de l’Agenda 2030. Però tot i que hi he dedicat una bona estona, no he estat capaç de trobar cap concreció sobre aquesta suposada agenda oculta. Per tant, i mentre no es demostri el contrari, per mi estaríem parlant d’allò que ara en diem fake news.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Censura, espionatge i altres pràctiques poc democràtiques (2/2)

(Ve d'aquí)

La censura i l'espionatge es practiquen a tots nivells, i amb un exemple ben proper s'entendrà millor. Fins fa una setmana, alguns periodistes tenien prohibit assistir a determinats actes d'un districte barceloní. Des del govern del districte es vetava el dret a la informació a un mitjà de comunicació. Va ser a partir de la queixa pública d'un ciutadà compromès amb la democràcia que, per tal d'evitar un escàndol major, en poques hores es va aixecar la prohibició d'informar, atribuint-la posteriorment a un malentès. Així, a partir d'ara, a aquells periodistes ja no se'ls vetarà l'entrada a uns actes que fins ara tenien prohibits. No cal dir que qui hi sortirà guanyant és el ciutadà, ja que estarà més ben informat, i per fonts directes.

I amb aquesta voluntat de limitar els drets ciutadans, d'un modest districte barceloní podem passar al govern de l'estat, des d'on es disposa de molts mitjans no només per censurar el ciutadà —fa miracles la insinuació de retirar subvencions públiques si no es fa bondat— sinó també per, si ho consideren convenient, espiar fins a l'últim racó de les vides privades per tal de poder practicar el xantatge si es considera convenient. El govern espanyol més progressista de la història al principi negava l'espionatge. Poc després matisava la negativa emparant-se amb la possible decisió d'un jutge que segons la llei hauria autoritzat l'espionatge, però aclarint a continuació que com que per llei s'ha de mantenir en secret tot el que fa referència als serveis secrets, no en trauríem mai l'aigua clara. Per cert, la llei de secrets oficials que empara la negativa a facilitar aquesta informació és dels anys seixanta del segle passat, en ple franquisme. En tots aquests anys, cap govern de l'anomenada democràcia ha considerat convenient modificar aquella normativa. Per tant, tots els governs espanyols des de la mort de Franco han sigut còmplices, si més no per omissió.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Censura, espionatge i altres pràctiques poc democràtiques (1/2)

Hi ha governants que practiquen la censura i l’espionatge polític, amb autorització judicial o sense, i interfereixen antidemocràticament en la vida del ciutadà fins a uns extrems injustificables. Quan s’actua contra persones que no pensen igual que els governants, quan s’intenta silenciar al ciutadà, quan es persegueixen idees i es criminalitza la dissidència política, resulta irrellevant el que digui la llei o que un jutge ho hagi autoritzat, si aquest fos el cas. Estem parlant de governants, en teoria demòcrates, que cauen en pràctiques antidemocràtiques contra qui dissenteixi del discurs oficial. En el cas espanyol, el discurs oficial, la línia vermella que en diuen alguns, és la unitat d’Espanya, una obsessió malaltissa que alguns situen per sobre de qualsevol llei i per sobre de la democràcia.

Tenim ara aquest episodi tan lamentable de l’espionatge massiu a una seixantena de persones —els experts intueixen que són moltes més—, la majoria de les quals defensa una Catalunya independent assolida per mitjà de mitjans democràtics, és a dir, votant, tal com es decideixen aquestes coses als països endreçats. A banda del govern, alguns polítics de l’oposició també justifiquen l’espionatge polític, antidemocràtic, i ho manifesten sense vergonya als parlaments, a la premsa i allà on calgui; es tracta d’uns parlamentaris elegits democràticament que estan justificant pràctiques antidemocràtiques sense ni posar-se vermells. Com que tots els tenim al cap, no cal repetir ara els noms dels partits unionistes que defensen el càstig que segons ells es mereix la dissidència política. Des d’alguns països estrangers també s’han posat les mans al cap. L’editorial d’un diari tan seriós com el Washington Post de divendres passat anava en aquesta línia.

(La segona part d’aquest article es publicarà demà)

diumenge, 24 d’abril de 2022

França, el desenllaç

 

Foto: Reuters

Avui em mullo més del compte, i publico aquest comentari quan els francesos encara estan votant. Els francesos han votat avui una persona per fer de cap d’estat durant els pròxims cinc anys. Aquest és, per cert, un problema que els espanyols no s’han de plantejar, perquè el dictador Franco ens ho va deixar resolt amb la seva decisió de donar una certa continuïtat al seu règim mitjançant una monarquia franquista que en democràcia no ha votat mai ningú. Així, el rei actual dels espanyols és el nét polític de Franco. I no se’n parli més.

Però tornem a França. La majoria de la gent d’esquerres ha tingut veritables mals de cap per decidir el sentit del seu vot, o del seu no vot, que abstenir-se també és una manera de prendre posició política. Imaginem un comunista o un socialista, els quals no només han vist desaparèixer del panorama polític francès els seus partits de tota la vida sinó que, a més, avui s’han vist forçats a triar entre tres opcions: quedar-se a casa, el senyor Macron o la senyora Le Pen, als quals no definiré políticament però, diria que d’esquerres més aviat no ho són. Així doncs, una tria difícil.

No m’acostumo a mullar mai sobre el sentit del meu vot; no obstant això, com que avui parlem de França faré una excepció. Si jo fos francès, avui ni m’hagués quedat a casa ni hauria votat a la senyora Le Pen.

dijous, 21 d’abril de 2022

De presidents a chairwomen, una evolució natural

Marta Álvarez (1967) va ser escollida presidenta d’El Corte Inglés encara no fa tres anys. Marta Ortega (1984) ha accedit a la presidència d'Inditex (Zara) fa pocs dies. A banda de la coincidència en el nom de les dues chairwomen, entre aquestes empreses familiars hi trobarem altres similituds i, també, algunes circumstàncies que les diferencien. Parlem-ne.

El Corte Inglés, amb seu a Madrid (Espanya), declara una xifra de negocis de deu mil milions d'euros, i té vuitanta mil empleats. Acredita una llarga història de vuit dècades des que l'oncle avi de l'actual presidenta va fundar l'empresa en tornar a Espanya després d'haver emigrat a Cuba a fer diners, un país on va arribar de jove amb una mà al davant i una al darrere, i moltes ganes de treballar. Ramón Areces és un exemple clar de self-made-man. Davant de personatges com ell, si en portés, sempre em trauria el barret.

Inditex (acrònim d'Industria de Diseño Textil), té la seu a Arteixo (Galícia). Les seves vendes superen els vint mil milions d'euros, i té cent seixanta mil treballadors; són xifres que doblen les d'El Corte Inglés. L'empresa va ser fundada l'any 1985 pels pares de l'actual presidenta, també partint de zero i treballant més hores que un rellotge. Amancio Ortega és unànimement considerat un altre exemple de self-made-man que ha triomfat, segurament el més conegut del món. Té tot el meu respecte i admiració.

A banda dels lligams familiars entre les presidentes actuals i els fundadors de les seves respectives empreses, unes i altres tenen poc a veure. Així, elles han pogut anar a la universitat, parlen idiomes, han vist món i, en definitiva, estan tècnicament molt més ben preparades que els seus avantpassats per pilotar amb èxit aquests dos gegants empresarials. Aquesta seria la part positiva.

Les presidentes d'aquestes empreses tenen, però, un desavantatge clar respecte als fundadors, i és que elles ja s'ho han trobat tot fet, amb tot el que això comporta, tant de positiu com, també, de negatiu. Cal esperar que aquest desavantatge quedi compensat per la gran preparació empresarial de les actuals presidentes d'aquestes empreses. I és que un quart de milió de famílies, més d’un milió de persones, depenen de l’encert empresarial d'aquestes dues chairwomen. Poca broma!

dimarts, 19 d’abril de 2022

Coincidències religioses

Aquest any coincideixen en les mateixes dates la Pasqua dels catòlics, el Ramadà dels musulmans i la Péssah, la Pasqua dels jueus. Molts dels nostres dirigents polítics han felicitat públicament als musulmans, alguns també han felicitat als catòlics, i gairebé cap s'ha adreçat als jueus. No em queixo de la manca de sensibilitat religiosa dels nostres dirigents polítics envers alguna de les religions que es practiquen a casa nostra, allà cadascú amb les seves creences. Però sí que lamento, un any més, que hi hagi polítics oportunistes que cada any semblen oblidar que Espanya és un estat aconfessional, i que les simpaties personals que els titulars de les institucions puguin sentir cap a determinats col·lectius s'expressin des dels canals oficials que van a càrrec dels pressupostos públics.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Les esquerres

De les poques coses salvables de TV3 hi ha un programa de televisió anomenat Més324 que manté el seu prestigi per la presència, entre d'altres, de personatges com Antoni Gelong, farmacèutic, advocat, historiador, escriptor, divulgador i col·leccionista d'art. Fa uns dies, Gelong diferenciava entre dues esquerres: l'esquerra dogmàtica i l'esquerra socialdemòcrata. Vaig trobar interessant aquesta classificació, tot i que Gelong ho va mencionar mig de passada, sense entrar en detalls. Intentaré fer-ho jo, a veure si me'n surto.

Des del meu particular punt de vista, els partits que formen part de l'esquerra dogmàtica tot sovint ens mostren algunes actituds antidemocràtiques les quals, venint ideològicament d'on vénen, potser els resulten inevitables. Parlo dels quatre comunistes convençuts que queden, morosos amb laCaixa, els comuns autòctons i els podemites franquiciats —s'assemblen, però no són ben bé la mateixa cosa—, els cupaires empatats a 1515, i altres companys de viatge amb objectius similars. Ep!, no els estic pas justificant, només intento entendre els seus motius per justificar determinades actuacions que des d'una visió més democràtica de la societat no deixen de cridar l'atenció.

En canvi, els partits de l'esquerra socialdemòcrata, és a dir, per entendre'ns, el PSOE i les seves sempre obedients franquícies regionals, semblen més endreçats, més respectuosos amb la democràcia, però tenen un altre inconvenient que fins i tot critiquen alguns dels seus propis votants, i és que molt habitualment no semblen partits d'esquerra. No parlo dels discursos —el paper ho aguanta tot— sinó d’algunes decisions polítiques que des de l'esquerra, i també des de fora de l'esquerra, costen de pair. Amb totes les excepcions que calguin, que haberlas haylas, ja que tampoc es tracta que se'ns enfadi ningú.

Ja per acabar, quan es parla de les esquerres alguns inclouen també una tercera via que ells anomenen esquerra liberal, però al meu entendre acceptar això potser seria estirar en excés el xiclet de les esquerres. Declarar-se d'esquerres i, alhora, liberal, vindria a ser un oxímoron, si més no tal com la majoria de liberals sense adjectius entenem el liberalisme i entenem l'esquerra. El fet és que de partits liberals sense adjectius gairebé no n'hi ha cap, o potser sense el gairebé. En aquest sentit, els liberals, quan ens toca anar a votar, sempre hem experimentat una certa sensació d'orfenesa política la qual, per altra banda, tenim perfectament assumida.

dissabte, 16 d’abril de 2022

Guerra a Twitter

Pagant un preu prou atractiu per les accions que ara pertanyen als actuals accionistes de la companyia, Elon Musk pretén ser el nou amo de Twitter. Si ell vol comprar i ells volen vendre, i entre tots es posen d'acord sobre el preu i les condicions de la transacció, no veig on hi ha el problema. És el lliure comerç, i si l'operació acaba tirant endavant —mentrestant, l'actual consell d'administració intenta defensar-se amb els mitjans que tenen al seu abast—, Musk podrà fer amb l'empresa el que més li convingui. Ignoro els motius que pot tenir Musk per adquirir la propietat de Twitter. De fet, les poques explicacions que ha donat fins ara no les he acabat d'entendre. Però això és del tot irrellevant, no tinc cap dret a rebre explicacions sobre els motius que tenen les persones per comprar i vendre accions d'una companyia privada. El canvi de mans de Twitter em pot agradar més, menys o gens, però és la seva llibertat, i com a demòcrata tinc l'obligació de respectar-la. I poca cosa més hi puc afegir.

dimecres, 13 d’abril de 2022

Xuetes

(Article original publicat el 8/4/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2064, pàg. 2)

A Mallorca, els xuetes són els membres d'un grup de famílies descendents dels jueus conversos. Fa sis segles, la conversió religiosa al catolicisme era l’únic passaport vàlid que tenien els jueus per intentar evitar l’expulsió d’Espanya i fins i tot, en alguns casos, la pena capital. Fos quina fos la decisió que van prendre els jueus mallorquins, aquesta va condicionar no només el seu futur personal i professional, sinó que també estigmatitzava les generacions futures d’aquelles famílies. Han passat sis-cents anys i encara avui, una quinzena de cognoms mallorquins són considerats xuetes, poc simpàtics per a alguns mallorquins.

Lògicament, als xuetes no els agrada gaire que se’ls recordin aquells episodis tan lamentables que van viure els seus avantpassats. Les famílies que porten aquests cognoms han estat socialment menystingudes pels seus veïns, tot i que a mesura que han anat passant els segles la pressió social ha anat disminuint fins a gairebé desaparèixer. Però encara avui en dia portar els cognoms Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls representa un inconvenient social que els xuetes suporten amb discreció.

Desterrar la sospita de ser jueu ha estat, al llarg d’aquests segles, una obsessió dels mallorquins. D’aquí, l’exhibició del “fer dissabte”, la jornada de neteja a fons de la casa, justament el “sabbat”, el dia d’estricte descans hebreu; o la no menys pública i ancestral cerimònia, com més pública, millor, de la matança del porc, o el dolç per excel·lència, l’ensaïmada, amb saïm de porc; menjars vetats als fills de Jacob. (Font: “Els xuetes: tres segles de manipulació”, arabalears.cat)

Una branca familiar dels meus avantpassats és coneguda com els de can judiu, i aquest renom ja dóna algunes pistes, tot i que n’ignoro l’abast exacte. A més, el meu vuitè cognom és Martí, que és un dels quinze cognoms xuetes. Mai he amagat la meva relació llunyana amb aquesta branca familiar, i tot el que això pot significar per a algunes persones. Culturalment, però, la meva família forma part del món catòlic.

Dit tot això, ens podem preguntar per la responsabilitat que tenen els descendents sobre actuacions antigues de determinades nissagues i personatges, i més quan ja han transcorregut sis segles des dels fets que estem comentant. Personalment, aquesta pregunta no me l’he fet mai, ja que tinc molt clar que a ningú se li poden atribuir ni demanar responsabilitats sobre els actes dels seus avantpassats.

dilluns, 11 d’abril de 2022

El desgast de Junts

Agustí Colomines ho resumia molt bé fa pocs dies a El Nacional: "Un canvi només és creïble si qui s'hi posa al capdavant és realment nou."

Un dels errors de Junts —no sé si l'errada va ser exclusivament del MHP Puigdemont, o compartida amb altres persones— va ser pensar que resoldrien els seus problemes situant Jordi Sànchez al capdavant del partit. Fos com fos i contra el criteri d'una part de la militància, van ungir Sànchez com a SG de Junts, és a dir, la persona que coordina i aplica les decisions estratègiques del partit, no totes necessàriament consensuades amb les bases com es va veure després.

Aviat va anar quedant clar que Sànchez no només no podia ser la solució sinó que la seva presència a la SG anava agreujant el desgast del partit. D'episodis se n'han vist uns quants, i no els repetirem ara. Jo, que no sóc ni he sigut mai de Junts ni de cap partit, em miro la política amb el màxim interès, però sempre ho he fet des de fora de qualsevol estructura. Des del minut u vaig comentar a qui em va voler escoltar que Sànchez prové d'una cultura política massa allunyada de Junts. Però és evident que els dirigents del partit no ho devien veure igual.

Ara bé, la prova que no la van encertar és que Sànchez, a la vista de les crítiques més que justificades rebudes per la seva gestió, ja ha dit que en el pròxim congrés del partit no es presentarà a la reelecció. Però si la saben gestionar, la seva renúncia podria ser una bona oportunitat per a Junts. El problema és que, a banda d'anunciar que plegaria, Sànchez va afegir que, quan formalitzi la seva desvinculació de la SG, pretén que no es presenti més d'una candidatura. Per què? Vol continuar tutelant el partit des de l'ombra, a partir de la seva sortida de la direcció? Potser no, però ho sembla.

Des de la meva visió liberal de la política, la candidatura única suggerida pel SG sortint, la veritat, fa una mica d'angúnia. La competència sempre enriqueix, i si finalment hi hagués més d'una candidatura, seria positiu per a tothom. I no cal dir que la primera tasca dels guanyadors seria negociar amb els perdedors i convèncer-los que s'incorporessin al projecte. Tal com estan les coses a Junts, no es poden permetre la frivolitat d'anar perdent vots.

Junts necessitarà trobar persones sense motxilles i amb habilitats negociadores per tal d'evitar que s'acabi formalitzant la sortida a la búlgara que proposa Sànchez. Però la persistència en l'error ha quedat palesada aquest cap de setmana quan el SG sortint va fer un pas més enllà, i va mencionar un personatge concret com a possible successor seu. Ignoro si només es va tractar d'una relliscada involuntària, o tal vegada pretenia cremar el seu company de presó abans d'hora, però s'ho podia haver estalviat. Coincideixo amb Colomines, "un canvi només és creïble si qui s'hi posa al capdavant és realment nou."

dijous, 7 d’abril de 2022

En defensa dels boicots

El client, sigui un particular, una empresa o un país, té molt més poder del que molta gent pensa. És el poder del consumidor. Quan un restaurant o una botiga de roba maltracta la clientela —per motius lingüístics, per exemple, un cas molt habitual a Barcelona—, si es fa una campanya ben feta de boicot i l'empresa no rectifica, el negoci pot acabar tancant. I és bo que acabi tancant. A mi, per exemple, si em telefonen i se m'adrecen dient-me caballero, i amb aquella tronada supèrbia colonial espanyola que tots coneixem m'exigeixen que els parli en la lengua del imperio, tinc molt clar que s'han guanyat amb escreix el dret al meu boicot. Jo sóc el client, visc en un país on la llengua pròpia és la que és, i no puc permetre que els meus drets lingüístics no només no em siguin reconeguts sinó que siguin trepitjats.

Ara tenim el cas de determinades empreses espanyoles —algunes de capital estranger— que encara treballen a Rússia, segons va manifestar abans-d'ahir el president d'Ucraïna en la seva al·locució adreçada als parlamentaris espanyols. Volodímir Zelenski en va mencionar tres: Porcelanosa, amb seu a Vila-real (Castelló), Maxam (ex Unión Española de Explosivos), amb magatzem a El Bruc (Catalunya), i Sercobe, la patronal espanyola de fabricants de béns d'equip. Altres grans empreses van anunciar fa setmanes, quan Rússia va començar la guerra contra Ucraïna, que deixaven aquell mercat. Van fer bé. Si més no, de moment s'han estalviat d'aparèixer ara a la llista de la vergonya de les empreses que han continuat treballant amb els invasors.

Sóc un gran defensor dels boicots comercials. Només quan toquin, és clar, i així ho he defensat en altres articles. L'eina més efectiva d'un boicot comercial és que aquest es faci públic, perquè és la via més efectiva per afegir-hi persones que potser abans desconeixien el problema que origina el boicot. Els objectius d'un boicot són dos. En primera instància, i aquest seria el propòsit ideal, que l'empresa rectifiqui. Però si no ho fa, amb un boicot es busca que l'empresa en surti perjudicada. I és que moltes vegades, el boicot és l'únic llenguatge que entenen determinats dirigents, també del món de la política. Defensem els nostres drets, practiquem el boicot!

dimarts, 5 d’abril de 2022

El paper dels regidors (2/2)

(Ve d’aquí)

Amb aquest esquema de funcionament, un es pot preguntar pel paper que tenen els regidors de l’oposició en el dia a dia d’aquestes institucions. Es poden donar dues situacions: que es governi en minoria, amb suports puntuals de l’oposició, o que es governi amb una confortable majoria absoluta. En el primer cas, l’oposició hi pot tenir un paper important, ja que sense el seu concurs no es podria governar. En el segon cas, l’oposició no hi té cap protagonisme. Els regidors de l’oposició tenen assignats, també, uns honoraris més que correctes per fiscalitzar les accions del govern i de les moltes empreses municipals i entitats de tota mena que en depenen. Però això és tot. Aquesta relativa manca d’activitat els permet anar fent campanya electoral de cara a les següents eleccions. Dit d’una altra manera, amb un govern de majoria absoluta un es pot preguntar quina destinació tenen les propostes polítiques que pugui presentar l’oposició, per més raonables que siguin. Normalment, estan condemnades a anar a la paperera.

Un bon exercici per saber en mans de qui estem, quina mena de perfil professional tenen gairebé tots els regidors del consistori barceloní, tant els del govern com els de l’oposició, m’ha portat a donar una ullada als seus currículums, la majoria dels quals són públics. I amb unes quantes preguntes aviat sortirem de dubtes. Els regidors de Barcelona, han gestionat abans algun negoci de l’economia productiva? Saben què és i com funciona una empresa privada, i les responsabilitats de tota mena que comporta gestionar-la? Coneixen el significat del terme rendibilitat econòmica? Saben llegir un balanç? I un compte de pèrdues i guanys? Dissortadament, en la majoria dels casos la resposta a aquestes preguntes és un no. Hi ha alguna excepció que cal aplaudir, però és del tot minoritària. Arribats a aquest punt, convé no oblidar que Barcelona és com una gran empresa, amb més d’un milió i mig d’accionistes que són, a la vegada, els seus clients, i un pressupost anual superior als tres mil milions d’euros, uns petits detalls que tot sovint tendim a oblidar.

dilluns, 4 d’abril de 2022

El paper dels regidors (1/2)

Les reflexions d’avui són intemporals, podrien haver vist la llum fa dècades o a la tardor de l’any que ve. Es poden aplicar a qualsevol de les nostres administracions públiques d’àmbit europeu, estatal, nacional, provincial, comarcal i municipal. Parlem d’administracions les cúpules de les quals han sigut elegides més o menys democràticament pels ciutadans. El “més o menys” està pensat, per exemple, per a les diputacions i els consells comarcals, ja que en termes de representativitat popular aquestes administracions en tenen més aviat poca. Avui, però, em centraré en el paper dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, sense entrar en detalls de persones ni partits concrets. I és que a tretze mesos de les eleccions municipals tampoc es tracta de donar peixet a ningú.

L’Ajuntament de Barcelona té quaranta-un regidors, i això vol dir que amb vint-i-un vots es pot tirar endavant el programa electoral del partit governant, o el que s’hagi pactat entre diferents partits quan es tracta d’una coalició, com passa ara mateix a Barcelona. Les mateixes reflexions aplicades, per exemple, al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, que té dinou consellers, ens portarien a la conclusió que amb deu vots hi ha majoria absoluta per tirar endavant les propostes polítiques del districte sotmeses a votació. Però la diferència entre la ciutat i el districte és que, a Barcelona, una ciutat políticament molt centralitzada encara que la propaganda oficial digui el contrari, des dels districtes gairebé no es decideix res.

A Barcelona es fa molta pedagogia parvulariana sobre la democràcia participativa, i es fan consells plenaris, audiències públiques, consells de barri i altres actes de “participació veïnal”. Als nostres polítics els agrada molt el terme, i s’omplen la boca utilitzant el concepte “participació veïnal”, tot i que la majoria no hi creu gaire. A l’hora de la veritat tothom sap que les decisions importants que afecten el districte es prenen a la plaça de Sant Jaume. O les acaba prenent la direcció de Parcs i Jardins, que tot sovint sembla que vagi per lliure; però això de la jardineria política ja són figues d’un altre paner, i ho deixarem per un altre dia.

(aquest article segueix aquí)

divendres, 1 d’abril de 2022

Oligarques

(Article original publicat el 25/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2062, pàg. 2)

Anant pel món he viscut maneres de treballar ben peculiars. Podríem parlar de les relacions comercials entre les empreses capitalistes i les empreses estatals dels antics paradisos comunistes, aquella utopia que fa tres dècades es va desfer com un terròs de sucre. A la Xina, per exemple, el comerç dels subproductes ramaders estava en mans d’una empresa estatal que tenia un nom molt llarg: China National Native Produce & Animal By-Products Import & Export Corporation. L’empresa disposava de sucursals a cada província, però els directors provincials (alguns, amb els anys, han esdevingut oligarques) tenien tan poca autonomia de funcionament que, per no relliscar, abans de tancar un negoci gairebé tot ho consultaven a la casa central, a Pequín. El ritme comercial, que tractant amb xinesos sempre és lent, encara s’alentia més. El fet és que sota els governs comunistes els errors dels dirigents es paguen molt cars.

Podríem rememorar també el funcionament comercial de l’antiga URSS abans de la seva descomposició en una quinzena de repúbliques independents. Algunes ho han acabat sent, d’independents, i se n’han sortit prou bé. N’hi ha d’altres, però, com Bielorússia, que segueixen depenent del Kremlin, i actuen seguint les instruccions de l’amo. Així, no costa gaire d’entendre que el dictador bielorús hagi fet costat a Putin en la seva guerra boja contra Ucraïna; és el peatge de protecció que s’ha de pagar quan no tens la voluntat d’independitzar-te dels teus amos. A l’URSS, l’empresa estatal que monopolitzava el comerç internacional dels subproductes ramaders tenia un nom bastant més curt que el de la corporació xinesa: Soyuzpusnina. Tinc un record especial de les trobades, normalment a París, amb el màxim responsable de l’empresa, el camarada Ivanov, però després el vaig perdre de vista.

Els oligarques russos es van començar a fer notar a partir de l’enfonsament del comunisme. No s’explica gaire com, a partir d’aquells fets, uns personatges van passar de ser obedients funcionaris públics a persones immensament riques. Es posaven a la venda grans imperis industrials a preu de saldo. El fet és que quan es van privatitzar, molts dels seus directors van aconseguir la propietat de les empreses estatals que ells mateixos dirigien. Un cop privatitzades, moltes van acabar tancant per un plantejament econòmic erroni en una economia de mercat. Algunes, però, es van saber adaptar i se’n van sortir, i van fer immensament rics als seus nous propietaris, els que avui anomenem oligarques russos.

dimarts, 29 de març de 2022

El regalet dels vint cèntims

Ahir vam rebre dues notícies de caràcter econòmic que afecten molta gent, i podria ser que la segona, el regalet dels vint cèntims, intentés compensar la mala maror que es va generar en fer-se pública la primera. Segur que la proximitat de la Setmana Santa també hi té alguna cosa a veure amb els vint cèntims, ja que en aquestes dates molta gent agafa més el cotxe. Expliquem-ho.

A primera hora del matí llegíem que el Banco de España desaconsellava apujar les pensions amb l'IPC en aquest any d'inflació. Ho vaig explicar a Twitter d’aquesta manera: “Segons la llei, les pensions s'apugen amb l'IPC... excepte que l’IPC no sigui del gust del gobierno. Tramposos és poc.” Per tal d’evitar qualsevol malentès, vull aclarir que el “tramposos” anava dirigit als membres del gobierno.

Cap al migdia es feia públic que el mateix gobierno subvencionarà amb vint cèntims cada litre de benzina que comprem. El dipòsit del cotxe que utilitzo habitualment, que formalment no és meu, però com si ho fos, té una capacitat de 65 litres, però per anar a fer gasolina no m’espero mai que el dipòsit estigui buit del tot. Això vol dir que, a partir d’ara, cada vegada que hi posi els 60 litres habituals, el gobierno em subvencionarà amb 12 euros; com diuen més enllà, menos da una piedra.

Discrepo amb el fet que el gobierno incompleixi el seu compromís amb els pensionistes, i tampoc m’agrada que el gobierno intenti comprar les simpaties dels ciutadans amb els vint cèntims. Si a causa de la crisi econòmica, la guerra d’Ucraïna o el que sigui aquest any no es pot anar de vacances, no s’hi va, i més endavant ja veurem si ho podem compensar. Però em desagrada en la mateixa mesura la dependència dels ciutadans que vol crear el gobierno via subvenció pública, amb el regalet dels vint cèntims... que acabarem pagant igualment nosaltres via impostos.

dilluns, 28 de març de 2022

No tot es pot comprar amb diners

L’afició de molta gent és presumir de diners, i qui diu presumir de diners diu presumir de tenir-ne molts, dipositats als bancs o en inversions de tota mena. I presumir de jets privats, grans iots, joies i vestuari luxós, mansions i cotxes espectaculars. I, també, presumir d’un determinat aspecte físic, aquell que només s’assoleix per mètodes artificials, mitjançant molta cirurgia estètica. Ara bé, normalment, aquestes persones tan riques no acostumen a anar massa més enllà de presumir en públic de tot allò que es pot comprar amb diners, però són incapaces de demostrar què tenen a sota del seu cuir cabellut.

A Madrid (Espanya) hi ha un diari que gairebé cada dia de l’any ens mostra una tal senyora Ortiz, actualment casada amb el nét polític d’un dictador de trista memòria. Però, d’Ortiz, el diari només en destaca dues coses: el seu vestuari i el seu aspecte físic. Tant una cosa com l’altra estan directament relacionades amb els diners que Ortiz hi destina els quals, per cert, en aquest cas surten del pressupost públic. És a dir, surten de les nostres butxaques. Però el diari no fa mai cap referència a la seva intel·ligència, i això que en aquest cas tinc entès que és una persona llegida, més culta que la mitjana, que sap parlar seguit, i que, quan li convé, és capaç d’expressar-se en altres idiomes al marge de l’espanyol.

Sotmetre’s al tunejament corporal de manera reiterada i compulsiva comporta haver de destinar-hi molts diners. Llavors pots presumir de manca d’arrugues a la pell i d’un cutis rejovenit, i d’uns malucs i uns pits perfectament col·locats i, en definitiva, d’un aspecte exterior millorat, propi de qui es pot permetre el luxe de sotmetre’s regularment a operacions de cirurgia estètica encaminades a modificar-lo. Però no s’ha inventat encara una cirurgia que serveixi per millorar la intel·ligència.

Arribats a aquest punt, alguns que presumeixen molt dels seus diners s’adonen, amb una lògica dosi de frustració, que ni tenint tots els diners del món podran dissimular mai les seves mancances intel·lectuals. I és que en aquesta vida no tot es pot comprar amb diners. Sortosament.

dimecres, 23 de març de 2022

No és res personal

No he amagat mai la meva ideologia, i no visc ni he viscut mai del pressupost públic. Des d’aquest punt de vista, no tinc l’obligació ni la devoció de quedar bé amb ningú. Sempre m’he declarat liberal i, per tant, anticomunista. I encara que no els agradi, les escorrialles del comunisme i altres companys de viatge farien bé d’entendre que no hi ha cap motiu que em porti a renunciar a la defensa dels meus posicionaments econòmics, polítics i socials, ni tampoc al meu dret a expressar en públic les meves discrepàncies amb els personatges que ens governen. També reivindico el meu dret a canviar d’opinió quan ho consideri convenient; així, alguna vegada, un major coneixement dels assumptes posats a debat m’ha fet modificar alguns plantejaments, i ho he fet encantat.

Escric força, he publicat coses a diferents llocs, i mai n’he eliminat cap. Cada un dels meus articles reflecteix el meu pensament en el moment d’escriure’l. En aquest blog trobareu més de dos mil cinc-cents articles publicats en els últims quinze anys. Però també hi ha reflexions meves en altres mitjans de comunicació. A La Veu de l’Anoia (sóc mig igualadí), cada quinze dies. A El Punt Avui (el meu diari de referència quan sóc a Girona) descobrireu articles més antics. Al diari de referència de Sarrià, El Jardí, en podeu llegir alguns de l’any passat, però sembla que ara estan més còmodes prescindint de les meves col·laboracions. Si busqueu bé, també descobrireu coses meves a La Vanguardia i altres mitjans més generalistes. De tot el que he escrit i publicat me’n sento raonablement satisfet.

A molta gent no li agrada que se la critiqui, i tampoc li agrada que es critiqui als seus referents polítics. És una actitud humanament comprensible, però com que estic convençut que la crítica educada enriqueix el debat, des del punt de vista intel·lectual són posicions que em grinyolen. Tinc al cap algunes persones que, si depengués d’elles, intueixo que practicarien la censura sense cap remordiment. Allà on elles només hi veuen totes les gràcies a les actuacions forassenyades d’una alcaldessa que ha perdut el nord, la majoria de barcelonins, vots canten, hi veiem una obsessió malaltissa per carregar-se el nostre model de societat, i això inclou el model de ciutat. No pretenen millorar la ciutat, només intenten, per sobre de tot, imposar una determinada ideologia que sortosament està lluny de tenir el suport majoritari dels ciutadans. I, sobretot, pretenen fer-ho sense rebre crítiques. Busquen, en definitiva, la quadratura del cercle.

Els que critiquem les actuacions de l’equip polític que governa la ciutat, encapçalat per una senyora que va ocupar el càrrec sota la protecció gens dissimulada de monsieur Manuel Valls, un gran demòcrata segons asseguren uns quants, no tenim una obsessió gratuïta contra la senyora Colau com alguns ens volen fer creure. No es tracta de res personal. La nostra és la reacció lògica que molts barcelonins tenim contra una persona que, des de fa gairebé set anys, es dedica a carregar-se una ciutat construïda amb l’esforç de les generacions de barcelonins que ens han precedit els quals, si encara visquessin, es posarien les mans al cap. I, també, se li pot retreure que el model de societat que ens vol imposar ha fracassat estrepitosament a tot arreu on s’ha intentat implantar.

Però com que intueixo que la senyora Colau no rectificarà, aniré comentant les seves alcaldades prepotents. De temps tinc tot el que necessito, i de motius per criticar-la me’n sobren. El meu objectiu, i en això no estic sol, és que aquesta alcaldessa no continuï ocupant un càrrec que li ve gran. És un vot, per tant, clarament a la contra, però democràticament tan vàlid com els vots a favor. I per cert, a aquell conseller de l’equip de govern del districte de Sarrià-Sant Gervasi (retribució anual: 35.250 €) que, amb una clara intenció de provocar, em va dir al seu despatx que ell era un xarnego —és a dir, fill d'una persona catalana i d'una de no catalana—, i que, sent un xarnego, no tenia la sensibilitat per entendre determinades reivindicacions sarrianenques —a l’oest qualificarien la seva actitud de recochineo—, li podria dir que, de fills que alguns personatges com ell anomenen xarnegos en tinc més d’un, ja que, des de fa molts anys, la meva parella és una senyora de Madrid (Espanya).

dilluns, 21 de març de 2022

Enquestes amb excés de cuina

No explico cap secret, és de primer d’enquestes: les enquestes polítiques gairebé sempre mostren allò que vol que surti qui les encarrega. La manera de preguntar, el redactat de la pregunta, sempre condiciona la resposta; l’ordre en el qual es fan les preguntes, també; i el moment de fer-les, no cal dir-ho. Es tracta, en definitiva, que surti allò que agradarà a qui paga l’enquesta, i fer-ho de manera que l’excés de cuina no es noti gaire.

Així, ara resulta que el suport a l’independentisme va a la baixa, mentre el suport a l’unionisme no para d’augmentar, amb diferències substancials respecte a enquestes i eleccions recents. Segons alguns sondejos, a Catalunya estem tornant a la situació d’uns anys enrere, i l’unionisme es mostra encantat de la vida. Després, però, passa el que passa, i s’acaba imposant la realitat: els resultats electorals desmenteixen repetidament les enquestes excessivament cuinades.

Els dictadors sempre han fet enquestes, ja que és l’única manera que tenen de saber què pensa i què vol el poble. Amb això no estic dient que els nostres actuals governants siguin uns dictadors, tot i que alguns tics dictatorials, potser per a ells inconscients, no els poden pas dissimular. Franco no deixava votar, però d’enquestes també n’encarregava, i sempre acabaven sortint uns resultats al gust del dictador. Però en els temps actuals, com que ara votem regularment, la ficció d’una enquesta dura exactament el temps que va des que es publica fins que anirem a votar.

divendres, 18 de març de 2022

Quan només els queda l’agenda

(Article original publicat el 11/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2060, pàg. 2)

Alguns polítics, quan es veuen obligats a deixar la vida pública, descobreixen que tenen un problema de supervivència. De cop i volta, quan trepitgen el món real, quan ja no els truca ningú i desapareix l’entorn botafumeiro que els ha estat fent la gara-gara mentre governaven, comencen a ser conscients que lluny de la moqueta del despatx oficial hi fa fred. De seguida troben a faltar, entre altres coses, l’equip de secretaris que ho resol tot, i el cotxe oficial que els fa oblidar que pel ciutadà normal l’aparcament és un problema. Aviat descobreixen que el món de l’economia productiva es mou per uns paràmetres de competitivitat i mèrits que res tenen a veure amb els del món de la política. Tinc al cap, especialment, les persones que no han fet mai res fora de la política, aquesta tipologia de polítics que han acabat presidint governs; i consellers, ministres, presidents d’organismes públics i altres alts càrrecs equivalents. Persones que de molt joves es van apuntar a les joventuts del partit, i que d’allà van passar a una regidoria, i més endavant van ocupar alcaldies, consells comarcals, diputacions, parlaments, ministeris, conselleries i fins i tot la presidència de la Generalitat, o la del govern espanyol.

Quan els arriba el dia que es veuen obligats a deixar la política, normalment no per voluntat pròpia sinó forçats per les circumstàncies, només els queda l’agenda i la possibilitat d’utilitzar-la per mitjà de les portes giratòries. El plantejament que es fan és ben simple: “mentre governava vaig afavorir aquella empresa; ara és el moment que em tornin el favor”. És una situació habitual a molts països, democràtics i no democràtics. No cal dir que amb un mínim de sentit ètic, això no hauria de poder ser. Però, dissortadament, aquestes situacions es donen, tant a la dreta com a l’esquerra. Em remeto a la llista de presidents, ministres i consellers que, en deixar el càrrec, han fet aquesta excursió.

Un exemple forà. Quan va deixar el seu càrrec, l’excanceller alemany Gerhard Schröeder va passar a treballar pels russos, els quals li van oferir, i ell va acceptar encantat de la vida, la presidència de l’empresa estatal de gas Rosneft, la més important de Rússia. També presideix el gasoducte Nord Stream 2, un projecte a càrrec de l’empresa estatal russa Gazprom. Un fet que ajuda a entendre-ho és que quan era canceller d’Alemanya, Schröeder va donar llum verda a la construcció d’aquest gasoducte, i ara es limita a cobrar la comissió. Unes portes giratòries claríssimes.

dijous, 17 de març de 2022

La mandra punyetera

“Hi ha molta mandra en general. Es treballa molt poc. Un dels grans problemes que té el país, i especialment la política, és que es treballa molt poc. La gent fa reunions i es pensa que amb això ja treballa. Treballar no és això. Aquesta mandra està molt estesa. La ganduleria és una malaltia molt infecciosa.”

Tot i que les subscric sense reserves, aquestes reflexions no són meves, són de l’exiliada política catalana i MEP Clara Ponsatí i Obiols.

dimarts, 15 de març de 2022

Fires presencials o contactes pantallars?

Degut a les mesures restrictives antiCovid-19 i després de dos anys celebrant algunes fires i congressos en format virtual o, més habitual encara, prescindint d’aquests actes, es constata la necessitat imperiosa de reprendre l’activitat de les fires presencials. A Barcelona, la celebració recent del Mobile World Congress en format presencial ha estat el principi d’una lenta, difícil i, alhora, molt esperada tornada a la normalitat. Però hi ha un sector minoritari de la societat, un sector que ignora les particularitats del món de l’empresa, que considera que aquests esdeveniments presencials han quedat antiquats i que són del tot prescindibles. Funcionaris públics que desconeixen el funcionament de l’economia productiva repeteixen constantment que les fires presencials poden ser perfectament substituïdes per esdeveniments virtuals.

Duran aquests dos anys he mantingut converses interessants sobre aquest tema, també amb persones que presumeixen de tenir un grau de sensibilitat ecològica i mediambiental més elevat que la mitjana de la població. Argumenten el seu posicionament contrari a la celebració de fires presencials amb la contaminació que generen aquests esdeveniments. Acostumen a ser les mateixes persones que últimament s’han posicionat en contra dels viatges en avió i de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, i mostren obertament el seu rebuig a l’economia productiva. Semblen oblidar el fet que, via impost de societats, l’economia productiva també serveix per finançar les polítiques socials que, lògicament, se suposa que ells també defensen. Són, en definitiva, els mateixos que defensen els coloms i les granotes per davant d’eliminar traves per a la creació de noves empreses i llocs de treball pel jovent que es troba a l’atur.

Tenen, això sí, una bona argumentació. Els visitants de les fires presencials viatgen en avió i molts van i tornen de la fira en taxi, amb tot el que això comporta d’emissions. Ningú discuteix que es contamina més viatjant en avió o en qualsevol mitjà de transport amb motor que anant en bicicleta, anant a peu o quedant-te a casa davant de l’ordinador. Però per poc que es conegui el món dels negocis, resulta indiscutible la necessitat de no posar traves al contacte presencial entre client i proveïdor. No té res a veure tractar amb un soci industrial o comercial mitjançant la pantalla freda d’un ordinador que trobant-te amb ell presencialment, poder tocar els seus productes i observar els seus gestos quan es parla d’ofertes. Compartir un cafè, un dinar o un sopar facilita molt la conclusió d’un negoci. En definitiva, una fira presencial on puguis encaixar la mà dels teus contactes no quedarà mai substituïda per la fredor dels contactes pantallars. No cal dir que les mateixes consideracions són també vàlides per a una reunió política, un dinar familiar, una calçotada amb els amics o la presentació d’un llibre.