.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 24 d’abril de 2019

Sant Jordi llibreter i floral

Ahir vam celebrar Sant Jordi, la gran festa ciutadana de la cultura llibretera i floral, i de la qual difícilment es pot dir res original que no s’hagi dit ja. El dia abans ja vaig gosar fer pública la meva  recomanació de llibres, sent perfectament conscient que els meus llibres favorits no estarien entre els més venuts. Suposo que quan es publiqui aquest post ja sabrem quin és el llibre que els grans editors —grans en volum de negoci, que no necessàriament en qualitat de les obres publicades— han consensuat que sigui el més venut. És una comèdia que es va repetint cada any per tal d’intentar engrandir el negoci, una tasca absolutament raonable. El personal es mostra orgullosíssim d’haver comprat precisament el llibre supervendes, que no necessàriament significa que sigui el més llegit. I tothom content, que d’això es tracta.

Per copsar l’ambient de la festa d’ahir, vaig fer un recorregut a peu per la Diagonal des de Sarrià, amb la intenció de baixar per la Rambla Catalunya fins a la plaça Catalunya, on agafaria el Tren de Sarrià per tornar al poble. La bona intenció hi era, però amb bones intencions no n’hi ha prou. Caminar a pas molt lent, gairebé aturats, entre tanta gentada té un límit, i les persones com jo que tenim una relació més aviat complicada amb formar part de les masses humanes arriba un moment que diem prou. Així que en arribar al carrer Provença vaig decidir girar a la dreta i agafar el tren a Provença-Balmes en lloc de la plaça Catalunya, i d’aquesta manera em vaig estalviar el calvari de seguir arrossegant els peus a aquell ritme.

Però va ser suficient per copsar l’ambient, les cues immenses per obtenir la signatura preuada de l’escriptor mediàtic que surt a la tele, els clients potencials que remenen i remenen les parades de llibres sense saber ben bé si realment busquen alguna cosa o es tracta només d’un acte reflex. Tampoc no hi falten mai els candidats que aprofiten la diada per fer les seves prèdiques polítiques. Vaig veure el show de la candidata Arrimadas a la Diagonal, envoltada per més periodistes que si es tractés d’una cantant de moda. No em vaig aturar a escoltar-la, però quan jo passava per allà ella parlava d’un debat que s’havia celebrat el dia abans a TVE, i explicava al respetable com de bé ho havia fet el seu senyorito i com de malament els seus oponents polítics.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Dos llibres per Sant Jordi

Aquests dies de més calma he acabat dos llibres que estava llegint simultàniament, i que al meu entendre resulten força útils per entendre millor dues realitats de mola actualitat i que ens toquen de prop a tots, amb més o menys intensitat en funció dels interessos particulars de cadascú. Es tracta de dos temes que tenen poc a veure l’un amb l’altre. Per una banda, la situació de crisi generalitzada de la premsa espanyola, que es deu assemblar força a la d’altres països del nostre entorn. El segon tema són les derivades judicials, al marge de les polítiques, del procés independentista català. Són dos assumptes que m’han interessat molt des del primer moment, tot i que ni en un cas ni en l’altre seria capaç de concretar quan va ser “el primer moment”.

La crisi de la premsa és una de les moltes derivades de l’aparició d’Internet, i cada empresa l’ha patit a la seva manera i ha tractat d’encarar-la com millor ha sabut. Aquí cal afegir-hi les interferències que es produeixen en el món periodístic per part de la banca —pel que fa al finançament de les empreses editores— i de les grans empreses de l’IBEX —pel que fa a la publicitat—. Els directius del món de la premsa han comès molts errors que, en bona mesura, es poden atribuir a la manca de receptes vàlides prèvies sobre com gestionar la nova forma de comunicar i d’informar-nos, una nova situació que se’ns ha presentat gairebé de sobte. La conseqüència de tot plegat és que mentre algunes empreses tradicionals van fent la viu-viu amb més pena que glòria, altres s’han reinventat o busquen la manera de fer-ho, i moltes altres han desaparegut del mapa mediàtic espanyol. El llibre que explica les interioritats d’aquest negoci és El director (Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo). El seu autor és el català David Jiménez, el qual va dirigir aquell diari durant un any. Com que quant a les meves lectures no tinc per costum consumir novel·la ni poesia i em limito a llegir assajos, confesso que aquest és un dels assajos més interessants que han passat per les meves mans darrerament. O potser és assaigs, que sempre dubto sobre com s’ha d’escriure el plural del mot assaig.

Sobre el procés independentista català s’han publicat molts llibres, gairebé tots en clau política. En canvi, en clau estrictament jurídica n’hi ha molt pocs, potser perquè tractant-se d’un tema molt tècnic i especialitzat es corre el risc que acabi sortint un producte de lectura feixuga, si més no per a aquells que, com jo, no som d’aquest ram. Però aquest no és el cas, ni de bon tros, del llibre de l’advocat xilè Gonzalo Boye, ...Y ahí lo dejo (Crónica de un proceso). Boye és l’advocat del MHP Carles Puigdemont i d’altres polítics i no polítics que es troben exiliats en diferents països europeus bàsicament amb dos objectius. Per una banda, volen evitar que a Espanya els tanquin a la presó sense judici o mitjançant una sentència injusta, com els està passant a altres polítics catalans que fa un any i mig que estan empresonats per les autoritats judicials espanyoles. El segon objectiu, al meu entendre tan o més important que el primer, busca internacionalitzar el conflicte català. Sóc dels convençuts que només a partir d’una veritable internacionalització del nostre conflicte vindrà la solució, que no és cap altra que el reconeixement formal als catalans del seu dret a decidir el seu futur. Aquest llibre explica molt didàcticament com els clients de Boye van trobant en instàncies judicials europees una justícia que Espanya ha demostrat de forma reiterada que no està en disposició de garantir.

divendres, 19 d’abril de 2019

Escenografia d’una roda de premsa


Quan ahir vaig veure per televisió l’escenografia de la roda de premsa del candidat i pres polític català Jordi Sánchez, assegut en una habitació petita amb la fotografia del rei espanyol i la bandera dels seus segrestadors al seu darrere, no vaig poder evitar que em vinguessin al cap episodis mediàtics similars que les dictadures de tot el món organitzen regularment amb els seus presos polítics. Així, la Xina, Cuba, Corea del Nord i altres dictadures per l’estil obliguen els seus presos polítics a retractar-se públicament dels seus actes, i també de les seves idees. Aquestes confessions es retransmeten per televisió per tal que serveixin d’escarment i com a avís a navegants a tots aquells que els passi pel cap tenir la temptació d’imitar-los, és a dir, de passar de la ratlla que separa el control absolut del ciutadà per part de l'estat, de la llibertat i la democràcia.

Òbviament la intervenció televisada de Sánchez no tenia per objecte retractar-se de res, ni Espanya es pot equiparar a la Xina, Cuba o Corea del Nord, però amb els seus presos polítics fa una cosa similar al que fan totes les dictadures del món. Entre molts d’altres, un dels objectius de les dictadures és intentar esclafar la discrepància política mitjançant la humiliació pública dels seus presos polítics. I això és el que han fet les autoritats espanyoles amb el pres polític Jordi Sánchez per tal de complir una resolució de la junta electoral. És a dir, si la junta electoral els obliga a permetre que els segrestats catalans participin en una roda de premsa, els carcellers espanyols aprofiten l’avinentesa per fer-los passar per la humiliació de situar al seu darrere una bandera que els segrestats no consideren seva, així com el retrat del nét polític del dictador Franco.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Mentides policials

Gairebé tots els policies espanyols que declaren aquests dies com a testimonis en el judici del procés de l’1-0, tinguin la categoria professional que tinguin, coincideixen en una cosa: menteixen. I dic gairebé perquè potser n’hi ha algun que no ha mentit, però seria l’excepció que confirma la regla. No puc assegurar, però, que siguin mentides fruit de la iniciativa pròpia dels policies o induïdes per algú, però observant que tots ells utilitzen exactament les mateixes paraules, les mateixes frases i els mateixos arguments m’inclino per la segona opció.

El fet és que moltes de les coses que expliquen els policies estan en flagrant contradicció amb els fets que es poden veure en els centenars de vídeos de prova aportats a la causa per les defenses. Però el jutge Marchena, aparentment confabulat amb la fiscalia, impedeix que aquests vídeos es puguin veure simultàniament amb les declaracions, que seria la forma més fàcil, lògica i ràpida d’acreditar les mentides policials. Podríem concloure que són mentides policials amb protecció judicial, d’uns testimonis que per llei estan obligats a dir la veritat. És dur dir-ho així, però cada dia que passa queda constatat i a la vista de tothom que el jutge que presideix el tribunal impedeix que les mentides policials puguin quedar acreditades sobre la marxa.

Segueixo pensant que unes sentències condemnatòries molt dures estan ja perfectament dissenyades, i durant les sessions del judici tant el president com la fiscalia intenten per tots els mitjans al seu abast que el judici vagi transcorrent d’acord amb el relat ja dissenyat de la sentència, quan en un judici normal —aquest no ho és— hauria de ser justament al revés, és a dir, primer es celebra el judici sense apriorismes i després es redacta la sentència.

dilluns, 15 d’abril de 2019

S’ha de censurar el contingut d’una biblioteca?

La setmana passada va ser àmpliament comentada la voluntat d’unes mares de censurar els llibres de la biblioteca infantil d’una escola pública de Sarrià. Articles d’opinió a la premsa, entrevistes en diversos mitjans informatius amb les persones protagonistes, una activitat inusitada a les xarxes socials d’Internet, etc., ens han tingut ben entretinguts. El tema em va interessar des del primer moment, i a partir d’un reportatge de BTV fet públic dilluns en vaig fer un seguiment. He llegit de tot, opinions favorables i desfavorables, crítiques i alabances a l’actitud d’aquestes senyores.

Puc arribar a entendre, que no justificar, que hi hagi persones que pretenguin controlar i/o censurar els continguts d’una biblioteca. Això no és cosa d’ara, ha passat sempre, i com menys democràtic és un país més s’intenta censurar. Quan m’ensumo una actitud de censura, per part de qui sigui, sempre em poso en guàrdia. Dissortadament, tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, tot sovint se’ns intenta imposar el pensament únic. I després d’una biblioteca infantil vindrà una biblioteca per a adults, o els continguts d’un programa de ràdio o televisió. La tasca dels guardians del pensament políticament correcte és incansable, i alguns semblen reivindicar una mena de nihil obstat civil.

Dit tot això, he trobat a faltar una nota oficial de l’escola explicant quin és el seu posicionament oficial sobre el tema. Hagués estat bé que l’escola fes una nota oficial per aclarir-ho tot amb un llenguatge clar i entenedor per a tothom, i no deixar uns suposats aclariments en mans de tercers que la majoria no sap qui són ni quina relació tenen amb l’escola. Costa d’entendre que l’equip directiu hagi permès que aquest globus s’anés inflant sense dir-hi la seva durant una setmana. Encara són a temps de rectificar; espero que ho facin.

divendres, 12 d’abril de 2019

Fitxatges estrella

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'abril de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.907 de La Veu de l'Anoia)

La nostra democràcia està poc consolidada, i encara té molt camí per recórrer fins a poder equiparar-se a altres democràcies del nostre entorn geopolític. A casa nostra els fitxatges estrella preelectorals que fan els partits polítics es repeteixen elecció rere elecció, davant la passivitat de les sofertes militàncies. Sempre que s’acosten eleccions surten els aparentment intocables líders polítics els quals, demostrant per la via dels fets que confien més aviat poc en la seva obedient militància, anuncien fitxatges estrella per incorporar-los a les llistes electorals o, en alguns casos, per liderar-les.

La pedrera dels fitxatges estrella la podem trobar en els àmbits esportius, culturals, el món de l’espectacle, l’empresarial, el militar i, en definitiva, a tot arreu. Ara mateix i de cara a les pròximes eleccions, em vénen al cap els fitxatges polítics d’un conegut entrenador de basquet, un alt dirigent d’una multinacional de les begudes amb bombolles, el pare d’una nena assassinada que s’ha donat a conèixer a la seva potencial clientela política per mitjà de determinades tertúlies televisives, i fins i tot un torero. Són només uns quants exemples, però en podríem posar molts més.

Les persones que s’incorporen a la política mitjançant aquestes decisions d’última hora solen prescindir de les normes internes a les quals la militància s’ha de sotmetre. Així, tot sovint procuren evitar fer el paperot de participar en unes eleccions primàries, ni que només sigui per cobrir l’expedient amb posterioritat a la seva designació digital. I si després de ser fitxats per Casado, Junqueras, Puigdemont, Rivera o Sánchez, els nouvinguts s’han de situar per davant del militant que s’ha treballat a fons la seva candidatura i ha guanyat les eleccions primàries del seu partit per encapçalar-la —posem per cas, els candidats descavalcats Bosch o Munté—, ho fan sense cap mena de remordiment.

Observant aquestes situacions anòmales que afecten la majoria dels partits, resulta més fàcil entendre —que no justificar— que molta gent opti per passar olímpicament de la política. Però optar pel menfotisme és erroni, ja que tothom sense excepció rep les conseqüències de les decisions que prenen els polítics, siguin positives o negatives. El fet és, però, que aquesta actitud d’una part de la ciutadania no genera un cost massa elevat pels partits els quals, conscients que d’aquestes decisions potser en sortiran protestes puntuals de la militància, saben també que la via digital aviat s’oblidarà.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Què es pot votar?


S’acosten les eleccions espanyoles (Congreso i Senado), les locals (ajuntaments) i les europees (Parlament Europeu). En el cas de Catalunya, se’ns convoca electoralment a totes les instàncies menys a la que és més important pels catalans, el Parlament de Catalunya, que és allà i només allà on els catalans han de decidir el seu futur.

Els unionistes de dretes, tant els catalans com els espanyols, poden triar entre diverses opcions espanyolistes, sigui el clau tripartit 155 (PSOE PP Cs) o sigui en clau tripartit de dretes (PP Cs Vox). Els d’esquerres poden optar entre el PSOE i Podemos. És a dir, poden votar en clau estrictament nacional o en clau ideològica.

Els independentistes catalans ho tenen una mica més fàcil, ja que els partits forans citats abans queden òbviament exclosos. Així, a l’esquerra tenen Esquerra, que tot indica que guanyarà clarament les eleccions. A la dreta, amb totes les variacions que es vagin produint fins l’últim moment, podran optar entre la llista de Jordi Graupera (que serà la gran sorpresa de les municipals barcelonines) i els hereus convergents.

Al marge d’aquestes opcions amb possibilitats reals d’obtenir escó, a Catalunya, a l’esquerra, ens queden els comuns. En termes nacionals no són ni carn ni peix, ja que acullen independentistes i unionistes, encara que la seva líder màxima, Ada Colau, ara es proclama rabiosament unionista. A banda d’aquesta oferta, tant a la dreta com a l’esquerra tindrem altres llistes per triar —algunes són el resultat d’escissions dels partits mencionats— però les enquestes no els donen cap possibilitat d’obtenir escó.

dilluns, 8 d’abril de 2019

Les porres de l'1-0

Foto: Ràdio Calella Televisió

Tot i que ja ha passat un any i mig, resulta impossible oblidar el primer d’octubre del 2017. La setmana passada, en una de les sessions del judici del Tribunal Supremo espanyol contra els presos polítics catalans, vàrem tornar a escoltar aquesta frase:

“Metía la porra p’adentro como si no hubiera mañana”

D’aquesta manera tan gràfica es va expressar un guàrdia civil espanyol quan marxava del poble on havia anat a atonyinar ciutadans catalans, pacífics i indefensos, que només pretenien votar.

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja les vaig treure el primer d’octubre del 2017.

divendres, 5 d’abril de 2019

Desconsideracions lingüístiques

Foto: La Vanguardia

El diari La Vanguardia va organitzar abans-d’ahir un debat polític entre diversos caps de llista per Barcelona a les eleccions espanyoles del dia 28 d’abril. Moderades pel director del diari, els caps de llista eren, d’esquerra a dreta de la foto, Cayetana Álvarez de Toledo (PP), Laura Borràs (JxCAT), Jaume Asens (EnComúPodem), Gabriel Rufián (ERC), Meritxell Batet (PSC) i Inés Arrimadas (Cs).

D’aquestes sis persones, cinc es poden expressar en català i ho fan habitualment, i una presumeix sovint de no saber-ne, com donant a entendre que, en clau electoral espanyola, això pot ser un mèrit. Des del punt de vista nacionalista espanyol algú potser pot considerar que presentar-se a unes eleccions a Catalunya i no parlar català és avantatjós, i això ens dóna la mesura del baix nivell intel·lectual dels votants potencials de determinats partits. A Espanya l’anticatalanisme ven, dissortadament.

Per indicacions del moderador, es va demanar que les intervencions dels candidats fossin en espanyol, i cinc dels candidats li van fer cas. La candidata Borràs, però, va fer les seves intervencions en català. Al meu entendre, tractant-se d’un debat fet a Barcelona i organitzat per un diari català entre uns candidats que es presenten per la circumscripció de Barcelona, té molt més sentit fer-lo en català que en una altra llengua, però és evident que cinc candidats i el diari dels Godó no comparteixen el meu punt de vista.

Fer el debat en espanyol va ser una cortesia cap a la candidata que presumeix de no parlar català? Al meu entendre, no. Va ser una clara desconsideració cap als catalans que lluiten per la no desaparició de la seva llengua i, sempre que poden, defensen la “llengua pròpia de Catalunya” (així defineix el català una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Catalunya). També ens podem preguntar si menystenir el català com ho fa la marquesa de Casa Fuerte no és una clara desconsideració cap als catalans. I dit tot això, visca la llibertat d’expressió!

dimecres, 3 d’abril de 2019

Podemos, un partit més

Causen una certa sorpresa les múltiples divisions internes a les quals, d’un temps ençà, ens va obsequiant Podemos i totes les altres marques i submarques associades al moviment polític liderat fins ara per Pablo Iglesias. En la majoria dels casos es tracta de moviments de caràcter clarament personalista, és a dir, la meva poltrona que no me la toqui ningú! Només cal observar amb un cert deteniment les contínues baralles internes que s’estan produint a Galícia, a València, a Madrid, a Andalusia, etc. per concloure que en la majoria dels casos es tracta de moviments de naturalesa autodestructiva, potser no per voluntat expressa dels seus protagonistes però sí, segons les enquestes, pels minvats resultats electorals que obtindran a les pròximes eleccions espanyoles, europees, autonòmiques i locals.

El colauisme barceloní tampoc se n’escapa, i el seu fracàs electoral està més que cantat. I, si se’m permet dir-ho, més que merescut. Però la responsabilitat d’una evident mala gestió ciutadana és, en el cas de la ciutat de Barcelona, compartida per les restes d’un naufragi comunista que es resisteix a acceptar que el món ha canviat com un mitjó. Un comunisme, per cert, carregat d’uns deutes tan impagables com els de la Unió de Duran.

Un s’adona, però, que a l’hora de la veritat, és a dir, a l’hora d’atribuir les poltrones que suposadament esperen obtenir després de les pròximes eleccions, l’entorn de Podemos està actuant com un partit més de l’arc parlamentari. Lo mío que no me lo toquen, y el que se mueva no sale en la foto, tot i que aquesta frase és d'Alfonso Guerra @ mienmano.

dilluns, 1 d’abril de 2019

Iceta fa doble trampa

Miquel Iceta va dir la setmana passada que si un 65 per cent dels catalans estigués a favor de la independència de Catalunya, les institucions espanyoles haurien d’establir les mesures necessàries per poder implementar políticament aquesta voluntat. Iceta també hauria pogut fixar el percentatge en el 55 o el 90 per cent, ja que són xifres igualment capritxoses. Un parell de dies més tard i obligat pel PSOE, el primer secretari de la seva franquícia catalana va haver de rectificar i retractar-se, i donde dije Digo, digo Diego.

Iceta va fer una doble trampa. La primera és que la manera d’establir quin percentatge de catalans està a favor de la independència de Catalunya és, precisament, mitjançant la convocatòria d’un referèndum, però Iceta insinuava que primer s’ha de saber si hi ha el 65 per cent d’independentistes (però com, senyor meu?), i després ja vindria allò que hagi de venir, referèndum o el que sigui.

La segona trampa té a veure amb els percentatges. La independència de Catalunya es decidirà mitjançant un referèndum binari i vinculant, i guanyarà l’opció que tregui el 50 per cent més un dels vots emesos. Així funcionen els referèndums d’independència en el món endreçat del qual suposadament formem part, i als últims referèndums celebrats em remeto (Quebec i Escòcia). Tot el que sigui desvirtuar la via democràtica del referèndum és fer trampa, i cal dir-ho. Iceta fa trampa, una doble trampa.

divendres, 29 de març de 2019

Desafecció

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de març de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.905 de La Veu de l'Anoia)

L’aspecte més important que es dilucida en el judici del procés és si hi va haver o no violència. És evident que de violència n’hi va haver, tothom ho va poder veure, i alguns no només la van veure sinó que la van patir. Altres se’n van assabentar pels mitjans de comunicació. L’informe mèdic sobre les 1.066 persones ferides va ser publicat, i no ha estat objectat. Ara bé, els episodis de violència no es van produir en el sentit que insistentment pretenen les acusacions del judici. Hi va haver violència, sí, però en el sentit oposat, és a dir, hi va haver violència policial exercida sobre la població civil, fins que va arribar l’ordre d’aturar les agressions al migdia del dia 1 d’octubre. Centenars de vídeos constaten aquells episodis de violència. No ha quedat clar qui va donar l’ordre d’aturar les agressions, però tot indica que l’ordre venia de molt amunt, segurament com a conseqüència de les pressions rebudes de la Unió Europea.

Però centrem-nos en la desafecció. Un comandament policial que declarava com a testimoni de l’acusació —no recordo el seu nom—, va dir que va detectar per part dels ciutadans que volien votar actituds de desafecte cap a les forces de seguretat espanyoles. Donava a entendre que la desafecció era una acció delictiva. De fet, la desafecció que l’1 d’octubre va detectar el nostre personatge té tot el sentit que hi fos. Les forces de seguretat espanyoles es van dedicar a atonyinar la gent que s’esperava pacíficament per votar a les portes dels col·legis electorals, i llavors va sorgir la desafecció. Veient les imatges de les agressions policials, jo mateix, sense anar més lluny, vaig experimentar un fort sentiment de rebuig i desafecció cap a unes forces policials que més que proporcionar seguretat a la població civil van actuar exactament en el sentit contrari. I doncs, què s’esperava trobar el comandament policial que va detectar desafecció? S’esperava potser que els agredits aplaudirien l’actuació dels agressors?

Constatada, doncs, l’existència de la desafecció, té lògica preguntar-se si és delictiu que els ciutadans, sempre que ho considerin convenient, mostrin ostensiblement la seva desafecció. En una democràcia les mostres de desafecció no poden ser delicte. I resulta del tot irrellevant que la desafecció ciutadana es dirigeixi cap a les forces d’ordre públic, cap al govern de torn, cap a la Guàrdia Urbana o cap a la família Borbón, hereva política directa de la dictadura franquista. La desafecció pot agradar més o menys, però no és delicte.

dimecres, 27 de març de 2019

L’abast del “Todo por la patria”


A l’entrada de qualsevol instal·lació de la Guardia Civil d’Espanya —a Catalunya també, ja que encara en queden algunes— hi ha un gran cartell que, força sovint emmarcat pels colors de la bandera rojigualda, diu: TODO POR LA PATRIA. No hi tinc res a dir, a casa seva cadascú hi posa el que vol, i només faltaria que no fos així. La Guardia Civil d’Espanya hi posa aquesta màxima i altres hi posen un llaç de color groc en protesta per l’existència de presos polítics, una situació inacceptable en una democràcia comme il faut.

Aquests dies estan declarant al Tribunal Supremo d’Espanya funcionaris espanyols pertanyents a aquesta institució policial. Hi van com a testimonis, i això vol dir que no només tenen l’obligació de contestar totes les preguntes sinó que estan obligats per llei a dir la veritat. De moment encara no n’hi ha cap que declari com a acusat per la violència gratuïta exercida contra ciutadans indefensos i pacífics l’1 d’octubre del 2017, però tot indica que això també ho veurem aviat.

Fetes aquestes introduccions i constatat de manera repetida que alguns d’aquests funcionaris han mentit descaradament (així ho han explicat diversos experts judicials que en saben molt més que jo), un es pot fer unes quantes preguntes: el terme todo del lema todo por la patria té un abast il·limitat? Fins on pot arribar una actuació policial amb l’emparament del todo? La unitat de la pàtria espanyola està per sobre de la democràcia? I per sobre de la Declaració Internacional de Drets Humans a la que Espanya hi està adherida? En definitiva, des del punt de vista colonialista espanyol, amb la cobertura del todo valdria tot?

dilluns, 25 de març de 2019

El pensament únic

Escric sovint sobre la plaga social del pensament únic, i avui hi torno. Hi ha persones, sortosament són una minoria de la societat, que estan convençudes de tenir la veritat revelada per vés a saber qui. Van pel món desautoritzant gratuïtament i sense cap mena d’argumentació a aquells que no comparteixen el seu pensament. Practiquen la filosofia del pensament únic, el seu, i els costa d’admetre que no tothom el comparteixi. Són persones que, sovint sense ser-ne conscients, tenen una relació complicada amb els principis bàsics de la democràcia, i no respecten a qui no pensa com ells. No volen admetre que les idees que discrepen de les seves poden ser igualment respectables, i no senten gens de vergonya quan diuen parlar en nom d’uns suposats interessos únics. Parlen en nom d’un poble al qual, òbviament, no representen, i gosen fer afirmacions agosarades de l’estil el poble pensa això o el poble reclama tal cosa i tal altra. Són, per exemple, els que sempre s’omplen la boca parlant dels interessos dels catalans, o dels espanyols, com si tots els catalans, o tots els espanyols, tinguessin els mateixos interessos. És, en definitiva, la (in)cultura del pensament únic tan habitual en la gent que no està preparada per respectar a qui els porti la contrària. La seva perillositat social, però, queda reduïda a l’àmbit de les seves relacions privades i, per tant, mentre no accedeixin a llocs de comandament no constitueixen un perill públic per a la societat. Però no deixen de ser un perill potencial, i és per això que se’ls ha de vigilar de prop.

divendres, 22 de març de 2019

L’hora de les purgues

Amb la convocatòria d’eleccions arriba també l’hora de les purgues polítiques. Així, els dirigents dels partits aprofiten la convocatòria electoral per passar comptes amb aquells diputats que durant la legislatura que s’acaba han gosat discrepar del politburó, o que no han aplaudit al líder amb la suficient intensitat quan tocava fer-ho, o que no han obeït totes les directrius emanades de la cúpula del partit.

Aquests dies els partits s’estan carregant un munt de diputats que fins fa quatre dies pintaven molt però que a partir d’ara passaran a l’ostracisme polític. Venjança? Segur que també n’hi ha una bona dosi. El fet és que molts diputats que fins ara negociaven i aprovaven lleis deixaran de fer-ho, i políticament passaran a ser gairebé invisibles.

Alguns diputats deixaran la política, ja que tenen sortides professionals alternatives, però altres es veuen incapaços de prescindir de la menjadora pública perquè no han fet mai res més que dedicar-se a la política, i no estan gens preparats per sortir al mercat de treball a competir amb la resta de ciutadans en igualtat de condicions.

En alguns casos els partits encabiran els diputats purgats a les llistes europees, que és una manera elegant de perdre’ls de vista sense acomiadar-los. A altres els enviaran al Senado a canvi d’un sou que tampoc està gens malament. De fet, si més enllà de beneir l’aplicació del 155 a Catalunya se’m pregunta quina ha estat la tasca del Senado, no sabria pas què dir.

Els lectors habituals saben que la meva proposta per a aquesta institució inservible anomenada Senado és tancar-la. Però tots sabem que no ho faran, ja que la necessiten per anar-hi aparcant el personal polític díscol i/o amortitzat. Resumint, una nova fornada de polítics està sent purgada, però la majoria seguirà cobrant un bon sou a càrrec del contribuent, en molts casos per no fer res.

dimecres, 20 de març de 2019

Imparcialitat vs. complicitat

En iniciar-se el judici semblava que al jutge Marchena li convenia més donar una aparença d’imparcialitat. El jutge no ignora que des de més amunt dels Pirineus l’observen amb una lupa de molts augments, i sap que més aviat que tard els seus col·legues europeus passaran comptes amb ell i amb l’estat que Marchena representa. Els primers dies semblava que el president del tribunal volia donar una imatge d’imparcialitat, ni que només fos aparent. Però des de fa un parell de setmanes el nostre personatge ja no dissimula, i cada dia podem constatar com fa els ulls grossos a situacions clares d’indefensió dels acusats. A mesura que avança el judici l’aparença inicial d’imparcialitat s’està transformant en una aparença de total complicitat entre les tres acusacions i els set membres del tribunal. Sembla com si el jutge Marchena, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació de Vox juguessin en el mateix equip. De fet, hi juguen, no ens enganyem, ja que per a aquesta gent la unitat d’Espanya està per sobre de les lleis i dels principis bàsics de la democràcia. Per cert, què hi fa un partit polític fent campanya electoral gratis des del Tribunal Supremo?

dilluns, 18 de març de 2019

Quan el futur és el passat

Recordem el pes gairebé residual que té el Partido Popular a Catalunya, unes dades que de vegades tendim a oblidar. Així, el PP té només un alcalde (d’un poblet molt petit) entre els 948 alcaldes que tenim a Catalunya, i és l’últim partit del Parlament, amb només quatre escons de 135. Aquest és el pes polític real del PP a Catalunya, i té una certa lògica que els seus dirigents pretenguin millorar la seva ràtio de penetració política.

Així, el partit ha decidit canviar un cop més de candidat, i rejovenir l’oferta electoral. Però tot i la joventut biològica de la candidata a encapçalar la llista de Barcelona per a les pròximes eleccions espanyoles, el Partido Popular s’equivoca si pretén que Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, sigui la imatge de renovació i futur que busca el PP.

Álvarez de Toledo, en realitat, representa el passat més caspós del partit, és a dir, el passat del segon mandat d’Aznar com a presidente del gobierno (2000-2004), aquell mandat de la majoria absoluta de trista memòria, quan Aznar es va treure totes les caretes que s’havia posat en el seu primer mandat. La nova candidata és, també, el passat més caspós de la FAES, una fundació de la qual ella n’és una de les directives de més pes.

El PP no ha entès mai la realitat de Catalunya, i gairebé sempre ha remat a contracorrent. Un petit detall: la nova candidata per Barcelona presumeix amb fatxenderia de no parlar català. No calen més comentaris. Álvarez de Toledo fracassarà estrepitosament, com han fracassat tots els seus antecessors.

divendres, 15 de març de 2019

Xinesos vs. nord-americans

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de març de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.903 de La Veu de l'Anoia)

Per temes professionals he hagut de tractar amb persones molt diferents, de cultures molt diferents de la meva i de països molt diferents del nostre. Sovint són elles les que viatgen a Barcelona i de vegades sóc jo qui es desplaça als seus països. Dintre de les meves possibilitats sempre intento adaptar-me i busco que el meu interlocutor s’hi trobi bé. Intento, en definitiva, que la nostra trobada li deixi un record agradable, especialment quan és la primera vegada que coincidim. No costa res tenir un detallet original amb el visitant que es desplaça a Barcelona des d’un altre país, o amb la persona que has de visitar a casa seva. De cara a futures relacions sempre és bo haver deixat un bon record de la trobada anterior. Aquesta és, si més no, la meva experiència d’anys d’anar pel món. Posaré dos exemples que en el tracte personal es troben als antípodes un de l’altre: els xinesos i els nord-americans.

Tot i no formar part dels meus països ideals per anar-hi a viure, amb el sistema socioeconòmic dels Estats Units —en economia, capitalista; en política, democràcia— m’hi sento molt més còmode que amb el de la Xina —en economia, capitalista; en política, dictadura de partit únic—. Però al marge de les meves preferències, he hagut d’anar més vegades a la Xina (15) que als Estats Units (4 o 5), sempre per temes professionals. Normalment faig viatges curts, excepte el meu primer viatge als Estats Units, ja que en aquella ocasió vaig haver de moure’m per diverses ciutats de diferents estats de l’Amèrica profunda. Ho menciono perquè no té res a veure tractar amb un novaiorquès viatjat i cosmopolita que fer-ho amb un client d’una ciutat de Missouri o de Colorado que potser no ha sortit mai del seu país, com passa amb molts nord-americans que, per no tenir, no han tingut mai un passaport. Però tant l’un com l’altre tenen alguna cosa en comú, i és que, en general, són persones resolutives, que no dubten gaire.

Si hagués d’escollir amb qui em sento més còmode discutint de negocis, un xinés o un nord-americà, no tinc cap dubte que triaria sempre l’americà. Els americans van més al gra, són més ràpids en la presa de decisions i no acostumen a utilitzar tota una sèrie de tàctiques dilatòries orientals que els xinesos, lògicament, dominen a la perfecció, però que a mi més d’una vegada m’han tret de polleguera. Així, quan tractes amb un xinés i sembla que ja tens l’operació perfectament lligada, no en pots estar mai segur fins que el sac on has posat el blat estigui ben lligat, i cobrat.

dimecres, 13 de març de 2019

Prohibir els llaços grocs és la solució?


Ara Ñ pretén prohibir els llaços grocs.
Fins aquí hem arribat, i encara no som al final.
El sentit del ridícul d’Ñ no sembla tenir límits.
Doncs si no són grocs, seran yellow. Però seran.

dilluns, 11 de març de 2019

Mentides i veritats


S’atribueix falsament a Maquiavel la coneguda afirmació que diu que el fi justifica els mitjans. El fet és que a la vida de vegades se’ns presenten situacions complexes en les quals un pot arribar erròniament a la conclusió que mentir li resulta més fàcil que dir la veritat. Una mentida pietosa, es diu sovint per sortir del pas i justificar la mentida. La mentida sempre és injustificable. A més a més, no tothom és conscient que per mentir s’ha de tenir molt bona memòria, i a les persones que opten sovint per la mentida més aviat que tard se les acaba enxampant. És quan un mentider no recorda que en un moment determinat va fer un relat fals, i posteriorment, havent-ho oblidat, diu exactament el contrari del que va dir la primera vegada, i queda en evidència davant de tothom com a mentider. Per part dels testimonis del judici del procés que s’està celebrant a Madrid s’ha mentit molt, i més d’un testimoni —que per llei té l’obligació de dir la veritat— quedarà públicament en evidència abans de la sentència. Al final d’aquest procés hi hauran unes sentències, unes sentències condemnatòries que encara no estan escrites però sí més o menys dissenyades, i uns mentiders que hauran col·laborat a justificar-les. Però llavors tothom sabrà qui són els mentiders.

divendres, 8 de març de 2019

Un país de vagues

No m’he dedicat mai a fer un inventari de les vagues i aturades de tota mena que en el termini d’un any es convoquen a la ciutat de Barcelona. Però tinc la sensació que són moltes, i quan se’n fan tantes es corre el risc de menysvalorar la importància d’aquesta eina de protesta i reivindicació. Una cosa és celebrar el dia Internacional de la Dona —avui— amb actes, conferències, exposicions, debats, manifestacions, etc., i una cosa ben diferent és convocar una vaga aprofitant que avui és el Dia Internacional de la Dona. Tenint en compte que quan es participa en una vaga la normativa laboral diu que al vaguista se li ha de descomptar el salari, només les societats riques i avançades es poden permetre el luxe de convocar vagues amb qualsevol motiu, i fer un seguiment efectiu d’aquestes. En utilitzar l’expressió qualsevol motiu no pretenc menystenir res ni ningú ni treure cap legitimitat a una vaga, tampoc a la que s’ha convocat avui. Ara bé, cal deixar constància que de motius legítims per protestar mitjançant la convocatòria d’una aturada laboral n’hi poden haver tants com sensibilitats tenen les persones que les puguin convocar. De motius per protestar n’hi ha tants que podríem declarar-nos en vaga cada dia i encara ens faltarien dies. I dit això, enlloc està escrit que el millor instrument per celebrar el Dia Internacional de la Dona sigui, precisament, declarar-se en vaga.

dimecres, 6 de març de 2019

De professió, supervivent professional de la política

Així podríem definir els polítics amortitzats quan pleguen de la política sense marxar-ne. I és que formalment pleguen, però no acaben de marxar mai. Alguns no tenen alternativa professional fora de la política perquè des de molt jovenets s’han dedicat en exclusiva a aquest negoci. Altres es deuen considerar incapaços d’entrar a la selva del mercat per competir laboralment, en igualtat de condicions, amb els seus conciutadans. Parlo del negoci de la política perquè per a ells ho és. A Catalunya tenim el cas paradigmàtic de Josep Antoni Duran, un personatge ben peculiar i perfectament conegut com a supervivent professional de la política. Aquella foto de Duran esmorzant al Palace de Madrid a compte del contribuent resumeix molt bé la seva llarga trajectòria. El de Duran, però, és només un exemple més. Podríem parlar de Rafael Ribó i tants altres expsuqueros que van passar de la revolució a formar part de la casta amb corbata de seda, socialistes com Celestino Corbacho i José Montilla, Celia Villalobos i els germans Fernández Díaz del PP, etc. Tots els partits sense excepció, a Catalunya i a Espanya, tenen els seus supervivents professionals de la política. Són personatges que quan oficialment deixen la política no es posen a treballar en la seva professió —de fet molts no la tenen, no han treballat mai en l’economia productiva— sinó que busquen aixopluc en els entorns dels pressupostos públics. No s’enfonsen mai, sempre suren al voltant del món de la política. A banda del conegut cementiri d’elefants que és el Senado, una institució que no té cap utilitat pràctica pels contribuents però que paga bons sous als estomacs agraïts, la mà llarga dels pressupostos públics ofereix moltes alternatives per als polítics que formalment han deixat de ser-ho: consells d’administració d’empreses públiques, entitats, fòrums, observatoris i tota mena de xiringuitos que, siguin públics o semiprivats, viuen bàsicament dels pressupostos públics.

dilluns, 4 de març de 2019

Un signe de distinció

Cada dia costa més trobar algú que no porti un mòbil a la butxaca, o en tingui un sobre la taula. El mòbil s’ha convertit en una eina de comunicació imprescindible o, si més no, així ens ho han fet creure. Jo també n’utilitzo un, però no sempre el porto a sobre i, quan el porto, no sempre el tinc connectat; depèn d’on sóc i amb qui estic. Si estic parlant cara a cara amb una persona, trobo de mal gust deixar penjat el teu interlocutor per atendre una trucada de mòbil, com volent dir que aquella conversa presencial que estàs mantenint t’interessa menys que la trucada que t’entra pel mòbil.

Recordo aquella època del MoviLine —llavors vivíem molt més tranquils—, un sistema que va aparèixer a principis dels anys noranta del segle passat, i que només funcionava dintre del territori espanyol; quan t’allunyaves una mica de la frontera deixava de funcionar. Practico la filosofia de l’usuari que té el mòbil per si en un moment donat el pot necessitar, més que per si algú m’ha de localitzar. Què passa si algú em truca i no em troba? No passa res, més aviat que tard veuré que m’ha trucat i, si m’interessa parlar-hi, ja li tornaré la trucada. Encara que ens pugui semblar el contrari, gairebé res és tan urgent que requereixi immediatesa en la resposta.

És per totes aquestes coses que avui en dia considero un signe de distinció i originalitat no tenir mòbil. Conec gent que no té mòbil ni en vol tenir. Són persones que estan disposades a renunciar als avantatges de portar-ne un a sobre. I són persones que aparentment viuen molt més tranquil·les que la mitjana estressada de la població que necessita estar connectada tothora, i pateixen d’allò més quan constaten que es troben en un lloc sense cobertura.

divendres, 1 de març de 2019

Forasters

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.901 de La Veu de l'Anoia)

Tinc parents nascuts a Barcelona que viuen des de fa dècades a comarques gironines, i encara ara són titllats de forasters pels vilatans de tota la vida. Els meus parents estan perfectament integrats al lloc que un dia van escollir per anar a viure, i resulta fàcil d’entendre que no els agradi gaire que després de tants anys les forces vives del poble encara els tractin de forasters. Quants anys han de transcórrer per passar de ser foraster a un veí més del poble? Deu anys? Vint? Una generació? Encara més? La resposta a aquesta pregunta depèn de diversos factors antropològics que ara no detallaré. Però, dit això, foraster és un insult?

Dissabte passat una delegació de polítics i simpatitzants de Ciudadanos va anar de visita a Amer (Girona). Durant els vint minuts escassos que va durar la seva estada al poble, els veïns van organitzar un boicot simpàtic i, no cal dir-ho, pacífic, en forma de persianes abaixades i comerços tancats. Volien deixar constància pública que els visitants no eren benvinguts al poble. De motius en sobren. Alguns veïns van definir aquells visitants com a forasters, i els polítics ciudadanos es van sentir greument insultats, segurament perquè desconeixen l’abast exacte del terme foraster. I tot i que té la seva importància, deixaré de banda que l’objectiu de la visita de la delegació ciudadana a Amer no era cap altra que la provocació, com moltes de les visites que fan els dirigents d’aquest partit per la Catalunya que no els vota, que és la gran majoria del territori català.

Quan vaig a Amer —hi he anat unes quantes vegades— tinc molt clar que allà sóc un foraster, i aquesta qualificació és del tot independent de les meves preferències polítiques. Per tant, no cal dir que quan sóc a Amer i em defineixen com a foraster no tinc cap motiu per sentir-me insultat. I és que foraster només és una descripció molt definitòria d’una persona forana que visita un indret que no és el seu. Així, aplicant el mateix criteri lingüístic, quan un amerenc o una novaiorquesa vénen de visita a Sarrià, també els considero uns forasters. Però si centrem aquest comentari en aquell poble de la comarca de la Selva, potser cal fer una mica de memòria. A les últimes eleccions municipals d’Amer (maig del 2015), dels 1.211 veïns d’aquell poble que es van acostar a les urnes, els únics simpatitzants de Ciudadanos que a Amer no serien forasters serien els votants d’aquest partit. Quants votants va tenir Ciudadanos a Amer? Zero, cap ni un. Doncs ja està tot dit, deixem-ho aquí.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Reunionitis

Podríem definir la reunionitis com la fal·lera malaltissa que té molta gent per promoure, convocar i organitzar reunions amb qualsevol excusa o pretext. I tot i que de cara a la galeria som molts els que critiquem l’excés de reunions, en el fons a molta gent li agrada organitzar-ne i/o ser-hi convocada. La reunionitis és una de les malalties de moda de la nostra societat, i no només afecta l’àmbit de l’empresa privada i les institucions públiques, sinó que també està molt estesa entre la majoria de les entitats sense ànim de lucre. M’atreviria a dir, però, que en l’administració pública la reunionitis té una incidència molt superior al de l’àmbit privat.

Allà on es troben més de dues persones i sorgeix o es detecta un conflicte, o una situació que a algú li sembla que és o pot arribar a ser conflictiva, s’acaba amb la convocatòria formal d’una reunió per tractar el tema i, és de suposar, per intentar resoldre’l. Però no sempre s’assoleix el resultat que es busca. Aquesta plaga tòxica de la nostra societat té un alt risc d’esdevenir cancerígena per a la productivitat, i no només considerat el terme productivitat en la seva accepció econòmica.

Però per tal d’esvair qualsevol dubte al respecte, no estic criticant les reunions en general sinó la seva proliferació al meu entendre exagerada i el plantejament massa sovint poc professional de qui les convoca i les dirigeix. I és que després d’una reunió mal plantejada i/o mal dirigida el resultat pot ser exactament el contrari d’allò que es buscava. Dit d’una altra manera, un problema que abans de la reunió semblava petit i fàcil de resoldre, després d’una reunió mal plantejada es pot haver convertit en un problema més greu i més difícil de solucionar. Si hi hagués més racionalitat en la gestió de les reunions tothom en sortiria beneficiat. Ens hi posem?

dilluns, 25 de febrer de 2019

La constatació d’un fracàs

Gairebé ningú recorda que les recents eleccions autonòmiques a Andalusia les va guanyar la socialista Susana Díaz. Així, el PSOE va treure més vots i més diputats que cap altre partit. Però per governar es va formar una coalició de perdedors (PP, Cs i Vox), allò que alguns en diuen el trifachito, i tal dia farà un any. Així de crua és la política, però situacions com aquesta es donen tot sovint. Un polític ha de saber pactar; si es mostra incapaç de fer-ho, més li val que es dediqui a una altra cosa. De què li va servir a Díaz guanyar les eleccions andaluses si després no va poder articular una majoria parlamentària que li permetés seguir governant? De res.

Dissabte es va fer públic que Inés Arrimadas deixa la política catalana com a cap de l’oposició del Parlament de Catalunya per incorporar-se a la política espanyola. Res a dir, cadascú tria el lloc on vol viure i el país per al qual vol treballar. Arrimadas, després de treballar uns anys per Espanya des de Catalunya, ha escollit seguir fent la mateixa tasca però des de Madrid. Només desitjo, per sobre de tot, que no torni a Catalunya. Arrimadas ha fet molt mal al país, i com més lluny es trobi, millor per a tothom. La missió d’un polític és trobar solucions als problemes, però Ciudadanos s’entesta a fer exactament el contrari. Així, en temes tan sensibles com la llengua pròpia de Catalunya —l’obsessió malaltissa de Ciudadanos— Arrimadas ha intentat transformar irresponsablement les solucions acordades fa anys per totes les forces polítiques catalanes en un nou problema.

El departament de màrqueting del seu partit ens pretén vendre el canvi d’aires de la ciudadana Arrimadas com un ascens, com un gran èxit polític, quan no és res més que la constatació d’un fracàs. Potser cal repetir una obvietat, i és que l’objectiu d’una persona que es dedica a la política no és només guanyar les eleccions sinó governar. De què serveix guanyar les eleccions si, per incapacitat de pactar amb altres forces polítiques, després no pots governar? Tot i haver guanyat les seves respectives eleccions, Arrimadas a Catalunya i Díaz a Andalusia, ni una ni l’altra poden governar. Són unes polítiques fracassades. Això no exclou, però, que algun dia puguin revifar.

divendres, 22 de febrer de 2019

La vaga d’ahir en tres piulades

1/ Avui hi ha gent que fa vaga, i hi ha gent que no en fa. No tothom opina igual i, per tant, tractar d'imposar el pensament únic és un error. La vaga és un dret, mai una obligació. Ergo, els piquets coactius que obliguen a afegir-se a la vaga són rebutjables i antidemocràtics. (21/2)

2/ Una vaga mal convocada és una vaga fracassada. Hi ha dos mons, el que viu del pressupost públic i no s’hi juga el lloc de treball (en bona mesura avui fa vaga) i els que s’han de guanyar les garrofes sense el paraigües públic (gairebé ningú fa vaga). Al meu barri, tot obert. (21/2)

3/ A la "vaga general" d'ahir (a "aturada de país", que cadascú ho diu a la seva manera) va quedar clar que una cosa és fer vaga (no anar a treballar), i una altra és tallar carreteres i vies de tren. A les empreses productives no es va fer vaga. A l'administració pública, potser sí. (22/2)

Enllaç twitter aquí.

dimecres, 20 de febrer de 2019

Banderes


Dissabte a la tarda vaig baixar tot passejant des de Sarrià fins a la Granvia de Barcelona, pensant tota l’estona que aquella manifestació independentista seria un fiasco. Amb això no estic insinuant, ni de bon tros, que no estigués totalment justificat sortir al carrer en protesta pel segrest, que ja fa més d’un any que dura, dels presos polítics catalans. Però com que la promoció prèvia de la manifestació va ser més aviat escassa, si més no aquesta és la meva percepció, pensava que poca gent se n’assabentaria. Però em vaig equivocar, la Granvia, des de la plaça d’Espanya fins a la plaça Universitat, estava plena de gent, no només els carrils centrals sinó també els laterals i les quatre voreres. Èxit total, i ara no entraré en la guerra de xifres perquè aquests debats puerils cada dia em fan més mandra.

Ja he explicat amb anterioritat que no sóc gens partidari de les banderes, ni dels himnes, ni de les samarretes al·legòriques i els uniformes en general i, en aquest sentit, predico amb l’exemple. No m’he posat mai un llaç groc ni una samarreta amb missatge, tot i que respecto que la gent es manifesti com vulgui, i tampoc excloc la possibilitat que algun dia sigui jo qui canviï d’opinió i m’uniformitzi. Mentrestant, però, em limito a observar. I una de les coses que dissabte em van cridar fortament l’atenció va ser una persona jove la qual, molt seriosa, portava una bandera espanyola que era l’excepció entre els milers d’estelades de tots formats que onejaven per la Granvia. Fins i tot un periodista ben conegut, en Partal de Vilaweb, li va dedicar un article, L’home de la bandera espanyola. Dit tot això, convé recordar que en democràcia es compten vots, no manifestants, i només qui sap que té les de perdre encara impedeix que els catalans votin amb tots els ets i uts sobre quin futur volen tenir.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Mai diguis mai

Siguin de dretes o d’esquerres, tot sovint els dirigents polítics cauen en la temptació fàcil d’utilitzar paraules excessivament contundents les quals, si no volen fer el ridícul, se les haurien d’estalviar. Mai és un dels mots que un dirigent polític no hauria d’utilitzar mai, valgui la redundància. En el món de la política res és per sempre i, per tant, per més interès i bona voluntat que hi posis, el mai no existeix.

Referint-se al procés d’independència de Catalunya, el dia 8 de febrer, just una setmana abans de dissoldre les cambres legislatives espanyoles i anunciar eleccions anticipades, Pedro Sánchez, amb un posat volgudament seriós davant de la seva audiència —em sembla recordar que es tractava d’un míting polític del seu partit—, va dir sense parpellejar i fent cara de com si s’ho cregués: “No acceptarem mai el dret d’autodeterminació”.

En política el terme mai no acostuma a tenir més vigència més enllà de les 24/48 hores següents després de pronunciar-lo. I qui diu 24/48 hores diu 6 mesos. O un any. El fet és que situacions polítiques que semblaven inversemblants, un temps després van esdevenir realitats. El dret d’autodeterminació de Catalunya potser no l’acceptaran mai de bon grat, però els dirigents polítics espanyols són perfectament conscients que, per més que s’hi esforcin, arribarà un moment que no el podran evitar.

divendres, 15 de febrer de 2019

Aznar està tornant amb força

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.899 de La Veu de l'Anoia)

El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.

Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.

Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.