.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 15 de febrer de 2019

Aznar està tornant amb força

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.899 de La Veu de l'Anoia)

El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.

Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.

Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Comença la farsa

A les 10 del matí d’avui està previst que comenci a Madrid una farsa en forma de judici que passarà a la història negra d’aquest país i s’estudiarà a les facultats de dret i de ciències polítiques de les universitats. Uns catalans independentistes (polítics uns, líders d’organitzacions de la societat civil els altres) fa més d’un any que estan empresonats. Un any s’escriu de pressa, però tenint en compte que són persones innocents, un any de presó equival a 8.760 hores segrestats injustament o, si us agrada més, més de mig milió de minuts. Tic-tac tic-tac tic-tac, i així fins a trenta-un milions i mig de segons.

Un dels principis de la democràcia és la presumpció d’innocència, però en el peculiar règim polític espanyol s’està aplicant la presumpció de culpabilitat. Als efectes pràctics, els presos polítics catalans són tractats com a culpables, i amb aquesta lògica perversa ja estan complint la pena de presó que sens dubte els espera. Tot i que la sentència condemnatòria encara no està formalment redactada, sí que està perfectament dissenyada. Ras i curt, pels estaments oficials espanyols els presos polítics catalans ja són culpables abans de ser jutjats.

En aquesta farsa en forma de judici que comença avui a Madrid els presos polítics catalans es juguen molts anys de presó, com a mínim els que passaran engarjolats fins que el seu cas sigui vist i jutjat pels tribunals europeus. El deep state espanyol això no ho desconeix pas, però per a la majoria dels polítics espanyols, la judicatura, els militars, els directius de les grans empreses, la banca, la majoria dels mitjans de comunicació, etc., la unitat d’Espanya ha d’estar sempre per sobre de tot. I de tot vol dir de tot, també dels principis democràtics bàsics.

dilluns, 11 de febrer de 2019

Castrillón, Claver, Cuesta i 44.997 més

Ahir es va celebrar una gran manifestació a Madrid en contra del diàleg. Segons la Delegación del Gobierno van ser quaranta-cinc mil manifestants, i d’aquí ve el títol d’aquest article. Castrillón, Claver i Cuesta són els tres periodistes escollits pels convocants de la manifestació (PP, Cs i Vox), per llegir el comunicat oficial. Els líders d’aquests partits (Casado, Rivera i Abascal) també van fer declaracions patriòtiques grandiloqüents, però cadascú va parlar pel seu compte i no des de l’escenari que hi havia al final de la manifestació. Juntos pero no revueltos, tot i que els tres personatges no van resistir-se a aparèixer a la mateixa foto de l’acte. També van dir-hi la seva els dirigents d’altres grupuscles d’extrema dreta que es van afegir a la manifestació, com Hogar Social, España 2.000, Falange de las JONS, etc.

Quaranta-cinc mil persones manifestant-se en contra del diàleg són moltes persones, i això ens dóna una idea que al marge del conflicte Catalunya-Espanya aquí hi ha un altre problema tant o encara més greu. Així, tanta gent sortint al carrer per criminalitzar el diàleg ens hauria de fer pensar que a Espanya hi ha una mancança democràtica. Ara bé, tenint en compte que a banda dels madrilenys cridats a manifestar-se es van organitzar autocars per anar a Madrid des de tots els racons d’Espanya, amb el viatge de franc i, en alguns casos, l’entrepà i l’ampolla d’aigua també, quaranta-cinc mil manifestants potser ja no sembla que siguin tants.

Suposem, però, que la xifra de manifestants hagués estat manipulada a la baixa, cosa que tampoc s’ha d’excloure. Considerem, doncs, que en comptes de quaranta-cinc mil, els manifestants d’ahir haguessin estat el doble, noranta mil. Ara bé, tenint en compte que els organitzadors s’esperaven superar de llarg el milió de manifestants —el dia abans, en alguns mitjans de comunicació es parlava que s’esperaven dos milions de manifestants—, podem concloure sense el risc d’equivocar-nos que la manifestació d’ahir a Madrid va ser un fracàs sense pal·liatius. A Espanya hi ha molta gent sensata.

divendres, 8 de febrer de 2019

I els liberals?

L’escriptor, filòsof, sociòleg i professor universitari espanyol Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia no fa gaire (29/12/2018) a La Vanguardia: “Resulta estrany que a Espanya no hi hagi un veritable partit liberal, és a dir, una força política que defensi l’economia de mercat, la globalització, la meritocràcia, els drets i llibertats individuals, partidari d’un govern limitat, i compromès fins al final amb la democràcia participativa”.

Amb tota franquesa, la mancança d’una formació política d’aquestes característiques també em resulta força estranya i, òbviament, encara hi afegiria que, a Catalunya, un partit d’aquestes característiques tampoc existeix. Així, els liberals sense adjectius estem orfes d’un partit genuïnament liberal. Segurament no és per casualitat que la majoria dels liberals que conec, gens desconnectats de la política, militen activament en la no militància política.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Miopia política

Miopia és quan veus bé de prop però no de lluny. Molta gent la pateix, però amb unes ulleres adequades desapareixen els efectes negatius associats a aquesta alteració ocular, tan comuna a la nostra societat. Després hi ha el que podríem anomenar miopia política, però aquesta malaltia, que afecta tant l’esquerra com la dreta, no se soluciona, dissortadament, anant a ca l’òptic a buscar unes ulleres.

Amb l’argument democràtic que Maduro va guanyar les eleccions, l’esquerra dóna per inevitable —el mal menor en diuen— la sangria econòmica, social i humana de Veneçuela deguda al nefast govern que pateix aquella república des de fa anys. Sobre la degradació total del país, una dada ho diu tot: Veneçuela pateix una inflació anual superior al milió per cent. Però per l’esquerra això no sembla tenir importància, com tampoc la té que milions de veneçolans de totes les condicions socials hagin tocat el dos del seu país en els últims anys. Votar amb els peus en diuen a molts llocs d’aquesta emigració massiva. L’esquerra considera que reconèixer Guaidó com a cap d’estat provisional, amb la condició que convoqui immediatament unes eleccions, equival a donar suport a un cop d’estat, tot i que la constitució veneçolana contempla aquesta possibilitat. Per l’esquerra, el fet que Maduro hagués tancat el parlament veneçolà és una anècdota sense importància. L’esquerra tendeix a oblidar que Maduro va guanyar les últimes eleccions a causa de la no participació dels partits de l’oposició en aquells comicis. És la miopia política amb la qual l’esquerra fa la seva anàlisi política i treu les seves curioses conclusions.

La dreta espanyola, és a dir, el tripartit pro 155 més Vox i una part remarcable del PSOE (sí, sí, el PSOE dels barons, el PSOE d’Alfonso Guerra @mienmano, el PSOE de Josep Borrell, etc.), una dreta que està ben present en totes les institucions de l’estat, sovint també pateix episodis de miopia política. Per exemple, quan mira cap al nord-est peninsular. Així, en nom d’una manera ben estranya d’entendre els principis bàsics de la democràcia, es permet empresonar sense judici un govern legítim elegit democràticament a les urnes, la presidenta i altres membres de la mesa de Parlament, i líders de la societat civil catalana. I, mentrestant, als premis Goya de diumenge passat, els intel·lectuals espanyols com si sentissin ploure; Catalunya no sembla formar part del seu negoci. Marxem?

dilluns, 4 de febrer de 2019

Coses que em grinyolen

BBVA * L’anterior president, Francisco González, va actuar com si fos l’amo del banc sense ser-ho. El pocavergonya i presumpte delinqüent Villarejo va ser contractat pel banc (no entraré ara en els mètodes mafiosos d’aquest personatge) no pas per defensar els interessos del banc, cosa que encara es podria entendre, sinó per defensar els interessos particulars de González, és a dir, per defensar la seva poltrona presidencial que altres accionistes també volien ocupar. Per cert, amb el mateix dret que ell.

Josep Oliu * Comentant la sangria del preu de l’acció del Banc de Sabadell que presideix des de fa molts anys, es va permetre la llicència de fer una brometa pesada, si més no pels accionistes que li paguem un sou més que generós, dient que “cada dia que baja es una mejor inversión”. Com a accionista que sóc d’aquest banc, les paraules d’Oliu només les puc qualificar d’insult. Ignoro si l’home ja s’ha disculpat.

CC.OO. * El màxim dirigent d’aquest sindicat va explicar que no donarien suport a la vaga general convocada per un sindicat minoritari amb motiu del començament del judici contra els presos polítics catalans, amb l’argument que aquesta no era una demanda de tota la societat catalana sinó només d’una part. Amb aquest mateix argument, el sindicat no hauria de donar suport a cap vaga més que es convoqui a Catalunya, ja que cap vaga té el suport de tota la societat.

Màrius Carol * L’1 de febrer el director de La Vanguardia, adreçant-se als seus lectors, va escriure: “Si teniu temps, agafeu el diari i feu una llista dels personatges que us semblen mediocres: quedareu sorpresos”. Doncs sí, em va sorprendre molt el sorprenent exercici d’humilitat de qui admet públicament que podria formar part de la llista de mediocres.

divendres, 1 de febrer de 2019

Tots som constitucionalistes

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.897 de La Veu de l'Anoia)

Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.

El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.

La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.

Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.

dijous, 31 de gener de 2019

Pepu

El capitost d’un partit polític espanyol —tant se val de quin partit es tracta, ja que això és un detall secundari— ha designat un tal Pepu Hernández com a cap de llista per l’alcaldia de Madrid de cara a les eleccions municipals del mes de maig. Els mitjans informatius parlen amb moltes alabances de la persona ungida pel capo dei capi, el tal Pepu, dit sense connotacions mafioses. Confesso la meva més profunda ignorància però és la primera vegada que veig escrit el nom de Pepu, un nom que fins ahir no em sonava de res. I dic profunda ignorància, i segurament dic bé, perquè tots els mitjans informatius sense excepció parlen d’ell com d'una persona molt coneguda per tothom. Doncs bé, el fet és que per mi, fins ahir mateix, de personatge conegut el tal Pepu no ho era. Diuen que en Pepu és un entrenador de basquet que fa molt bé la seva feina, però com que és un esport que ni m’agrada ni segueixo tampoc ha d’estranyar la meva ignorància. Pel partit que ara l’ha fixat només es tracta que els seus provats èxits esportius s’encomanin a la seva gestió política a l’ajuntament de Madrid, sigui com a alcalde o com a regidor de l’oposició. Ho veurem aviat.

dimarts, 29 de gener de 2019

La Setmana Santa andalusa

Vox, el partit que mana sota mà a Andalusia i que representa la sectorial més dretana de la coalició PP+Cs, ha exigit a la consellera d’Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació de la Junta d’Andalusia (Espanya), la ciudadana Rocío Ruiz, que plegui del càrrec que ocupa per un article publicat fa més de cinc anys sobre la Setmana Santa andalusa, un article que es veu que no acaba d’agradar als dirigents de l’extrema dreta.

Resulta que l’any 2013 la ciudadana Ruiz va escriure que les processons de Setmana Santa eren “desfilades de vanitat i ranci populisme cultural”, a més de considerar-les un “espectacle tenebrós que ha estat rescatat de la història medieval”. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, comparteixo fil per randa les valoracions de la consellera andalusa. Així, respectant les creences que cadascú pugui tenir, trobo que aquella definició va ser del tot encertada.

diumenge, 27 de gener de 2019

Catalan Voices

La setmana que avui acaba he estat la persona encarregada de gestionar el compte de twitter Catalan Voices, així:

Dilluns 21
* I’m Miquel Saumell from Sarrià (Barcelona). Thanks to the courtesy of CatalanVoices’ team this week I’ll be in charge of this peculiar twitter account. I’ll try to do my best but I regret that my english is not as good as I would like so I beg you pardon for eventual mistakes ;-)

* If you plan to be in Barcelona this week, please take well into account that these days we "enjoy" a new yellow taxis' strike, the second one in six months. Best alternatives are 1/ walking (if at all possible), 2/ TMB, 3/ Cabify & Uber.

Dimarts 22
* Franco died in 1975. Catalan is now official language of Catalonia along with Spanish. Can you imagine that four decades later a police officer does not allow entry to his police station to a lawyer if he does not speak Spanish? This happened once again last week in Girona.

* Some of the 28 member States of the EU (4,5 sq.km for a population of 300 milion) are now discussing their future, and British Brexit (no-one knows how it’ll end) is the best example. However, it's crystal clear that advantages of being in the interior are much more than drawbacks.

Dimecres 23
* There is a big discussion about the use of twitter, and president Trump's activity every morning is a good example of a very bad use. So it's indeed a big mistake to criminalize this interesting networking service as some people erroneously do. The culprit is Trump, not twitter.

* Catalonia has a lot of gastronomic events. Let me recommend you the “Garoinada” (garoines = urchins) in Palafrugell (Empordà). The campaign 2019 has already started, and you will be able to enjoy the urchins until end of march. Enjoy it! More details here.

Dijous 24
* Catalonia has good connections by car. Just over an hour from Barcelona you can practice skiing, you can be in Andorra, you can be in France, you can be in Spain ;-) Photo Zeger Depoorter: the moon and the lighthouse of the Medes Islands, photographed last monday from Pals.

* If I decide to live in Paris, London, Milano, Munich, etc. I know I’ll have to speak french, english, italian, german, etc. No discussion. Why the spanish public servants (judge, police, tax inspector, etc) who decide to leave in Catalonia consider unnecessary to learn catalan?

Divendres 25
* Polítics is complex. Decisions are based not on principles but on interests. 4 the left, Maduro (who destroyed Venezuela and closed the Parliament) is a democrat, and Guaidó, the president of the Parliament democratically elected, is a dictador. 4 the right, just the opposite.

* THE TRIAL against catalan independentists leaders (in jail for more than one year) will start now in Madrid. It’s the most important political/judicial operacion against catalan independence process since Franco’s dead. Here a video from Carles Lladó.

Dissabte 26
* Good morning. Today, towards Sant Antoni de Calonge (Empordanet), 115 km from Sarrià, to share a lunch chez our friends with eight doctors, friends for decades. That’s an excellent way to start the weekend!

* Nine catalans (of which not all have been born in Catalonia, coming from Madrid Menorca Murcia ...) have shared an excel·lent lunch, interesting conversations and big discussions in front of the sea. However, during six hours we did not talk of politics. Indeed very strange! ;-)

Diumenge 27
* Every morning I use to buy a newspaper. La Vanguardia is still a press reference in Catalonia, even if the sales are continuously going down. LV tries to avoid it. Today, for instance, together with LV they offer a porcelain bowl and a liter of broth for a ridiculous price.

Cada piulada anava acompanyada d’una foto, i s’ha generat també algun debat puntual. Ho trobareu tot clicant aqui.

divendres, 25 de gener de 2019

Disciplina de partit vs. llibertat de vot

Sobre la llibertat de vot i la disciplina de partit n’he parlat sovint en els meus articles; només cal escriure aquests conceptes al buscador del blog, a dalt a l’esquerra, i en trobareu uns quants. Reconec que sóc poc disciplinat, i no només això, sinó que de vegades n’he presumit i tot. Ningú no és perfecte.

Tot el que comporta el concepte disciplina de partit em produeix urticària mental. Alguns deuen pensar que això meu és un defecte, i altres potser ho consideren positiu. El fet és que jo no em veig militant enlloc, ni partit polític, ni sindicat (de classe o interclassista). Mai ho he fet. Pel que veig al meu voltant, en nom de la disciplina de partit et poden fer callar quan voldries parlar, i de vegades et fan dir coses que no voldries dir. O has d’estar al darrere d’un polític que deixa anar la seva prèdica des d’un faristol, i simular que estàs la mar de satisfet amb tot allò que diu, fent el sí bwana amb el cap.

El concepte llibertat de vot, molt relacionat amb la disciplina de partit, encara el trobo més estrany. Dóna a entendre que si tu milites en un partit i sobre algun tema concret demanes i/o et concedeixen la gràcia de la llibertat de vot, això significa que no sempre tens aquesta llibertat. Dit en altres paraules, t’apuntes a un partit renunciant d’entrada a exercir alguna parcel·la de la teva llibertat, i a sobre et fan pagar una quota. La veritat, tot plegat ho veig una mica masoquista, però potser és que sóc massa exigent.

dimecres, 23 de gener de 2019

L’esperit comercial dels xinesos

Per motius professionals he hagut d’anar unes quantes vegades a la Xina. Quinze, per ser més precís. Tot i que el viatge es fa llarg i cansat, val molt la pena veure com funciona aquella societat, tan diferent de la nostra en tots els sentits. La primera vegada que hi vaig anar, als anys vuitanta del segle passat, recordo que encara es veien moltes americanes amb el coll rodó estil Mao convivint amb les primeres americanes occidentals i les corresponents corbates. Una de les coses que em va sorprendre és que els homes que portaven americana del tipus occidental es deixaven l’etiqueta de la marca cosida a la màniga, vull suposar que per presumir, com una mena de demostració, molt estranya als meus ulls, d’estatus social. Però en això no m’hi ficaré, cada societat té els seus estàndards; aquí, per exemple, hi ha molta gent que considera la marca del cotxe que utilitza com una mostra d’estatus social. En fi, hi ha gent per tot.

Les etiquetes de les americanes portaven totes un nom italià tot i que, òbviament, d’italiana l’americana no en tenia res, però aquells que presumien d’etiqueta a la màniga els devia semblar que eren l’enveja del barri. Si una cosa fan bé els xinesos és cosir; els sastres et prenen mides el primer dia, l’endemà et fan la primera prova i dos dies més tard ja pots recollir el vestit a mida acabat, i a un preu molt raonable. De la mateixa manera que tampoc eren suïssos els llampants rellotges copywatch de marques de gran luxe que t’oferien a la rebotiga de molts comerços. El venedor t’assegurava que la maquinària del Rolex que et volia encolomar era Seiko, i que aquell tros de rellotge d’or que t’oferia per quatre rals funcionava a la perfecció. No ho vaig comprovar mai.

El tuit de l’amic Francesc Serés reproduït a dalt no sé si descriu una situació real o és novel·lada, però podria ser perfectament cert. Sempre he pensat que en habilitats comercials i ganes de treballar de valent els xinesos ens superen de bon tros, si més no els que he tractat al llarg dels anys. Ara no entraré, però, en valoracions ètiques sobre l’activitat comercial dels xinesos, tot i que aquí sí que hi hauria molt a dir. Però això ho deixarem per un altre dia.

dilluns, 21 de gener de 2019

Quan l’oferta és complir la llei

A canvi d’aprovar-li els pressupostos, Pedro Sánchez va venir a Catalunya a fer una oferta als catalans que a ell i al seu govern potser els sembla que és tan bona que els catalans difícilment la podrem rebutjar. L’oferta consisteix, simplement, a comprometre’s a complir una clàusula d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, un compromís que fins ara Espanya no ha complert. Un estatut, per cert, que no està gens clar que estigui legalment vigent ja que no ha estat votat pels catalans en referèndum tal com preveu la normativa legal espanyola. Sigui com sigui, a partir de l’any 2006 l’estatut preveia que des de la metròpoli es farien determinades transferències a Catalunya, uns pagaments que, dissortadament pels catalans, no es van arribar a fer mai. No cal dir que l’oferta de Sánchez no contempla cap mesura de càstig per a ell i/o els seus ministres en el cas, més que previsible, que l’oferta segueixi sense fer-se efectiva, tal com ha passat fins ara. De la mateixa manera, l’ordenament jurídic espanyol no contempla cap mesura punitiva en el cas que no s’acabin executant les inversions que repetidament es prometen a Catalunya i figuren en els PGE. Aquesta és, dissortadament, l’experiència repetida que hem anat recollint en els nostres negocis amb Espanya. Què ens fa pensar que ara Espanya complirà aquestes promeses?

divendres, 18 de gener de 2019

Baròmetres i enquestes

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.895 de La Veu de l'Anoia)

Cada mig any l’Ajuntament de Barcelona fa una enquesta entre els ciutadans barcelonins; en diuen baròmetre semestral. La setmana passada es va fer públic l’últim baròmetre, i ara em referiré a algunes dades que ha destacat la premsa. Augmenta la sensació d’inseguretat; sis de cada deu barcelonins consideren que la situació a la ciutat ha empitjorat l’últim any; quatre de cada deu barcelonins creuen que la gestió municipal és dolenta o molt dolenta. Podríem concloure que Barcelona està pitjor ara que quan Ada Colau es va fer càrrec de l’alcaldia, o així ho han interpretat els mitjans. La lògica ens portaria a deduir que la dirigent dels comuns i actual alcaldessa no repetirà mandat. Però en el món de la política les conclusions lògiques no sempre s’acaben imposant.

Sense pretendre discutir la fiabilitat de les dades ofertes per l’ajuntament, cal tenir present que, com és lògic, l’enquesta ha estat encarregada per l’equip de govern, i és de suposar que la “cuina” posterior habitual s’ha fet en clau diguem-ne amable pels interessos de l’equip d’Ada Colau. Sigui com sigui, la presentació pública del document per part del primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, es va fer en clau triomfalista i sense autocrítica. Pisarello sembla estar ara més centrat en el seu futur com a diputat del Parlament Europeu que en la seva gestió a la ciutat de Barcelona. També s’ha de tenir en compte la proximitat d’unes eleccions municipals que es presenten molt més disputades que les anteriors. Però dit tot això, llegint les informacions de l’ajuntament sobre la presentació del baròmetre, el balanç de la gestió de l’alcaldessa Ada Colau seria positiu. I partint d’aquestes discrepàncies evidents, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Feta aquesta introducció voldria anar una mica més enllà i reflexionar sobre la conveniència d’elaborar aquests baròmetres institucionals pagats amb diners públics. Entenc perfectament que els partits necessitin conèixer l’opinió del ciutadà i que, amb aquest objectiu, encarreguin enquestes. Però que les paguin. El fet que els polítics s’aprofitin dels càrrecs institucionals que ocupen per fer pagar aquests estudis a les institucions que representen —és a dir, al contribuent— em sembla un abús que no s’hauria de permetre. Òbviament no incloc en aquests retrets les enquestes que fan periòdicament els instituts oficials d’opinió, el CEO a Catalunya i el CIS a Espanya, ja que es tracta d’un servei públic que al meu entendre està plenament justificat.

dimarts, 15 de gener de 2019

La novaiorquesa Ocasio-Cortez


La congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez (@AOC a twitter), de 29 anys, encara no fa un any servia copes en un bar de Manhattan, i des de fa unes setmanes és membre de la Cambra de Representants, The House tal com es coneix popularment. El seu podria ser un bon exemple que als Estats Units l’ascensor social funciona, i que la meritocràcia és un actiu social que es valora molt més que aquí. Que una persona jove, nascuda al Bronx i de família porto-riquenya, amb tota la dificultat afegida que això comporta en aquella societat, arribi on ha arribat abans de complir la trentena diu molt a favor seu. A partir d’ara caldrà seguir de prop les seves actuacions com a legisladora i, en aquest sentit, les seves primeres declaracions públiques no et deixen indiferent. Ocasio-Cortez no serà una congressista més. Segur que en sentirem a parlar.

Un bon resum de Gerard Guiu.

dilluns, 14 de gener de 2019

Subvencions municipals. El rerefons

Les entitats barcelonines es troben en plena època de presentació de la documentació requerida per demandar a l’ajuntament les subvencions corresponents als projectes de l’exercici 2019. A Sarrià el termini per presentar la paperassa s’acaba el 24 de gener, i llavors començarà la tasca fiscalitzadora dels funcionaris/tècnics municipals, els quals hauran de revisar els projectes i la documentació annexa dels expedients rebuts abans de decidir si els demandants poden accedir o no a les subvencions. En aquest context, ara podríem parlar sobre la conveniència o no de mantenir una societat civil subvencionada per l’ajuntament però, per no allargar-me, això ho deixaré per un altre article.

A Sarrià se’ns va convocar dijous passat a una sessió informativa sobre la mecànica de les subvencions. A l’entrada del Saló de Plens ens entregaven dos exemplars de la “guia d’ús no sexista del llenguatge”, un en català i l’altre en espanyol, amb un contingut que semblava més dirigit als escolars del barri que als ciutadans que érem allà. Els dirigents de l’ajuntament s’han proposat encarrilar la ciutadania i les entitats cap a una utilització que ells anomenen no sexista del llenguatge, segons el seu peculiar criteri lingüístic, un criteri que no coincideix amb el dels especialistes en la matèria. L’ajuntament ens tracta com si els contribuents, majors d’edat, fóssim incapaços d’aplicar el sentit comú.

L’esquerra extrema dels comuns que amb més pena que glòria governa la ciutat pretén controlar-ho tot, incloent-hi com s’han d’expressar els seus habitants. L’objectiu és fiscalitzar la ciutadania fins a extrems insospitats, i suggerir —perquè imposar-ho, sortosament, encara no poden fer— com s’ha de pensar, com s’ha de parlar, com s’ha d’escriure i com s’han de sol·licitar les subvencions per tal que els tècnics se les mirin amb simpatia. Hi ha qui considera, però, acceptable aquesta excessiva tutoria lingüística municipal. Altres, contraris a aquesta mena de controls ideològics que en el fons només pretenen coartar la llibertat individual de les persones, en fugen com fugirien de la pesta bubònica. Això sí, uns i altres hauran de redactar els projectes que aspiren a ser subvencionats seguint fil per randa les peculiars directrius lingüístiques de l’ajuntament.

divendres, 11 de gener de 2019

Entre la dreta extrema i l’extrema dreta

El repte actual de les dretes espanyoles té un abast estatal. La coalició política de facto que s’està dissenyant a Espanya per aplicar-la després de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques (26 de maig), i generals espanyoles (quan l’excel·lentissim senyor Pedro Sánchez ho decideixi), estarà integrada, exclusivament, per la dreta extrema i l’extrema dreta. A partir d’aquesta classificació, que cadascú situï els partits Cs, PP i Vox al lloc que consideri més adient.

Tot i que de moment aquesta coalició només s’implantarà a Andalusia, una región que els servirà per fer una mena d’assaig general, la voluntat és implantar aquest model allà on sigui possible, allà on els tres partits sumin els escons suficients que ho permetin. En aquest sentit, cal no perdre de vista un detall força significatiu: la negociació del nou govern d’Andalusia no s’ha fet a Andalusia sinó a Madrid, amb la participació dels màxims dirigents estatals dels tres partits, uns sortint obscenament i sense vergonya a la foto, i uns altres que, tot i que s’han negat a aparèixer a la foto de la vergonya, en són igualment responsables.

Aquest és, doncs, l’esfereïdor panorama polític que se’ns presenta si la dreta extrema, l’extrema dreta i els seus escolanets sumen les majories que ho permetin. Sobre el paper tindríem mala peça al taler, tot i que a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, sortosament, tot sembla indicar que les dretes espanyolistes difícilment sumaran. Valls, si s’acaba presentant, difícilment superarà els cinc escons, i a un tal Bou que el PP s’ha tret de la màniga no el votaran ni els seus. I si m’equivoco, cosa que tampoc s’ha d’excloure, m’ho hauré de menjar amb patates.

dimecres, 9 de gener de 2019

Interferències militars inadmissibles

Diumenge passat, el dia de Reis, durant la celebració a Barcelona de la Pasqua Militar espanyola, el tinent general inspector general de l’exèrcit Fernando Aznar va mencionar en públic el seu desig que els Mossos d’Esquadra actuïn “en perfecta sintonia amb les forces de seguretat de l’Estat, vetllant per la defensa de la llei, la seguretat i l’ordre públic a Catalunya”. Per cert, si Espanya és, d’acord amb la Constitución, un estat aconfessional, s’ha de seguir celebrant oficialment la Pasqua, més de quatre dècades després de la mort del dictador?

El cap dels Mossos d’Esquadra, Miquel Esquius, era allà i no va dir res. Significatiu. No recordo que, des de la recuperació formal de la democràcia, un capitán general de Catalunya hagi gosat interferir d’aquesta manera en la vida civil, i cal recordar que el cos dels Mossos d’Esquadra és una institució civil que depèn exclusivament del Govern de la Generalitat. Les atribucions de l’inspector general de l’exèrcit no l’habiliten per expressar en un discurs oficial la seva opinió particular sobre l’organització dels Mossos.

Durant el franquisme i en els primers anys de la democràcia, i fins i tot mentre es redactava la Constitución Española vigent, l’exèrcit era un dels tres poders fàctics de l’Estat, i la seva influència arribava a tot arreu. Els altres dos poders fàctics eren l’Església Catòlica i la banca. Però més tard, ja quan governava Felipe González, semblava que els poders fàctics de l’Espanya franquista havien quedat formalment desactivats. L’experiència passada i recent, però, ens diu que, a la pràctica, no és així. Tres exemples molt recents ho corroboren: 1/ la banca va fer modificar una sentència del Tribunal Supremo sobre la llei hipotecària; 2/ l’església està posant un munt d’impediments per treure el cadàver de Franco del Valle de los Caidos; i 3/ diumenge passat un capitán general va pretendre intervenir en la tasca civil de la policia catalana.

dilluns, 7 de gener de 2019

Els votants de Vox

Com dèiem l’altre dia, els votants espanyols d’extrema dreta ja no s’hauran d’amagar darrere de les sigles d’altres partits, com ha passat fins ara. Ara ja poden votar Vox, un partit genuí d’extrema dreta que pretén monopolitzar la representació política de tota l’extrema dreta espanyola. Els seus dirigents, encapçalats per Santiago Abascal, no se n’amaguen pas. Vox no és res més que la còpia en versió local de partits d’ideologia similar que existeixen en altres països europeus com, per exemple, el Front Nacional francès liderat per Marine Le Pen, la Lliga Nord italiana encapçalada per Matteo Salvini, o Fidesz, el partit del primer ministre hongarès Viktor Orbán.

Jo no culparia Vox de la seva irrupció a Espanya, com si, d’alguna manera, volguéssim blanquejar els seus votants. De moment només a Andalusia però, molt previsiblement, més aviat que tard, passarà el mateix a la resta d’Espanya. Vox ha vingut a ocupar un espai polític que a tot arreu té una clara demanda electoral. S’han d’acceptar les coses tal com són, encara que no ens agradin. A Espanya hi ha persones racistes, xenòfobes, masclistes i antifeministes, franquistes, supremacistes i, en definitiva, antidemocràtiques, i ara ja tenen un partit que defensa obertament aquestes posicions. La responsabilitat de l’aparició de l’extrema dreta a les institucions espanyoles és exclusivament dels seus votants. Vox només és l’instrument polític que s’està aprofitant d’aquest nínxol de l'electorat.

divendres, 4 de gener de 2019

Una visita prescindible

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.893 de La Veu de l'Anoia)

Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.

La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).

Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.

L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.

Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.

dimecres, 2 de gener de 2019

L’extrema dreta ja hi era

A Espanya l’extrema dreta no acaba d’arribar, ja hi era. De fet, hi ha sigut sempre. Per més que alguns dirigents polítics, d’aquí i d’allà, ens ho vagin repetint dia sí i dia també, l’extrema dreta no ha arribat amb Vox, de manera sobtada, per la porta andalusa. L’extrema dreta estava mig amagada a cal PP, i en part hi continua estant; Casado i el seu equip directiu en són uns bons exemples. I també hi ha extrema dreta a Ciudadanos. I al PSOE. Tots tenim al cap els noms d’alguns barons i dirigents socialistes, passats i actuals, que quan intervenen a 13TV, Intereconomia, la Cope, i els diferents digitals i altres mitjans informatius d’extrema dreta sembla que estiguin suplicant una menjadora a Vox, el partit que a partir d'ara ha esdevingut el refugi de moda de l’extrema dreta i pretén ser-ne el monopoli. Resumint, al tripartit pro 155 d'infausta memòria (PSOE, PP i Cs) ara s’hi ha afegit Vox. Però els vots d’extrema dreta són més o menys els mateixos, només que ara se’ls hauran de repartir entre més partits que abans.

dilluns, 31 de desembre de 2018

Diàleg diàleg diàleg

Pedro Sánchez no ha fet cap proposta política concreta a Catalunya des que fa set mesos, amb l’ajut imprescindible dels partits independentistes catalans, va assolir la presidència del govern espanyol. De xerrameca buida tanta com vulgueu, però de propostes concretes, cap ni una. I s’equivoca quan diu (portada dels diaris de dissabte passat) que el guió que va rebre de Quim Torra el passat 21 de desembre no és útil com a inici d’un diàleg sinó que és un monòleg(?), sense explicar els motius d’aquesta estranya conclusió. Convé recordar que tots els governs espanyols han dialogat amb tota mena de terroristes amb molts morts a les seves espatlles. Però el cas de Catalunya, sense cap mort, sembla que no admet aquest diàleg. Algú podria concloure que Sánchez també pensa, com els seus antecessors en el càrrec, que el problema català no té solució i que, per tant, l’única alternativa és que es vagi podrint. 

Per dialogar només es necessita un mínim de dues o més persones disposades a fer-ho, i disposades, òbviament, a escoltar els arguments dels seus interlocutors. És una acció no massa difícil, i que cal no confondre amb donar la raó a l’adversari. Un governant té l’obligació de dialogar amb tothom, i per això cobra. Reunir-se i parlar no pot ser mai un error. Ni molt menys encara, un acte delictiu. No hi ha cap llei que prohibeixi dialogar, fins i tot amb el pitjor enemic. Tots els governs ho fan i ho han fet.

Però vaig una mica més enllà. Tractar d’impedir el diàleg és un gest antidemocràtic. Criminalitzar el diàleg només es pot defensar des d’una mentalitat política tancada amb nul·les conviccions democràtiques. Intentar limitar els assumptes sobre els quals dialogar és un error de principiant. En definitiva, prohibir el diàleg entre dues o més persones no deixa de ser l’expressió més visible d’un tarannà poc o gens democràtic. Sóc conscient que insistint tant sobre aquest tema potser m’estic repetint, però en aquest cas prefereixo pecar per excés que per defecte.

D’un temps ençà, a la nostra societat s’està imposant aquesta idea perversa de criminalitzar el diàleg. Ho escoltem cada dia: amb aquests no t’hi pots reunir, d’això no en pots parlar. Correm el risc que algunes persones amb principis democràtics poc consolidats arribin a una conclusió equivocada, i pensin que, davant d’un conflicte, la prohibició de parlar-ne és el camí correcte; que pensin que quan un problema és massa complex és millor que quedi enquistat sine die, com si el temps ho resolgués tot. Doncs no, les solucions arriben sempre a partir del diàleg, ni que sigui imposat i/o dirigit des de fora.

dijous, 27 de desembre de 2018

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre

Foto: Jordi Bosch.
En primer terme, a la dreta, el Monestir de Pedralbes;
en segon terme, a l’esquerra, l’església de Sant Vicenç de Sarrià

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre. Però un alcalde dels anys vuitanta del segle passat, Pasqual Maragall, un dia va tenir un caprici polític i, mitjançant un decret d’alcaldia, va modificar els límits de Sarrià i ens va arrabassar el Monestir de Pedralbes i el barri annex del mateix nom per cedir-los, sense cap justificació mínimament lògica, al districte de les Corts. Des de Sarrià, en les tres dècades transcorregudes des d’aquella desafortunada decisió, s’han fet innumerables gestions, particulars i institucionals, públiques i també discretes, per tal d’intentar recuperar, com a mínim, el monestir, per tornar-lo a situar al barri d’on no hauria d’haver sortit mai. Munts d’escrits des de Sarrià i des d’altres llocs s’han fet arribar als alcaldes Maragall, Clos, Hereu, Trias i Colau, però la resposta dels regidors sempre ha estat la més absoluta indiferència cap als interessos legítims del nostre barri.

El barri de Pedralbes, modern i gairebé sense història digna de remarcar, a Sarrià ja el donem per perdut. Al capdavall, la causa última de l’alcaldada de Maragall van ser els ciutadans d’aquesta zona benestant de Barcelona, els quals no votaven com hauria agradat als governants barcelonins de l’època, i van pensar que els seus vots, diluïts al barri de les Corts, passarien més desapercebuts. Guardant totes les distàncies, vindria a ser el mateix que passa amb Catalunya respecte a Espanya. A Espanya no agrada com es vota a Catalunya, i intenten per tots els mitjans que la voluntat popular dels catalans, repetidament expressada a les urnes, passi desapercebuda i no es tradueixi en decisions polítiques. I així com l’eina de l’alcalde Maragall per resoldre el seu problema es va limitar a la signatura d'un decret d’alcaldia, les eines que utilitza Espanya en contra de Catalunya són la violència exercida per les forces policials espanyoles, les decisions antidemocràtiques dels jutges del Tribunal Supremo, i el control polític del Tribunal Constitucional.

Durant aquestes tres dècades hi va haver una oportunitat d’or per revertir aquella lamentable decisió de Maragall. Va ser durant els quatre anys del mandat Trias (2011-2015), durant els quals tant Sarrià, com les Corts, com el govern de la ciutat van estar en les mateixes mans polítiques. Però els convergents, que disposaven de tot el poder polític a les seves mans per resoldre el problema amb relativa facilitat, no van tenir la valentia política de posar ordre en el seu partit i resoldre el problema. Va ser una gran decepció per a Sarrià.

Ara bé, facin el que facin des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, la gent de Sarrià no renunciarà mai al nostre valuosíssim patrimoni històric i cultural, el Monestir de Pedralbes. I de tant en tant ens sembla que és oportú recordar-ho, i especialment cal fer-ho en època electoral, no fos cas que algun polític pensés erròniament que el nostre silenci equival a una renúncia. Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre, i algun dia ho tornarà a ser de forma oficial.

divendres, 21 de desembre de 2018

Dejuni als Caputxins de Sarrià

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.891 de La Veu de l'Anoia)

L’acte de la setmana passada als Caputxins de Sarrià va deixar palesa la solidaritat d’una part de la classe política catalana envers els presos polítics que es troben injustament engarjolats, i amb alguns dels seus drets bàsics a una defensa justa clarament vulnerats. Primer semblava que era una estratègia dels convergents per intentar frenar la pèrdua de terreny electoral, i és que les enquestes els van cada dia pitjor. Aviat, però, es va poder constatar que al dejuni de vint-i-quatre hores hi participaven personatges d’un ampli espectre polític.

Només les decisions equivocades d’un jutge són l’origen d’haver arribat fins aquí. Els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de diners públics només existeixen en algunes ments perverses que, més que promoure una justícia justa (disculpeu-me la redundància), semblen treballar en exclusiva per defensar, per sobre de tot, la unitat de la seva pàtria, i en nom d’aquesta defensa tot s’hi valdria.

Per decisió pròpia van quedar exclosos de l’acte dels Caputxins els representants dels partits del trio 155 (Cs, PSOE i PP), els quals, com tothom sap, tenen altres interessos polítics. Interessos igualment legítims, és clar que sí, però que compten amb un suport minoritari de la societat catalana: el 43,5 per cent segons els últims resultats electorals.

Tot i que càrrecs polítics i altres dirigents de la franquícia catalana del PSOE no hi van participar oficialment, algun socialista conegut va treure discretament el cap al pati dels Caputxins. Però com que no es tracta de perjudicar ningú, “hasta aquí puedo llegar”, com diu sovint l’advocat Gonzalo Boye. De polítics ciudadanos no en vaig veure cap, i del PP (un partit que a Catalunya està en ple procés d’extinció, amb 4 diputats de 135) tampoc. Dels comuns, alguns hi van fer acte de presència en senyal de solidaritat, i és que la solidaritat humana és o hauria de ser transversal.

També s’ha dit que els dejunis públics de curta durada (24 o 48 hores) són la via per banalitzar una vaga de fam indefinida com la que van decidir tirar endavant els presos polítics catalans. Fins i tot s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que no tots els presos polítics tancats a la presó de Lledoners estan d’acord amb aquesta vaga de fam; sense anar més lluny, Junqueras s’hi hauria manifestat en contra. Però que aquesta discrepància no és de partits sinó d’opinions personals ho demostra el fet que als Caputxins també s’hi van deixar veure alguns diputats coneguts d’Esquerra com, per exemple, Sergi Sabrià.

dimecres, 19 de desembre de 2018

Carol, la Vanguardia i Catalunya

L’encara director de La Vanguardia, Màrius Carol, a la seva tasca té dies bons, pocs, i dies desafortunats, cada dia més. Hi ha nervis al Grupo Godó, i alguns dels seus dirigents ja no ho dissimulen. Les vendes de La Vanguardia de paper van cada dia a menys, i aquesta davallada no es justifica amb la baixa general de vendes de tota la premsa de paper. Carol s’adona que el mitjà de comunicació de referència a Catalunya ja no és el diari que dirigeix, de la mateixa manera que El País va deixar de ser el mitjà de comunicació de referència a Espanya. El nostre personatge encara no ha entès o, si ho ha entès, ho dissimula molt bé, alguns principis bàsics de la democràcia com són, entre d’altres, el dret a manifestar-se pacíficament i el dret a reivindicar la independència de Catalunya. Quan en una tertúlia es parla d’aquests temes i li porten la contrària, l’home s’enfurisma i es posa a cridar com si estigués en un plató de Telecinco, especialment quan es tracta de mitjans de comunicació del Grupo Godó (RAC1 i 8TV) on els seus "conducators" li toleren les seves sortides de to i la seva manca absoluta de respecte cap a aquells que discrepen de les seves opinions. L’últim episodi es va produir fa dos dies. Carol, cridant com un possés per la ràdio, va dir que els manifestants que divendres tenen previst protestar a Barcelona ho haurien de fer a Vic, la capital de la Catalunya catalana. De Catalunya només n’hi ha una, i la seva capital és Barcelona. Que Carol defensi el relat interessat de dues catalunyes (Tabàrnia i Tractòria, per entendre’ns) forma part del seu negoci; ja s’ho farà. Es pot discutir si la convocatòria d’un Consejo de Ministros a Barcelona en una data tan assenyalada és o no és una provocació; per mi, ho és, sense cap mena de dubte. Franco també feia aquesta mena de gestos amables cap a Barcelona, al Palacio de Pedralbes, però llavors no es podia protestar. L’argument que divendres, previsiblement, s’augmentarà el salari mínim i s’anunciaran inversions a la colònia del nord-est peninsular no és argument. La pujada del salari mínim s’acostuma a fer per decret, i no cal que es reuneixi el Consejo de Ministros. I les inversions que s’anuncien repetidament a Catalunya tots sabem que, en una bona part, no s’acaben implementant.

dilluns, 17 de desembre de 2018

El dret a la privacitat

Des de fa uns anys s’ha anat posant en qüestió el dret dels ciutadans a la privacitat, un dret que fins fa poc no es qüestionava. Durant els últims anys dels governs del PP van entrar en vigor lleis retrògrades clarament inspirades en els règims turc i hongarès. Els socialistes, llavors a la oposició, les van criticar molt, i es van comprometre a anul·lar-les quan ells governessin. Doncs bé, Pedro Sánchez ja porta més de mig any a La Moncloa, i lo més calent és a l’aigüera. El sector del periodisme és un dels més maltractats, i alguns professionals es troben que hi ha jutges que pretenen investigar les seves fonts, és a dir, alguns jutges pretenen conculcar un dels principis bàsics de la democràcia.

dijous, 13 de desembre de 2018

La via eslovena

Alguns criminalitzen el president Torra per haver reivindicat la “via eslovena” com a mitjà per assolir la independència de Catalunya. Torra hauria pogut posar un altre exemple que no portés als equivocs interessats que s’han creat, segur que sí. Hauria pogut posar, com a exemples, les vies quebequesa o escocesa. Sigui com sigui, el debat de la “via eslovena” és artificial, amb interessos partidistes interessats per part dels busca-raons que es dediquen a inventar-se problemes inexistents i, a partir d’aquí, impulsen un fals debat. I com que ara toca atacar Torra, s’agafen amb la “via eslovena”. Abans tocava atacar Puigdemont, i abans Mas, i abans... Resumint, quan es veuen més atrapats, des de l’unionisme s’ataca Catalunya amb qualsevol excusa, i els atacs es personalitzen en els seus presidents o altres dirigents polítics.

La "via eslovena" va organitzar un referèndum a Eslovènia (de fet se’n van fer dos), totalment pacífic, i el Sí a la independència va guanyar per més de la meitat dels vots emesos, que van ser molts. I la proclamació de la independència es va fer, com no podria ser d’altra manera, de manera unilateral. O algú realment pensa que la proclamació de la independència d’un país s’ha de compartir amb l’antiga potència colonial? Siguem seriosos. El problema és que llavors va intervenir la "via iugoslava", o la “via sèrbia”, i de manera violenta, amb ferits i morts, va tractar, infructuosament, d'impedir la independència del nou país assolida per mitjà d’una escrupolosa via democràtica.

La via de Catalunya serà la via catalana, una via 100% democràtica. Es convocarà un referèndum vinculant amb dues respostes, sí a la independència i no a la independència, es votarà i s'aplicarà el resultat. Guanyarà qui tregui el 50% més un dels vots emesos. Abans es pot negociar un percentatge mínim de participació per validar els resultats del referèndum, que jo situaria en el 50% més un del cens electoral. I no cal donar-hi més voltes. La majoria dels nous països que han assolit la seva independència de forma pacífica han nascut d’aquesta manera.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Discrepàncies familiars

Sóc fill d’un pròfug i desertor. Fa uns anys vaig publicar un article explicant i documentant que a l’estiu de l’any 1936, en plena guerra incivil espanyola, el meu pare va ser declarat “pròfug i desertor” per les autoritats republicanes de l’època. Però no només això, sinó que les autoritats en feien també responsables “a llurs inductors i encobridors” (vaig suposar que es referien als seus pares, és a dir, els meus avis), amenaçant-los amb “molèsties i sancions” sense determinar-ne l’abast. El meu pare, finalment, també va anar a la guerra, però no formant part del bàndol al que hauria hagut d’incorporar-se quan va ser cridat a files sinó en el bàndol contrari. D’això en fa més de vuit dècades, però de tant en tant encara em trobo amb gent que es mostra sorpresa pel fet que jo, venint de la família que vinc, defensi les opinions que defenso. No és ben bé un retret però alguna vegada s’hi ha assemblat molt.

Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.

Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.

divendres, 7 de desembre de 2018

Gibraltar espanyol? De cap manera!

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.889 de La Veu de l'Anoia)

Pocs dies abans del cap de setmana passat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va amenaçar de no viatjar a Brussel·les i, per tant, boicotejar el Consell Europeu de diumenge passat que devia ratificar per unanimitat dels seus vint-i-set membres la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El motiu del boicot espanyol s’originaria en una manca d’acord sobre com, a partir d’ara, s’hauria de tractar el tema de Gibraltar entre els diferents interlocutors implicats, és a dir, la Unió Europea, el Regne Unit, Gibraltar i el Regne d’Espanya. Però l’amenaça de boicot de Sánchez va ser tan sorollosa —tota la premsa europea se’n va fer ressò, i potser des del Palacio de la Moncloa només es buscava això— com mancada de fonament. Finalment, la sang no va arribar al riu i el president espanyol es va desplaçar a Brussel·les a signar la paperassa del Brexit britànic amb els seus col·legues.

La història és la història, i el tractat d’Utrecht de l’any 1713 que va donar lloc al final de la guerra de Successió espanyola diu el que diu sobre Gibraltar, però en aquest comentari no em dedicaré a interpretar ni una cosa ni l’altra. El conflicte entre Espanya i el Regne Unit sobre la colònia de Gibraltar és d’aquells que molts defineixen com a irresoluble. Espanya, tots els governs espanyols dels últims temps, pretén recuperar aquell petit territori que en el seu dia va ser cedit al Regne Unit a canvi de determinades contrapartides. Però la reivindicació espanyola del penyal, tot i que des d’un punt de vista nacionalista espanyol es pot arribar a comprendre, tothom sap que no tindrà cap recorregut efectiu.

En democràcia, els interessos de les persones han d’estar sempre per sobre dels interessos dels governs i dels partits polítics. Doncs bé, resulta que els ciutadans gibraltarenys, súbdits britànics a tots els efectes, es van expressar contundentment a les urnes, sense cap mena de dubte, sobre quins són els seus interessos, és a dir, que volen continuar sent súbdits britànics. Així, l’any 2002, amb una altíssima participació (88% sobre el cens electoral) els gibraltarenys van rebutjar, amb un 98,5% dels vots vàlids, la sobirania compartida de Gibraltar entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Alguns nacionalistes espanyols consideren, erròniament al meu entendre, que defensar l’estatus actual de Gibraltar és equivalent a atacar els interessos espanyols. No ho veig pas així, i insisteixo, els interessos de les persones sempre han d’estar per sobre dels interessos dels estats.

dijous, 6 de desembre de 2018

Sis de desembre, res a celebrar

No tinc el costum de celebrar constitucions de països estrangers, tot i que respecto que altres ho facin. El meu país de constitució encara no en té cap... però la tindrà més aviat del que molts es pensen. Avui, com que tinc molta feina pendent, treballaré amb total normalitat. Faré com elcortingles i altres comerços, que avui també obriran els seus negocis perquè tampoc deuen tenir res a celebrar. Res de nou, com passa cada any el 6 de desembre. Business as usual. Ahir al vespre tornava a Barcelona des de l’Empordanet, i l’autopista en sentit contrari anava molt plena. Sempre intento anar al revés de la gent. M'estalvio cues i maldecaps. I posats a celebrar, en tinc prou amb els sants i els aniversaris familiars.