.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 26 de novembre de 2021

Nicaragua, Cuba, i altres dictadures

(Article original publicat el 19/11/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2044, pàg. 2)

Fa anys, a Nicaragua, el revolucionari d’esquerres Daniel Ortega va derrocar Anastasio Somoza, el dictador de dretes que governava el país. Amb el temps, però, Ortega ha esdevingut un perillós dictador de dretes, tant o més perillós que Somoza. Ha anat guanyant eleccions amb normatives antidemocràtiques fetes a la seva mida. En les últimes, celebrades fa pocs dies, Ortega va fer empresonar els seus rivals polítics per evitar que es presentessin a les eleccions. Com que la nostra esquerra sempre es mostra mandrosa a parlar d’aquestes coses, aprofitaré per fer uns apunts, no només sobre Nicaragua sinó sobre l’esquerra revolucionaria hispanoamericana en general.

Va ser a partir de la revolució cubana de 1959 que van anar sorgint una sèrie de règims revolucionaris d’esquerres; si més no, així s’anomenaven els seus governants en accedir al poder. Parlo de països com (per rigorós ordre alfabètic) Bolívia, Equador, Nicaragua, Perú, Uruguai i Veneçuela. Amb els anys, però, després d’experiències polítiques poc reeixides, alguns governants d’aquests països s’han vist forçats a posar les urnes i donar la paraula a la ciutadania, i el poble ha decidit aprofitar l’oportunitat per enviar els governants cap a casa. Però no tots aquests països han seguit la mateixa pauta. En aquest sentit, Cuba seria un exemple de revolució suposadament consolidada —això asseguren amb poca convicció els seus dirigents—, però mai han considerat convenient posar les urnes, potser pel risc evident que els resultats de la consulta els siguin desfavorables.

Gener de 1959: entren a l’Havana els revolucionaris barbuts liderats per Fidel Castro. Per les expectatives socials que aquella revolució podia comportar, molta gent ho va celebrar. Però un cop instal·lats als luxosos despatxos governamentals d’El Vedado —ho dic amb coneixement de causa, he estat en més d’un d’aquells despatxos—, es van prendre decisions gens respectuoses amb els drets humans. L’ideòleg de fer tancar els homosexuals als camps de treball per tal de reeducar-los, buscant la seva conversió sexual per tornar al bon camí, va ser l’argentí Ernesto Che Guevara, un dels més estrets col·laboradors de Castro. A l’entrada del camp, un cartell ho deixava clar: “El trabajo os hará hombres”. Sí, és un lema inspirat en el que hi havia a l’entrada del camp de concentració d’Aushcwitz. I és que en nom de la revolució cubana valia tot. Per això sorprèn que hi hagi persones que porten amb satisfacció les samarretes d’un personatge sinistre, el seu idolatrat Che.

dilluns, 22 de novembre de 2021

Incongruències com a consumidors (2/2)

(Ve d’aquí)

Una persona que està de cara al públic no pot contestar al seu interlocutor que no entén la llengua pròpia del lloc on treballa; si no l’entén, primer que l’aprengui, que tampoc costa tant, i després que busqui feina. Per altra banda, una empresa catalana que no exigeixi el coneixement del català als seus treballadors que estan de cara al públic, està comprant el nefast relat lingüístic colonial. Com a empresa no m’interessa tractar-hi. I no hi tracto.

Veus a l’expositor de la fruiteria unes pomes i unes taronges que tenen molt bona pinta, però quan les observes de prop t’adones que l’etiqueta diu que són provinents de països molt llunyans. Si les compres, estàs contribuint a potenciar un tipus de comerç que ambientalment no és gens recomanable. Més. Si per preservar la teva butxaca adquireixes un cotxe amb motor dièsel —que són la majoria dels que es comercialitzen actualment, ja que gasten menys— com a consumidor pretesament responsable i ecologista ets una mica incongruent.

La setmana passada em van convocar a una reunió al Bar Velódromo de Barcelona, al carrer de Muntaner, una mica més avall de la Diagonal. De cervesa, allà només serveixen Moritz, ja que són els amos del Velódromo. Aprofito per mencionar que, al meu entendre, aquesta marca fa unes campanyes de publicitat molt ben fetes. Ara bé, tot i que és coneguda com la cervesa de Barcelona, la producció de Moritz es fa fora de Catalunya, concretament a Saragossa (Espanya); a Barcelona només produeixen una petita quantitat de cervesa fresca sense pasteuritzar. Dit tot això, qui vulgui consumir productes de proximitat, no seria més coherent que consumís una cervesa produïda a Barcelona?

El resum de totes aquestes situacions incongruents i moltes altres que hi podríem afegir, és que, en general, els ciutadans tenim tendència a ser incongruents, i no ens resulta fàcil mantenir la coherència entre l’actuació del nostre dia a dia i el discurs teòric que defensem.

divendres, 19 de novembre de 2021

Incongruències com a consumidors (1/2)

Els amics del lobby ciclista de Sarrià em diuen que si no m’agrada pedalar i arribar suat als llocs, cosa que evidentment no m’agrada, sempre tinc l’alternativa d’utilitzar una bici elèctrica; la qüestió és, però, que vagi en bici. L’amiga defensora del comerç de barri em diu que si no m’agrada anar a comprar, una activitat que no m’ha agradat mai —sóc més de vendre que de comprar—, sempre tinc l’alternativa d’emprar un shopper; la qüestió és, però, que compri a les botigues del barri.

Fa uns mesos vaig publicar un article titulat Incongruències climàtiques. Vaig rebre alguns comentaris, positius i negatius; els negatius, però, no estaven argumentats, i ho atribueixo a la manca de temps de qui me’ls va fer arribar. Sigui com sigui, les persones podem elaborar grans discursos teòrics i, alhora, en el nostre dia a dia, ser incongruents. Tornem, però, a la nostra faceta de consumidors.

Fa anys que vaig sovint a l’Empordanet, i recordo que abans, quan al restaurant demanaves vi, l’oferta de vins de l’Empordà era entre escassa i nul·la. Avui en dia, però, els vins empordanesos s’han incorporat amb normalitat a les cartes dels restaurants. Pels defensors de l’economia de proximitat, demanar a l’Empordà un vi de, posem per cas, Ribera del Duero o La Rioja (Espanya), en termes mediambientals hauria d’estar mal vist. Però en general, el consumidor no es planteja els peatges econòmics i ambientals del transport des del lloc de producció fins a la taula del restaurant.

A casa acostumem a comprar als establiments que respecten el català, aquells en els quals els seus empleats utilitzen el català per adreçar-se al client, i només si aquest manifesta que no entén la llengua pròpia de Catalunya, llavors canvien de llengua. Però una botiguera que, d’entrada, t’exigeix que t’hi adrecis en castellà al·legant que no entén el català, és una botiguera que ja m’ha perdut com a client. Entenc que és així com es defensa el català, i no abaixant el cap i canviant obedientment de llengua.

(Segueix aquí)

dimecres, 17 de novembre de 2021

Premis Ondas

 

Aquest acte es va celebrar ahir al vespre a Barcelona. Per mi, el millor de la cerimònia no van ser precisament els premis, sinó això: “Bueno. Aviso. Voy a hablar en catalán. Un poquito. Va a ser rápido e indoloro...” (Carles Porta, en recollir el seu premi).

dilluns, 15 de novembre de 2021

Podemos es desinfla

 

Les cinc senyores de la foto (Colau, García, Oltra, Díaz i Hamed) i algunes senyores més, i també alguns senyors, tots ells sota el lideratge indiscutible de la gallega Yolanda Díaz, una senyora que tot i no militar en cap partit ha arribat a ser vicepresidenta del govern espanyol, estan fent ara un esforç de supervivència per no desaparèixer a curt termini de la vida política. Van assolir el seu protagonisme polític a partir del 15M i de l’aparició estel·lar de Podemos a la política espanyola. Abans, com qui diu fins fa quatre dies, eren persones desconegudes. El fenomen Podemos i les seves diverses confluències regionales a Catalunya, Galicia, Madrid, València, etc., ha sigut el trampolí per a molts personatges que últimament han entrat en política. També han aprofitat la plataforma podemita altres polítics més coneguts provinents del tronat món comunista, des de fa temps en caiguda lliure, els quals s’intenten reinventar amagant les antigues marques i logos. La falç i el martell han quedat arxivats definitivament, però no ha passat el mateix amb el seu important deute amb laCaixa.

Els polítics, com tothom, busquen un sou decent i garantit, i això no ens ha de sorprendre ja que és humanament comprensible. Aquest fenomen, per cert, afecta tant l’esquerra com la dreta. Al capdavall tothom té el costum d’esmorzar, dinar i sopar cada dia, i s’ha de pagar el lloguer del pis o la hipoteca, l’escola dels nens (es diu poc, però molts polítics d’esquerra porten els fills a la concertada, i, si s'ho poden permetre, fan bé), la lletra del cotxe, les vacances familiars i la quota de l’assegurança de salut. Us en faríeu creus si es fessin públics els noms dels polítics d’esquerra, grans defensors teòrics de la sanitat pública, els quals discretament utilitzen els hospitals de les mútues privades. I no ens enganyem, tot això significa diners. Però ara tot sembla indicar que el fenomen Podemos i les seves confluències s’està desinflant, en bona part per culpa dels seus propis dirigents, els quals no han sigut capaços de fer una gestió pública mínimament acceptable per a la ciutadania.

Personatges d’aquest entorn polític com Pablo Iglesias, el líder indiscutible de Podemos durant aquests anys, la seva mà dreta Íñigo Errejón —del qual sempre m’agrada destacar que parla un català gairebé perfecte, demostrant per la via dels fets que sí se puede—, i altres, s’anaven ensumant amb preocupació el final de la seva aventura podemita. Amb més o menys discreció, uns i altres s’han anat desvinculant del projecte inicial, i n’han creat de nous. Ada Colau, la nostra estimadíssima alcaldessa, que per les seves nefastes actuacions ciutadanes no sembla estar massa ben assessorada, però que de llesta en va sobrada, també s’apunta al carro de la reconversió; diuen que ara vol ser ministra a Madrid. Molts barcelonins esperem amb candeletes que, si se n’acaba sortint, la senyora s’instal·li definitivament a la capital d’Espanya, lluny de la ciutat que en només sis anys i en molts aspectes està deixant literalment trinxada. Barcelona tardarà anys a recuperar-se del seu pas ideològicament destructor pels despatxos de la plaça de Sant Jaume.

divendres, 12 de novembre de 2021

Avenida de la Victoria

(Article original publicat el 5/11/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2042, pàg. 2)

Els anoiencs que van en cotxe a passar el dia a Barcelona i tornen a Igualada no per la Diagonal, que a certes hores està col·lapsada, sinó per un carrer paral·lel que hi ha més amunt, el passeig de Manuel Girona, potser també s’hi han fixat. Anant per aquest carrer i la continuació que segueix a l’altra banda de l’avinguda de Pedralbes, poden arribar fins a la caserna de Pedralbes sense massa trànsit, i des d’allà ja s’enllaça amb l’autovia que els portarà fins a Igualada.

El fet que vull destacar és que l’edifici que hi ha a l’Avinguda de Pedralbes 22-24 de Barcelona, una casa que fa cantonada amb el Passeig de Manuel Girona, està doblement retolat, ja que a la seva façana es pot llegir també, amb lletres metàl·liques ben grosses, “Avenida de la Victoria 22-24”, en record del nom que els guanyadors de la guerra incivil espanyola li van posar a aquell carrer l’any 1939. Abans de la guerra i des de l’any 1904, aquesta avinguda ja es deia Avinguda de Pedralbes, que és el nom que torna a tenir ara.

A casa seva cadascú hi posa el que vol, i només faltaria que no fos així. Hi ha qui hi penja una estelada, o una rojigualda, o una bandera de Flandes, o un toro Osborne més petit que l’original que et trobes per les carreteres d’Espanya, i que tant crida l’atenció als que no estan acostumats a veure’l. L’últim que hi havia a Catalunya, al Coll del Bruc, el mutilaven cada dos per tres, i un manyà de la zona el reconstruïa; segons em van assegurar, no ho feia pas de franc. Però qui pagava la festa finalment se’n va cansar, i aquell toro va desaparèixer per sempre.

Altres pengen a casa seva pancartes de tota mena, com aquelles que es van fer populars l’any passat quan ens tenien a tots engabiats a casa, i que deien “Tot anirà bé”, “Ens en sortirem” i altres missatges positius per l’estil. Res a dir. Ben satisfetes que es deuen sentir les persones que opten per donar visibilitat pública als seus pensaments! També en això consisteix la llibertat d’expressió, de la mateixa manera que també forma part de la llibertat d’expressió fer aquests comentaris.

El fet és que quan passo per aquella cantonada sento enveja d’un país com Alemanya, on aquestes frivolitats no estan ben vistes. Puc entendre la nostàlgia que experimenten alguns ciutadans amb el règim anterior, tot i que aviat farà mig segle que el dictador Franco va passar a millor vida. Ara bé, d’aquí a haver de llegir “Avenida de la Victoria” com si la guerra incivil espanyola hagués acabat ahir, de normal no en té res. En deixo constància.

dimecres, 10 de novembre de 2021

Viure a Sarrià és un dret?

(Article publicat el 4/11/2021 al Diari el Jardí, núm. 78, pàg. 26)

Fa quatre anys, una coneguda entitat cívica del barri va organitzar un debat que plantejava aquest interessant dilema: “Viure a Sarrià: un luxe o un dret?”. Coneixent el tarannà dels organitzadors d’aquella xerrada, les entitats convidades que hi van assistir i el perfil ideològic majoritari dels assistents, és evident que es volia transmetre el missatge populista que defensa que viure a Sarrià és un dret. Discrepo d’aquest missatge, i així ho vaig manifestar en el seu moment als organitzadors.

Intentaré justificar la meva discrepància posant un exemple amb el qual, segurament, tothom hi estarà d’acord, tant a Sarrià com a Nova York. He viatjat unes quantes vegades a aquella ciutat, i sempre que passo per la cinquena avinguda penso que m’agradaria molt viure en un d’aquells apartaments amb vistes al Central Park. No penso en pisos de luxe, amb un pis de 80 metres quadrats em donaria per satisfet. Dit això, us imagineu que allà organitzessin un debat amb aquest plantejament: “Viure a Manhattan: un luxe o un dret?”. Jo no.

Els arguments de les persones sarrianenques que defensen que viure a Sarrià és un dret són molt respectables: hi han nascut o hi han viscut fins que, en voler-se independitzar, constaten amb frustració que els preus dels pisos del nostre barri no estan a l’abast d’un mileurista. I és ben cert, l’habitatge de Sarrià és bastant més car que el d’altres barris de Barcelona, però això no és un argument vàlid per reivindicar el dret inexistent a viure-hi.

En definitiva, ens agradi o no —personalment tampoc m’agrada, ja que aquesta situació també l’he viscut a casa—, la realitat ens diu que viure a Sarrià només està a l’abast de qui tingui uns ingressos suficients per a poder assumir els preus dels habitatges del nostre barri. Però que viure a Sarrià sigui una aspiració molt legítima, no es tradueix en un dret.

Segons la Constitució espanyola de 1978, tothom té dret a un habitatge, i també a un lloc de treball i a un munt de coses més, però són uns drets genèrics que els legisladors de tots els colors polítics que han anat passant per les cambres legislatives no han gosat desenvolupar per fer-los efectius. Una mesura efectiva per controlar aquest mercat implicaria disposar d’un parc important d’habitatge públic, com passa més al nord dels Pirineus, però, dissortadament, en les últimes quatre dècades els nostres governants han tingut altres prioritats.

dijous, 4 de novembre de 2021

Avui fa cent anys: un comentari menys formal

 

Segurament la data d’avui a molta gent no li dirà res. La memòria és feble, i des del 4 de novembre del 1921 ha plogut molt, tant a Sarrià com a Barcelona. El fet és que avui fa cent anys que Sarrià va perdre la categoria de poble independent, un poble que prenia les seves pròpies decisions sense haver-les de consultar a ningú. Fa un segle, contra la voluntat majoritària de la gent que hi vivia, Sarrià va passar a formar part de la ciutat de Barcelona com un barri més de la ciutat. Amb visió sarrianenca, com que no hi ha res a celebrar, a Sarrià avui no celebrem res; ens limitem a commemorar l’annexió.

En principi, quan fa uns mesos es va començar a parlar d’aquest centenari, l’Ajuntament de Barcelona actual —social comunista— pretenia transformar l’aniversari de l’annexió en una festa de celebració. Vist des de la Barcelona amb mentalitat centralista, potser tenen motius per celebrar-ho. Alguns sarrianencs, però, vam transmetre a la Casa Gran que a Sarrià no hi havia res a celebrar, i sembla que finalment l’ajuntament es limitarà a commemorar una decisió política que es va prendre, no ho perdem de vista, en contra de la voluntat dels sarrianencs. Les hemeroteques estan farcides d’informació al respecte, i dels molts articles que s’han publicat aquests dies, n’enllaço un que està força ben documentat.

Reprodueixo també el logo creat per a l’esdeveniment, un logo imposat i decidit exclusivament pel consistori barceloní. Un logo, per cert, que reflecteix molt bé allò que va passar fa un segle, i és que el panot gros i prepotent que representa Barcelona es va cruspir la petita petxineta indefensa que representa Sarrià. El missatge és crystal clear. En llenguatge borsari, aquella agregació seria una OPA hostil en tota regla. Dit això, que no és poc, a nivell de disseny el logo és lleig amb ganes, i ni fet expressament hagués pogut sortir pitjor.

divendres, 29 d’octubre de 2021

Distàncies físiques, lingüístiques i mentals

(Article original publicat el 22/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2040, pàg. 2)

De Barcelona a Alcanar, l’últim poble de Catalunya abans d’entrar al País Valencià, hi tenim 200 km per carretera. De Barcelona a Fraga, on comença Espanya, 190, i de Barcelona al Pertús, on comença França, 160. Així, mirat des de Barcelona, França ens cau bastant més a prop que Espanya. Però fins ara només hem considerat els kilòmetres de carretera. Si parlem de distàncies lingüístiques o mentals, les diferències són bastant superiors. Ja no es tracta de sentir-se espanyol; jo, per exemple, d’espanyol no me’n sento gens, tot i que pago els meus impostos a Espanya. Una anomalia més.

Es tracta, per exemple, d’observar com et reben i et tracten quan viatges per Espanya. Normalment et tracten bé, però sempre recordaré com, compartint un dinar molt agradable amb altres persones catalanes en un restaurant de Burgos (Espanya), dos homes de la taula del costat es van aixecar tot d’una amb cara de pocs amics, es van acostar a la nostra taula i ens van retreure de males maneres que parléssim català entre nosaltres. Evidentment no els vam fer cap cas, però aquests incidents saben greu i no s’obliden fàcilment.

No he cregut mai en el terme Països Catalans com a possibilitat d’una realitat política. Tot i que potser pot sorprendre algú, em baso en la meva pròpia i llarga experiència. He anat moltes vegades al País Valencià, gairebé sempre per motius professionals, i fa molts anys, després d’haver-ho comentat amb molta gent, vaig arribar a aquesta conclusió. No ens assemblem gaire. Una altra cosa ben diferent és la realitat lingüística del català en totes les seves modalitats, que comprèn el territori que va des del sud de França fins al nord de Múrcia (Espanya), amb aquella excepció catalanoparlant anomenada El Carxe. Cap a l’oest, a l’Aragó (Espanya), tenim La Franja catalanoparlant, i cap a l’est, les illes Balears i la simpàtica població de l’Alguer a l’illa de Sardenya (Itàlia).

A Perpinyà (França), encara que em parlin en francès, em trobo més a casa que a Saragossa (Espanya) parlant espanyol. Madrid potser és una excepció, és tota una altra història, ja que allà hi ha anat a parar gent de tot arreu, i estan més acostumats a la convivència. Sempre he tingut la sensació que a Madrid es respecta més el de fora. Excloc, òbviament, els polítics, ja que aquesta colla sempre menja a part, i, per cert, sempre a càrrec nostre. Però a Madrid no se m’hi ha perdut res, i hi vaig molt poc; he anat moltes més vegades a París (una trentena) i al nord d’Itàlia (també una trentena) que a Madrid.

dimecres, 27 d’octubre de 2021

El món digital

Adaptar-se al món digital que ja tenim aquí és més una actitud personal que el fet de disposar dels millors aparells digitals. En aquest sentit, comprar, per exemple, un iPhone 13 d'última generació no et garanteix res. Però tot i ser una obvietat, no tothom ho té tan clar. Que el món digital circula molt més ràpid que el món analògic és una altra obvietat, i que, ens agradi o no, el món analògic que hem conegut fins ara està condemnat a desaparèixer està fora de qualsevol dubte. Es tracta d'una tendència imparable. L'antigor analògica va arribar fins ahir, o fins fa tres mesos, o potser fins fa uns pocs anys, però és tanta la diferència de velocitats de gestió entre aquests dos mons, l'analògic i el digital, que podem afirmar sense por a equivocar-nos que un i l'altre ja s'han perdut definitivament de vista, i que no es retrobaran mai més. I amb les escorrialles del món analògic poden passar dues coses: o es digitalitzen i s'incorporen al món digital, o acabaran desapareixent del tot quan ja no quedin usuaris. Parlem, en general, de persones que ja tenen una certa edat, o que tenen força joventut acumulada com diuen alguns finolis.

Les agències de viatge són un exemple molt clar de com està canviant la manera d'adquirir productes i serveis. Amb poquíssimes excepcions, que seran les empreses que comercialitzin viatges molt especialitzats i que tenen, per tant, una demanda limitada, les agències de viatges estan condemnades a desaparèixer. I la culpa no la podem atribuir com fan alguns a haver-se aturat l'activitat viatgera a causa de la Covid-19; el causant de la desaparició és Internet, i tot el que la xarxa posa al nostre abast mitjançant uns clics que fas des de la butaca de casa teva. Donar la culpa a la Covid-19 de la desaparició actual de molts negocis és una mala excusa; moltes d'aquestes empreses ja estaven condemnades a morir bastant abans de pandèmia. I és que el món no para mai d'evolucionar, i sempre hi ha qui s'adapta als canvis, i qui no es veu capaç de fer-ho i perd el tren.

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Crònica de sis hores a urgències

Resulta irrellevant si l’autor d’aquest article és el protagonista principal d’aquesta història, com si ho és el seu acompanyant. Fos quin fos el paper de cadascú dels protagonistes, el relat seria exactament el mateix, ja que les dues persones van viure la mateixa experiència (ara els hospitals permeten l'entrada d'un acompanyant). Així, i prescindint de la perspectiva de gènere, en aquestes notes parlarem del pacient i l’acompanyant, sense entrar en més detalls. Centrem-nos, doncs, en el tema que ens ocupa. En vista de la persistència de determinats símptomes que no presagiaven precisament optimisme, dissabte a les sis de la tarda, després d'un dinar familiar, els nostres protagonistes decideixen apropar-se a les urgències d’un gran hospital. Breu explicació dels símptomes a l’entrada, i atenció immediata. Més ràpid, impossible. Asseuen el pacient en una cadira de rodes (“és el protocol”, aquesta frase l’escoltarem més vegades durant les més de sis hores que ens vam estar allà), i el porten al box d’aturades cardíaques. Allà l’ajeuen en una llitera i el sotmeten a un monitoratge continu, preparen unes vies al braç per si fos necessari introduir-hi algun medicament sense perdre el temps, i la Doctora Clàudia Codina també demana que li tinguin preparat allà mateix un determinat producte (no ens va quedar el nom) “per si fos necessari”, és a dir, entenem nosaltres, per si es produís la temuda aturada cardíaca; sortosament, no acaba sent necessari. Les pantalles d’aquells aparells van mostrant el funcionament del cor i altres constants vitals. Allà mateix li treuen la roba (“és el protocol”), i tot el que porta a sobre, fins i tot el rellotge, i li posen una bata d’aquelles tan ridícules que queden obertes per darrere. A partir d’aquí i fins que li donen l’alta, el pacient perd una mica la noció del temps, i ja és perfectament conscient que no es podria escapar sense ensenyar el pandero pels passadissos d’urgències. Com que el box no té cap finestra, si això s’allargués massa el pacient ja no sabria si és de dia o de nit. Al pacient, però, això de deixar-lo sense rellotge li sembla un pèl exagerat, i ho comenta educadament a la infermera; resposta igualment educada: ”és el protocol”. Allà mateix, sense baixar del llit, li fan una placa de tòrax amb un aparell portàtil, però la radiografia sembla que surt una mica borrosa i, per assegurar-se’n, la doctora n’ordena una altra de les de sempre, és a dir, a peu dret; aquesta la fan en un altre despatx de la mateixa planta. Més esperes, moltes més esperes (l’atenció dels professionals a les urgències que van arribant a l'hospital sempre és prioritària, i així ha de ser). Finalment, la doctora somrient apareix al box, ens explica la situació i diu que ja podem marxar cap a casa. Ens demana que durant la pròxima setmana controlem la pressió tres cops al dia per si fos necessari modificar les pautes del tractament. A partir d’aquí, el pacient recupera la seva roba i la seva dignitat, es vesteix de pressa i corrents sense perdre el temps —no fos cas que s’ho repensessin— i a quarts d’una de la nit sortim al carrer a la cerca d’un taxi, que tarda menys d’un quart en arribar. Com que des del box, amb la porta oberta, se senten totes les converses, ara podria comentar moltes més coses, com, per exemple, les peculiaritats idiomàtiques del canvi de torn de les vuit del vespre (el torn de dia és més catalanoparlant que el torn de nit), però n’hi ha una que no me la vull descuidar: l’atenció professional i humana ha sigut de “10”, i quan et trobes en una situació de vulnerabilitat com aquesta, això és molt però que molt d’agrair. Gràcies, @claudiacodina7, i a tot l’equip d’urgències!

divendres, 22 d’octubre de 2021

Un llibre com a excusa per a una reflexió més àmplia

 

Demà al matí es presenta a la Casa Orlandai el llibre “Gent d’ordre”, del periodista Cristian Segura. Del llibre ja n’he parlat anteriorment en algunes piulades de twitter, així que ara que ja l’he enllestit només repetiré que el recomano, que és de lectura fàcil i que provocarà més d’un somriure —i potser també alguna emprenyada— al veïnat del nostre districte. Sí que em plau afegir que el fet que hagi estat la Casa Orlandai, un dels protagonistes del llibre, qui l’hagi convidat a fer la presentació a “l’escena del crim” (em permetreu la llicència literària, és només una forma amable d’expressar-me) diu molt a favor de l’aposta d’Orlandai per la visualització de la diversitat política que existeix al nostre barri. Si heu llegit el llibre, entendreu per què ho dic.

Per assistir presencialment a l’acte d’Orlandai és preceptiu registrar-se abans a la web de l’entitat, mitjançant un formulari que ve imposat per les autoritats municipals de la plaça de Sant Jaume. És a dir, el formulari no és una iniciativa d’Orlandai sinó de la ciutat. A banda de nom i cognom, en aquest formulari et demanen un munt de dades complementàries que no cal ser un expert en la matèria per adonar-te que no tenen res a veure amb el registre dels assistents a la presentació d’un llibre. Només els ha faltat demanar de quin color portem la roba interior, si som vegetarians i si anem a passejar cada dia pel Parc de l’Oreneta. Un es pot preguntar, també, quina necessitat té Orlandai de conèixer qui ha assistit a la presentació d’un llibre. Al meu entendre, cap. Evidentment tot això no té res a veure amb la situació de la Covid-19, i més tenint en compte la relaxació de les normes i que l’acte es farà a l’aire lliure. Mireu-vos atentament el formulari d’inscripció i potser arribareu a la mateixa conclusió.

Des d’una visió liberal de la vida, aquesta voluntat municipal de pretendre controlar-ho tot és més que ridícula, és esperpèntica. No té cap raó de ser. Però durant els vint mesos de pandèmia la gent s’ha anat acostumant a aquests excessos del consistori, i avui en dia gairebé ningú es qüestiona res. Alguns potser per no posar en risc aquella subvenció que rep cada any el seu observatori, plataforma o assessoria. La societat barcelonina és una societat mentalment dependent dels poders públics, i ben subvencionada, i no cal dir que aquest fet va en detriment de l’expansió de l’emprenedoria, la iniciativa privada i la tan necessària creació de llocs de treball productius. Altres ciutadans no s’ho qüestionen perquè, per si de cas, no tenen el costum de criticar res provinent de l’autoritat. Els actuals governants barcelonins busquen conformar una ciutadania poruga i acrítica amb el poder, i s’arriba a extrems increïbles com, per exemple, que un regidor es permeti la llicència de fotre una escridassada monumental a un ciutadà al mig del carrer, i sense motiu. Això va passar diumenge passat. Hi ha un altre regidor de l’ajuntament, EBC (no direm el seu nom sencer per no fer-li més propaganda) que no fa gaire va proposar establir un control municipal dels bolquers, habitatge per habitatge, especialment aquells utilitzats per la gent gran que pateix incontinència. Van ser tantes i tan justificades les crítiques rebudes que, del tema, fins al moment, no se n’ha tornat a parlar.

No estic fent una crida a la desobediència ciutadana. Que qui signa aquest article es negui a omplir formularis ridículs d’aquesta naturalesa, on es demanen dades personals que estan fora de lloc, no vol dir que pretengui que altres ciutadans l’imitin. Ni de bon tros. Que cadascú faci el que consideri convenient en la defensa dels seus interessos. Aquí només he volgut fer una crida a la reflexió sobre els excessos dels nostres governants. Al capdavall hi tenim tot el dret, ja que la seva festa i els seus excessos també els paguem nosaltres. Acabaré recordant aquella fantàstica pel·lícula que transcorria a l’Alemanya de l’Est, l’anomenada Alemanya democràtica, que de democràtica, com tothom sap, no en tenia res. Potser la recordareu, la pel·lícula portava per títol “La vida de les otros”. A l’Alemanya de l’Est de trista memòria també es controlaven les intimitats dels ciutadans fins a les últimes conseqüències, però els funcionaris actuaven discretament, d’amagat. Ara ja no només no dissimulen, sinó que fins i tot tenen la barra de demanar la col·laboració ciutadana per tenir-ho tot perfectament controlat.

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Patiment de joves i adolescents

Entre la nostra societat s’està estenent una idea que, a parer meu, no per molt repetida passa a ser necessàriament certa. Una part de la societat ens vol fer creure que durant els mesos de limitacions de moviments i activitats, limitacions derivades de les mesures establertes per lluitar contra la Covid-19, adolescents i joves, pel sol fet de no poder sortir de nit, ho han passat molt malament, i alguns fins i tot sembla que necessiten tractament psicològic. Així, el tancament de les discoteques i locals d’oci nocturn és el gran protagonista dels debats que, dia sí i dia també, organitzen els mitjans de comunicació. Psicòlegs, educadors, mestres, i altres experts en la matèria estan estenent la idea del patiment de joves i adolescents. El tancament del negoci nocturn sembla justificar la proliferació dels botellots, amb totes les conseqüències negatives que comporten aquestes activitats il·legals. Il·legals, sí, almenys a Barcelona, on els botellots estan prohibits des de fa anys. Una altra cosa és que fins ara les autoritats fessin la vista grossa. Però sense entrar en casos puntuals, que aquí hi trobaríem tota la casuística, crec que no és correcte donar la culpa de la disbauxa nocturna del jovent al tancament de les discoteques. La majoria de joves que fan botellot no són clients habituals de discoteques, i això per una raó molt senzilla: econòmicament no s’ho poden permetre. Només cal fer una ullada a les estadístiques d’atur entre la gent més jove, així com a la mitjana dels salaris miserables que es paguen a la majoria dels joves que tenen feina. Els veritables perjudicats pel tancament nocturn degut a la pandèmia són els treballadors d’aquests locals que s’han quedat sense feina, molts de manera indefinida, així com els propietaris dels negocis que segurament ja no tornaran a reprendre l’activitat.

divendres, 15 d’octubre de 2021

La responsabilitat ètica del governant

(Article original publicat el 8/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2038, pàg. 2)

Tothom recordarà que l’any passat, a Catalunya, en vista de les xifres escandaloses de les persones mortes per la COVID-19 a les residències de gent gran, públiques i privades, amb una estadística de la mort èticament insuportable, d’un dia per l’altre es van modificar les competències sobre les residències, passant-les d’una conselleria de trista memòria a la Conselleria de Salut. Al conseller de la trista memòria, per cert, no el varen acomiadar. Costa d’entendre.

Un dia s’hauria de fer un balanç rigorós dels morts causats directament o indirecta per la COVID-19, fer comparacions ben fetes entre els diferents territoris i treure conclusions. Si ens centrem en la península ibèrica, veurem unes diferencies que costen d’entendre entre Portugal i Espanya, i també entre les diferents nacions i comunitats autònomes espanyoles.

Per fer un balanç creïble, a l’estadística de la mort degut a la pandèmia s’hi haurien d’incloure també moltes persones mortes per altres patologies, aquelles que no van poder ser diagnosticades a temps, o tractades correctament, degut al col·lapse hospitalari ocasionat per la pandèmia. El tractament sanitari de la COVID-19 ha sigut absolutament prioritari, i ha passat per davant d’altres patologies igualment greus. Un es pot preguntar per què. I sé bé del que parlo perquè he hagut d’anar a alguns enterraments de persones que, degudament diagnosticades i tractades, segurament s’haurien pogut salvar.

No s’han d’oblidar tampoc els conflictes continuats entre els governants i els jutges als que hem assistit. Sense intentar justificar-los, s’ha de reconèixer que uns i altres han hagut de prendre decisions per a les que tècnicament no estaven ni estan preparats. Parlo de governants en sentit ampli, és a dir, en aquesta categoria hi podem incloure des del CEO d’una determinada empresa fins als dirigents polítics, passant pels directors d’hospitals i de residències de gent gran. Em resisteixo a parlar de “residències d’avis” com fan altres, ja que no totes les persones grans són avis.

Potser no veurem condemnes judicials, però cadascun dels protagonistes serà èticament responsable d’unes morts que potser s’haguessin pogut evitar. Així, avui parlo més d’un balanç ètic que d’un balanç judicial. El resum d’aquestes reflexions és que potser sabrem quants morts han sigut causats directament per la pandèmia, però no sabrem mai quantes persones han mort per la irresponsabilitat d’uns pocavergonyes que només en comptades ocasions han optat per la sortida ètica de la dimissió.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

La desfilada militar d’ahir

A Madrid (Espanya), el 12 d’octubre és festa grossa, i per celebrar-ho organitzen una gran desfilada militar. Però si comparem la desfilada d’ahir amb la d’anys anteriors, poques coses han canviat. La transmissió televisiva sempre comença mostrant el fantàstic Rolls Royce que porta els Borbons arribant al lloc de la desfilada. És el mateix cotxe que durant el franquisme portava els Franco, rodejats de militars a cavall plens de xapes a la pitrera de l’uniforme. Els Borbons baixen i saluden a les autoritats que s’esperen a peu dret. De presidentes autonómicos sempre en falta algun; bascos i catalans tenen poca tendència a ser a Madrid el 12 d’octubre. Se senten molts crits i xiulets quan els Borbons saluden a Sánchez. Aquest incident encara no l’han resolt, però és ben senzill, només es tractaria de col·locar la gent més lluny, o impedir que la gent assisteixi a la festa. A continuació, desfilen helicòpters i avions de tota mena, i quan alguns fan amb fum el dibuix de la bandera espanyola, tothom aplaudeix. Un paracaigudista es tira des d’un avió amb una gran rojigualda, i aterra exactament al lloc previst per l’organització; l’última vegada es va desviar una mica, però tampoc va ser cap drama. Llavors canten una cançó en honor dels militars morts en actes de servei, amb un títol que ja ho diu tot, La muerte no és el final, com si Espanya no fos un país aconfessional (“Ninguna confesión tendrá carácter estatal”, diu l’article 16 de la CE). Després van desfilant els legionarios i els seus bocs —cabres en diuen ells—, els regulares i tot un catàleg d’uniformes, capes vistoses de diferents colors, i maneres de desfilar que només es veuen un cop cada any. I més soldats, tots amb les botes ben llustrades. I un cop han desfilat tots, tothom cap a casa. Abans, els Borbons s’acomiaden de Sánchez, i es tornen a sentir crits i xiulets. I d'aquí un any, sant tornem-hi.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Dos països desgraciats: Veneçuela i l’Argentina

 

A la República Bolivariana de Veneçuela, un país que havia sigut un dels més rics de l’Amèrica llatina, els seus ciutadans saben molt bé què és una inflació totalment descontrolada, i els problemes que això els comporta. Entre els dos presidents veneçolans autoanomenats revolucionaris, Chávez i Maduro, i en només tretze anys, s’han carregat catorze zeros de la seva moneda, el bolívar. Així, un bolívar de fa tretze anys equival a 100.000.000.000.000 bolívars d’ara. Són xifres que maregen, però donen una idea de com de malament es troba aquell país. Viure en un país amb aquesta inflació no ha de ser gens fàcil, però la gent que no pot votar amb els peus, és a dir, que no pot marxar a viure a l’estranger, s’acaba adaptant a tot i va fent la viu-viu.

A l’època més inflacionista de l’Argentina, on també els seus governants anaven eliminant zeros de la seva moneda cada dos per tres —anys setanta i vuitanta del segle passat—, jo canviava moneda dos cops al dia; al matí, en sortir de l’hotel, m’aplicaven un canvi que al migdia, quan tornava, ja no era vàlid. El Peso et cremava a les mans, i el Dòlar donava una seguretat que cap cosa més d’aquell gran país et podia donar. Dissortadament, avui segueix passant més o menys el mateix. Argentina és un país molt ric, i només deixant que els lladres es limitessin a robar de dia —i a descansar de nit— el país sortiria de la crisi. Però els lladres argentins són molt treballadors, i roben les vint-i-quatre hores del dia.

L’Argentina i Veneçuela són dos països desgraciats gràcies als seus nefastos governants. Una classe política corrupta mantinguda en el temps, pot comportar la pobresa i la desgràcia de milions de ciutadans. I això és precisament el que des de fa anys els passa a veneçolans i argentins.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Els punts, les comes, els accents i el llenguatge amb perspectiva de gènere

Sigui motivat per les presses, la desídia, la mandra punyetera, o sigui pel que sigui, s’observa que cada dia hi ha més gent que quan escriu al mòbil, a la tauleta o a la pantalla del PC, prescindeix dels punts i les comes, i fins i tot dels accents. Segurament aquestes persones no són conscients que la manca d’un punt, o d’una coma, o d’un accent, pot canviar radicalment el significat d’un text. Un sí accentuat és una afirmació, mentre que un si sense accentuar és un si condicional que pot implicar, i tot sovint implica, una negativa.

Seria molt recomanable que la nova inquisició lingüística que intenta imposar-nos un llenguatge batejat com “amb perspectiva de gènere” —per exemple, “totes, tots i totis”, o “veïns, veïnes i veïnis”—, també donés a la utilització correcta dels punts, les comes i els accents la importància que es mereix. Al capdavall, aquest innecessari desdoblament del llenguatge (i dic innecessari perquè, en cas de dubte, ja tenim el “tothom”, el “veïnat”, etc., on queda tot englobat) és una moda passatgera que aplicant el sentit comú no pot allargar-se massa en el temps, mentre que els punts, les comes i els accents es van incorporar al nostre llenguatge per quedar-s’hi.

Ara potser hi haurà algú que es preguntarà quina relació hi ha entre el llenguatge amb perspectiva de gènere i la utilització o no dels punts, les comes i els accents. Doncs bé, tot i que aparentment no tenen cap relació, els invents lingüístics creats artificialment porten a la perversió irresponsable del llenguatge i, en definitiva, al seu empobriment. Però tampoc s’ha d’excloure que sigui precisament l’empobriment del català el que busquen els defensors d’aquesta suposada modernització. Per tant, haurem d’estar doblement vigilants, ja que si el català no el defensem nosaltres, no ens el defensarà ningú.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Maragall pensava en Llarena?

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

divendres, 1 d’octubre de 2021

És un sou digne el salari mínim?

(Article original publicat el 24/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2036, pàg. 2)

A Espanya el salari mínim està fixat per llei en 950 €/mes distribuïts en 14 pagues, és a dir, 31,66 €/dia, o 13.300 €/any. Una anomalia del salari mínim espanyol és que sigui el mateix a Barcelona que, posem per cas, a Almendralejo (Badajoz). El cost de la vida no és el mateix a tot arreu, no només considerant els preus de l’habitatge, siguin de propietat o de lloguer, sinó altres despeses com els productes d’alimentació i els serveis essencials com l’aigua, la llum, la connexió a internet, l’IBI, etc. Si equiparéssim el salari mínim de 950 €/mes amb el que hauria de ser un sou digne, que potser és molt equiparar, ens trobem que si 950 € es considera digne a Almendralejo, és evident que els mateixos 950 € a Barcelona resultarien insuficients per poder portar una vida mínimament digna.

Partint d’aquestes xifres, podríem preguntar què s’entén per un salari digne, i segurament les nostres respostes no serien coincidents. Jo, per exemple, entenc per digne un sou que et permeti afrontar sense patir les despeses mínimes d’una persona o d’una família (en cas que la persona que rep el salari tingui familiars a càrrec seu), començant pel primer capítol en ordre d’importància, que és l’habitatge, sigui considerant la quota hipotecària si és de compra, o la renda mensual si és de lloguer. Suposo que a Almendralejo, seguint l’exemple anterior, el preu de l’habitatge és bastant més baix que a Barcelona. I si ens fixéssim en els preus dels productes alimentaris i altres despeses essencials, les diferencies també han de ser remarcables. Si algú molt optimista considera que 950 €/mes és un salari digne a Barcelona, a Almendralejo seria un souàs que et permetria fins i tot estalviar.

Ara el govern espanyol ha decidit augmentar una mica el salari mínim. Estem parlant de poc més que de calderilla, de fer un gest populista com els que Sánchez fa de tant en tant per tenir contents als seus socis. L’augment acordat és de cinquanta cèntims al dia. Així, els barcelonins ens podrem prendre un cafè extra cada tres dies. Als veïns d’Almendralejo, en canvi, potser els donarà per fer un cafè extra cada dos dies. Però estem parlant de xavalla, tot i que els votants de Sánchez aplaudeixen amb les orelles. I els sindicats, com sempre, s’atribueixen una bona part del mèrit. Però aquesta propineta de mig euro, que no ens la paga ningú sinó que ens la paguem nosaltres mateixos amb els diners dels nostres impostos, equival a canviar els cinquanta cèntims de butxaca, de la butxaca IRPF a la butxaca cafè.

dilluns, 27 de setembre de 2021

Una assignatura pendent

Com es pot considerar acceptable que després de vint mesos des de l’aparició de la pandèmia encara hi hagin persones que es veuen obligades a morir en soledat, sense l’acompanyament de cap familiar, tant a les residències de gent gran com als hospitals, públics i privats? Amb la pandèmia de la COVID hem après moltes coses, però aquesta encara no l’hem resolt.

Deshumanitzant la gestió burocràtica de la medicina fins a aquests extrems, amb la conseqüència que des de les cúpules dirigents s’impedeixi un final mínimament digne i humà del cicle vital de les persones, un pot pensar de bona fe que els dirigents polítics que prenen aquestes decisions no s’han trobat mai amb situacions similars en el seu entorn més proper.

Sigui com sigui, les decisions antihumanes dels responsables polítics no són de cap manera justificables. I si a aquestes crítiques responen dient que ells també s’hi han trobat i també les han patit, encara és pitjor, ja que vol dir que la nostra societat està en mans de persones sense cap bri d’humanitat. Si aquestes experiències tan negatives no serveixen ni per replantejar-se els protocols, malament anem.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Coincidint amb Quevedo

No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

(Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, 1580-1645)

divendres, 17 de setembre de 2021

Des de quan som independentistes?

(Article original publicat el 10/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2034, pàg. 2)

El meu representant del Brasil em va convidar a dinar a casa seva. Era un holandès perseguit pels nazis que feia molts anys que vivia a Sud-Amèrica, primer a Montevideo i posteriorment a Porto Alegre, la ciutat on ens trobàvem. Tot i que érem a l'hivern austral no feia fred, i vam dinar al jardí. Teníem previst que després de dinar aniríem a visitar una fàbrica, però a mig dinar ens van avisar que no hi anéssim fins a l'endemà, ja que els havia sorgit un imprevist. Vam acordar anar-hi l'endemà, i ens vam quedar fent sobretaula tota la tarda. Vam comentar la situació política d'Espanya i els dubtes que generava. Aquells dies el dictador es trobava ingressat a l'hospital, i el substituïa provisionalment el seu successor in pectore. Tot plegat, vist des de l'estranger, no generava gaire confiança. Ell em deia que, quan el dictador es morís, a Espanya hi podria haver una revolució, però jo li vaig respondre que una cosa així difícilment passaria. I és que contràriament al que havia passat als anys trenta, amb una societat empobrida que no tenia res a perdre, quaranta anys més tard els espanyols havien prosperat. A banda del lloc de treball oficial, molts treballadors tenien una segona ocupació que, normalment, es retribuïa en negre. Qui volia treballar, treballava i, tan aviat com podia, el treballador es comprava un cotxe i un apartament o una torreta a fora per anar-hi els caps de setmana. Aquest era el nostre context socioeconòmic.

El meu representant coneixia Catalunya, i a la conversa va sorgir també l’incògnita sobre el futur del nostre país. Va comentar a la seva dona que aquells dies que jo m'estava al Brasil, cada vegada que teníem una conversa amb un proveïdor i em preguntava si era espanyol, jo sempre responia que era de Barcelona, i mig de broma afegia que no estava gens clar que tots els catalans es consideressin espanyols. Hay un debate vivo sobre ello, ya que no todo el mundo considera que Catalunya sea España, aunque sí la mayoria de la población. Yo mismo, sin ir más lejos, no me sentiria cómodo definiéndome como español, vaig afegir per deixar les coses clares.

Aquesta conversa va tenir lloc l'any 1974, i sempre que m'ho pregunten acostumo a respondre que soc independentista des que tinc us de raó. Ara bé, sort en tenim de les noves conversions a l'independentisme que s'han produït, molt especialment, a partir de la garrotada anticatalana que va representar la sentència sobre l'Estatut. Si no fos per això, avui els independentistes seguiríem sent quatre gats.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Evergrande

Quan fa anys vaig anar a Guangzhou (Guangdong, Xina), em va sorprendre la frenètica activitat constructora d’aquella ciutat plena de contrastos. Molts homes encara vestien amb els anomenats “colls Mao”, unes jaquetes que amb els anys han anat desapareixent del paisatge urbà xinès. El fet de trobar-se Guangzhou relativament propera a Hong Kong —menys de tres hores de tren— era pels seus habitants i també pels seus dirigents polítics un avantatge, un mirall de futur on fixar-se. Hi havia gent que anava cada dia a treballar a Hong Kong, però al vespre havien de tornar a Guangzhou i altres poblacions de la província de Guangdong. Pocs treballadors tenien permís per pernoctar a Hong Kong. Els meus interlocutors, molt orgullosos del creixement i l’evolució urbanística de la seva ciutat, m’explicaven que en pocs anys superarien a qualsevol ciutat del món occidental en nombre de gratacels. I pel que s’ha anat veient després no anaven massa desencaminats. Però, de vegades, un creixement tan intens i ràpid comporta també uns peatges molt perillosos i poc agradables.

Evergrande, amb seu a Guangzhou, és la promotora immobiliària més endeutada del món. Amb un passiu declarat de 300.000 milions de dòlars, ha comunicat que el 21 de setembre, la setmana que ve, ja no podrà fer front al pagament dels interessos d’un dels préstecs que li han estat atorgats. En una economia lliure —aquest no és el cas de l’economia xinesa— les conseqüències d’aquest impagament podrien ocasionar la fallida descontrolada de la companyia, amb tot el que de negatiu això comportaria. Però tractant-se de la Xina, no s’ha d’excloure la possibilitat que, per tal d’evitar una fallida que sortiria a les portades dels diaris de mig món, la companyia acabi sent rescatada per l’estat. I és que tractant-se d’un negoci considerat sistèmic pels governants xinesos, la fallida d’Evergrande podria arrossegar de manera incontrolada altres fallides de bancs i proveïdors diversos, tant de la Xina com de l’estranger.

Aviat veurem el desenllaç d’aquesta història, els ulls econòmics de mig món estan actualment molt centrats en els pròxims esdeveniments financers de la companyia Evergrande. I els ulls sempre vigilants del govern xinès òbviament també, pel risc del prestigi país que està en joc. Un país com la Xina que aspira a ocupar el lideratge mundial no es pot permetre segons quines frivolitats.

diumenge, 12 de setembre de 2021

A cop de titular. Diada, com l'explica avui la premsa de Madrid

 

El Mundo
Cataluña. Moncloa se planta ante ERC antes del diálogo: “Basta ya de marear la perdiz”
Isabel Rodríguez: “No podemos perder más tiempo en la confrontación”
Análisis. Oriol Junqueras necesita a Pedro Sánchez
Diada. El secesionismo pierde poder de mobilización y se revuelve contra ERC

El País
La Generalitat: “No vamos a cerrar el desarrollo del aeropuerto”
Diada de división ante la mesa de diálogo

La Razón
Diada de mínimos contra Esquerra y la Mesa de diálogo
Medio millón de independentistas menos en la Diada en dos años
El separatismo vuelve a niveles “preprocés”
Acoso del independentismo radical a la Policia: “Pim pam pum, que no quede ni uno”

Público
El independentismo recupera parte de la fuerza en la calle en la Diada y presiona al Govern a días de la mesa de diálogo

El Diario
La Diada vuelve a la calle y constata la división independentista

Nota: El lamentable cartell és l’oficial de la Diada i, per tant, 100% responsabilitat de la Generalitat.

dijous, 9 de setembre de 2021

Incongruències climàtiques

(Article publicat el 9/9/2021 al Diari el Jardí, núm. 76, pàg. 19)

El paper ho aguanta tot, però mantenir una mínima congruència entre la teoria que defenses i la pràctica diària no sempre és fàcil. Tothom pot compartir els grans reptes que se’ns presenten a partir del canvi climàtic, però ja és més difícil adaptar amb facilitat la nostra actuació personal del dia a dia. Portar una samarreta reivindicativa sobre el canvi climàtic està a l’abast de tothom i s’ha posat molt de moda. Però investigar on s’ha fabricat la samarreta, com s’ha conreat el cotó necessari per fabricar-la i quanta aigua s’ha consumit en aquest procés, quant cobren les persones que recullen el cotó i aquells que fabriquen la samarreta, sovint es tendeix a obviar-ho.

A diverses entitats de Sarrià i de tot arreu s’organitzen moltes xerrades i debats sobre el canvi climàtic, i des del món dels teòrics se’ns predica sobre què hauríem de fer cadascú de nosaltres per tractar de minimitzar els efectes negatius d’aquest fenomen. Però de la teoria a la nostra pràctica diària tot sovint ens trobem amb discrepàncies que ens fan ser menys optimistes sobre el nostre futur.

A Sarrià, coneguts activistes del canvi climàtic ens transmeten les reivindicacions clàssiques relacionades amb el clima, però després te’ls trobes que marxen de vacances utilitzant un cotxe dièsel amb vint anys d’antiguitat. No es mostren partidaris de promocionar el turisme, els vols comercials ni els creuers, i si no els frenem, acabaran convertint Barcelona en una ciutat amish amb el cavall com a mitjà de transport. S’atura la construcció de nous hotels a la ciutat, però semblen ignorar que si un turista es proposa conèixer Barcelona i no troba allotjament a la ciutat, pot buscar un bon hotel a un preu assequible a, posem per cas, l’Hospitalet, a poques parades de metro de la plaça de Catalunya. Llavors, a Barcelona, ens mengem igualment el problema, però perdem els beneficis que es generarien  si s’allotgessin al Passeig de Gràcia.

Els activistes climàtics aplaudeixen els entrebancs municipals a la circulació de vehicles privats per la ciutat, i es mostren en contra de l’ampliació imprescindible de l’aeroport, i dic imprescindible i dic bé, si el que volem és facilitar la creació de nous llocs de treball per a les persones que es troben a l’atur. Un aeroport ben connectat —no és aquest el cas de Barcelona— sempre és garantia d’augment de l’activitat econòmica. També de contaminació, això no ho nego pas, però, al meu entendre, per davant dels coloms i les granotes s’ha de prioritzar el benestar de les persones. I sense tenir un lloc de treball correctament remunerat no hi ha benestar que valgui. Pensem-hi.

Molts d’aquests activistes són funcionaris públics o persones amb feina i sou assegurats cada final de mes, garantits fins a la jubilació. Alguns també formen part del lobby ciclista, que més que reivindicar l’ús de la bici sembla que només pretengui molestar als que per circumstàncies ben diverses no poden fer ús d’aquest mitjà de transport. Són partidaris de suprimir els aparcaments del carrer, i aplaudeixen aquella mesura municipal tan difícil d’entendre de limitar també l’espai per a pàrquing en els edificis de nova construcció. Evidentment, tot això sense la creació d’aparcaments alternatius que estiguin ben situats i siguin econòmicament assequibles per a la soferta ciutadania. Pintar els carrers de colorets potser et portarà a guanyar un premi de pintura ràpida, però no resol el problema de fons.

Insistir tant en l’ús del transport públic sense donar un bon servei és fer demagògia barata. A Sarrià tenim línies de busos que els caps de setmana només passen cada mitja hora. Per la ciutat sempre que puc vaig a peu. Però també sóc usuari habitual del transport públic. Ara tinc molt clar que abans de passar-me mitja hora a sol i serena esperant el bus un diumenge al migdia, prefereixo anar al garatge i agafar el cotxe. Potser surt una mica més car, però almenys saps que arribaràs quan t’esperen i amb més comoditat.

Aquestes incongruències no són un monopoli del nostre barri de Sarrià, ens les trobem arreu. Posaré dos exemples. La coneguda activista sueca Greta Thunberg va anar a Nova York a fer unes xerrades. Com s’hi va desplaçar? En vaixell de vela, per evitar la contaminació que el seu viatge hagués generat si hi hagués anat en un vol regular. Mitjans de comunicació de tot el món se’n van fer ressò. Chapeau! Però un cop va arribar a Nova York, com va tornar a Europa la tripulació del vaixell? S’ha publicat, en un vol regular. Sense comentaris. Segon exemple. Al Gore va ser vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, i després de deixar el càrrec es va dedicar a anar per tot el món predicant sobre els perills del canvi climàtic. Chapeau! Però quin mitjà de transport utilitzava Gore per desplaçar-se d’un lloc a un altre? Un jet privat. Tampoc calen més comentaris.

divendres, 3 de setembre de 2021

Clarissa Ward vs. els tertulians

(Article original publicat el 27/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2032, pàg. 2)

La periodista americana Clarissa Ward i el seu equip es van estar a Kabul fent la seva feina, però constatant les amenaces reals que feien perillar la seva integritat física, fa una setmana van decidir sortir cames ajudeu-me d’aquell infern. És el que volen els talibans, que no hi hagi testimonis periodístics de les seves atrocitats. L’equip de Ward va fer el que va poder fins que els van prohibir seguir fent la seva feina periodística. Una mala notícia, es miri com es miri.

Ward, nascuda a Londres l’any 1980 (té, per tant, quaranta-un anys), ara gaudeix de la nacionalitat americana. Des de fa sis anys Ward treballa com a corresponsal de la cadena de televisió CNN, i abans ho havia fet per a les cadenes Fox, ABC i CBS. Tot i la seva relativa joventut, aquesta llarga experiència laboral la va transformar en un referent. Les seves cròniques d’aquests dies des de Kabul, explicant des del carrer l’entrada dels talibans a l’Afganistan i els abusos perpetrats contra la població indefensa, s’han vist a tot el món. Ara, qui tingui interès en aquest tema ja sap qui és Clarissa Ward.

Abans apareixia vestida d’occidental, però els últims dies sortia amb aquelles gavardines fosques i els mocadors al cap que encara hi ha qui defensa que les dones utilitzen perquè els ve de gust. En fi, es comença parlant d’un suposat respecte per les diferències culturals i s’acaba justificant la burca. Ara bé, com que d’aquests temes potser no hi entenc gaire i tampoc m’agradaria fer el ridícul posant en evidència la meva ignorància, quan es discuteix sobre el vel femení (vel sí, vel no), jo sempre em quedo amb l’opinió autoritzada de l’escriptora marroquina-vigatana Najat el Hachmi.

Les nostres cadenes de televisió també tracten sobre la situació a l’Afganistan. Però la diferència amb la CNN és abismal. Aquí sovintegen els tertulians, els quals poden ser politòlegs, economistes, periodistes, etc. Sobre el paper, són grans especialistes en tot. Avui pontifiquen sobre l’Afganistan, ahir discutien sobre la factura de la llum, abans-d’ahir sobre els immigrants africans que arriben en pastera, o sobre la diferència que hi ha entre l’escola pública i la privada, o sobre l’eutanàsia, el dret a l’habitatge, els okupes o qualsevol altre assumpte que estigui d’actualitat. Són molt aplicats, abans de començar el programa es miren una mica la Wikipedia, googlegen alguna cosa i en pocs minuts ja s’han convertit en especialistes en la matèria que hauran de tractar amb posat seriós davant les càmeres de televisió.

divendres, 20 d’agost de 2021

Quan la judicatura governa

(Article original publicat el 13/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2030, pàg. 2)

Catalunya està dirigida per jutges i fiscals. M’estalviaré de fer una relació de totes les resolucions judicials que s’han carregat les decisions dels nostres dirigents polítics; seria tan llarga que farien falta uns quants articles com aquest per encabir-les totes. El fet és que fiscals i jutges ens governen. Podríem dir que aquesta etapa anòmala va començar fa més de deu anys amb la sentència que es va carregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en referèndum pels catalans, i ratificat després pel parlament espanyol, amb la signatura del cap d’estat i tota la pesca. L’estatut que s’aplica ara, parcialment retallat tal com va quedar redactat després de la sentència espanyola, no ha sigut mai sotmès a referèndum per part dels catalans. Als efectes pràctics, aquesta anomalia vol dir que a Catalunya no hi ha un estatut legalment vigent, ja que el text que s’aplica no ha estat aprovat amb tots els ets i uts tal com obliga la normativa legal vigent.

Jutges i fiscals governen Catalunya, amb una interferència entre els tres poders que ja no es dissimula. Gairebé cada decisió parlamentària o governamental té a continuació la seva contrapartida judicial. El Parlament aprova una llei, el govern pren una decisió, i més d’hora que tard surt el fiscal de torn a posar-hi tota mena d’objeccions, i el jutge corresponent li acostuma a donar la raó. I llavors les decisions queden minimitzades o directament sense efecte. En altres països del nostre entorn aquestes coses no passen. Si més no, no passen tan sovint com aquí. Un país dirigit per jutges i fiscals no és un país normal, i més tenint en compte que les altes instàncies del món judicial no estan formades per professionals que actuen amb criteri propi sinó que sovint es mouen en funció dels interessos polítics del partit que els ha situat a la cúpula judicial.

Els mitjans de comunicació publiquen regularment les biografies dels jutges i fiscals, i tots sabem de quin peu calcen uns i altres, fins al punt que abans de fer-se pública una sentència ja podem endevinar el seu contingut. Per altra banda, el secret de sumari ha deixat d’existir. En canvi, és menys coneguda la trajectòria política dels diputats i consellers, els quals, a causa de les interferències continuades de la judicatura, cada dia tenen menys pes en la vida política. Així, els polítics decideixen moltes coses que després la judicatura acaba tombant o modificant sensiblement. Tot plegat deu ser legal, però des d’una perspectiva democràtica resulta molt peculiar.

divendres, 6 d’agost de 2021

Si jo fos espanyol

(Article original publicat el 30/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2028, pàg. 2)

Si jo fos espanyol potser tampoc entendria que una majoria de catalans, és a dir, més de la meitat dels votants catalans, pretenguin viure en un país sense lligams amb Espanya, sense els costosos peatges espanyols; peatges econòmics però, també, peatges culturals, lingüístics, industrials, comercials, etc. O potser sí que ho entendria, a condició que estigués disposat a fer l’esforç de posar-me en el lloc dels catalans i observar el conflicte des de l’altra banda, des de la banda dels que fins ara tenim adjudicat el paper perpetu de perdedors d’aquest conflicte. Però aquest és un exercici intel·lectual que els nostres veïns de l’oest no acostumen a fer mai, per mandra, per incapacitat intel·lectual o per interessos inconfessables. A ells ja els està bé mantenir l’estatus actual d’uns que sempre guanyen —ells— a costa d’uns altres que sempre hi sortim perdent.

Si jo fos espanyol segurament tampoc voldria perdre l’anomenada mamella catalana, i faria tot el que pogués per tal de conservar-la. No facilitaria el camí dels que democràticament pretenen marxar d’Espanya, tot i que tal vegada, sense fer un gran esforç, pogués entendre que de raons per fer-ho en tenen moltes. Si jo fos espanyol segurament acceptaria amb normalitat la llei del divorci en la parella, però no la possibilitat democràtica de permetre que els catalans es divorciïn dels espanyols. Si jo fos espanyol, segurament no els reconeixeria el dret a decidir el seu futur, i no cal dir que faig aquestes consideracions després d’haver debatut aquest tema amb molts espanyols, alguns també residents a Catalunya. Però en casos com aquest, l’única solució és votar, comptar els vots i aplicar democràticament el resultat. Com sempre s’ha fet en altres indrets amb conflictes similars.

Al marge del que digui la meva documentació i de qui em cobri els impostos, entenc que sentir-se espanyol és un sentiment que va més enllà de la fiscalitat i de la paperassa oficial. Així, ara mateix jo pago els impostos a una administració que no considero que sigui la meva. Mentre no resolguem el conflicte sóc conscient que estaré condemnat a acceptar estar governat per un sistema polític molt injust, i a molts catalans no ens agraden les injustícies. La màxima expressió d’estima que els catalans escoltem de tant en tant per part d’alguns polítics espanyols, no tots, és que “os queremos mucho”. Doncs jo no vull que els espanyols m’estimin, em conformo amb una mica menys, és a dir, que respectin el meu dret democràtic a decidir el meu futur.


divendres, 23 de juliol de 2021

El decreixement no és la solució

(Article original publicat el 16/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2026, pàg. 6)

Des que fa un any i mig va aparèixer la pandèmia de la COVID-19 escoltem i llegim que una de les conclusions amb la que tothom hauria de coincidir és que cal canviar el funcionament de la nostra societat. I plantejat així, en genèric, hi podem estar d’acord. Sempre hi ha aspectes subjectes a millora, i la nostra societat hauria d’anar evolucionant per tal de millorar el seu funcionament polític, econòmic i social. Sense entrar en concrecions, crec que en això tothom coincidiria.

El problema sorgeix quan pretenem concretar quins canvis s’haurien d’implementar, i a ningú se li escapa que això depèn de qui respongui la pregunta. No és igual preguntar-ho a un militant d’esquerres que a un de dretes, a un convençut de l’oferta comunista que a un defensor de l’economia de mercat. Si comparem el funcionament del capitalisme del segle XX amb com van evolucionar les societats comunistes de l’Europa de l’Est fins a la caiguda del Mur de Berlín, és una obvietat que el món capitalista va evolucionar d’una manera molt més positiva. Però que es defensi el capitalisme no vol dir, ni molt menys, que tot el que es fa en nom del capitalisme sigui correcte, ja que per evitar abusos s’han d’establir controls i prioritats, i no sempre s’ha actuat amb l’encert requerit.

És millor que hi hagi una sana competència, o que tot estigui tallat pel mateix patró, encara que això representi igualar per baix i, per tant, empobrir la societat? Resulta inacceptable que les esquerres més ideologitzades pretenguin imposar a tothom la recepta única del decreixement. Igualment  inacceptable és que alguns apòstols del capitalisme defensin la llei de la selva i el campi qui pugui. Els extrems sempre són dolents. Una societat lliure no vol dir una societat sense normes. S’ha de donar tota la protecció que calgui a la població més desfavorida, i si d’això alguns en diuen socialisme tampoc obrirem ara un debat semàntic.

En l’espai limitat d’aquest article no hi ha lloc per entrar en moltes concrecions. La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha de canviar la societat? Segurament sí, però abans de l’aparició de la pandèmia aquesta necessitat de canvi i millora ja la teníem sobre la taula. Ara bé, no està gens clar que aquests canvis hagin de passar pel decreixement salvatge i la desindustrialització, com prediquen les esquerres. Tancant empreses els llocs de treball desapareixen, i amb la taxa d’atur que tenim la recepta no és tancar empreses sinó crear-ne de noves. I si aquesta pandèmia ens hi ajuda, benvinguda sigui.

divendres, 9 de juliol de 2021

Uns indults ben estranys

(Article original publicat el 2/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2024, pàg. 2)

Espanya ha intentat transmetre al món un missatge conciliador sobre el conflicte català, però no se n’ha sortit. Han tirat endavant de pressa i corrents uns indults tramposos, abans que el Consell d’Europa els obligués a fer-ho. Formalment Espanya ha indultat els presos polítics que estaven tancats a la presó des de feia gairebé quatre anys, després d’un judici i una sentència injustos tal com es va poder constatar en el seu moment. I molta gent d’esquerres —comuns i socialistes— s’ho ha cregut, fins al punt que alguns han donat les gràcies a Sánchez pel seu gest magnànim. Doncs bé, primer de tot s’ha de dir que aquí no s’han concedit indults tal com normalment s’entenen els indults. Uns indults tan condicionats com aquests (parcials, reversibles, limitats) deixen de ser indults per ser llibertats condicionals. Condicionals, sí, perquè la mesura està tan condicionada que anomenar-la indult sembla una broma de mal gust. Així, en qualsevol moment un jutge podria decretar el reingrés a la presó d’un o més dels polítics alliberats la setmana passada.

Se’ns ha volgut vendre el relat que s’han perdonat uns fets presumptament delictius, tot i que sota els paràmetres democràtics europeus els fets enjudiciats no justificaven les altes condemnes de presó. Els fets de fa quatre anys de criminals no en tenien res. S’han volgut transformar uns episodis de desobediència en fets criminals. Així ho han acreditat els tribunals de més amunt dels Pirineus, aquests sí, independents del poder polític, així com els diversos organismes internacionals que s’han pronunciat al respecte. A més a més, tractant-se de polítics, se’ls manté la pena d’inhabilitació per poder exercir càrrecs públics. I tot plegat, més que un perdó, sembla una presa de pèl. És a dir, per treure’m un problema de sobre et deixo sortir de la presó, però no et permeto seguir fent política i m’asseguro que durant molts anys no em tornaràs a molestar. Alguns ho han comparat amb pràctiques habituals de règims poc amables amb les normes democràtiques, i no sembla que vagin desencaminats.

A Espanya comencen a ser perfectament conscients que la sentència del Tribunal Supremo de l’1-O farà aigües a Estrasburg, i la portada de diumenge passat de l’influent diari El Mundo era prou significativa: “Batalla en Europa. El Tribunal Supremo, tras los indultos: “Nuestra sentència del 1-O está muerta en Estrasburgo””. Això ho diuen els mateixos jutges signants d’una sentència que va condemnar uns independentistes catalans a un segle de presó.