Quota catalana

Després de les eleccions al parlament espanyol és tot un clàssic que quan a Madrid es forma un nou govern sempre es parli de la quota catalana. Ara els ministres catalans són dos de vint-i-dos, l’exalcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu i el diplomàtic de l'òrbita comunista Ernest Urtasun. El primer milita a la franquícia catalana del PSOE, i el segon a la franquícia catalana de Sumar. Són molts dos ministres catalans? Són pocs? És del tot irrellevant, tot i que si s'apliqués la matemàtica proporcional d’acord amb el pes del nostre territori —tant en termes de població com de l'economia catalana—, de ministres catalans n'hi hauria d'haver quatre com a mínim.

Dit això, els ministres catalans representen els interessos que representen, que no són altres que els dels partits espanyols. Els ministres catalans, com la resta de ministres, representen i defensen els interessos d'Espanya. Catalunya no té ministres a Madrid, i estaria bé que els catalans no ens féssim trampes al solitari parlant de quotes. Que dos polítics catalans siguin ministres a Madrid no és cap garantia d’una millor defensa dels interessos catalans, ja que no necessàriament els interessos espanyols coincideixen amb els interessos de Catalunya. Encara més, tot sovint els interessos d'Espanya són oposats als de Catalunya. I d'exemples en podríem posar tants que no cabrien en aquesta pàgina. Però, per acabar, en posarem un: el corredor ferroviari mediterrani. Espanya no el vol de cap manera, i per això va donant llargues des de fa tants anys.

L’IBI d’Igualada

(Article original publicat el 17/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2148, pàg. 2)

Caldria que els polítics governessin pensant només en els interessos generals de la ciutadania, però resulta inevitable que no perdin de vista, també, el seu futur particular. Encara que el ciutadà sap que no hauria de ser així, el polític acostuma a governar pensant més en les pròximes eleccions que en les pròximes generacions. I tot i que no la justifico, és una actitud humanament comprensible. Partint d'aquesta realitat, les decisions menys agradables sempre es prenen al principi, deixant per al final del mandat municipal, ja amb les següents eleccions a la vista, les bones notícies pel ciutadà. Igualada no és una excepció.

Encara que a Igualada no hi he viscut mai i en aquesta columna no acostumo a parlar-ne, és també la meva ciutat. Tant per motius familiars com professionals, no exagero si dic que he anat a Igualada més de mil vegades. Els esdeveniments ocorreguts l'últim dia d'octubre a la plaça de l'ajuntament —una institució, per cert, on tant el meu avi com el meu besavi n'havien sigut alcaldes—, em porten a parlar avui de la capital de l'Anoia o, més concretament, de la seva fiscalitat.

Vaig ser a Igualada pocs dies abans de les sorolloses protestes populars que van tenir lloc a la plaça de l'ajuntament l'últim dia d'octubre, i de les quals els mitjans de comunicació se'n van fer força ressò. El dia que hi vaig anar, el projecte de l'augment de l'IBI era vox populi a tot arreu, i em van ensenyar un retall de diari sobre els municipis espanyols on més es paga d'IBI. Tot i que no he pogut verificar la veracitat d'aquell article, em va sorprendre que Igualada ocupés el desè lloc de la llista estatal i, si ho limitem als municipis catalans, figura en el segon lloc del podi, només superada per Sant Cugat del Vallès.

En termes de comunicació política municipal es van cometre algunes relliscades, i algunes explicacions de l'alcaldia intentant justificar l'augment de l'IBI només van servir per embolicar més la troca. Per exemple, va ser un error vendre com a baixada de l'impost en un quatre per cent el que en realitat era un augment del set per cent. És cert que la proposta inicial de l'alcaldia parlava d'un augment de l'11%, així com també ho és que aquest percentatge és inferior a l'augment de l'IPC dels últims quatre anys. Però de baixada de l'IBI com es va intentar vendre, res de res i, finalment, es va aprovar un augment del set per cent. No valoraré ara la seva oportunitat, però afegiré, això sí, que els igualadins es mereixen que se'ls tracti com a persones adultes.

Una assignatura pendent: Via Laietana 43

Via Laietana 43 és l'adreça de l'edifici que, encara ara —abans-d'ahir es van commemorar els quaranta-vuit anys de la mort del dictador—, la policia colonial espanyola utilitza a Barcelona amb ves a saber quins objectius. Via Laietana 43 és el lloc sinistre on durant el franquisme es torturava amb total impunitat a qui no combregava amb el franquisme... i ho expressava en veu alta. No calia ser sindicalista o polític, activitats diguem-ne de més risc; a qualsevol persona la podien fer passar per allà, i tot el que allò representava.

Tinc familiars, amics i coneguts que hi van passar, i encara ara, si caminen per la vorera dels senars, quan arriben a l'altura de Via Laietana 43 canvien de vorera. Ara, però, diuen que ja no s’hi tortura. Tot un detall. Jo només hi vaig entrar una vegada per un tema burocràtic amb el meu passaport (ja no en recordo els detalls), però com que anava ben recomanat sabia que no corria cap risc; tot i això, entrar en aquell edifici i passejar-me per aquells despatxos em va fer molta impressió.

En aquest mig segle han governat Espanya i Catalunya les dretes i les esquerres, però cap governant ha tingut la delicadesa de tancar aquelles instal·lacions. En aquest sentit estem en males mans, tant a Barcelona com a Madrid. Quants anys més haurem d’esperar per perdre definitivament de vista la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana 43?

Intel·ligència artificial vs. estupidesa humana

 

Té tot el sentit que ens comencem a preocupar pels efectes perversos de la intel·ligència artificial, i estic convençut que, amb les mateixes eines tecnològiques, més aviat que tard els experts trobaran un antídot efectiu per evitar els excessos que es comencen a veure.

En canvi, els efectes perversos produïts per l'estupidesa humana els patim cada dia a tot arreu, i no sembla fàcil que es pugui trobar un antídot efectiu per corregir-la. Si més no, fins ara no ens n’hem sortit.

Hi ha qui diu, i al meu entendre l'encerta de ple —lamento no recordar el nom de l'autor de la frase—, que no ens hauria de fer tanta por la intel·ligència artificial com l'estupidesa humana.

D’efectes perversos causats per l'estupidesa humana en veiem i en patim contínuament, i el carril bici que es va instal·lar per anar a l'aeroport de Maó en seria un bon exemple.

Encara n'hi sobren tres

Si tot surt tal com està previst, el supervivent Sánchez tornarà a ser investit president del govern d’Espanya. Ho farà amb facilitat, en primera volta. A alguns espanyols això no els acaba de fer el pes, i aquests dies han protestat al carrer. Res a dir, manifestar-se és un dret democràtic; sempre que no hi hagi violència, és clar. Però la matemàtica parlamentària és la que és: el parlament d’Espanya té 350 diputats, i, per tant, la majoria absoluta són 176. A Sánchez el votaran 179, és a dir, encara n'hi sobraran tres. Són les regles de la democràcia. I tota la resta és fum. Els manifestants que cada vespre surten a protestar al carrer Ferraz de Madrid, fum.

(Obro parèntesi per incloure una nota personal. Tinc una certa simpatia per la ciutat de Madrid, i en especial pel carrer Ferraz, on hi ha la seu central del PSOE. És un carrer, per cert, que d'obrero en té entre poc i gens, però si els socialistes van decidir posar-hi la seva seu, ells sabran per què. L'anècdota personal és que al carrer Ferraz hi vivia la meva dona, i és que els catalans neixen allà on volen. Tanco parèntesi).

A manca de poder comptar vots, les dictadures tenen una certa tendència a comptar manifestants. A Espanya, també. Com que no li agradava que els espanyols votessin, Franco també comptava manifestants, exactament igual que fan ara els dirigents polítics que mouen els fils de les manifestacions de Madrid, un tal Abascal i un tal Feijóo. Fum.

Alguns recordem amb una barreja estranya de sentiments aquells aplecs patriòtics d'un milió de persones a la plaça d'Oriente de Madrid, mentre cridaven ¡Franco Franco Franco!. El dictador s'ho mirava des d'un balcó, acompanyat per qui uns anys després seria el seu successor, tots dos amb cara de satisfacció. És evident que en aquella plaça tanta gent no hi cabia ni de lluny, però la dictadura ho assegurava i els diaris no tenien més remei que publicar la mentida. Eren altres temps, uns temps que alguns nostàlgics encara enyoren.

Ventres de lloguer

Algunes dones no volen acceptar que ser mare no és un dret, i a partir d'aquesta realitat ha sorgit un important mercat de nadons. A banda del mètode natural de tota la vida, avui en dia la tecnologia ofereix moltes altres maneres de ser mare. Ara bé, al marge del que digui la llei, al meu entendre no tots els mètodes són èticament acceptables. Posaré només un exemple molt cridaner, com són els ventres de lloguer que posen a disposició del mercat dones que tenen dificultats econòmiques, unes dones que, a canvi d'unes compensacions, es presten a tenir un embaràs per compte d'una altra dona, la qual es farà càrrec del nadó quan l'embaràs arriba a termini. Es miri com es miri, això no deixa de ser una variant més d'explotació sexual, sense matisos, tot i que socialment potser és més acceptada. Repetim-ho per si no ha quedat prou clar: la necessitat fa que dones en dificultats econòmiques es prestin a ser mares només durant els nou mesos d'embaràs; un cop s'ha produït el part, aquell nadó passa a mans d'una altra dona que se'l queda en propietat. Algunes dones no volen acceptar que ser mare no és un dret, i a partir d'aquesta realitat ha sorgit una activitat èticament reprovable.

+ + + + 

Afegitó de les 16.15h: em fan veure que el meu comentari és incomplet, ja que el desig de la paternitat, que no dret, el poden tenir igualment els homes, i que també poden optar per la via igualment reprovable del ventre de lloguer. Ben cert, em ve al cap el cas de Miguel Bosé i els seus bessons. Queda dit, doncs, junt amb les meves disculpes per l'oblit.

Dretes, esquerres i liberals

(Article original publicat el XX/11/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 100/11-2023, pàg.10)

No em considero una persona de dretes, tot i que alguns que no em coneixen gaire de vegades em diuen que sóc de dretes. Però no sóc una persona de dretes, amb tots els meus respectes per a les persones que es defineixen de dretes. En un país amb tan poca cultura política com el nostre, tot sovint es confon ser de dretes amb ser liberal. I una cosa té poc a veure amb l'altra.

D'esquerres, però, tampoc m'hi considero. Si contraposo les definicions clàssiques de l'esquerra i de la dreta amb les meves opinions i actuacions, observo que en determinats temes sóc més d'esquerres que molts que diuen ser-ne. Em venen al cap aquelles persones que podríem definir com de l'esquerra paperera, és a dir, aquella esquerra que només ho és sobre el paper. I ja sabem que el paper ho aguanta tot, però no necessàriament reflecteix la realitat.

Veient com tantes persones que s'autoproclamen d'esquerres —o de dretes, tant se val— pretenen viure de la rifeta pública, és a dir, de les subvencions públiques i, si pot ser, amb un lloc de treball garantit de per vida per una administració pública (funcionaris i assimilats), estic als antípodes d'aquest enfocament vital. Sempre he sigut partidari de guanyar-me la vida pel meu compte, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Però, per sobre de tot, sóc partidari de no tenir amo.

Defenso l'economia productiva, la que crea riquesa, ja que amb els impostos recaptats es poden finançar les nostres mancances socials. Sóc partidari de pagar uns impostos raonables, però no confiscadors. I sense ser contrari a l'existència dels funcionaris públics, alguns són necessaris, estic convençut que si n'hi hagués menys, la societat funcionaria molt millor. Les administracions públiques s'haurien de limitar estrictament a fer allò que els privats no poden fer, sense anar més enllà. És un error considerar que tot el que és públic, només pel fet de ser-ho, funciona millor que si fos privat.

Podríem traslladar aquest debat al món de la premsa i, més concretament, al diari El Jardí. Sóc conscient que la premsa imparcial no existeix, ni aquí ni enlloc. Ningú és imparcial. Als periodistes només se'ls ha de demanar que siguin honestos fent la seva feina. El Jardí tot sovint defensa situacions que no comparteixo. Però, alhora, té una mirada prou oberta cap a la societat per acceptar la publicació d'articles com els meus. El Jardí que esteu llegint és el número 100, i un centenari com aquest només pot ser motiu d'una felicitació més que merescuda adreçada als que tiren endavant una publicació que és un regal pel veïnat del nostre districte.

Al·lèrgia telefònica

(Article original publicat el 3/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2146, pàg. 2)

Estava a punt de tancar una venda important. Vaig viatjar a l’empresa del client i vam acordar amb el seu director tots els detalls de l'operació, i només quedava pendent que el propietari de l'empresa, que es trobava de viatge, donés el seu vistiplau final. L'endemà em va trucar el director en nom del propietari per donar-me la conformitat definitiva a l'operació, i llavors vaig confirmar el negoci als venedors. Però al cap de tres dies em van tornar a trucar per dir-me que aquella operació que havíem acordat quedava anul·lada, i van afegir que com que no hi havia res escrit ni signat no es podrien demostrar mai el contingut de les nostres converses. L'operació, òbviament, no va tirar endavant i, per pèrdua de confiança, vaig decidir no tornar a tractar mai més amb aquell industrial tan poc seriós. Aquest episodi em va fer aprendre que quan tractes amb segons qui els contactes s'han de fer sempre per escrit.

Aquell fiasco em va reafirmar en la meva postura anti telèfon. La gent que em coneix sap que fora de les meves comunicacions en l'àmbit privat (família i amics) pateixo d'una malaltia que jo mateix anomeno al·lèrgia telefònica. Tot i que m'agrada molt parlar amb la gent de tu a tu, presencialment, i si hi ha un cafè o un dinar pel mig encara millor, reconec que el fet de parlar per telèfon està lluny de les meves preferències. Quan m'haig de comunicar amb algú o en el cas que m'hagin de dir alguna cosa, opto sempre per escriure i demano que m'escriguin. Estic més tranquil tenint un suport documental, i el format que s'utilitzi m'és del tot indiferent: correu electrònic, missatges de WhatsApp o Telegram, etc.

Amb aquestes particularitats —de manies tots en tenim, però alguns no les reconeixen—, els meus nous interlocutors de vegades s'estranyen que insisteixi en la comunicació escrita, però al final valoren els avantatges de fer-ho així, perquè saben que sempre rebran la meva resposta. Tot i que no sempre puc contestar de manera immediata, els meus interlocutors saben que els respondré. El que no faig durant el dia (de nit el tinc tancat) és estar sempre pendent de si sona el mòbil, ja que moltes estones el tinc silenciat.

Com que em molesta que una trucada a un mòbil interrompi una conversa, una trucada al meu mòbil no interromp mai una trobada presencial en la qual participi jo, perquè tinc el costum de silenciar-lo just abans de començar-la. Si parlem en termes d'educació social i admetent que, dissortadament, no ho fa gairebé ningú, això és el que hauríem de fer tots.

La successora d’una família gens exemplar

Per intentar defensar amb ungles i dents la continuïtat d’una institució obsoleta, a la monarquia del país veí només li queda jugar a fons la carta de la successora, una senyora que encara és massa jove per estar contaminada com ho estan alguns dels seus familiars. La majoria dels membres de les generacions anteriors, i també la contemporània a la seva, estan del tot desprestigiats. Sense entrar en detalls, el seu avi ha fet de tot a la vida, i això l’ha portat a ser una de les grans fortunes d’Europa; però diuen els entesos en aquestes coses que les seves més que presumptes malifetes no es poden jutjar. Les dues ties paternes, amb famílies desestructurades i poc exemplars, però que viuen del què viuen. Uns cosins que ja es veu que faran poques coses de profit. Per altra banda, els seus pares, titulars actuals de la cosa, ni tan sols són capaços de veure que no poden continuar provocant mitjançant la utilització del mateix Rolls que feia servir un dictador de trista memòria, un personatge que va decidir reintroduir la monarquia amb el nomenament de l'avi de la successora actual com a cap d'estat. Sense oblidar tampoc que, si més no a casa nostra, el pare de la successora va quedar totalment desautoritzat en perpetrar aquell discurs impresentable i amenaçador del 3 d'octubre de 2017. Encara no s’ha disculpat, ni ho farà. En definitiva, una família que no és exemple de res, però que es van passant el càrrec de pares a fills, i tots els beneficis que comporta el càrrec i la institució, com si fos part del seu patrimoni privat. Semblen ignorar que són allà només perquè així ho va decidir un dictador que pretenia perpetuar sine die la seva dictadura, un dictador que després de quatre dècades d’ocupar el poder va deixar una herència de milers de morts i una monarquia i unes institucions franquistes que encara perviuen. Una monarquia, per cert, que mai ha estat sotmesa democràticament a la ratificació popular de la ciutadania, i que alguns encara tenen la barra d’anomenar-ho democràcia. Aquest és el panorama que heretarà la successora, una pobra noia —és una manera amable de dir-ho— que fa pocs dies va celebrar la majoria d’edat.

La batalla del relat de la guerra contra Israel

Un dels calls jueus més ben conservats d'Europa és el de Girona, un barri que he visitat unes quantes vegades. Allà m'hi he trobat visitants jueus de tot el món que no es perden la visita al call i al molt recomanable museu de la història dels jueus, que gairebé sempre l’he trobat buit de visitants. Un dels motius que potser justifica una certa simpatia meva per Israel i pels jueus en general, visquin allà on visquin —n'he trobat per tot el món, i per motius professionals he tingut tractes comercials amb molts jueus—, potser el podem trobar en el fet que per part de la meva àvia materna sóc descendent d'una família coneguda a Igualada com els de can judiu. Judiu és una paraula occitana que en català traduïm per jueu.

Feta aquesta llarga introducció en clau personal, convé puntualitzar algunes coses: 1/ això és una guerra contra Israel, i la va començar l'organització terrorista Hamàs. Hamàs va començar atacant; Israel es defensa. I si ens hem de remetre als orígens del conflicte, hauríem d'anar milers d'anys endarrere, però aquest blog no té vocació d’historiador. 2/ Intentar confondre la gent associant el grup terrorista Hamàs amb Palestina o amb el poble palestí és fer trampa. Palestina no és Hamàs, ni Hamàs és Palestina. Aquesta confusió interessada és tan rebutjable com la que es feia, i per part d'alguns encara es fa, entre el terrorisme d'ETA i Euskadi. 3/ Israel és un país envoltat de països àrabs que tenen entre els seus màxims objectius la destrucció d'aquell estat; alguns fins i tot ho especifiquen en la seva constitució. 4/ Israel és l'únic país democràtic d'aquella regió; els països que envolten Israel estan molt lluny d'assolir la consideració de democràcies, i alguns ni tan sols ho pretenen. 5/ La visió de la guerra que ens traslladen la majoria dels periodistes que ens informen sobre aquell conflicte és molt esbiaixada. El primer lloc del podi de la desinformació pro palestina i anti jueva el podrien ocupar perfectament els mitjans de comunicació públics de Catalunya (TV3 i Catràdio), que amb molt poques excepcions donen una visió falsa i ideològicament interessada, mentre els màxims responsables de la Generalitat callen i deixen fer. Molt lleig.

Acabem tornant al títol d'aquest article, la batalla del relat de la guerra contra Israel. No tinc el més petit dubte que aquesta guerra la guanyarà Israel, però, de moment, s'ha de reconèixer que la batalla del relat l'està guanyant Hamàs i els països i institucions que d'una manera directa o indirecta donen suport als terroristes de Hamàs. Si busquéssim una informació més veraç del conflicte, entre tots hauríem de fer un esforç per revertir aquesta situació.

Votar i organitzar una votació no pot ser mai delicte

El títol d'aquest article hauria de ser democràticament irrebatible, però a Catalunya tenim la trista experiència de les conseqüències penals i físiques que va comportar la celebració del referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

Conseqüències penals que es van concretar, poca broma!, en un segle de presó per a nou persones condemnades per participar d'alguna manera en l'organització d'aquella votació.

I conseqüències físiques en forma de càstigs corporals a càrrec de la policia colonial espanyola que, al crit de ¡a por ellos!, va infligir a milers de ciutadans que només pretenien votar.

L'observació freda dels fets del 2017 em porta a afirmar que un país que criminalitza i castiga les pràctiques democràtiques dels seus ciutadans no pot ser considerat una democràcia comme il faut.

Organitzar una votació i participar-hi són activitats polítiques totalment democràtiques. La conclusió és que Espanya no pot ser considerada una democràcia plena i homologable amb la d'altres països del nostre entorn geopolític. Marxem?

Els homes que porten camisa negra

No me n'he posat mai cap, de camisa negra. Havent-hi al mercat un catàleg tan ampli de colors, ratlles i estampats per triar i remenar, sempre m'han cridat l'atenció els homes que porten una camisa negra. I encara em criden més l'atenció aquells que, com a complement del seu vestuari, es posen una americana de tall clàssic, i porten la camisa —negra o no— per fora dels pantalons. Seria un bon exemple de la pèrdua d'elegància que s'ha anat imposant en determinats ambients. Hi ha persones que encara no saben que vestint d’una determinada manera es perden oportunitats de negoci, laborals i de tota mena.

Digueu-me tiquismiquis, però les camises negres que porten alguns polítics, gairebé tots d'esquerres, em remeten a episodis molt foscos de la història. Veig una camisa negra i no puc evitar que em vinguin a la memòria els alemanys de la Gestapo i el dictador italià Mussolini, tots ells grans amics del dictador Franco. Se'm podrà dir que això de les camises negres és com qualsevol altra moda, com la dels texans estripats, per exemple, que també es van posar de moda. Alguns dels seus defensors diuen que “contra gustos...”, però no és pas veritat. I després alguns encara es queixen que no troben feina.

Confondre facturació amb beneficis

Gravar fiscalment els beneficis empresarials té tot el sentit, i ningú ho posa en dubte. Però els amics de Podemos i, de retruc, els seus socis del PSOE, han anat una mica més enllà, i s'han proposat castigar la banca i les grans empreses energètiques amb una mesura fiscal que genera molta incomprensió. Així, s'han tret de la màniga un impost gairebé revolucionari sobre els ingressos empresarials; recordem que sobre els beneficis ja es paga l'impost de societats.

Però gravar la facturació, gravar els ingressos de les empreses, constitueix un greu error que només pot cometre una persona econòmicament ignorant o, encara pitjor, una persona que amb aquesta mesura busqui que determinades grans empreses abaixin la persiana d'aquí i marxin a llocs fiscalment més amables. Alguns polítics no dissimulen una obsessió malaltissa en aquest sentit.

Expliques a l'estranger això de gravar fiscalment els ingressos i fan uns ulls com unes taronges, ja que tampoc ho entenen. El resultat és que a la vista d'aquests disbarats fiscals no costa gaire d'entendre que grans empreses energètiques i bancàries es comencin a plantejar molt seriosament la deslocalització d'algunes de les seves activitats empresarials a indrets en els quals no es caigui en l'error de confondre facturació amb beneficis.

Els nens i les pantalles

(Article original publicat el 20/10/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2144, pàg. 2)

Resulta preocupant l'ús inadequat que fan els nens dels telèfons mòbils, les tauletes i els ordinadors personals, però potser és oportú recordar que abans d'Internet molts pares ja deixaven els fills al davant de la tele buscant que estiguessin entretinguts. Ara, amb unes pantalles tecnològicament molt més sofisticades, passa més o menys el mateix. Molts pares posen aquestes eines a l'abast dels seus fills ja des de ben petits, sense ser conscients que es tracta d’una tecnologia que també té efectes perniciosos. No sembla que hi hagi una recepta clara per resoldre aquest problema.

Els nens, però, no fan res més que allò que veuen fer als adults del seu entorn. Si els nens veuen que els adults escupen a terra, acabaran escopint a terra, i si veuen que els seus pares diuen paraulotes, els nens també ho faran. Si veuen que molts adults sempre porten el telèfon mòbil a la mà com si fos una extensió inseparable del seu cos, els nens pensaran que aquest fet forma part de la normalitat. I quan els nens veuen que qualsevol activitat queda automàticament interrompuda per una trucada de mòbil, una trucada que sempre té prioritat tot i que, en molts casos, acaba esdevenint una conversa banal, no ens ha de sorprendre que els nens vegin en el mòbil un joguet molt atractiu, i reclamin accedir-hi des que són ben petits.

La solució d'aquest problema és complexa, però segur que no la trobarem posant més psicòlegs a les escoles ni establint observatoris ben regats amb recursos públics. L'addicció infantil als mòbils ha de passar, per davant de tot, per educar els pares, ja que n'hi ha molts que no estan capacitats per educar correctament els fills. Abans d'adoptar un fill els pares han de superar molts tràmits burocràtics i controls de tota mena, alguns excessius. En canvi, quan decideixen tenir un fill biològic l'administració no imposa l'obligatorietat de sotmetre els pares a una educació prèvia.

No estic demanant res, només constato un fet. Com a defensor de la responsabilitat i la llibertat individuals de les persones, tinc clar que els culpables dels nens que estan enganxats a les pantalles són els seus pares. Si els nens veiessin que els seus pares llegeixen habitualment un llibre, quan arribés el seu sant, aniversari o Reis els nens acabarien demanant un llibre. I si el llibre està ben triat, l'acabaran llegint i en demanaran un altre. No és una utopia, és una realitat tot i que no és massa habitual. El camí de la solució hauria de començar per aquí, per educar els pares.

L'amnistia de la camarada Yolanda

 

La camarada Yolanda Díaz, vicepresidenta en funcions del govern espanyol, va ser fa uns dies a l'Ateneu Barcelonès de Barcelona acompanyada per la seva plana major. Objectiu: presentar una carta als reis en nom del seu partit, Sumar, amb una mena d'informe sobre l'amnistia. (L'anomeno camarada perquè aquesta senyora, sempre que se li pregunta, es declara comunista). Díaz és la persona encarregada pel seu cap Pedro Sánchez de llançar globus sonda polítics amb l'objectiu de veure com reacciona la societat; ho ha fet sovint en la seva faceta de ministra de treball.

L'informe que va presentar a Barcelona explica les vies d'una possible amnistia per a algunes persones encausades pel procés. Com a simple globus sonda, que això és el document presentat, el seu projecte no s'acabarà publicant al BOE. Sánchez és una persona llesta i, sempre que pugui, evitarà assumir riscos innecessaris; per fer això ja té a la camarada Yolanda. Sánchez, sempre que pot, deixa que el desgast l'assumeixin altres.

A l'acte de Barcelona la camarada Yolanda va seure a primera fila, però tampoc va dir ni piu, i va deixar el protagonisme del faristol a altres persones, Jaume Asens entre elles. Asens és una persona ben vista per alguns independentistes catalans, ja que en algun moment del passat va arribar a donar a entendre que ell també era independentista. Si encara ho és, chi lo sa? L’advocat Asens és qui el 2017, quan el MHP Puigdemont va emprendre el camí de l'exili, li va aconsellar que fitxés a Gonzalo Boye com a advocat. Vistos els èxits judicials obtinguts fins ara en el conflicte entre Catalunya i Espanya, no es pot negar que aquell va ser un bon consell.

Dit tot això, no veig clar que l’amnistia sigui una bona solució, ara que amb l’arribada d’aquests assumptes als tribunals internacionals començarà a ser l’hora de la veritat judicial. Si l'amnistia acabés tirant endavant, Espanya evitaria la vergonya i el descrèdit de rebre de valent per part dels jutges de més al nord dels Pirineus, i als policies del a por ellos no se’ls castigaria pels seus evidents excessos. És això el que vol el món independentista, o només volen l’amnistia els nou polítics que van ser empresonats?

Conseqüència d'una societat desesperada

Ahir es van celebrar eleccions a la República Argentina, un país destrossat en molts sentits, i molts diuen que sense futur. Però de futur en té, és clar que en té. L'Argentina és un país extremadament ric, però ha estat liderat durant molts anys per uns governants nefastos, tant de dretes com d'esquerres, els quals no s'han limitat a robar de dia sinó que també ho han fet a partir de la posta de sol, impedint que el país es recuperés durant la nit. Sóc generós anomenant-los governants, ja que seria més correcte definir-los d'ineptes, corruptes i lladres.

Amb una inflació de tres dígits que provoca que els diners necessaris per comprar al matí determinats productes i serveis després de dinar aquells diners ja no són suficients, resulta molt difícil gestionar el dia a dia del ciutadà normal. Per entendre’ns, el ciutadà normal és aquell que no té la possibilitat de moure's amb dòlars. Amb una taxa d’inflació que els argentins no calculen en percentatge anual com es fa en el món endreçat sinó en la xifra mensual o diària, cal haver-ho viscut per poder valorar el problema en la seva justa mesura. Però el país té futur i segur que se'n sortirà, tot i que, ara com ara, ningú sap veure la llum al final del túnel.

La conseqüència poc sorprenent de la desesperació de molts argentins té un nom: Javier Gerardo Milei, a qui totes les enquestes donen com a possible guanyador de les eleccions —escric aquests comentaris el diumenge, quan s'acaben d'obrir les urnes—. Votant-lo, els argentins no s'han tornat bojos, ni tampoc pensen que aquest personatge tan extravagant els resoldrà els seus problemes de forma miraculosa. Optant per l'opció Milei volen expressar que n'estan fins al capdamunt dels governants que han tingut fins ara, tant dels de dretes com dels d'esquerres.

Afegitó de les 6.45 del matí de dilluns: hi haurà ballottage, que és com els argentins anomenen a la segona volta de les eleccions. Milei s'haurà d’enfrontar al candidat peronista —però què és el peronisme? un dia en parlarem—, i el 19 de novembre veurem qui acaba sent finalment el pròxim inquilí de la Casa Rosada. Ara bé, guanyi un o guanyi l’altre, els argentins tenen mala peça al teler.

Unes preguntes sobre els jutges

Als ciutadans ens convindria poder creure en la justícia com a via per solucionar problemes que no es poden resoldre per altres vies. Això hauria d'excloure, naturalment, els problemes polítics, que s'han de resoldre per la via política. Seria bo que la ciutadania tingués la màxima confiança en uns jutges que durant la seva jornada laboral es limitessin a concentrar-se estrictament en la seva tasca tècnica. El jutge té una feina molt interessant i força ben pagada, i els ciutadans tenen el dret d'exigir-li una actuació professional inequívocament honesta, políticament asèptica i fora de tota sospita. En democràcia, aquesta seria la situació ideal.

Quan alguns jutges van decidir entrar en política sense deixar la professió i posar-se a les ordres dels partits, utilitzant les seves resolucions i sentències en defensa d'unes determinades posicions polítiques i no d'una justícia políticament asèptica, va ser el moment en què el prestigi del món judicial espanyol va començar a trontollar. No parlo dels jutges de primera instància, persones joves que fa poc que s'han incorporat a la carrera judicial, sinó d'alguns dels més veterans els quals, sempre amb uns bons padrins polítics, han arribat al capdamunt de la cúpula judicial (AN, TS i TC).

Parlem d'aquells jutges, sortosament no tots, que han ascendit fins a dalt de tot de la judicatura usant en benefici propi les seves afinitats polítiques. A Espanya això fa molts anys que passa, i és trist constatar que la societat, en general, no s'escandalitza gaire. Per què quan es renoven les cúpules d'aquestes institucions de seguida surten els experts a explicar-nos que el jutge ics pensa així i actuarà d'una determinada manera, i gairebé tothom ho dóna per inevitable? Per què quan un assumpte arriba al TC ja sabem quina serà la resolució que es prendrà en funció de la composició política d'aquest tribunal? No s'adonen els jutges que fan bé la seva feina que determinats companys de professió han desacreditat fins a uns extrems increïbles una professió que en un país endreçat i democràtic hauria d'estar fora de tota sospita?

L'obsessió del polític: que no sembli que es fa ric dedicant-se a la política

(Article original publicat el XX/10/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 99/10-2023, pàg.20)

Amb alguna excepció, el polític sempre té al cap les pròximes eleccions. Són pocs els que treballen per a les pròximes generacions. En segons quins ambients, guanyar-se bé la vida està mal vist. El polític no vol que algú pensi que s'aprofita del càrrec públic. El polític té pànic a ser motiu de crítica ciutadana.

Quan fa vuit anys va esdevenir alcaldessa de Barcelona, una de les primeres coses que va fer Ada Colau va ser sotmetre al plenari la mesura populista de reduir els salaris dels regidors. Colau va perdre aquella votació, i aquella derrota li ha permès acumular uns ingressos de vuit-cents mil euros en els vuit anys que ha ocupat el càrrec, al marge d’altres ingressos, també en espècies i, per tant, difícilment avaluables, associats als diferents càrrecs que ha ocupat.

(Obro parèntesi. No s'hi val a justificar aquests ingressos amb l’argument que una part d'aquests diners Colau els ha destinat a fer el bé. Amb els diners propis cadascú fa el que vol, i els ciutadans que li paguem el sou no n'hem de fer res si el polític se'ls gasta al bingo, se'n va a Ruanda a veure goril·les o els dedica a finançar un quiosquet polític de la seva corda. Tanco parèntesi).

Tot i no pertànyer al mateix partit de Colau, una de les primeres mesures que va prendre el nou alcalde cupaire de Girona va consistir a reduir-se el seu sou i el de la resta dels regidors. Es va votar i la proposta es va aprovar, i ara cobren menys que abans. És una mesura tan populista com democràtica, i sempre hi ha qui la valora de forma positiva; no és el meu cas.

No tothom és idoni per fer d'alcalde. L'alcalde i el seu equip han de gestionar un pressupost important, i no tothom està preparat per fer-ho. Es necessita tenir un perfil professional determinat i, si no fos demanar massa, estaria bé que els alcaldes tinguessin experiència prèvia a l'empresa privada. Al capdavall, un ajuntament no deixa de ser una empresa i l'alcalde és el seu CEO, amb la particularitat que els seus accionistes són els ciutadans del municipi.

Tot i que dissortadament és molt habitual, no hauria de ser normal que la persona que hagi de defensar els nostres interessos no sàpiga gestionar ni una petita botiga, i això passa massa sovint. D'un alcalde ben pagat i preparat i que optimitzi amb intel·ligència els recursos públics en surten beneficiats tots els ciutadans que li paguen el sou. Un alcalde mal pagat, en canvi, per més bona voluntat que hi posi, és fàcil que acabi fent disbarats, i, com que diuen que tothom té un preu, es corre el risc que tingui alguna temptació poc honorable al marge de la defensa dels interessos col·lectius.

Uns criden, altres xiuxiuegen

Hi ha una dita anglosaxona que traduïda al català vindria a dir que "els diners criden, la riquesa xiuxiueja". La virtut de la discreció és molt més elegant que la cridòria d'aquells que van pel món fent el fatxenda. Les persones que es passen el dia presumint de tenir molts diners i béns materials penso que en el fons són més desgraciats del que aparenten, ja que només semblen ser rics en diners, i només amb diners és evident que no n'hi ha prou.

Quan passes per davant de la Trump Tower on té les oficines l'expresident Donald Trump, a la Cinquena Avinguda de Nova York, aquell gratacel impressiona. L'edifici és als antípodes de la discreció, i sembla pensat pour épater le bourgeois. Tots coneixem persones que de seguida es deixen impressionar pels signes externs. Els anomenats nou-rics, per exemple.

A l'altre extrem de la imatge pública s'hi podria posar, per exemple, la seu mundial de l'Opus Dei, a Roma. Vas passejant pel barri benestant de Parioli, i si no t'hi fixes molt quan passes per davant de Villa Tevere ni t'adones que aquell edifici tan discret és la seu central de l'organització.

Sempre em fixo en com es mostren en públic les persones poderoses. Algunes, poques, xiuxiuegen i intenten passar desapercebudes; moltes, però, només saben cridar. Estic als antípodes tant del trumpisme com de l'Opus, però m'agrada molt més la gent discreta que xiuxiueja que la gent ostentosa que es passa el dia cridant.

El xec escolar

(Article original publicat el 6/10/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2142, pàg. 2)

La subvenció pública és la pastanaga que alguns polítics consideren imprescindible per convèncer la gent que faci bondat. Avui en dia tenim subvencions per tot, i això no és bo perquè amb tantes subvencions la gent no s'acaba d'espavilar mai. Fins fa poc es considerava que un adult de trenta anys encara podia optar a les subvencions reservades per a la gent jove; ara, en alguns casos l'edat del jovent s'ha augmentat fins als trenta-cinc anys. Aviat transitarem de la joventut directament a la jubilació, sense passar per l'època adulta.

Els polítics porten la censura incrustada en el seu ADN i intenten fer callar la gent, alguns mitjançant l'anomenada “llei mordassa”, que tot i les promeses de retirar-la ja porta més de vuit anys de vigència. Altres ho fan amb les subvencions. Els poderosos, siguin o no polítics, sempre intenten comprar el silenci; jo et pago, però tu calles; jo et pago, però ves amb compte amb el que publiques. Considero pervers el sistema generalitzat de subvencions públiques, i no recordo haver-ne rebut mai cap. Moltes subvencions s'haurien de suprimir, i replantejar el sistema partint de zero.

El lector potser recordarà el cas d'aquella ministra socialista que va dir en públic que "el dinero público no es de nadie", demostrant que tot un ministre pot dir bestieses i quedar-se tan ample. Els desmemoriats tendeixen a oblidar que els diners de les subvencions públiques no cauen del cel com potser pensava aquella senyora, sinó que són diners cent per cent nostres, dels contribuents. Els polítics i els funcionaris només ens els administren, i els ciutadans hem d'exigir que ho facin amb la màxima cura.

Aquests dies es parla del xec escolar que reben les famílies amb nens, i que serveix per adquirir material escolar. Aquests ajuts no diferencien si els progenitors són rics de mena, de classe mitjana o pobres de solemnitat, com sí que es fa a les farmàcies a l'hora d'establir quin preu has de pagar pels medicaments. Parlem d'una subvenció que enguany ha sigut de cent euros, i que de cara a l'any que ve s'ha anunciat que es reduirà a setanta. En contrapartida, se'n podran beneficiar més famílies, més famílies que sabran per la via del xec que s’han de mostrar agraïdes als governants. Poso l'exemple del xec escolar perquè no és poca cosa. Estem parlant de gairebé deu mil milions de pessetes, tot i que quan ens ho diuen en euros sembla que estem parlant de xavalla. Els governants no han trobat altres necessitats socials més prioritàries per invertir aquests diners?

Observo, escolto, llegeixo i opino

No he amagat mai que en els meus articles prima sempre l'opinió, la meva opinió, sobre la informació. Si només pretengués informar seria molt avorrit, i amb una mica d'ajut d'Internet ja en tindria prou. Però quan es tracta d'opinar, això ja són figues d'un altre paner, ja que la teva opinió no la trobes a la xarxa, l'has de desenvolupar partint de zero.

Alguna vegada m'han preguntat per la pauta que segueixo per escriure un article d'uns dos mil cinc-cents caràcters, que és l'extensió que acostumen a tenir moltes de les reflexions que publico en diferents mitjans, tant en format digital com en suport paper. El procés que segueixo és poc original. Quan sorgeix un assumpte que m'interessa, primer de tot em plantejo si també pot ser d'interès pels lectors i, si considero que és així, llavors observo el meu entorn, escolto, llegeixo coses i, només després, intento fixar el meu punt de vista.

Sempre busco que els meus articles mantinguin una mínima coherència, i que siguin atractius pel lector, però segurament no sempre me’n surto. Sigui com sigui, com que sóc molt exigent amb tothom, també m'exigeixo a mi mateix. Tot sovint el meu punt de vista no coincideix amb l'opinió de la majoria, i és precisament quan discrepo de l'opinió majoritària quan em trobo més satisfet. Sóc un enemic declarat del pensament únic.

Si alguna vegada no me'n surto, llavors ho deixo córrer i em concentro en un altre tema. Però encara que no ho acabi publicant, allò que ja he escrit no ho destrueixo; sempre ho guardo per si es pot reciclar i em pot ser d'utilitat més endavant. Sóc molt partidari del reciclatge.

El dret de veto

Els conflictes internacionals gairebé sempre s'acaben mitjançant una taula de negociació entre les parts enfrontades. Durant l'Assemblea General de l'ONU celebrada a Nova York fa uns dies el president d'Ucraïna, Zelenski, va proposar suprimir el privilegi al dret de veto que tenen cinc països que formen part del Consell de Seguretat. És una demanda més que raonable. Situats l'any 2023, el dret de veto que tenen aquests països no té cap justificació, ni té res de democràtic, i més encara quan un d'aquests països, Rússia, està en guerra contra un altre país que no es troba en igualtat de condicions diplomàtiques, ja que no disposa del mateix dret de veto que té l'agressor. En aquest cas el Consell de Seguretat no pot ser el marc adequat per negociar el final de la guerra d'Ucraïna, ni serveix com a garantia de cap acord perquè, d'entrada, una de les parts en conflicte, precisament la dels agressors, jugaria amb avantatge. I la part agredida es trobaria en un clar desavantatge.

Els dirigents polítics que sempre riuen

Em sobten els dirigents polítics que, passi el que passi, sempre riuen. Algú pensarà que exagero, però no puc evitar tenir la sensació que molts dirigents polítics que sempre riuen ens estan prenent el pèl. Escric això ben conscientment, perquè ells —els dirigents polítics que sempre riuen— saben millor que ningú que són els primers (ir)responsables de les moltes mancances socials i de tota mena que depenen de les seves males decisions. No pretenc transmetre el missatge que els dirigents polítics que sempre riuen són de cal justet, ja que són perfectament conscients que les coses no acaben d'anar prou bé. Però no en saben més. De vegades no puc evitar arribar a la conclusió que potser opten per riure per a intentar dissimular la seva incompetència. Em venen molts noms al cap, però... avui no farem més sang, que a Sarrià encara estem de Festa Major.

Ells

(Article original publicat el XX/9/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 98/9-2023, pàg.15)

Feia uns dies que al matí la pressió de l'aigua de la dutxa de casa era sensiblement inferior a l'habitual. Després de comprovar que l'aixeta de pas estava ben oberta, vam arribar a la conclusió que el problema no era nostre sinó d'ells. Quan a casa se'n va la llum, primer comprovem si l'escala de veïns també està a les fosques i, si ho està, ja sabem que l'origen del problema no és a casa nostra sinó que és d'ells. Ells són els subministradors dels diversos serveis que els ciutadans tenim contractats. Ells són la companyia d'aigua que et disminueix la pressió, la de la llum que fa aquells microtalls tan emprenyadors, la del gas que quan menys t'ho esperes et deixa sense subministrament, o la d’Internet que et deixa desconnectat de la xarxa, òbviament sense cap mena de notificació prèvia. Aquestes companyies tenen una manera força peculiar d'entendre el concepte de servei al client.

Tinc una experiència personal recent. A finals de juliol, per culpa d'ells, vaig estar cinc dies seguits sense internet ni telèfon fix. Són els cinc dies que va tardar el tècnic d'ells a passar per casa per reconfigurar el router. Cinc dies desconnectat, un munt de reclamacions i ni una disculpa. I ja que hi som, no he vist mai una factura d'aquestes empreses en la que se'ns apliqui un descompte per manca de subministrament, és a dir, per incomplir temporalment el compromís adquirit de donar a la clientela un servei correcte i permanent.

Ells poden ser també les empreses, entitats i administracions públiques de tota mena amb les quals els ciutadans tenim l'obligació de tractar-hi tant sí com no, perquè no disposem d'una oferta alternativa. Aquesta situació no es dóna, per exemple, quan decideixes anar a sopar al restaurant, que pots triar, o quan et compres un cotxe, per exemple, i pots escollir entre diferents marques; si no vols un Seat, sempre tens l'opció de comprar-te un Aston Martin. O quan busques una escola pels fills, que pots triar el tipus d'escola que més et convingui, i és molt positiu que sigui així. La facultat de triar, la possibilitat d'escollir, aquests drets tan poc respectats per unes esquerres que tenen l'obsessió malaltissa de pretendre controlar les nostres vides.

Quan no hi ha possibilitat que algú pugui fer la competència als teus proveïdors, ells tenen sempre les de guanyar. Ells són, en definitiva, la perversitat del sistema monopolístic. Siguin públics o privats, els monopolis gairebé sempre són socialment perniciosos. I és que quan tractem amb ells, nosaltres, els consumidors, sempre tenim les de perdre.

Sense el perdó dels bisbes?

 

Es diu que quan et confesses els mossens et perdonen els pecats. Entres al confessionari recitant l'inventari dels teus pecats, i en surts amb el comptador a zero. Se suposa que els bisbes, que no deixen de ser mossens, però, per dir-ho d'alguna manera, amb més galons, també haurien de seguir una pauta similar. Però ara hem vist que els membres de la Conferencia Episcopal Española —el conjunt de bisbes de l'estat— s'ha posicionat en contra d'una possible amnistia pels independentistes catalans perseguits per Espanya i condemnats per la justícia espanyola. No queda clar si els bisbes estan en contra que l'amnistia també s'apliqués als policies que fa sis anys ens van venir a atonyinar al crit de a por ellos!, així com als polítics espanyols que van donar les ordres de castigar als independentistes, els quals, a partir de les últimes eleccions al Parlament, ha quedat acreditat que són (som) el 52% dels catalans. Se suposa que els bisbes ja ens ho aclariran si algun dia entra en vigor una llei d'amnistia. Mentrestant, les opinions dels bisbes, tot i ser respectables, tenen el mateix valor que les opinions que puguin tenir els associats al gremi de fabricants de globus aerostàtics (suposant que existeixi) o qualsevol ciutadà no agremiat.

Els deures pendents dels partits independentistes

(Article original publicat el 22/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2140, pàg. 2)

Enlloc està escrit que s'hagi de disposar del vistiplau de la metròpoli. Les independències no es demanen; es voten i es proclamen. Unilateralment, és clar. A partir del referèndum del 2017, un dels errors comesos pels dirigents independentistes ha sigut comprar, potser inconscientment, el relat colonial de l'adversari, i continuar demanant permís a Espanya per celebrar un altre referèndum d'independència, en comptes de defensar els resultats del referèndum celebrat fa sis anys. Allà va quedar acreditat que més de la meitat dels catalans volen que Catalunya sigui un estat independent. L'etapa de la consulta democràtica, per tant, ja està superada.

Quan els unionistes, que són menys de la meitat dels catalans, diuen que el referèndum unilateral de l'1 d'octubre del 2017 va tenir mancances, ningú pot negar que les va tenir. Es va fer allò que es va poder, allò que les circumstàncies permetien amb tot l'estat en contra. Un estat que ho va boicotejar molt activament, enviant milers de policies a atonyinar persones que només feien cua per votar pacíficament. Recordem-ho, més de mil ferits de diversa consideració. Costa d'entendre que alguns encara demanin una amnistia pels agressors vinguts d'Espanya, els quals encara no s'han disculpat, ni ho faran.

Dels partits amb representació parlamentària, són independentistes els tres que sumats representen la voluntat del 52% dels catalans: CUP, Esquerra i Junts. Són els tres que es van presentar a les últimes eleccions catalanes amb un programa independentista clar. Que després els seus dirigents no complissin els seus compromisos amb l'electorat són figues d'un altre paner. Hi ha més partits independentistes, però com que no tenen representació parlamentària els deixo fora de l'equació.

Des de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, s'han celebrat altres comicis, municipals i estatals, però en aquests no es dirimia el suport a la independència de Catalunya sinó altres assumptes que, òbviament, també ens afecten. Cal no barrejar les coses.

Els dirigents independentistes han de completar la feina. Si no ho fan, aviat sorgiran opcions alternatives. No té massa sentit que els partits es treguin les puces de sobre convocant la gent a manifestar-se l'onze de setembre i el primer d'octubre. Ara cal més intel·ligència i més valentia, unes virtuts que s'han trobat a faltar en els últims sis anys. Els polítics independentistes s'han de moure, i si no es veuen capaços de liderar l'etapa definitiva del procés, haurien de marxar cap a casa.

Hortera, horterada

La llengua espanyola té uns mots que no tenen una traducció precisa al català com, per exemple, hortera i horterada. Tots sabem què volen dir aquestes paraules i com les utilitzem quan parlem en la llengua del país veí, però no està prou clar com les podríem dir correctament en català sense perdre'n el significat exacte que tenen en espanyol.

Tot i no ser especialista en llenguatge, jo les tradueixo per vulgar (hortera) i vulgaritat (horterada). També hi ha qui ho traduiria per xaró i xaronada, o per carrincló i carrinclonada, però com que aquestes paraules —xaró i carrincló— no les faig servir mai quan parlo, tampoc ho faig per escrit, i descarto emprar-les.

Sigui com sigui i fet aquest preàmbul, cal deixar constància que la nostra societat està plena de gent vulgar, a tots nivells. Escoltes persones de tota mena i condició amb fàcil accés al micròfon públic i aviat t'adones que la vulgaritat sembla que s'hagi posat de moda, i que vagi a l'alça.

Molts polítics, esportistes, artistes, professors de nens i també de grans, periodistes, influencers i tertulians especialistes en tot —és a dir, especialistes en res— i altres perfils de personatges amb un cert ressò públic semblen competir cada dia per a veure qui és més vulgar. Tanta vulgaritat no hauria de ser normal en un país seriós i prestigiós com el que a mi m'agradaria.

En deixo constància, sent conscient del risc que corro de ser titllat d’elitista per alguns. És el peatge que has de pagar quan dius allò que penses en veu alta.

Benvolguts i estimades

Els vuit anys de govern d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona han incidit, també, en la nostra manera d'expressar-nos. O, més ben dit, en la manera incorrecta d'expressar-se d'alguns. I si als comuns hi afegim els cupaires i altres que s'han deixat contaminar per aquesta moda tan ridícula del desdoblament lingüístic, ens està quedant una política comunicativa de cal justet. Vegem-ne un altre cas.

Divendres que ve comença la Festa Major de Sarrià. En el programa patrocinat per l'Ajuntament i altres entitats públiques i privades que s'està distribuint pel nostre barri, hi podem llegir dues salutacions: una de la regidora del Districte, Maria Eugènia Gay, i l'altre de la Comissió de Festes del Roser de Sarrià, sense personalitzar.

Partint de la moda ridícula del desdoblament lingüístic, veiem que el primer missatge s'adreça als "Benvolguts Sarrianencs i Sarrianenques", deixant ben palesa una clara discriminació cap a les senyores; és a dir, just el contrari d'allò que es volia evitar. Així, els sarrianencs són benvolguts mentre que les sarrianenques només són sarrianenques, és a dir, no són benvolgudes.

En el segon missatge, adreçat a les "Estimades Sarrianenques i Sarrianencs", els discriminats són els senyors. Queda molt clar que les sarrianenques són estimades, i jo que me n'alegro, mentre que els sarrianencs només són sarrianencs, és a dir, no són estimats.

Hem de suposar que no hi ha cap mala intenció, però sí una mala praxi lingüística per part dels redactors i correctors d'aquests i altres textos. És d'esperar que de cara a l'any que ve no tornem a caure en aquestes ridiculeses del desdoblament lingüístic, unes pràctiques que de vegades ens aboquen a situacions esperpèntiques. Amb una mica de ganes, bona voluntat i sentit comú, el ridícul que provoquen situacions estranyes com les descrites és fàcilment evitable. En català, totes i tots és tothom.

La foto d’una Espanya antipàtica

 

Azahara Palomeque, doctora en estudis culturals per la Universitat de Princeton, va definir l'idioma amb aquestes paraules: l'idioma no són només paraules: són codis culturals, tradicions, una història que es pronuncia. Per això hi ha qui ho detesta, per això és tan important defensar aquesta riquesa. Em quedo amb això: l'idioma és una història que es pronuncia.

Quan van abandonar l'hemicicle del Congreso de los Diputados d'Espanya perquè allà es parlava en una llengua que no era la seva llengua, els diputats de Bocs que ara mateix no sé quants són, però són molts menys dels que eren fa uns mesos —llavors passaven del mig centenar, amb tots els avantatges polítics i econòmics que ara han perdut—, buscaven com a nens petits la foto de los pinganillos que anaven deixant com a protesta a l'escó de Pedro Sánchez.

Amb la seva cara de pomes agres mentre feien el numeret volien escenificar el que segons el seu particular punt de vista era un sacrilegi lingüístic al temple de la democràcia espanyola. Volien ser els primers a expressar públicament que la nova situació plurilingüística del parlament espanyol no els acaba de fer el pes, i això sent suau en la descripció.

Els diputats d'aquest partit, com la majoria dels diputats i la majoria dels dirigents polítics espanyols, són gairebé tots monolingües, i alguns presumeixen sense vergonya d'un monolingüisme militant, una actitud que és alhora vocacional i patriòtica. Molts d'aquests personatges argumenten que utilitzant la llengua que parlen centenars de milions de persones de tot el món, només amb el castellà ja n’hi ha prou. Semblen ignorar una obvietat, i és que som a Europa, i més al nord dels Pirineus de ben poc et serveix parlar en castellà.

S'ha de reconèixer que la foto de los pinganillos és potent, i la persona que va tenir la idea es mereix una felicitació. La foto pretén explicar que, per a alguns, l’única Espanya possible no va més enllà de l'Espanya castellana monolingüe. Però vist des de la Catalunya plurilingüe de la perifèria, aquest gest només reflecteix una Espanya casposa i creixentment antipàtica i, segons alguns, en franca descomposició. Quines ganes de perdre-la de vista d'una punyetera vegada!

Quan no compres un producte sinó una marca

 

Potser per deformació professional em fixo en detalls que a la majoria de la gent els passen totalment desapercebuts. Recordo que fa uns anys, fent temps per agafar l'avió de tornada a Barcelona, passejava pel centre de Viena amb persones del meu sector d'activitat i vam passar per davant de la botiga Hermès. Mentre donàvem una ullada a l'aparador comentàvem que la llista d'espera per comprar una bossa Birkin d'aquesta empresa era superior a un any. Tant era que la demanessis a Viena com a la botiga del passeig de Gràcia que Hermès té a Barcelona, totes les botigues estan connectades telemàticament.

La llista d'espera forma part de la política de màrqueting d'aquesta empresa, líder mundial del sector del luxe en termes d'exclusivitat del producte. Conec bé aquestes situacions perquè professionalment les he viscut de prop. Si els directius d'Hermès decidissin posar el comptador a zero i eliminar la llista d'espera mitjançant un augment de la producció, ho podrien fer sense cap problema. Però és evident que no hi tenen gens d'interès.

Hi ha un sector molt minoritari de la societat, d'un alt poder adquisitiu, que per davant de tot busca l'exclusivitat. Si els fan esperar mesos per poder comprar el producte que busquen (un model determinat de cotxe o una bossa de pell Birkin), en comptes de buscar una alternativa similar a la competència com faria jo, estan disposats a esperar el temps que calgui per fer-se amb aquell producte de luxe. Alguns pensen que com més cua et fan fer, més exclusiu és el producte. Em reservo l'opinió, entre altres motius perquè jo mateix, indirectament, també m'he guanyat la vida en el sector del luxe.

La bossa de pell Birkin és un exemple clàssic i molt conegut, però en posaré un altre de la mateixa empresa Hermès que la gent potser no coneix tant. Hermès té a la venda unes sandàlies (a la foto) inspirades en un model dissenyat fa vint-i-cinc anys. Aquí també hi ha una llarga llista d'espera, i en algunes botigues tenen la venda limitada a un parell de sandàlies per client. El fet és que les persones que finalment poden accedir a les sandàlies, pagant un preu al meu entendre forassenyat i que em faria vergonya reproduir aquí, surten molt satisfetes de la botiga, i no cal dir que l’empresa encara més.

Una immersió nipona

El Japó és un país que no em crida l'atenció, i potser per això mai hi he anat. La cuina japonesa, en canvi, d’uns anys ençà m’ha començat a interessar. Feia temps que buscàvem uns dies per fer allò que ara en diuen desconnectar. Finalment, la setmana passada vam decidir fer una curta immersió japonesa que anés una mica més enllà dels típics restaurants de sushi que hi ha per tot arreu. Alguns els trobo força bons i hi anem de tant en tant, encara que moltes vegades els seus propietaris no són japonesos sinó de Xangai o d’altres indrets de la Xina. Ara bé, com que la cuina japonesa acostuma a ser cara, aquests restaurants tampoc els pots sovintejar. Els miracles no existeixen, i si la matèria primera és cara, el restaurant mai pot ser barat.

Així doncs, hem estat uns dies allotjats en un hotel japonès (sopar, dormir i esmorzar), però aquesta vegada sense haver de fer l'esforç previ que quan vaig pel món tinc el costum de fer, és a dir, la d'aprendre’m unes poques fórmules idiomàtiques locals de cortesia. Aquesta vegada no hem utilitzat els arigato, ohayo, konnichiwa i sayonara de rigor. Els propietaris de l'hotel parlen un català perfecte, i és que són tan catalans com qualsevol altre català. No és pas cap secret que els catalans com en Tessin Sano, un dels copropietaris de l'hotel, naixem on volem; ell va néixer al Japó i fa anys que viu a Catalunya.

L’hotel és francament espectacular, envoltat de boscos i, sobretot, d’un silenci que cal aprendre a escoltar. Es troba en una casa de l'any 1131 —gairebé nou-cents anys d'antiguitat—, i sempre ha estat propietat de la mateixa família, la família de la Nuri Jou, copropietària del negoci. Un cop presa la decisió d’entrar en el negoci hoteler, van aprofitar la pandèmia Covid-19 per reconstruir la casa de dalt a baix (feia dècades que no hi vivia ningú), així com incorporar la tecnologia actual i la decoració interior basada en l'exquisit minimalisme japonès.

Després de dos anys d'un acurat procés de reconstrucció, el resultat és impressionant. L'hotel disposa d’un restaurant japonès, i de moment només té vuit habitacions operatives, però tenen previst obrir-ne algunes més. El negoci el van engegar fa un any, i només obren de dijous a diumenge. Es donen a conèixer mitjançant alguna xarxa social i el boca-orella dels clients que hi han passat; això estic fent jo ara. Nosaltres vam anar a passar uns dies del mes de juny molt a prop, i va ser llavors quan ens vam assabentar d'aquest projecte turístic tan engrescador.

La nostra experiència ha valgut molt la pena, i no excloem repetir-la. I com que estic convençut que la meva recomanació no em farà quedar malament, em permeto aconsellar aquest hotel, sense reserves. Si escriviu al buscador d'Internet "hotel japonès a Catalunya", aquest establiment us sortirà en primer lloc. Ep!, no espereu trobar allò que entenem per un hotel luxós, que no ho és (encara que oficialment té quatre estrelles), ni una decoració recarregada que seria als antípodes del minimalisme japonès, ni un hotel barat, que tampoc ho és ni ho pot ser, però, si us ho podeu permetre, us puc ben assegurar que l'experiència s'ho val.

La façana i el cervell

(Article original publicat el 8/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2138, pàg. 2)

Cal valorar la persona pel que té a dins del cap, per allò que no es veu a primera vista, i no pel seu embolcall exterior, és a dir la façana, el seu aspecte físic, el vestit i el rellotge que porta, el cotxe que utilitza o, si anem més enllà, el seu patrimoni. En aquest sentit, és decebedor el tractament entre poc respectuós i d'un masclisme gens dissimulat el fet que molta premsa generalista i la majoria de les cadenes de televisió reserven per a determinades persones, molt especialment les senyores però no només, destacant-ne la façana gairebé en exclusiva. Es valora més l'embolcall que la intel·ligència, tot i que la façana es deteriora amb una relativa rapidesa. El cervell, en canvi, degudament cultivat i amb l'experiència viscuda, va millorant amb el temps.

Facin la prova, agafin qualsevol diari d'àmbit estatal i observin què en destaquen quan parlen, per exemple, de la periodista Letícia Ortiz, una persona que d'uns anys ençà i per motius obvis surt molt als mitjans. Poso aquest exemple perquè em consta que Ortiz és una persona bastant més intel·ligent que la mitjana, tot i que en un moment determinat de la seva vida va optar per fer un paper que Déu n'hi do. Però no l'hem de plànyer, ningú la va obligar a casar-se en segones núpcies amb qui es va casar. Què en destaquen els diaris de la senyora Ortiz? Bàsicament, el seu vestuari i el seu bon aspecte físic. M'imagino que ho fan perquè la premsa té molt ben estudiat que parlant de l'embolcall vendran més diaris que si parlessin del que diu o del que pensa.

Un cas ben diferent és el de les senyores que quan surten de casa per anar pels puestus sembla que només es preocupin de l'embolcall, com si només tinguessin l'objectiu de lluir el seu físic, i, en alguns casos, per dir quatre bajanades sobre tota mena d'assumptes, per més complicats que siguin i per més que en tinguin un desconeixement total. S'atreveixen a opinar sobre qualsevol tema, i és que ja diuen que la ignorància és molt atrevida. Aquí em venen tants noms al cap que no n'escriuré cap. Aquestes senyores tenen, òbviament, el dret a banalitzar-ho tot, i també a deixar constància pública de la seva ignorància —segurament no en són conscients—. Però llavors a ningú ha d'estranyar que quan els mitjans parlen d'aquestes persones es limitin a destacar una façana que, si bé a primera vista pot cridar agradablement l'atenció, acostuma a anar combinada amb un nivell d'intel·ligència que no arriba a l'aprovat, i la decepció que tot plegat provoca resulta inevitable.

Cortesia institucional

Ahir al vespre es va constituir el Consell Plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. És un acte institucional en el qual els dinou consellers triats a dit pels sis partits amb representació al plenari de Sant Jaume —això del vot popular aquí encara no s'aplica— juren el càrrec, i a continuació voten el regidor que presidirà el districte durant els pròxims quatre anys. Tenint en compte que en aquest districte —és l'únic districte de Barcelona on passa això— hi ha un partit que disposa de majoria absoluta —deu consellers de dinou— el resultat de la votació era del tot previsible. La sorpresa agradable ha sigut constatar la cortesia institucional de la resta de partits votant el mateix regidor. Hi ha hagut, però, una excepció del tot irrellevant: el conseller de Bocs ha votat a un regidor del seu partit. En fi, una anècdota sense més importància. L'altre aspecte de l'acte que ha grinyolat una mica és que tothom s'ha expressat en català menys el conseller de Bocs, que ho ha fet en castellà. Segurament ignora que la llengua propia d'aquesta institució sempre ha sigut el català, que a més és la llengua pròpia de Catalunya. Ja n'aprendrà, té quatre anys per familiaritzar-se amb aquests detalls.

Una commemoració aigualida

 

A la ciutat de Barcelona ara mateix tenim un govern monocolor del PSOE en minoria (el PSC fa uns anys va deixar d'existir, tot i que, formalment, encara mantenen la marca). Per voluntat del PP, ara a Barcelona governa el PSOE, i tot el que això representa; per completar l'equació, els comuns de la senyora Colau, còmplices de l'operació anti-Trias, mantenen el sottogoverno, ves a saber amb quines intencions. Després hi ha la marca UpA del senyor Espadaler, però això no deixa de ser una petita anècdota. La força política que té el govern municipal barceloní és tan ridículament minsa —deu regidors de quaranta-un— que si no n'hi afegeixen uns quants més no podran aprovar cap mesura de govern.

Dissabte passat va tenir lloc la commemoració descentralitzada de l'onze de setembre als diferents districtes de la ciutat. A la plaça de la Vila de Sarrià hi va haver un concert desangelat (a la foto), amb divuit espectadors asseguts a les cadires quan hi vaig arribar, i vint-i-sis poc abans d'acabar; algunes persones més seien a terra. Al meu entendre el concert va ser desangelat per tres motius: 1/ una deficient promoció municipal, alguns diuen que buscada; 2/ poc adequats el dia i l'hora (un dissabte a l'hora de la migdiada i al mig d'un cap de setmana llarg); 3/ poques ganes polítiques per part de l'organització, sense ni tan sols tenir el detall de fer un discurs commemoratiu a càrrec de les autoritats, que es va trobar a faltar.

Avui és onze de setembre, i molta gent sortirà al carrer. Després hi haurà diferents valoracions sobre l'assistència a la manifestació, com passa sempre: ics persones segons els organitzadors, ics dividit per tres segons els guàrdies. De totes maneres, que surtin més o menys persones al carrer només vol dir això, més o menys persones al carrer. Més important que sortir al carrer és com es voti a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya: si se supera el llindar del 52% de vot independentista que hi ha ara mateix vol dir que anem pel bon camí, i si no s'hi arriba, el procés s'allargarà. Però si la voluntat de la majoria dels catalans continua intacta —no conec cap independentista que des del 2017 hagi deixat de ser-ho—, la fita final del procés cada dia és més a prop: la República de Catalunya com a nou estat d'Europa.

Nens i gossos

Vas caminant per la vorera i veus que en direcció contrària ve una senyora amb un cotxet, i penses "mira, un altre nadó que quan sigui gran ens pagarà la pensió". Però quan et creues amb la senyora i el cotxet, mires de reüll el passatger i, oh sorpresa!, no és un nen, és un gos. Això que sembla tan estrany abans no passava, i ara cada dia passa més, si més no a Sarrià.

Les dades oficials ens diuen que a Barcelona cada dia hi ha més gossos i menys nens. A Catalunya la taxa de natalitat de nens és de les més baixes del món. En contrapartida, la tinença de gossos no para d'augmentar. Actualment, a les nostres famílies tenim més del doble de gossos que de nens menors de quinze anys. La proporció és preocupant.

Els gossos generen una gran despesa pública en neteja i altres serveis, però no hi ha cap norma que digui que els gossos hagin de pixar i cagar al carrer; però ho fan. És evident que els amos que permeten que els seus gossos surtin de casa abans de pixar i cagar són els únics culpables de les caques de gos que els vianants hem d'anar esquivant pels carrers. No he vist mai un guàrdia o un mosso que multi al propietari d'un gos que es pixa, per exemple, a la porta de casa meva (passa cada dia).

Tenir un gos a Barcelona comporta pagar una taxa municipal, però aquesta no cobreix ni de bon tros totes les despeses públiques que genera l'animal, i que inclouen les àrees d'esbarjo que tenen reservades les mascotes, també alguna a la platja, uns indrets que l'ajuntament ha de mantenir nets i operatius.

A diferència dels humans, els gossos no paguen pensions ara ni les pagaran mai, com sí que les pagaran els nens petits quan creixin i es posin a treballar. L'objectiu ODS 15 de l'Agenda 2030 (protecció animal) contempla que una família no pot tenir més de cinc mascotes a casa seva; no he trobat cap objectiu similar per a la protecció dels nens. No vull anar més enllà ni treure conclusions, però convindran amb mi que tot plegat fa rumiar.

Victòries personals: el cas de Sabadell

 

A Sabadell tenen una alcaldessa socialista que va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Diuen que Marta Farrés es mou una mica al marge del seu partit, desmarcant-se clarament dels seus últims antecessors a l'alcaldia. Salvant totes les distàncies, que són moltes, també les ideològiques, el cas de Sabadell fa pensar una mica en les majories absolutes d'un altre dels seus antecessors en el càrrec, el comunista Antoni Farrés (EPD). Jo llavors tenia uns quants clients a Sabadell i hi anava regularment. Els empresaris sabadellencs amb els quals tractava m'explicaven que a les eleccions municipals no es votava en clau ideològica sinó en clau estrictament personal. Al marge del carnet polític que poguessin portar a la butxaca, a l'hora de votar a les eleccions municipals tothom votava al senyor Farrés, un dels millors alcaldes que ha tingut Catalunya. En la seva tasca com a alcalde deixava al marge la seva ideologia i treballava estrictament en clau de ciutat. I guanyava per majoria absoluta, ja que la gent d’ordre també el votava. En unes eleccions municipals molt sovint es vota la persona i es deixa de banda la ideologia del partit al qual pertany l'alcalde, i té tot el sentit que sigui així. Qui coneix millor la realitat del seu municipi és l'alcalde. Quan es va acabar el cicle polític d'Antoni Farrés, els comunistes no només no van ser capaços de mantenir el vot sinó que políticament no han tornat a aixecar mai més el cap.

Consciencia ecològica, sí, però una mica de coherència, també

Gairebé sempre per assumptes professionals, he hagut d’agafar molts avions. Per visitar clients i proveïdors he hagut d'anar a països als quals hi has d'anar necessàriament per via aèria, i, en alguns casos, després de més de vint hores de viatge comptant el temps que perds fent l'escala imprescindible a l'Europa més endreçada per trobar els vols intercontinentals que l'aeroport de Barcelona encara no ens ofereix. Això sí, mai faig escala a Madrid (Espanya).

La majoria de la gent, però, no ha de volar mai per temes de feina i, quan agafa un avió és per anar de vacances. Alguns es manifesten sovint en contra dels aeroports, del turisme i de tot aquest sector que, ens agradi més o menys, genera molts llocs de treball i deixa moltes divises al nostre país. De persones que els molesta el turisme en conec unes quantes, però, oh sorpresa!, ni que sigui d'amagatotis, de tant en tant elles també fan de turistes.

Quan es refereixen a les activitats viatgeres de tercers, alguns d'aquests turistes ocasionals són molt dràstics en les seves opinions. Ara bé, que no els toquin les seves vacances. De vegades van a l'altra punta de món i fins i tot no s'estalvien de publicar el seu viatge a les xarxes socials amb tota mena de detalls, posant en evidència una certa incoherència ecològica.

Segons els ecologistes del morro fort, els viatges de gaudi s'haurien de limitar als llocs on s'hi pugui arribar a peu, en bicicleta, en tren —que també contamina, però no ho sembla—, o navegant a vela, com va fer la Greta Thunberg quan va anar als Estats Units a explicar les seves peculiars teories. Per cert, la tripulació d'aquell veler va haver de tornar a Europa en avió, però d'això no se'n parla gaire.

Cal potenciar el transport aeri, i per tal d'evitar fer escales i poder escurçar la duració dels viatges, molts donem suport a l'ampliació de l'oferta de vols intercontinentals des de Barcelona. Per anar a Sud-àfrica, a Amèrica o a l'Extrem Orient no hi ha més alternativa que agafar l'avió. M'han retret alguna vegada la meva activitat viatgera, i m'han arribat a dir que per evitar haver de viatjar tan lluny, avui en dia ja existeix la comunicació digital i les videoconferències. En fi, tot i que no dubto que són persones benintencionades, no tenen idea de com funcionen ni la importància que tenen les relacions personals en el món dels negocis. Sí, sí, parlo dels esmorzars, dinars i sopars de feina on es tanquen operacions en un ambient més distès que un despatx o l’estand d’una fira.

Avui acaben les vacances de les persones que es veuen obligades a fer-les durant els mesos d'estiu. Sortosament, aquest no és el meu cas, i durant juliol/agost gairebé mai he agafat un avió. Aquests dies m'he trobat amb familiars, amics i coneguts de per aquí a prop, within driving distance que diuen els anglesos. El lloc més llunyà on he estat aquest estiu és les Cases d'Alcanar, a dos-cents kilòmetres de Sarrià.

En canvi, alguns que presumeixen d'una gran consciència ecològica t'expliquen amb gran satisfacció (i jo que me n'alegro) el seu viatge de vacances a l'altra punta del món, posant en evidència una certa incoherència. Però un cop aparcada la seva faceta de turista, ara tornaran a la seva lluita en contra dels viatges en avió, i en contra de poder convertir l'aeroport de Barcelona en un aeroport més pràctic del que tenim ara. Sortosament el sentit comú s’acabarà imposant i de l'ampliació de l'aeroport tothom en sortirà beneficiat, també els ecologistes que de tant en tant fan de turistes d'amagatotis.

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua administrativa

(Article original publicat el 25/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2136, pàg. 2)

Per a qualsevol persona mínimament intel·ligent l'odi lingüístic anticatalà de molts polítics espanyols resulta molt difícil d'entendre, però el fet és que els catalans estem envoltats de dirigents polítics que ens odien per motius lingüístics. Tot i que aviat farà mig segle de la mort del dictador Franco, aquell que va deixar un Borbón com a successor seu, la guerra d'Espanya contra el català no només no s'ha aturat sinó que els episodis d'odi contra la nostra llengua semblen no tenir aturador.

Ara per ara Espanya encara inclou Catalunya, i segons la CE el castellà és la llengua oficial de l'estat espanyol. Això vol dir que, a Catalunya, el castellà també és una llengua oficial, però no l'única, ja que el català, òbviament, a Catalunya és llengua oficial. I no només això, sinó que el català és la llengua pròpia de Catalunya, cosa que no passa amb el castellà. Així ho especifica una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.

(Obro un parèntesi per manifestar els meus dubtes que l'Estatut de Catalunya sigui d'obligat compliment, ja que és una llei que no ha estat ratificada pels catalans a les urnes. O més ben dit, després de ser votada pels catalans a les urnes, la llei va ser modificada matusserament per uns jutges amb vocació de polítics sense ser-ho, en una demostració més de les contínues interferències del poder judicial espanyol en el món de la política. Tanco el parèntesi).

El món ha canviat, i el concepte "llengua oficial" ha quedat superat. Hauríem de ser capaços de trobar com sortir de l'atzucac lingüístic en el qual estem instal·lats. No sóc politòleg ni he comprovat si cadascun dels països del món té establerta en les seves lleis bàsiques el concepte de "llengua oficial". Diria que no és així, i que n'hi ha uns quants que no tenen definida una llengua oficial. A partir d'aquí, potser el problema el podríem resoldre substituint el concepte "llengua oficial" per "llengua administrativa".

Això hauria de tenir com a conseqüència automàtica que tots els funcionaris públics, tots sense excepció, haurien de dominar el català. "Senyor funcionari espanyol, mentre Catalunya no sigui independent vostè té dret a anar-hi, però si no és capaç de dominar la llengua pròpia de Catalunya, hi pot anar de vacances però no a treballar." És més que raonable que els funcionaris públics dominin la llengua pròpia del lloc on decideixin anar a treballar, i és d'esperar que quan Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa, així quedarà contemplat a la llei.

Sense presses

Molt de tant en tant ens trobem els que fa molts anys anàvem a aquella escola del carrer Ganduxer de Barcelona, entre l'església rodona i la Via Augusta. Abans anàvem a sopar, però com que uns quants viuen lluny de Barcelona, ara ens és més còmode trobar-nos al migdia. En aquestes trobades no hi ha mai pressa per marxar, i sí, en canvi, moltes coses per explicar i, sobretot, per escoltar. Fa unes setmanes ens vam retrobar. Estàvem convocats al restaurant a quarts de dues, i els últims no en vam sortir fins a les sis tocades. D'aquesta manca de pressa que quan érem més joves potser no ens podíem permetre alguns en diem ser rics, molt rics. Rics en temps, és clar, i és que el temps és de les poques coses que no es pot comprar amb diners. Uns altres, però, per considerar-se rics necessiten tenir molts diners al compte corrent, encara que ni tan sols tinguin temps per gastar se'ls. Vaja, de definicions de rics n'hi ha per a tots els gustos, i de maneres d'enfocar la vida, també.

Tothom té un preu?

La resposta és no, no tothom té un preu. Hi ha persones que per més diners que els ofereixin, no estan mai en venda. Però la majoria sí que té un preu, i això no depèn de si les persones són riques o pobres. Es poden tenir molts diners, moltíssims, però el fet de disposar d'un gran patrimoni no impedeix que alguns en vulguin tenir més. Un bon exemple és el món del futbol.

Veiem la diàspora de bons futbolistes d'arreu del món que han acabat sent comprats per equips de futbol de capital àrab. Aràbia Saudí, un país del qual en el món del futbol fins fa poc no se'n parlava, s'ha afegit a la festa vergonyosa de la gran disbauxa. Ignoro si els futbolistes que es deixen comprar i fan el pas es plantegen què representa anar a treballar a aquell país, que no és precisament una democràcia.

Estem parlant d'uns sous estratosfèrics combinats amb altres pagaments, que inclouen pagaments en espècie d'impossible control fiscal. Un pagament en espècie és, per exemple, enviar a París un Boeing 747 privat per recollir a un tal Neymar i portar-lo a Riad, i satisfer així l'ego infinit del jugador. Un avió de centenars de places per a ell sol.

Tenim el cas de Messi, per exemple, que quan el van deixar marxar del Barça se'n va anar al dòlar àrab de París. I quan s'ha cansat de París, ha fitxat per l'Inter Miami, un club propietat de la família cubana Mas Canosa. Si no saben de quina família es tracta, facin una cerca per Internet i sortiran de dubtes.

En definitiva, Neymar, Messi i companyia són tan pobres que es deixen comprar, i els clubs rics, conscients de la debilitat dels seus empleats, ho aprofiten. Hi ha equips de futbol que tenen diners suficients per comprar el quilo de futbolista al preu que sigui, i ni compradors ni venedors semblen tenir altres preocupacions a la vida que la cotització del dòlar. Són pobres, però es pensen que són rics.

L'afer Rubiales, penúltima estació

Els periodistes suposadament grans experts en futbol havien assegurat a tot arreu (ràdios, teles i diaris de paper i digitals) que el president de la cosa del futbol, un tal Rubiales, no dimitiria. Tenien raó, no ha dimitit, tot i que semblava que avui presentaria la dimissió. L'agressor sexual, com l'han definit alguns, ha necessitat pocs dies per tenir controlat el seu xiringuito, i l'auditori de la Real Federación Española de Futbol estava ple de persones que el defensaven a mort, com així ha estat. I com més disbarats deia en Rubiales, més l'aplaudien. En acabar l'acte, gairebé tothom s'ha aixecat i s'ha posat a aplaudir l'agressor com si s'hagués d'acabar el món. Ara, com que no ha dimitit, haurà d'esperar que el fotin fora.

Alguns clubs modestos van deixar clar des del principi que no li donaven suport, i li exigien que dimitís. Però la majoria no s'han volgut mullar, en espera d'esdeveniments. El Barça és un d'aquests últims. I no només no s'ha volgut mullar quan tocava, sinó que quan TV3 va demanar ahir poder entrevistar en directe a la jugadora Mapi León, escollida millor jugadora en el Trofeu Gamper que el Barça va guanyar per 5-0, el club va posar com a condició per autoritzar l'entrevista que a la senyora León no se li podrien fer preguntes relacionades amb el tema de l'agressió sexual contra una de les seves companyes. La reacció de TV3 només podia ser una: rebutjar fer l'entrevista i explicar-ho en públic. TV3, molt bé, i el Barça, molt malament. Sigui com sigui, aquest impresentable té els dies comptats com a president de l'entitat.

Els abusos d'Ortega a Nicaragua i el silenci de les nostres esquerres

La campanya d'abusos i terror sense límit del dictador nicaragüenc amb l'objectiu d'eliminar qualsevol intent de dissidència política del seu poble no sembla tenir aturador. Alguns diem i no ens equivoquem que el dictador d'esquerres Daniel Ortega és ara mateix molt pitjor que el dictador de dretes Anastasio Somoza que governava el país abans de l'entrada del sandinisme.

Els últims episodis, d'aquesta mateixa setmana, són la confiscació per part de l'estat de la Universidad Centroamericana (UCA), fins ara pertanyent als jesuïtes i una de les universitats més prestigioses de l'Amèrica central, així com la dissolució de la Companyia de Jesús i l'expropiació del seu patrimoni. Potser la dictadura nicaragüenca pretén castigar al Papa Francesc, el qual fa uns mesos va qualificar el sandinisme, sense pèls a la llengua, com una "dictadura grosera, con tintes de dictadura comunista o hitleriana".

Un dels fets que més crida l'atenció d'aquests lamentables episodis és un silenci molt cridaner (silenci còmplice?) de les nostres esquerres, que callen com a putes, potser perquè els seus dirigents pensen (pensen?) que aquí la gent es mama el dit i no s'assabenta de res, o que la dictadura nicaragüenca és també d'esquerres, i entre compañeros no ens farem mal, oi?

Després les nostres esquerres encara tenen la barra de pretendre donar-nos lliçons ètiques i morals, que si l'alcaldessa de Ripoll, que si els pobres palestins, que si Bocs és la pesta bubònica, etc. Quin fàstic que fa tot plegat! Des de la solidaritat amb el poble nicaragüenc, visca Nicaragua lliure de tota mena de dictadures!

Una operació de màrqueting

 

 

Amaral és una cantant espanyola amb una llarga trajectòria artística. Fa uns dies, durant una actuació a Aranda de Duero (Espanya), es va treure la camisa i va continuar actuant, mentre els seus pits quedaven a la vista del públic. Tractant-se d'un gest poc habitual en un escenari, algunes persones s'han sentit molestes.

Només cal acostar-se a qualsevol platja per adonar-se que avui en dia uns pits a l'aire ja no criden l'atenció, però, tot i això, aquest episodi ha tingut un protagonisme als mitjans. És típic del mes d'agost, quan passen poques coses, però els mitjans de comunicació han de continuar generant continguts i els periodistes que s'han quedat de guàrdia busquen les notícies sota les pedres.

Això no sembla anar més enllà d'una operació de màrqueting. Si l'objectiu principal d'una persona que viu de la música és vendre discos, que sense cap mena de dubte ho és, el gest d’Amaral potser li servirà per augmentar les vendes. I fins aquí puc arribar, que el tema no dóna per més.

Una commemoració a Cuixà... i més

 

Aquest migdia està previst que el MHP Pere Aragonès coincideixi a l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (comarca del Conflent) amb els expresidents Jordi Pujol, José Montilla i Quim Torra; les informacions no mencionen Artur Mas, i Pasqual Maragall no hi anirà per motius obvis. L'objectiu de la trobada és participar en la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Pau Casals, un acte que organitza la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. La notícia, però, no és aquesta, o no és només aquesta.

La notícia és que també té previst ser-hi el MHP Carles Puigdemont, en aquests moments sense estar protegit pel paraigua de la immunitat que li toca com a eurodiputat. Per a molts catalans que tenim memòria dels fets que van passar fa sis anys a Barcelona, Puigdemont continua sent el legítim president de Catalunya, i per això cal destacar molt especialment la seva presència d'avui a Cuixà.

Si es reactivés l'ordre espanyola de detenció del jutge Llarena, la policia francesa el podria detenir, o els policies espanyols que el vigilen i l'espien dia i nit des de fa sis anys el podrien segrestar i portar-lo a Madrid emmanillat. Però qui hauria de donar l'ordre de segrest és Pedro Sánchez, el qual aquests dies s'està jugant la seva continuïtat a la Moncloa; per a ell, la conservació del seu càrrec és absolutament prioritària. En altres paraules, si caigués Puigdemont també cauria Sánchez, i ells dos en són perfectament conscients.

En sis anys han passat moltes coses, també a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Hi vaig ser l'any passat per un assumpte que ara no ve al cas, i vaig sortir d'allà bastant decebut per com aquestes jornades estiuenques han anat derivant cap a unes trobades d'amics dominades per una benintencionada gerontocràcia, amb totes les excepcions que calguin. Hi veig poc futur en aquestes jornades, la veritat. I si ens centrem en Catalunya, veiem que Òmnium, a partir de ser opada per Esquerra ja gairebé no pinta res, i l'Assemblea, si no fa un gir estratègic radical, pot acabar anant pel mateix camí. I és que la gent té molta paciència, però la paciència no és infinita.

Què ens queda del 2017? Queden, bàsicament, dues coses: la gent, és a dir, els votants independentistes, aquell cinquanta-dos per cent dels catalans que van anar a votar a les eleccions del 2021 —no en conec cap que hagi deixat de ser independentista—, i la feina discreta que des de Waterloo lidera i coordina Carles Puigdemont. No queda res més, i només dels independentistes depèn de com evolucioni el procés.

Ja no podem comptar gaire amb els partits que es van declarar independentistes abans de les eleccions de l'any 2021. Tenen seriosos problemes d'identitat, d'organització, de credibilitat i, molt especialment, de lideratge, uns més que altres. Les eleccions municipals del mes de maig i les espanyoles del juliol no són tan importants per a Catalunya. Les eleccions crucials seran les del Parlament, que tot indica que es convocaran quan menys ens ho esperem, molt abans del termini que fixa la llei. Si l'independentisme supera el 52% actual voldrà dir que anem pel bon camí; si disminueix, el procés s'allargarà. Només depèn de nosaltres, els votants.

Canvi climàtic, una visió enriquida

(Article original publicat el 11/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2134, pàg. 2)

He parlat amb persones que estan més informades que la resta de la població sobre el canvi climàtic, una realitat que només es pot qüestionar des de la ignorància. Els he preguntat la seva opinió sobre Michael Shellenberger, activista mediambiental, fundador i president de l'Environmental Progress, una organització d'investigació independent amb seu a Berkeley (Califòrnia, USA) que lluita per l'energia neta i la justícia energètica arreu del món. Després d'un distanciament inicial, Shellenberger ara és també un dels consultors de l'IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme molt conegut de les Nacions Unides que estudia aquests temes.

Fa tres anys Shellenberger va publicar el llibre "Apocalypse Never", un assaig molt ben documentat que s'allunya del discurs de la por al qual la nostra societat s'està acostumant sense qüestionar-se'l. Un any més tard, l'Editorial Deusto va publicar la traducció espanyola del llibre, amb el títol "No hay apocalipsis. Por qué el alarmismo medioambiental nos perjudica a todos". Per a una persona com jo que sempre està disposada a aprendre, es tracta d'un llibre interessantíssim que m'ha fet veure el discurs oficial amb una certa perspectiva crítica. Així, sempre partidari de les evidències científiques, no en tinc prou que em diguin que les coses són d'una determinada manera “perquè ho dic jo”.

S'ha parlat molt d'aquesta obra, tot i ser un llibre qüestionat per part d'aquells que no accepten la més mínima discrepància. Parlem de censura encoberta, sí, la punyetera censura que tant agrada a qui no admet que algú pugui expressar una visió diferent de la seva. Tractant-se de persones expertes en aquests temes, em va sorprendre que només un dels meus interlocutors havia llegit el llibre, i alguns ni tan sols n'havien sentit a parlar. El fet és que aquí el llibre no va tenir el ressò mediàtic que al meu entendre es mereix.

Shellenberger no és un negacionista del canvi climàtic, però es mostra molt crític amb algunes conclusions i receptes del discurs oficial. Després de parlar sobre el terreny amb moltes persones directament afectades pel canvi climàtic, l'autor ha demostrat que algunes tesis del discurs oficial no eren del tot encertades, ja que estaven més orientades per una determinada ideologia que per la ciència, i potser és per això que una part del món científic oficial opta per ignorar-lo. Si el lector vol tenir una visió més àmplia que el discurs oficial sobre el canvi climàtic, recomano molt la lectura d'aquest llibre.