Ripoll: no saber llegir la realitat

 

Quan una cosa no surt com li agradaria que sortís, el polític pot reaccionar de dues maneres. Una consisteix a intentar negar la realitat i continuar actuant com si res no hagués passat. Dissortadament, la sortida fàcil d'amagar el cap sota l'ala és la més habitual entre els nostres polítics. Potser no en saben més.

Però es pot reaccionar d'una manera intel·ligent. Ja que rectificar el passat no és possible, aquesta consisteix a estudiar a fons què ha passat i mirar de trobar solucions de cara al futur per evitar repetir errors. El cas de Ripoll ens està mostrant com van quedant en evidència els polítics dels partits tradicionals i aquells que els donen suport, dos col·lectius que no semblen saber llegir la realitat que es viu al carrer.

A Ripoll ha guanyat les eleccions un partit petit que s'ha centrat en els problemes derivats d'una taxa d'immigració provinent del nord d'Àfrica. Es tracta d'un col·lectiu que, amb poques excepcions, no té cap voluntat d'integrar-se a la societat que ha escollit per venir a viure, i a ningú ha de sorprendre que l'actitud intransigent de molts nouvinguts comporti problemes creixents de convivència.

A Catalunya, la majoria dels partits tradicionals tenen un error de plantejament. Consideren que són els catalans els que s'han d'integrar en la cultura dels nouvinguts, vinguin d'on vinguin, i no que siguin els nouvinguts els que s'han d'integrar en la terra d'acollida que han triat per venir a viure. Això implica, entre altres requisits, un respecte per a les nostres normes de convivència.

Lidera el partit guanyador de Ripoll una senyora que parla molt bé, que és molt educada, que parla sempre molt clar i que no perd el temps amb les ambigüitats políticament correctes que conreen els partits tradicionals. I què fan els seus contrincants polítics? Opten per la sortida fàcil d'ignorar la realitat que els envolta, i busquen un pacte de govern de perdedors del qual en quedi fora el partit guanyador de les eleccions.

El termini legal per constituir els ajuntaments s'acaba la setmana que ve, i aviat veurem com queda configurat el govern de Ripoll. Els partits tradicionals són perfectament conscients que els problemes que denuncia la guanyadora de les eleccions són reals. Però, tot i això, consideren que no s'ha de canviar res; i qui dia passa, any empeny. Segons quin sigui el desenllaç ripollès, la pròxima vegada Sílvia Orriols (a la foto) assolirà la majoria absoluta.

Excés d’ombres a l'Acord de Claredat

(Article original publicat el XX/5/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 95/5-2023, pàg.23)

De les persones designades pel govern per formar part de l'equip d'acadèmics que haurà d'elaborar un document que ja té títol, Acord de Claredat, qui més ha cridat l'atenció és la politòloga Astrid Barrio. És una persona amb una llarga trajectòria pública, i ja sabem de quin peu unionista calça: el més extrem. Dit això, no deixa de ser curiós que un document que encara no existeix ja tingui un títol, i que es doni per fet que serà fruit d'un acord entre acadèmics de visions polítiques absolutament oposades.

La realitat és, però, que aquesta és una via que el govern s'ha tret de la màniga amb l'objectiu d'anar tirant de la rifeta per tenir entretingut el personal. Des de la plaça de Sant Jaume s’intenta justificar el gir polític que ha fet el partit que governa Catalunya, un partit que últimament es declara més republicà que independentista. El terme republicà pot tenir molts significats, i amb aquesta ambigüitat juguen aquells que el defensen, mentre que la independència d’un país tothom sap què significa.

Astrid Barrio, com altres membres de l'equip d'acadèmics, no és independentista, però no per això se'ls ha de criticar. A Catalunya hi ha de tot, i Barrio representa l'unionisme més abrandat. I no se n'amaga. Ara bé, no hem d'oblidar que segons els últims resultats electorals, més de la meitat dels catalans va votar partits independentistes, i no sembla que s'hagi tingut en compte una majoria similar per decidir l'equip d'experts. No és un detall menor.

Tampoc és sobrer recordar que en una democràcia el vot popular ha d'estar per sobre de l'acord d'uns acadèmics, o d'unes enquestes fetes a la mida de qui les encarrega. Franco també signava acords i feia enquestes, però en democràcia es vota. Però hi ha més. Barrio no només es posiciona en contra de l'independentisme —repeteixo, hi té tot el dret— sinó que va molt més enllà, ja que també està radicalment en contra que es pugui preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un país independent. I només per aquesta negativa, ja hauria de quedar exclosa de l'equip d'acadèmics.

L'Acord de Claredat no tindrà recorregut polític, i una part de la militància del partit que governa Catalunya n'és perfectament conscient. Càrrecs polítics i militants de base no amaguen el seu descontentament a qui els vulgui escoltar. Els mitjans de comunicació no controlats pel govern estan qualificant tot això com una enredada política, gairebé de forma unànime. Amb tot el meu respecte per a les posicions polítiques discrepants —cadascú és lliure de pensar com vulgui—, seria d'agrair que els nostres dirigents deixessin de tractar-nos com si fóssim pàrvuls.

Com es valora el suport a l'independentisme?

Hi ha qui, sovint per interessos polítics partidistes o interessos personals disfressats d'interessos generals, defensa que les eleccions municipals del 28 de maig també han servit per demostrar que l'independentisme català ha pujat, o ha baixat, o es manté, depenent del lloc on es faci la comparació. Són els mateixos que ens diuen que a les eleccions espanyoles que tindran lloc el 23 de juliol podrem tornar a mesurar la fortalesa de l'independentisme. I acostumen a ser els mateixos que no volen que es pregunti directament a la ciutadania si volen ser independents o prefereixen seguir sota la dependència, tutela i control del país veí.

Però aquesta pretensió de valorar el suport a l'independentisme tots sabem que és tramposa. Tots sabem també que aquest suport només es pot mesurar mitjançant un referèndum d'independència, com, per exemple, el que ja es va celebrar l'1 d'octubre del 2017, amb els resultats coneguts. Com a mal menor, també podem valorar la força de l'independentisme mitjançant unes eleccions al Parlament de Catalunya, com, per exemple, les últimes celebrades el 14 de febrer del 2021. Llavors la força de l'independentisme va ser del 52%.

Seria molt convenient que quan es presenten dades de suport a l'independentisme no ens deixéssim entabanar per aquells que sempre faran tot el possible per evitar que es conegui oficialment la realitat, sense menystenir que els unionistes només són el 48% dels catalans. Encara són molts, sí, però 52 és més que 48.

Una nova derrota de Colau

A Barcelona, mentre resulta indiscutible que Xavier Trias ha guanyat clarament les eleccions, resulta igualment inqüestionable que el tàndem Colau-Collboni que ha governat la ciutat fins ara les ha perdut. La gran notícia de la nit ha sigut que Ada Colau ha tornat a perdre, tal com va passar a les eleccions del 2019. Dit això, dels dos objectius que tenien la majoria dels barcelonins —que Colau no guanyés, i que Colau no continuï sent alcaldessa—, el primer ja s'ha complert. Ara, però, venen els pactes discrets dels despatxos, i en les pròximes tres setmanes pot passar de tot. I de tot vol dir de tot.

Fa quatre anys Ernest Maragall va guanyar les eleccions, però un pacte de perdedors posterior el va deixar sense l'alcaldia. Va ser el pacte de la vergonya, tan legal com, al meu entendre i al de molta gent, difícil de pair. Ara és més difícil que això es repeteixi, però no és impossible. No s'ha d'excloure un pacte de perdedors en favor d'un nou/vell tripartit d'esquerres. Esperem que no torni a passar, i em permeto dir-ho en plural perquè intueixo que aquesta és l'opinió majoritària dels barcelonins (vots canten). Colau ha perdut les eleccions, aquesta és la gran notícia, i Trias les ha guanyat. El comunisme s'allunya dels despatxos de la banda de mar de la plaça de Sant Jaume, i això és una molt bona notícia. Crec que els barcelonins hem d'estar contents.

S'han produït uns efectes col·laterals de caràcter menor i, per altra banda, perfectament previsibles. La gran patacada d'Esquerra, i no només a Barcelona, no ha estat cap sorpresa; tan sols la militància més abrandada i junquerista del partit no la volia veure venir. En política els errors es paguen a les urnes, i aquesta derrota sense pal·liatius tindrà una continuïtat quan d'aquí a menys de dos anys es convoquin unes noves eleccions nacionals a Catalunya; Esquerra té temps de rectificar, però dubto que ho faci.

Aquests comicis han estat també la confirmació de la desaparició de Ciudadanos/Valientes, la crónica de la muerte anunciada d'una manera tòxica de fer política que ha introduït una gran crispació en la nostra societat. Ara només els queda la celebració d'uns funerals discrets i sense aplaudiments. La CUP torna a quedar-se fora del consistori barceloní, i no per previsible no deixa de ser una bona notícia. El PP ha doblat resultats, passant de dos a quatre regidors, però continuarà sent un partit políticament irrellevant. I, per acabar, cal deixar constància d’una molt mala notícia per a la nostra ciutat: l'entrada de dos regidors de Bocs.

De festa, res de res

Diuen que avui és jornada de reflexió. Doncs apa, reflexionem una mica, que reflexionar no fa cap nosa. Fa molts anys a algú se li va acudir definir la jornada electoral com la festa de la democràcia. Al principi, després de quatre dècades de sequera democràtica, potser tenia algun sentit que alguns associessin el fet de poder votar amb una festa. Avui en dia, però, ja no té massa sentit. Amb alguns exemples agafats a l'atzar s'entendrà millor el perquè demà no serà una festa.

A Catalunya no tenim una llei electoral pròpia. En més de quatre dècades d'activitat del Parlament de Catalunya recuperat, els nostres representants polítics no han fet una llei electoral moderna i adaptada al país i als temps actuals. Les excuses que uns i altres donen —més o menys representació dels territoris amb poca població, en detriment o benefici de la representació metropolitana— potser tenen algun sentit, però el fet és que no han estat capaços de consensuar la llei electoral de Catalunya.

Aquesta mancança legal ens porta a constatar que encara no podem votar telemàticament. Som a l'època d’Internet, però, electoralment, ens vam quedar aturats a l'època del tèlex. Són vergonyoses les dificultats burocràtiques que tenen els expatriats catalans per poder votar. La compra escandalosa de vots, més estesa del que ens podíem imaginar, és una conseqüència més de tenir una llei mal feta. Les trampes legals de les candidatures unipersonals, així com les llistes fantasma de candidats amb nul·la presència al territori, persones que mai han trepitjat els municipis els quals aspiren a governar, en serien dos exemples.

Cal no oblidar tampoc que de les eleccions municipals en surten també la composició dels consells comarcals, les diputacions i l'àrea metropolitana. Són uns càrrecs polítics molt ben remunerats que no es decideixen mitjançant el vot popular sinó per un repartiment digital de càrrecs que fan secretament els partits entre els seus afins. Trobeu normal que les cúpules polítiques d'aquestes tres importants institucions no les voti la ciutadania?

Per acabar, demà no elegirem les persones que ens semblin més adients per defensar els nostres interessos des de les institucions, sinó unes llistes tancades fetes des dels despatxos dels partits i formades per persones obedients. D'aquesta manera, els càrrecs elegits no han de passar comptes amb els ciutadans, com semblaria lògic, sinó amb el secretari d'organització del partit que els ha col·locat digitalment a la llista. Oi que tot això no és normal? Doncs de festa, res de res.

Decréixer no és la solució

(Article original publicat el 19/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2122, pàg. 2)

Conec persones intel·ligents que estarien encantades de la vida si els alemanys anunciessin el tancament de la fàbrica Seat. Persones que no volen ni sentir a parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona perquè no miren més enllà de la punta del seu nas, i associen l'ampliació exclusivament amb un augment del turisme. Persones que aplaudeixen que l'alcaldessa de Barcelona es carregui el Pla Cerdà. Persones que tenen el somni d'acabar convertint la Via Augusta, que és la via urbana natural d'entrada a Barcelona des del Vallès, en una mena de Via Amish exclusiva per a vianants, bicicletes i patinets. Persones que defensen la teoria del decreixement fins a l'extrem de dificultar que les noves generacions de barcelonins es puguin quedar a viure a la ciutat per manca d'una oferta més àmplia de llocs de treball. Persones que defensen més les granotes i els coloms que als seus conciutadans. Persones, en definitiva, que massa sovint associen empresa amb delinqüència, i que arriben a l'extrem de criminalitzar l'empresari de la distribució més important de l'estat, potser ignorant que tracta els seus treballadors bastant millor que la competència.

Són persones, sens dubte benintencionades, les quals, amb poques excepcions, tenen el lloc de treball i el sou assegurats de per vida (funcionaris i assimilats). O jubilats amb la vida resolta, i aturats de llarga durada que ja han llençat la tovallola de poder tornar a treballar. O els quatre cupaires que s'ho volen carregar tot. O els pocs comunistes que queden els quals són incapaços d'acceptar que l'experiment que fa cent anys potser sobre el paper era engrescador, ja s'ha demostrat que no és socialment ni econòmicament viable. O els joves que defensen les okupacions, joves que el dia que el pis okupat sigui el de la seva família deixaran ipso facto de ser-ho. O polítics amb càrrec institucional que no saben ni tenen gens d'interès a saber com funciona l'economia productiva. I tot el món anti-emprenedor que, amb la millor de les intencions, pensa que l'administració pública ha de decidir la nostra manera de viure i tenir cura de tots els aspectes de la nostra vida.

Aquesta relació podria ser bastant més llarga. Són persones que pel soroll que fan sembla que siguin moltes més de les que són realment, però elecció rere elecció els vots posen la gent al lloc que li correspon. Són persones que potser obliden que en una democràcia els problemes no es resolen okupant ni fent soroll al carrer, sinó treballant de valent i votant.

El deute pendent

 

Estem a quatre dies de les eleccions municipals. A Barcelona, en contra dels estatuts dels comuns, però gràcies a l'assentiment còmplice d'una militància molt acostumada a l'obediència deguda als seus líders, Ada Colau ha optat a repetir mandat. És el moment de recordar-li que té un deute pendent. Així, en aquesta campanya electoral Colau ha continuat negant que en la campanya electoral del 2015 utilitzés informacions falses que van perjudicar greument el seu adversari polític, Xavier Trias. Ningú pot negar que sense aquelles interferències presumptament criminals, Trias hagués tingut més opcions per continuar quatre anys més com a alcalde de Barcelona.

Encara que ja han passat vuit anys i Colau ho negui, és bo recordar que l'any 2015 l'ara alcaldessa aprofitava qualsevol faristol que se li posés al davant per esbombar en públic la porqueria política llardosa i mentidera provinent de les clavegueres de l'estat, i amplificada per pamflets en forma de diari com OK Diario, El Mundo i companyia. Uns altaveus mediàtics que tenen la seva quota de protagonisme en la feina bruta que fa l'estat en contra d'una determinada concepció de Catalunya, precisament aquella que és majoritària a les urnes. Estem parlant, doncs, d'una doble mentida: la mentida pròpiament dita que va ajudar Colau a accedir a l'alcaldia, i la mentida posterior negant repetidament que Colau i els comuns s'aprofitessin d'aquella mentida.

Colau i companyia poden continuar negant que la terra és rodona, però les hemeroteques de paper i els arxius d'àudio i vídeo sempre acaben deixant els mentiders en evidència. A la vida, i això inclou especialment el món de la política, s'haurien de respectar unes mínimes normes ètiques, i el 2015 Colau se'n va saltar algunes. Dit tot això, que no és poc, Xavier Trias va tornar a demostrar que és tot un senyor intentant suavitzar la relació personal amb Colau, convidant a dinar l'alcaldessa, una alcaldessa que en pocs dies potser estarà obligada a tornar-li el càrrec.

Colau encara no s'ha disculpat en públic per haver fet trampa a la campanya electoral del 2015. I és que aquell episodi va traspassar tots els límits de l'ètica política. I com que les repetides acusacions falses de Colau buscant perjudicar el seu adversari polític van ser públiques, les disculpes han de tenir el mateix tractament mediàtic. Així, mentre no es disculpi públicament, Colau estarà en deute amb Xavier Trias, amb la ciutadania barcelonina i potser, també, amb la seva consciència.

Tripijocs electorals

Llegint la lletra petita de la normativa que regula les eleccions municipals, ens trobem amb la figura curiosa i bastant desconeguda de les candidatures electorals unipersonals. Són candidatures amb un candidat únic, i normalment acostumen a ser de persones molt vinculades al partit (allò que en diuen funcionaris del partit), però sense vinculació amb el poble per on es presenten. Però com que hi ha uns avantatges econòmics —als partits els paguem diners per cada regidor elegit, però també cobren per cada vot obtingut— aquests aprofiten totes les escletxes legals.

Les candidatures unipersonals també serveixen per poder presumir d'haver-se presentat a moltes poblacions, és a dir, de tenir una millor posició en el rànquing pre-electoral de sortida. Segons un estudi publicat recentment per Vilaweb, qui més profit treu d'aquesta possibilitat, i que acapara més de la meitat de les llistes unipersonals de Catalunya, és la franquícia catalana del PSOE, un partit conegut oficialment com a PSC(PSC-PSOE).

Amb un exemple s'entendrà millor. Per a les eleccions del 28 de maig, el candidat de la llista unipersonal de Tírvia, al Pallars Sobirà, és un conseller socialista de Barcelona, del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Fa quatre anys la mateixa persona ja va ser candidat unipersonal, llavors al municipi de La Molsosa (Solsonès), on va treure quatre vots. Tot aquest tripijoc és molt estrany, però és cent per cent legal i els partits se n'aprofiten.

La plaça Artós

A Sarrià tenim una plaça que a la majoria de sarrianencs no ens faria res que se l'emportessin lluny i la perdéssim de vista. És la plaça Artós, en termes urbanístics una plaça lletja amb ganes. Fora de les terrasses de la part baixa, que tenen la seva clientela, d'aquesta plaça no se'n salva res, ni tan sols un paviment antic i mal apedaçat que és un insult a les mínimes normes del bon gust, una dificultat per a les persones que arrosseguen un cotxet o que es mouen en cadira de rodes, i un perill per a la seguretat dels vianants. L'edifici de Telefónica de la part de dalt, mig abandonat, tampoc ajuda gaire a fer d'Artós una plaça amable.

Després hi ha el personal que freqüenta la plaça. Aquest indret ha sigut de sempre el lloc de concentració d'alguns seguidors molt sorollosos de l'Espanyol els quals, abans dels partits, anaven desfilant a peu des d’Artós fins al camp de General Mitre. Ara l'estadi de Cornellà els queda més lluny però, quan l'Espanyol juga a casa, alguns seguidors sorollosos continuen trobant-se a la plaça Artós abans del partit, ben protegits per la policia. I per una evident afinitat anti-Barça, també és el lloc de concentració dels seguidors del Real Madrid quan els blancs juguen a Barcelona, tant és si juguen contra el Barça com si juguen contra l'Espanyol.

D'uns anys ençà, la plaça Artós també és el lloc on la gent de Bocs perpetra mítings polítics. Artós té l'avantatge que, com que és petiteta, amb poca gent ja sembla que estigui plena. Diumenge passat no van omplir ni una quarta part d'aquell espai. Segons s'havia anunciat, era el gran míting que en aquesta campanya electoral faria a Catalunya la plana major de Bocs, i haurà estat l'única visita a Barcelona del conducător indiscutible del partit, Santiago Abascal. Va fer un discurs pujat de to, com fa sempre, després d'haver perorat els seus teloners: el candidat a regidor per Barcelona, un tal Oro-Pulido que no coneix ningú, i el diputat encarregat de la franquícia catalana del partit, Ignacio Garriga. L'estètica habitual, rojigualdas grans i petites, castellanor lingüística unànime i, òbviament, cap bandera catalana. El país de Bocs és un altre, i no se n’amaguen.

No, no va d'això (2/2)

(Ve d'aquí)

En unes eleccions locals no té gens d'importància si a Catalunya els partits independentistes sumen més que els partits unionistes; aquestes eleccions no van d'això. I encara que sembli una provocació, també ens podríem preguntar quins són avui en dia els partits independentistes catalans, ja que, amb tota franquesa, jo m’he perdut. Però, com dèiem ahir, aquestes eleccions no serviran per esbrinar la força de l'unionisme espanyol, ni la força de l’independentisme català. Per mesurar-ho, fa dos anys els catalans ja vam votar en unes eleccions nacionals, i va quedar clar que els independentistes són més que els unionistes.

En canvi, m'interessa molt saber què pot acabar passant a la meva ciutat, Barcelona, i al meu barri de Sarrià. Se'n diuen interessos de proximitat. Vull saber si ens acabaran fent aquell jardí que reclamem des de fa anys, o si la biblioteca del barri s'acabarà de construir sense més retards, o si es faran aquells equipaments municipals tan necessaris i reivindicats per la gent del barri.

Però l'objectiu de molts barcelonins passa, per sobre de tot, per fer fora Colau. No m'agrada fer campanya a la contra, i potser és una posició poc constructiva. Però aquesta vegada no tinc cap opció millor. Són tantes les estripades ciutadanes d'aquesta senyora i el seu equip que avui m'estalviaré de recordar-les. Deixant de banda els seus fans incondicionals, Colau és perfectament conscient que no deixarà un bon record a la ciutat. Molts volem que a partir del dia 28, Colau només sigui mereixedora d'un oblit pietós per part de la majoria dels barcelonins, els quals ja tindran prou feina per pagar els seus capricis ideològics. L'herència que ens deixa Colau és esfereïdora.

No, no va d'això (1/2)

 

Alguna vegada, poques, penso que la majoria dels comentaristes estan equivocats, i d'aquí ve la il·lustració d'aquest article. Aquests dies, politòlegs i altres persones suposadament expertes en política, opinaires i tertulians seriosos i també els de tot a cent, enfoquen la campanya de les municipals com si Pedro Sánchez i Alberto Núñez a Espanya, o Pere Aragonès a Catalunya, fossin també candidats. I resulta que no ho són. Les eleccions locals són, com diu l'adjectiu, d'àmbit estrictament local, i els resultats no són extrapolables.

Se me'n refot si a Santa Coloma de Gramenet guanya Parlón o Rufián, de la mateixa manera que se me'n refot qui sigui el guanyador a les altres capitals de província catalanes al marge de Barcelona. (Heu llegit província, sí, un mot proscrit per la catalanor nostrada; però és que, ens agradi o no, les nostres circumscripcions electorals encara són les províncies). Se me'n refot si en el conjunt de Catalunya, o en el conjunt d'Espanya, treu més vots/més regidors/més alcaldes un partit o un altre. Insisteixo, crec que és erroni fer plantejaments electorals en clau nacional o estatal.

Els resultats de les eleccions municipals són importants, però, repeteixo, no van més enllà de l'àmbit municipal, i no són extrapolables. Quina importància té que el PP recuperi o no les alcaldies de Castelldefels i de Badalona, per no deixar sol l'únic alcalde pepero de Catalunya, aquell senyor de Pontons? Cap. Per cert, sorolls polítics al marge, molts catalans ignoren que entre els 947 ajuntaments de Catalunya, entre Bocs i els Ciudadanos Valientes tenen, entre tots tres, zero alcaldes a Catalunya.

(la segona part d'aquest article es publicarà demà)

Campanya electoral, dues imatges

La portada de dissabte del diari El País reflecteix dues coses: que Pedro Sánchez, una vegada més, ha sabut aprofitar les oportunitats internacionals que se li presenten, i que Joe Biden, president dels Estats Units, també sap treure rendibilitat de les visites que rep a la Casa Blanca. Sánchez, que no és candidat a cap càrrec en les eleccions del dia 28, és molt conscient que ha estat rebut al despatx oval perquè serà el president d'Europa a partir de l'1 de juliol. Així, Biden no ha rebut només al president espanyol, sinó al futur president d'Europa. Però per poder entrar a la Casa Blanca, Sánchez ha hagut de pagar un peatge important, amb el seu compromís d'acollir un nombre indeterminat d'immigrants hispans que són o volen entrar als Estats Units. Si les despeses associades d'aquest moviment migratori cap a Espanya les pagarem directament els espanyols o tot això es pagarà amb fons de la Unió Europea —els quals, òbviament, també són en part espanyols—, encara està per veure. Sigui com sigui, mentrestant Sánchez ja té la portada que buscava per començar la seva llarga campanya electoral de les eleccions espanyoles que toquen a finals d’any, amb un èxit d'imatge difícilment discutible.

Simultàniament, la candidata ciudadana Anna Grau s'ha retratat sense camisa, però sense ensenyar més del compte. M'estalvio d'incloure la foto perquè no crec que aporti res, i tampoc se m'acut cap comentari mínimament original. Podríem dir que Ciudadanos ja ho ha perdut tot, fins i tot la camisa de la seva voluntariosa candidata. Però potser aquesta conclusió seria massa fàcil.

El dia 28 a Barcelona

(Article original publicat el 5/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2120, pàg. 2)

En campanya electoral, els que volem mantenir una certa neutralitat política hem de ser molt curosos en tot allò que escrivim, i intentem que ningú pugui interpretar que estem fent propaganda política a favor d'una determinada candidatura. Ara bé, no amagaré la meva ideologia, ja que en tants anys d'escriure aquesta columna quinzenal, el lector de La Veu ja pot intuir de quin peu calço. Però no vull anar més enllà. A Igualada, això sí, m'agradaria que guanyés les eleccions una candidatura netament igualadina, sense interferències externes. I a partir d'aquesta premissa general i allunyant-me seixanta quilòmetres d'Igualada, avui centraré els meus comentaris en els resultats que el dia 28 es poden donar a la capital de Catalunya.

A Barcelona el dia 28 es podran veure situacions interessants. La menys probable és que un partit, el que sigui, tregui com a mínim 21 regidors, que seria la majoria absoluta en un consistori de 41. En aquest cas hipotètic, el guanyador podria governar la ciutat sense necessitat de pactes. Però tot indica que, sortosament, això no passarà. I dic sortosament perquè les majories absolutes mai m'han agradat.

A partir, doncs, de la possibilitat més probable, és a dir, que cap partit assoleixi la majoria absoluta, caldrà veure quin partit treu més regidors. Si qui treu més regidors són els Comuns, o Esquerra, o els socialistes —perquè ningú se m'enfadi, els he posat per ordre alfabètic—, i tots tres sumessin la majoria absoluta, em costa imaginar que a Barcelona no es formés un govern tripartit d'esquerres liderat pel partit amb més regidors.

Però per a qui confiï en les enquestes —com explico sovint, no és el meu cas—, la possibilitat més factible és que Xavier Trias sigui el candidat guanyador. En aquest cas, Trias tindria possibilitats reals de ser alcalde si la suma dels tres partits mencionats abans no arribés als 21 regidors. Això és molt difícil però no impossible, i a partir d'aquí començarien les negociacions per tancar un govern de coalició liderat per Trias.

No s'ha d'excloure, però, la possibilitat del factor sorpresa d'última hora que capgirés totes els pronòstics. Així, podria sorgir un regidor o més d'un, del partit que sigui, els quals fessin el paperot que fa quatre anys va fer aquell polític parisenc de trista memòria, el qual actualment torna a viure a París. Els barcelonins no hem oblidat que va ser gràcies a Manuel Valls que la senyora Colau, coneguda per alguns com la destroyer de Barcelona, va continuar ocupant l'alcaldia.

Les veritats incòmodes

 

Sempre he viscut al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, i conec una mica el meu barri i la seva gent. Imaginem un matrimoni amb dos fills que viuen en un pis de lloguer, o que estan pagant una hipoteca, que els fills van a l'escola concertada —no és una excepció, a Sarrià l’oferta de places públiques és limitadíssima, gairebé totes les escoles del barri són concertades—, i que tenen uns ingressos familiars mensuals d'uns tres mil euros. Imaginem també que aquesta família disposa d'un cotxe utilitari, amb totes les despeses que això representa (quota, garatge, combustible, impostos, assegurança, ITV, revisions, imprevistos). Coneixent el preu mitjà dels pisos, les escoles i els cotxes, i afegint les altres despeses bàsiques com l'alimentació, etc., és exagerat dir que aquesta família potser passarà dificultats econòmiques per arribar a final de mes?

La meva resposta és, òbviament, que no és cap exageració, i per això no puc entendre les crítiques desmesurades que se li estan fent a un candidat a l'alcaldia de Barcelona per haver dit més o menys el mateix que esteu llegint. Molt possiblement el candidat s'hauria pogut expressar amb una mica més de diplomàcia i empatia cap a les famílies que ni tan sols arriben als dos mil euros d’ingressos mensuals, però per això ja es va disculpar. Altres candidats diuen cada dia disbarats de l'alçada d'un campanar (en aquest sentit, la senyora cupaire és una mina) i alguns encara els hi riuen les gràcies.

Comprar el vot

Tot i que és una pràctica molt reprovable, la compra del vot és força habitual en països de l'Amèrica del centre i del sud, però no només. La proposta del comprador de vot és una equació ben senzilla: si em votes, cobraràs. En podríem dir una persuasió pensionada, allò que a l'oest en diuen toma y daca. Així, polítics que ja estan instal·lats en llocs de comandament i opten a la reelecció (presidents, ministres, consellers, alcaldes, regidors...) de vegades tenen la temptació d'intentar comprar el vot, i que ho puguin acabar fent o no també depèn dels controls parlamentaris i polítics que s'hagin establert.

El pagament no s'acostuma a fer amb diners propis, que tampoc estaria gens bé, però almenys no ens afectaria directament la nostra butxaca, sinó amb els diners de tots, els diners públics provinents dels nostres impostos. Sí, ja sabem que tota una senyora ministra socialista de trista memòria va afirmar molt seriosament que els diners públics no són de ningú, però la realitat és que els diners públics són meus. I teus. I del conjunt dels contribuents.

Encara no ha començat la campanya per a les municipals i alguns polítics ja ens prometen xecs per pagar el material escolar del curs que ve, o ajuts per poder anar de vacances en tren si tens menys de trenta anys, o per subvencionar una part de les hipoteques si ets un jove que no has passat dels trenta-cinc. La qüestió és tenir la població contenta i entretinguda, amb l'objectiu no declarat que el votant es mostri agraït amb el polític... esperant rebre el xec promès... que molt possiblement no arribarà mai, ja que en campanya electoral la lletra petita no s'explica.

En societats serioses aquestes coses no passen, però no és cap secret per a ningú que el nostre país encara és lluny d’assolir la categoria de país seriós. Per cert, allò que va dir la ministra socialista sobre els diners públics no va ser una simple relliscada. Tenim persones molt ineptes en llocs de comandament que pensen aquestes coses, i per això en campanya electoral es permeten la frivolitat de prometre xecs amb aquella alegria. I així ens va.

Debat electoral a Sarrià, una contra crònica

 

(Foto: Les Veus de la República)

La campanya electoral de les municipals comença oficialment el dia 12, però ahir ja es va fer el debat tradicional que abans de cada elecció organitza la Casa Orlandai. Sala Foix, de les 7 a les 9 del vespre. Ple a vessar, incloent-hi el distribuïdor annex des d'on també es podia seguir l'acte via pantalla. La periodista moderadora Carme Rocamora i les persones d'Orlandai que la van ajudar van fer una bona feina.

Segons les enquestes —per a qui se les cregui—, de les set persones que representaven els partits polítics (cinc són regidors de l'ajuntament), quatre d'aquests partits tenen més o menys possibilitats d'assolir l'alcaldia: els comuns, Esquerra, Junts i els socialistes, representats, respectivament, per Jordi Martí Grau, Ester Capella, Jordi Martí Galbis i Albert Batlle. Però cap d'aquestes persones serà cap de llista el dia 28. Posats a triar, a mi m'hauria agradat més que els participants haguessin estat els caps de llista, Ada Colau, Ernest Maragall, Xavier Trias i Jaume Collboni, però les coses són com són.

Els tres partits restants presents en el debat (Ciudadanos, PP i Valents) tenen zero possibilitats d'assolir l'alcaldia, i els seus representants en són molt conscients, però només ho diuen en petit comitè. L'Anna Grau, l'Antonio Verdera i l'Eva Parera van tenir la cortesia de fer totes les seves intervencions en català, tot i que a les xarxes socials aquests tres partits utilitzen gairebé en exclusiva l'espanyol. Ells sabran per què ho fan, però, sigui com sigui, va ser tot un detall.

Tots set van ser educats en les seves intervencions, es van respectar els temps, i m'atreviria a dir que excepte algun tema molt concret de caràcter més ideològic que ciutadà, les seves propostes van ser força compartides per la resta. Novetats? Cap ni una, tot molt previsible. Amb tota franquesa, a mi m'hauria agradat que el debat hagués estat més intens, però entenc molt bé que un debat a set no és un debat a dos, i es fa el que es pot. Tot i això, em va agradar haver-hi anat.

El format del debat no permetia que el públic fes preguntes en directe com a mi m’hauria agradat, i em vaig dedicar a observar petits detalls simpàtics, aquells que no acostumen a sortir a les cròniques. N'explico alguns. 1/ Els discrets policies d’escorta presents a la sala, vestits de paisà, com sempre, s’ho miraven tot plegat amb cara d’avorriment. 2/ No tractant-se d’un acte institucional sinó dels partits polítics, jo no hauria reservat uns seients destinats als consellers del districte; ahir no tocava. 3/ Érem on érem, i no van sorprendre alguns discrets murmuris de desaprovació quan la senyora Grau, amb tota la raó del món, va criticar els okupes del districte. 4/ En un moment determinat va fallar la megafonia, però això ja és tot un clàssic en els actes que es fan al districte; van resoldre el problema en pocs minuts. 5/ El premi a la més riallera seria per a la senyora Parera, potser perquè intueix que difícilment podrà revalidar el càrrec de regidora (com diuen a l'oest, al mal tiempo, buena cara). 6/ També va cridar l’atenció que una senyora que es trobava entre el públic estava tranquil·lament donant el pit a un nen una mica crescudet. 7/ A meitat de l’acte, unes senyores amb samarretes reivindicatives de Can Raventós van fer una mena d’ofrena silenciosa de plantes, i després se les van emportar. 8/ En defensa del criticat carril bici de la Via Augusta, el regidor dels comuns va explicar que havia arribat a Orlandai en bicicleta, i tot la mar de bé. 9/ A la sortida de l’acte, uns quants cotxes oficials esperaven els seus clients al mig del carrer per tornar-los cap a casa.

Quan el benefici d'una minoria va en detriment de la majoria

El lobby ciclista de Barcelona està format per una petita part dels barcelonins, una minoria entre els 1.639.981 habitants de la ciutat. Això sí, els ciclistes estan bastant ben organitzats, i quan volen fan soroll mediàtic mitjançant accions vistoses i, de vegades, arriscades, però tolerades per les autoritats. A ningú se li escapa que algunes de les seves accions poden molestar a la gran majoria dels barcelonins, que són els vianants.

Una de les últimes accions del lobby ciclista ha consistit a saltar-se la prohibició de circular pel túnel de Vallvidrera. No cal dir que els ciclistes anaven pel túnel com van per Sarrià, és a dir, sense placa de matrícula, la majoria sense llums ni casc protector i, és de suposar, sense assegurança. Què hagués passat en cas d'accident al mig d'un túnel on les bicicletes tenen prohibit accedir? El fet és que qui tenia l'obligació d'impedir aquella excursió simpàtica, l'ajuntament, ho va tolerar. Si un motorista circula sense matrícula, sense llums i sense casc sap a què s'exposa. I és que no són només els cotxes, les motos també estan en el punt de mira dels comuns i socialistes que governen la nostra ciutat.

Amb el disseny i la posada en marxa d'alguns carrils bici molt reivindicats pel lobby ciclista, l'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona no sembla ser només beneficiar el petit col·lectiu dels ciclistes urbans, molt respectable però minoritari, sinó perjudicar el col·lectiu més nombrós de la ciutat, els vianants. S'acosten eleccions i hi ha pressa per inaugurar carrils bici, i potser l'alcaldessa i el seu equip han tirat pel dret sense rumiar gaire. Però això no és excusa.

El perill principal que corren els vianants quan surten al carrer no són els atracadors ni els violadors sinó els ciclistes incívics. Parlo d'aquells ciclistes, gairebé tots, que se salten els semàfors en vermell, i els que amb l'aquiescència municipal baixen en direcció contrària i a tota pastilla per Major de Sarrià, com si fossin els usuaris únics de la via pública. Més perillosos són els que circulen per voreres en les quals la normativa no permet que hi circulin bicicletes ni patinets. Però molts ciclistes es mouen al marge de la normativa i del sentit comú, i massa sovint obliden que a la vorera qui té preferència sempre és el vianant.

Per als vianants que han d'agafar el bus en una parada per on passa el carril bici, pujar al bus és una operació de risc, ja que les bicicletes passen entre la marquesina de la parada i la porta del bus. Pretendre que els ciclistes s'aturaran a la parada quan coincideixin amb el bus, quan ni tan sols s'aturen en un semàfor vermell, seria allò que en diuen wishful thinking. El perill augmenta quan el vianant baixa del bus, ja que no té cap visibilitat. Aquest nyap ja es va denunciar quan van fer el carril bici de l'avinguda Vallcarca, i ara a la Via Augusta estan repetint l'errada. No voleu caldo? Doncs dues tasses!

Qualsevol polític amb sentit comú hauria de saber que és lleig beneficiar una minoria de ciutadans, els ciclistes, en detriment dels legítims interessos de la gran majoria, els vianants. Els ciclistes voten, sí, però els vianants també. Cal deixar molt clar que la majoria dels vianants no està en contra dels ciclistes sinó només de les seves males pràctiques, així com dels polítics que les permeten i no les castiguen, o que dissenyen els carrils bici sense mesurar abans les conseqüències negatives d'unes decisions tècniques que aviat es demostrarà que són errònies.

Emancipar-se

(Article original publicat el XX/4/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 94/4-2023, pàg.23)

Tres persones que tenim, respectivament, un, dos i tres fills majors d'edat, ens fèiem una sèrie de preguntes. Quin ha de ser el paper dels pares quan els fills assoleixen la majoria d'edat? Se'ls ha d'esperonar a emancipar-se, o és aconsellable retenir-los a casa uns anys més? Donant per fet que, per manca d'experiència, els fills emancipats cometran equivocacions, és positiu deixar-los fer, i que a partir de les seves equivocacions els fills vagin aprenent com funciona el món? És normal que a trenta anys molts joves, cada dia més, encara visquin a casa dels pares?

Són preguntes que no tenen una resposta única, ja que aquesta dependrà de les circumstàncies personals de cadascú, sense ignorar que el problema de l'habitatge condiciona la decisió de marxar de casa. Així, si el sou mitjà es considera correcte, el preu dels pisos està pels núvols, i si el preu de l'habitatge és el que toca, llavors és el salari el que està molt desfasat. A Catalunya és pràcticament inexistent l'oferta d'habitatge públic a preus raonables, i els governants que s'omplen la boca amb el problema de l'habitatge no fan res per pal·liar-lo. Des de la mort de Franco ens han governat polítics de tots colors, i no han fet els deures. En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes (la dreta només ha governat quatre anys), és un exemple de pèssima gestió.

Els fills no tenen dret a viure a la mateixa ciutat on van néixer, ni tampoc al mateix barri. Fa uns anys a Sarrià es va fer un debat públic sobre si viure al nostre barri és un luxe o un dret; recordo que alguns pretenien convèncer l'audiència que viure a Sarrià és un dret. No sé pas d'on ho han tret. Diguem-ho clar, el dret constitucional a l'habitatge no comporta el dret a viure en un barri determinat. A partir d'aquí, podríem discutir si això ens agrada o no, però aquest seria un altre debat.

Seria bo que els fills s’emancipessin dels pares a una edat raonable, com passa en països més evolucionats que el nostre. Això no vol dir que s'hagi d'ignorar que l'accés a la vida independent comporta el risc d'ensopegar, però de les ensopegades també se n'aprèn. Potser seria raonable que els fills s'emancipessin en acabar la universitat, a partir dels vint-i-pocs anys. Soc conscient que dient aquestes coses algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove. És exactament el contrari. En descàrrec meu li contestaria que la protecció exagerada dels fills majors d'edat, que tant sovinteja a la nostra societat, encara els dificultarà més l'aterratge a la vida adulta que tard o d'hora hauran d'afrontar.

OTAN sí, OTAN no

(Article original publicat el 21/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2118, pàg. 2)

Sempre estic disposat a conversar amb persones que no pensen com jo. Per tenir aquesta mena de converses només hi poso una condició: que l'interlocutor faci com jo, és a dir, que sigui respectuós amb qui no pensa com ell, i que estigui disposat a debatre educadament sobre plantejaments que no coincideixen amb els seus.

Una persona que defensa un model de societat als antípodes del que jo defenso, em va proposar trobar-nos per prendre cafè. Em va semblar una bona idea, i el primer tema que va sorgir a la nostra conversa va ser l'OTAN. El meu interlocutor defensava la maldat sense pal·liatius d'aquest organisme internacional, i jo la seva utilitat. Una discrepància sense matisos.

Des de fa uns dies Finlàndia ja és membre de ple dret d'aquest organisme, i Suècia està en un procés parlamentari intern per poder-hi entrar aviat. Tots dos són països fronterers amb Rússia, i fins fa poc defensaven la seva neutralitat. Però la invasió russa d'Ucraïna els ha fet obrir els ulls a la realitat.

Entrar a l'OTAN és una bona decisió. Si Ucraïna formés part d'aquesta organització, Putin no s'hauria atrevit a fer un pas tan arriscat, i Rússia no hauria començat la invasió; ara no estarien en guerra. El meu interlocutor, però, deia el contrari, i defensava que si Ucraïna manifesta el seu interès per entrar a l'OTAN, és normal que Rússia s'hi oposi per tots els mitjans possibles, incloent-hi la guerra.

L'OTAN és una eina de pau perquè és útil per mantenir la pau. L'amenaça de la reacció que pugui tenir l'OTAN davant de l'agressió externa a un dels seus països membres és precisament l'eina psicològica que impedeix que comenci una guerra en el territori OTAN. El meu interlocutor no compartia aquests arguments, però, des de la discrepància, vam ser capaços de parlar-ne educadament.

Sóc un ferm defensor de la llibertat, i això inclou la llibertat que té Ucraïna i qualsevol país d'entrar a formar part del club que consideri més adient per defensar els seus interessos estratègics. El meu amic, en canvi, agafant la Rússia de Putin com a model a seguir, és partidari de prohibir a Ucraïna l'exercici d'aquesta llibertat.

Des d'un plantejament democràtic, el dret de veto que s'atribueix Rússia no s'aguanta per enlloc, tot i que hi ha gent d'esquerres que el justifica. Unes esquerres que també es mostren en contra de l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Unes esquerres que voldrien que Ucraïna es rendís. Són les mateixes esquerres que abans defensaven un Pacte de Varsòvia que ja no existeix.

Mentir pot sortir molt car

A partir de la meva experiència en això d'anar pel món i tractar professionalment amb gent de tota mena, asseguraria que als països mediterranis es menteix més que als països anglosaxons, amb totes les graduacions de la mentida i amb tots els matisos que calguin. I si ens ho mirem des de la nostra realitat ibèrica, la meva conclusió és que com més al sud, com més t'acostes a l'Àfrica, més es menteix, amb totes les conseqüències que la mentida comporta. Però faig aquest comentari sense disposar de cap estudi seriós que ratifiqui les meves percepcions.

A les societats anglosaxones mentir té més conseqüències que en altres, i de vegades aquestes poden ser molt greus. Així, als Estats Units, la cadena de televisió Fox News, de Rudolph Murdoch, ha decidit, per voluntat pròpia, pagar 787,5 milions de dòlars per haver mentit a la seva audiència i, d'aquesta manera, evitar haver d'anar als tribunals. Fox tenia una demanda judicial en la qual li reclamaven 1.500 milions per haver mentit, i per evitar sotmetre's a un judici per difamació, ha preferit arribar a un acord privat, pagant a Dominion Voting Systems, l'empresa perjudicada per les seves mentides, la meitat de la xifra reclamada. Murdoch s'evita un judici que en termes de credibilitat l'hagués perjudicat molt més, a banda de l'evident cost econòmic.

De moment Murdoch només ha reaccionat despatxant el seu presentador estrella, Tucker Carlson. Però no consta que de cara al futur l'amo de la Fox hagi fet un propòsit d'esmena, i això vol dir que podrà continuar tenint com a client a un altre mentider compulsiu com ell, un tal Donald Trump, que sempre s'ha mostrat encantat de la vida amb les mentides de la Fox News.

Més enllà de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. És la festa popular més important de Catalunya, i agrada a gairebé tothom perquè és una diada molt inclusiva. Té vessants per a tots els gustos, i tothom s'hi pot sentir a gust. Té un vessant religiós (Sant Jordi), un vessant cultural (el llibre) i un vessant floral-social (la rosa), tot i que la part floral de la festa no és precisament ecològica. No tothom sap que una bona part de les roses que es regalen per Sant Jordi són importades, i provenen de molt lluny, en bona part de l'Amèrica del Sud. Així, Colòmbia és el principal proveïdor de les roses de Sant Jordi.

La majoria d'aquestes roses arriben a Catalunya per via aèria, i no és pas cap secret que els avions contaminen. És per això que alguns que posen per davant de tot la ideologia del decreixement, per damunt d'altres interessos de la majoria —la creació de més llocs de treball, per exemple—, pretenen reduir dràsticament el transport aeri. I encara que els avions cada dia contaminen menys, hi ha partidaris d'evitar l'ampliació dels aeroports, amb aquella fal·lera pel decreixement generalitzat, i per desindustrialitzar la societat al preu que sigui. Al preu de crear més atur, per exemple.

Estic bastant allunyat dels ecologistes de manual, però crec tenir una consciència ecologista molt superior al de molts activistes que van pel món presumint d'ecologistes. Així, la meva petita contribució ecologista a la diada de Sant Jordi implica prescindir de comprar unes roses que fins que arriben a la paradeta on les posen a la venda per uns cinc euros han hagut de fer un camí molt llarg i molt contaminant per mig món. Per cert, quan la gent compra les roses tampoc es pregunta quant cobra el productor colombià per cada rosa que aquí paguem a cinc euros. Cada any em faig aquesta reflexió: com pot presumir d'ecologista una persona que per Sant Jordi regala una rosa produïda a l'Amèrica del Sud?

El Josep Piqué que vaig conèixer

Avui no parlaré de política, ni del món de l'empresa, ni d'economia, perquè amb la llarguíssima trajectòria econòmica, empresarial i política d'una persona com Josep Piqué, amb un article no n'hi hauria prou. Piqué va ser un personatge amb un itinerari polític que sempre m'ha cridat l'atenció, ja que, amb carnet de partit o sense, va ser capaç de transitar des del PSUC al PP, fent escala a la Convergència de Pujol, sense esgarrinxar-se gaire. Es pot estar d'acord o en desacord amb les seves idees —unes jo no les compartia, altres sí—, però no es pot negar que una evolució política com aquesta no deixa indiferent a ningú.

Faré un parell de pinzellades sobre el Piqué que vaig conèixer, el pare de família nombrosa que portava els fills a la mateixa escola del barri de Pedralbes on anaven els meus. En aquella època, els Piqué vivien en una torre que es trobava molt a prop de l'escola. Recordo que sent Piqué ministre, quan venia a l'escola anava acompanyat d'un escorta que intentava passar desapercebut, però es veia d'una hora lluny que era un policia de paisà. El policia li portava el telèfon mòbil i atenia alguna trucada, i passava l'aparell al ministre quan ho considerava necessari. Aquella escena, en una escola, cridava l'atenció.

Recordo també l'últim dia d'unes colònies d'estiu organitzades per l'escola, a Tuixent (Alt Urgell). Era el dia que els pares anàvem a buscar els nens, i feia molta calor. La família Piqué també hi era, i aquell dia el ministre, com altres pares, anava en calça curta. El seu escorta, en canvi, portava pantalons llargs i una americana per intentar tapar alguna cosa que portava lligada a la cintura. En aquell context informal, el vestuari de l'escorta estava totalment fora de lloc. Per acabar d'arrodonir aquella estampa, també recordo que l'escorta anava calçat amb uns mocassins de xarol negre. Si l'home volia passar desapercebut, aquella pinta en aquell context no l'ajudava gens. És una imatge que em va quedar gravada, i cada vegada que passo per Tuixent la recordo.

Al marge d'anècdotes de l'esfera més personal del nostre personatge, també havia coincidit amb Josep Piqué en altres escenaris més institucionals, com el Foment del Treball i la Cambra de Comerç, unes institucions on jo anava sovint i on vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer persones molt interessants. Però aquests contactes s'escaparien del vessant més particular de qui aleshores era un veí de Pedralbes amb el qual compartíem l'escola dels nostres fills. DEP.

Els crèdits s'han de tornar

Tot sovint surten als mitjans d'informació casos d'empreses i institucions que experimenten serioses dificultats per fer front als seus deutes. I en aquests casos no ho puc evitar, sempre penso més en les dificultats que experimentarà qui no pot cobrar que en qui no pot pagar. Així, en primer lloc, penso en els accionistes dels bancs que hauran d'acabar pagant la festa si el deutor no torna el crèdit, i només espero que se'n puguin sortir amb èxit.

Cada dos per tres ens assabentem que una empresa ha experimentat un creixement molt fort en relativament poc temps. Una empresa pot créixer, bàsicament, per dues vies: mitjançant l'ampliació de la seva activitat, o comprant empreses de la competència. Ara bé, com que créixer amb molta rapidesa no acostuma a ser possible utilitzant només els recursos propis generats per l'activitat empresarial normal, l'alternativa és créixer mitjançant l'endeutament, a base de crèdits. Però, com dèiem abans, un dia o altre els crèdits s'han de tornar, i si llavors no tens recursos, és quan comencen els problemes.

Hi ha una excepció, i són les organitzacions polítiques. Així, hem vist partits com Unió Democràtica de Catalunya, o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment de la seva llarga i erràtica trajectòria, i altres organitzacions, que en un moment determinat han optat per abaixar definitivament la persiana, deixant un munt de deutes impressionant. Aquests deutes els acaben pagant els accionistes de les institucions financeres que van prestar els diners, persones que no tenen cap culpa de la frivolitat d'alguns banquers que van decidir oferir finançament a uns irresponsables sense disposar d'una mínima cobertura.

Hauríem d’erradicar del sistema els irresponsables que pensen que són empresaris i banquers... amb els diners dels altres. Si volem ser una societat seriosa i amb prestigi, hauríem de tenir clar que, passi el que passi, els crèdits sempre s'han de tornar.

Barcelonins insatisfets

Alguns ciutadans de Barcelona que viuen en els anomenats barris de muntanya (de la ronda de Dalt en amunt) tot sovint exigeixen a les autoritats que els asfaltin els carrers i els donin uns serveis similars (transport públic, etc.) als que gaudeixen els ciutadans que viuen a la part urbana de la ciutat.

Per altra banda, alguns ciutadans que viuen a la part urbana (de la ronda de Dalt en avall) exigeixen a l'ajuntament una ciutat més verda, menys sorollosa i amb menys asfalt. Són ciutadans que tal vegada s'han equivocat, ja que han optat per viure en una gran ciutat, però aspiren a tenir els mateixos avantatges que si visquessin en un poble.

L'argument d'uns i altres és el mateix, que pagant els mateixos impostos tenen el mateix dret a gaudir de la mateixa qualitat de vida i dels mateixos serveis que els seus conciutadans.

Si un decideix anar a viure en un poble perquè hi veu molts avantatges, i qui diu un poble diu un barri de muntanya, cal que accepti també els inconvenients que necessàriament comporta viure en un poble. I si un vol gaudir dels avantatges de viure a la ciutat, no pot pretendre que aquesta es converteixi en un poble.

En aquesta vida no es pot tenir tot, però se'ns permet triar lliurement on volem anar a viure. La meva conclusió és que potser aquests ciutadans insatisfets —tant els insatisfets que viuen a la muntanya, com els insatisfets que viuen a la part urbana— s’haurien de plantejar canviar de lloc on viure, i problema resolt.

El país buit

(Article original publicat el 6/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2116, pàg. 2)

Es parla molt de "la España vacía"; es parla menys de la Catalunya buida, i això que el nostre país pateix un problema similar al dels nostres veïns. Tinc la sensació, però, que a Espanya aquest problema és més greu que a Catalunya, i ja fa anys que a l'oest persones molt conscienciades es van començar a moure.

Així, han sorgit nous partits polítics que tenen per objectiu la defensa dels pobles mig abandonats, o abandonats del tot, tant pels que havien estat els seus últims veïns fins que es van veure forçats a marxar, com per les administracions públiques que van donar per acabada qualsevol presència pública en el subministrament de serveis bàsics en aquests territoris.

Alguns dels nous partits han assolit representació institucional, no només a escala local sinó també estatal. Partits com Soria ¡YA! i Teruel existe, que es presenten com a plataformes ciutadanes contra l'oblit institucional, ja tenen representació al parlament espanyol. Demanen, fins al moment amb poc èxit, que les institucions públiques facin les inversions imprescindibles en aquelles infraestructures que permetin que aquests llocs abandonats tornin a ser habitables.

Són partits que centren la seva activitat a reclamar ajuts públics, tot i que no és suficient que t'arreglin la carretera per poder arribar al poble, o que t'hi posin una xarxa wifi que et permeti connectar-te amb el món. Només amb les inversions públiques no n'hi ha prou, primer cal que sorgeixin persones disposades a instal·lar-se en el país buit amb projectes viables, i tot el que això implica. Primer hi has d'anar, després pots reclamar els serveis públics, per aquest ordre.

A Catalunya tots coneixem experiències de persones que han fet l'aposta valenta d'anar a viure a pobles mig abandonats. Han d'afrontar tota mena de dificultats, sense excloure, dissortadament, les interferències excessivament burocratitzadores de l'administració. És un error. Els gestors públics no haurien de tractar aquestes persones amb les mateixes exigències que tracten als que viuen a les ciutats, ja que qui opta per tornar al poble prou pena té amb la manca de serveis de tota mena que s'hi trobarà.

No estic insinuant que s'hagin de subvencionar els nous vilatans, però resulta imprescindible que l'administració pública no posi tantes traves burocràtiques a qui opti per anar a viure a la Catalunya buida. Si s'insisteix en la via d'un excés de burocràcia, es corre el risc que s'acabi frenant aquesta tendència, amb tot el que de negatiu això comportaria pel territori.

Cañas i Montserrat, persones tòxiques

Vist des d'Espanya no ho sé perquè no hi visc i hi vaig molt poc, però vist des de Catalunya l'eurodiputat Jordi Cañas (Ciudadanos) i l'eurodiputada Dolors Montserrat (Partido Popular) els considero persones políticament tòxiques, i ens ho han demostrat moltes vegades. Totes dues són catalanes, però això no exclou que la tasca que han fet i fan des del Parlament Europeu vagi sempre en detriment dels interessos legítims de la majoria dels catalans, és a dir, del 52 % dels catalans segons els últims resultats electorals.

Tot i que en una Catalunya independent tots els catalans, siguin independentistes o no ho siguin, viuríem bastant millor que ara, ja que disposaríem de més recursos i eliminaríem els peatges fiscals i les interferències polítiques, lingüístiques i de tota mena provinents de la metròpoli, Montserrat i Cañas utilitzen tota mena d'estratagemes per perjudicar els interessos majoritaris dels catalans, fent servir la mentida i les clavegueres estatals si cal. Ells es consideren espanyols per davant de tot, i per davant de tot vol dir en contra dels legítims interessos de la majoria dels catalans. Sempre que han de triar entre els interessos espanyols i els interessos catalans, tenen molt clara quina és la seva opció.

No els considero simples adversaris polítics sinó persones tòxiques pels interessos majoritaris dels catalans. Però com que les eleccions europees són d'àmbit estatal (Espanya és una circumscripció única), difícilment els podrem castigar electoralment des de Catalunya. Cañas i Montserrat són catalans, però a Catalunya el pes polític dels seus partits és irrellevant (dues alcaldies de 247). A Catalunya tenim de tot, també personatges que treballen en contra dels interessos majoritaris dels catalans.

Funerals amb aplaudiments

Cada dia és més habitual escoltar aplaudiments en un funeral, siguin espontanis o suggerits pel mossèn oficiant. Cadascú s'expressa com millor li sembla, i no criticaré que al final d'una missa de comiat i com a mostra d'homenatge a la persona difunta, els assistents al funeral es posin a aplaudir. El gest d'aplaudir no és, però, la meva opció per expressar-me en un funeral, tot i que puc entendre que altres persones optin per una via diguem-ne que més sorollosa que la meva.

En aquests casos opto per expressar-me mitjançant un silenci molt respectuós, com el silenci que va demanar expressament Josep Maria Espinàs abans de morir, fa un parell de mesos. Pensant en el moment de la seva mort, l'escriptor havia deixat escrites unes instruccions molt precises. Entre altres peticions, Espinàs demanava que, sobretot, ningú aplaudís en el seu funeral, afegint que "el millor que es pot fer en un enterrament és fer com el mort, callar."

Doncs això, alguns aplaudeixen i altres no ho fem, cadascú s'expressa a la seva manera. I deixant molt clar que encara que s'opti per la via de l'homenatge silenciós, el respecte pel difunt és el mateix dels que opten per aplaudir.

Espanya: Díaz, una aposta arriscada de l’esquerra

 

(Foto: 24hEconomia)

Després del show polític de la ministra Yolanda Díaz diumenge passat a Madrid, un acte que en alguns moments feia pensar més en una convenció dels Testimonis de Jehovà que en un míting polític, tot indica que els pròxims mesos estarem molt entretinguts. En aquell acte es van dir algunes obvietats, i vam veure alguns convidats força coneguts, però muts, tant a l'escenari com a la primera fila; l’únic protagonisme va ser per Yolanda Díaz. Una de les convidades era Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, una senyora que necessitarà com el pa que menja un nou espònsor polític per substituir el senyor Valls, aquell regidor francès que l’any 2019 li va permetre mantenir l'alcaldia tot i no haver guanyat les eleccions. Però sembla que el mes que ve no ho tindrà tan fàcil com fa quatre anys.

Sigui com sigui, la lideressa Díaz va deixar dues coses molt clares: que a partir d'ara ella serà la protagonista única de l'extrema esquerra, i que el seu objectiu és prendre-li la cadira monclovita a Pedro Sánchez. Això segur que no passarà quan es convoquin les pròximes eleccions estatals, en les quals el moviment de Díaz, Sumar, només buscarà fer el sorpasso a Bocs i quedar tercers. Si això es confirmés i sumessin amb el PSOE, Díaz exigiria la vicepresidència primera del gobierno. I des d'aquesta talaia, a les següents eleccions (2027?) Díaz podria optar a fer el sorpasso al PSOE i obtenir la presidència del govern espanyol... suposant que les dretes no tinguessin els suports parlamentaris suficients per governar. Tot plegat són previsions molt optimistes, però no s'ha de descartar que es puguin anar confirmant.

Males companyies

José Luis Rodríguez Zapatero té una certa tendència a fer viatges internacionals i conrear males companyies polítiques. Així, des que va deixar la presidència del govern espanyol (abans no el coneixia ningú) s'ha especialitzat a anar pel món a oferir un suport polític gens dissimulat a dictadors d'esquerres, especialment en aquells països de l'Amèrica Llatina que no són exemple de bona governança. Els anomeno dictadors sent perfectament conscient del significat dels termes dictador i dictadura. Estem parlant de polítics i països que han esdevingut, respectivament, dictadors i dictadures, després d'arribar al poder via eleccions. Una cosa no és incompatible amb l'altra. Un exemple clàssic? Hitler. Un altre de més recent? El tàndem nicaragüenc Daniel Ortega i Rosario Murillo. N'hi ha molts més.

Podríem dir que Veneçuela és l'especialitat de Zapatero, però no és l'única. Recentment, el polític espanyol ha tornat a viatjar a l'Amèrica Llatina, concretament a l'Argentina, per oferir suport polític a l'expresidenta Cristina Fernández. Només qui desconegui la situació política i social de l'Argentina pot posicionar-se en defensa de Fernández, una senyora que té una alta quota de responsabilitat sobre la situació caòtica que viu aquell país. Mentre va presidir l'Argentina, la seva nefasta gestió, combinada amb un alt grau de corrupció política, va ser de tot menys exemplar.

Dissortadament, un país tan ric i amb tantes possibilitats com Argentina fa uns anys ja va deixar de ser dels més benestants del continent sud-americà. Quan es combinen gestions governamentals desastroses amb una corrupció política generalitzada el resultat no pot ser bo de cap manera. Per cert, aquest cop Zapatero anava acompanyat d'un altre personatge que sembla tenir la mateixa vocació de defensa d'aquesta mena de polítics, el jutge espanyol Baltasar Garzón, del qual algun dia també se n'haurà de parlar amb més calma. Alguns tenim memòria i no hem oblidat els disbarats judicials que l'any 1992 va perpetrar contra alguns independentistes catalans.

Alguns ens quedem

De tant en tant gairebé tothom necessita canviar d'aires, i de vegades penso que les persones que tenen tanta fal·lera per marxar potser és que a casa seva no s'hi troben bé, o que no els agrada la feina que tenen. El fet és que hi ha gent que, sempre que pot, opta per posar distància amb la quotidianitat, encara que això els representi fer cues llargues a l'autopista. Diuen que els compensa.

Per Setmana Santa sembla que tothom marxi, però alguns ens quedem. Amb això no excloc alguna sortida puntual d'anada i tornada, però segur que no coincidirà amb els dies i hores de trànsit més complicat. Des que es va cometre l'errada de suprimir els peatges, alguns creuen que passar per l’autopista ara surt de franc, i tothom hi passa. Però de gratis no en té res, ho paguem via IRPF.

Sort en tenim que per una imposició de la Unió Europea, l'any que ve ens tornaran a cobrar peatges. Pagarem en peatges el que ara paguem per l’excés de consum de combustible a causa dels embussos. Com a avantatge afegit, les persones que no tenen cotxe i no utilitzen l’autopista ja no hauran de continuar pagant el seu manteniment via IRPF, com passa ara. Qui pot estar en contra d’aquesta mesura?

Resumint, en contra de la tendència general, per Setmana Santa alguns ens quedem. I com passa cada any, a la tornada un dels motius de conversa seran els grans embussos de trànsit que haurà patit la gent que marxa per Setmana Santa, sense oblidar el tema sempre recurrent del canvi climàtic i la manca d’aigua als pantans. Fet i fet no som gaire originals.

Hospital públic vs. hospital privat

(Article original publicat el 24/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2114, pàg. 2)

Hi ha gent d’esquerres molt ideologitzada que defensa una màxima força estranya, almenys ho és per mi, i l'apliquen a molts aspectes de la vida. Consisteix a defensar amb més ideologia que arguments sòlids que tot allò que és públic és bo, només pel fet de ser públic; i que tot el que és privat és, com a mínim, dubtós, només pel fet de ser privat. En discrepo, sense matisos. A tot arreu hi ha qui treballa bé i qui no treballa tan bé.

Sóc defensor de l'empresa privada, i de l'activitat privada en general, però alhora sóc un ferm partidari de la sanitat pública i universal. No és contradictori. Tinc molt clar que si m'hagués de sotmetre a una cirurgia important per resoldre un problema greu de salut, aniria abans al Clínic o a la Vall d'Hebron (centres públics), que a la Quirón o a l'Hospital de Barcelona (centres privats). Aquesta tria no significa un descrèdit cap als segons, i més encara sabent que molts metges que exerceixen a les tardes a la sanitat privada, als matins treballen en un hospital públic.

Però tot i els problemes coneguts que té la sanitat pública, els bons hospitals públics —que no són tots— em mereixen més confiança que els bons hospitals privats —que tampoc ho són tots—, tant pels mitjans tecnològics dels quals disposa la sanitat pública, com per l'alt nivell tècnic del personal sanitari que hi treballa, així com per les ràtios del personal d’infermeria destinat a planta. Excloc d'aquesta valoració comparativa les habitacions que uns i altres establiments ofereixen als malalts —individuals a la privada, compartides a la pública— així com el servei de càtering. Encara que no he estat mai ingressat en un hospital, estic convençut que quan estàs fotut de veritat aquests detalls resulten secundaris.

El ministre espanyol d'universitats, s'escandalitzava fa poc pel fet que el govern autonòmic d'Andalusia (Espanya) hagués autoritzat dues noves universitats privades. Jo no m'escandalitzo gens, ja que com més llocs hi hagi per triar, més s'espavilaran les universitats, tant les privades com les públiques, per millorar la seva qualitat. Se'n diu competència. A Navarra, per exemple, la Universitat de Navarra (privada), amb la seva prestigiosa Clínica Universitaria, així com el IESE Business School (amb seus a Barcelona i a altres ciutats del món) és millor que la Universitat Pública de Navarra. Això sí, la privada s'ha de pagar a part, a part dels impostos, vull dir. I dissortadament no tothom s’ho pot permetre. Però això no és argument per criticar-la.

La gent que està convençuda de tenir sempre raó

Conec persones que estan absolutament convençudes de tenir sempre la raó. Amb elles, resulta inútil intentar argumentar que potser, sobre un tema determinat, tal vegada podrien estar equivocades. Potser no equivocades del tot, però sí una mica. Són persones molt intransigents, i consideren que la seva raó no pot ser discutida per ningú, i ni tan sols es pot posar a debat. Són persones partidàries del pensament únic que promouen alguns polítics, de dretes i també d'esquerres, persones que defensen l'existència d'una única visió del món, la seva.

Em trobava en una reunió convocada per una entitat ciutadana que té algunes dificultats per poder quadrar el seu balanç evitant les pèrdues, i es va parlar de la possibilitat d'una esponsorització temporal per part de l'empresa Aigües de Barcelona. De seguida va demanar la paraula una persona que defensava que el nivell ètic d'aquesta companyia no compleix els mínims, sense donar cap més argumentació que sostingués la seva postura. Ni jo ni ningú va reaccionar en contra d'aquella intervenció. En el meu cas, vaig considerar que aquell no era ni el lloc ni el moment adequats per obrir un debat sobre el posicionament ètic d'una empresa de serveis, un debat que en altres circumstàncies hagués estat molt interessant.

Ignoro si el funcionament d'aquesta empresa és ètic o no ho és, i ignoro també qui té autoritat per fixar els nivells ètics d’una empresa, però molt em temo que els detractors de l’empresa no aniran més enllà de centrar la seva crítica en el fet que és una empresa privada, i a parer seu el negoci de l'aigua hauria d'estar en mans públiques. La pregunta que ens podem fer és on està escrit que un polític sabria gestionar millor una empresa que una persona que no es dediqui a la política. Algun dia n'haurem de tornar a parlar.

No estem en guerra

A veure, no hi ha col·lapse, no hi ha apocalipsi, no estem en guerra contra ningú. La paraula guerra té unes connotacions molt greus, i convé no banalitzar-la; fer-ho és una irresponsabilitat que no ens hauríem de permetre. Per tant, si ja tenim clar que no hi ha guerra, no s'ha de pacificar res. La semàntica és important. Utilitzar la paraula pacificar referida al trànsit d'una ciutat forma part del fals relat dels comuns, i els barcelonins no hi hauríem de caure. Una cosa és pacificar, i una altra de ben diferent és regular, reordenar i castigar a qui no compleixi la normativa. Sense negar la realitat del canvi climàtic, alguns, molts, la majoria dels barcelonins (vots canten), no comprem el relat catastrofista d'Ada Colau i el seu equip. No hauríem de caure en la trampa semàntica de l'alcaldessa barcelonina. Cal reordenar el trànsit, tornar a donar la preferència al vianant (ara no la té), cal eliminar patinets i bicicletes de les voreres (la situació d’ara és escandalosa, passejar per segons quins llocs ha esdevingut una activitat de risc), cal regular que aquests vehicles hagin d’anar degudament identificats, cal multar als ciclistes que passen en vermell (que són la majoria), però ens estem equivocant quan traduïm aquestes assignatures pendents en una guerra.

Eleccions municipals

(Article original publicat el XX/3/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 93/3-2023, pàg.23)

A partir d’unes eleccions municipals, sempre hi ha qui tendeix a treure conclusions polítiques amb una perspectiva que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Però, dels resultats de les pròximes eleccions municipals, tant és que considerem els del conjunt de Catalunya, com els de Barcelona o els de les quatre capitals del país, el 28 de maig no ens hi jugarem ni la independència ni, tampoc, un canvi en el lideratge del moviment independentista. Cada procés electoral té la seva finalitat, i la finalitat d’unes municipals es limita a la gestió del municipi. Si més no, així hauria de ser, sense barrejar-hi altres temes com, per exemple, l’independentisme.

Els regidors d’un Ajuntament s’haurien de limitar a resoldre els problemes del seu municipi, i a facilitar tant com puguin la vida dels ciutadans que hi viuen. I, per sobre de tot, posant sempre l’interès públic per sobre dels avantatges particulars derivats del càrrec de regidor. Aquesta recepta sembla senzilla, però no ho deu ser tant, ja que la gent estaria encantada si tots els regidors treballessin amb aquests objectius, i els relleus polítics ni es plantejarien.

Insisteixo, les lectures unionistes o independentistes a partir dels resultats d’unes eleccions municipals no tenen gaire sentit, però els polítics professionals segur que no se’n sabran estar de fer-les. El 28 de maig la majoria dels electors votaran pensant en els afers del seu municipi, i no en assumptes d’àmbit superior com pot ser, per exemple, la independència de Catalunya. Per això ja tenim les eleccions dites autonòmiques, i a partir de les últimes que es van celebrar fa un parell d’anys ja va quedar clar que la majoria de catalans són independentistes.

De totes maneres, i potser contradient-me a mi mateix, dels resultats d’unes eleccions municipals a priori tampoc s’hauria de descartar res. Així, de les eleccions municipals de l’any 1931 se’n va derivar l’adveniment de la Segona República espanyola i la fi de la monarquia, amb l’exili d’Alfons XIII i tota la seva família. No cal dir que el sentiment antimonàrquic ja estava molt estès, especialment a les grans ciutats, i a partir d’aquelles eleccions tot es va precipitar.

Gairebé mig segle més tard i per voluntat expressa del dictador Franco, a Espanya es va reimplantar el règim monàrquic amb la mateixa família Borbó, encapçalada llavors pel net d’aquell Rei que el 1931 va agafar el camí de l’exili, un personatge que, per cert, ara viu exiliat als Emirats Àrabs Units. Monarquia i exili, un tàndem que s’ha fet tradicional. Però aquesta història l’haurem de deixar per un altre dia.

A la recerca del vot

 

Els candidats es deixen caure aquests dies pels llocs on pensen trobar persones disposades a escoltar-los, a donar-los la mà o abraçar-los, a petonejar-los, o a fer-se una selfie plegats. Anys enrere, abans d'unes eleccions tots els polítics anaven als mercats, però d'uns anys ençà els directors de campanya saben que aquestes institucions mercantils van de capa caiguda, per més que alguns polítics municipals simulin ignorar-ho.

(El món ha canviat, i això inclou també les noves formes de comprar. En alguns àmbits queda molt bé posicionar-se a favor dels mercats de barri i en contra d'Amazon i plataformes similars, però resulta ridícul anar en contra dels interessos dels consumidors. I molts d’aquests saben molt bé que allò que els convé és dedicar menys temps que abans a omplir la nevera i el rebost. Se'n diu comprar per Internet.)

Però una cosa són els mercats tancats, i una altra és el carrer Major de Sarrià obert a tothom aprofitant el Sarrià Street Market. Dissabte passat, en molt poca estona, vaig poder saludar i canviar impressions amb uns quants candidats a l'alcaldia de Barcelona, com ara l'Anna Grau de Ciudadanos, en Gabriel Cirera del Partido Popular, i en Xavier Trias de TornaTrias. I tot i que no em vaig creuar amb ells, em van dir que també corrien per Sarrià a la recerca del vot els candidats del PSOE i d'Esquerra. Dels comuns no en vaig sentir a dir res, però la seva candidata a repetir mandat també va ser vista passejant pel carrer Major fa pocs dies.

Tinc els meus dubtes que aquestes passejades sarrianenques tinguin una utilitat pràctica pels candidats, i encara en tinc més sobre el benefici que en puguin treure polítics que no es presenten a Barcelona ni a Catalunya, però que els partits també els exhibeixen com qui treu a passejar el santcristo gros. Així, dissabte vaig estar parlant amb el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, i el vaig felicitar com felicito a tots els catalans que fan coses interessants lluny de Catalunya. Los catalanes hacen cosas va dir un dia Rajoy, i tenia tota la raó. Així, el senyor Moreno Bonilla, nascut a Barcelona, és ara el president d'Andalusia. Per cert, va entrar al Tomàs a fer unes braves, i el detall va agradar al personal.

Sarrià, nostàlgia republicana

 

Divendres passat es va inaugurar a la plaça de Sarrià un faristol informatiu en commemoració del 150 aniversari de la proclamació de la primera República Espanyola, un episodi no gaire conegut de la nostra història. No va sorprendre que presidint aquell espai hi hagués una bandera espanyola tricolor, i tampoc va sorprendre que no hi hagués cap bandera catalana. Era un acte amb rerefons clarament espanyol, tot i que alguns fets que s'expliquen en el text del faristol, ocorreguts fa cent cinquanta anys, van tenir lloc a Sarrià.

Van prendre la paraula regidors de l'ajuntament —en plena precampanya electoral—, historiadors i representants d'entitats que ens van il·lustrar sobre aquell episodi de la nostra història, explicant detalls que la majoria dels presents desconeixien. Algunes intervencions portaven incorporada una dosi de patriotisme espanyol combinada amb una nostàlgia mal dissimulada. Però tot plegat va ser bastant contingut, i no es va arribar a pronunciar el crit de Viva España que l'ocasió potser hauria justificat.

En acabar una de les intervencions, alguns assistents del públic van cridar el conegut lema No hay dos sin tres, República otra vez, aixecant orgullosos el puny. La gran majoria d'assistents superava una determinada edat, i, com dèiem abans, alguns no podien dissimular la nostàlgia d'un passat que, per motius obvis, no van poder viure en directe cap de les persones que divendres es trobaven a la plaça de Sarrià. Va ser un acte simpàtic i emotiu, tot i que, a parer d’alguns assistents, la ubicació física del faristol a la plaça no sembla que sigui la més adequada.

Penye nia pana njia

(Article original publicat el 10/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2112, pàg. 2)

El títol que encapçala aquest comentari és el lema escollit pel calendari que l'empresa Ultramagic ha distribuït aquest any a la seva clientela de tot el món. Està escrit en suahili, la llengua que es parla en una zona molt extensa de l'Àfrica oriental. En una traducció lliure al català, podríem dir "on hi ha voluntat hi ha camí". I per què en suahili? Perquè va ser en aquella zona africana on es va gestar l'aventura empresarial d'Ultramagic, tot i que formalment l'empresa va néixer al centre d'Igualada.

Com moltes empreses que han nascut amb una sabata i una espardenya, i que amb els anys han arribat a ser líders mundials en els seus sectors d'activitat, Ultramagic també va començar a funcionar al garatge de la casa on vivien els seus joves fundadors, al centre d'Igualada. I tot i que l'empresa va néixer amb la idea de fabricar avions ultralleugers, aviat van veure que tindrien un futur més viable en el sector de la fabricació de globus aerostàtics.

Es tracta d’una empresa global, la majoria dels seus clients són a l'estranger. En aquests quaranta anys han fabricat milers de globus de tota mena, incloent-hi els de gran capacitat per a una trentena de passatgers. Són molt innovadors, i sempre busquen com adaptar els seus productes als exigents requisits tècnics de la seva clientela. No és per casualitat que des de fa anys els millors globus de competició del món els fabriqui Ultramagic.

Qui genera la riquesa d'un país és l'empresa privada, i des de fa quatre dècades Ultramagic dóna feina directa a molta gent de l’Anoia (actualment una setantena de persones), i contribueix a fer de Catalunya un dels indrets més exportadors d'Europa. Que una empresa compleixi quaranta anys és una molt bona notícia, i la festa dels quaranta anys de La Veu de l'Anoia que vam celebrar fa poc n'és un altre exemple. Que Ultramagic també sigui una empresa de l'Anoia, un fill d'anoiencs com jo ho celebra per partida doble. I que amb els anys s'hagi situat al capdamunt del rànquing mundial del seu sector d'activitat és un altre motiu de satisfacció.

Cal destacar també l'esforç d'aquesta empresa per posar els noms d'Igualada i Catalunya al món. I és gràcies a Ultramagic que des de fa uns anys Igualada és coneguda com la "ciutat dels globus", ja que els seus directius van fer realitat l'European Balloon Festival, una competició internacional que cada mes de juliol aplega a Igualada mig centenar de globus i pilots vinguts de tot el món.

Enhorabona a Ultramagic pels seus primers quaranta anys!

La societat del jiji-jaja

No és ben bé la definició del concepte "societat líquida" que va desenvolupar el sociòleg Zygmunt Bauman, però de vegades hi ha aspectes de la societat del jiji-jaja que m'hi fan pensar. Amb tanta falsa eufòria artificial (eufòria en minúscula, però, també, Eufòria en majúscula) i la creixent buidor intel·lectual que ens envolta, amb tants tiktokers i influencers del no-res, també en els mitjans de comunicació públics (amb els privats no m'hi fico, ja que s'ho paguen ells), la nostra societat està conreant un tipus de jovent que quan sigui més gran i ja ningú li rigui les gràcies, no serà capaç d'espavilar-se pel seu compte com fa la gent normal. No explicaré ara la diferència entre la gent normal i la gent del jiji-jaja, ja que qualsevol persona que no sigui de cal justet sap perfectament a què em refereixo.

Aquesta tendència empobridora de la societat està òbviament ben vista per aquells governants que pretenen tenir la gent entretinguda amb nimietats per intentar que no es parli gaire de les grans mancances de la seva gestió. Concretant-ho una mica, el gir vergonyós que ha fet la Generalitat amb els continguts i els personatges que s'han anat col·locant als mitjans de comunicació públics resulta del tot escandalós. Aquesta buidor no només te la trobes en el perfil social de persones amb poca formació sinó que s'està estenent entre tots els sectors de la societat.

Així, a la família Borbón també hi trobem individus d'aquesta mena, com els germans Marichalar Borbón que, tot i ser molt joves, ja es veu que difícilment faran res de bo a la vida. Segurament hi té alguna cosa a veure el fet que l'actual cap d'estat espanyol és el nét polític de Franco, per voluntat expressa d'un dictador sanguinari que pretenia assegurar la continuïtat política del seu règim. A Espanya hi ha una llarga tradició de no sotmetre a votació popular la figura del cap d'estat. Les coses no passen per casualitat.

Potser segurament també hi influeix el fet que Espanya es trobi al capdamunt del rànquing dels països amb més bars del món, amb un bar per cada 175 habitants (dades de l'INE del 2020). Tenint en compte que, a banda de consumir, les activitats que s'acostumen a fer als bars no van massa més enllà de pretendre resoldre els grans problemes del món dient quatre frases contundents, segur que aquest fet també hi ajuda.

Per altra banda, diuen que a Espanya, a més de les publicacions digitals, surten cada any al mercat més de seixanta mil llibres en format paper, una dada que pot semblar contradictòria amb la gran quantitat de bars que hi ha al país. No és habitual trobar-se gent que, en el seu temps lliure, vagi al bar a llegir un llibre, oi? Doncs això. No he buscat estadístiques fiables sobre el nivell de lectura dels espanyols, i només puc dir que en conec uns quants que no han llegit mai un llibre. Això sí, per Sant Jordi en compren un per seguir la tradició, però en molts casos va a parar sense ni obrir-lo a la prestatgeria del menjador. D'això alguns en diuen cultura.

Polisario

El 1973, aquest any fa mig segle, es fa fundar al Sàhara el moviment d'alliberament nacional Frente Polisario. Dos anys més tard, el mateix any que a Espanya el dictador Franco va morir al llit, les Nacions Unides van reconèixer aquell moviment com el representant legítim del poble sahrauí. El 1976 el Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), reconeguda per seixanta-sis països de tot el món i membre de ple dret de la UA, una organització africana de la qual 55 estats en formen part.

Des dels anys setanta del segle passat Espanya tenia uns clars compromisos polítics amb el poble sahrauí, però el govern més d'esquerres de la suposada democràcia espanyola se'ls ha carregat, tal com diuen a Xile, de un plumazo. Quatre protestes els primers dies i avui d'aquest drama humà ja no en parla ningú. Un govern del PP no ho hauria fet millor, i segurament Feijóo ja ha donat les gràcies a Sánchez per fer-li la feina bruta que potser quan governés hauria decidit fer ell mateix. Això és Espanya, i el demés són trons.

La deixa de Florenci Pujol

En els meus articles polítics Jordi Pujol no hi surt gaire, excepte per afirmar, sempre que m'ha semblat convenient fer-ho, que segurament serà l'únic polític català de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI que tindrà un lloc merescudament garantit a la història de Catalunya.

No faré cap referència a la seva obra política, ja que hi ha molt material publicat i poc hi podria afegir. Centraré els meus comentaris en la deixa del seu pare, Florenci Pujol, i evitaré fer especulacions gratuïtes com les que fan alguns polítics i no polítics.

Fa gairebé nou anys Jordi Pujol va donar una explicació sorprenent sobre una deixa del seu pare Florenci a favor dels nets, és a dir, els fills de Jordi Pujol, un assumpte que va tenir conseqüències molt negatives i immerescudes per a ell. És a partir del contingut d'aquell comunicat que faré unes consideracions que són òbvies, però que no sembla que siguin tan òbvies per tothom:

1/ Encara que hi ha persones que defensen la posició contrària, si ens creiem la presumpció d'innocència, Jordi Pujol és innocent.

2/ Ni Pujol ni ningú és responsable de les actuacions dels seus descendents majors d'edat, ni de les actuacions dels seus ascendents. Sense anar més lluny, un besavi meu va ser alcalde durant la monarquia d'Alfonso XIII, i no per això sóc monàrquic. I un avi meu va ser alcalde durant el franquisme, i no per això sóc franquista.

3/ Justifico la decisió de Florenci Pujol de deixar lligada una certa cobertura econòmica a favor dels seus nets, ja que era molt conscient del perill de ser detingut que corria el seu fill Jordi. De fet, sent ja pare de família, Jordi Pujol va estar empresonat dos anys i vuit mesos per la seva militància antifranquista.

4/ Ser ric no és delicte, i tenir diners a l'estranger ni era delicte abans ni ho és ara. Una altra cosa és treure els diners d'aquí i portar-los, posem per cas, a Liechtenstein sense declarar-ho. Però aquest no és el cas que ens ocupa, ja que en el moment de la deixa de Florenci Pujol a favor dels seus nets tot indica que els diners ja eren fora.

5/ El vessant penal d'aquest episodi tindrà el recorregut que hagi de tenir, si és que n'ha de tenir algun. Però com que ni tinc la bola de vidre ni tinc tampoc cap confiança en les altes instàncies de la justícia espanyola, no faré especulacions.

6/ A Pujol se li pot retreure, això sí, una diguem-ne desconnexió poc responsable amb la seva família, i amb els seus fills especialment, però aquesta particularitat no comporta conseqüències penals.

Hi ha persones una mica despistades les quals, per culpa de la seva ignorància, tenen tendència a caure en determinades confusions. A alguns, però, se'ls veu el llautó d'una hora lluny, ja que especulen de manera barroerament interessada sense ni tan sols intentar dissimular. En una cosa tots coincidirem: el llarg recorregut polític de Jordi Pujol no deixa indiferent a ningú.

Barcelona: la resta de candidats (BCN 5/5)

Aquest article és l'últim de la sèrie de cinc sobre les candidatures a l'alcaldia de Barcelona. Però, a banda de Xavier Trias, Jaume Collboni, Ada Colau i Ernest Maragall, hi ha altres candidats a les eleccions municipals barcelonines, i van des de l'esquerra extrema de la CUP fins a la dreta extrema de Bocs. Des d'una percepció molt particular i no basada en enquestes serioses —però, existeixen les enquestes serioses?—, els vots que obtinguin els partits-comparsa seran bastant irrellevants. I tampoc s'ha d'excloure que algun d'aquests candidats comparsa s'acabi incorporant a una altra llista. Sigui com sigui, tot sembla indicar que la governació de la ciutat de Barcelona canviarà de mans, i només aquest fet seria una excel·lent notícia per els barcelonins damnificats pel colauisme, que són majoria.

+ + +

PS: la candidata de la CUP no es mereixeria un article, ja que la CUP ni tan sols té representació a l'ajuntament, i fa mèrits més que sobrats per consolidar el seu extra parlamentarisme. Ara bé, no me'n puc estar de dedicar-li un comentari pietós. No m'han sorprès les propostes ridícules de la candidata de prohibir els gegants, i de prohibir també algunes havaneres com "El meu avi". Ho he dit sempre i m'hi ratifico: com més a l'esquerra, més els agrada la censura. Intueixo que alguns comunaires, alguns d'Esquerra i alguns del PSOE potser pensen el mateix, però demostren ser més llestos no dient-ho en públic; i és que mentre aquests busquen obtenir una bona representació al consistori barceloní, els cupaires ni ells mateixos saben què busquen.