Canviar la seu social no és marxar

(Article original publicat el 7/2/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2212, pàg. 2)
 
S’està comentant molt que grans empreses catalanes que l’any 2017 van marxar de Catalunya —Banc Sabadell i Ciments Molins, entre d’altres— ara estan tornant. Cal recordar que l'octubre del 2017 algunes empreses catalanes van rebre fortes pressions polítiques, també per part de les més altes instàncies de l’estat espanyol, amb l’objectiu que aquestes empreses marxessin de Catalunya. Doncs bé, convé aclarir que les empreses que van fer cas de les pressions ni van marxar fa set anys ni ara tornen, ja que no s’han mogut de Catalunya. I si el Sabadell i Molins tornen a tenir el domicili social a Catalunya no és pas gràcies al MHP Illa sinó per pura estratègia empresarial.

Algunes empreses van canviar el domicili social, un canvi que no comporta ni la deslocalització de l’activitat ni del seu personal. Aquelles decisions empresarials de l’any 2017 van ser, bàsicament, en clau mediàtica i de cara a la galeria, sense conseqüències econòmiques. Hauria estat millor que les empreses no haguessin fet cas de les pressions que van rebre, però les coses són com són.

Les empreses tenen dret a prendre les seves decisions, i aquestes s’han de respectar. Jo mateix, sense anar més lluny, fa anys vaig domiciliar una petita empresa que gestionava en un territori foral que en aquells moments m’oferia unes condicions fiscals més favorables. Els governs poden augmentar els impostos i endurir les normatives, i els contribuents, en defensa dels seus legítims interessos, poden reaccionar marxant cap a escenaris més amables. Tot això forma part del joc. Ara bé, en el cas concret del Banc Sabadell hi va haver un episodi lleig que als accionistes del banc no ens va agradar gens, ja que van treure la seu social de Catalunya sense demanar permís als propietaris.

Una situació ben diferent és que una empresa prengui la decisió de tancar a Catalunya per reobrir-la més enllà. Això també és legal. Seria el cas, per exemple, d’algunes empreses lleidatanes que estan marxant cap a l’Aragó buscant unes millors condicions, una situació que fa anys que s’està donant. Les causes per marxar són diverses, entre les quals la inseguretat jurídica i la complexitat burocràtica que patim a Catalunya per part de les nostres autoritats no són motius menors. En aquest cas Catalunya perd quota d’activitat empresarial i de llocs de treball, i també perd recaptació fiscal. Els catalans no ens hauríem de permetre que un parlament i un govern que no fan correctament la seva feina provoquin una fugida d’empreses. Cal votar millor.

Comunistes, feministes, ateus

"Comunistes fins que s’enriqueixen.
Feministes fins que es casen,
Ateus fins que cau l’avió"

(Ep!, ho he llegit a la xarxa, i només ho he reproduït tal qual. M'ha fet gràcia)

L’error de comprar la Casa Orsola

Fa uns dies vaig veure un missatge publicat a una xarxa digital que deia: “Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts! Orsola ho confirma”. L’autor semblava coincidir amb el mal anomenat Sindicat de Llogateres, que ni és formalment un sindicat ni representa legalment els llogaters de l’edifici. Aquesta colla d’activistes exigia que l’ajuntament adquirís l’edifici per protegir els llogaters que hi viuen. És un cas realment insòlit: una part de la Barcelona d’esquerres sortint en defensa d’uns veïns de la Barcelona del luxe.

Sovint es tendeix a oblidar que els ajuntaments tenen l’obligació de gestionar el bon ús dels fons públics, els nostres diners. En aquest cas, no ha estat així. L’adquisició per part de l’ajuntament de la Casa Orsola de Barcelona (al 122 de Consell de Cent, un carrer pacificat per una alcaldessa que no va deixar un bon record a la ciutat) és un exemple de com no s’haurien de fer les coses per part de les autoritats municipals barcelonines.

L’error principal de l’ajuntament ha estat comprar la finca ara, de pressa i corrents i pagant-ne més diners, per intentar eliminar el rebombori mediàtic que s'havia generat. S’hagués pogut exercir el dret de retracte però no es va fer, i ara el preu s’ha encarit, però mai sabrem tots els detalls ni la lletra petita d’aquesta operació. El criteri d’adjudicació dels habitatges —que ja seran públics— potser serà un altre error, però encara és d’hora per poder-ho assegurar.

La pacificació del carrer Consell de Cent és el gran experiment urbanístic de l’ajuntament colauista. Els habitatges d’aquell carrer, lògicament, s’han encarit, ja que ara no hi passen uns cotxes que s’han de buscar la vida pels carrers del voltant. Però al meu entendre la solució al problema de l’encariment de l’habitatge no ha de passar per comprar una finca en un dels indrets més cars de la ciutat.

L’habitatge social s’ha de generar en els llocs més cars de la ciutat? Segur que no. Per tant, alguns entenem que l’ajuntament s’ha equivocat destinant més de nou milions d’euros per comprar aquest edifici. Han fet números sobre el cost de construir en altres zones menys tensionades de la ciutat? Han calculat quants habitatges socials es podrien fer amb nou milions d’euros? Segur que no ho han fet, i que només s’han volgut treure del damunt un conflicte que els feia nosa.

Resoldre el problema de la Casa Orsola no era una urgència. La primera urgència haurà de passar per derogar l’obligatorietat de destinar el 30% de l’obra nova a habitatge protegit, ja que a causa d'aquest disbarat s’ha publicat, i l’ajuntament no ho ha desmentit, que en sis anys només s’han construït entre 26 i 156 pisos protegits en el conjunt de la ciutat. Es miri com es miri, la mesura ha estat un fracàs estrepitós.

Models polítics d’autodestrucció

Ciudadanos, Comuns, Cupaires i Esquerra (per estricte ordre alfabètic), i segur que encara me’n deixo algun, cadascun d’aquests partits polítics amb les seves característiques i circumstàncies pròpies i salvant totes les distàncies, que són moltes, han demostrat que són models polítics d’autodestrucció, de destruir-se ells mateixos des de dins, gairebé sense intervenció externa. Per tant, no cal buscar enemics exteriors per entendre la seva davallada, ja que els seus enemics principals són ells mateixos. En podríem dir també models de suïcidi polític.

De Ciudadanos no cal dir gran cosa, perquè, sortosament, ja no hi són, com tampoc hi són la UCD, UDC, UPyD i tantes altres colles polítiques que de tenir en moments determinats un protagonisme polític remarcable, van acabar desapareixent del mapa polític, i no totes pagant els deutes que tenien.

Els Comuns ja han demostrat fins on poden arribar i quins són els seus límits amb la seva emblemàtica alcaldessa Ada Colau, ara en hores polítiques baixes. Colau va repetir mandat a l’alcaldia de Barcelona gràcies al senyor Valls (2019), i en el seu primer mandat va accedir a l’alcaldia gràcies al diari El Mundo (2015) el qual, publicant mentides flagrants en portada, va ajudar molt a impedir que Xavier Trias repetís mandat. Tot allò era fals, però l’objectiu el van aconseguir.

Els cupaires també han deixat passar el seu moment dolç. Al principi semblava que podrien tenir un paper rellevant com a crossa de les esquerres clàssiques, però d’uns anys ençà han optat per un altre camí més populista. L’últim disbarat ha anat a càrrec d’una diputada que s’ha posicionat en contra de les escoles privades concertades, oblidant que la meitat dels alumnes catalans són usuaris de la concertada. I oblidant també que, si molts pares han optat per l’escola concertada, és per alguna cosa.

Els d’Esquerra, després d’haver tocat el cel, porten uns anys d’autodestrucció claríssima (vots canten). Podem parlar, com a resum, de l’últim invent a càrrec del senyor Tardà: Àgora republicana, una eina per obrir el partit als que no són independentistes. A la pràctica, això vol dir obrir un partit que es declara independentista a l’unionisme defensat per la franquícia catalana del PSOE. De fet, és una situació que fa anys que es dóna, però que amb l’invent de Tardà pretenen oficialitzar.

Aquest article pot semblar incomplet, i segurament ho és, però l’espai és limitat i no tot hi cap. Altres partits polítics podrien acabar patint una situació similar, i alguns dirigents polítics no semblen ser conscients que de vegades les derives polítiques suïcides són més visibles des de fora que des de dins. I quan se n’adonin potser ja serà massa tard.

Generació BlackBerry

A principis dels anys noranta del segle passat em vaig comprar el primer telèfon mòbil, i des de llavors n’he tingut uns quants. Però la BlackBerry que jo utilitzava fa tres lustres —recordo que en vaig pagar unes 150.000 pessetes de l’època, una fortuna!— ha sigut el millor mòbil que he fet servir mai.

Així, fa uns quinze anys jo també vaig formar part de l’anomenada “generació BlackBerry” d’una manera molt entusiasta, tot i que en el meu cas sense la connotació política que en aquells moments va tenir una expressió que mediàticament va fer fortuna, i es referia al sector més jove de la franquícia catalana del PSOE. Aquell jovent pretenia anar ocupant els llocs de la direcció que monopolitzaven els anomenats capitans, ja que consideraven que potser feia massa temps que hi eren.

Aquesta marca canadenca, BlackBerry, va desaparèixer del mercat ara fa tres anys, i alguns dels seus usuaris d’aquella època van aconseguir fer jubilar els vells dirigents socialistes. Ara governen ells, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona. La renovació sempre és bona, tant de persones com d'eines de comunicació, i si uns han passat de la BlackBerry a un Apple o a un Android, altres s’han guanyat una jubilació més o menys merescuda.

Per assumptes professionals fa quinze anys havia d’enviar molts correus electrònics, i no sempre em podia esperar a ser al despatx. Alguns dels meus missatges eren força llargs, i sovint els havia d’escriure des del cotxe, des d’un aeroport, des de l’avió, des d’un taxi. Aquell aparell amb tecles que s’activaven mecànicament m’anava molt bé. Però tot evoluciona, i des de fa anys utilitzo un Android, i n’estic raonablement satisfet, tot i que de vegades encara trobo a faltar la vella BlackBerry. Els col·legues de la generació BlackBerry també s’han fet grans, i políticament ja tenen més passat que futur. I pensen més en la jubilació que es va acostant que en el seu futur a la política.

Biblioteca de Sarrià, llums i ombres

 

Abans-d'ahir, dissabte dia 1 de febrer, va tenir lloc l’acte de la inauguració de la Biblioteca J.V.Foix. Aquest és el nom guanyador del procés participatiu popular que es va fer fa uns mesos; Foix va treure més vots que la suma de les altres tres candidatures proposades (Carme Serrallonga, Núria Pompeia i Emili Teixidor).

Com que no hi havia unanimitat sobre el nom que hauria de portar l’equipament, fa uns mesos vaig traslladar als responsables que el nom de la biblioteca podria ser, ras i curt, Biblioteca de Sarrià. Però qui mana, mana, i qui mana no té el despatx a Sarrià sinó a la plaça de Sant Jaume. Dissabte vam veure, però, que l’ajuntament l’ha batejat com a “Biblioteca Sarrià – J.V.Foix”, que no deixa de ser un canvi menor.

En els discursos es va dir que la petita biblioteca de La Caixa que hi havia hagut a la plaça va tancar l’any 1997, fa gairebé tres dècades. Però ja des d’abans es reivindicava la construcció d’una biblioteca pública pel barri, com la tenen a gairebé tots els barris de la ciutat. És evident que les autoritats s’ho van rumiar molt fins a decidir tirar endavant el projecte.

Seria just atribuir els mèrits ciutadans d’aquesta construcció, en primer lloc, a l’Associació Veïnal de Sarrià, que sempre ha liderat la reivindicació veïnal. Els mèrits polítics els podem repartir entre l’alcaldessa Ada Colau (2015-2023), la qual va decidir construir la biblioteca, i l’alcalde Xavier Trias, ja que va ser durant el seu mandat (2011-2015) que l’ajuntament va comprar el terreny per construir-la. I ara, amb la inauguració, l’alcalde Jaume Collboni s’ha emportat els aplaudiments. Són coses que en política passen sovint.

Però no tot han sigut flors i violes. Per no allargar aquest punt, centrarem la part negativa d’aquest comentari en la FavB (Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona), i més concretament en el seu directiu Juan Camilo Ramos, el qual quan fa uns anys va venir a visitar el nostre districte es va negar en rodó a donar suport a la reivindicació de la biblioteca. Alguns veïns presents en aquella reunió encara no ho hem paït.

Bé, el fet és que a Sarrià ja tenim una biblioteca pública, i n’estem satisfets. Un cop s’hagi fet el rodatge inicial, els seus gestors potser s’haurien de replantejar els horaris de l’equipament, i obrir-lo cada dia de la setmana, matins i tardes. Si per fer-ho cal destinar-hi més personal això no hauria de representar cap problema, ja que el titular de la biblioteca és la Diputació de Barcelona, una institució ben peculiar que, tot i que no la vota la ciutadania, disposa d’un gran pressupost.

Toca, doncs, un agraïment sincer als alcaldes mencionats per haver possibilitat que, després de tants anys, a partir d’ara Sarrià ja disposi de la biblioteca pública que tant necessitava. I els directius, socis i simpatitzants de La Veïnal i veïns en general de Sarrià és d’esperar que la gaudeixin, que ens ho tenim ben merescut. Al capdavall, la biblioteca l’han fet ells però l’hem pagat nosaltres.

El debat sobre el teletreball

(Article original publicat el 24/1/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2210, pàg. 2)

Durant el tancament generalitzat que hi va haver a l’època més dura de la pandèmia COVID-19 a moltes empreses es va popularitzar la pràctica del teletreball. Alguns ho anomenaven treball en remot, però aquest terme no m’acaba de fer el pes. Segurament, en unes circumstàncies tan excepcionals com aquelles, el fet de treballar des de casa podia tenir un sentit, encara que, òbviament, no tots els treballadors s’hi podien acollir. Per raons evidents el xofer un camió, el d’un taxi, el conductor d’un autobús urbà, el pilot d’un avió o un mosso de magatzem no poden acollir-se a l’opció del teletreball. Tampoc poden adaptar la seva tasca laboral al teletreball un cirurgià cardíac, un dentista o molts altres professionals.

Admeto sense reserves alguns avantatges del teletreball, però en el meu cas concret seria incapaç de fer la meva feina només connectant-me amb les persones mitjançant una freda pantalla d’ordinador. M’he dedicat sempre a parlar i, sobretot, a escoltar a proveïdors i clients de tot el món, i a partir d’aquestes converses he pogut tancar negocis a canvi d’una comissió. Però, per fer-ho, necessito veure en directe la cara i les mans dels meus interlocutors. Un gest seu, per mínim que sigui, em dona pistes de per on haig d’anar o com haig d’enfocar o reenfocar una negociació. A partir d’aquesta realitat, si per reunir-me presencialment amb ells he hagut d’agafar molts avions i viatjar per tot el món, ho he fet sense remordiments per la meva quota de contaminació acústica i atmosfèrica. Repeteixo, no nego alguns avantatges de les reunions en línia o en remot, però per fer segons que també hi veig unes dificultats insalvables.

Ara bé, tampoc comparteixo les moltes crítiques que rep el sistema de teletreball amb l’excusa que treballant a distància es perd productivitat. He treballat sovint amb la mediació d’agents a la comissió, i mai m’he preocupat per controlar els seus horaris i costums. Al meu entendre, més que la feina en si mateixa qui és molt o poc productiva és la persona que le du a terme. Així, una persona poc productiva ho serà igual asseguda vuit hores a la taula del despatx de la seva empresa o a casa seva, i una persona amb un grau de productivitat elevat ho acostuma a ser sempre i en qualsevol circumstància. En aquest sentit, entenc que és l’empresari qui realment l’ha d’encertar quan decideix quin perfil professional han de tenir els seus col·laboradors, i no s’ha de preocupar tant per la burocràcia antiga dels controls horaris o d’assistència.

Les clarisses de Pedralbes

 

Després de set segles ininterromputs de presència a Pedralbes i si un miracle d’última hora no ho impedeix, i no és sobrer parlar de miracles considerant el tema que estem tractant, les tres monges que encara queden al Monestir de Pedralbes marxaran a mitjan febrer, i el monestir quedarà buit.

Fa uns anys vaig tenir una conversa amb l’abadessa del monestir, que va morir l’any passat. Llavors el meu interès es va centrar a demanar-li el suport moral i públic de la comunitat i ella, molt amable, ens va donar el seu suport. El nostre objectiu era i continua sent que el monestir de Pedralbes torni a formar part del barri de Sarrià d’on no hauria d’haver sortit mai.

Hi ha molta gent que ignora que l’adscripció de Pedralbes al districte de les Corts va ser responsabilitat exclusiva de l’alcalde Pasqual Maragall, mitjançant un decret d’alcaldia que ell mateix va signar als anys vuitanta del segle passat. Amb aquell decret equivocat, el barri i el monestir de Pedralbes van deixar oficialment de formar part de Sarrià.

Ara els sarrianencs tenim, doncs, dos problemes els quals no són d’impossible resolució. Per tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià només cal que un alcalde valent esmeni l’error del seu antecessor i signi un decret que torni a modificar els límits entre Sarrià i les Corts. I per evitar que les monges marxin es necessitaria que altres monges s’incorporessin a la comunitat, i el Senyor Cardenal Arquebisbe de Barcelona segur que hi podria fer alguna cosa. A veure si es produeix el doble miracle.

Canvis inevitables

Els set grans grups tecnològics americans, coneguts com els set magnífics —Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla, ordenats per estricte ordre alfabètic i no per volum de negocis— fa relativament pocs anys o no existien o eren empreses tan petites que passaven desapercebudes. Els rànquings empresarials han canviat amb molta rapidesa, i aquests canvis inevitables ens afecten a tots.

D’aquestes set empreses, la majoria produeixen i comercialitzen software (tecnologia), uns productes que caben en la memòria d’un ordinador; no són productes que necessitin molt espai físic de magatzematge com passa, per exemple, amb els fabricants de vehicles. Si ens fixem en aquest sector industrial, un clàssic, veurem que dels grans fabricants de cotxes de Detroit cada dia se’n parla menys, i ara hem de mirar cap a l’Orient per trobar els fabricants més importants.

Deixant de banda el sector financer, fa trenta anys un rànquing americà de les set empreses més importants estava format per dos fabricants d’automòbils (GM i Ford), una petroliera (Exxon), dues tecnològiques (AT&T i IBM), una corporació molt diversificada (GE), i una tabaquera (Philip Morris). Parlem d’un rànquing, perquè hi ha moltes maneres de considerar la importància d’una empresa. Sigui com sigui, ens dona una idea del gran canvi que hi ha hagut en molt poc temps.

Només tenim una manera d’enfocar la nova realitat, i consisteix a adaptar-nos al canvi com més aviat millor, aprofitant tots els avantatges que la nova situació ens ofereix. Es quedaran pel camí aquells que es neguin a acceptar que el món està girant amb molta més rapidesa que abans, aquells que es neguin a acceptar que aquesta nova situació ens comporta a tots un esforç d’adaptació que resulta imprescindible.

El 47

La pel·lícula El 47 ja fa quatre mesos que es va estrenar, però fins ahir no la vaig veure, i vaig tenir una sorpresa molt agradable. M’havien dit que era una mena de propaganda encoberta de la franquícia catalana del PSOE que ara mateix governa Espanya, Catalunya i Barcelona, i al meu entendre no ho és tant com alguns diuen. Estem parlant d’un partit que en aquella època era conegut com el PSC, diferenciat de la casa mare. Un partit, però, que fa uns quants anys va rebre una OPA hostil del PSOE i s’ha acabat convertint en una franquícia territorial més dels socialistes espanyols. Personalment em sap greu, però les coses són com són.

El 47 és part de la història de Barcelona, de la Barcelona dels nous barcelonins que van arribar a la ciutat des de diferents llocs d’Espanya, com Extremadura i Andalusia. Estem parlant dels últims anys del franquisme i principis del postfranquisme, quan a Espanya, literalment, es passava fam, i molta gent es veia obligada a marxar a la recerca d'un futur més prometedor, i en bona mesura el futur el veien a Barcelona i el seu entorn metropolità.

L’acció transcorre al barri de Torre Baró del districte de Nou Barris, que és el que té la renda per càpita més baixa de la ciutat. El 47 retrata força bé una societat que molts barcelonins dels districtes més benestants de Barcelona desconeixen, o la coneixen molt per sobre. És el meu cas. Però així com sovint diem que els catalans neixen on volen, amb els barcelonins passa el mateix. I molts dels barcelonins descendents d’aquells immigrants —dissortadament no tots, ni de bon tros—, posant-hi molt més esforç que mitjans, s’han espavilat i avui en dia governen la ciutat que va girar l’esquena als seus avis.

Dissidents

Alguns advocats, alguns periodistes i alguns ciutadans que es dediquen a altres activitats, quan expressen en públic la seva dissidència estan considerats pels governants com enemics de l’estat. Des del poder, contra els dissidents ho val tot, i tot vol dir tot, incloent-hi pràctiques que queden totalment al marge de la normativa jurídica sorgida dels principis bàsics de la democràcia. Avui en dia ser dissident, o que els governants considerin que ets un dissident, i manifestar-ho en veu alta, és una operació de risc. Per a un demòcrata comme il faut la dissidència política, òbviament, és legal, però massa sovint els governants que no tenen incorporats els principis bàsics de la democràcia en el seu ADN no estan disposats a acceptar-ho. Podríem parlar d’abús de poder, prevaricació i altres figures similars. I llavors ens trobem persones que han estat multades, perseguides i, en alguns casos, empresonades pel sistema només pel simple fet de manifestar-se, escriure, cantar o dibuixar alguna cosa poc amable amb el poder constituït. Però tinguem-ho clar, en una democràcia els perillosos no són els ciutadans dissidents sinó els seus perseguidors, uns personatges nefastos que s’aprofiten de les eines i les escletxes del sistema per perseguir la dissidència.

Torna Trump

Una de les regles bàsiques de la democràcia és que qui guanya les eleccions s’ha guanyat el dret a governar. A partir d'avui Donald Trump tornarà a liderar els Estats Units, ja que va guanyar les eleccions celebrades el dimarts següent del primer dilluns de novembre de l’any passat, any de traspàs; així ho estableix la Constitució dels Estats Units d’Amèrica de 1787.

Hi ha qui no ho vol acceptar i busca qualsevol excusa per justificar la seva oposició antidemocràtica als resultats electorals, i arriben a l'extrem d'insinuar que els electors nord-americans no van saber votar com calia. Alguns només accepten les regles de la democràcia quan surt allò que ells volen. Ells no ho saben, però des d'un punt de vista democràtic són persones tant o més perilloses que Trump.

Els penúltims

(Article original publicat el 10/1/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2208, pàg. 4)
 
Els ciutadans que més sorollosament protesten en contra de l’arribada d’una immigració massiva i poc controlada solen ser els penúltims que van arribar. Fa uns anys, quan els que ara són els penúltims eren els últims, és a dir, quan eren ells els que estaven arribant des d’altres indrets peninsulars o des de més enllà, experimentaven uns problemes similars als que tenen els immigrants que estan arribant ara. Ara, quan els penúltims que van arribar ja estan més o menys integrats en la societat d’acollida, els últims els comencen a fer nosa. Els últims molesten als penúltims.

Els recursos i els serveis públics disponibles destinats a atendre els nouvinguts sempre són limitats. I, lògicament, quan hi ha més persones a repartir toquen menys recursos i serveis per barba. El fet és que els penúltims, poc solidaris, es queixen de l’arribada dels últims, obviant que fa quatre dies els últims eren ells. Els penúltims es resisteixen a acceptar que quan van arribar ells també exigien ajuts i recursos per part de la societat d’acollida que havien triat per anar a viure. Una precisió: ningú ha estat ni està obligat a venir a viure aquí; els que decideixen venir ho fan lliurement i, per tant, són els nouvinguts els que s’han d’adaptar a la societat d’acollida.

Jaume Clotet en parlava fa poc a El Nacional: “el factor humà existeix i cal tenir-lo sempre en compte; el més racista de tots és sempre el penúltim a arribar, de la mateixa manera que aquells que no volen més xalets a la costa són els que en van comprar la darrera promoció” (9/11/2024). Com que la naturalesa humana està molt allunyada de la perfecció, des del punt de vista humà potser són comprensibles algunes reticències que expressen els penúltims. Però que siguin humanament comprensibles no significa que s’hagin d’acceptar.

Un cas similar de solidaritat malentesa el trobem en les protestes d’un dels col·lectius contraris a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Així, en defensa dels seus interessos particulars, aquells que van anar a viure a tocar d’aquelles instal·lacions aeroportuàries, ara es mostren contraris a l’ampliació de l’aeroport. Pretenen que els avions no sobrevolin els seus habitatges de luxe, i que algú —Aena, és a dir, tots nosaltres— els pagui els costos d’insonoritzar-los, instal·lant doble vidre a les seves finestres. Potser s’han oblidat que quan hi van anar a viure l’aeroport ja existia des de feia dècades, i precisament degut a això els preus d’aquells habitatges eren més assequibles que la resta.

Jornaleres i el capitalisme

He fullejat els números #1 i #2 (tardor 2024) d’una publicació anomenada Jornaleres, dedicada a l’Economia Social i Solidària (ESS) la qual, segons els seus promotors, seria una alternativa raonable al sistema capitalista. Potser cal aclarir que aquesta revista està esponsoritzada per institucions públiques governades per polítics d’esquerres, i té un format tan summament exagerat que per llegir-la amb un mínim de comoditat es necessitaria una taula de dibuix tècnic.

Com més he viatjat pel món més convençudament capitalista m’he anat tornant, tot i que això no exclou el fet de tenir una visió social i solidària del món on visc. I com a petit empresari que he sigut tota la vida sé molt bé què és tractar i retribuir correctament els treballadors. Per altra banda, he vist sous de misèria en diverses cooperatives i altres entitats de gestió similar que també prediquen les bondats de l’ESS, així que en aquest aspecte les jornaleres no em poden donar gaires lliçons.

Sóc capitalista més per exclusió que per convenciment. Això és perquè l’única alternativa al capitalisme és el comunisme en els seus diversos corrents, marques i variants; a Catalunya, des del PSUC, d’això en sabem bastant. I tothom sap també on viuen millor les persones, i com han anat derivant, sempre a pitjor, les societats governades pels comunistes. El debat és molt senzill, només es tracta que les persones visquin cada dia millor.

Molts països han reforçat les seves fronteres per evitar el trànsit de persones, però des del final de la Segona Guerra Mundial les úniques fronteres que s’han establert al món amb l’objectiu que la gent no pugui marxar del seu país són les que han posat els governants dels paradisos comunistes. Per entrar-hi, tot són facilitats; per marxar-ne, et posen totes les dificultats imaginables.

Torno al principi, aquests dos exemplars de Jornaleres estan dedicats a entrevistes amb persones que, al meu entendre molt equivocadament, associen el capitalisme amb tots els mals del món. La meva experiència, però, és justament la contrària. Per motius professionals he tractat amb persones i empreses de tot el món i de tota mena. He viatjat per les tres Amèriques (del nord, del centre i del sud), per uns quants països africans i asiàtics, i per bastants països d’Europa, i això em permet afirmar amb rotunditat que es pot ser capitalista i, alhora, tenir una visió social i solidària del món.

Josep Pla a Sarrià, de la seva obra a la IA

Enllaço primer aquest article que va sortir publicat fa deu anys a la web de l’Associació Veïnal de Sarrià. No es pot dir que sigui gaire precís sobre l’estada de l’escriptor empordanès a Sarrià, però és l’única referència que he trobat escrita per Pla.

A continuació, i amb totes les reserves, reprodueixo un text que publico en cursiva perquè no l’he escrit jo, ja que ha estat creat mitjançant l’eina d’intel·ligència artificial Grok, de la xarxa X (abans Twitter).

Josep Pla, un dels escriptors més destacats de la literatura catalana, va viure a Sarrià durant una part significativa de la seva vida, especialment durant els anys 40 i 50 del segle XX. Aquesta època va ser un període de postguerra, amb les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola encara presents i l'establiment del règim franquista.

A Sarrià, Pla va trobar un refugi relativament tranquil per escriure, lluny del bullici de Barcelona. La seva vida a aquest barri li va permetre observar i reflectir sobre la societat catalana de l'època des d'una perspectiva més íntima i local. Les seves obres d'aquests anys, com "El quadern gris", mostren una mirada crítica i sovint irònica sobre la vida quotidiana, les tradicions i els costums catalans.

El context polític i social de la postguerra, amb la repressió cultural i lingüística, va influir en el seu estil i en el contingut de les seves cròniques, on sovint es troba una certa nostàlgia per una Catalunya més lliure i autèntica. La seva experiència a Sarrià no sols va enriquir la seva obra amb detalls de la vida local sinó que també va marcar un període de maduresa literària per a Pla. 

I a partir d’aquí, que el lector tregui les seves pròpies conclusions. Jo em quedo amb el fet que el millor escriptor català del segle XX va viure al meu barri de Sarrià.

Frases agafades a l'atzar

“Els paletes sempre estan en gràcia de Déu. Gràcies a Déu quan venen, i gràcies a Déu quan se’n van” (del discurs d’agraïment de Claudi Alsina en rebre la Creu de Sant Jordi, desembre 2024).

“If Islam is so great then why do Muslims come to non-muslim countries?” (vist a Internet).

“El ridícul deshonra més que el deshonor” (François de la Rochefoucauld). Una frase que em fa pensar en Núñez Feijóo.

“Treballar amb la nostra pròpia agenda informativa, desmarcats de les agendes que marquen oficines de premsa, gabinets de comunicació, agències de notícies, grans mitjans públics i privats i xarxes socials” (Joan Vall Clara, director-propietari de El Punt Avui, 8/1/2024).

“De vegades un sap de quina banda estar simplement veient qui està a l’altra banda” (Leonard Cohen).

“Al nostre país guanyar-se bé la vida està mal vist” (ho pensen alguns que rumien poc).

“La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres.” (Manuel de Pedrolo, 1918-1990).

“És l'atzar qui dóna les cartes, però som nosaltres qui juguem la partida” (Arthur Schopenhauer, filòsof).

“La tècnica dels nostres polítics per captar vots populars ha consistit a anar-se abaixant el salari fins a límits d’incompetència” (Xavier Roig, 20/12/2022).

És raonable celebrar la mort de Franco?

El govern espanyol presidit per Pedro Sánchez ha decidit que aquest any cal celebrar oficialment la mort del dictador Franco, un gran esdeveniment històric que ens va tenir molt entretinguts aquest any farà mig segle. (Fa una certa gràcia recordar que en aquella època fosca les autoritats parlaven del hecho biológico per referir-se a la mort del dictador). Però per més que he buscat justificacions mínimament lògiques per celebrar la mort de Franco, no n’he trobat cap. Insisteixo, aquest any no se celebra l’aprovació de la constitució ni l’adveniment de la democràcia, ni cap episodi del qual ens puguem sentir orgullosos.

Pensant en les persones desmemoriades o ignorants, cal no oblidar uns fets bàsics relacionats amb aquesta celebració. 1/ Franco va accedir al poder després d’haver promogut i guanyat una guerra (in)civil entre espanyols que va ocasionar centenars de milers de morts. 2/ Acabada la guerra, Franco va esdevenir un dictador que va deixar dotzenes de milers de morts en la comptabilitat criminal del seu mandat, tot i que, per motius obvis —encara s’han d’excavar moltes cunetes—, les xifres exactes són molt superiors a les oficials i no les sabrem mai. 3/ el dictador va morir al llit, és a dir, ningú es pot atribuir el mèrit de la seva desaparició. 4/ Però no només això, sis anys abans de morir va decidir qui seria el seu successor, el seu fill polític, és a dir, la persona que l’havia de substituir quan es morís.

Franco assegurava en vida que ho deixava tot atado y bien atado, i això s’ha traduït en el manteniment d’un franquisme residual molt important a les institucions estatals, que sempre que pot es posa de manifest. Doncs bé, al meu entendre, amb aquests antecedents no té cap justificació commemorar la mort de Franco, llevat que els diversos actes programats tinguin com a objectiu no declarat tapar episodis poc exemplars de la política espanyola actual.

Dictadura judicial

L’espionatge als dissidents polítics està molt institucionalitzat. No és pas cap secret que a Espanya tampoc es respecta la separació de poders ni el dret a la privacitat de les comunicacions dels ciutadans. S’ha practicat i es continua practicant el lawfare de manera sistemàtica contra els col·lectius que fan nosa al poder i, molt especialment, contra els catalans que volen decidir democràticament el seu futur.

D’exemples en tenim per donar i per vendre, des de l’anomenada Operación Cataluña orquestrada des de les clavegueres estatals i dirigida per tot un ministre d’Espanya, fins al judici del procés el qual, amb totes les seves irregularitats, va acabar amb condemnes d’un segle de presó. En tots aquests episodis, tant la UCO de la GC com la UDEF de la PN van emetre informes falsos, sabent-ho, els quals es van utilitzar per jutjar, condemnar i empresonar persones innocents.

Són moltes i molt variades les interferències inacceptables dels poders de l’estat en les nostres vides, i això inclou, òbviament, les males pràctiques d’alguns jutges de la cúpula judicial. Tot i que la majoria dels jutges fa bé la seva feina, aquest conjunt de comportaments delictius d’alguns membres de la cúpula judicial ens porta a concloure que, massa sovint, resulta inevitable identificar aquestes pràctiques amb les habituals d’una dictadura.

Quan parlem de dictadura judicial ens referim a uns jutges que disposen del suport institucional del Tribunal de Orden Público —ara anomenat Audiencia Nacional, però amb una filosofia de treball molt similar a la del franquisme—, del Tribunal Supremo i del Tribunal de Cuentas. I encara que aquest últim organisme formalment no és un tribunal, actua i castiga com si ho fos. I per sobre de tots aquests organismes hi ha el paraigua del Tribunal Constitucional, peatge inevitable abans de poder anar a buscar una justícia justa més amunt dels Pirineus.

Resumint la situació, les actuacions d’alguns jutges i altres alts i menys alts funcionaris estatals fan molta pudor de prevaricació. I els ciutadans que en patim les conseqüències tenim en contra el fet que aquests personatges estan molt protegits pel sistema, i saben que per més grossa que la facin difícilment acabaran a la presó. I tots som perfectament conscients que quan la justícia europea hi digui la seva, els presumptes prevaricadors ja estaran feliçment jubilats.

Igualada, on tothom coneix algú que coneix algú

(Article original publicat el 27/12/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2206, pàg. 2)

Sempre que sóc a Igualada constato que “tothom coneix algú que coneix algú” (l’entrecomillat no és meu, és d’A.Maresma, de VilaWeb). Igualada és una ciutat relativament petita, d’aquelles que els britànics defineixen com un lloc on ho pots trobar tot “in a walking distance”, on pots anar a peu a tot arreu. Aquesta característica la fa una ciutat força agradable.

Però això comporta, també, algun inconvenient. Quan tothom sap qui és qui i què fa cadascú, es perd part de la privacitat que trobes en ciutats més grans. Pots tenir un Lamborghini si vius a Igualada? És clar que sí. Però pots evitar que se sàpiga que tens un Lamborghini? Segur que no. Si et compres un Lamborghini, busques gaudir-lo amb discreció o busques, simplement, presumir d’un cotxe exclusiu? M’ho he preguntat sovint.

Igualada té problemes econòmics, com n’hi ha a tot arreu. Si l’ajuntament fa coses, aquestes s’han de pagar, i com que els diners no cauen del cel, les despeses i inversions municipals les han de pagar els igualadins. Amb una població de 42.000 habitants i un pressupost anual de 76 milions d’euros que inclou també les societats municipals i els organismes autònoms, això significa que a cada igualadí, també els nadons i jubilats, li pertoquen uns 1.800 euros/any. Cal no oblidar els interessos i l’amortització del deute municipal heretat de governs anteriors, que tard o d’hora s’han de pagar.

“Photo opportunity”. Abans els governants actuaven amb més discreció, però ara alguns polítics semblen buscar la foto per davant de tot. I ja no és només l’alcalde que surt contínuament a les xarxes socials i als mitjans locals sinó també el cap de l’oposició, al qual sembla que se li hagi encomanat aquesta dèria per un excessiu protagonisme fotogràfic. Surt a les fotos fins i tot traient pit d’algunes iniciatives municipals, com si ell també formés part de l’equip de govern; de vegades ho sembla. Alguns igualadins m’ho han comentat. No valoro estratègies electorals, només ho menciono.

En transport públic, es pot anar d’Igualada a Barcelona en tren i per carretera. El carrilet tarda a fer el trajecte igual que fa un segle, i amb això ja queda clara la nul·la importància que els responsables polítics donen al tren. Per carretera es tarda bastant menys, però el servei de La Hispano Igualadina —ara anomenada Monbus— deixa molt a desitjar. No hi ha setmana que no es publiquin queixes de tota mena, i d’alabances fa anys que no se’n llegeix cap. Quina administració hauria de posar fil a l’agulla?

Bon any i bons Reis!