.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 17 d’abril del 2024

El PP de Catalunya

Fa uns dies el diari espanyol El País destacava en portada: "Feijóo designa candidato al líder del PP catalán pese a los recelos". Fixeu-vos en el detall: Feijóo designa. Designa.

El PP de Catalunya és el millor exemple d'una simple sucursal política, una franquícia política. No és un partit clàssic com alguns entenem que ha de ser un partit, és a dir, amb autonomia de funcionament i sense dependència forana. A cal PP tot es decideix a Madrid (Espanya), incloent-hi, òbviament, qui ha de fer d'encarregat de la sucursal catalana. La franquícia del PP a Catalunya no té cap mena d'autonomia, només és una delegació més d'un partit forà.

A Catalunya el PP sempre ha sigut bastant irrellevant, i ara mateix la seva presència al Parlament és gairebé testimonial, amb tres diputats de 135. La majoria dels votants catalans que el 12 de maig optin per la papereta del PP, tindran clar que estan donant el vot a Núñez (Feijóo), el director de la casa central. De la mateixa manera que qui voti Illa estarà pensant en Sánchez, el director del PSOE a Espanya. A Catalunya, PP i PSOE no són partits, són simples delegacions de les seves cases centrals.

Però, tot i això, hi ha persones que se senten satisfetes votant aquesta mena de franquícies polítiques. Són els que quan voten pensen, bàsicament, en els interessos superiors espanyols. Els interessos catalans sempre queden en segon lloc, i així ens va. Hi ha gent per tot.

(Aquest article vindria a complementar el que vaig publicar el desembre de l'any passat, aquí.)

dilluns, 15 d’abril del 2024

Catalunya: tres presidents

Qualsevol persona que conegui mínimament com funciona aquest país sap que a Catalunya hi ha tres presidents que destaquen sobre la resta. Aquests són, per ordre d'importància i influència en la societat, el president de laCaixa, el president del Barça i el president de la Generalitat. Encara que pel que fa al protocol institucional segurament hauríem de col·locar l'últim en el primer lloc del rànquing, una cosa és el protocol oficial i una altra la percepció real que tenen els ciutadans sobre la importància social d'aquests càrrecs.

divendres, 12 d’abril del 2024

Ecopostureig

(Article original publicat el 5/4/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2168, pàg. 2)

No ho puc evitar. Se'n fa un ús tan exagerat i fora de lloc que quan escolto o veig escrites les paraules sostenible i sostenibilitat ja em poso en guàrdia. Una evident manca de rigor barrejada amb una determinada ideologia política porta alguns analistes a treure conclusions que a parer de molts no són les adequades.

Amb l'excusa de la sostenibilitat alguns intenten anar bastant més enllà de l'estricte àmbit ecològic, i utilitzen el mot sostenible per intentar justificar polítiques públiques que poc tenen a veure amb l'ecologia i sí amb la nefasta ideologia decreixentista que predica una part molt petita —vots canten— però força cridanera de la nostra societat.

D'un temps ençà s'ha posat de moda la recepta del decreixement pel decreixement, una recepta amb molts aspectes negatius per a les persones que busquen feina i no en troben. Algunes opten per marxar a països més amables i amb més possibilitats laborals que el nostre, països que estan governats pensant més en les persones que en les granotes; ja ens entenem.

El sentit comú ens diu que com més s'imposi el decreixement, menys empreses i menys llocs de treball es crearan, i altres desapareixeran. Resultat: la taxa d'atur augmentarà, i en això crec que seran poques les discrepàncies. La política del decreixement va en contra dels interessos de la majoria. Va en contra també de les persones que tenen la il·lusió, la voluntat, els mitjans i les idees necessàries per iniciar una empresa arriscant el seu patrimoni, però que a causa de la inseguretat jurídica finalment desisteixen i busquen altres escenaris més atractius per tirar endavant el seus projectes.

No és casualitat que moltes persones que defensen aferrissadament la teoria del decreixement visquin del pressupost públic. Molts són jubilats, polítics, col·lectius subvencionats i funcionaris de les moltes administracions que ens governen. Com que aquests col·lectius no s'hi juguen el lloc de treball, es poden permetre el luxe d'experimentar irresponsablement amb les coses de menjar. Amb les coses de menjar, sí, perquè sense un lloc de treball adequat no pots bufar cullera quan vols.

Preguntat per la teoria del decreixement (La Contra de La Vanguardia, 28/3/2024), Gustavo Lins Ribeiro, president del World Council of Anthropological Associations, va respondre: "És un altre error de l'ecologisme: no podem il·lusionar la gent oferint retrocés, sinó progrés (...). És la nostra utopia, i si no lluitem per ella viurem perquè uns pocs realitzin la seva, que és la distopia de tots".


dimecres, 10 d’abril del 2024

Si jo fos basc

A Euskadi només una vegada ha liderat el govern un partit polític espanyol, el PSOE. Aquesta anormalitat va ser possible per mitjà d'una tramposa jugada prèvia perpetrada per uns jutges espanyols els quals, amb la complicitat d'alguns polítics, van impedir que un partit polític basc, d'esquerres, es pogués presentar a aquelles eleccions. La mala jugada va facilitar que Patxi López accedís a ser el lehendakari, i que ocupés el càrrec durant gairebé quatre anys. Va ser una experiència que no s'ha tornat a repetir.

Si jo fos basc, a les eleccions del 21 d'abril decidiria el meu vot amb un objectiu prioritari, i és que no pogués tornar a governar un partit polític forà, és a dir, un d'aquells partits que prenen les seves decisions a Madrid (Espanya), lluny del territori que pretenen governar. De fet, aquesta és la mateixa recepta que alguns recomanem sempre per a les eleccions catalanes. En política, és un error perdre de vista la perspectiva territorial. Qui perd els orígens, perd la identitat.

dilluns, 8 d’abril del 2024

Sant Jordi 2024

D'aquí a quinze dies torna a ser Sant Jordi, el dia del llibre. Destacaré tres coses sobre els meus hàbits de lectura:

1/ No llegeixo novel·la. Mai. Diuen que n'hi ha de bones, i no ho dubto. Però el meu dia només té 24 hores, i descomptant les dedicades a altres activitats incompatibles amb la lectura, em queda poc temps per llegir. I sempre opto per l'assaig. Així de simple.

2/ No tinc l'hàbit de comprar llibres per Sant Jordi. No ho faig mai, prefereixo anar a comprar llibres la resta de dies de l'any, sense aglomeracions ni empentes. Les llibreries també agrairien que no hi anés tothom el mateix dia, però per motius obvis no ho poden dir. Així de senzill.

3/ Tot i això, i per seguir la tradició, aquest any recomanaré tres llibres d’assaig, ben diferents l'un de l'altre:

"Crònica d'una societat intoxicada", de Joan-Ramon Laporte. Editorial Columna. El recomano tot i que encara no l'he llegit, però he llegit unes quantes entrevistes amb l'autor i sé que m'agradarà. És una crítica argumentada del consum abusiu de medicaments i de la indústria que controla la nostra sanitat pública. L'autor està mal vist i és criticat per una part important dels seus col·legues, però això és, per a mi, un plus afegit per llegir les seves reflexions.

"Malaguanyada Barcelona. Alta densitat demogràfica, pulsió immobiliària i caos", de Joan de Canyamars (signatura col·lectiva). Editorial Miradorllibres. Aquest llibre va sortir fa un any, però m'havia passat per alt i l'he llegit ara. Tracta sobre la degradació de la ciutat, i està escrit, en part, amb una interessant perspectiva sarrianenca que, en el meu cas, el fa doblement atractiu. M'ha agradat força.

"La teranyina blaugrana. El poder a Can Barça 1899-2024", de Roger Vinton. Editorial Columna. A partir d’aquesta setmana el podreu trobar a les llibreries. Encara no l'he llegit, però no fa gaire, tot fent un cafè amb l'autor —Vinton també va escriure "La gran teranyina"— em va assegurar que tot i no ser jo gens futboler, m'agradarà. Explica el vessant empresarial de l'entitat, un aspecte que m'interessa molt més que l'historial esportiu del Barça. Vinton analitza amb tot detall els cent vint-i-cinc anys d'història del FC Barcelona des del punt de vista dels diversos grups de poder que han controlat el club fins avui dia.

divendres, 5 d’abril del 2024

L’equip unionista

 

Carrizosa (Ciudadanos), Fernández (PP) i Garriga (Bocs) han estat algunes de les veus anticatalanes més sorolloses de l’unionisme al Parlament. Aquí hi hauríem d’afegir Illa (PSOE) i Albiach (comunistes, amb el nom que toqui), els quals intenten ser una mica més moderats en les formes, però són igualment contundents en el fons, i ja tindríem l’equip unionista de Catalunya al complet. Tots plegats, però, a les últimes eleccions al Parlament no van arribar al 50% del suport popular, i pel bé del país és d’esperar que el 12 de maig tampoc assoleixin aquesta fita. Si superessin el 50%, el pacte entre ells el podem donar per dat i beneït, ja que per l’unionisme el front nacional és absolutament prioritari sobre el front social, que quedaria en segon terme. I en això, ves per on!, coincidim, tot i que amb objectius oposats. (La foto és de Vilaweb).

dimarts, 2 d’abril del 2024

L'anàlisi fàcil

L'anàlisi fàcil, però absent d'un mínim rigor, equipara Bocs amb Aliança Catalana (AC), considerant que tots dos són partits feixistes. És un error, i molts analistes ho saben, però no tots poden escriure-ho i reconèixer-ho en públic; no tots els periodistes i opinadors tenen la llibertat d'escriure el què vulguin.

AC, un partit petit liderat per la senyora Sílvia Orriols —alcaldessa de Ripoll per mèrits propis combinats amb errors flagrants de la resta dels partits— fa nosa a tothom. Als partits més ideologitzats d'esquerres els fa nosa per motius obvis, i a la resta de partits perquè són competència directa, ja que es disputen el mateix electorat.

En canvi, amb un partit netament feixista com Bocs, d'àmbit estatal, no veiem aquesta unanimitat en la crítica, i als fets em remeto. Bocs governa ajuntaments i comunitats autònomes de l'estat amb el PP, i no sembla que aquesta col·laboració els provoqui incomoditat. De fet, fora d'uns pocs temes molt concrets, PP i Bocs defensen el mateix, i no ho dissimulen; la majoria dels candidats de Bocs provenen del PP.

AC és un càstig ben merescut a la resta de partits, els quals tenen determinats peatges ideològics i socials que els impedeixen parlar clar i dir les coses pel seu nom. AC parla clar, i els seus votants potencials —que segons es veurà el 12 de maig són bastants més dels que diuen les enquestes— ho agraeixen.

dissabte, 30 de març del 2024

Els que practiquen i no creuen

Aquests dies, amb les processons de Setmana Santa, veiem que gairebé tots els passos que hi desfilen tenen uns espònsors uniformats. Així, veiem guàrdies civils, policies nacionals i locals, i militars escortant les imatges. A mi, amb tota franquesa, aquesta barreja sempre m'ha sorprès, i més tenint en compte que segons la Constitució espanyola Espanya és un estat aconfessional. També ens podem preguntar si tots aquests uniformats van a missa els diumenges.

Fa anys un frare caputxí del convent de Sarrià es va despenjar amb una afirmació que d'entrada em va sorprendre, però que de seguida vaig entendre: "són molts els creients que no practiquen, però també els practicants que no creuen". Han passat uns quants anys i potser la cita no és ben bé textual, però, si no ho és, s'hi assembla molt.

L'església dels Caputxins de Sarrià els diumenges està plena de gent creient, barrejada amb persones que no creuen, que hi van com qui va a un acte social. A les processons de Setmana Santa passa més o menys el mateix. En segons quins ambients és molt important que et vegin, encara que siguis un descregut.

dimecres, 27 de març del 2024

El dret al divorci

(Article original publicat el 22/3/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2166, pàg. 2)

Tendim a oblidar que a la mort del dictador de trista memòria l'Estat espanyol es va declarar aconfessional, amb tot el que aquesta denominació comporta. Va ser una bona decisió. Alguns pensem que la religió no s'ha de barrejar mai amb la política. El fet és que aquella declaració de principis va facilitar convertir en legal el dret a divorciar-se. Alguns potser recorden els debats que tenien els polítics quan es discutia la llei del divorci, i com alguns diputats, emparant-se en motius ideològics o religiosos ben respectables, es negaven a reconèixer el dret a divorciar-se. El fet és que la llei del divorci es va aprovar i va entrar en vigor, i no es va enfonsar el món. Qui ha cregut convenient divorciar-se ho ha fet, i moltes persones han pogut refer les seves vides.

Podem anar una mica més enllà i ampliar el concepte de divorci. Així, podem parlar del dret al divorci dels treballadors respecte de l'empresa on treballen, o el dret dels ciutadans d'una nació a divorciar-se de l'estat per crear-ne un de nou. Afinant una mica més, així com un treballador té dret a canviar d'empresa, els catalans tenim el dret democràtic a divorciar-nos d'Espanya. Segons els resultats electorals de les últimes eleccions al Parlament, el 52% dels catalans vol divorciar-se d'Espanya per constituir un estat propi. Convertir-ho en realitat no depèn que Espanya ho autoritzi, només depèn de la voluntat dels ciutadans. Les independències no es demanen ni es concedeixen, sinó que es voten i es proclamen.

Espanya posa tota mena d’entrebancs per poder tirar endavant la voluntat majoritària dels catalans, sense donar cap argument mínimament convincent des del punt de vista dels principis bàsics d'una democràcia. Els governants espanyols diuen que aquest divorci no pot tirar endavant perquè tenen una llei que ho impedeix: la Constitució espanyola. De fet, d’argument Espanya només en té un, i és que ells tenen les escopetes i nosaltres no.

Resulta imprescindible admetre una obvietat, i és que la majoria dels ciutadans que van votar aquella constitució avui en dia ja són morts i enterrats, tot i que, pels espanyols, aquest detall els sembla irrellevant. Però podríem enfortir l'argument democràtic una mica més. Situats l'any 2024, la majoria dels ciutadans majors d'edat no van votar aquella constitució. Aquest és un argument de pes per no insistir a fer-nos obeir unes normes que no s'han sotmès a l’aprovació de la ciutadania. Els catalans no som responsables del que van votar els nostres pares, avis i besavis.

dilluns, 25 de març del 2024

Víctimes del franquisme

 

La defensa de la memòria històrica és un deure moral de qualsevol societat democràtica representada pels seus governants democràticament elegits. Però als nostres governants sembla que els faci mandra gestionar aquests temes. No ho puc assegurar —Espanya té milers de municipis i només n'he visitat uns quants—, però en tot l'Estat espanyol no he trobat mai cap plaça, carrer o indret que estigui dedicat a les víctimes del franquisme. Trobem, això sí, monuments i recordatoris sobre fets concrets i persones represaliades per la dictadura franquista, però no espais dedicats a les víctimes del franquisme en general. I havent-n'hi tantes, de víctimes, crida l'atenció que els governants de la democràcia no hi hagin pensat.

Tot plegat sap greu i sorprèn, i encara sorprèn més quan veus que a Saint-Denis, a pocs quilòmetres de París, les autoritats franceses sí que hi van pensar, i van decidir dedicar un carrer a les víctimes del franquisme del país veí, Espanya. A França, sí, però a casa nostra els nostres polítics no saben gestionar correctament la memòria històrica. Molts dels nostres governants són porucs, i potser no volen córrer el risc de trepitjar algun ull de poll que pel motiu que sigui pensen que no els convé trepitjar. La dictadura va acabar formalment aviat farà mig segle, però aquelles ferides no han cicatritzat del tot.

divendres, 22 de març del 2024

Nacionalismes i nacionalistes

(Article original publicat el XX/3/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 104/03-2024, pàg.18)

El de Sarrià-Sant Gervasi és l'únic dels deu districtes de la ciutat de Barcelona on un partit nacionalista (o independentista) disposa de la majoria absoluta del Consell Plenari del Districte. Aviat està dit, deu consellers de dinou; no passa enlloc més.

No m'he definit mai com a nacionalista, ja que reivindicant-me com a sarrianenc (barri), barceloní (ciutat), català (país) i europeu en tinc ben bé prou, sense cap necessitat d'afegir-hi més etiquetes. Però no crec que el terme nacionalista sigui un insult, encara que alguns assegurin que definir-se com a nacionalista és gairebé un fet delictiu, o sense el gairebé.

Actuant al marge dels principis bàsics de la democràcia, alguns intenten criminalitzar el desig de molts catalans d'independitzar-se de la metròpoli que encara controla les nostres vides i patrimonis. No de tots els catalans, és clar, ja que actualment els independentistes només som el 52% dels votants. El temps ha demostrat que ens mentien quan ens deien que en política, sense violència, es podia aconseguir tot.

Els unionistes espanyols també són nacionalistes, encara que amb aquesta definició ells no es reconeixen com a tals. Vist des del punt de vista espanyol, hi ha un nacionalisme simpàtic —el nacionalisme espanyol— i uns nacionalismes antipàtics —el basc, el català i el gallec—.

Tal com ens passa a molts catalans, als espanyols tampoc els agradaria ser governants des de l'estranger, des de Lisboa o París, posem per cas. Els nostres veïns només admeten ser governants des de la seva capital, Madrid, i en aquesta reivindicació tenen tota la meva simpatia. Té tot el sentit que ho defensin, tot i que tampoc s'ha d'oblidar que, per a les coses importants, qui realment ens governa no es troba ni a Barcelona, ni a Lisboa, ni a Madrid, ni a París, sinó una mica més al nord, a Brussel·les.

Deixant de banda les enquestes interessades i basant-nos en els vots de les eleccions al Parlament, el 52% dels catalans són independentistes, tot i que pels ciutadans unionistes votar en clau independentista és perniciós. Hi ha qui utilitza el mot nacionalista com un insult, cosa que jo no faria mai amb ningú, ni tan sols amb els nacionalistes espanyols que tant ens perjudiquen.

Com dèiem abans, i amb perspectiva espanyola, a l'Estat espanyol conviuen ciutadans de dos tipus. Uns, els nacionalistes espanyols que no es reconeixen com a tals, formarien part del nacionalisme diguem-ne respectable. Els altres —bascos, catalans i gallecs— serien els nacionalistes "que volen trencar Espanya", i, per tant, “se'ls ha de combatre”. Però qualsevol demòcrata sap que només s'ha de combatre a qui impedeixi que els ciutadans puguin decidir democràticament quin ha de ser el seu futur. És així de senzill, se'n diu democràcia.

dimecres, 20 de març del 2024

Mai es pot dir mai

Josep Pla, en el seu llibre "Direcció Lisboa", va escriure amb la contundència que quan volia el caracteritzava:

Prescindeixi, faci el favor, de les paraules decisives, de la paraula "mai", si és possible. És una paraula que només té realitat en la mort: mai més. En vida, no existeix.

Aquest consell se l'hauria d'aplicar tothom, ja que tot sovint utilitzem l'adverbi "mai" quan no toca, és a dir, quan ens referim al futur. El futur és una capça tancada de la qual se n'ignora el contingut. Si volem ser curosos en la forma d'expressar-nos, només podem fer servir el "mai" quan ens referim al passat.

Crec que tinc les idees polítiques molt clares, però, tot i això, no hauria de dir, per exemple, que mai votaré un partit de caràcter stalinista com, per exemple, els comuns, amb tot el catàleg de noms que ha anat tenint des d'aquell PSUC dels anys setanta del segle passat. Però la vida dóna moltes voltes i, per tant, chi lo sa?

dilluns, 18 de març del 2024

Nicaragua avui

(Article original publicat el 8/3/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2164, pàg. 2)

Fins a la Revolució Sandinista (1979-1990), Nicaragua era la típica dictadura de dretes al servei dels interessos nord-americans. A partir del triomf de la revolució, els sandinistes liderats per Daniel Ortega —un revolucionari d'esquerres que ha esdevingut un dictador inclassificable— han convertit aquell país en una altra dictadura. D'una dictadura a una altra dictadura, passant per la revolució sandinista que tantes esperances havia generat, també fora d'aquella república.

Aquí diem "Roda el món i torna al Born", i allà no ho diuen, però s'ha aplicat igualment aquesta màxima. Un es pot preguntar si la dictadura nicaragüenca del tàndem Ortega-Murillo és pitjor o és menys dolenta que la dictadura dels Somoza. No m'atreveixo a mullar-me. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures del món s'assemblen força i són nefastes, i els ciutadans són sempre els grans perjudicats dels experiments polítics d'uns personatges que amb molt poques excepcions s'acaben fent rics a costa del poble.

Els actuals dictadors nicaragüencs són perfectament conscients que estan a la corda fluixa, i per això imposen el silenci a tothom, i tanquen a la presó o envien a l'exili a qualsevol persona que gosi respirar en contra del govern. En el cas de Nicaragua, la repressió ha estat especialment virulenta contra els membres de l'església catòlica, bisbes i mossens, davant d'un silenci molt cridaner, però poc sorprenent, de les esquerres nostrades, les quals tenen la particularitat de mirar amb una certa simpatia els dictadors de la seva corda política.

Salvant totes les distàncies geogràfiques i ideològiques, la parella que governa amb mà de ferro Nicaragua, formada per Daniel Ortega i Rosario Murillo, em fa pensar una mica en el matrimoni Ceaucescu de Romania, aquells dictadors de trista memòria que amb la caiguda del comunisme van tenir un final menys gloriós del que segurament ells s’havien imaginat que tindrien, afusellats de mala manera després d’un judici ràpid i sense cap garantia.

Molts nicaragüencs que fa quaranta-cinc anys van donar suport a la revolució sandinista posteriorment se'n van desvincular, i per evitar les represàlies van haver d'exiliar-se. No he estat mai a Nicaragua, però conec persones que engrescades amb la revolució sandinista hi van anar a viure, i en van sortir decebudes. Mónica Baltodano, exguerrillera i exministra sandinista, actualment exiliada a Costa Rica, ha dit a El País que "La dictadura de Ortega tiene rasgos más brutales que la de Somoza". No crec que exageri.

divendres, 15 de març del 2024

Arrogància burocràtica

 

El diputat Alejandro Fernández, del PP, un dels diputats més brillants del Parlament de Catalunya —llàstima que des del meu punt de vista estigui en un partit equivocat!—, va associar amb l'expressió "arrogància burocràtica" un dels problemes més greus que pateixen els pagesos en els seus tractes amb l'administració pública. D'aquesta manera va definir, al meu entendre molt encertadament, l'excessiva i injustificada burocràcia que comporta el fet d'intentar guanyar-se la vida en les activitats pagesa i ramadera.

Però el problema burrocràtic (amb tres erres) amb l'administració pública que denuncia la pagesia no es limita a aquest sector sinó que afecta molts ciutadans que massa sovint tenim l'estranya sensació que alguns polítics i alguns funcionaris a les seves ordres —sortosament no tots—, tenen una mena d'al·lèrgia a col·laborar amb els ciutadans i amb tot el que tingui a veure amb l'economia productiva. De vegades sembla que les persones que viuen del pressupost públic —anomenades public servants en el món anglosaxó, i tot el que aquestes paraules signifiquen— siguin adversaris dels que es guanyen la vida fora de l'administració. Dit d'una manera més barroera: sovint tenim la sensació que en comptes d'estar ells al servei de la ciutadania —que és el que tocaria— sigui al revés.

dimecres, 13 de març del 2024

Patrimoni i successions: ser ric no és delicte

L'impost de patrimoni no s'ha de reduir, s'ha d'eliminar, ja que es graven fiscalment uns actius que ja han sigut gravats abans via IRPF.

L'impost de successions també s'ha d'eliminar, pels mateixos motius. Mantenint-lo, només es castiga l'estalvi, i estalviar no és dolent.

Ser ric no és delicte.

dilluns, 11 de març del 2024

El votant emprenyat

Quan fa gairebé vint anys vaig començar a anar a Lisboa amb una certa regularitat, aquella ciutat era l'objectiu laboral de molts sanitaris espanyols i catalans (personal mèdic i d'infermeria). A Portugal els rebien amb els braços oberts i els oferien unes condicions professionals molt més atractives que les nostres. L'opció d'emigrar era la conseqüència lògica del maltractament laboral que els professionals rebien de l'administració pública, un problema que no només no s'ha resolt sinó que amb el temps s'ha anat agreujant. Marxar emprenyat del teu país també és una forma de votar.

Amb uns exemples s'entendrà millor. Analitzant les responsabilitats d'uns i altres, no és gens normal que els consellers tècnics dels districtes barcelonins —posats a dit pel partit governant— cobrin molt més que una infermera especialitzada d'un gran hospital amb uns quants triennis. I tampoc és normal que aquest "funcionari de partit" cobri més que els metges residents del mateix hospital, que només amb el complement d'unes guàrdies poc humanes de 24 hores poden viure amb una certa dignitat. Aquestes diferències produeixen vergonya.

Fins ara els portuguesos presumien de tenir un parlament gairebé sense la dreta extrema; a partir d'avui, amb la previsió d'una forta implantació del partit Chega, ja no en podran presumir. A Portugal les coses han canviat a pitjor, i això, òbviament, té conseqüències. Com dèiem abans, marxar emprenyat del teu país n'és una. Tornem al món sanitari. Què fan ara les metgesses i els infermers portuguesos davant del maltractament laboral que reben de l'administració pública? Voten amb els peus, emigren al Regne Unit on se'ls tracta molt millor, mentre els hospitals portuguesos es van quedant sense personal per poder atendre la seva clientela.

Salvant totes les distàncies ideològiques i geogràfiques, es podria definir a André Ventura, el líder de Chega, com el Milei portuguès. Tots dos són líders polítics d'extrema dreta, tots dos han rebut in situ el suport de l'espanyol Abascal, i tots dos han buscat en els seus electorats la sacsejada política i social necessària per intentar posar fi a la lamentable situació actual. Tots dos són, en definitiva, la conseqüència del votant emprenyat. En aquest sentit, i en com els votants emprenyats veuen a Ventura i Milei, sí que s'assemblen, tot i les diferències evidents que els separen.

Escric aquests comentaris el dia abans de la jornada electoral d'ahir a Portugal. Ignoro, per tant, què acabarà passant amb la candidatura de Ventura, a qui la resta de partits, de moment, només menysprea. En aquest sentit, estaríem davant d'un cas similar al de la Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, que té la sort de tenir uns adversaris polítics tan curts de mires que, sense ni tan sols adonar-se'n, li estan facilitant el camí per obtenir uns resultats excel·lents a les pròximes eleccions. El votant emprenyat —a l'Argentina, a Portugal, a Ripoll— que acaba optant per votar els extrems, ho fa perquè ha arribat a la conclusió que els partits tradicionals no són capaços de resoldre-li els seus problemes.

divendres, 8 de març del 2024

Saber plegar a temps

Tot sovint em pregunto com és que a moltes persones els costi tant d'entendre que en determinades circumstàncies el camí més intel·ligent implica saber plegar a temps, és a dir, prendre la decisió de plegar motu proprio, abans que t'ho insinuïn amb amabilitat des de fora o t'ho imposin prescindint d'una mínima elegància en les formes.

Utilitzo el verb plegar en sentit ampli, és a dir, plegar d'una feina, o d'un grup de WhatsApp, o de la junta d'un club o entitat qualsevol. Ara bé, sent aquest el camí més fàcil, prendre la decisió de retirar-se a temps no ho deu ser tant, tot i que convindrem que sempre és millor decidir plegar lliurement que fer-ho forçat per un tercer.

Tots tenim uns quants noms al cap als quals se'ls podria aplicar aquest consell. En el món petit de la política alguns dirigents farien un gran servei al seu partit —i segurament també a la societat— si fessin un pas al costat. El problema és que la majoria dels que es dediquen a aquest negoci serien incapaços de guanyar-se la vida en el món real, i per això es resisteixen tant a deixar la mamella pública.

dimecres, 6 de març del 2024

Percepcions

Els governants responsables de la seguretat a la ciutat de Barcelona (el conseller del ram de la Generalitat, i el tinent d'alcalde de l'ajuntament) sovint es treuen les puces de sobre al·legant que l'augment evident de la delinqüència ciutadana només és una percepció equivocada que tenen els ciutadans, amb l'argument que les denúncies que es presenten formalment diuen el contrari.

A manca de les dades per contrastar-ho, quan els polítics ens diuen que es presenten menys denuncies potser ens ho hem de creure. Ara bé, un dia s'hauria de calcular el percentatge de delictes que es denuncien sobre el total de l'activitat criminal que patim a la ciutat, i a continuació sumar a les denúncies formals aquells delictes que només queden en el record poc amable dels perjudicats, però que no formen part de l'estadística oficial.

També ens podríem preguntar per què hi ha tanta gent que opta per no presentar denúncia. Potser una explicació la trobaríem en la poca utilitat que té fer-ho, excepte si és per cobrar una indemnització en aquells pocs casos en els que les conseqüències del delicte es troben cobertes per una assegurança.

Però, mentrestant, no ens ha de sorprendre que es destaqui una percepció delictiva en augment que tenen els ciutadans, per davant de les xifres oficials més amables que ens puguin presentar els polítics per justificar la bondat de la seva tasca com a governants. Dit això, cal dir també que el redactat massa tou de la llei tampoc ajuda, fins al punt que molts ciutadans tenim la percepció que delinqüents i polítics sembla que juguin a la mateixa lliga.

dimarts, 5 de març del 2024

Motius d'agenda

Quan una persona amb responsabilitats en una institució pública et posa l'excusa dels "motius d'agenda" per no atendre't quan hom espera que t'atengui, o per no presentar-se a una reunió a la qual ha estat convocada i se suposa que abans hi ha donat el seu vistiplau, t'està dient d'una manera ben poc elegant que l'assumpte del teu interès a ella no li interessa gaire.

Si parlem de dirigents de l'univers polític, el fet de cobrar un bon sou públic no pressuposa necessàriament que es tracti d'una persona ben educada. En política les formes també són importants, i quan es tracta de disculpar-se no tothom és capaç de trobar una excusa elegant i mínimament convincent. Posar els "motius d'agenda" com a justificació és una excusa ben pobre que s'hauria d'evitar.

Els personatges que s'excusen en "motius d'agenda" t'estan volent dir, sense dir-t'ho clarament, que els únics amb dret a agenda són ells, que d'agenda només en poden tenir ells, i que tu ets un zero a l'esquerra. Actuen com si els ciutadans que els hi paguem el sou no tinguéssim, també, una agenda, una agenda que tot sovint acostuma a ser força més interessant que la d'ells.

divendres, 1 de març del 2024

En defensa d'Israel

(Article original publicat el 23/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2162, pàg. 2)

No és discutible que la responsabilitat del començament de la guerra de Hamàs en contra d'Israel té un nom i una causa: l'organització criminal Hamàs, i els fets del 7 d'octubre del 2023. Dit això, és de lamentar que, com passa en totes les guerres, a la població civil també li toqui el rebre, i no cal dir que els danys col·laterals que pateixen els civils de les parts en conflicte són tan rebutjables com, dissortadament, inevitables.

Per poc que ens agradi, les coses són com són. És un fet objectiu que aquesta guerra la va començar Hamàs. També ho és que Israel va reaccionar de l'única manera que es podia esperar: defensant-se. Un dels principis de qualsevol guerra és que la part agredida té tot el dret i fins i tot l'obligació de defensar-se dels seus agressors. És el mateix dret dels ucraïnesos a defensar-se dels agressors russos.

Però el relat periodístic que arriba als ciutadans no sempre reflecteix la realitat que apuntàvem abans. Amb unes cròniques periodístiques bastant lamentables, que més que explicar què està passant sembla que només busquin justificar l'agressió inicial de Hamàs, s'està negant la causa de tot el que ha anat passant després. Unes cròniques que tot sovint semblen dictades per una de les parts en conflicte, per la part agressora per ser més precisos. Resulta especialment escandalós el posicionament de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya en favor de l'organització criminal Hamàs i en contra d'Israel, un país, per cert, que també té molts morts i ferits, així com ciutadans que porten més de quatre mesos segrestats.

Solidaritat envers els palestins, tota, però Palestina és una cosa i Hamàs n'és una altra, tot i que alguns tendeixen a barrejar interessadament els palestins amb l'organització criminal Hamàs. Els palestins no són criminals; els membres de Hamàs, sí. Convé recordar que un dels objectius de Hamàs és la destrucció de l'estat d'Israel. Així, tal com sona. No és un assumpte interpretable, està perfectament definit negre sobre blanc en els documents oficials de Hamàs.

Israel és l'única democràcia de la zona, i fa molta nosa no només a una entitat corrupta i desacreditada com és l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), sinó també a les altres dictadures àrabs que envolten Israel. Fa nosa, entre altres motius, perquè el progrés social i econòmic indiscutible d'Israel posa contínuament en evidència les mancances dels governants dels països veïns, alguns dels quals, per cert, també inclouen en la seva constitució l'objectiu de destruir Israel.

dimecres, 28 de febrer del 2024

Som de confiança, som d'aquí

Aquest és el lema d'un anunci que passen tot sovint per TV3, un canal de televisió que alguns ja anomenen TeleEsquerra, i potser no els falta raó. L'anunci és d'una empresa que es dedica al tràfic de cotxes de segona mà i, es miri com es miri, té unes clares connotacions xenòfobes. També podrien dir Som d'aquí i, per tant, som de confiança, i la conclusió fàcil que un client potencial en podria treure només pot ser una: Si no fóssim d'aquí, no seríem de confiança. Xenofòbia sense dissimular.

En situacions com aquesta, com en els casos de menysteniment lingüístic que cada dia sovintegen més, no acostumo a presentar mai una denúncia. Simplement, em limito a explicar-ho i, no cal dir-ho, a oblidar-me d'aquestes empreses com a potencials proveïdors meus. Crec que el boicot comercial és molt més efectiu que no pas fer una denúncia que, a casa nostra, en la majoria dels casos acaba en res.

dilluns, 26 de febrer del 2024

Cotxes oficials

 

Si per cotxe oficial entenem un vehicle amb xòfer que es posa a disposició de determinats càrrecs públics institucionals i es paga mitjançant el pressupost públic, admeto que alguna vegada, i no pas per voluntat pròpia, he anat en cotxes oficials, i això que mai he tingut un càrrec públic institucional, ni he aspirat a tenir-lo. Una altra cosa són els cotxes i els xòfers d’empresa, que d’aquests n’he utilitzat per tot el món.

Però per circumstàncies que ara no són del cas, en una ocasió, fa anys, vaig anar en el cotxe oficial del president del Parlament. Tot i que d'això ja fa molt temps, em sembla recordar que era un Audi A8 negre, net com una patena, conduït per un xòfer molt seriós i encorbatat.

En una altra ocasió vaig anar uns dies a Cuba per motius professionals, convidat pel Mincex (Ministerio de Comercio Exterior). Convidat només vol dir que alts funcionaris cubans van venir a Barcelona i em van suggerir amb insistència que els anés a visitar a l’illa. Vam acordar que el vol i l'estança anirien a càrrec meu, i però els dinars i algun sopar de feina van tenir la cortesia de pagar-ho ells, els funcionaris que m’acompanyaven. Recordo bé el dia que ens vam acomiadar tot sopant a la millor taula del Tropicana de l'Havana, a tocar de l’escenari. Aquella setmana em vaig moure força per tota l'illa caribenya, i sempre en el cotxe oficial del ministeri. A la nit, cotxe i xòfer es quedaven a la porta de l’Hotel Habana Libre on m’allotjava, potser per tenir-me més controlat.

Fora d'aquestes dues ocasions —tot i que potser m'oblido d'alguna—, diria que mai més he utilitzat cotxes oficials. I ja que hi som, aprofito per dir que professionalment sempre m'he mantingut en l'òrbita de l'activitat privada, i ho he fet bàsicament a l'estranger. Mai he cobrat un sou públic, ni tampoc he facturat mai a organismes oficials espanyols o catalans. I és que sempre he pensat que la vida és molt més interessant i profitosa fora de la política, i, no cal dir-ho, ben lluny dels cotxes oficials.

divendres, 23 de febrer del 2024

ANC: llista cívica

De cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya que es convocaran aviat, des de la direcció de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es promou que hi hagi una "llista cívica" clarament independentista i al marge dels partits polítics que es declaren independentistes. La direcció de l'entitat insisteix que la llista cívica que promou no és “la llista de l'Assemblea”, sinó que l'entitat només la proposa i la promou, i si els socis de l'entitat hi donen el seu vistiplau, l'acabarà impulsant i, òbviament, la controlarà fil per randa. És a dir, formalment no és la llista de l'Assemblea, però de fet ho és.

Tenia previst fer públiques aquestes reflexions més endavant, però finalment he optat per avançar-ne la publicació. Com a soci que sóc de l'Assemblea des de fa uns quants anys vull dir-hi la meva abans que els socis de l'entitat participin en la consulta sobre l'oportunitat que hi hagi una llista cívica promoguda des de la direcció. La consulta tindrà lloc durant la pròxima quinzena, just abans de l'Assemblea General que tindrà lloc el 16 de març a Taradell.

No m'ha agradat que des de la direcció s'hagi anunciat que els resultats de la consulta no es faran públics el mateix dia 14 de març al vespre, quan s'acaba la consulta, sinó quaranta-vuit hores més tard. Algú pot pensar que per dos dies de retard tampoc n'hi ha per tant, però jo m'ho miro d'una altra manera. Com que no s'han donat explicacions mínimament convincents sobre aquest segrest temporal d'informació deguda als socis, penso que tenim tot el dret a sospitar que algú pot tenir la temptació de manipular els resultats, amb ves a saber quins foscos objectius.

Ho he dit des del primer dia, no m'agrada el plantejament de la llista cívica. Només l'acceptaria si aquesta candidatura fos el resultat d'una negociació amb els partits independentistes, i acabés sent la confluència dels interessos de tots els partits independentistes, cosa que, per motius obvis, segur que no passarà. Els partits polítics tenen els seus propis interessos, i, ens agradi o no, aquests estan per sobre de la independència del país.

Vull acabar manifestant que jo no aniré a votar, ja que si ho fes estaria donant per bo aquest plantejament erroni de la directiva de l'Assemblea.

dimecres, 21 de febrer del 2024

Els nouvinguts també tenen deures

(Article original publicat el XX/2/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 103/02-2024, pàg.18)

Fa vint anys Catalunya tenia sis milions d'habitants; avui som vuit milions. A la ciutat de Barcelona un de cada quatre veïns ha nascut a l’estranger, i altres municipis catalans tenen una taxa molt superior. Són dades fredes, però que poden comportar problemes de convivència. Ara bé, alguns d'aquests problemes no existirien si les autoritats governessin aplicant el sentit comú. No estic insinuant que el motiu dels problemes de convivència a Catalunya siguin els estrangers que hi han vingut a viure, sinó que una de les causes la trobaríem en una actitud errònia per part de l'administració, massa permissiva cap als immigrants.

El problema sorgeix quan els governants no gosen imposar als nous catalans, hagin arribat de Montevideo, Ouagadougou, Shenzhen o Zamora, el compliment d'unes mínimes normes socials basades en el sentit comú. Les persones que, pel motiu que sigui, optin lliurement per canviar de lloc de residència, cal que s'adaptin a la realitat del lloc que han triat per viure, encara que no els agradi. Aquesta adaptació ha d'incloure el compromís de la persona nouvinguda d'aprendre, en un termini raonable de temps, la llengua pròpia del lloc que han escollit. En el cas de Catalunya, és molt positiu que l'administració faciliti l'aprenentatge del català; sortosament ja ho fa.

Però, tot i això, alguns dirigents polítics es neguen a acceptar que a Catalunya tenim una determinada manera de fer les coses, i una llengua pròpia que s'està perdent, i es neguen a admetre que aquesta realitat comporta una combinació de drets i obligacions per a la gent que hi viu, incloent-hi les persones nouvingudes. Així, és un error aplicar la política del "laissez faire, laissez passer" que defensen alguns, allò tan pervers de "tu no cal que t'adaptis, que ja ens adaptarem nosaltres". Els problemes de convivència es reduirien si els governants ho tinguessin present.

Franco va morir fa mig segle, però sovint sembla que el dictador encara controli com ha de funcionar la nostra societat. Reaccions imperatives del tipus "hable en castellano" per part de qualsevol persona que a Catalunya treballi de cara al públic, sigui nouvinguda o nascuda aquí, no s'haurien d'admetre mai. Però, a Catalunya, mentre alguns encara les practiquen, i sovint ho fan amb prepotència i mala educació, altres les accepten amb una normalitat molt difícil d'entendre.

En aquestes situacions cal ser contundent en la resposta, però també hi podem posar una mica d'imaginació. Així, es pot optar per girar la truita i respondre "miri, jo l'espanyol ja l'entenc, ja, però no el parlo". I és que davant d'un més que evident menyspreu lingüístic, l'última cosa que s'ha de fer és abaixar el cap i canviar de llengua. Si no ens defensem nosaltres, i això inclou la defensa de la llengua pròpia del país, no ens defensarà ningú.

dilluns, 19 de febrer del 2024

La mare que t'ha parit

La mare que t'ha parit: Diari d'una mare inexperta, és el títol d'un llibre de la periodista calafina Elisenda Soriguera, editat per Rosa dels Vents (Penguin Random House). Feia temps que el tenia a la llista dels llibres pendents i finalment li ha tocat el torn. Aquest llibre t'ensenya allò que quan decideixes ser mare —o pare— no t'ensenyen enlloc. Llegint-lo m'ho he passat la mar de bé, i he rigut molt.

Ara bé, no és pas un llibre d'humor, ni de bon tros. És un llibre que tracta sobre un tema tan seriós com és l'arribada d'un fill a la família, i tot el que passa en el nou dia a dia del grup familiar, abans i després del part. L'autora ha estat capaç de combinar la seriositat dels seus plantejaments amb una exposició força original, de lectura fàcil i francament divertida.

Com a pare de família nombrosa amb fills que ja són grans, en gairebé tots els capítols m'hi he sentit identificat. Aquestes reflexions m'han fet rumiar, i només em sap greu no haver-les pogut llegir fa unes quantes dècades, entre altres motius perquè aquesta obra encara no fa ni mig any que va sortir al mercat.

Si voleu ser originals amb uns pares que ho acaben de ser, o estiguin a punt de ser-ho, i fugir dels detalls clàssics que es fan en aquests casos, us recomano regalar aquest llibre. Quedareu la mar de bé, i us puc assegurar que mentre els nous pares vagin traient profit de les experiències vitals de l'autora, també es faran un tip de riure. I riure és sempre una bona opció.

divendres, 16 de febrer del 2024

Dictadura judicial

(Article original publicat el 9/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2160, pàg. 2)

Alguns jutges espanyols semblen tenir admiració per les dictadures, i intenten rebregar interessadament la separació de poders per imposar la preeminència descarada d'un dels poders, el judicial, sobre els altres dos, l'executiu i el legislatiu. Alguns fins i tot es permeten suggerir l'aplicació de la llei no d'acord amb la voluntat del legislador sinó en línia amb els interessos ideològics del jutge. El súmmum dels seus excessos és que s'han permès criticar en públic una llei abans que existeixi.

Convindrem que una situació tan anòmala com la descrita en el paràgraf anterior també és el fruit d'una transició política defectuosa, aquell episodi tutelat pels militars que ens va portar des de la democràcia orgànica (= dictadura franquista) fins a la suposada democràcia parlamentària que tenim ara. Aviat farà mig segle d'aquell procés de transició, ple d'errades difícils de pair, i encara en paguem les conseqüències.

Podríem acotar el problema a la majoria dels jutges que conformen la cúpula judicial, uns individus de tarannà poc democràtic i d'ideologia tremendament conservadora. El fet és que alguns jutges es consideren per sobre del bé i del mal, i amb les seves sentències pretenen imposar la seva ideologia particular a la resta de la població. Són pocs, però fan tant soroll que sembla que siguin molts. I tots coincideixen en desautoritzar la crítica pública de les seves estranyes actuacions, com si en democràcia un jutge pogués imposar el silenci al ciutadà que li paga el sou.

No cal repetir els noms d'alguns jutges que tots tenim al cap. Els veiem cada dos per tres en determinats mitjans de comunicació participant d'un protagonisme mediàtic sorprenent i forassenyat. És una situació que resulta esperpèntica, i que no la veiem en altres democràcies del nostre entorn geopolític. I, com dèiem abans, sense oblidar que molts jutges són al·lèrgics a rebre qualsevol crítica, per més merescuda que sigui.

Per més disbarats que perpetrin aquests personatges, disposen de l'ajut del "lobby del patriotisme tronat" format per alguns dels seus col·legues, alguns fiscals, alguns periodistes i alguns polítics, i sense oblidar la complicitat de les més altes esferes de l'estat. Estem davant d'una tronada casta patriòtica la qual, per la via dels fets, pretén imposar-se amb postures antidemocràtiques. L'error d'aquests personatges és que pretenen que l'aplicació de la llei estigui sempre supeditada a uns interessos patriòtics superiors que la majoria dels catalans —vots canten— no compartim.

dimecres, 14 de febrer del 2024

Una pàgina cada cinc minuts

Quan els catalans ens queixem d'un excés evident de la normativa pública no exagerem gens. Els pagesos protesten aquests dies per la burocràcia administrativa que es veuen obligats a afrontar en les seves relacions amb l'administració, però aquesta complexitat reguladora no només els afecta a ells sinó que, amb més o menys intensitat, ens toca a tots.

Segons va publicar el mes passat l'Institut Ostrom Catalunya en el seu butlletí mensual, "Catalunya lidera el rànquing de nombre de pàgines a butlletins oficials autonòmics, amb 106.914 pàgines el 2019". No cal dir que liderar aquest rànquing no és pas res positiu.

Partint d'aquesta xifra i per estar al corrent de les lleis i normatives oficials que ens poden afectar, els catalans ens hauríem de mirar dotze pàgines del Diari Oficial de la Generalitat (DOG) cada hora del dia. Dotze pàgines cada hora comptant 24 hores al dia i 365 dies a l'any, sense descans per vacances i ni tan sols per poder dormir a la nit. Una pàgina cada cinc minuts.

Per portar a terme aquesta disbauxa normativa, la Generalitat disposa de milers i milers de funcionaris o, si al lector li agrada més, milers i milers de buròcrates. I és que abans de publicar-ho al DOG totes aquestes pàgines s'han de pensar bé —se suposa que els dirigents polítics les mediten a fons, però a alguns sempre ens queda el dubte— i després s'han de posar negre sobre blanc. I last but not least, un cop publicades s'ha de controlar que la ciutadania ho compleixi i, si s'escau, sancionar a qui no ho faci.

Mirat des del sentit comú, a l'administració un sentit ben poc comú, només podem arribar a una conclusió: sobra normativa, sobren lleis, sobren reglaments, sobra burocràcia que només serveix per crear-ne de nova i, en conseqüència, sobren milers de buròcrates. Els diners que s'estalviarien es podrien utilitzar, per exemple, per fer habitatge públic, o per reduir la fiscalitat que pateix la ciutadania. Quan ens hi posem?

dilluns, 12 de febrer del 2024

Uniformitat en el vestir

 

Potser per una barreja de deformació professional i curiositat, m'acostumo a fixar en com va vestida la gent. Em sorprèn la poca originalitat i aquesta uniformitat en el vestir que s'ha anat imposant arreu. Avui en dia tothom va d'uniforme sense que els obligui ningú, i això seria un tema d'estudi pels experts en comportaments humans. I més que aquesta uniformitat, em sorprèn que a la gent sembla que ja li vagi bé. L'altre dia mirava com vestien els homes que passaven pel meu costat fent cua per pujar a l'avió, i gairebé tots portaven una motxilla, gairebé tots anaven amb pantalons texans o de xandall, i gairebé tots anaven amb calçat esportiu de totes marques, models i colors. I gairebé tots coincidien en un detall que encara uniforma més, perquè igual te'l trobes en unes sabatilles Louis Vuitton com en les marques més assequibles del mercat.

Així, em sorprèn molt la uniformitat de la sola blanca. No ho puc evitar, tinc una mania personal per la sola blanca. Potser és per un fet banal i ben fàcil d'entendre. El color blanc s'embruta de seguida, i si no vols anar amb l'aspecte de brut, hauries de netejar la sola cada dia. I molt poques persones ho fan. Deu ser que amb l'aspecte de brut potser ja s'hi troben bé.

Aquest cap de setmana he estat a Sevilla (Espanya) de casament. Podria parlar del vestuari femení d'un casament de l'alta societat sevillana, la pamela, aquells talonarros de vertigen que haurien d'estar prohibits per preservar la salut de les senyores, i l'entranyable i antiestètica peineta tan típica de la societat andalusa. Però per no concentrar-me en les senyores —això, en tot cas ho deixarem per a les publicacions especialitzades, que tenen molta més autoritat— avui parlaré del vestuari dels senyors i, més concretament, del jaqué, una peça de roba que es resisteix a desaparèixer. En aquest casament sevillà anaven vestits de jaqué tant el nuvi com el seu pare i el pare de la núvia, així com molts amics del nuvi. Jaqué negre o en diferents tonalitats de gris, alguns de color gris blavós o blau grisós. Però jaqué.

La resta de convidats ja fèiem el fet amb un vestit fosc, camisa blanca i corbata de seda natural (la peça de vestir més cara si ho calculem en euros per centímetre quadrat). No deixa de ser també una manera diguem-ne que més popular d'anar uniformat. De jaqué no n'he portat mai, ni tan sols pel meu casament. I això que en algun moment, tenint en compte la tradició familiar, m'ho vaig arribar a plantejar, però aviat ho vaig desestimar. 
 
He passat d'un tema a l'altre, de les sabatilles esportives al jaqué, potser una mica agafant-ho pels pèls. M'ho he fet venir bé perquè la idea que volia deixar és que la nostra societat tendeix a anar uniformada. Em crida molt l'atenció aquesta cerca de la uniformitat sense estar-ne formalment obligats, com sí que ho estan, per exemple, les infermeres i els pilots d’avió, que van vestits d'una determinada manera per obligació i no per gust.

divendres, 9 de febrer del 2024

Carnestoltes, una visió discrepant

 

Aquests dies, a la sortida de les escoles, veiem molts nens disfressats pels carrers. És la setmana de carnestoltes, i toca anar pel carrer cridant l'atenció. Amb tota franquesa, a mi les disfresses no em provoquen cap entusiasme, i més quan saps que moltes escoles imposen la disfressa a la mainada. Sortosament, però, no és una obligació generalitzada, i algunes escoles respecten més les individualitats de la seva clientela. És d'agrair.

Sé de persones, i no només nens, que els entusiasma disfressar-se, i esperen tot l'any per lluir-se per carnestoltes. Fins i tot et trobes amb treballadores de fleques i altres botigues d'articles de menjar que aquests dies no se'n poden estar d'anar a treballar disfressades. Ho trobo d'una gran ridiculesa, però encara que contra gustos hi ha molta cosa escrita, intento respectar-ho encara que no ho comparteixi.

Ara bé, també conec nens i adults als quals se'ls fa molt costa amunt, i alguns fins i tot arriben a odiar, l'obligació de disfressar-se. Ens agradi o no, hi ha gent a qui no agrada fer el ridícul. I és que aquestes persones ho veuen així, com una ridiculesa imposada i totalment prescindible. I aquestes persones, que són moltes més de les que ens pot semblar, també s'han de respectar.

El cartell reproduït a dalt és el que tenen penjat en un parvulari de Barcelona. Si us hi fixeu, convindreu que s'imposen uns requisits força assequibles. Escric el verb imposar en cursiva perquè ignoro si es tracta d'obligacions o només són suggeriments. Sigui com sigui, intueixo que la direcció potser deu haver pensat que no pot quedar al marge de les modes, però, alhora, sense imposar una feina extra als pares.

Cal obligar els nens a passar vergonya —la sensació de vergonya és lliure, i cadascú l'experimenta a la seva manera—, si aquest és el sentiment que tenen alguns quan se'ls obliga a anar disfressats? Obligar els nens a anar disfressats a l'escola forma part de la pedagogia moderna? Potser farà millorar els resultats de les proves PISA quan aquests nens siguin més grans? Una cosa i l'altra potser tenen més relació del que pot semblar a primera vista.

dimecres, 7 de febrer del 2024

Abans els rucs llauraven; ara ens manen

El títol d'aquest article no és de collita pròpia, és el text d'una de les pancartes vistes ahir a les manifestacions dels pagesos. El text és dur, però de vegades amb textos que cridin l'atenció, encara que caiguin en l’exageració, es fa més fàcil entendre els problemes.

Ahir els pagesos van tallar les carreteres, i els sobren motius per queixar-se. El problema de la pagesia té moltes causes, així que avui en destacarem una de les més importants. Es tracta de la burocràcia ofegadora de l'administració pública, o, dit d'una altra manera, la dictadura del funcionariat. Avui parlem de la pagesia, però l'excessiva burocràcia de les administracions públiques es comença a fer insuportable i ens afecta a tots.

Per acabar, em faig ara tres preguntes: quants pagesos queden encara a Catalunya? Quants funcionaris tenim per controlar el món de la pagesia? No serà que la segona xifra ja ha superat la primera, i als nostres dirigents polítics els fa vergonya admetre-ho en públic?

dilluns, 5 de febrer del 2024

L'aeroport de Barcelona i els carrils bici

Sempre m'he guanyat la vida bastant més enllà de la península Ibèrica, i això m'ha convertit en un client habitual dels aeroports. A més, com a pare de família nombrosa amb la majoria dels fills vivint in a flying distance, els aeroports sempre han format part de la meva vida familiar i professional. Per tot això, per l'aeroport de Barcelona hi passo sovint i m'hi he passat moltes estones. Ara viatjo molt poc, tot i que aquesta setmana, sense anar més lluny, tinc dos vols previstos.

Els aeroports són imprescindibles, i per això sempre els he defensat sense cap remordiment mediambiental. Però que no se'm mal interpreti, la meva defensa dels aeroports no exclou una defensa igualment ferma dels carrils bici (CB). Això sí, cal que estiguin ben dissenyats i que no es posin allà on no toca, i que tinguin com a únic objectiu el de facilitar la mobilitat dels ciclistes. Així, quan se’ns parla d’un objectiu ideològic com és el cas d'alguns CB de Barcelona, on queda clar que es busca perjudicar altres ciutadans, vagin a peu o en cotxe, llavors em posiciono en contra dels CB. Però no m'hi estendré, n'he parlat sovint i he explicat les meves raons, i ara no em vull repetir.

Com a societat endreçada que som ens toca acceptar que hi hagi persones contràries al progrés econòmic i als aeroports en particular, tot i que elles també viatgen en avió sempre que els convé. Hem de respectar democràticament, per tant, la seva oposició a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, encara que ho facin per motius sovint més ideològics que tècnics. Ara hi ha aquesta febrada ideològica del decreixement pel decreixement, i hem d'esperar que passi. Mentrestant, els ciutadans votem de tant en tant i la voluntat de la majoria s'acaba imposant. Se'n diu democràcia.

Ara bé, que l'ampliació de l'aeroport resulti imprescindible no exclou que, simultàniament amb l'ampliació, es pugui fer també un CB que hi arribi, per tal que treballadors i passatgers que optin per la tracció generada per les cames hi puguin arribar amb la consciència ecològica més tranquil·la. Des de la plaça Cerdà fins a les instal·lacions aeroportuàries del Prat d'espai n'hi ha de sobres per posar-hi un CB. Doncs cap problema, que el facin, però que deixin de donar la matraca del decreixement econòmic que la majoria de la població no es pot permetre compartir. Des de l’administració cal facilitar la creació d’empreses i llocs de treball, i això comporta, necessàriament, ampliar les connexions aèries de Barcelona amb la resta del món.

divendres, 2 de febrer del 2024

Mai més?

(Article original publicat el 26/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2158, pàg. 2)

Després de dècades de monopoli dictatorial a càrrec dels germans Fidel i Raúl Castro, l'actual dictador de Cuba és Miguel Díaz Canel, cap d'Estat, cap de govern, primer secretari del Partit Comunista de Cuba i cap suprem de l’exèrcit. De tant en tant "el compañero" Díaz també deixa anar frases contundents en defensa del comunisme i en contra del sistema capitalista, però ho fa amb molta menys convicció que els seus predecessors. Díaz és més jove que els germans Castro, i és molt conscient que tot té un final, i el règim comunista cubà no serà una excepció.

Qui no hagi passat mai per l'Havana potser no sap que en aquella ciutat caribenya de diaris de paper només en pots comprar dos. El Granma és el més conegut, i n'hi ha un altre que té menys tirada, el Juventud Rebelde. El primer es declara òrgan oficial del Partit Comunista de Cuba, i el segon també el fan periodistes a les ordres del partit únic de l'illa. Així, si no tens simpaties comunistes, a Cuba no pots llegir cap diari.

Allà on encara governen —mitja dotzena de països a tot estirar— els comunistes sempre intenten imposar la seva veritat. I convençudes d'aquesta afirmació, les autoritats cubanes no veuen la necessitat d'autoritzar més diaris, ja que la veritat única, la seva, ja l'expliquen aquests dos diaris. Per què, doncs, gastar més paper en un país en fallida com Cuba, un país on falta de tot, també paper? I no és cert que la sanitat cubana sigui tan bona com diuen alguns; si ho fos, dirigents polítics del país no aprofitarien els seus viatges oficials a l'estranger per sotmetre's a tractament mèdic.

A la portada del Granma de fa uns dies s'hi podia llegir aquest titular: "Cuba no volverá jamás al capitalismo", i això enllaça amb el títol d'aquest article. Jamás, és a dir, mai més. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures s'assemblen. Els dictadors creuen que sempre tenen raó, i es permeten la llicència d'utilitzar un terme tan contundent com jamás, mai més.

El titular del Granma forma part d'una voluntariosa declaració d'intencions inclosa en el preàmbul de la Constitució cubana. Quan es permeti la llibertat de premsa els cubans podran contrastar les notícies sense tutories, i treure les seves pròpies conclusions. Més aviat que tard a Cuba hi tornarà a haver llibertat i partits polítics, i en unes eleccions democràtiques els cubans podran escollir lliurement quin tipus de societat volen. La papereta de l'opció comunista possiblement també hi serà, però només serà una opció més a l'hora d'escollir el vot.

dimecres, 31 de gener del 2024

Burocràcia perniciosa

La burocràcia excessiva, innecessària i, per tant, perniciosa, que practiquen amb mà de ferro alguns funcionaris de les nostres administracions públiques, a tots nivells —municipal, metropolità, comarcal, nacional, estatal i europeu— és un dels càncers de la nostra societat. La burocràcia perniciosa sempre tendeix a frenar el creixement econòmic així com la creació de llocs de treball. En conseqüència, la burocràcia perniciosa és responsable d'una part important de la taxa d'atur d'una societat.

Com deia Xavier Roig fa un any al Via Empresa, "el concepte de servei que tenen els nostres funcionaris —és a dir, assumir que el contribuent és el client— és gairebé nul. Viuen en un altre món". Els buròcrates, en el sentit negatiu de la paraula buròcrata, són els grans enemics de les iniciatives privades, ja que frenen la il·lusió de fer coses per part del ciutadà. Això, però, no passa a tot arreu, perquè alguns països tenen molt clar que els funcionaris estan per ajudar i no per frenar les iniciatives ciutadanes.

Sortosament, en un món globalitzat com el nostre, qui té clar que vol fer coses pel seu compte i veu que aquí li posen excessius entrebancs burocràtics per poder desenvolupar-les amb èxit i un mínim de tranquil·litat, sempre té la possibilitat d'establir-se en països més amables, més business friendly com diuen ara. Més endavant, quan els nostres governants comencen a ser conscients del fenomen i intenten que els nostres expatriats tornin, ja és massa tard. Els buròcrates no marxen mai, només marxen els ciutadans que generen riquesa.

dilluns, 29 de gener del 2024

De l'evolució del llenguatge a la frivolitat

Amb el transcurs del temps té tot el sentit que el llenguatge vagi evolucionant, però d'aquí a substituir el "tots" per "totes", com diria aquell, això no toca. Tampoc li donaran la Creu de Sant Jordi per la seva frivolitat a la senyora que fa de consellera de la Generalitat i que es va treure de la màniga el "totes tots i totis". Per intentar evitar caure en aquestes ridiculeses lingüístiques alguns encara utilitzem el "tothom" de tota la vida, i amb el "tothom" ningú es pot sentir exclòs.

Per altra banda, pretendre que el femení plural també engloba el masculí —un exemple, el Sindicat de Llogateres— és molt propi de persones que no fan cap esforç per expressar-se amb propietat, i també cauen en la ridiculesa incorporant invents del TBO en el seu llenguatge. Ara bé, també es podria donar el cas que els serveis que ofereix aquest sindicat només estiguessin adreçats a les dones, però diria que la cosa no va per aquí.

L'evolució lògica del llenguatge la veiem, per exemple, quan observem com ha anat canviant la manera d'anomenar el recipient que serveix per emmagatzemar i traslladar menjar, des del portaviandes d'abans fins al tàper d'ara, passant per la carmanyola, la taifa —per als terrassencs de tota la vida— i el tupper, i segurament encara me'n deixo alguna.

Una cosa ben diferent és defensar que "tots" no ens engloba a tots, és a dir, a tothom, i "totes", en canvi, sí. Demanar a les persones adultes una mica de coherència lingüística a l’hora d’expressar-se en públic i que deixin de fer el ridícul potser és demanar massa, però hem de ser conscients que els nens ho escolten tot, i quan siguin grans correm el risc que caiguin en les mateixes frivolitats.

divendres, 26 de gener del 2024

De banc no se n’ha rescatat cap

(Article original publicat el XX/1/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 102/01-2024, pàg.18)

Va ser un dels episodis més lamentables de la nostra història econòmica recent, i va suposar pel contribuent un cost altíssim que no es recuperarà mai. Es parla d'uns 65.000 milions, però la xifra exacta no la sabrem mai. Parlem d'aquell episodi mal anomenat com el "rescat de la banca", és a dir, el rescat per part de l'estat espanyol d'unes institucions financeres mal gestionades, i algunes en fallida. Però convé recordar que de banc no se'n va rescatar cap, i de banca, tampoc. I de caixa ben gestionada, tampoc se'n va rescatar cap.

Amb les coses de menjar no s'hi juga, i no s'hi val a fer demagògia barata. Una caixa no és un banc. Un banc és una societat anònima que té uns propietaris, anomenats accionistes, els quals, quan adquireixen les accions, saben a què aspiren —a cobrar uns bons dividends—, i a què s'exposen —a veure'n reduït el valor fins a perdre els diners invertits si les coses van mal dades—.

Les caixes, en canvi, no tenen propietaris. Les caixes d'estalvis que es van rescatar amb els nostres diners no tenien accionistes, i eren dirigides, molt mal dirigides, per cert, per polítics que no estaven preparats per fer de financers. No és una diferència menor. Ben mirat, a qui es va rescatar no va ser a unes institucions de crèdit gairebé en fallida, que també, sinó als seus impresentables gestors, polítics de tots els partits. Si no hi hagués hagut aquell rescat tan vergonyós, molts dels polítics que van deteriorar els balanços d'aquelles institucions amb total impunitat segurament haurien acabat a la presó.

No deixa de sorprendre que, encara ara, alguns polítics confonguin, interessadament, els termes d'aquella operació. Alguns polítics semblen haver oblidat que al capdavall a qui es va rescatar va ser als seus companys de partit, uns personatges que es pensaven que gestionar una institució financera era tan fàcil com resoldre un sudoku. I dit tot això, diré també que jo no hauria rescatat aquelles caixes; les hauria deixat caure, com es deixa caure qualsevol altre negoci que fa fallida. Així funciona l'economia de mercat tal com jo l'entenc.

Els responsables d'aquell desastre financer van ser tant polítics de dretes com polítics d'esquerres. Uns culpables han tapat uns altres culpables, i la festa, com passa sempre, l'ha acabat pagant el contribuent. Tot plegat ha constituït una gran injustícia social, també perquè molts d'aquells personatges continuen administrant pressupostos públics i presumint de grans gestors. I tothom que conegui mínimament el tema sap que aquells individus no eren res més que uns grans depredadors dels recursos públics.

dijous, 25 de gener del 2024

La guerra d'El Mundo contra Catalunya

 

Ahir a Madrid (Espanya) es va inaugurar una fira internacional de turisme anomenada Fitur, i avui la versió digital del diari El Mundo publica en portada aquesta foto de l'agència EFE. Es poden veure, d'esquerra a dreta, els anomenats barons espanyols Emiliano García-Page, Fernando López Miras, Carlos Mazón i Juanma Moreno, presidents, respectivament, de Castella-la Manxa, Múrcia, València i Andalusia, tot i que en clau ideològica el primer potser hauria d'estar situat a la dreta dels altres tres. Com a anècdota curiosa, el president que hi ha a la dreta de la foto, el senyor Juanma, és català de naixement, però no ho acostuma a dir massa.

Des de la discrepància absoluta amb la seva línia editorial, he dit altres vegades i ho repeteixo ara que en l'àmbit estatal El Mundo és de lluny el millor diari d'Espanya. Anys enrere el primer lloc del pòdium l'ocupava El País, però això ja és història.

Des de fa molt temps El Mundo s'ha especialitzat a treure cada dia en portada el tema català, i ho fa sempre en clau anticatalana. Avui el titular és: "Así fue 'la conjura de Fitur' de Page y los barones del PP: "No se puede dar ni un privilegio más a Cataluña".

Doncs apa, ni que sigui amb una mica de mandra, deixem-ne constància.

dimecres, 24 de gener del 2024

Davos vs. Dubai

 

Amb totes les excepcions que calguin, que segur que en trobaríem més d'una, la gent que es declara d'esquerres —és a dir, les persones més aviat repatànies amb tot el que tingui alguna cosa a veure amb el sistema capitalisme— és més partidària de la cimera del clima de Dubai que de la cimera econòmica de Davos.

Així, entre intentar salvar un parell de granotes de la Ricarda o facilitar la creació d'empreses i llocs de treball per evitar que els joves catalans que busquen feina hagin de marxar a l'estranger, les esquerres anticapitalistes opten per l'opció animalista.

Les persones que es declaren de dretes i defensores de l'economia de mercat són més partidàries del Fòrum econòmic de Davos que d'anar d'excursió a Dubai.

Els liberals, en canvi, no tenen tantes idees preconcebudes i sempre estan disposats a aprendre de les dues bandes. Així, intenten anar a tot arreu, i diria que viatgen més i escolten amb més atenció les veus discrepants. De tot se n’aprèn.

Sobre la conveniència i la utilitat pràctica d'assistir a alguns d'aquests esdeveniments internacionals, no tots, ja n'he parlat en altres ocasions, i ho repeteixo: en sóc molt partidari. I és que la gent s'entén parlant, presencialment, i si és compartint un cafè, un dinar o un sopar, encara millor. Ho he fet sempre i no m’ha anat malament.

La majoria dels conflictes del món, per més complicats de resoldre que semblin, tenen solució. Es tracta de trobar respostes vàlides per a totes les parts en conflicte. Per cert, no he estat mai a Davos, i a Dubai em sembla recordar que només m'hi vaig aturar una vegada fa anys per canviar d'avió.



dilluns, 22 de gener del 2024

Un alcalde cansat i cagadubtes

 

Al maig farà un any que els barcelonins vam anar a votar en les eleccions municipals i, fruit d'uns pactes tan legals com políticament difícils de pair pels barcelonins, el socialista Collboni va esdevenir alcalde de Barcelona gràcies al suport imprescindible del PP. No és pas cap secret, quan es tracta de perjudicar els partits independentistes, els grans partits unionistes espanyols sempre s'ajuden. Però tot això ja és història.

Ara Barcelona té un alcalde que només compta amb el suport del PSOE, el seu partit, amb 10 regidors de 41. Això vol dir que n'hi falten 11 per assolir la majoria absoluta de 21. Mentrestant, l'equip de govern no pot aprovar res, i fins ara les votacions del plenari li han tombat les seves propostes.

Però per què diem que l'alcalde de Barcelona està cansat? Fins ara Collboni exercia 24 hores al dia, i ara diu que només pretén fer d'alcalde la meitat del temps. Així, Collboni ha parlat del nomenament d'un alcalde de nit, però no ha aclarit si està disposat a compartir el seu sou amb l'alcalde que el substituirà mentre ell dormi.

Collboni cobra 100.000 euros per fer d'alcalde les 24 hores del dia, i durant la campanya electoral no va parlar de compartir l'alcaldia. Des del punt de vista pràctic la primera pregunta que ens hem de fer els barcelonins és si es conformarà a cobrar la meitat en cas que la seva proposta de nomenar un alcalde de nit acabés tirant endavant, deixant els altres 50.000 pel substitut nocturn. Tot això ho paguem els ciutadans de la nostra butxaca, i tenim dret a saber-ho.

Diem també que Collboni és un cagadubtes perquè tot i els molts mesos transcorreguts des que es va fer càrrec de l'alcaldia, encara no ha decidit amb qui pactarà per aconseguir els 21 regidors imprescindibles per poder governar amb tranquil·litat. La tradició barcelonina ens diu que acabarà pactant un govern socialcomunista, tal com Colau ja ha mig insinuat fent de portaveu oficiós de l'alcaldia. Aviat ho veurem.

divendres, 19 de gener del 2024

Els nous inquisidors

(Article original publicat el 12/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2156, pàg. 2)

Finalment s'ha fet pública la recepta que tenen per a Catalunya els dos partits de la dreta espanyola: consisteix a convertir en delicte allò que ells anomenen "deslleialtat constitucional". Així, dos partits contraris a la voluntat majoritària dels catalans ara pretenen ampliar el Codi Penal espanyol castigant la deslleialtat. No han inventat res, a la Xina, Rússia i altres països també ho fan. La proposta busca la dissolució dels partits i organitzacions independentistes combinada amb penes elevades de presó pels seus dirigents.

La recepta espanyola contra la dissidència catalana sempre ha estat la repressió. Mai s'ha fet una proposta política seriosa, i els nous inquisidors sempre volen anar més enllà. I és que quan es tracta de castigar els catalans que no pensen com la majoria dels espanyols, alguns no en tenen mai prou. No en tenen prou amb el persistent maltractament lingüístic, fiscal i d'inversions que els governants espanyols sempre han aplicat a Catalunya.

No queda clar de quina manera els nous inquisidors —ara ja no s'amaguen d'actuar com a tals— valoraran penalment la deslleialtat del nord-est peninsular. Per posar un exemple fàcil entendre, votar partits que defensin la independència de Catalunya convertiria en delinqüents a la majoria dels catalans, el 52% segons les últimes eleccions al Parlament. Els nous inquisidors tampoc han aclarit si des del seu allunyament dels principis bàsics de la democràcia es limitaran a castigar la deslleialtat d'obra o penalitzaran també la deslleialtat de pensament.

Cal, però, no crear-se falses expectatives, ja que pensar segons què en veu alta —o amb veu baixa— també podria ser considerat un acte delictiu. Penalitzar el pensament del ciutadà díscol és un somni compartit per tots els dictadors, d'esquerres i de dretes. El paraigua ambigu del concepte deslleialtat té tant recorregut que s'hi podria encabir tot. Des del meu punt de vista, deslleialtat constitucional seria, per exemple, no renovar la cúpula judicial quan toca, però això els nous inquisidors ho obvien, perquè saben que estan en fals.

Sortosament, els nous inquisidors no disposen de prou suport parlamentari. Ara bé, si la proposta acabés prosperant, un disbarat com aquest es podria qualificar de dictatorial. La reacció del món independentista hauria de comportar reforçar encara més les conviccions independentistes, i enfortir les ganes de deixar de formar part d'un estat que defensa de manera obsessiva uns interessos que no són els de la majoria dels catalans.

dimecres, 17 de gener del 2024

Lawfare, policia patriòtica, jutges de part i altres irregularitats democràtiques

 

(Foto: La Vanguardia)
 

Que un diari poc sospitós com La Vanguardia gosi encapçalar el reportatge d’un gran escàndol democràtic amb aquesta foto és que els de Can Godó han d’estar molt segurs del que fan. Tots els règims dictatorials del món tenen aquestes figures, sense les quals cap dictadura s'aguantaria. Hi ha personatges amb sou públic que creuen estar per sobre del bé i del mal, individus sense moral que fan i desfan al marge d'uns principis democràtics bàsics. La majoria d'aquests individus persegueixen idees, i són capaços d'inventar-se qualsevol disbarat per castigar, fins i tot amb la presó, a qui no pensi com ells. Ara bé, resulta molt preocupant que les cúpules d'alguns països que formalment es diuen democràtics també caiguin en aquestes pràctiques. Sortosament, hi ha encara periodistes valents que, tot i ser minoritaris, fan bé la seva feina. Gràcies a ells els ciutadans podem ser coneixedors de les malifetes d'aquests personatges i de les organitzacions fosques que representen. Uns personatges que, dissortadament, no acaben mai a la presó, ja que estan molt ben protegits pel sistema. Lamentem-ho i deixem-ne constància gràfica.

dilluns, 15 de gener del 2024

Somriures falsos

 

Amb els governants que sempre somriuen ens hauríem de posar en guàrdia, ja que de vegades el seu fals somriure no deixa de ser una manera cínica de burlar-se dels ciutadans. Amb totes les excepcions que calguin, quan un governant somriu tot el dia, alerta!, perquè no necessàriament vol transmetre bones notícies a la ciutadania. Els governants poden somriure forçadament per evitar posar una cara trista, com una arma defensiva, pel fet que són conscients que les decisions que prenen no sempre es rebran de bon grat.

Però no tots els governants somriuen sempre. D'entre els membres del nou govern francès liderat per Gabriel Attal, el primer ministre més jove de la història de França, destaca la figura de Rachida Dati (a la foto), ara ministra de cultura. Fa uns anys, en un govern de Sarkozy, ja havia sigut ministra de justícia, i, per tant, és una política ben coneguda pels francesos. Però buscant a la xarxa fotos de Dati, costa trobar-ne on es mostri somrient.

Em sorprèn agradablement la seva cara seriosa, un detall que potser a alguns els passa per alt. La majoria de les fotos de Dati ens la mostren amb una cara seriosa i, com dèiem abans, l'aspecte seriós és una excepció entre els governants. Gairebé sempre, es mostren amb un permanent somriure fix a la cara, com volent donar a entendre que tot va bé, però sabent que no és així. Esperem, doncs, que amb la seva cara seriosa la senyora Dati faci bé la seva feina.

divendres, 12 de gener del 2024

Negocis que desapareixen

Abans de la guerra incivil espanyola a Barcelona es publicaven 26 diaris, vuit dels quals en català. Amb l'arribada del franquisme van quedar reduïts a sis, cap d'ells en català. Si considerem els diaris d'àmbit nacional, avui en dia se'n publiquen només quatre: La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l'Ara, aquests dos últims en català i els altres dos amb dues versions, català i castellà.

Estem parlant, no cal dir-ho, dels diaris de paper, que són cada dia més prims i amb unes tirades a la baixa. El diari de paper és un producte que des de fa uns anys, amb l'aparició d'Internet i la premsa digital, va de mal en pitjor, i acabarà desapareixent del tot.

Com també acabaran desapareixent els mercats municipals, les sales de cinema i les agències de viatges, entre d’altres, si més no tal com entenem aquests negocis avui en dia. Pot ser que aquestes i altres empreses sobrevisquin i no acabin desapareixent del tot, però haurien de fer una evolució tan dràstica en el seus plantejaments que no està gens clar que estiguin preparades per fer-la.

A partir d’aquestes realitats, difícilment trobarem persones que tota la vida facin la mateixa feina, o persones que treballin tota la vida en la mateixa empresa com passava fins no fa gaires anys. Però no passa res si hi ha negocis que desapareixen, sempre en surten de nous, i qui sigui capaç d'evolucionar amb els nous temps no tindrà dificultats per guanyar-se la vida, sigui per compte d'un tercer o pel seu compte.

dimecres, 10 de gener del 2024

Fumar a les terrasses

Es torna a debatre sobre si cal imposar prohibicions addicionals als fumadors, i ara hi ha qui proposa que tampoc es permeti fumar a les terrasses exteriors de bars i restaurants. Al meu entendre, abans de prendre cap decisió s'haurien de dividir les terrasses en dos tipus: les que estan gairebé tancades —és a dir, aquelles que només tenen un costat obert i els altres tres estan tancats—, i les que estan obertes als quatre vents.

El respecte als fumadors, sempre que no provoquin molèsties, comporta defensar també els no fumadors que actualment s'han d'empassar el fum dels fumadors de la taula del costat. És evident que les primeres terrasses no ventilen prou bé, i potser seria convenient que no s'hi fumés. En canvi, es podria ser més permissiu amb les terrasses que estan obertes als quatre vents.

Fins aquí la meva opinió. Sóc ex fumador, i sempre s'ha dit que els ex fumadors som més sensibles amb el fum aliè. Per tant, el meu punt de vista potser no és el més indicat per aconsellar com s'hauria de regular el funcionament de les terrasses. I aprofito per demanar disculpes a les persones que s'havien d'empassar el meu fum quan jo encara fumava i no era conscient de les moltes molèsties que causava als no fumadors.

dilluns, 8 de gener del 2024

Cava vs. Corpinnat

 

S'han acabat les festes de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis, i en aquest curt període de temps ens hem begut una part molt important del vi escumós que es consumeix durant l'any. Però tot i que ho escric en primera persona del plural, confesso que sóc poc partidari d’empassar-me les bombolles. Així, si puc triar entre una beguda amb bombolles i una sense, trio sempre la segona. Entre aigua amb gas i aigua sense gas, sempre sense gas. Entre vi i cervesa, prefereixo el vi. Entre vi blanc o negre i vi escumós, opto pel vi. Feta aquesta declaració d'intencions, i centrant-me en el món dels vins escumosos que s'han consumit aquests dies, si puc triar entre Cava i Corpinnat, prefereixo que sigui Corpinnat. Els motius que justifiquen la meva elecció tenen menys a veure amb la qualitat del producte, que també, que amb la realitat econòmica que hi ha al darrere d'aquestes begudes.

La base del Corpinnat i el Cava és el raïm, i llavors és bo fixar-se en el preu del raïm que els elaboradors paguen als pagesos que conreen les vinyes. Resulta que els grans productors de cava que gairebé monopolitzen el sector (Freixenet i Codorniu, dues empreses que fa uns anys van deixar de ser de capital català) paguen el raïm a un preu miserable que no arriba al mig euro per quilo. A França no fan cava, però elaboren champagne, i els pagesos francesos cobren el raïm a un preu molt més car que els nostres pagesos (uns 6 €/quilo).

Tornem a Catalunya. Corpinnat és una marca col·lectiva formada per onze cellers que fa sis anys van decidir desvincular-se de la Denominació d'Origen Cava per tal d'intentar prestigiar el seu producte i posar una mica d'ordre en aquest sector. Això inclou, també, la defensa dels pagesos catalans, tan maltractats pels grans cavistes. Així, els productors de Corpinnat paguen el raïm a un preu que multiplica per dos el preu que paguen els cavistes, tot i que encara està molt allunyat del preu que paguen els productors francesos de champagne. No es tracta de fer milionaris als pagesos catalans, sinó de permetre que puguin continuar vivint amb dignitat de les seves vinyes i la seva feina. Amb aquests objectius, els productors de Corpinnat (a la foto) es mereixen un aplaudiment per la seva aposta.

Fa un any i mig ja vaig tocar aquest tema des d'altres punts de vista, aquí.

divendres, 5 de gener del 2024

Política i religió

(Article original publicat el 29/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2154, pàg. 2)

Per evitar polèmiques amb família i amics només molt de tant en tant tracto temes religiosos; avui és una excepció. Cal respectar totes les creences religioses, però amb una condició: que els practicants d'una religió, la que sigui, mostrin el mateix respecte envers aquells que no en practiquen cap, de religió, o que en tenen una de diferent, o que opten per practicar-la de manera discreta. És en aquest context que no m’agrada la barreja de política i religió, i considero una bona opció la definició constitucional d'un país com a estat aconfessional.

Em sorprèn la forma diversa d'enfocar els assumptes religiosos que tenen les persones que m'he anat trobant viatjant pel món. Així, mentre uns parlen obertament sobre la religió que practiquen, altres opten per la discreció, i tant els uns com els altres ho fan amb la mateixa convicció. Però, tot i les diferències formals, en el fons totes les religions s'assemblen, i utilitzen principis i recursos que es van repetint aquí i allà. Un dels més habituals és aquell que diu que "la meva religió és la veritable, les altres no ho són".

He visitat sinagogues jueves, mesquites musulmanes, esglésies ortodoxes i temples catòlics per tot el món, incloent-hi unes quantes visites al Vaticà de Roma. Catòlics, jueus i musulmans fan servir també un recurs força curiós, si més no ho és per mi. Consisteix a anar repetint moltes vegades la mateixa oració, en alguns casos de manera compulsiva. I per limitar-ho a un exemple, sempre m'ha cridat l'atenció el rosari dels catòlics, que consisteix a anar repetint l'Avemaria dotzenes de vegades.

Em pregunto si eren catòlics els madrilenys que fins no fa gaire, en protesta contra el projecte de llei d'amnistia, resaven el rosari davant de la seu central del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid. Ho ignoro, però els que movien els fils d'aquelles protestes vespertines van decidir que els manifestants havien de resar el rosari. Per cert, alguns catalans feien exactament el mateix a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat.

Aquestes religions també comparteixen el costum de tapar-se el cap. Durant el franquisme, quan les dones catòliques entraven a l'església es cobrien el cap amb una mantellina, una pràctica que després ha anat decaient. Però encara ara moltes senyores musulmanes porten el cap cobert, dintre i també fora de les mesquites, i els jueus també es cobreixen el cap amb una quipà, i no només quan són a la sinagoga.

Amb mantellina, mocador o quipà, molt bon any a tothom.

dimecres, 3 de gener del 2024

Una princesa

(Foto: El Mundo)


Quan ha de llegir el discurs que algú li ha escrit abans, i la veus mirant de reüll al seu pare com buscant la seva aprovació, quan observes la seva forma de moure's i de vestir —se suposa que a partir de complir els divuit anys ja serà responsabilitat seva la decisió sobre el calçat, la roba i els complements que utilitza—, un pot pensar que aquesta senyora no té encara una personalitat pròpia prou desenvolupada.

Sembla una persona acostumada a obeir des de ben petita, i no només als seus pares sinó també als uniformats que tenen una graduació superior a la seva, que ara mateix són gairebé tots. Una de les coses que molta gent es pregunta és per la gran importància que dóna a l'exèrcit la institució que regula aquesta família. Per què els sembla tan important la formació militar i no, posem per cas, la formació sanitària o empresarial, molt més útils per a la societat a la qual teòricament serveixen?

I una consideració final, que no per sabuda hem de passar per alt: ella és qui és i el seu pare és qui és per ser neta i fill, respectivament, d'un senyor poc honorable que ara viu a l'estranger, un senyor a qui un dictador que va morir fa mig segle va decidir que l'havia de succeir. Sovint vull pensar que els ciutadans passen d'aquestes coses, i per això sorprèn que encara hi hagi gent que els faci reverències, sabent qui són i què han fet a la vida els seus predecessors.