Els piquets

Segons el diccionari que tinc més a mà, un piquet és un grup poc nombrós de persones que, en una vaga, una revolta, etc., s’ocupa d’impedir que altres entrin al treball, vagin a votar, etc. Segons va dir ahir mateix per justificar aquesta mena de piquets el senyor Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT, el dret a no fer vaga no existeix. Si el senyor sindicalista no ens enredés, és a dir, si realment el dret a no fer vaga no existís o, dit en altres paraules, si fer vaga fos una obligació per a tothom, piquets que impedien que altres entressin a treballar com els que es varen veure ahir complirien una funció social i serien respectats per la societat. Però tots sabem que el senyor sindicalista ens enreda, tots sabem que la vaga només és un dret, no una obligació, i que els poders públics han de garantir tant el dret a fer-ne com el dret a treballar de qui no en vulgui fer.

En els seus orígens, en una societat molt desinformada on les notícies es transmetien amb una lentitud impensable avui en dia, i amb un percentatge important d’analfabetisme entre la població, quan es convocava una vaga els piquets tenien com a missió la d’informar als treballadors. Llavors els piquets tenien la seva raó de ser. Però un segle més tard la figura del piquet no té cap justificació, a no ser que acceptem que la missió d’un piquet sigui la coacció pura i dura mitjançant l’amenaça, l’extorsió i la violència contra els treballadors que volen treballar, com en realitat passa sempre que es convoca una vaga.

Una vegada més ahir molts piquets es van passar de la ratlla. Ahir, sota el paraigües del sindicalisme, hi va haver molta delinqüència mafiosa pels carrers de les ciutats i als polígons industrials. Parlo de siliconar els panys de les empreses, trencar vidres, sabotejar serveis, punxar rodes de vehicles, cremar-los, agredir treballadors i, en definitiva, impedir el dret al treball. Els legisladors s’haurien de plantejar molt seriosament i d’una vegada per totes quin paper han de tenir els piquets sindicals en ple segle XXI, i delimitar molt clarament per llei els límits de les seves atribucions. Mentre no ho facin, els legisladors hauran d’acceptar la seva quota de responsabilitat, potser no per acció però sí per omissió.

Avui alguns fan vaga

Extracte d'una entrevista amb un sindicalista del morro fort que vaig sentir dilluns per la ràdio:

Pregunta: Creu que la vaga de dimecres tindrà èxit?
Resposta: Sí, tindrà molt èxit.
Pregunta: Creu que els que decideixin treballar dimecres ho podran fer sense problemes?
Resposta: Quan hi ha una vaga general no hi ha cap motiu per anar a treballar.

Més clar, l’aigua. Democràcia sindical en estat pur. Si a aquesta peculiar filosofia hi afegim que segons els sindicats (no pas segons les lleis) el dret a la vaga preval sobre el dret al treball, no ens haurem d’esforçar gaire per endevinar amb quina contundència treballaran avui els piquets. Després encara tindran la barra de dir-nos que el seguiment de la vaga ha estat tot un èxit. I ho deixo aquí, que haig d’anar a treballar.

Això sí, amb tot el meu respecte i simpatia per aquells que avui decideixin lliurement exercir el seu dret constitucional a fer vaga.

Models de passarel·la

Al llarg dels anys i per assumptes professionals he assistit a bastants desfiles de models a diferents llocs del món. Sempre m’han cridat l’atenció aquestes models de passarel·la que sembla que faci molts dies que no mengen. Però darrerament la cosa ha anat empitjorant i ara les models semblen sortides d’un camp de concentració nazi. La model de l’esquerra és de la firma Dsquared2 i va desfilar la setmana passada durant la Setmana de la Moda de Milà. La model de la dreta és de la firma Elena Mirò, una empresa a la que no es va permetre desfilar per utilitzar models que surten de la norma; per entendre’ns, que a ulls dels organitzadors són senyores massa grasses. No hi afegiré res més, les fotos són prou significatives. Penso que els organitzadors s’ho haurien de fer mirar, diuen que rectificar és de savis, i si ho continuen veient bé potser algú els hauria de recomanar que demanessin discretament hora a cal psiquiatre. Si es posen en bones mans la seva malaltia té cura, i tots hi sortiríem guanyant.

Final extravagant de la legislatura

De vegades em renyen perquè diuen que perdo el respecte pels diputats que ens representen al Parlament. Bé, són maneres de veure les coses, no ho discutiré, però convindrem que el respecte d’un diputat se’l guanya o el perd ell solet cada dia amb la seva tasca parlamentària. El respecte no és quelcom inherent a la condició de diputat només pel sol fet de ser-ne, te l’has de guanyar cada dia tal com fa una metgessa o un taxista. Si un diputat pren el pèl a la ciutadania que li paga el sou ha d’acceptar les conseqüències de la seva presa de pèl, no pot pretendre que la ciutadania faci com si sentís ploure i miri cap a una altra banda.

Dit això, el Parlament de Catalunya ha comés un acte grotesc per celebrar el final de la legislatura, beneint els correbous només poques setmanes després de prohibir les corrides de toros. Aquesta ha estat la prioritat d’última hora dels nostres representants polítics, els correbous, en una nova prova del divorci que hi ha entre aquesta casta de privilegiats i el poble que els hi paga el sou. L’esperpent parlamentari ha comptat amb la complaença de la gran majoria dels diputats, incloent-hi aquells que molt aviat es quedaran sense feina i no volen marxar sense donar la nota. Per cert, alguns d’aquests diputats, amb una prepotència difícil d’entendre, de la sessió parlamentaria en van dir blindar els correbous, com si el pretès blindatge fos quelcom definitiu i intocable, com donant a entendre que una futura majoria parlamentària no podrà esmenar una llei o fer-ne una altra. Potser només és ignorància, no sé què és pitjor.

Sense que serveixi de precedent, avui coincideixo amb els diputats comunistes (o verds, que no se’ns enfadin), que amb tota aquesta història de toros i bous han estat els més coherents de la cambra. També han estat coherents els diputats que es van oposar a la prohibició de les corrides i ara han defensat els correbous. Però el grup majoritari de diputats, aquell que ha optat per mantenir els correbous i alhora prohibir les curses de braus, ha posat per davant del sentit comú un rebutjable electoralisme mirant de reüll a les Terres de l’Ebre. Un veritable insult a la intel·ligència de molts ciutadans. Apel·lar a la tradició per mantenir una salvatjada no té cap sentit. Tant m’és que alguns veterinaris ens assegurin que els toros no pateixen, no me’ls crec. També resulten entranyables els arguments dels partidaris de la festa que diuen que entre els espectadors dels correbous es produeixen menys morts i ferits en tota la temporada que els causats pels accidents de trànsit en un cap de setmana, i no per això es prohibeix conduir. En fi, una vegada més la classe política catalana s’ha cobert de glòria. Confiem que els diputats que els substitueixin siguin una mica més seriosos i es guanyin el respecte de la ciutadania.

Els serveis mínims del senyor Nadal

Quan es convoca una vaga el govern decreta uns serveis mínims de transport, que de vegades es pacten amb els sindicats i de vegades no. De cara a la vaga del dia 29, a Espanya s’han pactat uns determinats serveis mínims, i a Catalunya se n’han pactat uns d’inferiors. Preguntat el responsable de mobilitat de la Generalitat, el senyor Nadal, dels Nadal de Girona, sobre les raons d’aquesta nova discriminació que pateixen els catalans, ell ho ha justificat amb l’argument que a Catalunya existeix un acord entre el govern i els sindicats, intueixo que no escrit, que garanteix el compliment efectiu dels serveis mínims establerts en jornada de vaga, afegint que a Espanya això no passa i sovint els serveis mínims no es compleixen. En altres paraules, que els serveis mínims de Catalunya van a missa, i això és una garantía que els ciutadans han de valorar molt positivament. Deixem-ho aquí.

La setmana passada hi va haver una vaga a l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, és a dir, una empresa molt relacionada amb la gestió pública del senyor Nadal. Els serveis mínims no es van complir degut als sabotatges d’uns sindicalistes que possiblement no estaven al cas d’aquell suposat pacte al que es referia el responsable de mobilitat de la Generalitat. Milers de persones es van quedar penjades a les andanes de les estacions esperant uns trens que havien estat anunciats però que mai no passarien. No hi ha constància que la Generalitat hagi presentat denúncia contra els sabotejadors dels serveis mínims, ni tan sols que les cúpules sindicals els hagin desautoritzat. No cal ser molt perspicaç per saber qui sempre acaba pagant les conseqüències d’aquesta mena de sabotatges sindicals.

Davant de preses de pèl com la del senyor Nadal no deixa de sorprendre que encara hi hagi qui asseguri que aquesta colla d’incompetents tornaran a merèixer el seu vot, tot per tal d’evitar que tornin les dretes. Tenim els governants que ens mereixem.

Idoneïtat i salari dels gestors públics

I arribats a aquest punt, vostè què vol cobrar? Aquesta va ser la pregunta que li van fer a un conegut meu després de concretar altres condicions d’una col·laboració comercial que li proposava un empresari d’un país estranger. Ell va contestar al seu interlocutor més o menys això: Miri, per més diners que vostè m’ofereixi, si la feina no m’agrada els meus honoraris mai no seran suficients i ho acabaré deixant. I per poc que vostè em pagui, si no compleixo les expectatives que vostè diposita en mi la quantitat sempre serà massa elevada i vostè m’acabarà despatxant. Per tant, fem una prova sense que ni vostè ni jo acordem ara els meus emoluments, i d’aquí unes setmanes en tornem a parlar, llavors tots dos tindrem més elements de judici per valorar què haig de cobrar.

L’home, una mica sorprès, li va respondre que estava d’acord amb aquell plantejament, i va afegir que provisionalment li pagaria una determinada quantitat que, anecdòticament, superava les expectatives inicials que s’havia creat l’aspirant a col·laborar amb aquella empresa. La cosa començava bé. Unes setmanes després, tenint ja clar les dues parts que aquella col·laboració els era mútuament beneficiosa, es van entendre sense problemes.

Tant de bo es pogués establir un sistema similar per fixar la idoneïtat i la remuneració econòmica dels aspirants a gestionar la cosa pública d’aquest país. Tant de bo la meritocràcia dintre del partit no fos el principal i quasi únic camí per ocupar els càrrecs directius de la gestió pública. D’altre manera ens anirien les coses. Segurament arribaríem a la conclusió que a un bon aspirant a conseller se l’hauria de remunerar molt més bé que el sou que tenen establert actualment els consellers, i potser a altres aspirants a gestionar la cosa pública se’ls hauria de mostrar discretament la porta de sortida, que és amb el que es trobarien si optessin a treballar a l’empresa privada.

La vaga és un dret, només un dret

Llegint les declaracions dels cada dia més desacreditats dirigents sindicals d’aquest país (si algú en dubta, només cal veure els vídeos de propaganda de la vaga que estan distribuint), es pot arribar equivocadament a la conclusió que la jornada del 29 de setembre ha de ser un dia de vaga obligatòria per a tothom. Cal recordar que la vaga és un dret constitucional però només això, un dret. Fer vaga mai pot ser un deure. Al contrari, la llei tant empara el dret a fer vaga com el dret a treballar dels que no vulguin fer vaga.

Si el dia 29 els piquets sindicals no ens deixen accedir al nostre lloc de treball (parlo almenys per mi, que no faré vaga), per exemple perquè ens han posat silicona al pany, hem de tenir clar que les persones que ens ho impedeixin cometran un delicte. Els piquets informatius que deixen de ser merament informatius per esdevenir piquets coactius no els hauríem de tolerar més. Ja n’hi ha prou de confusió sobre aquest tema! La vaga, si és fa, s’ha de fer per convenciment, mai per por ni menys encara per obligació. Així és almenys com funcionen aquestes coses als països més endreçats, i potser ja començaria a ser hora que ens hi anéssim assemblant.

I si als líders sindicals no els surten les previsions i la vaga acaba en un gran fiasco, penso que tots plegats ens hauríem de replantejar algunes coses. Considerant la baixíssima afiliació sindical que hi ha al nostre país, potser seria bo preguntar-se si té gaire sentit continuar finançant generosament amb diner públic unes organitzacions sindicals que amb prou feines representen una desena part dels treballadors. Fent una mica de demagògia, que de tant en tant tampoc fa cap nosa, potser arribaríem a la conclusió que és lleig que els capricis (els vídeos sindicals de Don Cándido que dèiem abans, o els creuers de luxe pel Bàltic del senyor Fernández Toxo, a la foto) es paguin amb diner públic, ni que només sigui de manera indirecta, mentre no es pot aplicar la llei de la dependència per manca de recursos. És a dir, potser no seria una mala idea replantejar-se molt seriosament les prioritats de la nostra despesa pública.

Tomás Gómez vs. Trinidad Jiménez

Esperanza Aguirre és una Grande de España, poca broma. Ara mateix és la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid i aviat s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions. Pot agradar o no però és un pes pesat indiscutible de la política espanyola i sembla disposar d’una clientela política força fidel. El seu exagerat populisme sovint em treu de polleguera però... ja s’ho faran. Sigui com sigui, no sóc madrileny i no tinc dret a votar a les eleccions madrilenyes.

No sóc madrileny ni sóc socialista, així que tampoc tinc dret a votar a les eleccions primàries del PSOE de Madrid per decidir quin dels dos aspirants, Tomás Gómez o Trinidad Jiménez, serà el candidat escollit per la militància per enfrontar-se a Esperanza Aguirre en les properes eleccions autonòmiques. A Gómez no el conec, em sembla que havia sigut alcalde del seu poble, escollit per una àmplia majoria absoluta, i que darrerament es dedica només al partit. En canvi, Jiménez és una coneguda ministra espanyola. Com a gestora pública diuen que ha tingut encerts, i jo hi afegeixo que també algunes sonades relliscades. Això sí, tothom coincideix en que sap somriure com pocs polítics ho saben fer. Somriure sempre és important, i els entesos diuen que en política encara ho és més. Doncs això.

Sovint l’establishment socialista s’omple la boca pregonant a tort i a dret les bondats de la democràcia interna del seu partit, amb la possibilitat contemplada en els seus estatuts de fer unes eleccions primàries quan hi ha més d’un candidat a encapçalar una llista electoral. Em sembla una idea excel·lent. L’establishment socialista, però, ens diu cada dia que Gómez és un perdedor i que, ras i curt, s’hauria de retirar de les primàries. Ell, però, no dóna el seu braç a tòrcer i només exigeix que es compleixin els estatuts, és a dir, que decideixi la militància. És d’esperar, doncs, que els membres de l’establishment socialista no li facin més la traveta i demostrin que ells també són demòcrates respectant els seus propis estatuts, o com a mínim que dissimulin una mica i deixin de fer el ridícul dient que Gómez és el candidat del PP. I encabat que guanyi el millor.

Altaveus alternatius

Tal com ja vaig explicar fa temps, aquest blog està orgullós de compartir aniversari amb The New York Times, un gran diari americà que avui compleix els seus primers 158 anys de vida. Deixant modèstia i vergonya de banda, podríem dir que el diari novaiorquès i aquest blog sarrianenc són complementaris, en el sentit que aquí hi surten informacions i opinions que mai apareixeran allà, i viceversa.

Si el 18 de setembre de 2007, quan vaig obrir El radar de Sarrià, algú m’hagués dit que el blog romandria obert tres anys més tard, és a dir, avui, i que hi haurien centenars d’entrades publicades (exactament 761 comptant aquesta que estàs llegint), no sé què hagués pensat però segur que no m’ho hagués pas cregut. Llavors jo era un perfecte ignorant en aquests temes i no sabia on em ficava.

A partir d’aquesta realitat es poden treure algunes conclusions: que això de gestionar un blog crea un grau important d’addicció que jo ignorava fa tres anys, que sembla mentida com van sortint els temes a tractar sense quasi ni buscar-los, i que mitjançant les xarxes socials el nostre món virtual se’ns està eixamplant en progressió geomètrica i de manera totalment irreversible. Ja res no serà com abans.

Una acotació final. Sovint se’m retreu que aquí es critiquen molt els polítics. És veritat però l’explicació és ben senzilla. Els polítics tenen els seus altaveus públics i, per tant, pagats per nosaltres, per fer-se tota la propaganda i tot l’autobombo que els calgui, però difícilment fan autocrítica. Per això són necessaris altaveus alternatius com The New York Times i El radar de Sarrià. Modèstia apart.

Un sopar amb la Belén Esteban?

M’expliquen que l’altre dia, en una tele d’aquestes que no són massa conegudes, es va preguntar als telespectadors a qui escollirien si se’ls plantegés la possibilitat de compartir un sopar. Els personatges que es suggerien eren el president José Montilla i la coneguda estrella televisiva espanyola Belén Esteban. Una periodista que es declara socialista sense carnet, present al plató, es va sentir molt ofesa i va dir que amb la comparació semblava que se’n fotessin del president (fins aquí comparteixo la seva queixa), però a partir d’aquesta afirmació tan sensata va tenir la relliscada de pretendre enfortir la seva posició qualificant Montilla d’intel·lectual, donant a entendre que la Esteban no ho és, d’intel·lectual.

Bé, deixant de banda que el qualificatiu d’intel·lectual sempre m’ha semblat una mica pretensiós i sovint fins i tot fora de lloc quan s’aplica a segons qui, tota la raó que pogués tenir la periodista en criticar la pregunta del programa la va perdre en afirmar que Montilla és un intel·lectual, i no cal entrar en detalls. Això no exclou que Montilla pugui ser una persona força interessant per mantenir-hi una conversa distesa, sigui des de l’afinitat o des de la discrepància política.

Per tant, si fos jo qui hagués de compartir el sopar hagués escollit a Montilla sense dubtar-ho. Espero que ningú s’ho agafi com una frivolitat però un conegut meu diu que si es trobés amb la Esteban només li preguntaria pel nom del cirurgià plàstic que li va esguerrar el nas, més que res per no recomanar-lo a ningú. Vaig pensar que a mi tampoc se m’acudiria preguntar-li gran cosa més. Ara bé, posats a organitzar un sopar estrambòtic, seria curiós veure per un forat quin tipus de conversa podrien mantenir aquests personatges si fossin ells dos els que anessin a sopar plegats. Si no m’imagino a mi mantenint una xerrada amb la Esteban, encara em costa més imaginar-m’hi al president Montilla.

Fer volar coloms

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res. Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix. Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.

Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat. És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies. En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.

Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny. Però la resta és fer volar coloms.

Un regal per l’oposició

L’oposició municipal ja s’està fregant les mans per si es confirma la notícia. Jordi Hereu va dir a l’agost i ha repetit ara que es tornarà a presentar per intentar seguir sent l’alcalde de Barcelona, que no vol dir necessàriament que es torni a presentar sinó que més aviat s’ha d’interpretar com la formulació pública d’un desig personal. O potser només es tracta d’un altre globus sonda municipal. Sigui com sigui, de cara a les eleccions municipals de la pròxima primavera els socialistes, que llavors ja portaran la friolera de trenta-dos anys seguits al capdavant del govern de la ciutat, només tenen dues opcions: deixar que es torni a presentar Hereu com a cap de llista i que sigui ell qui perdi l’alcaldia amb tot mereixement, o buscar un candidat alternatiu que miri de remuntar les enquestes en els pocs mesos que falten fins a la data electoral, una tasca al meu entendre gairebé impossible per no dir impossible del tot. Cada dia són menys els barcelonins que discrepen sobre el fet que Hereu és el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans. Cosa que ha tocat cosa que ha espatllat, i el que no ha tocat s’ha anat deteriorant de manera natural davant de la seva desídia, i com que no tenim vocació de masoquistes ara no ens posarem a fer un inventari de les desgràcies que els barcelonins hem hagut de patir durant el seu mandat. Si al final els dirigents socialistes deixen que es presenti Hereu serà només per un motiu: estaran tan segurs que l’alcaldia de Barcelona està perduda que preferiran que sigui l’alcalde actual qui en pagui les conseqüències polítiques, en comptes de cremar una altra persona per fer aquesta ingrata tasca. D’altra manera no s’entén que li haguessin deixat fer aquelles declaracions de voluntat continuista a l’alcaldia que, per altra banda, em van semblar una clara provocació als barcelonins... i un regal per l’oposició.

Després de l’onze de setembre

Quan es conegui la sentència del TC sobre el recurs presentat pel Defensor del Pueblo podrem donar finalment per acabat el llarg procés del nou estatut que ens ha tingut distrets durant els darrers set anys. Tot plegat, un veritable fiasco. Però no ens fem trampes nosaltres mateixos donant totes les culpes al TC, aquestes sentències només són una petita anècdota representativa de lo molt malament que s’han fet les coses a tots nivells. Repeteixo, a tots nivells.

Tot i això, penso que hem avançat una mica. I és que ara hi ha molta més gent que fa set anys conscienciada que el futur de Catalunya ens l’hem de gestionar nosaltres solets, i que aquest futur passa necessàriament per prescindir de la tutoria espanyola. Una tutoria que, es miri com es miri, a dia d’avui ens porta molts més maldecaps que solucions, no sent menor un problema de convivència entre veïns que el temps va agreujant perillosament. I això passa davant de la inactivitat d’una classe política catalana que sembla viure al marge dels ciutadans als que representa.

Que dissabte celebréssim la Diada Nacional de Catalunya només vol dir que avui tornem a ser allà on érem abans. No hem avançat ni un mil·límetre. Ara ens hem de convèncer nosaltres mateixos que el nostre futur només depèn de nosaltres, que la culpa no sempre és de Madrid. Ara cal desar les senyeres i les barretines a l’armari, agafar la calculadora i plantejar les coses amb molta més seriositat, rigor i determinació que s’ha fet fins ara. I si els polítics que tenim són incapaços de fer-ho, que ja ens han demostrat que ho són, que en vinguin uns altres disposats a treure’ns d’aquest atzucac. Si els ciutadans no som capaços de provocar aquest canvi, la culpa només serà nostra. El 28 de novembre tornem a tenir la paraula. Aprofitem-ho.

Franquisme sociològic

Trobo molt rebuscat el fet d’associar el franquisme amb la decisió de Montilla de fer coincidir la data de les eleccions amb un partit de futbol. És evident que vist el rebombori que s’ha muntat per aquells comentaris del seu facebook en Tremosa s’hauria pogut explicar millor. Pretendre que Montilla és un franquista simplement fa riure, tota vegada que a les acaballes del franquisme Montilla no és que no fos franquista, que evidentment no ho era, sinó que ni tan sols era demòcrata, doncs potser cal recordar que per aquelles dates Montilla defensava primer el maoisme i més tard la dictadura del proletariat. No perquè ho digui jo, simplement em remeto a la seva biografia oficial que m’imagino deu tenir alguna fiabilitat. Però dit això, negar l’existència del franquisme sociològic és amagar el cap sota l’ala. Franco no feia broma quan poc abans de deixar-nos orfes de la seva alta magistratura guanyada amb la força de les armes va manifestar allò de lo dejo todo atado y bien atado. De detalls que ho confirmen ens en sobren, començant pel senyor Borbón que ostenta el càrrec de cap d'estat per decisió presa per Franco l’any 1969. Per tant, que cada palo aguante su vela. Vull pensar que Tremosa ja s’ha disculpat amb el president per la seva relliscada. Un mal dia el pot tenir tothom però quan ets un personatge públic s’ha d’anar en compte amb el què escrius. Ara bé, no crec que n’hi hagi per tant. Si no hi haguessin eleccions a la vista d’aquest tema ara ni se’n parlaria.

La Chery a canvi de la Sony i la Nissan?

Durant els famosos 23 anys un munt d’empreses japoneses es van establir a Catalunya. Durant els darrers 7 anys les empreses japoneses han anat marxant de Catalunya. Aquests són els fets i potser algú pensarà que això són casualitats. Bé, el pensament és lliure. Deixant de banda les desastroses xifres de l’atur, la notícia econòmica de la setmana passada a Catalunya va ser l’anunci del tancament de la fàbrica Sony de Viladecavalls. No deixa de ser un sarcasme que l’anunci es fes mentre el president del govern espanyol es trobava precisament de visita al Japó on, per cert, hi ha la seu central de Sony. Deixem-ho aquí i no fem més sang però s’ha de reconèixer que si més no el detallet dels japonesos crida l’atenció.

Coincidint amb les dates, el president del govern català va anar a la Xina per negociar el possible establiment d’una fàbrica Chery a Catalunya. Es tracta d’un fabricant xinés de cotxes quasi desconegut a occident. Per situar-nos, si l’altre dia parlàvem dels top manta on els Louis Vuitton falsos són un dels productes estrella, si hi hagués el top manta dels cotxes el producte estrella serien els cotxes xinesos de la marca Chery. Fabriquen cotxes copiats d’altres fabricants i per aquest motiu sovint tenen plets amb empreses de la competència, així com la prohibició de vendre a la majoria dels mercats occidentals. A la Chery són tan pirates que fins i tot van copiar el seu propi logo, i no en van copiar un de discret sinó el d’una de les marques japoneses més prestigioses, Infiniti, propietat de la Nissan. Ara mateix no recordo com va acabar aquell plet però la Chery juga sempre amb l’avantatge que la justícia xinesa aquests temes no els considera greus. Tothom qui hagi treballat amb la Xina sap que la propietat intel·lectual i les patents allà són considerades collonades que no es persegueixen gaire.

Amb poques excepcions, de tots aquests detalls i d’altres com les vergonyoses polítiques salarials de la Chery aquí no se n’ha parlat gaire i em sembla que tenen la suficient importància com per no amagar-los. M’agradaria saber la cara que van posar els dirigents de la Nissan, també amb fàbrica a Barcelona, en saber que Montilla promocionava l’empresa que els fa tant la punyeta. O és que potser el govern ja sap que la continuïtat de la Nissan a Barcelona també té els dies comptats?

A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (i 2)

Cada vegada que es planteja una mesura de protecció del català, per tímida que sigui, salten. Fa tres setmanes va ser per l’exigència d’uns coneixements bàsics de català als immigrants que a Catalunya reben ajuts públics. Fa dues setmanes per les condicions de l’atenció telefònica que determinades companyies de serveis han de donar als seus clients de Catalunya, és a dir, per entendre’ns, que allò tan prepotent i colonial de no le entiendo, hable en cristiano, passi d’una vegada per totes a millor vida. La setmana passada es plantejava que als professors universitaris que optin a establir-se professionalment a Catalunya amb plaça fixa potser se’ls hauria d’exigir que en un termini de temps raonable tinguessin uns coneixements bàsics de català. Sembla del tot lògic que qualsevol persona que es vulgui establir a Catalunya cobrant un salari públic hagi d’entendre el català; com a mínim, entendre’l. Doncs bé, ells no hi estan mai d’acord, troben que tractant-se de la llengua catalana qualsevol exigència resulta injusta i forassenyada.

De vegades he arribat a pensar que aquests partits tenen una voluntat clara d’esdevenir extraparlamentaris. D’altra manera no s’entenen les seves actituds lingüístiques, sempre contràries a la llengua catalana, que podem discutir si és la llengua pròpia de Catalunya, que al meu entendre ho és com ho és el francès a França i el portuguès a Portugal, però que ningú em discutirà que és la meva llengua pròpia. Sempre critiquen qualsevol mesura proteccionista amb l’argument que es tracta d’una imposició forçada de la llengua catalana, sense adonar-se’n que, als efectes pràctics, amb la seva actitud només intenten imposar la seva llengua en detriment de la meva.

El dia que aquests partits deixin d’obsessionar-se tant pel català, el dia que acceptin que a Catalunya s’ha d’ajudar a normalitzar el català en comptes d’arraconar-lo a l’àmbit familiar com s’intenta fer massa sovint, el dia que reconeguin que fruit d’unes polítiques lingüístiques perverses la llengua discriminada a Catalunya no és l’espanyol com diuen ells sinó el català, i és per això que la llengua catalana s’ha de protegir amb especial dedicació, el dia que, en definitiva, baixin del burro, estic segur que aquell dia guanyaran credibilitat i vots. Mentrestant seguiran sent uns partits residuals, i utilitzo el mot residual per definir uns partits que només tenen 3 i 14 diputats, respectivament, dels 135 que hi ha al Parlament. I diguem-ho clar i català, aquests dos partits seguiran sent també unes forces polítiques antipàtiques a ulls de molts catalans que tenim el català com a llengua pròpia, i que ens sentim innecessàriament agredits cada cop que s’agredeix la nostra llengua. Per si no ha quedat prou clar, parlo de C’s i PP.

A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (1)

Per més políticament correcte que es vulgui ser, negar que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic és al meu entendre negar una evidència. Diguin el que diguin els polítics, siguin del partit que siguin, a Catalunya patim un conflicte lingüístic de primera magnitud. Admeto que definir-ho com a patiment potser és una mica exagerat ja que no tothom ho viu amb la mateixa intensitat. Diguem que en sentir-se clarament discriminats alguns ciutadans pateixen un veritable problema que van sortejant com poden, i per a uns altres aquest és un assumpte que els rellisca. Però això no vol dir que el problema no existeixi. I com que hi ha molta gent que s’entesta en negar el problema és bo recordar-lo de tant en tant, no fos cas que amb la nostra desídia tots plegats acabéssim col·laborant, ni que només fos per omissió, a l’empobriment cultural del país, acceptant com a xaiets que Catalunya s’acabi convertint en el país monolingüe de facto que voldrien alguns. Només cal sortir al carrer, obrir els ulls i parar l’orella per adonar-se que a Catalunya hi ha una llengua clarament dominant i una llengua de segona, tot i que a nivell legal ambdues són llengües oficials. Demà concretarem una mica més i parlarem de l’actitud d’un determinat segment de la nostra societat que té una estranya fixació en contra d’una de les dues llengües oficials de Catalunya.

No és censura

Aquest cap de setmana s’han perdut comentaris d’alguns blogs, és a dir, comentaris que el sistema blogger ens ha notificat per correu electrònic no surten al blog. No és censura encara que ho pugui semblar. Espero que ens ho solucionin aviat.

Corbacho reforçarà Montilla?

Celestino Corbacho, el ministre espanyol de treball que gestiona l’atur del nostre país, un atur que no ha parat de créixer des que ell va arribar al ministeri, deixarà aquells despatxos madrilenys i tornarà a Catalunya per reforçar la llista electoral de Montilla. Per motius obvis hem de creure que Corbacho no torna per assessorar Montilla sobre la creació de llocs de treball, ni per reforçar el vessant catalanista dels socialistes, una mica descuidat darrerament. Sigui com sigui, no deixa de cridar l’atenció que per reforçar la seva llista electoral els socialistes hagin optat per incorporar-hi un personatge que passarà a la història com el ministre de l’atur, sense que això vulgui dir que ell tingui la culpa de la forta crisi econòmica que estem patint. Però associar l’atur amb Corbacho serà quelcom inevitable pel potencial elector socialista, i és per això que no s’acaba d’entendre que aquesta incorporació sigui tan positiva com diuen alguns.

Pals exclusiu

L’altre dia vaig ser a Pals convidat per uns amics. Concreto més, vaig ser a la zona més exclusiva de Pals, un lloc poc concorregut que ara intentaré descriure. A l’alçada del conegut club de golf i caminant des d’on trenquen les ones del mar en direcció cap a l’interior, a Pals hi trobes en primer lloc una platja amb una zona nudista inclosa, una franja de platja, per cert, no gaire ample però alhora molt poc visitada degut a una certa dificultat per arribar-hi. A continuació et trobes amb unes dunes protegides que no es poden trepitjar, un passeig semi privat per a vianants, una filera d’edificis no gaire alts d’apartaments de qualitat amb unes vistes de luxe (a davant, el blau del mar; al darrere, el verd del camp de golf). Després trobem una àmplia zona de gespa amb piscina pertanyent a aquests apartaments, un carrer sense sortida amb només un carril de circulació i un d’aparcament de pagament per cada sentit, un hotel de quatre estrelles i uns xalets de luxe amb vistes al green i, finalment, el camp de golf. Més enllà del perímetre descrit et trobes amb una zona menys exclusiva com la que et pots trobar en altres indrets de la Costa Brava.

Més avall, allà on abans hi havien les antenes de Radio Liberty (a la foto), hi ha la platja normal amb accessos més a l'abast de tothom. L’aigua del mar és la mateixa però allò no té res a veure amb la quasi privacitat que hi ha una mica més al nord. Quan veig aquestes zones tan exclusives i les comparo amb altres platges diguem-ne més populars i atapeïdes tinc molt clares quines són les meves preferències. Potser sóc una mica classista, no em fa res reconèixer-ho. Si alguna vegada m’hagués de decidir per un apartament a primera línea de mar n’agafaria un d’aquests, amb tots els avantatges de viure a primera línea i pràcticament cap dels inconvenients. Això sí, els 140 km que hi han des de Sarrià no te’ls treu ningú.

Política internacional. El cas de Melilla

No ho puc evitar. Totes aquestes manifestacions patriòtiques que sentim darrerament sobre l’espanyolitat inqüestionable de Melilla em recorden aquelles altres que fa 35 anys es feien amb la mateixa intensitat proclamant l’espanyolitat del Sàhara, just poc abans de l’entrega vergonyosa d’aquell immens territori als marroquins, i deixant totalment de banda la voluntat i els interessos dels seus desgraciats habitants. Per cert, un canvi d’amos fet amb totes les benediccions polítiques i militars espanyoles de l’època. També cal dir que encara que per alguns marroquins, potser confonent els seus desitjos amb la realitat, això de Melilla sembla que hagi de quedar resolt en quatre dies, la veritat és que encara no està prou madur. Però tard o d’hora Melilla, Ceuta, Perejil i altres illots de la zona passaran a mans dels marroquins com en el seu moment hi va passar el Sàhara. L’entrega de Melilla al Marroc es justificarà per interessos d’estat, és a dir, posant els interessos espanyols d’unes bones relacions amb el Marroc per davant dels interessos dels que hi viuen. Per tant, seguint l’exemple del Sàhara tampoc penso que a Melilla es convoqui cap referèndum. Melilla canviarà d’amo com ho va fer el Sàhara, sense necessitat de tirar ni un sol tret, i deixant de banda les raons històriques que uns i altres exhibeixen. Les raons històriques son una bona eina per explicar la història i per saber on som, però no sempre són útils per donar solucions als conflictes. I que entre Espanya i el Marroc hi ha un greu conflicte pel cas de Melilla no crec pas que a aquestes alçades ho negui ningú.

Allargar l’agonia

L’expressió es refereix a la decisió de Montilla d’esperar fins l’últim moment per convocar eleccions, d’aprofitar els quatre anys de poder fins a l’últim sospir, d’esgotar fins al darrer segon una legislatura més que conflictiva que, aplicant el sentit comú i amb visió de país i no de partit, s’hauria d’haver donat per acabada ja fa uns quants mesos. Trobo que és una bona definició: allargar l’agonia del govern tripartit. La gràcia afegida, per no dir-ne sarcasme, és que l’autor d’aquesta expressió tan gràfica sembla ser que és un dels puntals del propi govern tripartit. O sigui, que per una banda ho qualifica d’agonia i per l’altra es mostra totalment en contra de practicar l’eutanàsia política, que és el que tocaria aplicar per tal d’evitar-nos tots plegats més patiments innecessaris. Diuen que Puigcercós és l’autor de la feliç expressió, en una de les poques coses sensates que s’han escoltat darrerament provinents d’Esquerra, un partit que fa set anys va optar pel pájaro en mano en comptes dels ciento volando, és a dir, que va optar pel pragmatisme de l’Audi oficial per davant de qualsevol altra consideració.