Nicaragua, Cuba, i altres dictadures

(Article original publicat el 19/11/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2044, pàg. 2)

Fa anys, a Nicaragua, el revolucionari d’esquerres Daniel Ortega va derrocar Anastasio Somoza, el dictador de dretes que governava el país. Amb el temps, però, Ortega ha esdevingut un perillós dictador de dretes, tant o més perillós que Somoza. Ha anat guanyant eleccions amb normatives antidemocràtiques fetes a la seva mida. En les últimes, celebrades fa pocs dies, Ortega va fer empresonar els seus rivals polítics per evitar que es presentessin a les eleccions. Com que la nostra esquerra sempre es mostra mandrosa a parlar d’aquestes coses, aprofitaré per fer uns apunts, no només sobre Nicaragua sinó sobre l’esquerra revolucionaria hispanoamericana en general.

Va ser a partir de la revolució cubana de 1959 que van anar sorgint una sèrie de règims revolucionaris d’esquerres; si més no, així s’anomenaven els seus governants en accedir al poder. Parlo de països com (per rigorós ordre alfabètic) Bolívia, Equador, Nicaragua, Perú, Uruguai i Veneçuela. Amb els anys, però, després d’experiències polítiques poc reeixides, alguns governants d’aquests països s’han vist forçats a posar les urnes i donar la paraula a la ciutadania, i el poble ha decidit aprofitar l’oportunitat per enviar els governants cap a casa. Però no tots aquests països han seguit la mateixa pauta. En aquest sentit, Cuba seria un exemple de revolució suposadament consolidada —això asseguren amb poca convicció els seus dirigents—, però mai han considerat convenient posar les urnes, potser pel risc evident que els resultats de la consulta els siguin desfavorables.

Gener de 1959: entren a l’Havana els revolucionaris barbuts liderats per Fidel Castro. Per les expectatives socials que aquella revolució podia comportar, molta gent ho va celebrar. Però un cop instal·lats als luxosos despatxos governamentals d’El Vedado —ho dic amb coneixement de causa, he estat en més d’un d’aquells despatxos—, es van prendre decisions gens respectuoses amb els drets humans. L’ideòleg de fer tancar els homosexuals als camps de treball per tal de reeducar-los, buscant la seva conversió sexual per tornar al bon camí, va ser l’argentí Ernesto Che Guevara, un dels més estrets col·laboradors de Castro. A l’entrada del camp, un cartell ho deixava clar: “El trabajo os hará hombres”. Sí, és un lema inspirat en el que hi havia a l’entrada del camp de concentració d’Aushcwitz. I és que en nom de la revolució cubana valia tot. Per això sorprèn que hi hagi persones que porten amb satisfacció les samarretes d’un personatge sinistre, el seu idolatrat Che.

Incongruències com a consumidors (2/2)

(Ve d’aquí)

Una persona que està de cara al públic no pot contestar al seu interlocutor que no entén la llengua pròpia del lloc on treballa; si no l’entén, primer que l’aprengui, que tampoc costa tant, i després que busqui feina. Per altra banda, una empresa catalana que no exigeixi el coneixement del català als seus treballadors que estan de cara al públic, està comprant el nefast relat lingüístic colonial. Com a empresa no m’interessa tractar-hi. I no hi tracto.

Veus a l’expositor de la fruiteria unes pomes i unes taronges que tenen molt bona pinta, però quan les observes de prop t’adones que l’etiqueta diu que són provinents de països molt llunyans. Si les compres, estàs contribuint a potenciar un tipus de comerç que ambientalment no és gens recomanable. Més. Si per preservar la teva butxaca adquireixes un cotxe amb motor dièsel —que són la majoria dels que es comercialitzen actualment, ja que gasten menys— com a consumidor pretesament responsable i ecologista ets una mica incongruent.

La setmana passada em van convocar a una reunió al Bar Velódromo de Barcelona, al carrer de Muntaner, una mica més avall de la Diagonal. De cervesa, allà només serveixen Moritz, ja que són els amos del Velódromo. Aprofito per mencionar que, al meu entendre, aquesta marca fa unes campanyes de publicitat molt ben fetes. Ara bé, tot i que és coneguda com la cervesa de Barcelona, la producció de Moritz es fa fora de Catalunya, concretament a Saragossa (Espanya); a Barcelona només produeixen una petita quantitat de cervesa fresca sense pasteuritzar. Dit tot això, qui vulgui consumir productes de proximitat, no seria més coherent que consumís una cervesa produïda a Barcelona?

El resum de totes aquestes situacions incongruents i moltes altres que hi podríem afegir, és que, en general, els ciutadans tenim tendència a ser incongruents, i no ens resulta fàcil mantenir la coherència entre l’actuació del nostre dia a dia i el discurs teòric que defensem.

Incongruències com a consumidors (1/2)

Els amics del lobby ciclista de Sarrià em diuen que si no m’agrada pedalar i arribar suat als llocs, cosa que evidentment no m’agrada, sempre tinc l’alternativa d’utilitzar una bici elèctrica; la qüestió és, però, que vagi en bici. L’amiga defensora del comerç de barri em diu que si no m’agrada anar a comprar, una activitat que no m’ha agradat mai —sóc més de vendre que de comprar—, sempre tinc l’alternativa d’emprar un shopper; la qüestió és, però, que compri a les botigues del barri.

Fa uns mesos vaig publicar un article titulat Incongruències climàtiques. Vaig rebre alguns comentaris, positius i negatius; els negatius, però, no estaven argumentats, i ho atribueixo a la manca de temps de qui me’ls va fer arribar. Sigui com sigui, les persones podem elaborar grans discursos teòrics i, alhora, en el nostre dia a dia, ser incongruents. Tornem, però, a la nostra faceta de consumidors.

Fa anys que vaig sovint a l’Empordanet, i recordo que abans, quan al restaurant demanaves vi, l’oferta de vins de l’Empordà era entre escassa i nul·la. Avui en dia, però, els vins empordanesos s’han incorporat amb normalitat a les cartes dels restaurants. Pels defensors de l’economia de proximitat, demanar a l’Empordà un vi de, posem per cas, Ribera del Duero o La Rioja (Espanya), en termes mediambientals hauria d’estar mal vist. Però en general, el consumidor no es planteja els peatges econòmics i ambientals del transport des del lloc de producció fins a la taula del restaurant.

A casa acostumem a comprar als establiments que respecten el català, aquells en els quals els seus empleats utilitzen el català per adreçar-se al client, i només si aquest manifesta que no entén la llengua pròpia de Catalunya, llavors canvien de llengua. Però una botiguera que, d’entrada, t’exigeix que t’hi adrecis en castellà al·legant que no entén el català, és una botiguera que ja m’ha perdut com a client. Entenc que és així com es defensa el català, i no abaixant el cap i canviant obedientment de llengua.

(Segueix aquí)

Premis Ondas

 

Aquest acte es va celebrar ahir al vespre a Barcelona. Per mi, el millor de la cerimònia no van ser precisament els premis, sinó això: “Bueno. Aviso. Voy a hablar en catalán. Un poquito. Va a ser rápido e indoloro...” (Carles Porta, en recollir el seu premi).

Podemos es desinfla

 

Les cinc senyores de la foto (Colau, García, Oltra, Díaz i Hamed) i algunes senyores més, i també alguns senyors, tots ells sota el lideratge indiscutible de la gallega Yolanda Díaz, una senyora que tot i no militar en cap partit ha arribat a ser vicepresidenta del govern espanyol, estan fent ara un esforç de supervivència per no desaparèixer a curt termini de la vida política. Van assolir el seu protagonisme polític a partir del 15M i de l’aparició estel·lar de Podemos a la política espanyola. Abans, com qui diu fins fa quatre dies, eren persones desconegudes. El fenomen Podemos i les seves diverses confluències regionales a Catalunya, Galicia, Madrid, València, etc., ha sigut el trampolí per a molts personatges que últimament han entrat en política. També han aprofitat la plataforma podemita altres polítics més coneguts provinents del tronat món comunista, des de fa temps en caiguda lliure, els quals s’intenten reinventar amagant les antigues marques i logos. La falç i el martell han quedat arxivats definitivament, però no ha passat el mateix amb el seu important deute amb laCaixa.

Els polítics, com tothom, busquen un sou decent i garantit, i això no ens ha de sorprendre ja que és humanament comprensible. Aquest fenomen, per cert, afecta tant l’esquerra com la dreta. Al capdavall tothom té el costum d’esmorzar, dinar i sopar cada dia, i s’ha de pagar el lloguer del pis o la hipoteca, l’escola dels nens (es diu poc, però molts polítics d’esquerra porten els fills a la concertada, i, si s'ho poden permetre, fan bé), la lletra del cotxe, les vacances familiars i la quota de l’assegurança de salut. Us en faríeu creus si es fessin públics els noms dels polítics d’esquerra, grans defensors teòrics de la sanitat pública, els quals discretament utilitzen els hospitals de les mútues privades. I no ens enganyem, tot això significa diners. Però ara tot sembla indicar que el fenomen Podemos i les seves confluències s’està desinflant, en bona part per culpa dels seus propis dirigents, els quals no han sigut capaços de fer una gestió pública mínimament acceptable per a la ciutadania.

Personatges d’aquest entorn polític com Pablo Iglesias, el líder indiscutible de Podemos durant aquests anys, la seva mà dreta Íñigo Errejón —del qual sempre m’agrada destacar que parla un català gairebé perfecte, demostrant per la via dels fets que sí se puede—, i altres, s’anaven ensumant amb preocupació el final de la seva aventura podemita. Amb més o menys discreció, uns i altres s’han anat desvinculant del projecte inicial, i n’han creat de nous. Ada Colau, la nostra estimadíssima alcaldessa, que per les seves nefastes actuacions ciutadanes no sembla estar massa ben assessorada, però que de llesta en va sobrada, també s’apunta al carro de la reconversió; diuen que ara vol ser ministra a Madrid. Molts barcelonins esperem amb candeletes que, si se n’acaba sortint, la senyora s’instal·li definitivament a la capital d’Espanya, lluny de la ciutat que en només sis anys i en molts aspectes està deixant literalment trinxada. Barcelona tardarà anys a recuperar-se del seu pas ideològicament destructor pels despatxos de la plaça de Sant Jaume.

Avenida de la Victoria

(Article original publicat el 5/11/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2042, pàg. 2)

Els anoiencs que van en cotxe a passar el dia a Barcelona i tornen a Igualada no per la Diagonal, que a certes hores està col·lapsada, sinó per un carrer paral·lel que hi ha més amunt, el passeig de Manuel Girona, potser també s’hi han fixat. Anant per aquest carrer i la continuació que segueix a l’altra banda de l’avinguda de Pedralbes, poden arribar fins a la caserna de Pedralbes sense massa trànsit, i des d’allà ja s’enllaça amb l’autovia que els portarà fins a Igualada.

El fet que vull destacar és que l’edifici que hi ha a l’Avinguda de Pedralbes 22-24 de Barcelona, una casa que fa cantonada amb el Passeig de Manuel Girona, està doblement retolat, ja que a la seva façana es pot llegir també, amb lletres metàl·liques ben grosses, “Avenida de la Victoria 22-24”, en record del nom que els guanyadors de la guerra incivil espanyola li van posar a aquell carrer l’any 1939. Abans de la guerra i des de l’any 1904, aquesta avinguda ja es deia Avinguda de Pedralbes, que és el nom que torna a tenir ara.

A casa seva cadascú hi posa el que vol, i només faltaria que no fos així. Hi ha qui hi penja una estelada, o una rojigualda, o una bandera de Flandes, o un toro Osborne més petit que l’original que et trobes per les carreteres d’Espanya, i que tant crida l’atenció als que no estan acostumats a veure’l. L’últim que hi havia a Catalunya, al Coll del Bruc, el mutilaven cada dos per tres, i un manyà de la zona el reconstruïa; segons em van assegurar, no ho feia pas de franc. Però qui pagava la festa finalment se’n va cansar, i aquell toro va desaparèixer per sempre.

Altres pengen a casa seva pancartes de tota mena, com aquelles que es van fer populars l’any passat quan ens tenien a tots engabiats a casa, i que deien “Tot anirà bé”, “Ens en sortirem” i altres missatges positius per l’estil. Res a dir. Ben satisfetes que es deuen sentir les persones que opten per donar visibilitat pública als seus pensaments! També en això consisteix la llibertat d’expressió, de la mateixa manera que també forma part de la llibertat d’expressió fer aquests comentaris.

El fet és que quan passo per aquella cantonada sento enveja d’un país com Alemanya, on aquestes frivolitats no estan ben vistes. Puc entendre la nostàlgia que experimenten alguns ciutadans amb el règim anterior, tot i que aviat farà mig segle que el dictador Franco va passar a millor vida. Ara bé, d’aquí a haver de llegir “Avenida de la Victoria” com si la guerra incivil espanyola hagués acabat ahir, de normal no en té res. En deixo constància.

Viure a Sarrià és un dret?

(Article publicat el 4/11/2021 al Diari el Jardí, núm. 78, pàg. 26)

Fa quatre anys, una coneguda entitat cívica del barri va organitzar un debat que plantejava aquest interessant dilema: “Viure a Sarrià: un luxe o un dret?”. Coneixent el tarannà dels organitzadors d’aquella xerrada, les entitats convidades que hi van assistir i el perfil ideològic majoritari dels assistents, és evident que es volia transmetre el missatge populista que defensa que viure a Sarrià és un dret. Discrepo d’aquest missatge, i així ho vaig manifestar en el seu moment als organitzadors.

Intentaré justificar la meva discrepància posant un exemple amb el qual, segurament, tothom hi estarà d’acord, tant a Sarrià com a Nova York. He viatjat unes quantes vegades a aquella ciutat, i sempre que passo per la cinquena avinguda penso que m’agradaria molt viure en un d’aquells apartaments amb vistes al Central Park. No penso en pisos de luxe, amb un pis de 80 metres quadrats em donaria per satisfet. Dit això, us imagineu que allà organitzessin un debat amb aquest plantejament: “Viure a Manhattan: un luxe o un dret?”. Jo no.

Els arguments de les persones sarrianenques que defensen que viure a Sarrià és un dret són molt respectables: hi han nascut o hi han viscut fins que, en voler-se independitzar, constaten amb frustració que els preus dels pisos del nostre barri no estan a l’abast d’un mileurista. I és ben cert, l’habitatge de Sarrià és bastant més car que el d’altres barris de Barcelona, però això no és un argument vàlid per reivindicar el dret inexistent a viure-hi.

En definitiva, ens agradi o no —personalment tampoc m’agrada, ja que aquesta situació també l’he viscut a casa—, la realitat ens diu que viure a Sarrià només està a l’abast de qui tingui uns ingressos suficients per a poder assumir els preus dels habitatges del nostre barri. Però que viure a Sarrià sigui una aspiració molt legítima, no es tradueix en un dret.

Segons la Constitució espanyola de 1978, tothom té dret a un habitatge, i també a un lloc de treball i a un munt de coses més, però són uns drets genèrics que els legisladors de tots els colors polítics que han anat passant per les cambres legislatives no han gosat desenvolupar per fer-los efectius. Una mesura efectiva per controlar aquest mercat implicaria disposar d’un parc important d’habitatge públic, com passa més al nord dels Pirineus, però, dissortadament, en les últimes quatre dècades els nostres governants han tingut altres prioritats.

Avui fa cent anys: un comentari menys formal

 

Segurament la data d’avui a molta gent no li dirà res. La memòria és feble, i des del 4 de novembre del 1921 ha plogut molt, tant a Sarrià com a Barcelona. El fet és que avui fa cent anys que Sarrià va perdre la categoria de poble independent, un poble que prenia les seves pròpies decisions sense haver-les de consultar a ningú. Fa un segle, contra la voluntat majoritària de la gent que hi vivia, Sarrià va passar a formar part de la ciutat de Barcelona com un barri més de la ciutat. Amb visió sarrianenca, com que no hi ha res a celebrar, a Sarrià avui no celebrem res; ens limitem a commemorar l’annexió.

En principi, quan fa uns mesos es va començar a parlar d’aquest centenari, l’Ajuntament de Barcelona actual —social comunista— pretenia transformar l’aniversari de l’annexió en una festa de celebració. Vist des de la Barcelona amb mentalitat centralista, potser tenen motius per celebrar-ho. Alguns sarrianencs, però, vam transmetre a la Casa Gran que a Sarrià no hi havia res a celebrar, i sembla que finalment l’ajuntament es limitarà a commemorar una decisió política que es va prendre, no ho perdem de vista, en contra de la voluntat dels sarrianencs. Les hemeroteques estan farcides d’informació al respecte, i dels molts articles que s’han publicat aquests dies, n’enllaço un que està força ben documentat.

Reprodueixo també el logo creat per a l’esdeveniment, un logo imposat i decidit exclusivament pel consistori barceloní. Un logo, per cert, que reflecteix molt bé allò que va passar fa un segle, i és que el panot gros i prepotent que representa Barcelona es va cruspir la petita petxineta indefensa que representa Sarrià. El missatge és crystal clear. En llenguatge borsari, aquella agregació seria una OPA hostil en tota regla. Dit això, que no és poc, a nivell de disseny el logo és lleig amb ganes, i ni fet expressament hagués pogut sortir pitjor.