.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 16 d’abril de 2021

Kosovo en minúscules

(Article original publicat el 9/4/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2012, pàg. 2)

La setmana passada es va jugar un partit de futbol entre la selecció de la federació espanyola de futbol i la selecció de Kosovo. El resultat del partit no té importància, però sí que en té que l’estat espanyol va intentar menystenir Kosovo. Així, en el marcador del partit van escriure kos en minúscules mentre que esp ho van escriure en majúscules. Com que qui ho va decidir devia ser perfectament conscient del ridícul que es feia utilitzant les lletres minúscules per referir-se a l’equip visitant, a l’hora de distribuir el senyal internacional del partit ho van posar tot en majúscules, com es fa habitualment en qualsevol altre partit. Tot plegat va provocar un moviment de simpatia pública en favor del país menystingut, des de l’ambaixador dels Estats Units a Kosovo fins a molta més gent que es va posicionar en el mateix sentit.

Kosovo va obtenir la seva independència fa uns quants anys, mitjançant una declaració unilateral d’independència, però encara hi ha uns quants països que es neguen a reconèixer aquesta realitat. Sense anar més lluny, Espanya és un d’aquests països, ja que té sempre present el conflicte polític que té amb Catalunya. D’aquest petit grupet de països negacionistes de Kosovo, cadascun d’ells té els seus motius particulars per no reconèixer aquell país. En el cas d’Espanya, les autoritats espanyoles deuen pensar que si reconeguessin diplomàticament Kosovo, estarien reconeixent la validesa de la DUI i, d’alguna manera, estarien facilitant que Catalunya també assolis la independència per aquesta via. Però quan la majoria de la població vol una cosa, l’estat difícilment ho pot impedir. Ho pot retardar, però no impedir-ho. Evidentment parlem de països que es proclamen democràtics, ja que les dictadures tenen mètodes més expeditius i sanguinaris per imposar-se a la voluntat popular.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar si Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts. Jo sempre defenso que no ho és, ja que mostra tantes mancances democràtiques que ben fàcilment es pot concloure que Espanya no és una democràcia comme il faut. Amb majúscules o en minúscules, la realitat ens diu que la majoria dels votants catalans han optat a les urnes per partits independentistes, i el nostre parlament està format per una majoria clara de diputats independentistes, amb tota la gamma de matisos ideològics que hi vulguem afegir. Kosovo no és Catalunya, ni Catalunya és Kosovo, però l’única via que té Catalunya per assolir la seva independència és la via kosovar de la DUI.

dijous, 1 d’abril de 2021

Dos partits a la paperera

(Article original publicat el 26/3/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2010, pàg. 2)

Ciudadanos és un partit polític que va néixer a Barcelona amb l’objectiu de deixar Catalunya reduïda a una regió més d’Espanya, com Múrcia o la Rioja, amb tots els respectes per a aquestes dues regions. Els seus promotors pretenen que la llengua pròpia de Catalunya quedi limitada a l’ús familiar i poca cosa més. Amb aquest objectiu hi han abocat molts recursos, amb la voluntat de transformar la Catalunya actual per tornar-la a una situació similar a la que tenia durant el franquisme. Ara la seva bèstia negra és l’independentisme, majoritari a Catalunya, i per tal de lluitar-hi i intentar que desaparegui són capaços del que sigui, amb l’ajut inestimable de tots els poders estatals, clavegueres incloses. Han introduït una gran crispació a la societat catalana, i s’han inventat uns suposats greuges que només existeixen en la seva imaginació. Va arribar un moment que semblava que se’n sortirien; així, l’any 2017 van guanyar les eleccions tot i que, sortosament, sense cap possibilitat de formar govern. Els seus màxims dirigents, primer Albert Rivera i després Inés Arrimadas, van acabar fugint cap a Madrid, i aquell globus s’ha anat desinflant amb molta més rapidesa que s’havia inflat. A les eleccions del 14 de febrer han passat de trenta-sis diputats a només sis, en un Parlament de 135. Ara és un partit en liquidació, a l’espera de l’anunci de la data d’enterrament.

Aquest trist final s’assembla al final de la UCD, reconvertida finalment en el CDS per acabar morint sense honors. Un altre exemple és aquell partit anomenat UPyD, el qual va fer una evolució similar abans de quedar reduït a una entradeta més de la Viquipèdia. I mentre Ciudadanos es va desfent com un terròs de sucre, a Catalunya, però també a Espanya, un partit als antípodes de Ciudadanos, és a dir, a l’esquerra de l’esquerra, està fent un camí semblant. Podemos i les seves confluències van pretendre fer el mateix que Ciudadanos, és a dir, ocupar l’espai que ocupaven partits tradicionals, però també amb poc èxit. A Catalunya els queda el cap visible d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona per una combinació de vots, mentides sobre el seu antecessor i l’ajut inestimable d’un grupet escindit de Ciudadanos liderat per Manuel Valls. Ara tocarà pagar les festes, és a dir, els crèdits que aquests partits van contraure amb la banca. Ciudadanos partint de zero, i Podemos/Comuns amb els deutes de les escorrialles del comunisme que van decidir heretar per no haver de partir de zero. A tots dos els està sortint malament la jugada.