.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 29 d’octubre de 2021

Distàncies físiques, lingüístiques i mentals

(Article original publicat el 22/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2040, pàg. 2)

De Barcelona a Alcanar, l’últim poble de Catalunya abans d’entrar al País Valencià, hi tenim 200 km per carretera. De Barcelona a Fraga, on comença Espanya, 190, i de Barcelona al Pertús, on comença França, 160. Així, mirat des de Barcelona, França ens cau bastant més a prop que Espanya. Però fins ara només hem considerat els kilòmetres de carretera. Si parlem de distàncies lingüístiques o mentals, les diferències són bastant superiors. Ja no es tracta de sentir-se espanyol; jo, per exemple, d’espanyol no me’n sento gens, tot i que pago els meus impostos a Espanya. Una anomalia més.

Es tracta, per exemple, d’observar com et reben i et tracten quan viatges per Espanya. Normalment et tracten bé, però sempre recordaré com, compartint un dinar molt agradable amb altres persones catalanes en un restaurant de Burgos (Espanya), dos homes de la taula del costat es van aixecar tot d’una amb cara de pocs amics, es van acostar a la nostra taula i ens van retreure de males maneres que parléssim català entre nosaltres. Evidentment no els vam fer cap cas, però aquests incidents saben greu i no s’obliden fàcilment.

No he cregut mai en el terme Països Catalans com a possibilitat d’una realitat política. Tot i que potser pot sorprendre algú, em baso en la meva pròpia i llarga experiència. He anat moltes vegades al País Valencià, gairebé sempre per motius professionals, i fa molts anys, després d’haver-ho comentat amb molta gent, vaig arribar a aquesta conclusió. No ens assemblem gaire. Una altra cosa ben diferent és la realitat lingüística del català en totes les seves modalitats, que comprèn el territori que va des del sud de França fins al nord de Múrcia (Espanya), amb aquella excepció catalanoparlant anomenada El Carxe. Cap a l’oest, a l’Aragó (Espanya), tenim La Franja catalanoparlant, i cap a l’est, les illes Balears i la simpàtica població de l’Alguer a l’illa de Sardenya (Itàlia).

A Perpinyà (França), encara que em parlin en francès, em trobo més a casa que a Saragossa (Espanya) parlant espanyol. Madrid potser és una excepció, és tota una altra història, ja que allà hi ha anat a parar gent de tot arreu, i estan més acostumats a la convivència. Sempre he tingut la sensació que a Madrid es respecta més el de fora. Excloc, òbviament, els polítics, ja que aquesta colla sempre menja a part, i, per cert, sempre a càrrec nostre. Però a Madrid no se m’hi ha perdut res, i hi vaig molt poc; he anat moltes més vegades a París (una trentena) i al nord d’Itàlia (també una trentena) que a Madrid.

dimecres, 27 d’octubre de 2021

El món digital

Adaptar-se al món digital que ja tenim aquí és més una actitud personal que el fet de disposar dels millors aparells digitals. En aquest sentit, comprar, per exemple, un iPhone 13 d'última generació no et garanteix res. Però tot i ser una obvietat, no tothom ho té tan clar. Que el món digital circula molt més ràpid que el món analògic és una altra obvietat, i que, ens agradi o no, el món analògic que hem conegut fins ara està condemnat a desaparèixer està fora de qualsevol dubte. Es tracta d'una tendència imparable. L'antigor analògica va arribar fins ahir, o fins fa tres mesos, o potser fins fa uns pocs anys, però és tanta la diferència de velocitats de gestió entre aquests dos mons, l'analògic i el digital, que podem afirmar sense por a equivocar-nos que un i l'altre ja s'han perdut definitivament de vista, i que no es retrobaran mai més. I amb les escorrialles del món analògic poden passar dues coses: o es digitalitzen i s'incorporen al món digital, o acabaran desapareixent del tot quan ja no quedin usuaris. Parlem, en general, de persones que ja tenen una certa edat, o que tenen força joventut acumulada com diuen alguns finolis.

Les agències de viatge són un exemple molt clar de com està canviant la manera d'adquirir productes i serveis. Amb poquíssimes excepcions, que seran les empreses que comercialitzin viatges molt especialitzats i que tenen, per tant, una demanda limitada, les agències de viatges estan condemnades a desaparèixer. I la culpa no la podem atribuir com fan alguns a haver-se aturat l'activitat viatgera a causa de la Covid-19; el causant de la desaparició és Internet, i tot el que la xarxa posa al nostre abast mitjançant uns clics que fas des de la butaca de casa teva. Donar la culpa a la Covid-19 de la desaparició actual de molts negocis és una mala excusa; moltes d'aquestes empreses ja estaven condemnades a morir bastant abans de pandèmia. I és que el món no para mai d'evolucionar, i sempre hi ha qui s'adapta als canvis, i qui no es veu capaç de fer-ho i perd el tren.

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Crònica de sis hores a urgències

Resulta irrellevant si l’autor d’aquest article és el protagonista principal d’aquesta història, com si ho és el seu acompanyant. Fos quin fos el paper de cadascú dels protagonistes, el relat seria exactament el mateix, ja que les dues persones van viure la mateixa experiència (ara els hospitals permeten l'entrada d'un acompanyant). Així, i prescindint de la perspectiva de gènere, en aquestes notes parlarem del pacient i l’acompanyant, sense entrar en més detalls. Centrem-nos, doncs, en el tema que ens ocupa. En vista de la persistència de determinats símptomes que no presagiaven precisament optimisme, dissabte a les sis de la tarda, després d'un dinar familiar, els nostres protagonistes decideixen apropar-se a les urgències d’un gran hospital. Breu explicació dels símptomes a l’entrada, i atenció immediata. Més ràpid, impossible. Asseuen el pacient en una cadira de rodes (“és el protocol”, aquesta frase l’escoltarem més vegades durant les més de sis hores que ens vam estar allà), i el porten al box d’aturades cardíaques. Allà l’ajeuen en una llitera i el sotmeten a un monitoratge continu, preparen unes vies al braç per si fos necessari introduir-hi algun medicament sense perdre el temps, i la Doctora Clàudia Codina també demana que li tinguin preparat allà mateix un determinat producte (no ens va quedar el nom) “per si fos necessari”, és a dir, entenem nosaltres, per si es produís la temuda aturada cardíaca; sortosament, no acaba sent necessari. Les pantalles d’aquells aparells van mostrant el funcionament del cor i altres constants vitals. Allà mateix li treuen la roba (“és el protocol”), i tot el que porta a sobre, fins i tot el rellotge, i li posen una bata d’aquelles tan ridícules que queden obertes per darrere. A partir d’aquí i fins que li donen l’alta, el pacient perd una mica la noció del temps, i ja és perfectament conscient que no es podria escapar sense ensenyar el pandero pels passadissos d’urgències. Com que el box no té cap finestra, si això s’allargués massa el pacient ja no sabria si és de dia o de nit. Al pacient, però, això de deixar-lo sense rellotge li sembla un pèl exagerat, i ho comenta educadament a la infermera; resposta igualment educada: ”és el protocol”. Allà mateix, sense baixar del llit, li fan una placa de tòrax amb un aparell portàtil, però la radiografia sembla que surt una mica borrosa i, per assegurar-se’n, la doctora n’ordena una altra de les de sempre, és a dir, a peu dret; aquesta la fan en un altre despatx de la mateixa planta. Més esperes, moltes més esperes (l’atenció dels professionals a les urgències que van arribant a l'hospital sempre és prioritària, i així ha de ser). Finalment, la doctora somrient apareix al box, ens explica la situació i diu que ja podem marxar cap a casa. Ens demana que durant la pròxima setmana controlem la pressió tres cops al dia per si fos necessari modificar les pautes del tractament. A partir d’aquí, el pacient recupera la seva roba i la seva dignitat, es vesteix de pressa i corrents sense perdre el temps —no fos cas que s’ho repensessin— i a quarts d’una de la nit sortim al carrer a la cerca d’un taxi, que tarda menys d’un quart en arribar. Com que des del box, amb la porta oberta, se senten totes les converses, ara podria comentar moltes més coses, com, per exemple, les peculiaritats idiomàtiques del canvi de torn de les vuit del vespre (el torn de dia és més catalanoparlant que el torn de nit), però n’hi ha una que no me la vull descuidar: l’atenció professional i humana ha sigut de “10”, i quan et trobes en una situació de vulnerabilitat com aquesta, això és molt però que molt d’agrair. Gràcies, @claudiacodina7, i a tot l’equip d’urgències!

divendres, 22 d’octubre de 2021

Un llibre com a excusa per a una reflexió més àmplia

 

Demà al matí es presenta a la Casa Orlandai el llibre “Gent d’ordre”, del periodista Cristian Segura. Del llibre ja n’he parlat anteriorment en algunes piulades de twitter, així que ara que ja l’he enllestit només repetiré que el recomano, que és de lectura fàcil i que provocarà més d’un somriure —i potser també alguna emprenyada— al veïnat del nostre districte. Sí que em plau afegir que el fet que hagi estat la Casa Orlandai, un dels protagonistes del llibre, qui l’hagi convidat a fer la presentació a “l’escena del crim” (em permetreu la llicència literària, és només una forma amable d’expressar-me) diu molt a favor de l’aposta d’Orlandai per la visualització de la diversitat política que existeix al nostre barri. Si heu llegit el llibre, entendreu per què ho dic.

Per assistir presencialment a l’acte d’Orlandai és preceptiu registrar-se abans a la web de l’entitat, mitjançant un formulari que ve imposat per les autoritats municipals de la plaça de Sant Jaume. És a dir, el formulari no és una iniciativa d’Orlandai sinó de la ciutat. A banda de nom i cognom, en aquest formulari et demanen un munt de dades complementàries que no cal ser un expert en la matèria per adonar-te que no tenen res a veure amb el registre dels assistents a la presentació d’un llibre. Només els ha faltat demanar de quin color portem la roba interior, si som vegetarians i si anem a passejar cada dia pel Parc de l’Oreneta. Un es pot preguntar, també, quina necessitat té Orlandai de conèixer qui ha assistit a la presentació d’un llibre. Al meu entendre, cap. Evidentment tot això no té res a veure amb la situació de la Covid-19, i més tenint en compte la relaxació de les normes i que l’acte es farà a l’aire lliure. Mireu-vos atentament el formulari d’inscripció i potser arribareu a la mateixa conclusió.

Des d’una visió liberal de la vida, aquesta voluntat municipal de pretendre controlar-ho tot és més que ridícula, és esperpèntica. No té cap raó de ser. Però durant els vint mesos de pandèmia la gent s’ha anat acostumant a aquests excessos del consistori, i avui en dia gairebé ningú es qüestiona res. Alguns potser per no posar en risc aquella subvenció que rep cada any el seu observatori, plataforma o assessoria. La societat barcelonina és una societat mentalment dependent dels poders públics, i ben subvencionada, i no cal dir que aquest fet va en detriment de l’expansió de l’emprenedoria, la iniciativa privada i la tan necessària creació de llocs de treball productius. Altres ciutadans no s’ho qüestionen perquè, per si de cas, no tenen el costum de criticar res provinent de l’autoritat. Els actuals governants barcelonins busquen conformar una ciutadania poruga i acrítica amb el poder, i s’arriba a extrems increïbles com, per exemple, que un regidor es permeti la llicència de fotre una escridassada monumental a un ciutadà al mig del carrer, i sense motiu. Això va passar diumenge passat. Hi ha un altre regidor de l’ajuntament, EBC (no direm el seu nom sencer per no fer-li més propaganda) que no fa gaire va proposar establir un control municipal dels bolquers, habitatge per habitatge, especialment aquells utilitzats per la gent gran que pateix incontinència. Van ser tantes i tan justificades les crítiques rebudes que, del tema, fins al moment, no se n’ha tornat a parlar.

No estic fent una crida a la desobediència ciutadana. Que qui signa aquest article es negui a omplir formularis ridículs d’aquesta naturalesa, on es demanen dades personals que estan fora de lloc, no vol dir que pretengui que altres ciutadans l’imitin. Ni de bon tros. Que cadascú faci el que consideri convenient en la defensa dels seus interessos. Aquí només he volgut fer una crida a la reflexió sobre els excessos dels nostres governants. Al capdavall hi tenim tot el dret, ja que la seva festa i els seus excessos també els paguem nosaltres. Acabaré recordant aquella fantàstica pel·lícula que transcorria a l’Alemanya de l’Est, l’anomenada Alemanya democràtica, que de democràtica, com tothom sap, no en tenia res. Potser la recordareu, la pel·lícula portava per títol “La vida de les otros”. A l’Alemanya de l’Est de trista memòria també es controlaven les intimitats dels ciutadans fins a les últimes conseqüències, però els funcionaris actuaven discretament, d’amagat. Ara ja no només no dissimulen, sinó que fins i tot tenen la barra de demanar la col·laboració ciutadana per tenir-ho tot perfectament controlat.

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Patiment de joves i adolescents

Entre la nostra societat s’està estenent una idea que, a parer meu, no per molt repetida passa a ser necessàriament certa. Una part de la societat ens vol fer creure que durant els mesos de limitacions de moviments i activitats, limitacions derivades de les mesures establertes per lluitar contra la Covid-19, adolescents i joves, pel sol fet de no poder sortir de nit, ho han passat molt malament, i alguns fins i tot sembla que necessiten tractament psicològic. Així, el tancament de les discoteques i locals d’oci nocturn és el gran protagonista dels debats que, dia sí i dia també, organitzen els mitjans de comunicació. Psicòlegs, educadors, mestres, i altres experts en la matèria estan estenent la idea del patiment de joves i adolescents. El tancament del negoci nocturn sembla justificar la proliferació dels botellots, amb totes les conseqüències negatives que comporten aquestes activitats il·legals. Il·legals, sí, almenys a Barcelona, on els botellots estan prohibits des de fa anys. Una altra cosa és que fins ara les autoritats fessin la vista grossa. Però sense entrar en casos puntuals, que aquí hi trobaríem tota la casuística, crec que no és correcte donar la culpa de la disbauxa nocturna del jovent al tancament de les discoteques. La majoria de joves que fan botellot no són clients habituals de discoteques, i això per una raó molt senzilla: econòmicament no s’ho poden permetre. Només cal fer una ullada a les estadístiques d’atur entre la gent més jove, així com a la mitjana dels salaris miserables que es paguen a la majoria dels joves que tenen feina. Els veritables perjudicats pel tancament nocturn degut a la pandèmia són els treballadors d’aquests locals que s’han quedat sense feina, molts de manera indefinida, així com els propietaris dels negocis que segurament ja no tornaran a reprendre l’activitat.

divendres, 15 d’octubre de 2021

La responsabilitat ètica del governant

(Article original publicat el 8/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2038, pàg. 2)

Tothom recordarà que l’any passat, a Catalunya, en vista de les xifres escandaloses de les persones mortes per la COVID-19 a les residències de gent gran, públiques i privades, amb una estadística de la mort èticament insuportable, d’un dia per l’altre es van modificar les competències sobre les residències, passant-les d’una conselleria de trista memòria a la Conselleria de Salut. Al conseller de la trista memòria, per cert, no el varen acomiadar. Costa d’entendre.

Un dia s’hauria de fer un balanç rigorós dels morts causats directament o indirecta per la COVID-19, fer comparacions ben fetes entre els diferents territoris i treure conclusions. Si ens centrem en la península ibèrica, veurem unes diferencies que costen d’entendre entre Portugal i Espanya, i també entre les diferents nacions i comunitats autònomes espanyoles.

Per fer un balanç creïble, a l’estadística de la mort degut a la pandèmia s’hi haurien d’incloure també moltes persones mortes per altres patologies, aquelles que no van poder ser diagnosticades a temps, o tractades correctament, degut al col·lapse hospitalari ocasionat per la pandèmia. El tractament sanitari de la COVID-19 ha sigut absolutament prioritari, i ha passat per davant d’altres patologies igualment greus. Un es pot preguntar per què. I sé bé del que parlo perquè he hagut d’anar a alguns enterraments de persones que, degudament diagnosticades i tractades, segurament s’haurien pogut salvar.

No s’han d’oblidar tampoc els conflictes continuats entre els governants i els jutges als que hem assistit. Sense intentar justificar-los, s’ha de reconèixer que uns i altres han hagut de prendre decisions per a les que tècnicament no estaven ni estan preparats. Parlo de governants en sentit ampli, és a dir, en aquesta categoria hi podem incloure des del CEO d’una determinada empresa fins als dirigents polítics, passant pels directors d’hospitals i de residències de gent gran. Em resisteixo a parlar de “residències d’avis” com fan altres, ja que no totes les persones grans són avis.

Potser no veurem condemnes judicials, però cadascun dels protagonistes serà èticament responsable d’unes morts que potser s’haguessin pogut evitar. Així, avui parlo més d’un balanç ètic que d’un balanç judicial. El resum d’aquestes reflexions és que potser sabrem quants morts han sigut causats directament per la pandèmia, però no sabrem mai quantes persones han mort per la irresponsabilitat d’uns pocavergonyes que només en comptades ocasions han optat per la sortida ètica de la dimissió.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

La desfilada militar d’ahir

A Madrid (Espanya), el 12 d’octubre és festa grossa, i per celebrar-ho organitzen una gran desfilada militar. Però si comparem la desfilada d’ahir amb la d’anys anteriors, poques coses han canviat. La transmissió televisiva sempre comença mostrant el fantàstic Rolls Royce que porta els Borbons arribant al lloc de la desfilada. És el mateix cotxe que durant el franquisme portava els Franco, rodejats de militars a cavall plens de xapes a la pitrera de l’uniforme. Els Borbons baixen i saluden a les autoritats que s’esperen a peu dret. De presidentes autonómicos sempre en falta algun; bascos i catalans tenen poca tendència a ser a Madrid el 12 d’octubre. Se senten molts crits i xiulets quan els Borbons saluden a Sánchez. Aquest incident encara no l’han resolt, però és ben senzill, només es tractaria de col·locar la gent més lluny, o impedir que la gent assisteixi a la festa. A continuació, desfilen helicòpters i avions de tota mena, i quan alguns fan amb fum el dibuix de la bandera espanyola, tothom aplaudeix. Un paracaigudista es tira des d’un avió amb una gran rojigualda, i aterra exactament al lloc previst per l’organització; l’última vegada es va desviar una mica, però tampoc va ser cap drama. Llavors canten una cançó en honor dels militars morts en actes de servei, amb un títol que ja ho diu tot, La muerte no és el final, com si Espanya no fos un país aconfessional (“Ninguna confesión tendrá carácter estatal”, diu l’article 16 de la CE). Després van desfilant els legionarios i els seus bocs —cabres en diuen ells—, els regulares i tot un catàleg d’uniformes, capes vistoses de diferents colors, i maneres de desfilar que només es veuen un cop cada any. I més soldats, tots amb les botes ben llustrades. I un cop han desfilat tots, tothom cap a casa. Abans, els Borbons s’acomiaden de Sánchez, i es tornen a sentir crits i xiulets. I d'aquí un any, sant tornem-hi.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Dos països desgraciats: Veneçuela i l’Argentina

 

A la República Bolivariana de Veneçuela, un país que havia sigut un dels més rics de l’Amèrica llatina, els seus ciutadans saben molt bé què és una inflació totalment descontrolada, i els problemes que això els comporta. Entre els dos presidents veneçolans autoanomenats revolucionaris, Chávez i Maduro, i en només tretze anys, s’han carregat catorze zeros de la seva moneda, el bolívar. Així, un bolívar de fa tretze anys equival a 100.000.000.000.000 bolívars d’ara. Són xifres que maregen, però donen una idea de com de malament es troba aquell país. Viure en un país amb aquesta inflació no ha de ser gens fàcil, però la gent que no pot votar amb els peus, és a dir, que no pot marxar a viure a l’estranger, s’acaba adaptant a tot i va fent la viu-viu.

A l’època més inflacionista de l’Argentina, on també els seus governants anaven eliminant zeros de la seva moneda cada dos per tres —anys setanta i vuitanta del segle passat—, jo canviava moneda dos cops al dia; al matí, en sortir de l’hotel, m’aplicaven un canvi que al migdia, quan tornava, ja no era vàlid. El Peso et cremava a les mans, i el Dòlar donava una seguretat que cap cosa més d’aquell gran país et podia donar. Dissortadament, avui segueix passant més o menys el mateix. Argentina és un país molt ric, i només deixant que els lladres es limitessin a robar de dia —i a descansar de nit— el país sortiria de la crisi. Però els lladres argentins són molt treballadors, i roben les vint-i-quatre hores del dia.

L’Argentina i Veneçuela són dos països desgraciats gràcies als seus nefastos governants. Una classe política corrupta mantinguda en el temps, pot comportar la pobresa i la desgràcia de milions de ciutadans. I això és precisament el que des de fa anys els passa a veneçolans i argentins.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Els punts, les comes, els accents i el llenguatge amb perspectiva de gènere

Sigui motivat per les presses, la desídia, la mandra punyetera, o sigui pel que sigui, s’observa que cada dia hi ha més gent que quan escriu al mòbil, a la tauleta o a la pantalla del PC, prescindeix dels punts i les comes, i fins i tot dels accents. Segurament aquestes persones no són conscients que la manca d’un punt, o d’una coma, o d’un accent, pot canviar radicalment el significat d’un text. Un sí accentuat és una afirmació, mentre que un si sense accentuar és un si condicional que pot implicar, i tot sovint implica, una negativa.

Seria molt recomanable que la nova inquisició lingüística que intenta imposar-nos un llenguatge batejat com “amb perspectiva de gènere” —per exemple, “totes, tots i totis”, o “veïns, veïnes i veïnis”—, també donés a la utilització correcta dels punts, les comes i els accents la importància que es mereix. Al capdavall, aquest innecessari desdoblament del llenguatge (i dic innecessari perquè, en cas de dubte, ja tenim el “tothom”, el “veïnat”, etc., on queda tot englobat) és una moda passatgera que aplicant el sentit comú no pot allargar-se massa en el temps, mentre que els punts, les comes i els accents es van incorporar al nostre llenguatge per quedar-s’hi.

Ara potser hi haurà algú que es preguntarà quina relació hi ha entre el llenguatge amb perspectiva de gènere i la utilització o no dels punts, les comes i els accents. Doncs bé, tot i que aparentment no tenen cap relació, els invents lingüístics creats artificialment porten a la perversió irresponsable del llenguatge i, en definitiva, al seu empobriment. Però tampoc s’ha d’excloure que sigui precisament l’empobriment del català el que busquen els defensors d’aquesta suposada modernització. Per tant, haurem d’estar doblement vigilants, ja que si el català no el defensem nosaltres, no ens el defensarà ningú.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Maragall pensava en Llarena?

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

divendres, 1 d’octubre de 2021

És un sou digne el salari mínim?

(Article original publicat el 24/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2036, pàg. 2)

A Espanya el salari mínim està fixat per llei en 950 €/mes distribuïts en 14 pagues, és a dir, 31,66 €/dia, o 13.300 €/any. Una anomalia del salari mínim espanyol és que sigui el mateix a Barcelona que, posem per cas, a Almendralejo (Badajoz). El cost de la vida no és el mateix a tot arreu, no només considerant els preus de l’habitatge, siguin de propietat o de lloguer, sinó altres despeses com els productes d’alimentació i els serveis essencials com l’aigua, la llum, la connexió a internet, l’IBI, etc. Si equiparéssim el salari mínim de 950 €/mes amb el que hauria de ser un sou digne, que potser és molt equiparar, ens trobem que si 950 € es considera digne a Almendralejo, és evident que els mateixos 950 € a Barcelona resultarien insuficients per poder portar una vida mínimament digna.

Partint d’aquestes xifres, podríem preguntar què s’entén per un salari digne, i segurament les nostres respostes no serien coincidents. Jo, per exemple, entenc per digne un sou que et permeti afrontar sense patir les despeses mínimes d’una persona o d’una família (en cas que la persona que rep el salari tingui familiars a càrrec seu), començant pel primer capítol en ordre d’importància, que és l’habitatge, sigui considerant la quota hipotecària si és de compra, o la renda mensual si és de lloguer. Suposo que a Almendralejo, seguint l’exemple anterior, el preu de l’habitatge és bastant més baix que a Barcelona. I si ens fixéssim en els preus dels productes alimentaris i altres despeses essencials, les diferencies també han de ser remarcables. Si algú molt optimista considera que 950 €/mes és un salari digne a Barcelona, a Almendralejo seria un souàs que et permetria fins i tot estalviar.

Ara el govern espanyol ha decidit augmentar una mica el salari mínim. Estem parlant de poc més que de calderilla, de fer un gest populista com els que Sánchez fa de tant en tant per tenir contents als seus socis. L’augment acordat és de cinquanta cèntims al dia. Així, els barcelonins ens podrem prendre un cafè extra cada tres dies. Als veïns d’Almendralejo, en canvi, potser els donarà per fer un cafè extra cada dos dies. Però estem parlant de xavalla, tot i que els votants de Sánchez aplaudeixen amb les orelles. I els sindicats, com sempre, s’atribueixen una bona part del mèrit. Però aquesta propineta de mig euro, que no ens la paga ningú sinó que ens la paguem nosaltres mateixos amb els diners dels nostres impostos, equival a canviar els cinquanta cèntims de butxaca, de la butxaca IRPF a la butxaca cafè.